Comentaris d'actualitat

ENYOREM L’ALLIBERAMENT

2012-02-17T16:05:00.001+01:00

Diu Rafael Diaz de Salazar en l’agenda llatinoamericana que les lluites per l’alliberament van començar amb la revolta d’Espartac uns 70 anys abans de la vinguda de Jesús al món. Va ésser un aixecament dels esclaus que va acabar malament perquè el van matar i l’exèrcit dels romans va aniquilar el moviment d’esclaus. Segons ell aquests serien els inicis dels socialismes.

Penso que ens podem remuntar uns quants anys abans amb l’Èxode dels israelites de l’Egipte que, mentre eren al desert els van passar dues coses: una que el líder Moisès els va imposar un socialisme en tota regla dient-los llavors del mannà “que tothom agafi el que necessita pel dia” i prou (Ex 16,16). Però va passar una altra cosa, que molts no van acatar aquesta regla de distribució obligatòria i es van matar entre ells de manera que els alliberats que van arribar a la terra promesa van ésser uns pocs, deixant estesos milers en el desert (Nm 21,5-6).

En la història, el domini dels poderosos sobre els petits ha estat una repetició de mai acabar. Deia Mn. Espinal, que era un historiador, que en els documents de Santpedor cremats en la guerra civil, ell hi havia trobat que encara hi havia esclaus al s. X en un testament en el que un home declarava “libera” la seva esclava.

A l’època medieval hi havia els servs de la gleva (pagesos que els amos venien junt amb els camps); amb la industrialització, els obrers (anomenats proletaris) que inicialment eren pagesos que havien hagut d’abandonar els camps per sobreviure en les noves indústries, sobre tot la del teixit i en els nostres temps hi ha dues menes d’esclaus: per una banda els països del Tercer Món que han vist com els recursos de les seves terres i mines passaven a mans dels occidentals i actualment, en els nostres àmbits, els aturats sense perspectiva.

Els diferents socialismes han anat fent revoltes a cada moment i s’han trobat que, quan ja tenien uns drets i unes garanties guanyats sortia una nova manera de dominar.

Ara passem un moment molt trist perquè, pel que sembla, els mateixos que han provocat la crisi mundial són els que es presenten com alliberadors exigint als pobres dels pobles uns sacrificis i unes retallades que només afavoriran a ells mateixos (els que ja s’han enriquit anteriorment). Per altra banda els mateixos socialistes, com passa a tothom i també a la mateixa església, han tingut dificultats internes i lideratges nefastos fins a divinitzar els seus líders, que han servit perquè els que volen dominar el món els assenyalin com a culpables. Però els vertaders culpables són els que s’han enriquit desmesuradament i encara ho estan fent. Només que resten amagats als ulls de la majoria de la gent. No els busqueu en les llistes de milionaris perquè no se’ls veu.

Això no té sortida?

La mirada esperançada comença sempre per la lucidesa. Vull dir que cal, primer de tot, no ésser il·lusos i veure-hi clar fins a adonar-nos bé de l’opressió a la que estan sotmesos els més dèbils. La solució de fer politiques socials (subvencionar els qui no tenen res) és provisional i a la llarga dolenta perquè no incentiva a cercar treball. La quantitat de gent que viuen dels sous de funcionaris i de les subvencions, són una garantia, a la llarga, de que el domini dels poderosos subsistirà.

Qualsevol camí de sortida ha de passar per l’autoestima i per fer-nos petits. El que deia Jesús al leprós: Aixeca’t i treu la força de dintre teu mateix. Tu vals més del que et penses (Mc 1,41, traduït literalment) i al paralític li deia: aixeca’t, pren la llitera (que fins ara era el lligam que t’impedia moure’t) i posa’t a caminar (Jn 5,8). I el que també deia Jesús: Quan us adoneu que els reis de les nacions en disposen com a amos i encara es fan dir benefactors no feu això entre vosaltres: El que vulgui ésser el primer que es faci el més petit i el servidor de tots (Mc 10,42-45).

Josep ESCÓS I SARSANEDASNT

2012-02-08T17:18:00.001+01:00

LES CRISIS PERIÒDIQUES

En temps de Jesús ja hi havia crisi. Els més pobres eren multituds ianaven, com ovelles sense pastor (Mc. 6,36), darrere el predicador que elsprometés aixecar-se en rebel·lió per alliberar el poble (Ac 1,6).

Els que saben història comproven com aquestes maltempsades es van repetintles unes darrere les altres.

Poso com exemple que fins el segles quart de la nostra era hi haviaconstruccions de ponts, obres d’art, amfiteatres... . Llavors tot Europa vacaure en una depressió tal que la gent abandonava les ciutats i no trobem art,ni construccions fins el s. X que tornem a veure art que anomenarem romànic.Res entremig durant més de cinc-cents anys. Temps d’enorme penúria a tota la Europa. A partir d’aquestmoment van apareixent per una banda els castells en les muntanyes i per altrebanda els monestirs, tots fortificats on els pobres es refugiaven i sovint hipassaven tota una vida emparats per les muralles del senyor feudal o delsmonjos.

Totes les guerres han suposat èpoques de fam i d’espolis de menjar, debestiar i de tot el que pot tenir algun valor. I moltes morts.

Si mirem avui al voltant trobarem la inestabilitat de Síria amb desenes demorts diàries, la fam del sector de l’anomenada Banya d’Àfrica (Etiòpia...) oles violacions i mutilacions de dones a la regió dels grans llacs al oest delCongo.

La nostra crisi actual és petita al costat de les que he mencionat però elqui la pateix ho troba molt, perquè els habitants de pobles i ciutats no tenenla defensa que tenien els petits pagesos d’abans de menjar al menys les ous, lallet de la cabra i algun conill. Els actuals habitants de poble i ciutat nomésmiren si troben treball o si són subvencionats per algú.

Aquestes tristes situacions obliguen a tornar a començar de zero a moltsque es pensaven que tenien la vida assegurada i més quan, després de perdre eltreball, se’ls acaben les subvencions (atur, PIRMI...). També hi ha aquellsaltres que temen perdre el cotxe, el pis o la segona residència per no poderpagar la hipoteca.

A casa nostra, al nostre poble, moltes famílies han de demanar ajuda perquèno els arriba ni per menjar. Quan la feina principal de Càritas és donar menjaro roba, com està passant en aquest moment, vol dir que la societat estàfracassant perquè la primera feina de la caritat no és pas donar sinó escoltar i això ho pot fer qualsevoldels lectors d’aquest article parant l’oïda als sofriments dels que tenim alcostat de casa. Totes les famílies tenen penalitats i els manca algú que se lesescolti. Fent això ens acostem a l’amor de Crist perquè escoltant els altres escoltem el mateix Jesús (Mt. 25, 31-46).

JosepESCÓS I SARSANEDAS

JESÚS ÉS D’UNA ALTRA ÈPOCA?

2012-01-16T17:40:00.002+01:00

Sabem que el que ens caracteritza als cristians és creure en el Crist. Peròaquest Crist-Jesús és d’una altra època, d’un altre temps, d’un altre idioma.

Tampoc no trobeu estrany si dic que a Jesús no el podem imitar. Eren altrestemps. Hauríem de començar per no dutxar-nos, anar probablement descalços a peuo amb burra amb una mica de sort.

Ho dic així d’exagerat perquè ens adonem que no el podem imitar.

Llavors què podem fer?

El que si podem fer és caminar al seu costat com ho feien els deixeblesd’Emmaus i escoltar-lo. Podem fer com els primers cristians, en els qualssovint ens emmirallem, que quedaren seduïts per Jesús, per la seva vida, per laseva mort conseqüent a la manera de viure i donar la cara. L’anomenaven“Senyor”. El tenien al centre de les seves vides. En els àpats, quan esreunien, el recordaven i repetien les seves paraules i escoltaven el relat delsfets que va realitzar en el curt temps de la seva vida pública.

Ells, tot i viure molt a prop en el temps ja no l’imitaven. Sant Pau vasubratllat aquells trets interiors de Jesús que valen per tots els temps:

- La confiança infinita en Déu com a Pare de Jesucrist;

- La seguretat en el Senyor;

- El perdó dels pecats

- La certesa de la vida eterna;

- La puresa,

- La fraternitat

I sabien que posseïen el mateix esperit de Jesús. Per això en comptesd’imitar-lo es preguntaven: Que faria Jesús en el moment present? Comreaccionaria.

Com veieu no l’imitaven sinó que el feien reviure.

És el mateix que podem fer nosaltres avui. Quan participem d’una Missaescoltem el que ens diu l’Evangeli i el fem reviure reproduint aquell gestmemorable que ens diu: Jo em faig pa per a vosaltres. I, en la Missa,combreguem que vol dir que portem Jesús en el nostre interior. Amb paraulessenzilles nosaltres ens convertim en Crist. Som Crist com ho era ell. Som fillsdel Pare com ho era ell, estem oberts a tots els homes com ho estava ell i enspodem fer pa per als altres cm ho feia ell. El fem reviure en nosaltresmateixos.

No és estrany que, de l’eucaristia del nostre poble en surtin els quevisiten els malalts i presos, els que destinen el seu temps gratuïtament aCàritas, els que porten ajudes als necessitats (sigui amb diners o amb menjar oroba). Són altres Crist vivents entre nosaltres i, gràcies a Déu n’hi ha molts.El Crist viu en ells. No es estrany tampoc que a la nostra parròquia hi ha mésde seixanta persones que llegeixen cada dia l’Evangeli del dia. És una manerad’identificar-se amb Jesucrist. Acabo com he començat: Jesús era d’una altraèpoca i no el podem imitar però si que ens hi podem identificar.

JosepESCÓS I SARSANEDAS

LES MAJORIES APLASTANTS

2012-01-03T17:30:00.000+01:00

Fa poc hem vist l’enterrament de líder de Coreadel Nord i me’n he avergonyit. Quan veus aquestes multituds tan uniformespenses que és un senyal de molta feblesa. Es fan aquestes manifestacions peraparentar una força que no tenen i que s’adonen que tot està decadent. Llegiuun informe d’Amnistia internacional rebut pocs dies abans de la mort de KimYong-il, sense saber que moriria als pocs dies. L’informe diu:

Corea del Norte.

Aproximadamente 50.000 hombres, mujeresy niños están encarcelados actualmente en el campo penitenciario para presospolíticos de Yodok, en Corea del Norte. Yodok es uno de los seis campospenitenciarios que se conocen en el país, en los que se calcula que entorno a 200.000 presos políticos y sus familias están encarcelados sin habersido sometidos a juicio o tras procesos sumamente injustos. … La mujer y doshijas de Oh Kil-man, fueron enviadas a Yodok cuando Oh pidió asilo político enDinamarca. Desde 1987 no se sabe nada de ellas.

Algunos datos sobre Yodok.

- Entre las personas enviadas a loscampos hay personas críticas con el régimen o la familia gobernante, y personassospechosas de actividades "antigubernamentales", como escucharemisiones de radio o televisión de Corea del Sur.

- Los familiares de las personassospechosas de la comisión de un delito también son enviados a Yodok. Estesistema de "culpabilidad por asociación" se utiliza para silenciar ala disidencia y controlar a la población mediante el miedo.

- La tortura y los trabajos forzados sonhabituales, incluso para niños y niñas.

- Las ejecuciones pueden ser públicas osecretas por delitos tales como infringir las normas del campo penitenciariocomo robar comida.

- Los bebés nacidos en la "zona decontrol total", de la que no se sale nunca, permanecen el resto de su vidarecluidos en ella.

- La combinación de trabajos forzados,falta de alimento, palizas, atención médica insuficiente y condiciones de vidainsalubres provoca que muchos presos mueran en la cárcel o poco después dequedar en libertad. Amnistiainternacional

En un ordre molt diferent l’aplaudiment unànime imolt llarg al nostre rei de la totalitat dels diputats a Madrid era també unsigne de feblesa. Han passat massa coses en torn a la família reial i elsdiputats, molt febles, ens van fer un espectacle d’aclamació. Era fum i prou.

A l’Evangeli veiem com Jesús defugia aquestesmultituds que el van seguir, encara que un temps molt curt. Diu que Jesúsn'havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt perpoder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prosternaven davantd'ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!» Però Jesús els manava moltseverament que no el descobrissin (Mc 3,10-11). Ja vaig dir enun full no fa gaires dies que l’anomenada entrada de Jesús a Jerusalem era a lamuntanya de les Oliveres amb els que el seguien i que la ciutat el va rebremalament (Mt 21,10).

Si hi ha molta feblesa esclatenles unanimitats, sovint amb la visita del mateix Sant Pare.

Encara recordem aquelles deplorablesmanifestacions del ú de maig de fa uns quants anys. Semblava que no hi havianingú en contra d’aquells governs. Quanla gent va perdre la por, es van acabar les unanimitats.

Com he dit abans parlant deCorea aquesta unanimitat aparent sovint s’aconsegueix a base de massacrar elsque pensen diferent engarjolant-los sovint de per vida.

JosepESCÓS I SARSANEDAS

ELS NENS I LA SEVA IMAGINACIÓ

2011-12-28T21:54:00.001+01:00

Tots hem sigut nens. Quan els expliquem lo dels Reis i del tió de seguidas’ho imaginen i viuen aquest món de fantasia. No és cap mal perquè tots hemsigut nens i quan algú els ho explica, normalment no en tenen trauma, sinó quees converteixen en els més aliats per seguir el relat amb els més petits. No entenen trauma perquè la cosa acaba bé. Encara que sàpiguen de què va tenen elregal igual i sovint massa regals que arriben a ésser desproporcionats. Peraltra banda els nens que tenen imaginació (que són els que saben jugar) estanpreparats per desenvolupar millor la seva intel·ligència, que és la mateixaimaginació, ben treballada pels pares i educadors.

Anem a parlar dels “reis”. Us adonareu fàcilment que els adults caiem endues trampes que a mi em sembla que les hauríem d’evitar.

Per una banda ho volem fer tan realista que els reis han de passar casa percasa (dels que tenen diners). No cal. Jo de nen, i els actuals són igual, entenia prou amb les paraules. Ja he dit que els nens tenen imaginació.

Una segona cosa que els treu protagonisme és la insistència que els adultsels repetim aquella frase de “si et portes be”, “ja t’has portat be?”. A mi emsembla una equivocació repetir-la perquè això de portar-se bé és molt relatiu i el nen queda en el dubte perquè no sap quins són elscriteris. Sense adonar-nos els creem una dependència dels pares que no caldriaque hi fos. El fem patir. Si total els regals ja estan comprats, i sovint moltsmés dels que necessita, no cal que li rematxem aquest aspecte moralitzador dela bona conducta.

Ja m’adono que això és picar en ferro fred perquè aquestes coses esrepeteixen cada any.

JosepESCÓS I SARSANEDAS

EL NADAL I CÀRITAS

2011-12-20T21:08:00.002+01:00

Nadal i Càritas estan molt lligats però no per “fer això que en diem caritat”. Massa sovint confonem les coses. Anem per passos. Contemplant què és el Nadal sabrem què és Càritas
Què ens dóna Jesús en el Nadal?
1.- Una confiança en Déu com a Pare. Celebrem la vinguda del “fill”. Vol dir que Déu és reconegut com a Pare.
2.- La seguretat del Senyor. Nadal ens dóna una dosi de confiança. El naixement d’un infant és una mirada d’esperança.
3.- Ens regala també el perdó dels pecats. Tenim la porta oberta al Pare. Només cal ésser agraïts.
4.- La certesa de la vida eterna; pot ser millor dir: la vida plena i permanent que, ja ara, podem assolir.
5.- La puresa i la fraternitat.
Càritas com recol•lectora d’aliments només agafa una part de la darrera d’aquestes característiques (la fraternitat). Hem de convèncer-nos que com més aliments recull i reparteix, més fracàs de la mateixa Càritas, de l’Ajuntament i dels respectius governs autonòmics i estatals. Vol dir que hem descuidat els altres punts. Ja està bé donar al necessitat perquè Sant Pau ens diu que el que ens sobra a nosaltres ha d’anar per als que tenen necessitat per tal que un dia allò que els obri a ells compensi el que us falta a vosaltres (2Co 8,14).
Càritas és l’església i l’església som tots i l’objectiu final de Càritas no és ni ha de ésser de bon tros repartir aliments sinó aconseguir aquestes característiques del Nadal que he mencionat.
Que són:
1.- Càritas, que som tots, ha de donar als pobres una confiança en Déu que és Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Han de saber i reconèixer que els pobres són fills i tenen la mateixa dignitat que els que els ajuden. Tots valem igual i han de notar que és així. Per tant hem d’evitar fer notar massa qui són els que donen.
2.- Càritas, que som tots, ha de donar als pobres la seguretat del Senyor: saber que Déu no els fallarà perquè són estimats per Déu.
3.- Càritas, que som tots, ha de regalar el perdó dels pecats. Quan estenem la mà a un necessitat mai no li hem de preguntar si és bo o si és dolent. Ni tampoc si ens fa llàstima. Només hem de preguntar si te gana, si està despullat, si està presoner o malalt. Jesús no mirava el pecat sinó el sofriment d’aquell que tenia al davant. El perdó ve de Déu però l’administrem nosaltres compensant les mancances dels altres.
4.- Càritas, que som tots, ha de proclamar l’esperança que vol dir la certesa de la redempció ja realitzada i la salvació ja present. Vol dir que no somniem en una altra vida llunyana de la que estam vivint. És primerament aquí, en aquesta vida, on ens hem de realitzar plenament.
5.- Finalment Càritas, que som tots, ha de trobar entre els pobres, exemples de puresa i fraternitat molt sovint més evidents que entre altres classes de la societat. I, un cop descoberts, els ha de felicitar i celebrar. Hem d’aprendre dels pobres.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

LA DESESTRUCTURACIÓ DELS SÍMBOLS. EL NADAL

2011-12-14T14:13:00.002+01:00

Fa una vintena d’anys una colla d’intel·lectuals es feien dir “babèlics”. Van canviar el sentit de Babel que sempre havia estat el símbol de la desunió. Els babèlics eren els que unien i eren els “progres”. Ho podien fer perquè estem en un país lliure però sembraven el desconcert. El nom que es van donar havia significat el contrari del que ells pretenien bastir en la nova societat. No passa res? A nivell intel·lectual no, però a nivell popular la gent es confon.

Això ha passat amb moltes altres paraules que se’ls ha canviat el significat.

Ha passat amb la paraula “matrimoni” aplicat a les parelles homosexuals. No es tracta de qüestionar les unions ni els drets que han de tenir aquestes parelles, sinó de desestructurar el símbol. A base de repetir, la paraula matrimoni canvia de significat.

També els valencians “blaveros” a base de repetir que el valencià és un altre idioma aconsegueixen com a mínim confondre el poble senzill molt propens a perdre identitats.

Això va passar a la ciutat de Barcelona que sempre havia celebrat la festa de la Mare de Déu de la Mercè i una forta campanya mediàtica (de fa uns quants anys) l’ha convertida en “la Mercè” i han relegat a l’oblit un dels personatges més insignes per la seva valentia en la lluita a favor dels pobres que ha tingut la ciutat, que era Pere Nolasc (molt lligat a la Mare de Déu de la Mercè). El poble no sap ni qui és perquè esborrant el nom de la Mare de Déu també s’esborrava el nom del qui en va promoure la devoció.

Us haureu fixat que una de les paraules més repetides ara que s’acosta el Nadal és “el caganer”. Símbol desagradable d’un país vençut que es remena en la merda. Hi ha infants que arriben a dir que aquest és el personatge principal d’un pessebre. No hi fa res. Ho continuaran propagant i promovent també les televisions més nostrades. En aquest cas s’ha magnificat un símbol que en la meva infància estava amagat a un raconet del pessebre i l’han convertit en personatge principal a base de repetir-lo. Aquest atac als símbols es produeix sempre que un país és dominat per una altre. No sols hi ha domini polític i econòmic sinó també cultural perquè, el que queda a sota, si ningú no li ajuda a pensar, es rebolca en la pròpia merda.

Acabo parlant del Nadal. El Nadal s’ha salvat perquè, per aquell que el vol celebrar, encara té el significat del Naixement de Jesús. Les campanyes econòmiques i mediàtiques no l’has pas esborrat.

No sabem ni el dia ni l’any del naixement de Jesús. En aquell temps no hi havia llibres d’inscripció. Sembla que a mitjans del s. IV els cristians, ja lliures de les persecucions, van cercar una data per celebrar el Naixement de Jesús i els va semblar que podia ésser excel·lent el que ara en diem la “festa de l’hivern” que és quan el sol canvia la seva disminució i recomença l’allargament del dia. Natalis solis (naixement del sol). Aquesta festa se celebrava (sembla que molt poc) a Roma i, com ha passat en altres temps i èpoques, era festa de disbauxa. Els cristians li van donar un to serè i íntim posant-hi el “Nadal de Nostre Senyor Jesucrist”. Això no treu que el qui vulgui dir-ne “festa de l’hivern” ho pot fer i ningú no s’ha d’ofendre. La festa ha romàs fins els nostres temps.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

LA CARITAT DES DE JESÚS

2011-12-06T21:52:00.004+01:00

Els dies de Nadal ens bombardegen ampeticions de ajudes (col·lectes, campanyes...) per als pobres. Però fixeu-vos que hi ha tres característiques que sobresurten en aquest assetjament.

- Primer que es valora molt i molt la quantitat recaptada (menjar, diners en la marató...) i es magnifiquen les xifres amb la qual cosa ens fixem més amb els que donen que no pas amb els que reben.

- Segon, que ens serveixen els pobres amb safata. Els que rebran transplantaments, els d’aquest psunami, els que ajudarà tal ONG (en la seva honor i glòria), els de tal país. Per tant no cal fer servir el nostre cap per pensar, ni els ulls per veure.

- Tercer, que ens presenten imatges de vegades estridents perquè ens moguem pel sentiment i no per la fe. Una cosa és la compassió i l’altra el sentiment. El sentiment ens fa remirar només en nosaltres com si no existís res més que el que sentim i no el necessitat.

Aquest sistema resulta molt perquè es recapta molt i tranquil·litza la consciència, però trobareu estrany si us dic que Jesús no anava als pobres, ni es feia veure, ni els triava sinó que responia al Pare. Respon al que se li presenta. Mirem-ho

Jesús sorprèn els deixebles accedint d’anar a la casa d’un centurió (no jueu), cosa que era prohibida. És precisament aquest el que li impedeix, perquè no es creu digne.

Quan una viuda portava a enterrar l’únic fill (per tant maleïda en el seu context) Jesús s’atura, toca el fèretre (cosa prohibida) i parla amb ella.

Llavors que aquella altra dona li plora als peus i els hi eixuga amb les llàgrimes, cosa que escandalitza els que veuen l’escena, Ell la posa dreta i en fa elogi.

Li baixen un paralític, per tant pecador (en aquell ambient religiós) i primer li diu que els pecats li queden perdonats davant d’uns mestres de la llei que ho contemplaven drets i escandalitzats perquè el perdó en aquell context només es podia impartir en el temple; després el posa dret.

No triava els pobres.

Els responsables del temple del seu moment posaven trompetes davant dels que portaven una ofrena onerosa perquè la gent se girés i mirés els “benefactors” (ara la tele fa de trompeta). Imagineu la batzegada moral quan, en la “sala del tresor”, Jesús elogia la viuda, deixant en evidència els que donen d’allò que els sobra.

Per això la caritat dels cristiana ha de sortir de la participació de l’Eucaristia perquè, si no ho fem així, estimem tan la nostra autonomia, que no ens imaginem una caritat com a resposta a la contemplació del Creador i ens triem els necessitats que ens agraden i cerquem la felicitació per l’obra feta.

Si contemplem (en l’Eucaristia) aquell que va dir: Jo ja em faig pa sense mirar si els que l’anaven a menjar n’eren dignes, entendrem que la nostra caritat ha d’evitar els tres condicionants que he mencionat al començament d’aquest article.

. No ens ha de obsessionar la gran recaptació.

. No triarem els pobres sinó que estarem oberts als que anem trobant.

. La caritat no es basarà en el sentimentalisme: no cal que ens faci llàstima i n’hi ha prou que descobrim que està despullat, que te gana o set; o que és malalt o presoner.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

LA NOVA EVANGELITZACIÓ

2011-11-29T22:31:00.001+01:00

Els que esteu en cercles més catòlics i propers a alguna església us adonareu que ara per tot arreu es parla de “la Nova evangelització”. No us hi poseu nerviosos perquè com diu un teòleg i bisbe reconegut no es tracta pas de pensar que el que s’ha fet fins ara sigui equivocat o parcial i ara es volgués començar a zero la proclamació de l’evangeli al món (Bruno Forte, Doc. Esgl nº 993). Ja ho voldrien alguns que fos així!

Mai ni en religió ni en política ni en medi ambient podem dir que comencem de zero. Portem una llarga experiència acumulada i he de tenir un gran, molt gran, respecte envers aquells que han deixat la pell intentant el diàleg amb el món i la cultura, assimilant els grans canvis que han vingut i encara van venint i aguantant la discòrdia de tants que donen l’església per acabada. Són els que han mantingut i mantenen l’esperança. La “nova evangelització”, com diu el teòleg que he mencionat abans consisteix en la descoberta del Déu cristià que és alliberador i que nosaltres el contemplem “feble” en Jesucrist que ha escollit l’abandó de la creu per manifestar al món el seu amor infinit.

- Mentre el món que ens envolta ens indueix a cercar el privilegi (fa poc escoltava un programa de ràdio en el que els oients telefonaven explicant quin dia havien pogut fer-se una fotografia amb algun famós) el Déu de Jesucrist ens condueix pel camí de l’agraïment. La “Nova evangelització ha de consistir en la joia de saber estar sols perquè ja hem rebut molt i no necessitem que ens omplin els altres. Fins els pobres han rebut el do de la comprensió! (Mt 11,25-26). També podem viure sense la sort de la loteria.

- Mentre el món que ens envolta ens empeny a donar molt de valor als que tenen molt de poder fins a disposar de la vida dels altres la “nova evangelització ens fa contemplar el crucificat impotent que li queda la paraula, la compassió, amb els dones quan va a la creu (Lc 23,27-31) i el perdó, al bon lladre (Lc 23,42-43). Sense gens de poder també es pot tenir una vida digna i sobre tot digna de veneració.

- Mentre el món que ens envolta es desviu per venerar les grans figures que cada dia ens presenten i que pretenen ésser els famosos i mentre la veneració d’aquests ens aliena fins a viure pendents d’un autògraf, d’una foto o del relat de la seva vida, la “nova evangelització” ens ha de conduir pel camí de la llibertat. Som lliures com ho era Jesucrist fins i tot quan els seus deixebles majoritàriament es delien per contemplar les riqueses del temple esplendorós (Mc 13,1-2). No serem pas més lliures quan tothom digui be de nosaltres i ens feliciti perquè estarem alienats pendents d’una nova lloança (Mt 5,11-12).

Per tant parlant senzillament podríem dir que la nova evangelització haurà de consistir primer de tot en la descoberta i la contemplació de la bellesa humil del més bell dels fills fels homes, Jesucrist (Bruno Forte, abans citat). Sense la referència de Jesucrist no hi ha ni nova ni antiga evangelització.

Acabo com he començat fent un homenatge a tants i tants que han anat per aquet camí al llarg dels segles i sobre tot els que ho han intentat en aquesta època nostra tan secularitzada; els que ho han provat fins ara, saben que els ha resultat molt difícil i que han hagut de “romandre” amb molta tossuderia mentre veien que molts abandonaven aquest camí.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL MAL DE CAP QUE ENS HAN DONAT ELS POLÍTICS

2011-11-22T21:08:00.001+01:00

Gràcies a Déu que s’han acabat les eleccions perquè als soferts ciutadans de carrer ens toca patir molt en temps de campanya electoral.

Ja ho sabem. Els que veuen a venir que guanyaran només ens donen paraules i paraules sense contingut per no comprometre’s; Els que s’ho veien tot perdut engegaven unes crítiques ferotges contra les retallades que, d’haver guanyat ells haurien hagut d’administrar igualment; els que són contraris a la nostra autonomia es presenten, en campanya amb pell de xaiet dient-nos que ens estimen tant.

Mentides, mentides, mentides!

S’acaba la campanya i els guanyadors en tenen prou en dir-nos que han trobat els calaixos més buits del que es pensaven per no complir cap de les seves promeses. Mentides perquè bé deuen tenir economistes que sabien on es ficaven, oi?

La temptació nostra és dir que els polítics no valen per res i ens equivoquem. Algú ha de governar la societat. Amb la democràcies, el nostre país té l’oportunitat de fer canvis radicals i d’aquests, amb els anys que anem a les urnes, ja n’hem vistos alguns.

Contemplem l’Evangeli. Jesús, per una banda, era profèticament implacable amb aquells governants que s’aprofitaven de la situació per fer uns grans negocis (només cal que contemplem el gest profètic d’expulsa els compradors i venedors del temple a Mc 11,15-18). I també atacava amb contundència els que volien dominar la consciència de la gent tancant-los la porta que els conduiria a Déu. Vegeu aquell discurs de les malediccions que diu: Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi (Mt 23,13).

Per altra banda Jesús també dóna valor al que “vol ésser el primer i conductor” dient que s’ha de fer servidor dels altres. Mireu que el diu als dos deixebles que volien ocupar el segon i tercer lloc: Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 10,42-45). Fins i tot li reconeix l’autoritat a Pilat que l’ha desafiat que el pot condemnar a mort. Li respon que l’autoritat que posseeix ve de Déu. Llegim-ho: Llavors Pilat li diu: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?» Jesús li respongué: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran» (Jn 19,10-11). Jesús estava convençut que la justícia existeix i feliços aquells que lluiten per aconseguir-la (Mt 5,6) i sembla que estava convençut també que, a la fi, Déu faria resplendir allò que era just.

Els cristians ens hem de moure amb aquesta esperança: El món no està perdut i la mort triomfarà sobre la vida encara que es trigui temps en aconseguir-ho. Poden sorgir nous governants millors que serveixin en comptes d’imposar la seva autoritat. No hem de defallir en fiar-nos de nous governants, mantenint-nos crítics amb el que fan, perquè la societat no s’ha acabat.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL REI DAVID I EL REI JESÚS

2011-11-16T21:27:00.003+01:00

Llegim a l’Evangeli que el cec de naixement, quan sent a dir que Jesús arriba li crida “Jesús fill de David, tingues pietat de mi” (Mc 10,47). Dir-li “fill de David” era equiparar-lo al reialme del rei-poeta. Val a dir que també era reValgui un episodi per entendre que ens trobem davant d’un reialme totalment diferent.

Quan David va assetjar la ciutat de Jerusalem per conquerir-la, els jebuseus, que eren els seus habitants, li van cridar des de dalt de la muralla: “Aquí no hi entraràs! els cecs i els coixos t’ho impediran” (2Sa 5,6). David va conquerir la ciutat i va fer una proclama de poder dient que en endavant “Els cecs i coixos no entraran al temple” (2Sa 5,8). Des de llavor el temple es va convertir en un lloc on els que tenien defectes no hi podien entrar. En el llenguatge actual en dirien nazista.

Doncs bé. Jesús, quan va entrar al temple en va treure els que compraven i venien i va bolcar les taules dels canvistes, va permetre que cecs i coixos entressin per primera vegada al temple. En aquell moment els grans sacerdots i els mestres de la llei li recriminaven que entressin aquests que ho tenien prohibit i li deien: Que no ho veus que entren aquests? Els va respondre: Si que ho veig! (Mt 21,14-16).

Per tant Jesús, en la simbologia evangèlica i bíblica en general, és el nou David ja que entra i conquereix el temple però d’una altra manera, sense les armes ni les espases. És un altra mena de rei (Jn 18,37). Aquest nou reialme (el de Jesús) no serà de poder sinó de compassió, com dèiem al full de la setmana passada perquè es compadirà dels febles, cecs, coixos, marginats... Estarà fora de lloc cantar-li “Crist Rei” com si fos un rei dels nostres perquè, oi que sonaria molt malament cantar aquesta complanta a la germana Teresa de Calcuta quan acull a cecs coixos i desemparats. No era pas una reina sinó una persona digna de veneració, com Jesús.

És rei – dèiem el dia passat - aquell que s’ha dirigit als miserables, malalts i pobres però no com a moralista i sense cap rastre de sentimentalisme melangiós. No classifica els mals en grups o espècies; no es pregunta si el malalt mereix el guariment; també està lluny de simpatitzar amb el dolor o la mort. Enlloc no diu que la malaltia sigui saludable i el mal sigui bo. No! Ell anomena mal el que és mal i saludable el que és saludable. Qualsevol mal i qualsevol misèria són per ell quelcom terrible. Per això si nosaltres acollim aquest Jesús com a Rei ho hem de fer amb paraules d’agraïment i no pas de poder. Tampoc la que en diem “rebuda de Jesús a Jerusalem” no era pas a la ciutat sinó entre els que anaven davant d’ell i els que el seguien darrere (Mt 21,9), a la muntanya de les Oliveres, perquè la gent de Jerusalem quan van saber que ell arribava es va “inquietar” (literalment diu en grec que va tenir un seisme). Per què? Perquè a la ciutat de Jerusalem ni el van rebre ni l’esperaven (Mt 21,10).

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

HAN DE DEMANA PERDÓ?

2011-11-02T21:31:00.004+01:00

Com que som tan limitats només veiem l’ofensa de l’altre i per això massa sovint exigim que l’altre demani perdó. Però ja sabem que la realitat no va per aquí. No és gens freqüent veure com la gent demana perdó. Més aviat tothom es queda amb la seva i només es demana perdó quan se’n pot treure algun profit.

Posats a exigir que la gent demani perdó a qui se li ha de demanar?

Als de la ETA pels homes i dones que han matat? És clar que si.

Als que torturaven qualsevol basc que atrapaven per fer-los declarar? També, oi?

Han de demanar perdó aquells que han anul·lat els drets d’un poble (costums, llengua...) per sotmetre’l a un estat anomenat Espanya? Sembla que també haurien de demanar-lo.

I aquell gran mandatari que va manifestar que mai no s’ha perseguit la llengua catalana o basca ha de disculpar-se? Que jo sàpiga no ha ni tan sols rectificat en públic.

L’episcopat espanyol que va signar aquella nefasta “declaración conjunta” a la fi de la guerra també haurien de demanar perdó? I no ho han fet fins ara.

Amb aquests exemples el que vull dir és que les reconciliacions no passen per que el culpable demani perdó a no ser que ho faci forçat per les armes. La reconciliació passa per “donar” el perdó com el Crucificat al que seguim que no va dir : “Ara demaneu-me perdó” sinó allò de Pare, perdona’ls, que no saben el que fan (Lc 23,34).

Fixeu-vos com el pare del fill pròdig abraça el fill que retorna abans que aquest tingui temps de presentar les seves excuses (Lc 15,20).

Crec que ens pot ajudar molt aquella reflexió que feia Joan Maragall en “La ciutat cremada”. Deia que els que havien fet destrosses i havien cremat esglésies i matat gent no estaven en condicions de demanar perdó perquè havien baixat massa avall. Afegeix que som precisament els “ofesos”, els que tenim el cap no ofuscat i podem contemplar serenament el que ha passat, els que estem en millors condicions de donar els passos per a la reconciliació.

I la justícia?

Mols politics recorren a la paraula justícia dient: Que els caigui el pes de la justícia. Què hi tenim a dir? Doncs que la justícia depèn dels parlaments que han fet les lleis. Aquesta s’ha d’aplicar (càstigs i presons) però, ens agradi o no ens agradi sentir-ho, és injusta i castiga a uns i indulta uns altres segons els criteris dels que han fet aquestes lleis que els jutges apliquen. Una prova és que les presons són plenes de pobres. Ja és tot un símptoma de la injustícia de la justícia. No oblideu que en nom d’una justícia legal Jesús va ésser condemnat a mort (Jn 19,7).

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ARA TOTHOM PARLA DE VÍCTIMES

2011-10-26T08:30:00.005+02:00

Aquests dies la gran notícia és que ETA ha dit que “deixava de matar” de manera definitiva. Bona notícia! M’he fixat que molts dels entrevistats que opinen sobre aquest afer parlen de les víctimes. Els uns es fixen amb les d’un bàndol i els altres amb de l’altre i alguns parlen de totes les víctimes.

Primer de tot penso que, en cap cas, les víctimes (ni tampoc els seus familiars) no han d’ésser protagonistes perquè no poden ésser mai objectives.

Ho argumentaré des de l’experiència bíblica que, diguin el que diguin, segueix essent la base del pensament d’occident.

Com tracten la resurrecció els evangelis?

Doncs primer de tot sense amagar ni la mort ni el fracàs ni el sofriment. El ressuscitat els mostra les nafres de les mans i del costat (Jn 20,27). Ni tampoc no amaguen la mort de l’innocent (Ac 3,13-14) car amagar-ho seria un error. Convé que se sàpiga el que va passar perquè, a la fi, tot allò que restava amagat es veurà a plena llum (Mt 10,27).

Però hi ha una segona llum en els fets de la resurrecció: Cap paraula de venjança, cap retret envers ningú. Només paraules de pau: “la pau sigui amb vosaltres” (Jn 20,19.21) “A qui perdoneu els pecats els quedaran perdonats (Jn 20,22) “Beneïu els qui us persegueixen, beneïu, no maleïu” (Rm 12,14) I en el Parenostre: Perdoneu-nos... així com nosaltres perdonem” .

On hi ha confusió amb la que s’entrebanca la majoria de la gent? Quan parlen del perdó dels pecats com si fos el mateix que la remissió de les culpes. Són dues coses del tot diferents.

Ho entendreu amb un exemple. Quan jo era petit el les esglésies fèiem per setmana santa el nefast ritus de les tenebres que en dèiem “matar jueus”. En el nostre interior animàvem venjances envers els culpables de la mort de Jesús. No hi havia ni el perdó del pecat ni el de les culpes. Culpàvem els jueus.

Però qui eren els culpables de la mort de Jesús? Ves a saber perquè els que l’assotaren i el crucificaren eren soldats a sou, els romans que dictaren la sentència anaven induïts per les acusacions dels dirigents del poble, els grans sacerdots defensaven el temple que semblava que per la predicació d’aquell il·luminat havia de desaparèixer, els deixebles l’abandonaren, la seva família es va desentendre d’ell, molts feien córrer contra ell coses que no se sabia si eren veritats, i un llarg etcètera. Els havíem de matar a tots? Ja es veu que no.

N’hi ha prou que se sàpiga la veritat, el que realment va patir la víctima i la injustícia que li van fer i, a partir d’ací obrir un camí nou com feu Pere en la segona de les predicacions quan diu: Doncs bé, germans, ja sé que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu què fèieu, però així Déu ha complert allò que havia anunciat per boca de tots els profetes: que el seu Messies havia de patir. Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats (Ac 3,17-19).

Això vol dir que s’ha de deixar tothom lliure sense cap acusació? No. Ja he dit que la culpa és una altra cosa. Els tribunals legítims (que molt sovint són injustos) que jutgin i condemnin als assassins d’un cantó i als torturadors de l’altre, però nosaltres que no mirem la culpa sinó el pecat no hauríem de remenar mai més el pou putrefacte de les culpes sinó entrar amb paraules de perdó que consisteixen en l’intent de tornar a conviure junts els uns i els altres.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ELS MONESTIRS I ELS CAMPS DE REFUGIATS

2011-10-19T16:27:00.002+02:00

Avui els monestirs o bé són relíquies per visitar, com el nostre de Sant Benet o el de l’Estany, o bé hi viuen uns monjos que fan un cant selecte i són llocs privilegiats on hi acuden les multituds.

No ha estat pas així en els orígens.

Van començar amb uns homes que es retiraven als desert o en lloc solitaris per fugir de la ostentació i la grandesa d’aquelles esglésies que ja s’havien acomodat amb l’Imperi.

Però què va passar? Que aquella novetat de vida era atractiva i s’hi van anar afegint companys fins a fer comunitats en lloc retirats.

Però aquella època no era pas gens tranquil·la perquè, a partir del s. V, van començar a venir invasions dels homes que procedien del nord, que en deien els bàrbars (sueus, vàndals, alans, visigots, ostrogots...) i la gent de la pagesia veien com, a cada invasió, perdien les collites, l’aviram i els ramats i fins i tot les filles perquè les seves cases petites i precàries no podien pas oferir cap mena de resistència. La gent s’espantava per la situació d’inseguretat i de fam que els tocava viure i, com que els monestirs es caracteritzaven per l’acolliment, demanaven de refugiar-se a dins les muralles cercant un lloc on al menys salvessin la vida. És el moment que els monestirs van començar a acollir molta gent dins les seves estances igual com avui multituds empobrides i perseguides demanen entrada als camps de refugiats. Naturalment van haver de defensar-se bastint muralles.

Amb ocasió de segrest de dues dones hem conegut les situacions precàries dels camps de refugiats. Avui la ONU reparteix una mica de menjar, una pastilla de sabó i aigua (1 litre i ½ al dia) a tot aquell que es reconegut com integrant d’un camp de refugiats. D’aquesta manera sobreviuen amb molta precarietat a milers i milers en els diferents camps que hi ha en molts llocs del món.

Però en els temps dels monestirs no hi havia una institució mundial que els emparés i que van fer per sobreviure? Doncs cultivar els camps dels voltants i omplir els graners i els magatzems de blat, fruita seca i tot el que podien en el temps de bonança, i assegurar-se l’aigua en cas de setge. Així els refugiats, que vivien anys i anys a dins del monestir, s’anaven convertint en uns monjos de segona que en deien “llecs”; aquests treballaven els camps i estaven al servei del abat en els treballs de la casa. Dit amb altres paraules: els monestirs, que n’hi havia molts més dels que avui coneixem (diu que un a cada cinc hores de camí) van ésser durant els temps de les grans invasions dels bàrbars, els camps de refugiats del seu moment. Unes comunitats en les que monjos i llecs es llevaven d’hora, amb el sol o abans, pregaven i treballaven colonitzant els terrenys dels voltants per sobreviure. Només es tancaven a pany i clau a dintre el recinte els dies o mesos que durava el pas d’uns invasors (bàrbars) que arrasaven tot el que trobaven en les cases petites dels pagesos indefensos perquè, com podeu imaginar, venien famolencs. El monestir oferia a la gent de la contrada la garantia d’unes muralles i una quantitat d’homes suficient per poder defensar-se i resistir en cas de setge.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

LA DESTINACIO DELS DINERS

2011-10-13T07:52:00.001+02:00

Els diners generalment no porten un full de ruta com passa a les famílies ben avingudes. Es posen en una capça o un moneder i es van gastant segons les necessitats. El govern central de Madrid fa el mateix: tant com rep ho posa en una caixa i ho destina on millor li sembla.

Quan algú del nostre poble reclama que els nostres diners no vagin a satisfer els andalusos o extremenys amb els seus “PER”s està demanant un destí impossible perquè van la gran caixa i els governants els van gastant on millor els sembla.

En la societat actual els diners són de mentida i no tenen res ni ningú que en respongui com passaria amb els tiquets d’un tómbola que si tu els presentes, els organitzadors t’han de donar el premi corresponent. Antigament les monedes d’or eren or i les de plata eren plata portessin la imatge del governador o rei que vulguessin. Tenien valor per elles mateixes.

Quan algú padrina un nen al tercer món, que no es faci il·lusions perquè els diners no són només pel nen apadrinat sinó que van a parar a la institució i amb ells vestiran i donaran menjar a tots.

Si la cosa és així mai no ens podrem fiar d’on van els nostres diners? Doncs casi mai. Per això cal no centrar-nos en els diners sinó ens les institucions i veure de quines ens podem fiar.

Els diners per ells mateixos son enganyosos (Lc 16,8) i per ells mateixos no salven res ni ningú perquè la vida de la persona, ni que nedi en l’abundància, no prové pas dels seus béns (Lc 12,15). Per tant a un govern, quan li hem donat (per impostos o multes) els nostres diners no li podem pas demanar que destini aquests que li hem donat a una cosa o a una altra. Ja he dit que la moneda no porta full de ruta i quan tornem uns diners que un amic ens ha deixat no li tornem els mateixos bitllets sinó uns altres del mateix valor. El que hem de demanar als administradors (siguin governs, siguin associacions de veïns...) que donin compte del conjunt de les despeses amb detall perquè un cop han entrat a la caixa de l’entitat o de l’Estat pul·lulen com els cigrons dins una olla i en sortiran quan li convingui al ecònom en la direcció que els governants els sembli millor.

Quan una persona arriba a l’edat de la jubilació que no s’imagini que el que ha anat pagant tota la vida li estan guardant per donar-li la paga corresponent. El govern haurà de cercar nous recursos perquè aquells diners ja se’ls ha gastat.

Els diners poden ésser maleïts o sagrats ja que per ells mateixos no tenen cap mena de valor. Seran maleïts si serveixen per promoure baralles entre les famílies i seran sagrats quan es té el coratge de destinar-los a la gent necessitada, començant pels que són de la teva família. Escoltem com ho diu Jesús en l’Evangeli: Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat (Lc 11,41).

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL DÉU DE JESÜS

2011-10-05T06:08:00.000+02:00

Jesús va trobar una societat molt estigmatitzada que estava atrapada pel temple, i les seves lleis i per uns conciutadans que es delataven els uns als altres. La gent del seu temps li tenien por a aquest Déu que (per boca dels grans sacerdots ) els podia condemnar a mort o marginar-los amb l’estigma de pecadors (ho duien en el vestit) davant de tota la societat.

Ell no volia aquest Déu però semblava que no n’hi havia d’altre.

En un procés lent va descobrint que aquest Déu és el “seu Pare”. Ho reivindica als dotze anys quan va al temple, se’n adona en el baptisme de Joan Baptista quan sent la veu que diu: “Aquest és el meu fill”, ho reflexiona en el desert quan rebutja les tres temptacions que comencen dient-li: “Si ets fill de Déu...”

Per això pren una postura decidida per un altra forma de religió que comença pel cor, com li diu a la samaritana amb aquestes paraules: Els vertaders adoradors adoraran el Pare en esperit i veritat (Jn 4). Com veieu el Déu de Jesús és un Déu sense religió.

Si Jesús elimina la religió de la seva fe, per què l’Església torna a organitzar-se com el temple del temps de Jesús?

Aquest és el perill. Una església seguidora de Jesús ha de renunciar a manar i s’ha de posar al servei de la gent donant al poble la Paraula i els Sagraments. Una església que cada dia ens torna a presentar la imatge de Jesús a qui intentem seguir. Una església sense poder sense prestigi i sense privilegis. No ha estat sempre així i s’han hagut de fer moltes rectificacions al llarg de la història.

Jesús es va trobar amb molta gent, sobre tot entre els que tenien poder i prestigi, que es posaren en contra d’ell. Això fou de tal manera que el portaren a la mort en creu.

En l’església actual, quan es proposem seguir Jesús més de prop, ens podem trobar amb els mateixos contradictors. Seria una bona senyal però difícil de pair per part dels creients. Seria un senyal que ens acostem al Déu de Jesús.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Indignats, però admirats

2011-09-29T06:35:00.002+02:00

He viscut dos moviments socials ben diferents, però que tenen en comú una actitud de fons: la indignació davant la societat. El primer moviment fou el del Maig del 68. El segon és l'actual moviment dels Indignats. Els dos moviments són diferents, perquè el del maig del 68 es va produir en l'emergència de la societat consumista al món occidental, fruit de l'abundància. El moviment actual ha emergit a l'interior d'una societat en crisi, fruit de les carències polítiques, econòmiques, socials i culturals.

Ni al maig del 68, ni actualment, he amagat la meva simpatia per una certa contestació social, perquè crec que ja n'hi ha prou d'un model de societat al servei dels interessos d'una minoria que utilitza els altres. Per a un observador de la societat, aquesta manipulació, justament, és l'element comú d'ambdues situacions. Certament, les protestes sempre són ambigües i s'hi barregen actituds i interessos contradictoris. Sense renunciar al discerniment d'aquesta ambigüitat, em sembla que la contestació de fons està justificada. Fins i tot, podem dir que la indignació és un sentiment humà, que brolla de l'autenticitat i que posa en relleu que la societat encara està viva.

Ens podem posar, però, aquesta pregunta: N'hi ha prou amb la indignació per canviar la societat?.

La indignació és un primer pas per prendre consciència de la pròpia responsabilitat davant les contradiccions socials. Tanmateix, per passar de ser un "criticaire" a esdevenir una persona "crítica", cal donar un altre pas. El criticaire denuncia que les coses no marxen bé. El crític fa la mateixa denúncia, però hi afegeix l'anunci dels possibles camins de solució. L'actual moviment dels indignats, de vegades, ha donat aquest pas de ser criticaire a anar esdevenint crític i a buscar alternatives socials.

Per passar de ser criticaire a crític crec que, sense deixar la indignació, hom s'ha d'obrir a l'admiració. L'admiració és el sentiment aparentment contrari a la indignació, encara que en realitat n'és complementari. L'admiració es produeix, quan al mateix temps que hom s'indigna davant de situacions que haurien d'estar superades, no perd la capacitat d'observar unes altres persones, que estan tan compromeses en el canvi de la societat, fins al punt que no els queda gaire temps per criticar els altres, ni per pensar que són més que els altres. Senzillament, han observat la realitat social, n'han fet una crítica, han elaborat unes opcions, i passen de fer uns compromisos aïllats a viure compromesos.

Tant al maig del 68, com en el moviment dels indignats, hi ha gent que actua d'aquesta manera. Per això crec que és important admirar aquestes vides compromeses positivament en el canvi social. Val a dir, també, que a totes les èpoques i en totes les situacions, hi ha dones i homes que estimen de veritat i lluiten per al bé comú sense defallir. Fins i tot, algunes d'aquestes persones són capaces de donar la vida pels altres.

Em sembla que el moviment del maig del 68, al costat dels seus valors i propostes alternatives socials, va quedar en ben poca cosa, perquè al costat de la indignació li va mancar l'admiració. Em sabria molt de greu que el moviment dels indignats actuals, acabés d'una manera similar. Per això, sense deixar la indignació, cal estimular l'admiració.

El moviment dels indignats ha de promoure la reflexió política, econòmica, cultural, social i filosòfica. Per a la reflexió teològica, a més a més, és un "signe dels temps", és a dir, de la presència de Déu en la història de la humanitat. Efectivament, l'Evangeli va iniciar un moviment d'indignats dins la història, tot denunciant la manipulació de la dignitat de la persona i, al mateix temps, un moviment d'admirats davant la tendresa de Déu manifestada en la persona de Jesús de Natzaret, que amb la seva mort i resurrecció, va segellar per sempre la força transformadora i incontrolable de l'amor.

Hom pot dir que la història mostra que els cristians no sempre hem estat testimonis creïbles de la fe que professem i que, davant d'això, cal viure una indignació evangèlica. Tanmateix, la història també mostra que sempre hi ha hagut cristians que ho han donat tot a favor dels altres, especialment dels pobres, i que han cooperat a la transformació de la societat. Davant d'això, també cal viure l'admiració evangèlica.

Quan hom tracta de viure al mateix temps la indignació i l'admiració, no perd el bon humor, fins i tot, en mig dels conflictes i fracassos. Ho fa, perquè tracta d'estimar i sap que la "película acaba bé", perquè l'amor sempre és més fort que la mort. La indignació i l'admiració neixen de la capacitat de sorpresa davant la vida, que és l'actitud que ens permet llevar-nos cada matí pensant i sentint que val la pena haver nascut i que val la pena seguir explorant l'aventura humana.

Ramon Prat i Pons
Vicari general del bisbat de Lleida. Director de l'IREL
(Article publicat al diari Segre el passat 13 de setembre)

LA MANCA DE LLIBERTAT

2011-09-27T22:17:00.001+02:00

Els presos de les nostres contrades tenen assegurat el menjar i el dormir cosa que no es pot dir ni de Rwanda, ni de Camerun ni de molts països. Ara mateix han descobert en una fossa comuna més d’un miler de cossos de presos assassinats sense judici a Líbia. Aquests ni tan sols la vida tenien garantida. Aquí això no passa. Però els manca la llibertat.

Com la pateixen?

Segueixo un excel·lent article de la Victòria Molins a Catalunya Cristiana (Nº 1670). Els interns viuen en una constant incertesa. No saben quan els cridaran a fer aquell curset que els han promès, ni quan podran visitar el psicòleg o l’educador. Desconeixen quan deixaran de denegar-los els permisos, ni quan podran iniciar el tercer grau de llibertat, ni què pensa d’ells el subdirector de tractament.

A més hi ha els problemes de la pròpia família que sovint els tracta com a delinqüents i no els truquen (no el poden trucar) ni els visiten. Ell, l’intern, quan té diners, pot fer algunes trucades però sovint no encerta el familiar o l’amiga i parla amb algú que tant els fa del seu parent o amic. Si la seva dona (o la mare) es posa malalta o bé l’Administració li pren els fills, ell no pot fer res més que plorar i sovint tampoc no ho pot explicar als companys que viuen isolats encara que estiguin en el mateix mòdul. La vida es torna tan monòtona que passen anys i anys i ni se’n adonen. No saben quin dels delictes anteriors encara no ha estat jutjat i sovint es troben amb la sorpresa que, quan els faltaven uns mesos per la llibertat els criden per un judici pendent del que ni se’n recordaven. Apa, tornem-hi! Alguns aprofiten el temps per aprendre idiomes (el català o l’anglès) i per fer els estudis primaris que mai no havien fet o saben fer treballs manuals; però n’hi ha d’altres que no tenen cap alicient de res. Molts no tenen cap il·lusió de sortir en llibertat perquè al carrer ningú no els espera i als seus cinquanta o seixanta anys saben que ningú no els donarà feina ni tampoc tindran cap sostre per anar a dormir. Cobraran per un temps el subsidi d’atur que no dóna per viure en una pensió.

Pitjor ho tenen molts estrangers que saben que, al sortir, no tindran papers i, si no els obliguen a sortir cap el seu país, hauran de viure clandestinament sense possibilitat de trobar cap treball sense ni tan sols el permís de residència. Altres tenen dona i fills aquí però l’Administració els deportarà als països d’origen (si cap dels nens no ha nascut aquí). Si volen retornar amb els seus (que tenen aquí) hauran de demorar deu anys.

A dins els mòduls encara tenen una altra inseguretat que és el perill d’un baralla amb el resultat d’haver d’anar per un temps a les cel·les d’aïllament encara que la baralla no l’hagi provocat el que ha estat castigat. Com el futbol, tot depèn del informe del funcionari que estava a càrrec del mòdul.

Ells i nosaltres veiem que els interns són majoritàriament pobres i pobres també els que els visiten. Per això ens cal recordar aquella benaurança de Jesús que diu: feliços els pobres (Mt 5,3) i aquella benedicció: Veniu beneïts del meu Pare... perquè era pres i em vinguéreu a veure (Mt 25,36-36).

Què hi podem fer els que els anem a veure? Doncs escoltar-los que és molt, perquè no podem pas canviar el curs d’un judici ja que no està a les nostres mans.

Gràcies a Déu, com ja es veia a venir, han sortit una gran quantitat de voluntaris al Bages que fan diferents serveis als interns i la nostra comarca ja no viu en una bombolla com quan es feien aquelles nombroses manifestacions que proclamaven “Presó no, gràcies”.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ELS MANIFESTOS A FAVOR DE LA LLENGUA

2011-09-16T09:46:00.003+02:00

Parlo d’aquest tema perquè també toca la religió i la vida cristiana.

Us aniria bé saber que el Rei Carles III que, la majoria de la gent el coneix pel conyac de sobretaula, va exercir un control tan fort de les impremtes de Catalunya que va aconseguir que no s’edités cap catecisme en català. De manera que en aquell temps en que tothom (absolutament tothom) parlava el català, els nens havien d’aprendre la doctrina cristiana en castellà. Era el temps de la universitat de Cervera on hi havia una d’aquestes poques impremtes.

He dit això perquè us adoneu que la cosa ve de lluny. Es tractava d’un projecte a llarg termini per anar eliminant la nostra llengua.

Del nostre record tots els que van estudiar (primària, secundària i universitat) entre els anys d’acabada la guerra civil i els seixanta-setanta van rebre totes les assignatures en castellà i tampoc no hi havia, en cap escola, l’assignatura de llengua catalana. Els que, com jo, vam viure aquest període havíem d’aprendre el català fora de l’horari escolar. La meva mare, en canvi, que pel novembre hauria fet els cent anys, com que va tenir la infància en temps de la primera república escrivia correctament el català que era llengua en la que fou escolaritzada.

Al començament he dit que era un problema que afecta a la religió. Per què? Perquè vivim la història d’una llarga imposició. Un domini que per altra banda també és econòmic però no tinc dades per transmetre-les.

Quina és la postura d’un cristià davant aquestes imposicions?

Primera que no és veritat que s’impedeixi al nen aprendre el castellà perquè a més de les assignatures de llengua castellana que s’impartiran evidentment en aquella llengua el nen disposa de 95 canals de televisió dels quals només 7 o 8 són en català. Les emissores de ràdio no tant però aneu canviant d’emissora i veureu que només una de cada quatre és en català. Els cines, la propaganda de tota mena... No es nega a cap nen la possibilitat de parlar i aprendre bé la llengua castellana diguin el que diguin els meus amics de les Castelles que es lamenten del nostre imperialisme. Fins i tot la TV 13, que és de l’episcopat, se suma a les protestes contra el català. Corre la brama que els nens a Catalunya no se’ls ensenya castellà i sabeu de sobres que és mentida.

Per altra banda totes les noves tecnologies ens empenyen a tornar-nos anglofons i els joves més que ningú i l’anglès acabarà imposant-se.

Però des del cristianisme encara tenim una altre obligació que és la d’estimar tothom i també els que ens volen imposar càrregues i obligacions que només miren els interessos del seu imperialisme. Els hem d’estimar com vam acabar estimant els romans que ens van imposar una llengua, la llatina, que no tenia res a veure amb les que es parlaven en les nostres contrades.

Tots els països s’han format amb imposicions i hem d’acabar estimant-nos. La qual cosa no impedeixi de defensar el que és nostre i de fer-ho amb contundència i, per fer això, no ens cal pas fomentar cap mena d’odi ni contra els castellans ni contra els anglesos.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ENTORN A LA VISITA DEL PAPA

2011-09-05T21:14:00.001+02:00

La nostra parròquia va acollir quaranta-dos joves de Tolosa de Llenguadoc (francesos). La meitat van dormir en un poliesportiu de l’escola verda i l’altra meitat per les cases. No sé si encerto fent un balanç altament positiu mirant la convivència, els voluntaris i la Missa del diumenge en la que van participar junt amb nosaltres. Al menys ells van marxar demostrant molt agraïment. Una trobada d’aquestes característiques sempre comporta enriquir-nos amb la visió i els costums de l’altre. Això també val per la macro-trobada que es va fer a Madrid.

Un altre element altament positiu de la gran trobada va ésser l’alegria que es respirava. En els ambients abarrotats de joves, sense la degradació de l’alcohol, es respira una gran joia i aquesta no va ésser cap excepció. Encara un altre de positiu que era la imatge de unitat de tota l’església que es palpava veient creients de totes les parts del món formant un sol cor i una sola veu.

També vull remarcar algun element negatiu.

Un element negatiu a nivell mediàtic (i sobre tot en les emissores més nostrades) va ésser la confusió en la paraula “laic”. Una cosa és que es fessin manifestacions contra el Papa perfectament legítimes en un estat de dret i una altra que fossin “laiques”. Quan diem que un ajuntament és laic ningú no pensa que sigui anticatòlic i tampoc ho és una escola “laica”. Aquelles manifestacions eren anticatòliques o antipapa (i legítimes) però no pas laiques. No confonguem paraules. Alguns dels manifestants contraris ni tant sols anaven contra l’església sinó contra aquella imatge d’església que es manifestava allí. Quina? La que (al meu entendre, és clar) promovia una excessiva veneració del Papa que, envoltat de centenars de bisbes, els ofuscava de manera que semblava que hi havia una sola paraula i que aquest únic que parlava fos el mateix Jesucrist. El Crist som tots i el Papa ens coordina però sabem i creiem que Jesucrist està del tot present en cada una de les petites comunitats que preguen a l’entorn d’una Eucaristia.

Aquella grandiosa veneració pel Papa només es pot donar quan l’església està en connivència amb totes les autoritats totalitàries que ja els va bé un líder religiós d’aquestes característiques al costat de prínceps, reis i governants.

Tot amb tot l’Església no hauria ps durat al llarg dels segles sense una ferma i estreta organització.

Si el que hagués vingut fora el mateix Jesucrist s’hauria posat al costat d’uns altres, de molts il·legals i aturats i els mateixos principals del poble probablement l’haurien evitat. Moltes multituds seguidores de Jesucrist s’haurien d’haver enfrontat amb els antiavalots.

Amb això vull dir que moltes de les manifestacions contra la visita del Papa no eren ni tan sols laiques sinó que podien procedir de grups cristians legítimament inconformistes. El que no s’ha d’aprovar és l’ambient mal educat d’algunes d’aquestes.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

15M.”versus” JMJ ?

2011-08-05T06:52:00.001+02:00

Yago de la Cierva , màxim responsable de l’organització de la JMJ, va reconèixer que "molts dels temes que defensen els in-dignats són compartits; per exemple, la situació incòmoda en què es troba el país, no tan sols des del punt de vista econòmic, sinó també de crisi de valors, de crisi política, de corrupció".

Va aclarir que alguns catòlics no comparteixen el tractament dels problemes amb el moviment del 15-M perquè, encara que adverteixen que els "indignats" tenen raó per la manera com descriuen la realitat, pensen que la posició cristiana no és la de protestar, sinó la de preguntar-se què cal fer per sortir de les dificultats. Alguns creiem que els integrants del 15-M basen les seves assemblees en veure i jutjar, i després vindrà l'actuar. Primer cal saber i concretar el “què”, després s’haurà de procedir a analitzar el “com”.

Que es produeixi el canvi profund per al nostre món que somnien uns i altres no és fàcil, ni es farà d'un dia per l’altre.

Tant de bo pogués haver-hi una bona intercomunicació de valors entre la JMJ i els indignats del 15-M. Per ara, a uns i altres els falta una dimensió. Als uns, tocar més de peus terra; als altres, mirar els valors que els pot donar l'Evangeli.

No creiem que hi hagi d'haver enfrontaments; la situació és dura, però hi ha d'haver sortida. Uns i altres han de vetllar per lliurar-se d’infiltrats i manipuladors. La Jornada Mundial de la Joventut i els indignats del 15-M cal que convisquin en pau o es complementin perquè això comportaria una gran esperança .

Haurà passat alguna cosa aquest agost, o tot seran focs artificials? Josep.T.B.

ELS JOVES D’ALTRES LLOCS DEL MÓN

2011-07-26T19:33:00.003+02:00

A Madrid, els dies 16 d’agost en endavant, s’hi trobaran joves cristians de tots els indrets del món. Els que vindran a Navarcles el diumenge dia 14 quedaran astorats de veure que no hi ha cap jove (o casi cap) que participi de la Missa del diumenge.

És que aquí som dolents i en altres loocs més bons? No va per ací la cosa.

Quan hi ha una deserció quasi massiva de tots els joves no podem córrer a distingir les causes. Segurament el primer que hem de fer és adonar-nos del trist paper que la nostre església ha fet en les dues anteriors dictadures (la del Primo de Rivera i la del Franco). Els actuals dirigents de la societat (mestres, periodistes, polítics) estan majoritàriament marcats per aquella connivència Església-Estat i, seguint la llei del pèndol, que es dóna en tantes coses de la vida, ara toca apartar-se, fins i tot els que són amics de la parròquia. Els joves que estan a la que salta dels canvis de la societat de seguida s’han apuntat a l’allunyament. Això es nota fins i tot amb els infants que, a l’escola, si diuen que el diumenge han fet d’escolans, se’ls en enriuen. Per això els pares que sincerament voldrien que els seus fills s’acostessin a l’església es troben amb la resistència del mateix fill. Un nen o un jove difícilment pot nedar tot sol a contracorrent.

Però això no passa pas a tot arreu. En el títol de l’article he posar “els joves d’altres parts del món” perquè hi ha països que ha succeït justament el contrari que aquí. Els règims que han governat han estat contraris o molt contraris a l’església fins a perseguir-la (com en el cas de Mèxic i els pobles de òrbites comunistes). Molts joves actuals d’aquests països senten l’orgull de manifestar-se cristians.

Amb això vull dir que un llarg temps d’església massa triomfant ha tingut conseqüències nefastes pel futur que ara vivim. Probablement hi ha altres causes d’aquesta situació però ens passa que els que vivim el moment actual no tenim tan fàcil analitzar el que passa com ho podran fer d’ací a trenta o cinquanta anys.

I què passarà? Ja he advertit en articles anteriors que aquests joves sense gens ni mica de formació religiosa no seran capaços de donar respostes als principals reptes de la vida enfront d’aquells altres, àrabs sobretot o també joves d’extrema dreta, que porten des de la infància un adoctrinament.

Diran pot ser que són partidaris de l’Evangeli sense haver-se’l llegit mai ja que les escoles recomanaran tota mena de clàssics menys l’Evangeli. Estaran buits d’una formació elemental per entendre la civilització que ens ha vist créixer i que ha marcat els valors que defensen fins i tot els ateus de la nostra societat.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Parròquia de Santa Maria de Valldaura de Manresa

LES COMPETICIONS

2011-07-20T21:45:00.002+02:00

Sort que dintre de cada família no es fan competicions. Seria un desastre! L’avi i l’àvia perdrien totes les curses de córrer, els nens perdrien la competició de veure qui guanya més diners, ... Gràcies a Déu la gent de la mateixa família són molt poc iguals i això els fa complementaris. Els aguanta l’amor que es tenen entre ells.

Si jutgéssim el que ens està donant la societat, els medis, els premis, sembla que només existeixen els campions (de futbol, de natació, de ciclismes, de cantants que reuneixen enormes quantitats de gents al concert...) i tots els altres que som nosaltres som uns caps de llúpia que ens limitem a adorar els grans líders que se’ns proposen. Sembla que només hem estat posats en aquest món per fer de comparses. Ja no parlo dels sous enormes que cobren aquests ídols al costat dels diners molt limitats que cobra la majoria de la població (uns per subsidi d’atur i altres per treballs sovint precaris i altres, ni que siguin funcionaris veuen com els retallen els sous que semblava, fins ara, que tenien assegurats).

Es van accentuant les diferències entre els que estan al cap de munt de tots i els que estan a baix.

Si en aquest món hem de destinar mitja vida a adorar i venerar els que ens presenten com a guanyadors reculem al temps dels gladiadors i dels circs romans on els emperadors distreien la gent i convertien el poble en inútil. Com més venerem els triomfadors més sensació d’incapacitat tindrem nosaltres.

Aquest mateix error de fer-nos viure de les imatges dels grans sants, l’havíem tingut a dins la nostra mateixa església quan ens proposaven homes i dones molt bons ben ornats d’unes aureoles que ens els feia inassequibles. I això ens ha fet mal perquè oblidem la nostra pròpia dignitat. Jesús lluitava contra la veneració que tenien els jueus dels profetes o dels reis quan deia als que l’escoltaven que no es quedessin amb el gran profeta Jonàs perquè aquí hi ha algú més que Jonàs (Mt 12,41) i no es quedéssin admirant el ran Salomó perquè fins les flors del camp vesteixen millor que aquell rei (Lc 12,27) i aquí hi ha algú més que el rei Salomó (Mt 12,42).

I d’on li venia la dignitat a Jesús? Del mateix lloc d’on ens ve la nostra: Els creients la trobem en el Pare del Cel que és Pare de cada un de nosaltres i ens reconeix a cada un pel nostre nom (Jn 10,3) i està atent a les nostres febleses a punt de rebre’ns perquè fins i tot els àngels dels més petits estan contemplant-lo cara a cara (Mt 18,10).

La fe en el Pare del cel ens fa iguals i ens ajuda a no tenir cap mena de complexes ni per la nostra manca de forces, ni pels nostres errors. El Pare ens reconeix i ens estima tal com som. No ens cal anar darrere els ídols, les figuretes, els campions o els famosos.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

+ Mossèn IGNASI RIBAS PRUNÉ

2011-07-15T21:03:00.001+02:00

El diumenge dia 10 de juliol ens ha+ Mossèn IGNASI RIBAS PRUNÉS deixat Mn. Ignasi RIBAS PRUNÉS que fou durant set anys rector de la nostra parròquia. Va deixar rastre de la seva ànima pagesa i contemplativa de la natura amb uns escrits creatius de llenguatge. Que ho diguin els malalts que anava a visitar quan podien encetar el llenguatge dels arbres, les plantes i les flors. Se li il·luminaven els ulls i eixamplava les grosses mans per fer evident els que vivia de la contemplació de la natura.

Vull fer-li un homenatge reproduint un dels seus escrits (de l’any 2000) on parla de la seva mort.

NEGRA NIT

La nit plana ben d’hora sobre la població. Aleshores el silenci s’imposa i tot parla de solitud. Quan tot és foscor sense lluna ni guspires de casa habitada, prenc una manta, adreço el pas carretera amunt i planto l’equena sobre l’abrigall. Allà m’embriago amb els rajolins de llum que vessen de cada estel. Tots són vius, nets i diferents. En conjunt teixeixen una enramada immensa de coloraines. Quina munió! Quants n’hi ha? Em faria gràcia saber-ne el nombre, però què en trauria? Una xifra. És massa freda.

No. L’estelada no és una quantitat. És una meravella. És un espectacle sorprenent. És una dansa de mones que sosté la omnipotència creadora de Déu. Corprèn tanta llum tan llunyana i tan rutilant. La nit no és negra. La nit és clara i eloqüent. La nit revela la nostra petitesa i desperta la nostra admiració.

Després, ajagut de cara enlaire, em pregunto pels seus orígens. Com han aparegut aquestes aparents espurnes de claredad? No ho sé però n’he fet la meva teoria personal

He pensat que en un principi Déu vivia en l’única relació del Fill i de l’Esperit. Després creà l’home per acollir-lo a casa seva, però lliure (fins aquí és cert). Perquè no veiés la seva glòria, estengué un vel opac al seu entorn. L’home pelegrinà per la terra sense llum. En morir, cada just entrava al cel i feia un forat a la cortina. Cada sant era un nou esquinç. Els màrtirs feien un trau amb un deix de vermell. Els infants i les verges no deixaven rastre i els fidels confessors acolorien de blau. Nosaltres aquests estrips els anomenem estels i els veiem amb un toc de color.

Després morí el Crist i, és clar, en entrar al cel feu una bohïga espectacular: és el Sol. En pujar al cel Maria, la pubilla de la humanitat, obrí un orifici gran i benigne que és la Lluna.

Per això les estrelles poden ésser espitlleres de la benaurança. “El cel parla de la glòria de Déu i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans” (Sl 19,2).

Quan jo em mori no pretenc pas fer cap forat nou. Demano passar pel pas de Maria. Segur que n’hi entren molts. Amb la seguretat que en aquest esboranc no hi ha pas foc.

Ignasi RIBAS PRUNÉS.

Fins aquí el seu escrit contemplatiu com tots. Acabo enviant un agraïment a Mn. Ignasi. La parròquia que jo vaig trobar no la vaig pas inventar. Els que m’havien precedit li havien anat donant forma i a fe que la vaig trobar ben organitzada, amb una colla de gent amb una fe fonda, que cuidaven la parròquia com si fos la pròpia casa. Una parròquia oberta a tots els grups del poble.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Web Parròquia de Valldaura de Manresa

EL TRANSVALS DEL SOCIALISME

2011-07-06T16:48:00.002+02:00

Fa uns quants anys quan algú ens explica va com els grans poderosos de la terra ens dominaven pensàvem : - Un dia u altre vindrà el “socialisme” i les coses s’equilibraran. El fracàs estrepitós del 1989 (la caiguda del mur de Berlin) va ésser l’inici d’un esfondrament que es va augmentant dia a dia. Ara mateix estan lluny d’aglutinar ni tan sols els moviments de protesta dels “indignats” com ara que, encara que repeteixen els mateixos slogans que els socialistes dient “no a les retallades” no s’identifiquen ni es volen identificar amb els partits anomenats tradicionalment socialistes. Fa uns quants anys el gran referent era Moscou i es notava una sintonia generalitzada perquè havien accentuat tant la igualdat que tots repetien els mateixos pensaments, les mateixes respostes (avortament, separacions, eutanàsia...). Era inimaginable trobar un socialista de qualsevol rama (psuc, iniciativa, psc...) que tingués un pensament propi en aquestes qüestions. Els que passaven per intel·lectuals tampoc no el tenien. Però seguien essent una alternativa a l’aposta per la llibertat acaparada pels grans potentats del món, que ens fan ballar al so que volen. Una alternativa (la socialista) que ha aconseguit, després de l’inici de la democràcia, governar en estats, nacions (com Catalunya) i molts ajuntaments.

Casi tot se’n ha anat en orris i el pitjor és que l’alternativa que queda que és la que s’anomena “llibertat” (el capitalisme o, si voleu el lliberalisme) ha creat unes diferències com mai entre els que tenen molt i molt i els que no tenen casi res. Estem en mans de desconeguts que governen els governs. Dic desconeguts perquè, quan llegim la llista dels més rics del món (revista Forbes) no n’hem de fer cas; aquests són els que es veuen, però els vertaders amos del món estan amagats i són molt més rics i poderosos. A més saben que no hi ha l’alternativa, que eren els diferents socialismes, amb totes les seves ramificacions que casi no se’ls veu per enlloc i és llàstima.

Així com els socialistes (els més radicals) es posaven per damunt de Déu i les fotografies dels seus líders omplien les façanes i els edificis (fomentant el culte a la personalitat) i amb això s’allunyaven molt de l’Evangeli oblidant que Déu està per damunt de tots nosaltres, els nous lliberals (els més radicals) encara estan més lluny de l’Evangeli quan s’aparten d’aquella recomanació de Jesús quan deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix? (Lc 9,22-25). Per això ens advertia que «cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia.» És a dir que el “fill de l’home” (és a dir tota persona) patiria molt en mans dels potentats de cada moment quan aquests volen guanyar tot el món. És el que ha anat passat en tots temps.

Necessitem recuperar el valor de cada persona per damunt del guany i del diner. I això qui ho pot fer? nosaltres? Doncs la recomanació de Jesús, després que ha fustigat els qui reuneixen tresors només per a ells mateixos (Lc 12,21), és diàfana: No us preocupeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us vestireu. La vida val més que el menjar, i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni graner, i Déu els alimenta. I vosaltres valeu molt més que els ocells! ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? (Lc 12,22-25). Començar per nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

parroquia Santa Maria de Valldaura de Manresa

EL PREU DELS ESCLAUS D’AVUI

2011-06-29T21:49:00.001+02:00

Aquests dies hem vist curses de motos en les que els corredors han caigut estrepitosament. No hi fa res ni tampoc importa el mal que es facin; pagarem el que sigui per passar-los per quiròfan i a delectar la gent, que per això són els nostres esclaus. Només que aquests cobren tant que també són esclaus del diner. En són doblement. Aquesta setmana hem sabut d’un motí a una presó de Veneçuela (Rodeo II) en el que hi ha desenes de morts. Uns altres esclaus. A dins la presó hi ha trobat un arsenal d’armes entrat per gent que han cobrat molt per fer aquesta feina. Uns altres esclaus (del diner) i nosaltres d’espectadors!

Una altra notícia és que la lliga de futbol començarà amb molts clubs de primera a punt de la suspensió de pagaments. La causa? Els fitxatges astronòmics que fan els clubs que poden; entre altres el nostre club de la Ciutat comtal que llueix una propaganda en la samarreta d’un país dels emirats que té molts esclaus. Ningú sembla que hi faci escarafalls. Són els esclaus dels altres.

Esclaus els clubs en fallida, esclaus els que depenen dels diners i tots els que han caigut en alguna dependència.

I això és pecat?

I tant! Ens han parlat tant del pecat com una cosa lletja que, quan ens ve envoltat de diner i de prestigi, no li sabem endevinar la cara. Ens passa com a la gent del temps de Jesús que no l’entenien que, quan el volien fer rei, ell anava a cercar el silenci de la muntanya per pregar. Fugia d’un esclavatge tant per ell com per els altres.

Per què és pecat? Perquè ofèn Déu. Déu s’ofèn quan muntem un món en el que la gent queden atrapats per una dependència; Déu s’ofèn quan aquests diners, que generosament permetem que s’aboquin per mantenir o comprar jugadors d’algun esport, els escatimem als pobres que diàriament moren de fam. Déu s’ofèn quan no ens preocupa la salut i les lesions dels esportistes amb tal que puguin tornar a competir. Déu s’ofèn quan en el nostre poble desenes de famílies han de cercar menjar a Càritas per complementar una dieta. Si passa això és perquè alguna cosa molt mal feta fan els governs i no estan en el seu lloc. Quan Càritas es converteix en la gran botiga gratuïta del poble és que alguna cosa s’està fent molt malament.

Déu s’ofèn quan augmenten el pobres i els privilegiats són uns pocs. Contemplem Jesús identificat amb els encadenats i sofrents, pobre i insignificant posat al front dels poderosos d’aquell moment. Us imagineu aquelles escenes de Jesús (sense bossa ni sarró) que només tenia la Paraula, amanillat davant d’Herodes, aquell que en una festa havia fet assassinar Joan Baptista (Mc 6,14-29), davant de Pilat que havia fet degollar uns Galileus al mateix altar els temple (Lc 13,1-2), Jesús burlat davant de Caifàs (el gran sacerdot) que el va condemnar a mort quan Jesús li anunciava la preeminència del “fill de l’home” assegut a la dreta del Pare (Mt 26,63-65) perquè dir això significava la disminució del poder d’aquel magnífic i sumptuós temple. No costa gaire entendre perquè Déu el va ressuscitar per fer palesa davant els homes la seva opció a favor d’Aquell que no va voler ésser esclau ni del diner ni dels títols d’honor ni de la covardia davant els magnats que el van condemnar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

PERILL QUE ENS TORNEM BOJOS

2011-06-21T22:31:00.003+02:00

Cada setmana llegim alguna notícia que fa esfereir. Un dia han matat per l’esquena una colla de policies que no volien disparar contra el seu poble (Síria), un altre dia una nena de 9 anys que i han posat una armilla plena d’explosius amb la indicació que premi un botó quan es trobi davant dels guàrdies (Paquistan), l’altre dia els aldarulls de Grècia que probablement és el país de la “nostra unió” que ho passarà més malament per les enormes retallades (les nostres fan riure al costat de les gregues). Aquestes bestieses s’han donat en tot temps però la humanitat no para de fer coses que semblen de bojos.

Això, de les coses que sabem, però n’hi ha que no les sabem i no són notícia; com la quantitat de condemnats a mort pel règim de Cuba (parlo dels actuals, no dels passats; gent que desapareix) o els rwandesos que veuen destruïdes les seves cabanyes precàries pels agents del govern sabent que no tindran recursos per bastir-se una casa com la volen els que manen; aquesta família defallirà de misèria però abans perdrà tot el que té. Aquesta notícia tampoc no arribarà a la premsa occidental. Ja no parlo dels reclosos en presons de molts països del Tercer món on l’únic aliment que reben és l’arròs bullit que, per manca de proteïnes, és el preludi d’una mort anunciada en poc més d’un any a no ser que la família els porti complements alimentaris.

Nosaltres ara patim una altra marginació que, al meu entendre, és la causa de tant enrenou (dels “indignats”) que és la manca de treball i la manca de futur per una quantitat de gent. Els nostres joves, preferentment universitaris i sovint gent que ja tenen treball, es manifesten amb raó. Dic amb raó perquè són la veu dels “sense veu”. Els més afectats no tindrien esma per manifestar-se. Comparat amb els desastres de països com el que hem mencionat el nostre problema és petit però té el mateix component, el menyspreu envers la persona. Els indignats expressen d’una o altra manera la protesta que ve a dir: “la gent no comptem res”.

A cap persona una mica conscient no li agrada que no la tinguin per res, mentre veu que els governs destinen grans quantitats de diners o bé amb la policia i la repressió o bé ara amb l’assistència social. No és gens agradable que famílies normals hagin d’anar a Càritas i dir en veu baixa que mai no s’havien imaginat que haurien de raure-hi. Alguna cosa important falla quan la gent és tractada d’aquesta manera, per això no és estrany que hi hagi manifestacions. Al meu entendre la perspectiva que s’albira és que la riuada de descontents augmentarà.

Els treballs que estaven més ben remunerats (dins la classe obrera) eren els especialitzats però ara ho fan les màquines. Els seguien ben pagats els funcionaris, però el país no es pot permetre tal quantitat de funcionariat. Ara, els que aniran trobant treball, seran mileuristes i encara inestables. Qualsevol dia l’empresa els dirà que no n’hi ha feina per a tots i que s’estima més llogar, al seu lloc, uns de més joves amb menys remuneració.

Què hi ha al fons de tot això? El menyspreu a la persona que es troba desesperada en aquesta societat. S’està tancant el futur i això és molt i molt greu.

Que lluny estem d’aquell desig de Jesús quan deia que la persona havia de posar-se al lloc més alt, al costat del Pare en els núvols del cel (Mt 24,30) o quan afirmava que no ens hem de preocupar pel diner (capital) i pel vestit (empresa comercial) sinó del Regne (Mt 6,25-33) que consisteix en bastir un món segons el voler de Déu que ens mima com un petit ramat (Lc 12,32).

Josep ESCÓS i SARSANedas

EL CARRER ÉS DE TOTHOM

2011-06-15T09:04:00.003+02:00

Llegim a l’Evangeli de Joan que Annàs va interrogar Jesús sobre la seva doctrina i sobre els seus deixebles i que Jesús li contestà: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven quines coses els deia; ells saben el que he dit.» (Jn 18,20-21). Entendreu que en el seu temps ja era un acte de valentia parlar en veu alta pel carrer sobre el que ell creia important. Això li costà una sonora bufetada (Jn 18,22). Vol dir que l’interlocutor es va ofendre. De què? De la valentia.

De qui és el carrer? Sens dubte dels valents perquè, a la més petita que passi en qualsevol dictadura, el primer que es prohibeix és que hi hagi grups de vàries persones parlant pel carrer. Perquè? Perquè qualsevol règim totalitari sap que els valents que donen la cara al carrer faran trontollar el sistema.

El carrer és dels valents però de vegades se’n apoderen els poderosos.

Com es coneix si són els valents o els poderosos els que es fan amos del carrer? Molt fàcil, mirant amb qui s’alia el que pren el carrer.

Quan el que es fa amo de la plaça és un dictador fa unes lleis que regulen les reunions i en fa el control que pot. I amb qui s’alia? amb les forces policials que són un altre poder.

Però ara ens podem preguntar què passa quan un munt de gent s’han apropiat la plaça de Catalunya. Són valents o dictadors? Doncs les dues coses. Són valents els primers que hi ha anat i que han estat capaços de dialogar sobre el que pretenen; en canvi són poderosos (encara que les seves instal·lacions siguin una porqueria) aquells que s’alien amb algun poder, en aquest cas la premsa que magnifica els seus actes. Llavors no és estrany que alguns ni en volen marxar ni volen parlar com no sigui amb ells mateixos. Se saben protegits pels medis que els van al darrere.

Vull dir que hi ha ocupadors (no en dic “ocupes” per la provisionalitat) que són tan dictadors com aquell famós polític que deia “la calle es mía”. Però n’hi ha uns altres, probablement majoritaris, que han tret a fora allò que tenien a dintre: aquella ànsia per la justícia de la que parla també el Senyor quan diu: Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de justícia: perquè seran saciats! (Mt 5,5-6).

En tots els temps hi ha hagut gent insatisfeta amb el govern però molt sovint o no han tingut oportunitat de manifestar-se, no han tingut prou valentia o no han tingut prou suports. L’avantatge d’ara és que han sigut molts i la unió anima els més febles. Però s’ha de dir també que han tingut els diaris, les emissores i la TV al se costat i de quina manera! Això fa decantar una mica la valoració ja que, amb tant recolzament, es tornen més poderosos que valents encara que no els agradarà de sentir-ho.

Tot amb tot, les raons que els han mogut estan en els ànims de molts i sobre tot dels més masegats, que precisament no eren a la plaça. Vull dir que, en certa manera, aquests manifestants representen els més pobres de la nostra societat, aquells que no gosen piular.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

VENIU, ESPERIT SANT!

2011-06-08T16:01:00.002+02:00

Quan el president d’un club esportiu, després d’obtenir èxits clamorosos, es queixa que la premsa no se’n fa prou ressò, és que li manca l’Esperit.

Quan una dona ha destinat abnegada la major part de la seva vida a favor dels seus i des altres, es queixa que no li fan prou homenatges, és que li manca l’Esperit.

Quan uns cristians han dedicat hores i hores als pobres, als indigents, a Càritas o també a la visita als malalts, es lamenten que no hi hagi gaire reconeixement de totes aquestes activitats, és que hi ha poc Esperit en el seu interior.

Per què parlem de la manca l’Esperit si totes aquestes persones han fet una feina ben feta i molta dedicació als altres? Perquè necessiten, com els infants, el reconeixement, que és com la lleteta. Encara no són adults.

En canvi a la gent que rep tota mena d’homenatges i reconeixements i surt als mitjans, els passarà que, quan més reconeixements públics rebin, menys Esperit tindran en el seu interior ja que els consumirà l’anhel de rebre poder, privilegis i prestigi. Com que els vindrà tot de fora, el seu interior s’anirà buidant i s’aniran tornant com criatures consentides. És el que diu Jesús: Ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2c).

L’Esperit doncs, és una mica invisible perquè, quan es fa veure gaire, tot se’n va en l’exterior. La màxima expressió de la presència de l’Esperit és el perdó (Jn 20,22-23) perquè hom ha de pouar la força del seu interior; perdonar és jugar a perdre el poder que hom té sobre l’altre. Perdonant et fas petit i fas créixer l’altre, perdonant no et preocupes de qui tenia la raó i vas realitzant allò que el “Pare del cel” voldria per a tu i per a l’altre. Perdonar és tornar l’Esperit a aquell que no el tenia, encara que fos per culpa pròpia o pel seu mal cap.

Si hem entès això no trobarem pas estrany aquell episodi del diaca Felip, que feia signes i prodigis i rebia els elogis de la gent de Samaria (Ac 8,1-8); que va quedar desconcertat quan Pere i Joan anaren a dir-li que no tenia l’Esperit Sant (Ac 8,15-17). El senyal de la manca de l’Esperit fou que Simó el Mag volia fer el mateix que ell, amb molts diners. Va haver d’anar al desert a reflexionar i s’adonà del seu error quan s’acostà a l’eunuc de Candace que li demanava que interpretés el passatge de l’Escriptura del “Quart càntic del Servent” de profeta Isaïes (Ac 8,27-35). Es va adonar que, a Samaria, hi havia hagut massa gent que l’havia elogiat.

Us haureu fixat que tan aviat parlo de l’esperit de cada persona per no dependre dels elogis com de l’Esperit Sant. És que és el mateix perquè, quan una persona té molt Esperit de Déu (és el mateix que en diem Esperit Sant) no anirà darrere els “reconeixements” i, de tenir-los, s’hi trobarà incòmode.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

L’ASCENSIÓ I EL CULTE A LES RELÍQUIES

2011-06-03T17:50:00.000+02:00

Tots tenim alguna relíquia dels nostres pares, amics, fills... i sobre tot guardem algun record dels difunts que han estat especialment entranyables per a nosaltres. De vegades són fotos, una carta, una peça de roba o algun objecte significatiu. Recordo una viuda que tenia a casa la urna de les cendres del seu marit (que, per cert, li van resultar molt incòmodes a la pròpia casa).

Totes aquests coses són relíquies.

En els temps no gaire llunyans l’església donava molta importància a les relíquies de sants. Encara en alguns llocs ho fan.

En els últims temps (pocs anys) els organitzadors de la societat han promogut un fam (fins i tot fal·lera) per les relíquies dels guanyadors dels trofeus del futbol (una pilota o una samarreta signada, una foto de l’equip, un bufanda..) Això ja passava en temps anteriors però ara s’ha exagerat molt. Tant que em sembla que entrem en una espiral d’alienació. Només cal veure qualsevol partit dels grans equips on la majoria dels espectadors porten signes d’identitat (bufanda, samarreta, banderoles...) que molt sovint els han comprat a preus molt cars. Això sorprèn que augmenti precisament en temps de crisi. Algú ha descobert que això dóna molt diner i els clubs fan l’exercici de canviar sovint el disseny de la samarreta. No s’amaguen pas de dir-nos les quantioses entrades de diner per aquest concepte.

Això fa mal? Depèn de si ens fa lliures o esclaus. Seríem esclaus si gastem enormes dispendis en això o si ens alterem quan el nostre equip perd un partit. Ens tornem esclaus quan ja no som nosaltres sinó que vivim immersos en el club. El perill de l’alienació hi és sempre perquè estem tan abocats al “déu equip” o al “déu cantant”, que deixem d’ésser nosaltres i aquests es converteixen en opi del poble (el nostre opi) com en ocasions s’hi ha convertit la mateixa església quan ha sectaritzat fent fanàtics en comptes de cristians.

Us ajudarà a veure la cosa en profunditat si fem una reflexió teològica mirant enrere, en el temps dels primers cristians que ens van parlar d’aquella experiència que avui en diem “Ascensió”. Com els ho hem d’agrair! Quan Jesús, a qui havien venerat i estimat de veritat va morir, unes dones anaren al sepulcre per embalsamar-ne el cos amb tants ungüents com podien portar. Volien conservar el que en quedava del cadàver. L’Evangeli de Joan parla de trenta quilos d’espècies (Jn 19,39). Però què va passar? Que les dones i els deixebles trobaren el sepulcre buit. No van poder venerar les relíquies i quan se’ls aparegué el Senyor el volien retenir; però els digué “no us agafeu a mi” (Jn 20,17) i experimentaren com se’ls allunyava i pujava al cel dient: Pujo al meu Pare que és el vostre Pare i al meu Déu que és el vostre Déu (Jn 20,18-19) i s’adonaren que ni en tindrien les relíquies ni tampoc el tindrien a Ell. Hauran de comportar-se com adults i no com infants. En tindran prou en saber que Ell està present en el pa que es reparteixen entre ells i amb els pobres. És l’Eucaristia, que és la millor manera de no viure de relíquies de presències, ni d’aparicions perquè ens fa adults en la fe.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS PROFETES DE COSES PASSADES

2011-05-26T23:14:00.003+02:00

No costa gaire, quan ha acabat un partit de futbol, afirmar que “ja es veia venir que guanyaria aquest”. El que costa és dir les coses abans que passin.

El mateix ha passat ara, acabades les eleccions hi ha massa savis que saben perquè ha guanyat un i ha perdut l’altre i omplen planes i planes per no dir res que no sapiguem.

Les paraules que valen són aquelles que, quan passa el temps, t’adones que eren encertades en el moment que es van dir. Aquesta és la feina dels intel·lectuals (no dels que se’n fan dir i ocupen els seients de les tertúlies).

Aquest és el valor de les paraules que sovint trobem en els evangelis. Paraules que tenen validesa en els segles.

Recordem-ne algunes paraules del Senyor que semblen dites per avui i fa dos mil anys que es van pronunciar: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba." No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.» (Lc 21,8-9). Amb aquestes paraules denunciava el que ha anat passant en tots els temps, que molts polítics es presenten com a salvadors i defensors atribuint-se el remei de tots els mals.

Mirant-ho des d’una altre punt de vista, els que arriben al poder, com ha passat ara en les eleccions, comencen dient que “governaran per a tothom”. També ho fan els que arriben a manar per un cop d’estat. És el que toca dir i fa molt riure perquè no costa gaire dir-ho (que seran de tots) des del poder. El mèrit és dir-ho, com Jesús des de la impotència de la creu, quan els que aconseguien escoltar-lo entre gemecs de dolor, s’adonaven que suplicava perdó a favor d’ells al Pare. Patia per a tots i els estimava tots. Això és sublim. Això és el contrari del que hem sentit en tota la campanya en la que els uns i altres clamaven contra els que consideraven contraris i els desitjaven tota mena de mals. Els uns contra els de dretes amenaçant-nos que qui sap que ens passaria si governaven aquests, i uns altres contra els immigrants com si no fossin les víctimes que ens hem fabricat nosaltres mateixos. Uns immigrants que els vam fer venir perquè els necessitàvem i ara diem que són un destorb.

En canvi un cop guanyen van dient i repetint que “governaran per a tots”.

Encara podem donar un pas més per comprendre Jesús i el seu coratge i entendrem l’Eucaristia: Jesús, quan està lluny del poder (és un moment en el que uns el cerquen per matar-lo, altres el trairan o el negaran) agafa el pa, el parteix i els el dona dient que ell dóna la vida per a tots. Ho fa amb les conegudes paraules que fan: Això és el meu cos entregat per a vosaltres i per molts en remissió dels pecats. Per això els que creiem en ell, ens inclinem plens de respecte i podem pensar: “Ens convé un rei com aquest que no ens vol a tots quan mana, sinó que ens estima a tots quan el traïm i el neguem com diu la carta als romans: Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. Amb molta més raó, doncs, ara que som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig gràcies al mateix Crist. Perquè, si quan encara érem enemics vam ser reconciliats amb Déu per la mort del seu Fill, molt més ara que ja estem reconciliats serem salvats gràcies a la seva vida. (Rm 5,8-10).

Si heu entès l’article us adonareu que l’Evangeli és tota una altra cosa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES ELECCCIONS DEL NOSTRE PAÍS I DELS ALTRES PAÏSOS

2011-05-17T16:35:00.002+02:00

El full d’avui coincideix amb el dia de les eleccions municipals. No passa res perquè tampoc no em posicionaré a favor o en contra de cap partit.

Encara que la campanya, com totes les precedents, ha estat mordaç i agressiva, sobre tot a nivells mediàtics (no tant a nivell de poble), encara que sovint hem escoltat frases de mal educats, un cop fetes les eleccions tothom dóna per bo el resultat i la nostra gent acorda d’acceptar aquells que han estat triats pel poble. Tampoc no hi ha gaire perill que es facin trampes en el recompte perquè els observadors de diferents partits ja cuiden que això no passi. Fins i tot quan sentiu a dir que una família ha portat un avi despistat per sumar vots per un partit determinat el fet és insignificant perquè hi ha avis per alimentar els vots dels partits més variats. Les petites trampes es compensen.

Però aquest sistema que a nosaltres ens funciona mitjanament bé, és un engany en segons quins països en els que les trampes són enormes. Un observador arriba a un col·legi electoral al matí i li diuen que “”la urna era oberta dels de les 4 de la nit”. Ves a saber quants vots abultats hi han afegit amb tantes hores (Rwanda).

També hi ha hagut unes eleccions a Costa d’Ivori, acabades les quals han dit i repetit que el president perdedor (per pocs vots) no volia deixar la poltrona. En realitat els anomenats “rebels”, amb l’ajuda de França i EEUU van manipular tota mena d’urnes i ara, que estan al poder, jutjaran el president sortint per uns crims molt menys nombrosos que els que van cometre ells per arribar a manar. Com que tenen la benediccions de les grans potències, tot s’amagarà. Es donarà el cas que els bons (que no van manipular el vot) passaran per delinqüents i seran jutjats pels que apareixeran com els bons, com aquells que es faran anomenar benefactors i seran els jutges del bé i del mal.

Pensant en les urnes d’aquests països fraudulents ens podrem fer la mateixa pregunta angoixada que feia el salmista de la Bíblia quan pregava a Jahvè així:

Mira, els malvats ja tiben l'arc, tenen la fletxa posada a la corda per tirar des de la fosca a l'home bo; que si els fonaments del món s'esfondren, el just, pot fer-hi res? (Sl 11,2-3).

Però també un altre salm anima a obrar rectament dient-nos:

No t'exasperis pel triomf dels dolents, no envegis els qui obren malament. S'assecaran ben aviat com l'herba, es marciran com l'herbei dels prats (Sl 37,1-2) perquè a la fi els malvats són destruïts i foragitats per uns altres malvats.

En aquests països que obren d’aquesta manera amb enganys, no sols estafen els pobres que no saben qui els enreda, sinó que el resultats és nefast pels més febles perquè hi ha molts morts sobre tot entre els més indefensos. A la llarga, però, un poderós n’enderroca un altre i els pobres esdevenen espectadors de les lluites pel poder. Però la realitat és que aquest món de lluites pel poder no s’acaba.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

SOM TAN POBRES?

2011-05-10T16:21:00.002+02:00

Mentre nosaltres alcem el crit al cel per les retallades hauríem d’estar assabentats del que passa en els països realment pobres. Posem per exemple a Cuba on hi ha estat fa molt poc uns amics que m’han escrit el següent:

Ara són les 9 del vespre del dissabte dia 7 de maig.
Com esteu?
Val a dir que ens esperàvem veure pobresa, però no ens ha deixat de sorprendre el que hem estat veient. Trini tenies tota la raó; la gent és molt pobra, et demana bolígrafs, sabó, roba per la mare, menjar, fins i tot la guia que ens acompanyava el primer dia per Santiago li vam donar dues revistes que havíem comprat a l' aeroport de Madrid i un bolígraf de l'hotel.
Quan veus aquells cotxes vells que fan tant fum, aquells autobusos tant rònecs sense pintar i sobretot, aquells camions plens de gent a dalt a la caixa que fan de transport públic, és que no t'ho creus.
Són molt pobres però s'ajuden molt i s'estimen molt entre ells, són molt senzills. Hi ha molts carros amb cavalls per la carretera, bicicletes, toros, gallines, cabres... i gent que va a peu i et fa auto stop perquè no tenen ni una bicicleta.
Ara estem tres dies en un complex d'aquest ple d'anglesos i canadencs que els porten en un avió i no es mouen de la platja, a Guardalavaca. És una pena perquè aniran a casa sense haver vist els pobres.
Nosaltres marxarem demà passat a l'Habana i ens hi estarem tres dies per tornar després cap a casa.
Suposo que tornaré a veure misèria. No vull viure enganyat com els que són al meu voltant aquí. Ramon i Sílvia

Llegint això entendreu que el nostre debat polític és fals. Encara omplim estadis de futbol i recintes de cantants perquè tenim diners; encara hi h molta gent que pot anar a esquiar i els avis disposen de moltes cobertures socials. Pot ser ens vindrà la misèria com la que tenen a Cuba i llavors podrem alçar el crit al cel.

Però va creixent una nova classe necessitada, els pobres de la ciutat. Un dels capellans africans que hi ha per ací va dir-me: “Els pobres de les ciutats són més pobres que els de l’Àfrica”. Per què ho veu així? Perquè aquí els que han quedat sense treball ni cobertura social no tenen ni tan sols la possibilitat que tenen els africans d’anar a un plataner i menjar-se un plàtan.

Un dirigent de Creu Roja ha dit aquesta setmana que, des de la crisi, han augmentat la recaptació. El mateix podem dir de Càritas però on arribem? A uns pocs.

Com ho farem per dir-los que d’ells és el Regne del cel? (Mt 5,3).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

DAVID I ABSALON (Obama i Osama)

2011-05-03T19:52:00.001+02:00

Absalon era un dels fills del rei David que pretenia succeir-lo en el tron i, com que veia que el seu pare s’inclinava per un altre fill, decidí fer la guerra al seu propi pare. Es van enfrontar els dos exèrcits. Aquella guerra entre pare i fill, voltada d’intrigues va acabar amb la victòria de David i amb Absalon que penjava enganxat d’un arbre per la seva pròpia cabellera. Quan li van comunicar la noticia a David la victòria es va convertir en dol. Escoltem el relat que no te pèrdua.

Un home cuixita anà a David i li digué: «Rebi el rei i senyor meu la bona nova: avui el Senyor li ha fet justícia contra els qui s'havien rebel·lat contra ell.» El rei va preguntar: «¿Està bé Absalom, el meu noi?» El cuixita va respondre: «Que tinguin el mateix destí d'aquest jove els enemics del rei, el meu senyor, i tots els qui et volen mal.» Aleshores el rei s'estremí, va pujar dalt a la cambra del portal de la ciutat i va esclatar en plors. I caminava amunt i avall tot cridant: «Fill meu! Absalom, fill meu! Fill meu, Absalom! Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, Absalom, fill meu!» Van comunicar a Joab que el rei plorava i es lamentava per Absalom. Aquell dia, la victòria es va convertir en dol per a tot l'exèrcit, perquè s'havia escampat la notícia que el rei estava desconsolat per la mort del seu fill. Els soldats, aquell dia, van entrar d'amagat a la ciutat, avergonyits com un exèrcit que ha fugit de la batalla. El rei s'havia cobert la cara i cridava amb veu forta: «Fill meu, Absalom! Absalom, fill meu, fill meu!» Llavors Joab va entrar a la cambra i digué al rei: «Avui cobreixes de vergonya tots els teus soldats, que t'acaben de salvar la vida, tant a tu com als teus fills i filles, dones i concubines. Estimes els qui t'odien i odies els qui t'estimen. Avui deixes ben clar que, per a tu, no hi ha ni generals ni soldats. Ara veig que si avui Absalom fos viu i tots nosaltres morts, tu ho trobaries bé. Aixeca't i surt a dir unes paraules sentides als teus combatents. (2Sa 18,31-19,8).

Com veieu no és pas el que ha passat en aquest moment arran de la mort de Osama Bin Laden. A què venen les manifestacions d’alegria per la mort d’una persona? Si hem d’acabar matant-nos i això és un triomf, encara ens falta molt per ésser persones.

Vivim en la cultura de la mort com si no sabéssim que la mort mata. Tota mort (la de la guerra, la de l’avortament, la de l’eutanàsia) mata i ningú no hauria de celebrar-la. En tot cas hauríem de fer com Adam i Eva que s’amagaven del Creador (Gn 3,8) quan s’adonaren que havien pecat.

Això val també quan hem matat una sola persona per més criminal que sigui. Tampoc no hem de córrer a condemnar els que maten perquè, si els condemnem, entrem en l’espiral de “l’ull per ull” i “dent per dent” que el Senyor Jesús tan dràsticament va anatematitzar (Mt 5,38-42).

Fixeu-vos com els que volen justificar la mort de Bin Laden afinen el seu llenguatge i parlen de justícia: Diuen: “S’ha fet justícia”, com si la llei del talió encara fos vigent i com si no hi haguessin jutges.

Podem refrescar la memòria i recordar com cap dels inductors dels milers d’assassinats a l’Argentina i a Xile no han estat mai jutjats (només han fet asseure a la banqueta els generals que van tirar endavant aquella gran operació). Els inductors, els assessors provinents de les grans potències que afirmaven i aconsellaven que aquella neteja de persones s’havia de fer, no han estat mai jutjats. Per què a Bin Laden se’l pot matar sense ni judici i a aquells no els ha caigut ni un cabell? Tots han estat igualment inductors de milers d’assassinats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

TINC UNA PREGUNTA PER VOSTÈ (al Papa de Roma)

2011-04-30T10:10:00.001+02:00

Pot ser m’equivoco però em sembla que el Papa de Roma va caure en la trampa quan li van oferir respondre preguntes de la gent sobre qualsevol qüestió. Encara que el tema era sobre Jesús (del que n’és especialista) li van preguntar sobre molts coses com ara el sofriment, sobre el Japó...

El Papa és bisbe de Roma però hi ha llocs molt diferents de Roma. A Alasca hi ha els cristians esquimals i al Japó els japonesos; vull dir que els problemes i les qüestions que es poden plantejar són molt diferents perquè l’Evangeli, com que és vida i no preceptes, té respostes diferents en cada lloc. No fa gaire el bisbe catòlic de Trípoli (a Líbia) ens va sorprendre dient-nos que els anomenats “rebels” amb l’ajuda de les forces occidentals feien massacres i morts de civils i que un dictador no es podia combatre amb les mateixes armes (menyspreant la població). Això ho pot dir ell perquè viu en el lloc i coneix la situació. El Papa (ni el mateix Jesucrist) no té per què saber de tot ni tampoc conèixer la situació de cada país per respondre com si fos l’únic il·luminat del món.

La confusió augmenta quan els periodistes ho interpreten en clau dogmàtica. Fa pocs dies un titular de la Vanguàrdia deia que el Papa havia decidit que “El darrer sopar” de Jesús amb els apòstols havia estat en dimarts i no en dijous. Resulta que el tema fa anys que els estudiosos l’estant discutint i que el Papa (com estudiós eminent) li sembla més plausible aquesta opinió que va manifestar. Això el Papa ho ha dit amb un llibre que ha escrit i no pas en una encíclica o amb cap document oficial. La qüestió, com que és històrica, queda en mans dels historiadors que, amb el temps, aniran aportant més dades. Res de decrets ni decisions. En tot cas el Papa podria, amb l’assessorament dels liturgistes, canviar el dia de la festa però el que no pot decidir és com va succeir històricament perquè no és la seva feina. Tampoc no és la seva feina respondre a tota mena de qüestions.

Tan poc que costaria fer com feia el mateix Jesucrist que, quan es trobava amb gent que no eren del seu poble els remetia a la seva casa i amb els seus. Li diu a la samaritana: Ves amb els teus (Jn 4,39). Li diu a l’endimoniat de Gerassa: Ves amb els teus (Mc 5,19). Li diu a la Cananea que tampoc no era jueva: Ves amb els teus (Mc 7,30). Li diu al centurió que era romà: Ves a casa teva (Mt 8,13).

Ni el Papa té totes les respostes del món, ni els bisbes les tenen totes en els seus bisbats, ni tampoc els rectors les tenen a la seva parròquia.

Aquesta temptació, de aparentar que se sap de tot, la tenen els polítics molt sovint quan es posen a explicar coses que les detallaria amb molta més solvència qualsevol funcionari dels seus departaments tècnics.

Què pot i ha de fer el Papa, els bisbes, els rectors i qualsevol fidel? Des de la Jerarquia pot i ha de fer el servei de coordinar tots els creients i des de la fe donar testimoni del que creu i del que ha rebut de Déu en la seva vida. Encara pot fer una altra cosa important arreu del món: donar a conèixer a Jesucrist a fi que la gent interpreti, en cada lloc, el que millor cal fer per fer-se’n seguidors.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA CONDICIÓ DE POBRES I LA CONDICIÓ DE RICS

2011-04-19T19:23:00.002+02:00

Encara que ho trobeu estrany els rics no són els que tenen diners. Si mai hi ha una inflació (que vol dir que el diner perd valor) els que reben són els pobres perquè els rics no en tenen en efectiu ni tampoc al banc. Són els amos dels bancs, de les propietats i de les empreses. No els afecta la inflació perquè aquesta només és per prendre (robar) diner als pobres.
Si tenir o no tenir diners no indica qui són els pobres, com es coneix els que en són?
Molt fàcil. Mireu el Gran Pobre que nosaltres venerem: El Crist crucificat.
Té les grans condicions de pobresa que són les següents:
- No té cap privilegi perquè d’haver-lo tingut algú hauria intercedit per retardar l’execució. No té res, ni tan sols els vestits que se’ls han repartit entre els que fan la feina bruta de clavar-lo a la creu. No ha tingut possibilitat de defensar-se en el judici.
Els pobres d’avui són els que tenen més probabilitats s’ésser espoliats i, reben les patacades de les inflacions i de les herències. Els rics ja troben maneres de no perdre perquè tenen uns assessors que els van indicant els passos a seguir i els recursos que són molts.
- El Crucificat no té cap poder. Ni tan sols es pot moure, clavat com està a la creu. L’únic poder que té és el de donar-se encara més. Quan li van preguntar els jueus quin poder tenia (Jn 6,30) els va contestar: “Jo sóc el pa”. Pot fer-se pa i pot perdonar. Sempre pots donar una mica més que el que t’han pres. Els pobres d’avui són els que més poden donar encara que hagin estat espoliats. Jesús ja deia: Doneu i se us donarà. Us abocaran a la falda una mesura atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar (Lc 6,38).
- El crucificat no té cap prestigi. Diu la carta als Hebreus que va sofrir un oprobi expulsat fora de la porta de la ciutat (He 13,12-13). Burlat per tots els que passaven i pels més magnats de la societat. Quan veiem i escoltem entre nosaltres els elogis que reben els grans esportistes, els cuiners, els artistes ja podem deduir que són rics (tan és que estiguin arruïnats). Quan la societat es tira contra algú i aquest rep insults per tot arreu és pobre, encara que sigui de dretes i encara que tingui diners al banc. El prestigi i el desprestigi són els senyals per conèixer els vertaders pobres.
Si escoltem les paraules de Jesús ens adonarem que parla amb molta duresa contra els rics però ell mateix en va ésser una víctima. Si aquests es van tirar amb tanta força contra ell fins a donar-li aquella mort ignominiosa és perquè la denúncia fa mal. La nostra societat va inventant sistemes per enderrocar els poderosos però sempre acaben igual, que els que han enderrocat es tornen, amb dos dies, tant poderosos i impresentables com havien estat abatuts.
Queda prou clar el que fa Jesús: la denuncia. Aquesta fa més mal al poderós que no pas la revolta perquè la revolució massa sovint acaba posant al poder un nou ric i privilegiat que tindrà molt aviat els mateixos defectes que l’enderrocat.
La denuncia por ésser de paraula com ho feia Jesús (Lc 6,24-26) o també fent-se pobre, però pobre autèntic com he dit abans. Això és així perquè els rics poden molt contra els pobres que ells han espoliat ja que els poden acabar d’exprimir però mai no poden res contra aquell que s’ha fet pobre per opció (Mt 5,1-12). Aquest és el ressuscitat i n’hi ha molts en els nostres carrers. Són aquells que poden dir com Sant Pau:. N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre (Rm 8,35-39). Els que no tenen por.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
Web de la Parròquia de Santa Maria de Valldaura de Manresa

ELS RELATS DE LA CREU I DE LA RESURRECCIÓ

2011-04-12T17:03:00.003+02:00

Sembla que cap historiador del temps dels romans va entreveure la força que havia de tenir el cristianisme amb el temps.
Sembla també que la rapidesa amb que els grans sacerdots i els notables del poble van eliminar Jesús en el moment que van témer que aquella doctrina tindria urpes per penetrar en el poble, els va deixar bastant tranquils. Ja es van assegurar que l’eliminació no fos només amb la mort sinó també amb la humiliació i el desprestigi. El mateix que van fer els nazis que no sols mataven la gent sinó que els treien la dignitat humana de manera que només sobrevivien alguns “pilotes” i espavilats col•laboradors. Els més dignes morien.
En la majoria de les societats les persones que fan nosa, abans de treure-les de circulació, són desprestigiades acusant-les de tota mena de falsedats a fi que el poble, en el moment que siguin condemnats, accepti la fi de d’aquests opositors com a normal i no se’n parli més.
Passada la mort de Jesús tot va tornar a la normalitat a Palestina i els pocs que van creure en ell es trobaven d’amagat sense deixar d’anar i complir amb les obligacions de tot jueu (el sàbat, el temple, els rituals...). L’historiador jueu d’aquell temps, que es deia Flavius Josefus, no ens ha deixat casi res d’especial referent al cristianisme naixent i res sobre la resurrecció.
Què va passar? Que desconcertats per aquella mort en creu, els que continuaven creient en Ell es sentien seduïts per aquell missatge de perdó (això era i és encara una novetat), per aquelles paraules de Jesús amb les que els parlava del Pare de tots i per l’Esperit que sentien en el seu interior.
Aquests creients en l’Evangeli no van pas sorprendre els seus conciutadans jueus. Tot seguia la normalitat fins que alguns no-jueus en van interessar per la doctrina de Jesús i pels seu seguiment. La primera persecució fou sobre tot racista perquè molts jueus no acceptaven que altres, que no eren de la seva nissaga, també entressin al ramat dels creients amb Jesús. Precisament va ésser a Antioquia, lluny de Jerusalem, on els seguidors de Jesús, que eren jueus i pagans tots junts, van començar a anomenar-se “cristians”.
Poc a poc van anar trobant paraules i fórmules per dir a tothom allò que havien experimentat per dir que aquell Jesús els havia seduït parlant-los de la pau i del perdó i no fomentant-los cap mena de rancor contra els que l’havien condemnat, negat o traït.
Primer va ésser Sant Pau que deia que, havent conegut Jesús, ell “havia passat a ésser d’un altre” (Rm 7,4) i que ja res ni altra cosa li interessava que la descoberta de Jesús (Fl 3,10), després va ésser l’Evangelista Marc que convertia el desconcert de la tomba buida en un senyal d’una nova vida; l’Evangelista Mateu afegia la gran alegria que experimentaven els creients (Mt 28,8) i l’Evangelista Lluc ens ajudava a contemplar-lo ascendit al cel a la dreta del Pare (Lc 24,50). L’Evangelista Joan (el deixeble estimat) no sols veu la tomba buida sinó que el contempla deslligat (Jn 20,3-8) i capaç de posar-se al mig dels deixebles amb les portes tancades (Jn 20,19) o bé a la vora del llac esperant aquells pescadors amb el pa i el peix a la brasa (Jn 21,9).
Nosaltres avui cantem moltes “al•leluies” en temps de Pasqua però les primeres comunitats no les van cantar fins passats molts anys en temps de l’autor de l’Apocalipsi (Ap 19,1-8).
Tot amb tot som uns afortunats perquè podem pregar amb les paraules i experiències que els primers cristians ens han ofert dels del començament i les que els creients han anat afegint al llarg del temps.
JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
web:Parròquia Santa Maria de Valldaura de Manresa

ELS QUE ENS DOMINEN

2011-04-05T20:50:00.001+02:00

Mai no hi havia hagut tanta diferència entre rics i pobres. Segons Diaz de Salazar el 1% més ric té el 40 % dels actius mundials i el 2% té més del 50%. I el 50% més pobre del món només té l’1% de la riques global (Revista Iglesia viva nº 244). Això ens passa quan dominen en el món els països que anomenem demòcrates. Unes democràcies molt afeblides perquè veiem que hi ha polítics clarament corruptes i els seus pobles els tornen a triar sigui per la manipulació del vot sigui perquè els que els voten (cada un dels que vota) no reflexionen sinó que es confien al partit que els proposa aquests personatges.
El problema que plantejo no és dels països pobres i petits com Costa d’Ivori on aquesta mateixa setmana hi ha hagut 800 morts pels enfrontaments entre els dos que pretenen tenir majoria per governar.
Parlo dels països més avançats com el nostre que cada dia deixen al carrer més gent sense treball sobre tot entre els joves. Es van creant unes desigualtats com no les havia hagudes entre els que tenen treball i cobren uns sous raonables (amb tots els problemes que hi ha en les empreses) i els que no tenen ni treball ni cap remuneració per l’atur, perquè se’ls ha acabat la prestació.
Estem en mans d’uns desconeguts que manipulen el món al seu albir.
Sense voler i espontàniament donem la culpa a les empreses o als polítics que són els que veiem. Ni les unes ni els altres poden fer gaire res contra aquells que l’Apocalipsi en diu “les destructors de la terra” (Ap 11,19) i Jesús en deia el “príncep d’aquest món”. Manen sense que se’ls vegi.
Quines armes tenim?
Al revés del que ens pot semblar les nostres armes no són ni el poder ni el prestigi ni el privilegi perquè si les fem servir com pretenia el temptador en el desert (Mt 4,1-11) ens tornaríem com ells i ens posaríem al costat dels “dominadors d’aquest món”.
Jesús fa servir unes altres armes molt més eficaces que passen per “agafar la pròpia creu i seguir-lo” després de “renunciar a nosaltres mateixos” (Mc 8,34).
Això sembla deixar-nos trepitjar, oi? Doncs no perquè el que cal és no tenir por. El pobre no té cap mena de força quan es creu que no val res i quan els poderosos han aconseguit que tingui por. De Jesús aprenem una postura inequívoca sobre el diner i sobre el coratge.
El diner és enganyós (Lc 16,11); no podem servir alhora a Déu i al diner (Lc 16 13); els fariseus, que eren amics del diner, es reien de Jesús (Lc 6,14) i sobre tot la paràbola del ric i Llàtzer (Lc 16,19-31) en la que Jesús condemna sense paliatius aquell que havia acumulat sense adonar-se el pobre que menjava les engrunes que li queien de la taula.
I, sobre la por, contemplem com Jesús davant un món (el seu) tan injust com el nostre va viure amb llibertat sense bossa, ni sarró ni sandàlies (Lc 10,4); sense cap poder per lluitar contra els poderosos. Jesús, amb les seves paraules (la paraula és pobra) va provocar que els magnats del seu temps, tant els del temple, com els grans sacerdots, els del imperi romà com el governador, els reis com Herodes coincidissin en la necessitat d’eliminar-lo (Jn 11,49-50). No el tenia por i la seva aposta, sense poder, sense prestigi i sense privilegi, va ésser evidentment eficaç i molts l’han seguit. Avui encara ens escoltem la veu del ressuscitat que està en el nostre interior. Però per captar-la, cal fer un canvi radical de mentalitat: el que en l’evangeli se’n diu “la conversió”.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org

ELS MERCENARIS DE LÍBIA

2011-03-31T13:16:00.001+02:00

Quan ens informen del declivi de les forces de l’exèrcit de Gadafi no ens diuen quines són les noves víctimes.
Les primeres eren la gent del seu mateix poble atacada amb tota mena d’artilugis militars (artilugis que serveixen per matar) i tot anava tan bé que semblava que seria un passeig triomfal.
Però la cosa ha canviat (només ho constato sense fer cap judici al menys de moment) quan la unió d’una quants països ha decidit intervenir (diuen per evitar els morts de la població civil).
Amb el canvi, els que queden atrapats i caçats com conills són els partidaris del Coronel. Els uns engabiats dins els tancs envoltats de rebels i altres conduint cisternes de combustible, que són els “blancs” més fàcils d’encertar per la foguerada que emetran. Sabeu qui són aquests soldats atrapatas com rates a la ratonera mentre intenten la retirada? Libis? No pas. Són els “mercenaris” d’atres països més pobres, sovint subsaharians, que els van prometre l’oro i el moro per enrolar-se a l’exèrcit i ara, en la retirada, els situen en els llocs estratègics; vull dir en el lloc on més fàcilment poden morir o caure presoners dels que anomenem “rebels”.
Per tant en la derrota dels soldats de Gadafi no queden pas estesos i morts a terra en llocs desconeguts els seus partidaris i fanàtics i menys encara els oficials de l’exèrcit sinó aquests pobrissons que havien anat a la guerra enlluernats per uns salaris molt superiors als que tenien en els seus lloc d’origen. Justament aquests, que no els va ni els ve la guerra ni tampoc saben contra qui lluiten, són les víctimes principals. Per tant hem d’estar atents a les notícies i quan ens diguin que una colla de soldats han quedat atrapats (morts o presoners) pels rebels penseu que no són els generals ni els oficials sinó aquests pobrets mercenaris ubicats en llocs on fàcilment es poden convertir en “blanc” de l’enemic. Si cauen presoners poden donar gràcies al seu Déu perquè, de caure ferits, qui s’interessarà per guarir-los? I si moren, ni ells ni els familiars no sabran quina mena de causa defensaven. Són els perseguits a causa de la justícia (Mt 5,10) dels que ens parla el sermó de la muntanya de l’Evangeli de Mateu.
Quan Jesús va ésser crucificat, els que van fer la feina bruta (els que li clavaven els claus,...) eren també mercenaris perquè els romans quan havien de dominar un poble, allà hi deixaven uns pocs oficials i amb els diners que havien de treure del poble contractarien mercenaris dels pobles veïns, això sí, tots vestits amb l’uniforme de romans.
Què diu Jesús que ho puguin sentir aquests assalariats que el martiritzaven? Diu: Pare, perdona’ls que no saben el que fan (Lc 23,34) . Realment tampoc no sabien que aquell desconegut Jesús no era ni de bon tros, un enemic a batre. Treballaven assalariats.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

DIU LA SERPENT: “SEREU COM DÉUS”

2011-03-22T16:51:00.000+01:00

Un dels mites més coneguts i entranyables és el del Paradís terrenal en el que Adam i Eva, posats per Déu saben que no poden menjar del fruit del arbre del coneixement del bé i del mal.
Estem mal acostumats amb els artistes que ens pinten Eva i Adam amb una poma mossegada als dits però si teniu la Biblia a la mà veureu com no parla de cap mena de fruita en concret (Gn 3,6) sinó de la fruita de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Per entendre el significat d’aquell mite escolteu el que els diu el temptador per boca de la serp: Si en mengeu sereu com déus. Com deia Mossèn Ballarin en un article a l’Avui la setmana passada. Deia que pel sexe hi ha hagut uns pocs morts però la multitud de morts han vingut perquè els governants han cregut que eren déus.
Les grans mortaldats dels països han vingut quan un dels governants (dictador o emperador...) s’ha cregut que era déu i així ha pogut disposar de la vida de la gent sobre tot dels pobres i desemparats.
Algun cosa d’aquestes passa a Líbia (encara que ningú no ens assegura que el qui el substituirà no es pensi també que és déu). Passava a Alemanya amb els nazis, a Rússia amb els deportats i assassinats a Sibèria per Stalin (es parla de vint milions), a Cambotja amb Pol Pot... i hi podríem afegir una llarga llista de déus (dictadors que s’han cregut que ho eren) que han fet el que ells en diuen “neteges ètniques”. Han disposat a plaer de la vida dels altres.
Segurament que aquesta mena de falses divinitats que el poble adora quan governen faran molts altres abusos econòmics, sexuals, tindran palaus esplendorosos,... però el mal radical és el que el llibre del Gènesi denuncia explicant en forma senzilla quan la serpent (que era el temptador) els va oferir la fruita de l’arbre del coneixement del bé i del mal dient-los que si en menjaven serien com déus. De fet estem massa acostumats a veure Eva amb una poma mossegada i ningú no ens explica el vertader significat d’aquella temptació que és la mateixa que es va repetint al llarg dels temps. Encara avui ara hi ha gent que es posen en el lloc de Déu i són les persones vertaderament perilloses tan si són polítics, com si són sindicalistes, potentats de la banca o eclesiàstics.
I això per què?
Perquè aquell que s’ha cregut que és com déu comença, des de que s’ho creu, a disposar la vida de la gent.
En la mateixa bíblia, en el capítol següent Caín, fill d’Adam i Eva va disposar de la vida del seu germà Abel i el va matar.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

VIVIM DELS MITES I NO ENS ADONEM

2011-03-15T22:35:00.001+01:00

Les festes més celebrades a casa nostre es fonamenten en mites (alguns ancestrals) sense els quals les festes perdrien el seu encant. Per això és tan important conèixer els mites que han configurats la nostra vida.

- Quan pels Reis (6 de gener) es fan grans cavalcades i ens obsequiem amb regals els uns als altres fins a poder dir: “te, aquest paquet l’han deixat el reis a casa meva!”, estem rememorant inconscientment un relat ancestral d’uns mags que qui sap d’on vingueren a portar or, encens i mirra a Jesús. Perquè és mite? Perquè ningú no discuteix aquella nebulosa història i tothom ho celebra avui.

- Quan per Sant Jordi ens obsequiem amb roses i comprem un llibre tots tenim en el subconscient aquell valent que muntat a cavall va vèncer el drac i l’hem fet patró de la nostra terra (també els anglesos i els russos). Ho continuarem celebrant sense preguntar-nos què o qui era el drac i sense saber si l’heroi va existir. El mite dóna suport a la festa.

- Quan pel Nadal mengem turrons i neules, anem a la Missa del Gall o fem un dinar en el que ajuntem tota la família mentre altres en la nit anterior canten sense parar, també ens fonamentem en dos mites molt diferents, tots dos bíblics. Per una banda el Naixement de Jesús (que ningú sap el dia que va néixer, tant se val!) i per altra banda en el gran relat de bíblic de la creació en el que diu que Déu, el quart dia, creà el sol, la lluna i els estels per senyalar els dies i les festes. Aquest darrer mite és el que els laïcistes els agrada anomenar “el solstici d’hivern”. És el mateix perquè el nom no fa la cosa.

- El mateix origen té la celebrada festa de Sant Joan amb verbena i coca, ja que celebrem l’altre solstici, el d’estiu, amb el mateix origen que l’anterior, que és l’ordre que el Creador va posar en el sol la lluna i els estels. Les fogueres provenen d’un altre anterior al cristianisme en el que els nostres avantpassats cremaven allò acumulat durant l’hivern que calia purificar. Aquí hi podeu afegir les altres fogueres de les èpoques primaverals.

- Quan pels dies de la carnestolta ens disfressem amb caretes i fem tota mena de danses responem a dos mites, els dos religiosos però anteriors al cristianisme: Per una banda el record d’aquells ancestres que, en arribar la primera lluna vella de la primavera, es posaven cendra a l’entrada de la cova de l’os per desvetllar-lo amb danses i suscitar, amb la seva revifalla, el ressorgiment de tota la florida de la primavera. Carnestolta sempre cau en lluna vella, menys quan els governants, per conveniències que no lliguen amb la tradició, en canvien les dates.

- L’altre mite que sustenta la festa mencionada eren els menjars rituals que es feien per aquestes dates que sovint consistien en un ritual de purificació que era abstenir-se de segons quines carns per purificar-nos dels abusos de grasses que s’havien fet en les llargues vetlles a la vora del foc a l’hivern. Era com un comiat de menjar carn (que més tard el cristianisme també va adoptar però el seu origen era anterior i ancestral).

Encara podria mencionar les processons de Setmana Santa que tenen un origen híbrid, mig pagà i mig cristià que també eren ritus de purificació com els menjars o les fogueres.

En canvi les festes que no tenen el suport mític com ho són les que he mencionat, només s’aguanten mentre els governants les subvencionen com el primer de maig, el 6 de desembre o l’aniversari del rei o president de torn.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

COM DIALOGAREM AMB ELS ISLÀMICS ?

2011-03-09T16:22:00.001+01:00

De poc ens serveix pensar-nos que nosaltres tenim la raó, si és que algú s’ho pensa.

Mirem què són i el què fan.

Ells ens miren com si tots fóssim ateus perquè no ens veuen pregar pel carrer, com ells, ni gairebé en cap lloc.

A més a més tenen el que no tenim nosaltres: la majoria d’ells han estat educats i configurats amb les seves tradicions i amb el que en podríem dir els seus grans relats (diguem-ne l’Alcorà). Això els uneix molt com a poble siguin on siguin perquè els dóna un llenguatge en comú. Els seus infants, en els pobles on poden organitzar-se, van el diumenge a les escoles alcoràniques en les que aprenen de memòria aquest seu llibre. Això ja ho estan fent a casa nostra, vull dir que no parlo pas del Marroc. Els homes tenen també una trobada setmanal que la fan, quan poden, el divendres en la que s’ajunten molts (els que no treballen aquesta hora) agenollant-se i prosternant-se de cara a la Meca en unes hores determinades. Molts practiquen això mateix cada dia de la setmana i, si poden, en espais vistosos.

Encara més: mantenen contacte amb els seus no sols pels imams que venen (enviats pels seus governs i no per la religió) sinó amb les antenes parabòliques que els possibiliten connectar les emissores del seu país.

Totes aquestes coses fan que mantinguin la seva identitat. No cal dir l’idioma que parlen a casa seva. Els seus nens parlen a més a més, perfectament el català, castellà i l’altre idioma que els ensenyaran a l’escola.

Els nostres joves i nens en canvi, que seran els homes/dones del demà, no reben cap dels grans relats (en el nostre cas haurien d’ésser els bíblics). Fins i tot molts mestres d’escola sembla que ningú no els hagi ensenyat a distingir un mite d’una història i, si es refereixen als grans relats de la Bíblia, se’n riuen com si d’història es tractés, quan són els eixos de la nostra cultura.

Els nostres joves i nens, que seran els homes/dones del demà, no saben què és una trobada espiritual en comú (encara que uns pocs cerquin espiritualitats pel seu compte). Els islàmics, en canvi, si que les tenen quan preguen en comunitat.

Si un dia, algú dels nostres es proposa parlar amb ells per trobar punts en comú i per cercar les diferències (si cal), la nostra gent es trobarà sense paraules per manca de coneixements d’allò que és fonamental en la nostra civilització i per manca d’experiència d’haver conreat una espiritualitat en comú.

I què passarà? Probablement aquell dels nostres que no tingui paraules, recorrerà a la violència i a la burla. Recursos molt pobres com podeu comprendre! No ens en quedarà cap altre.

Ens refiem que els europeus som tecnològicament més forts i econòmicament també. Però veureu com, poc a poc, aniran posant comerços i faran les mateixes carreres universitàries que els nostres i no tardaran gaires anys a ésser i valer com nosaltres però ells mantindran una cohesió que no tenim nosaltres.

M‘admira que els nostres intel·lectuals no vegin a venir tot això.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

L’EVANGELI I LA DIGNITAT DE LES PERSONES

2011-03-04T18:30:00.001+01:00

Quan parlem del que haurien de fer els països àrabs (islàmics) revoltats, els recomanem i ens pensem que haurien d’anar cap la democràcia. Em sembla que ens equivoquem perquè aquesta (la democràcia) no ens ha anat gaire bé ni tampoc a nosaltres.

La democràcia no ens ha anat gaire bé i d’això en tenim prou experiència els països com el nostre, en els que les diferències entre rics i pobres han augmentat molt i on hem magnificat unes noves divinitats a les que els oferim víctimes i gran afluència com són el menjar (mireu com proliferen i augmenten els enlairaments dels cuiners i com reben tota mena de lloances per part dels medis); l’esport, sobre tot el futbol (mireu com ens fan combregar d’aquest esport a totes hores i com s’omplen els estadis i es paguen barbaritats per poder-los veure); i els grans festivals (mireu la quantitat de gent que agrupen i les costosíssimes gales per premiar els que són considerats millors amb unes exuberàncies de vestimentes que ofenen als que no es poden vestir). Tot això en plena democràcia. Aquest és el model que demanem que copiïn els països que fugen de les dictadures?

Alguna cosa falla molt perquè la mateixa església, que és propagadora de l’Evangeli no sembla que en vulgui ésser seguidora en la seva organització externa, la que es veu, vull dir. Encara que no és veritat que bisbes i altres jerarques guanyin molts diners ni tampoc que el Vaticà s’enriqueixi, ja que és, en molt, l’estat que dóna en grans (molt grans) quantitats d’ajuda als països del Tercer Món, el cert és que la seva estructura externa, el que es veu, sembla que estigui protagonitzant un retorn a l’Edat medieval en l’apariència de sumptuositat i en l’organització piramidal. Sembla que el papa sigui a dalt de tot (quan hi ha d’haver Jesucrist) i que els fidels siguin a baix quan ells són “els comensals de la taula”.

Per tant no tenim models gaire visibles per oferir als països islàmics que es revolten contra els seus dictadors tremendament enriquits.

La seva religió (l’Islam) tan vertical, propicia que venerin els seus governants com si fossin divinitats i aquests, sense cap mena de control s’apoderen del poble. I això els ha passat més quan són governants que han sortit d’unes urnes aparents que quan provenen d’una reialesa històrica. Per tant les eleccions no han estat bones per a ells.

La nostra religió (per ells tots som cristians) que, des de l’Evangeli, hauria de donar valor a cada una de les persones sobre tot dels més petits (Mt 18,1-6) i hauria de convertir-nos en contemplatius del Pare del cel que vol la vida de cada un dels més insignificants (Mt 18,10) no dóna aquesta imatge per les divinitzacions de els que he parlat del menjar, de l’esport i dels festivals; ni tampoc per l’estructura de l’església jeràrquica que aparenta que tingui més valor el papa i els bisbes que cada un dels fidels, ja que hem confós la fe amb l’afiliació a l’estructura de l’església de la que en fugen molts.

No tenim models per exportar com no sigui la lectura i la contemplació del mateix Evangeli.

Només els que creuen en la dignitat de les persones

. com a fruit de la fe en Déu Pare que ens evitar anar darrere els privilegis,

. com a seguiment de Jesús que es compadia dels pobres i els petits

. i com a fruit de l’Esperit que està en tots, i també en els insignificants

(i són uns pocs ni tampoc els veureu en els medis de comunicació) serien aquells “petits i pobres” capaços de donar esperança al món.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

PODER I AUTORITAT

2011-02-23T11:38:00.001+01:00

En una entrevista al monjo de Montserrat Lluís Duch que parla de la crisi actual, des del punt de vista humà, conclou de manera senzilla dient que el que passa a la nostra societat es la manca d’autoritat. Aquest monjo és considerat un dels millors dels nostres intel·lectuals.

Primer de tot diu que li sembla que la crisi encara s’aprofundirà més perquè, al seu entendre, encara hi ha molta gent que té molt a perdre.

Només els polítics irresponsables ens van dient que ja estem en un punt d’inflexió i que ara anirà bé. Ja es veu que no és veritat perquè quanta menys gent treballi més empreses hauran de tancar per manca de compradors. I, quan l’Estat no tingui diners, com s’ho farà per pagar els vells i els impedits? Les anomenades polítiques socials només es poden portar a terme quan hi ha molt treball i quan l’estat o els governs disposen de riquesa.

He començat parlant de la manca d’autoritat. Què té veure aquesta crisi amb la manca d’autoritat i l’excés de poder? No és el mateix l’autoritat que el poder.

Per entendre’ns diré que els que tenen autoritat no manen, ni els cal. La seva paraula és suficient. Manen els que tenen poder ja que el volen imposar, que és tota una altra cosa.

Autoritat ve d’autor que vol dir saber què diem i per què diem les coses; saber per què fem una cosa i no l’altra. Això s’aconsegueix amb la contemplació i amb les coses estables en les que tothom hi està d’acord. I d’aquestes cada vegada n’hi ha menys.

Ara els medis de comunicació que s’han fet els amos de les nostres vides esborren cada dia allò que ens havien dit ahir. Ells manen i, al igual que el “gran Hermano” de la novel·la de George Orwell (1984), dia si, i dia també, ens donen noves ideologies i es riuen de les anteriors. No us penseu que les opinions canviants referent al matrimoni, a l’eutanàsia, o les invectives contra alguns dictadors (no contra segons quins), els atacs furibunds contra l’església... són coses que surten a l’atzar. Es tracta que una notícia faci esborrar l’anterior i el resultat és que la gent ja no sap què pensar ni amb qui recolzar-se. La persona (que ets tu) queda indefensa davant de tanta varietat i diferent ideologia contradictòria. És la manca l’autoritat; només hi ha el poder: El poder dels “medis”, el poder de la propaganda, el poder de les noves tecnologies que possibiliten avui remuntar i exalçar qualsevol personatge i despullar-lo demà davant la societat.

Manca pensament estable respecte als grans mites que havien configurat la nostra societat. Els països de l’òrbita comunista ja havien aconseguit esborrar, en part, els grans mites que donaven estabilitat a la societat i els substituïen per les efígies enormes dels governants com a pares i senyors i com a conductors indiscutibles. Això encara passa a Corea del Nord i passava (passava, perquè s’està desmuntant) als països àrabs del nord de l’Àfrica.

En els països de l’òrbita capitalista, que son els nostres, també s’esborren els grans mites que sustentaven la societat i es canvien per la vacuïtat. Si hom està atent s’adona que no queda res. Perquè a casa nostra, els ídols tan exaltats, avui hi són i demà ens en riem perquè els han tirat per terra. Un símbol molt adequat és la incineració (amb la que no estic pas en contra) perquè és la manera d’explicitar que no queda res.

Quan una societat entra en crisi necessita al menys, un lloc on agafar-se. És el que no tenim per excés de poderosos i la manca de gent que parli i sigui escoltada per la seva autoritat i per això la crisi serà més profunda.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ÉS DIFÍCIL ESTIMAR ELS ENEMICS ?

2011-02-16T10:05:00.002+01:00

Estimar l’enemic vol dir desitjar-li el bé; vol dir posar-te en el lloc de Déu Pare i responent al desig del Creador que “vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat” (1Tm) cercar que aquell que t’ha fet mal es converteixi en una persona de bé i s’apropi al mateix Pare que ens fa germans. Si el que fem després d’una ofensa és dir: “Oblidem-ho” encara no hem entès el perdó cristià com tampoc no te res a veure allò de “perdono però no oblido”.

Ens pot servir de gran exemple la contemplació de Jesús a la creu que desitjava el millor bé i la bondat de Déu per als mateixos que l’havien condemnat i crucificat. I això ho deia quan estava en mig dels turments.

És massa freqüent veure com hi ha famílies i veïns que han tingut un problema en el seu moment i anys després encara guarden el rancor.

Mirem els animals: o dominen o fugen. En tot cas guarden memòria del qui els ha fet el bé i del qui els ha fet el mal. Nosaltres estem molt per damunt d’ells perquè tenim el poder aquí a la terra de perdonar (Mt 9,8). Si llegiu l’episodi del paralític que acabo de mencionar observareu com Jesús identifica el perdó amb l’aixecament de la persona. Els diu, quan tenia un home paralitzat al davant: Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra.» Llavors diu al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa.» Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien: «No havíem vist mai res de semblant.» (Mc 2,10-12).

Quina sort quan veiem, en moltes famílies algú, allà dintre, capaç de perdonar. Aquesta persona està contínuament amb la mà estesa a punt per aixecar el que ha caigut.

El qui perdona no perd sinó que guanya ell i els altres. La pau de les famílies no ve de la tranquil·litat sinó d’algú que, allà dintre, té una gran capacitat d’aguantar.

Ho deia Martin Luter King, un home enamorat de l’Evangeli, en aquell discurs memorable dirigit als blancs que eren tremendament racistes:

Als enemics més rancuniosos els diem: A la vostra capacitat d’infligir sofriment oposarem la nostra de suportar el sofriment. A la vostra força física respondrem amb la força de les nostres ànimes. Feu-nos el que vogueu i continuarem estimant-vos. No podem en consciència obeir les vostres lleis injustes... Fiqueu-nos a la presó i us estimarem encara. Tireu bombes a casa nostra i esglaieu els nostres fills i us estimarem encara... Però estigueu segurs que us durem a l’esgotament per la nostra capacita de sofrir. Un dia guanyarem la llibertat però no solament per nosaltres. Llançarem als vostres cors i les vostres consciències un crida tal que us haurem atret mentrestant i la victòria nostra serà una doble victòria. (M.L.King. La força d’estimar. Ed. Proa. Col·lecció: La mirada. Barcelona 76).

Quan hi ha qui ha entès aquesta nova manera de viure està introduint allò que Jesús en diu El Regne de Déu.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

QUAN PARLEM DE NOSALTRES MATEIXOS, MALAMENT!

2011-02-09T08:34:00.002+01:00

Un locutor que transmet un partit de futbol es rebaixa quan parla d’ell mateix en comptes de dir-nos el que passa al camp, i mira que passa sovint! També un predicador que parla d’ell en comptes d’anunciar Jesucrist. Això mateix ho podem dir d’un polític o d’un cantant. El servei als altres és la principal tasca d’un locutor, d’un predicadors, d’un polític o d’un cantant. Ens enganyem quan veiem tot de gent rient les gràcies al rei, a un bisbe, a un polític o un famós qualsevol. Els que riuen les gràcies són aduladors , que mai no en falten, i enganyen perquè converteixen els famosos en més cregut i per altra banda aquests són poc estables perquè demà aniran al darrere de l’altre figureta que els posin al davant. Si llegiu l’Evangeli us adonareu que Jesús mai no parla d’ell com no sigui per remarcar les funcions que li han estat encomanades. Diu “jo sóc el pa” per remarcar que no fa altra cosa que respondre a la paraula del Pare (Jn 6,32), per això es fa pa; diu “jo sóc el pastor” per remarcar que ell té a funció de guiar-nos (Jn 10,11); diu “jo sóc la porta” perquè per ell podem entrar i sortir lliurement (Jn 10,9) i ens fa lliures en la religió. Sobre tot en l’evangeli de Joan Jesús no parla mai d’ell mateix. O bé escolta el Pare o bé respon al Pare i referent a la gent o bé escolta la gent o bé respon a la gent. Ell està com desaparegut. Els cristians quedem embedelits davant aquest Jesús que viu només per als altres i que s’adona que aquesta és la seva vida més pregona. Si descobrim aquest Jesús haurem entès què vol dir ésser cristians. Sant Pau que no havia conegut personalment a Jesús havia assimilat molt bé aquesta funció de viure per als altres quan diu que “ja no sóc jo, és Crist que viu en mi” (Ga 2,20). Ens pot servir, per entendre això, aquella paràbola de les deu noies, la funció de les quals era fer llum en la negra nit quan arribés l’espòs a la festa. Les que no havien entès que la seva feina principal i no havien preparat les seves làmpares amb l’oli abundant per poder cremar en el moment que s’havien d’encendre, ja que la seva funció era fer llum, quedaren excloses de la festa de noces (Mt 25,1-13).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ES REVOLTES DELS POBLES

2011-02-03T10:14:00.002+01:00

Un poble de qualsevol nació o estat no es revolta ni es tira al carrer quan va més malament encara que semblaria així. El poble es revolta quan, estant malament, veu una escletxa de llibertat i alguna possibilitat de canvi i, sobretot, quan alguns més agosarats han donat uns primers i tímids passos cap a la llibertat.
Per això els dictadors més conspicus (que no vull pas dir bones persones) saben que, com més oprimit està el poble, menys possibilitat hi ha de revolta. I també saben que, quan el poble aconsegueix unes poques llibertats, demanarà totes les altres amb el perill de fer destrosses humanes i culturals; i el que és pitjor, demanarà el cap dels que governen i de tots els que se’n han aprofitat. Ja en tenim prou experiència en els darrers anys de la nostra república i amb la guerra civil que produí tantes destrosses humanes (afusellaments) i culturals (cremes d’edificis, d’arxius...).
Si teniu memòria quan el català estava més vetat a tots nivells oficials (fins i tot en l’escola algun mestre ens havia demanat que parléssim en castellà a l’hora del pati) és quan menys reivindicacions hi havia; aquestes han vingut quan s’han albirat les llibertats.
Ara vivim l’aixecament d’alguns països àrabs que tenen dues finestretes obertes, al meu entendre, que fan que la gent es mogui fent revoltes populars: Una és la quantitat d’emigrats que han tastat una altra mena de vida en els països occidentals i una altra és la informació que poden captar via internet que cap govern no pot aturar ja que sempre hi haurà jovent entès que trobarà la manera d’entrar a la xarxa internacional per més que la vulguin controlar.
Però el problema, a llarg termini, és molt més fort. Aquests països saben el que no volen però no tenen gent preparada per governar ni tampoc els que pugin a fer-se càrrec de les trames complicades del govern. Molts entraran en el cercle de la corrupció només de tenir poder, prestigi i privilegi. I, si fan govern democràtics, encara estaran més febles davant del poble, perquè es detecten més fàcilment les corrupteles.
Des de l’Evangeli ens cal saber desterrar el “maligne” com diem en la darrera petició del parenostre. Les millors receptes les trobem en la proclamació de les benaurances i aquestes receptes valen per governants i súbdit:
«Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!
Feliços els qui ploren: perquè seran consolats!
Feliços els humils: perquè posseiran la terra!
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: perquè seran saciats!
Feliços els compassius: perquè seran compadits!
Feliços els nets de cor: perquè veuran Déu!
Feliços els qui treballen per la pau: perquè seran anomenats fills de Déu!
Feliços els perseguits a causa de la justícia: perquè d'ells és el Regne del cel!
Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit. (Mt 5,3-12)
Tot plegat vull dir que el canvi de governants i governats ha d’ésser una conversió de cor, un canvi interior. Si no és així, qualsevol govern que enderroqui una altre ja porta a dintre les llavors de la corrupció que l’ha de fer caure i, en pocs anys tornarà a les mateixes.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org

NO HI HA RES D’AMAGAT QUE TARD O D’HORA NO SIGUI CONEGUT

2011-01-19T15:42:00.002+01:00

En els darrers mesos hi ha hagut una explosió de secrets amagats que han sortit a la llum, pactes de governs, informes secrets dels ambaixadors (sobre tot dels Estats Units) i la majoria dels governs i els poderosos han quedat tocats. És el que en diuen Wiki-leaks.

Sembla com si aquell judici final de la fi dels temps es comencés a produir.

A mi no em preocupa gaire que les coses se sàpiguen perquè les coses amagades tard o d’hora refloren. El que em preocupa és que sembla que juguem al joc de “tot s’hi val” i divertint-nos mirant els altres no ens examinem a nosaltres mateixos.

Reconec que una de les avantatges de la democràcia és que molts secrets tard o d’hora es poden destapar i generalment, fora d’alguna dimissió o canvi de govern, no passa gran cosa. En les dictadures, en canvi, si algun dia hi ha una explosió social, aquesta es produeix amb molts morts i, quan esclata tot d’una, ningú sap com s’aturaran les coses. No costa gaire recordar els despropòsits de la fi del règim de Rumania o ara el de Tunísia.

El que vull subratllar davant d’aquests drapets al sol que estan sortint és la poca capacitat que tenim d’examinar-nos a nosaltres mateixos i quan sentim que un polític ha fet tal o qual disbarat ens sentim lliures de tota responsabilitat. Ens ho mirem de lluny oblidant aquell consell de Jesús que ens adverteix de la facilitat amb la que descobrim la brossa de l’ull dels altres i esdevenim incapaços de veure la biga que hi ha en el nostre ull (Lc 6,41-42).

Abans he mencionat el judici final que nosaltres erròniament el situem a la fi dels temps com si en Déu hi hagués present, passat o futur (2Pe 3,8). Es dóna en cada moment perquè tot allò que els altres i nosaltres diem i fem a la fosca, tard o d’hora es veurà a plena llum (Mt 10,26-27).

Insisteixo que nosaltres hem d’ésser els primers en adonar-nos dels errors de la nostra vida abans de recrear-nos en la dels altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

CULPABLES O POBRES

2011-01-11T19:12:00.002+01:00

En la nostra societat hi ha un munt de gent marginada, fracassada i empobrida. Càritas ho sap de sobres i s’estan fent actuacions a favor d’ells. Segur que no s’encerta el que millor es podria fer.

Quan parles amb algú d’aquesta qüestió (dels més pobres i fracassats) de seguida surt el mot “culpabilitat”. De qui és la culpa?

En les respostes s’hi endevina la manca de pensament per les simplificacions que fa la gent davant el problema de la pobresa.

- Uns diuen que la “culpa és dels rics i poderosos”. Els que diuen això ja encerten, ja; però viuen al dictat dels partits de les ideologies de progrés i, com que ja han trobat els culpables, no han de fer cap altra reflexió personal.

- Uns altres diuen que la pobresa és per culpa seva ja que no treballen ni en volen. Els que diuen això estan a l’altra banda de l’arc parlamentari i només acceptaran que es doni treball i acolliment als emigrats i pobres quan en falti de veritat, sobre tot si són de fora. També dient això s’estalvien de reflexionar encara que seran més propensos a fer pregàries “pels pobres”.

Ja sé que he fet una simplificació però de vegades va bé per explicar coses. No hi ha un entre mig? Doncs no.

La resposta, al meu entendre és clar, va del tot per un altre cantó i és que no serveix de gaire res cercar culpables. Aquest llenguatge embolica la troca i tira l’aigua al propi molí.

La pregunta alliberadora per a ells i per a nosaltres és demanar-nos quina responsabilitat tenim nosaltres envers el germà empobrit.

La serpent del paradís temptava Eva per dir-li que es tragués la culpa de sobre i de pas també li treia la responsabilitat. Fes el que vulguis i “sereu com déus” (Gn 3,5). Els fa tornar irresponsables primer a Eva, i a Adam després. Venia a dir-los que no havien de respondre davant de ningú en allò que es refereix al bé i al mal.

Aquest va ésser el seu pecat i el pecat nostre quan ens mirem els pobres i els fracassats com si no hi tinguéssim res a veure.

El pare del fill pròdig reclama al fill gran, que no volia saber res del germà, que no es fixi en la culpa sinó en el fracàs. Li diu que aquest germà teu que era mort ha tornat a la vida (Lc 15,32) i el Déu d’Abraham, en la paràbola del ric epuló, tampoc no cerca culpables sinó que recrimina al ric que no es fixés en el germà que menjava les engrunes que queien de la taula (Lc 16,19-26), amb altres paraules apel·la a la responsabilitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA DEPRAVACIÓ DEL LLENGUATGE

2011-01-04T21:28:00.002+01:00

No podem donar lliçons de democràcia ja que nosaltres no som capaços d’entendre’ns quan parlem i hem depravat el llenguatge que havia de servir per conviure.

No sabem distingir i aclarir-nos.

Voleu exemples?

En comptes de parlar del dret dels pares a que els fills rebin l’ensenyament amb el propi idioma hauríem de dir que és qüestió de poder. Es tracta de veure qui pot més (amb lleis, constitucions, drets de les autonomies...) perquè si valgués el dret dels pares també el tindrien els xinesos, paquistanesos o els àrabs que també són pares. Ja sé que costa dir que és qüestió de poder. Parlar d’aquesta manera seria una premissa més real per poder-nos posar d’acord.

En comptes de parlar d’ideologies de progrés que ningú sap què cosa volen dir en referir-se al matrimoni i a la família, hauríem de parlar també de qüestions de poder (que vol dir imposar el llenguatge). Ningú no entén la defensa aferrissada de la família per part d’uns i les llicències extremes dels altres en anomenar matrimoni a qualsevol duo o trio que es formi. Ho trobareu estrany però amb la llei (que accepta com matrimonis tota mena d’unions) a la mà, la convivència de dos mossèns com és el cas de Navarcles en podríem dir matrimoni gai perquè la llei no mira pas en quin llit dormim. Fa riure, oi? però es troba a faltar és la precisió del llenguatge i el saber escoltar el que diuen els altres. Amb altres paraules hem de preguntar-nos quin respecte us mereix el matrimoni d’home-dona i quin respecte mereixen les parelles del mateix sexe que conviuen i reclamen alguns dels seus drets (testament, herència i obligacions envers l’altre que conviu amb tu). Dir-ne de tot matrimoni és una manera d’embolicar la troca i d’imposar llenguatges de poder que són per no posar-nos d’acord.

En comptes de dir que l’Ajuntament de Barcelona vol fer un homenatge al col·lectiu de gais i lesbianes que han sofert durant molt de temps i han esta ignorants haurien de dir que aquests ara estan en un moment de poder i estan en condicions de plantar un monument perquè si a l’ajuntament de Barcelona li interessessin aquells que han estat molt marginats també faria monuments al “sense papers”, a les dones que cuiden malalts, als avis ignorats, als aturats... i no ho fa. Per això seria d’agrair que aprenguéssim a parlar de manera adequada.

Això també val per les grans manifestacions a favor de la família que munta l’església, que no són precisament evangèliques perquè les coses que valen ja es defensen soles. També son expressions de poder. A veure qui pot més. Jesús més aviat defugia de les grans manifestacions de gent si no era per donar-los de menjar (Mc 8,2) i quan entra a Jerusalem, el que en diem la entrada triomfal, va acompanyat només d’uns pocs dels seus però aquella ciutat, el que és la majoria de la gent, es va inquietar, literalment diu que hi va haver un seisme a la ciutat (Mt 21,10) per la seva arribada. No li van fer cap altre monument que la crucifixió.

Es troba a faltar en el nostre món social, polític i religiós la gosadia de dir les coses pel seu nom. Això no impedeix pas que jo, personalment faci un gran elogi a les famílies establertes entre home/dona que han estat i seguiran bastint un gran puntal de la nostra societat. Això no exclou res ni ningú.

Tenim doncs una democràcia molt pobre precisament per manca de llenguatge que malament si volem que altres països la segueixin.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL CRISTIÀ SEMPRE SERÀ MARGINAL EN LA SOCIETAT

2010-12-28T20:47:00.001+01:00

Si els seguidors de Jesucrist no argumenten contra “el sistema” s’aigualeixen i si són crítics amb el sistema (tots els sistemes) es trobaran que els deixaran al marge. Bona senyal!

Ara, per exemple, hi ha hagut un canvi de govern a la nostra nació. Que els cristians no es facin il·lusions perquè els seguidors de Jesucrist mai estarem tranquils amb l’organització econòmica que sigui. Sempre haurem d’anar recollint els desheretats i els fracassats de la societat: aturats per Càritas, presos i malalts pels nostres visitadors, infants per la catequesi... i sempre farem un treball a prou feines reconegut, sovint ni per la mateixa església (vull dir pels jerarques). Amb altres paraules, governi qui governi, mai no podrem dir “aquests són dels nostres” i malament si algú ho diu, perquè serà el senyal evident que ens haurem venut al poder, al prestigi i al privilegi.

Observeu com ens arriben les notícies: si es tracta de missioners poques vegades escoltarem l’elogi d’aquell home/dona que destinat la seva vida a viure entre la gent d’aquell país. Els nostres medis faran l’elogi dels que van amb grans caravanes portant aliments amb un rètols vistosos. Si es tracta de visita als presos no escoltareu pas l’elogi d’aquells que passen estones escoltant-los encara que a penes poden resoldre els seus problemes. Si es tracta de malalts mai no veureu premis de voluntariat als que destina mitja setmana a visitar-los. La feina dels creients en Jesucrist serà es pot resumir en aquesta dita de l’Evangelista Mateu

No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia. I les nacions posaran l'esperança en el seu nom (Mt 12,19-21).

Bé doncs, quan ens passen aquestes coses, només heu de saber que estem en el cristianisme més genuí. Però vull fer una advertència: Quan hom està en aquesta faceta de la que ara parlo, no vol dir pas que sigui millor que els altres. Encara que ho trobeu estrany, quan fem les coses segons el cor del Crist no vol dir que siguem bons. Precisament hem de saber reconèixer que els altres, els que fan coses diferents molt sovint empresos pel poder, pel prestigi i pel privilegi també són bons perquè la bondat ve de Déu i no de nosaltres. Només som testimonis. Reconeixem que Deu és bo i fem el possible per anar en la direcció que ell vol, reconeixent els malalts, els presos, els que tenen gana i els fracassats i no cercant altra cosa que allò que Jesús diu a l’Evangeli:

"Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm." (Mt 25,34-36).

Quan aquestes accions en favor dels altres es fan amb molt premsa i fotògraf (dinars per als pobres amb regidors i periodistes) segur que reben els elogis d’aquells que tenen a les mans els medis de comunicació però no fan treball evangèlic perquè ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2). Les accions que valen seran sempre marginals en la societat i ja hi hem de comptar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

JESÚS, EL SALVADOR

2010-12-21T20:44:00.001+01:00

L’Evangeli ens condueix a reconèixer la salvació per la bellesa i fragilitat d’un INFANT.

Fixem-nos en els mals que aquest infant, innocent i feble que no amenaça ningú, venç i per tant ens allibera.

- Primer de tot hi ha els mals que ens venen de la natura com les inundacions, terratrèmols, freds intens, calors sufocant, secades o malalties. Aquests sovint no els podem evitar però si podem veure quines persones han estat malmeses i perjudicades i tenim l‘oportunitat d’ajudar-los, si més no posant-nos al seu costat i, de la mateixa manera que l’aranya refà la tela quan per alguna causa ha estat destrossada, nosaltres refem tot allò que pot ajudar a la vida nostra i de les persones que ens envolten.

- Els mals que ens venen dels homes. Aquests són pitjors perquè comporten una malícia o un encegament per part dels que ens els fan. Són les guerres, els assassinats, les pobreses produïdes per l’acumulació de béns d’uns pocs, humiliacions, destrucció de la natura, violència de gènere, deportacions... Per Jesús sabem que no s’arreglen contraposant un mal amb un altre mal com seria aquella llei de “l’ull per ull”(Mt 5,38-42). La sortida d’aquests conflictes és la vida: Es infants que han de continuar venint al món, la tendresa i la capacitat de perdó. Les guerres sempre acaben quan algú afluixa i perdona i, si el que no vol continuar-la és el més fort, millor que millor perquè s’acaba abans. És allò de “si el teu enemic té gana dóna-li de menjar, si té set dóna-li de beure... (Rm 12,20).

-Però hi ha també els mals que provenen del nostre interior i sovint són els més dolents perquè no ens adonem. Són l’afany de privilegi, de poder i de prestigi i la poca capacitat que tenir de parlar de les coses amb qui ens hauríem d’entendre. Aquests mals es combaten llegint i entenent les benaurances, acceptant la pròpia pobresa, fomentant la compassió i la capacitat de posar pau entre els més estimats, mostrant-nos humils i transparents. El camí, com veieu passa per la bellesa.

Per això la contemplació de l’Infant que ens és donat pel Nadal, un nen que arriba dèbil, que no fa por a ningú, somrient, rebutjat pel poble, sense pretensions i entrant en el món pel camí de la pobresa, és una llum que aclareix el nostre camí.

Per tant,

- Davant els mals de la natura Jesús es posa a guarir a tants com pot. No es cansa de recuperar malalts

- Davant els mals que ens infligeixen els homes Jesús perdona i estima.

- Davant dels mals que surten del nostre interior Jesús expulsa els dimonis amb energia i invita a que s’aixequin els que estan prostrats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

CAL QUE SEMPRE SIGUI NADAL

2010-12-18T09:50:00.001+01:00

Ha arribat Nadal i la nostra petita comunitat cal que renovi el compromís per un Nadal permanent.

Hem d’aplegar i unir tots els cristians de la nostra demarcació parroquial de Santa Maria de Valldaura en una veritable família, comunitat de fe, d’amor i de servei que superi la concepció d’una pràctica cristiana individualista i que es proposi posar a la pràctica la novetat que porta el projecte de Jesús.

No podem ser una església que fa la sensació, davant la nostra societat, que ja està tot dit, que no tenim camí, que som els guies d’un museu envellit, que estem esperant un enderroc, que l’Esperit Sant no hi era, al Vaticà II, que hem de tornar a la pràctica devocional d’una religió individualista. Hem d’acceptar el repte que som llevat per al món que ens envolta i no ser només practicants d’una religió per salvar la nostra animeta.

Allò que s’espera de nosaltres aquest Nadal no és “més del mateix”. Cal fer un Nadal permanent, cal fer present Jesús i el seu projecte amb l’esforç diari, sense defallir, il·lusionats malgrat les dificultats.

Si ho fem així sempre serà Nadal.

Any rere any, esperem que arribarà un dia en què haurem vençut una pràctica religiosa individualista, massificada, heretada del passat, on la calidesa i acolliment d’una comunitat-família sigui punt de partença de tota evangelització.

Tots esperem que arribarà el dia que la nostra petita comunitat incipient esdevingui sagrament de la vida nova, curulla de joia i felicitat.

Tots esperem poder ser el punt de referència, malgrat les nostres mancances i petiteses per tots el qui caminen sense destí.

Hem de saber presentar el projecte de Jesús, engrescador com la gran esperança a un món que viu en la increença i decebut de la situació present. Malgrat tot, les persones no han perdut una confosa esperança que “un altre món és possible”. Amb ells coincidim en la decepció però podem clarificar la seva esperança. Hem de ser la consciència que vagi transformant aquest nostre món. Des del Nadal hem començat a conèixer el projecte de Jesús. Els veritablement convençuts el faran possible.

Que la senzillesa de Betlem ens captivi i que comprenguem que el nostre poder està en la feblesa; o sigui, des del nostre testimoni joiós i esperançat, amb la confiança posada en Jesús, amo i Senyor del món i de la història, que s’ha revelat des de Betlem a la Creu i en la resurrecció. Bon Nadal.

Josep Torras Bacardit prev

EL PECAT PERDONAT I LA SALVACIÓ

2010-12-14T17:09:00.001+01:00

Temps d’Advent

Amb l’article de la setmana passada pot ser algú haurà pensat que no hi ha pecat. Només vaig dir que Jesús no demanava la “confessió” sinó el reconeixement de la pròpia feblesa i la confiança. En cap moment força el pecador a fi que li detalli el que ha fet.

Els pecats que Jesús (en els Evangelis que ens han arribat) denuncia amb més contundència són:

- Els pecats de privilegi sobre tot referits a les riqueses: i, sobre tot, la possessió de diner (Lc 12,15-31), la seducció de les riqueses (Mt 13,22) i mantenir-se en la riquesa (Lc 6,24-26) perquè les arnes podriran les riqueses (Mt 6,19-20). Les acusacions de pecat són sempre genèriques. No tanca la porta als rics sinó que diu que ho tindran difícil per entrar en el regne del cel (Mc 10,23) però no impossible “perquè per Déu tot és possible”

- Uns altres pecats són els de manca de compassió com l’acusació que fa en la paràbola del ric i Llàtzer on acusa e, ric epuló de no haver-se adonat de la indigència del pobre (Lc 16,19-31) i també retreu els que no tenen compassió de la dona malalta en dissabte (Lc 13,10-17) l’abús dels pobres i les viudes (Mc 12,38-40). En la paràbola del judici final diu que “El fill de l’home” jutjarà els que no han vist el que tenia fam, set o estava malalt o a la presó (Mt 25,31-46).

- També fustiga els pecats de privilegis atacant els que cerquen els llocs importants i aparenten fer llargues pregàries (Mc 12,38-40) per quedar bé davant la gent (Mt 6,5), una hipocresia que consisteix en aparentar bo només per haver complert les coses manades (Mt 23).

- Finalment retreu amb duresa els que havent escoltat la paraula han fet oïdes sordes. Diu de les ciutats de Cafarnaüm i de Tir i Sidó que seran jutjades amb duresa (Lc 10,13-16) i en la paràbola del sembrador els que són com la llavor caiguda en el camí que no han fet cas de la paraula diu que ve Satanàs i se’ls enduu la llavor sembrada (Mt 13,14-15) o es que han construït la casa sobre la sorra i se’ls ha esfondrat per no haver escoltat la paraula (Mt 7,24-27).

Però quan Jesús té la persona al davant no l’ataca sinó que es mostra compassiu. Així veiem que crida contra els “mestres de la llei” però, quan en té un al davant que diu coses enraonades, li contesta que “no està pas lluny del Regne del cel” (Mc 12,28-34).

Quan es troba al davant un ric, anomenat Zaqueu, que és capaç de donar la meitat dels seus béns als pobres en fa un gran elogi dient-li que “també és fill d’Abraham” (Lc 19,1-10).

És tal la compassió de Jesús que tot just els mateixos apòstols s’han discutit entre ells a veure quin seria primer en el mateix lloc que és al cenacle on hi fan el darrer sopar, els promet que els que seran fidels a la prova s’asseuran sobre dotze trons per jutjar les dotze tribus d’Israel (Lc 22,24-30).

Amb això es veu amb quin d’amor i delicadesa tractava cada una de les persones i alhora de amb quina contundència havia recriminat el pecat.

Si esteu atents a la llista de pecats que Jesús commina amb contundència en l’Evangeli són bastant diferents dels que sovint s’airegen en els medis de comunicació fins i tot eclesiàstics. Triar per triar hem d’optar per la llista de Jesús, oi?

Jesús, contemplatiu del Pare, abominava el pecat que ens allunya del Creador i estimava tots i cada un dels que se li acostaven.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

JESÚS NO DEMANA LA CONFESSIÓ DEL PECAT

2010-12-07T20:32:00.001+01:00

Jesús no demana la confessió del pecat sinó que perdona directament davant del més mínim reconeixement de la pròpia indigència.

El que hi ha en joc (i això és el principal) és la mirada de Déu i no la descoberta de les taques que puguin embrutar la nostra ànima. Es tracta de posar el centre de la nostra mirada en Déu i no en nosaltres mateixos (el que en podríem dir una mirada teològica).

El lloc de l’Evangeli on la gent “confessava els pecats” és a la vora del riu Jordà on Joan batejava (Mt 3,6) però, quan hi anà Jesús amb la mateixa intenció, la veu del cel li va canviar la mirada. Va adonar-se que es tractava, sobre tot, de reconèixer que ell era “fill de Déu”. Tot seguit, quan surt de l’escena del baptisme va al desert amb la intenció d’esbrinar què vol dir això d’ésser “fill de Déu”. El temptador que està atent a la recerca de Jesús, per tres vegades, li suggereix allò de “si ets fill de Déu...”(Mt 4,1-11) Jesús, amb les seves resostes, rebutja tot allò que no sigui contemplar l’esguart de Déu.

Vençudes les temptacions surt convençut que ha de perdonar sense demanar comptes.

Així ho fa amb el paralític que li presenten entre quatre dient-li: Els teus pecats et són perdonats (Mc 2,5) i amb la dona pecadora que li besava els peus li diu sense demanar-li comptes del que ha fet: “perquè ha estimat molt se li ha perdonat molt” (Lc 7,44-50) i tampoc no pregunta res a la dona adúltera que l’envia dient-li: Ves i no pequis més (Jn 8,1-11).

No és que Jesús pensi que no hi ha pecat perquè ve els enumera quan “vindrà el Fill de l’home amb gran poder i majestat” (Mt 25,31-46) sinó que,quan té el pecador al davant, no demana altra cosa que el reconeixement de la pròpia indigència.

Valgui com exemple l’endimoniat atrapat pel maligne en el seu interior: Jesús commina l’esperit maligne: “Calla i surt d’aquest home” (Mc 1,25).

Trobem tres llocs on els pecadors reconeixen genèricament els pecats (sense enumerar-los): El publicà de la paràbola que prega donant-se cops al pit reconeixent-se pecador en el temple del que Jesús diu que se’n anà justificat a casa seva (Lc 18,13-14), el fill pròdig que va al pare dient-li “He pecat contra el cel i contra vos” mentre el pare l’abraça abans que el fill hagi obert boca reconeixent el pecat (Lc 15,20-21) i el bon lladre que probablement és el cas més clar de reconeixement dels pecats al que Jesús li obre de bat a bat les portes del paradís (Lc 23,39-43).

Penso que les paraules més colpidores són les del crucificat que clama al Pare (això és el més important) “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan” (Lc 23,34). Perdona a canvi de res.

Aquest serà el missatge del ressuscitat quan els dóna l’Esperit: “A aquells a qui els perdonareu els pecats els quedaran perdonats” (Jn 20,19-23) mentre a ells, que l’havien negat i abandonat, no els recrimina ni els demana alta cosa sinó que siguin perdonadors dels altres.

Així ens hem de preparar pel Nadal on contemplarem Jesús indefens i humil que ve a nosaltres perquè no li tinguem por. Ve a perdonar de part del Pare del cel i a donar-nos el poder de fer el mateix als altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ADVENT

2010-12-03T15:18:00.002+01:00

Amb l’acabament de novembre comença el nou any litúrgic per als catòlics. Aquest proper diumenge, dia 28, estrenarem la Corona d’Advent encenent el primer ciri que ens indica el començament del camí cap a Nadal. Els ornaments morats de la litúrgia ens assenyalen la conversió que els creients hem de fer. L’austeritat serà trencada, tan sols, per la Festivitat de la Puríssima Concepció de Maria, amb un esclat de blanc –potser també de blau- i de flors a l’altar.

La paraula “Advent” té per a mi un sentit preciós, que fa reflexionar. Des d’una determinada perspectiva filosòfica (els filòsofs veuen les coses del dret i del revés –si un veu blanc, l’altre negre-), el futur (el futurus llatí) és allò que serà, comptant amb el que ja és; en canvi, l’advent-Advent (l’adventurus llatí) és allò que vindrà, que ens cau a sobre d’una manera completament nova. El temps d’Advent és doncs preparació per a rebre aquest regal de la gràcia de Déu que és el vessament del seu Amor fins a l’extrem de fer-se persona com nosaltres, perquè puguem conèixer com realment És. És la preparació per a rebre Aquell qui gratuïtament ens guiarà pel camí de salvació.

I quina actitud hem de prendre, doncs, els creients, davant el desafiament joiós a què ens repta l’Advent? Hauriem d’entendre que aquest temps és alguna cosa més que la preparació ritual –i ara sobre tot comercial- del Nadal. L’Advent està molt vinculat a una virtut teologal força oblidada, l’esperança. Hores d’ara, el deure dels catòlics és estar oberts a Aquell Amor que fou vessat per Déu en Jesucrist per a tots nosaltres i ser intruments –i això només passarà si li obrim el cor- perquè el seu Regne estigui cada cop més a prop nostre. Creiem que hi haurà un segon Adveniment, a la fi de la història, però hem de ser conscients que, mentrestant, nosaltres també som –i creem- història. Som en el món oberts a escollir –dins de les nostres circumstàncies- el camí que hem de seguir. Cada pas que fem queda incorporat al nostre ésser, i aquest serà l’únic tresor – sobre tot l’amor que hem donat i l’amor que hem rebut- que podrem oferir a Déu.

Així, hem de ser conscients que nosaltres també formem part d’aquest adveniment del Regne; que som constructors del Regne cada cop que reeixim en fer el món una mica millor. També hem de ser conscients que les nostres petites lluites de cada dia, les nostres esperances, es poden frustrar, sinó, ja no serien esperances. Els determinismes, la predestinació, són moviments filosòfics i religiosos que porten a la passivitat i a l’acceptació de l’status quo. Per a nosaltres l’Advent ha de ser esperó per a la revolta, per a un mai no en tenim prou en la lluita per la dignitat de la persona i del món. Hem de saber posar, en definitiva, la nostra llibertat en mans de Déu –Ell ens l’ha regalada- perquè el seu Regne sigui una realitat cada cop més palpable en aquest món. Si actuem així, de ben segur el seu Amor sabrà tapar quan arribi el moment aquelles mancances que haguem tingut. En això creiem i això esperem.

Que tingueu bon Advent.

Enric Sabrià i Plans. Manresa.

Temps d’Advent

2010-11-30T21:52:00.002+01:00

LA SEGONA VINGUDA DEL “FILL DE L’HOME”

Aquest llenguatge sovint ens intriga i se’ns acut una mena de cataclisme o pot ser una nova arribada triomfal de Jesús al món. Ni una cosa ni l’altra.

Ho sabem prou que Jesús arriba al món a Betlem fet un infant, indefens, i innocent. Tan proper a nosaltres que el vam poder veure caminant per Palestina, guarint, estimant i en comptes d’espantar-nos va morir ell per nosaltres perquè no fóssim nosaltres els sacrificats. Amb la resurrecció va transmetre’ns la pau dient i repetint que “no tinguem por” i que “la pau sigui amb vosaltres”. És la primera vinguda de Jesús.

Però ens va anunciar una segona vinguda (Ac 1,11) que podem esperar amb el cap ben alt perquè “el nostre alliberament s’acosta” (Lc 21,28).

Quina és aquesta segona vinguda del “fill de l’home”? És el mateix que demanem en el Parenostre quan repetim “vingui nosaltres el vostre Regne”.

Diem que “el fill de l’home” ve quan el món canvia de rostre. Llavors Déu regna sobre el planeta. Quan? Quan desapareguin, per exemple, el milió dues-centes mil nenes víctimes actualment del tràfic de persones en la terra; quan no hi hagi un percentatge enorme de persones han de sobreviure amb un euro al dia; Déu es farà present quan no existeixi un negoci de 600 milions de dòlars de la prostitució cada any i quan no hi hagi el tràfic de més de 40.000 dones i nenes (de l’Equador, del països subsaharianes, de l’Europa de l’Est) portades a la nostra Espanya on encara hi ha una gran demanda.

La segona vinguda del “fill de l’home” serà cosa nostra quan no sols ajudem els pobres sinó que els convencem que ells són i poden ésser salvadors d’aquest món car ells molt sovint estan molt més nets de poder, de privilegi i de prestigi.

Sembla una tasca gaire bé impossible però més difícil ho tenia Jesús en el seu temps quan es va fer present. El profeta Isaïes, set-cents abans de Jesucrist, que vivia en un món de dominis, intrigues i morts, anunciava un temps que de les espases en faríem arades i fals de les llances (Is 2,4).

Qui havia de pensar, al acabament de la segona guerra mundial, que França, Anglaterra i Alemanya s’unirien en un “mercat comú” que impedeix més guerres entre aquestes nacions renyides de temps immemorial? I en aquest mercat comú ens hi hem afegit posteriorment una vintena de països més. Qui havia de pensar que la mateixa Rússia, aquesta setmana passada, parlaria d’unir els seus exèrcits per fer una Aliança militar amb l’Atlàntica no tant per sumar armaments sinó per eliminar les amenaces mútues? Queda molt per fer, però són passos importants.

No oblideu aquelles paraules de Jesús quan diu: A l’hora menys pensada arriba (el moment del) fill de l’home (Mt 24,44). El moment del fill de l’home serà aquest temps, que ja va arribant, en el que les persones siguin tan importants que la vida d’una sola persona valdrà més que els diners, la política, que els exèrcits i que la mateixa església.

Estem lluny encara de la pau mundial però l’Esperit del Senyor està sobre tots nosaltres i per això preguem, especialment en aquest dies del Nadal que “vingui ben aviat la nostra Redempció” que és la segona vinguda.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS SAHARAUIS

2010-11-24T13:45:00.001+01:00

El nostre govern diu que de cap manera no s’ha de parlar amb ETA i que l’única sortida és la militar: agafar-los a tots amb únics instruments policials. Els marroquins diuen el mateix dels saharauis. Però heus aquí que, quan es demana al nostre govern que s’ha de fer amb el conflicte del Sàhara responen tot el contrari. Ens diuen els nostres mandataris que aquestes coses s’han de parlar, que tots els països civilitzats ho fan amb diàleg i que nosaltres no hem pas d’ésser menys. El mateix passa amb el conflicte dels palestins i els israelites que també els nostres aposten perquè ells dialoguin.

Oi que endevineu la contradicció? Doncs així anem.

L’opció de la guerra o de la repressió només policial és sempre la pitjor perquè sens dubte porta molts morts i massa sovint entre els pobres. Mortss d’un i altre cantó perquè els policies van amb armes i els altres no són pas angelets.

L’altra opció, la de conversar, és molt difícil del que sembla perquè ja s’ha de comptar que uns i altres ens enganyen i s’enganyen i que hi ha moltes grans mentides traïdores. Els que diuen “NO LA GUERRA” també haurien de dir “No a la repressió policial” però cal saber que això comporta molta saviesa en el parlar i molta paciència. Ja he dit que uns i altres enganyen.

Quan les converses van per bon camí pot haver-hi víctimes entre els mateixos que les han promogut (probablement és el cas de l’Ernest Lluch) i amb això s’hi ha de comptar, però quan es tria el camí de la repressió i la guerra les víctimes són molts més i entre els més pobres. Ja no parlo de la guerra oberta en la que els morts més nombrosos i, en el món actual, són majoritàriament civils.

Trobaríem alguna llum en l’Evangeli?

Probablement si: Jesús mateix va ésser una víctima d’aquestes converses que anomenem selectes, dels que donen la cara i denuncien les injustícies i no s’apunten a cap mena d’armament.

Jesús en comptes del camí de la violència va optar per la defensa dels desheretats. Preferia la vida de les adúlteres (Jn 8,1-11), ens feia conèixer els pobres oblidats indicant-nos on eren (Mc 12,41-44), es posava al costat els estrangers burlats com el de Gerassa de manera que la mateixa gent del territori el va expulsar de la contrada (Mc 5,1-20), denunciava aquells que s’aprofitaven de les viudes fingint llargues pregàries (Mc 12,40). Això és diàleg? Si. Perquè la denúncia també és diàleg i l’acolliment dels pobres també.

El seu final va esdevenir un testimoni d’una manera valenta de fer que excloïa la violència però parlava i denunciava en el moment més oportú i en els més inoportuns. Això ho feia en un clima de perdó que consistia principalment en el desig de vida plena i permanent per a tots fins i tot per als que ens han ofès.

Sant Pau que coneixia bé el projecte de Jesús ens ho diu d’aquesta manera:

Més aviat, “si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap”. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé (Rm 12,20-21).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL DEBAT SOBRE LA IDENTITAT

2010-11-16T17:13:00.003+01:00

Us haureu fixat que en les campanyes electorals els debats sobre la identitat són importants. Més del que sembla. Uns a favor i altres menyspreant-los es van creuant i repetint les preguntes següents:

Qui som? Europeus, catalans, espanyols o un mica de cada?.

Quin idioma parlem? Català, només castellà o bilingüe?

Quina és la nostra història, cultura, festes, ...

I, quan un polític té por de contestar aquests preguntes (pot ser pel tipus de públic que té al davant) surt amb la caixa dels trons parlant del atur, de la indústria, del treball ... com si les qüestions sobre la identitat fossin sobreres.

Agradi o no els problemes aquests són importants tan en temps de la prosperitat com en el de les vaques flaques.

Voleu un exemple?

El poble de Navarcles està en crisi econòmica com tants però quan algú, amb molt encert, ha promogut que cada família es munti un àlbum com quan érem infants i el tema són les fotos antigues i actuals del poble, s’hi han implicat joves i vells, botiguers i mestresses de casa. I de quina manera! Tothom hi és i es munten trobades a la plaça del poble per completar l’album amb molta assistència de gent. Perquè? Perquè aquest àlbum remarca tot allò que som i allò que hem estat, ens fa sentir que som persones, trobem l’escalf del veí que vivim a toca a casa i tornem a tocar de peus a terra. La identitat interessa molt més del que sembla.

Els altres problemes (atur, indústria, preu del diner, carreteres...) hi continuen essent perquè hi ha poc treball, moltes famílies tenen feina a fer arribar el pressupost, les àvies han de cuidar dels nets sinó no s’arriba. I els politics han de fer per resoldre’ls però la identitat fa que siguem lliures o esclaus.

Per això hem de desconfiar dels polítics que es riuen dels nostres problemes d’identitat (llengua, festes, senyera, escola immergida)... i ens insinuen que allò altre més important com el diner (treball, indústria, jubilacions). Tot és important però sense la identitat no som res.

Aquesta va ésser la clau del domini sobre tot Amèrica imposant el castellà o portuguès a Amèrica del Sud i l’anglès a la del Nord. Així es van anul·lar els pobles que tenien la seva pròpia identitat. Amb la llengua hi van els costums i sobre tot la humiliació de les persones si es destrueix allò que els havia estat propi fins aquell moment.

Amb la religió van passant coses semblants perquè les sectes o denominacions religioses que volen imposar-se a casa nostra entren al país excloent del tot la nostra llengua amb una pretesa mirada universal. I això ho fan en la litúrgia, en el cant i en tot acte que poden com ara amb un programa radiofònic. Saben que la gent, sense identitat, és molt més manipulable.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA VERITABLE ALEGRIA

2010-11-10T17:53:00.002+01:00

Després del desplegament de medis per la visita del Sant Pare tornem a la vida de cada dia de les nostres petites comunitats. Després del rebement de Rams el Senyor Jesús va haver d’encarar-se a la setmana de la Passió, mort i creu.

No penso pas que nosaltres haguem de morir però si que haurem d’aprendre a estimar aquells que van fer demostracions contràries a la visita del papa i també els que ho van fer de maneres molt infantils. El fet que es manifestessin de forma ridícula (besant-se homes amb homes al carrer i repetint com infants aquell jo-no-t’es-pero!!) no vol dir que no els haguem de tenir en compte.

Ja deia Sant Francesc d’Asís que la vertadera alegria no consistia pas en “que vinguéssin tots els prelats ultramontants, arquebisbes i bisbes o també que vinguessin el rei de França i el d’Anglaterra”. Sant Francesc d’Asís sabia el que es deia.

Aquests contraris a la visita papal, molt variats per cert (perquè hi havia catòlics practicants, ateus convençuts i polítics significatius) ens indiquen una realitat que està sempre present en el nostre país que ens fa viure en contínues tensions. Hi ha molta gent que és contrària a les manifestacions de la fe i més entre els joves.

Gràcies a Déu entre els polítics de tots els partits hi ha catòlics practicants, cosa que probablement no passava en els anys trenta, però també ara en trobem entre la gent de la dreta mediàtica premsa molt anticlerical.

Tot això ens fa veure que la nostra obligació és estimar els uns i els altres ja que el manament de l’amor no caduca però alhora ens fa entendre que no podem agafar de cap manera els polítics d’un determinat partit i classificar d’ateus a tots ells perquè no correspon de cap manera a la realitat. Tampoc no podem fer el contrari, que seria considerar com a creients els que probablement tenen major percentatge de practicants en les seves files.

La paràbola de blat i el jull no ens permet arrencar i llençar els dolents ja que aquesta és una tasca reservada als àngels del Senyor a la fi dels temps (Mt 13,36-43). Ara hem de conviure.

Però tornem a la vertadera alegria de la que ens parla Sant Francesc i de la que també ens parla Jesús. Aquesta benaurança consisteix en haver tingut paciència quan ens insultaran, no ens acolliran i diran tota mena de mal contra nosaltres (Mt 5,11-12). I no els hem de tenir paciència perquè nosaltres som bons i ells dolents sinó perquè el manament de l’amor ens fa estimar-los i el reconeixement de la paternitat de Déu Pare ens fa adonar que ells són fills de Déu com nosaltres fins a poder-los dir, com Jesús deia a un mestre de la llei: “No estàs lluny del Regne del cel” (Mc 12,34). Si en el Regne de Déu hi cabessin només els bons, tampoc no hi podríem entrar nosaltres.

D’ací pocs dies hi haurà eleccions al Parlament. Tots els partits tenen cristians en el seu si i tots els partits tenen coses reprobables. També l’Església en té. Per això cal ésser molt prudent i que ningú no digui que vota tal o tal altre perquè és més catòlic. En tot cas penso que és millor anar a votar que no pas abstenir-se perquè l’abstenció (que és legítima) dóna el vot al més votat i, si és gaire abultada, dóna opció als militars o dictadors. Ens agradi o no els que ens han de governar són els politics. Preguem per tots ells.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

BENVINGUT EL PAPA BENET XVI

2010-11-02T16:19:00.002+01:00

En fulls anteriors ja he dit el que em semblava dels pros i els contres de la vinguda del Papa.

Ara toca rebre’l i rebre’l bé perquè arriba aquesta setmana a Barcelona.

La majoria de nosaltres no serem presents dintre del temple de la Sda. Família però si que podem influir amb les nostres converses donant la benvinguda als que està al cap de munt de Càritas mundial (Càritas és una associació de la mateixa església).

Donem la benvinguda al responsable de les missions universals de tota l’església.

Acollim al impulsor de les universitats i instituts catòlics de tot el món.

Rebem aquell que tots els bisbes catòlics del món reconeixen com a cap i pastor.

Aprovem el representant d’una institució que en els darrers quaranta anys ha defensat la pau sense fisures i no s’ha posa al costat de cap mena de guerra. És sorprenent que aquesta setmana hi hagi hagut un ferotge atemptat a Bagdad contra una església catòlica quan la Santa Seu en tot moment es va oposar a l’ocupació de l’Iraq i a la guerra.

Però sobre tot admetem que el qui presideix tota l’Església i n’és el punt d’unió ens ha continuat donant l’Evangeli de Jesucrist a pesar de les deficiències i defectes d’aquesta institució. Sense l’Església l’Evangeli, aquest text preciós, no ens hagués arribat fins a nosaltres.

Hi ha catòlics, i són catòlics de veritat, que no voldrien aquesta mena de visita tan solemne. Segurament tenen raó i cal respectar la seva opinió perquè per seguir el camí de l’Evangeli es pot fer de moltes maneres diferents. Tot es pot anar canviant ja que al llarg de la història les coses ha estat molt diferents i no hi ha cap protocol i cerimònia que no pugui ésser modificada.

No fa gaires anys que va venir el Dalai Lama a Barcelona. Molt de compte perquè molts dels mateixos que reclamaven un rebement, també per les autoritats polítiques, per aquell que també és alhora cap d’un estat (enderrocat però cap d’estat) i líder religiós ara diuen el contrari quan el que ve és el papa. Aquell venia a fer una visita pastoral i així ho defensaven els mateixos que ara són tan contraris a la cita actual. En aquest món no podem dir avui una cosa i demà una altra perquè tenim el cap sobre les espatlles per fer-lo servir i no pas per seguir les consignes dels que pensen per nosaltres.

Escric això uns dies abans de l’esdeveniment però m’hauria d’equivocar molt si dic que la majoria de la gent del nostre poble (inclosos els indiferents) seguiran amb atenció els actes. Molts no ho faran per motius religiosos perquè les multituds arrosseguen multituds, però seran a bé al carrer o bé a la televisió.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA MULTICULTURALITAT

2010-10-27T10:23:00.002+02:00

D’aquest tema en podem parlar abastament els catalans que, al llarg dels segles “de fora vingueren i de casa ens tragueren”.

Els alemanys ara s’adonen que el gruix de la immigració turca no s’adapta, no domina la seva llengua i no s’adecua als seus costums. Els alemanys volen regular aquest fenomen posant un munt d’exigències als immigrants que es vulguin quedar al seu país. Ells poden intentar això perquè tenen força però segur que no s’adonen que la major part dels països subsaharians els ha passat al revés i ha sofert allaus d’europeus i nordamericans que són els poderosos que han marginat el seu idioma i els costums del país fins el punt que la major part dels països subsaharians i no cal dir els de tot Amèrica han hagut d’adoptar idiomes dels que els han envaït (una manera més exacta que no par dir “colonitzat”). A més els estrangers s’han apoderat de les riqueses de les seves mines.

Ja he dit al començament que nosaltres, els catalans, hem sofert en la pròpia carn la imposició de llegua i costums dels castellans que van conquerir la nostra nació i ara encara ens acusen de marginalitzar el seu idioma imposat.

Ja es veu que quan es tracta d’immigracions no guanya el primer que hi era o el que ha arribat segon sinó el més fort com els grills que posats en una capça no tarden a menjar-se el és dèbil.

En el cas dels alemanys la protesta ve perquè els que haurien d’ésser dèbils (els turcs) arribaran a ésser forts simplement perquè seran més nombrosos que els altres.

En el nostre país (i una mica en tot Europa) emergeixen aquests partits polítics que atreuen per la seva intransigència i proclamen l’exclusió de tots els arribats. Bé, segurament que no ben bé de tots perquè els jugadors de bàsquet o de futbol tenen una vènia especial ja que ni els més xenòfobs no se’ls miren com estrangers. Tampoc veuen com a impostors els alemanys o holandesos que hi ha a les Illes o a la Costa ja que són una font de divises.

Pot ser que mirem l’Evangeli. Passava el mateix i els jueus dels temps de Jesús consideraven pecadors a tots aquells estrangers que no eren de la nissaga jueva. Els grecs primer i els romans després van envair aquell territori i van anar imposant la llengua i els exèrcits a sang i foc. Per altra banda els pobres dels països més pobres també eren tinguts per ignorants i pecadors.

Què fa Jesús? Acull a uns i als altres. Té molt clar que el més important és cada una de les persones sigui de la nacionalitat, nissaga o cultura que sigui (Ac 10,34). Escolta i elogia el centurió dels invasors que és romà (Mt 8,5-13), els publicans que treballaven al servei dels romans (Lc 18,1-8) els grecs que el volen veure (Jn 12,20-23), la sirofenícia que era una estrangera pobra amb la filla malalta (Mc 7,24,30)... I fins i tot la primera església va atrevir-se a nomenar set diaques (dirigents) a uns que no eren jueus sinó grecs tots ells (Ac 6,1-7). Pau, que era un jueu d’Àssia Menor, i Bernabé, que era un jueu xipriota, van ésser els abanderats d’anunciar l’Evangeli a tots els homes i dones del món.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA FUNCIÓ DEL PAPA

2010-10-19T20:30:00.003+02:00

Si no hi hagués Papa ens l’hauríem d’inventar perquè algú ha de coordinar els cristians que hi ha en el món. En tot cas podem i hem de parlar de la manera de coordinar l’església en tot el món. Les esglésies ortodoxes tenen els seus patriarques (grans coordinadors) a Constantinopla (actual Istambul), Moscou i Jerusalem (Segurament me’n deixo algun). Em refereixo a les que no estan unides a Roma perquè les que ho estan ja accepten la primacia del Papa.

Al poc temps dels inicis de l’església es va veure la necessitat de tenir algun bisbe o Patriarca com a punt de referència per mantenir la unitat dels creients. Els primers foren, sens dubte els que hi havia a Jerusalem on Pau (Ac 9,26-28), Pere (Ac 11,1-18) i Felip el diaca (Ac 8,14-17) acudiren per informar de les seves activitats i el primer concili (o trobada de responsables) fou precisament a Jerusalem i no pas entorn de Pere sinó de Jaume, el germà del Senyor (Ac 15,13-21). Hi ha una antiquíssima tradició que garanteix amb molta probabilitat que Pere fou martiritzat a Roma i l’Església de Roma n’ha venerat les relíquies des de molt antic (relíquies que possiblement estan sota la cripta del Vaticà).

No cal que faci una lliçó d’història però fàcilment entendreu que quan Roma esdevenia la capital del imperi fins a la meitat del s.V el que va ésser bisbe de Roma era reconegut com a primat per totes les altres esglésies. I això ha continuat inclús després d’uns periodes breus de temps en que el Papa va establir-se a les ciutats franceses d’Avingnon, Bordeaux o a la italiana Pisa. Sempre ha tornat a ésser Roma el lloc on ha habitat el bisbe primat de tots els bisbes catòlics fins els nostres dies.

Ara que estem a pocs dies de la seva vinguda a Barcelona hem de deplorar molts que són més papistes que el Papa i el veneraran com si Jesús mateix estigués entre nosaltres amb mostres exagerades (algunes histèriques) i no és això, ja que Jesús es fa present en totes les eucaristies dels llocs més recòndits. I també hem de deplorar els que aprofitaran aquests dies per fer unes accions sorolloses en contra d’ell o de la seva visita, tot i respectar-los el dret a manifestar-se. Precisament per algunes accions violentes que s’han produït en altres llocs, amb intents d’assassinat inclosos, que els nostres governs extremaran la vigilància. No oblideu que també hi haurà enorme protecció per la presència del monarca espanyol i els prínceps a dins la basílica de la Sda. Família.

Jo no entraré en el ball de xifres de despeses perquè ja hi haurà que se’n cuidarà però, si hem de parlar de diners, també hi haurà molt turista que vindrà a causa d’aquest esdeveniment. El temple de la Sda. Família serà molt més visitat durant un temps. Aquestes també seran divises quantioses per Barcelona.

Personalment m’agradaria arribar a una situació com la que passa amb els nostres bisbes que hi pots estar molt d’acord o no gaire però no hem de posar cap guàrdia a la porta de l’església el dia que venen a visitar-nos. De moment estem lluny de rebre el Papa amb la discreció que ens agradaria. El fet que vingui envoltat de tants bisbes i cardenals dóna sentit d’unitat però també l’allunya del poble que restarà en els carrers dels voltants mirant pantalles gegants i es veurà satisfet si d’esquitllada pot dir que l’ha vist uns segons. Quedarà molt lluny de la gent.

Tot plegat recorda aquell episodi de d’uns grecs que “volien veure Jesús”. Introduïts prop d’ell per dos deixebles amb cognom grec (Felip i Andreu) Jesús els fa per resposta que ha arribat l’hora que el fill de l’home serà glorificat” (Jn 12,20-24) que és com dir-los que ara tota persona valdrà més que tot i per tant que ells són ben rebuts, tot i no ésser jueus. Al costat de Jesús hi cabien tots: Jueus i grecs, pagans i pecadors, homes i dones (Ga 3,28).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

omentaris a Comentari (temes anteriors)

2010-10-19T20:17:00.000+02:00

En vigílies del DOMUND. Catalunya: De missioners a missionats.

Nota : Missionats? Feiem servir, quan hi havia els frares, més que aquesta paraula, el verb missionar, per diverses coses, sobre tot en converses sobre la conversió de diversos col·lectius. M’he permès d’adjectivar-lo i usar el participi perquè crec que defineix bé en una paraula les persones objecte de missió. Teniu, però, raó en expressar els vostres dubtes. A l’edició que jo tinc del Diccionari Pompeu Fabra (novena-1978) la paraula no apareix i, sinó s’ha introduït, pot ser un barbarisme.

Aquest diumenge, dia 17, l’Església Universal celebra la Festa del Domund, el dia de les Missions. A la nostra parròquia, desplaçarem el centre de la celebració al diumenge següent, dia 24, amb motiu de la Missa Familiar, per donar-li, a banda del goig del retrobament i de benvinguda als qui s’incorporen a la Comunitat, un caire missioner on vailets i joves (i grans!) prenguin (prenguem) consciència –els menuts, ni que sigui de manera incipient- de la necessitat que hi ha de proclamar arreu la Bona Nova de què som testimonis.

Nota: El dia del Domund arreu es celebra el dia 24 d’ octubre així ho diuen tots els cartells, també el que he posat al Full Parroquial anunciant el Domund per el diumenge que ve. Aquest diumenge ja ho vaig veure, i vaig quedar sorprès. A l’Agenda del Catequista que ens vàreu donar el dia de la reunió hi consta el diumenge 17 com a diada del Domund i, sinó recordo malament, es va parlar de desplaçar-la a la nostra parròquia (amb l’Agenda de referència) perquè fer la primera catequesi familiar dijous passat (dia 14) quedava massa a començament de curs. De ben segur em vaig confondre. Tot a la vida es pogués arreglar així!

Voldria compartir amb vosaltres una de les reflexions a què em porta aquesta diada. Fixeu-vos que, fins fa pocs anys, la nostra vella Europa era exportadora de missioners. Seglars i clergues, homes i dones, marxaven fronteres enllà per a proclamar la Bona Notícia i ajudar els necessitats. Ara, però, en cert sentit, la situació ha canviat(també valdria “invertit”). El procés de secularització progressiva de la societat –i, a l’”Estado Español”, sobre tot el procés que ha sofert Catalunya- ha portat a que siguin missioners d’altres països els qui vinguin a missionar-nos(veig que aquí la parauleta la vaig posar en cursiva, es podria fer el mateix al títol) . Alguns bisbats han tingut certes reserves; altres, com el nostre, sembla que no han tingut problemes per obrir de bat a bat les portes.

Nota: Els bisbes a Catalunya mai han demanat missioners a fora sino ajudes "tapaforats." OK! Observació supercorrecta. El que passa és que el paper d’aquests “tapaforats” amb diversa ordenació religiosa és el de preservar i enfortir la fe en el territori. La manera de fer-ho és a través de la seva visió particular de la religió i la cultura –com no pot ser d’altra manera- i això produeix un contrast entre maneres de ser. L’intent del redactor és fer un contrast entre la missió tradicional que tots tenim al cap (Amèrica, Àsia, Àfrica... ) i la que els qui vénen estan fent –els nostres amics de la Mercè, l’estimat Pare Òscar el primer- es presenten molts cops com a missioners –o sigui, sacerdots en terra de missions-, i l’ambient que hi ha per allí els hi fa creure (a la clientela que tenen els fa molta por el perill dels ateus, sarraïns, lliurepensadors, masons, catalanistes, teòlegs de l’alliberament i altres monstres).

La solució, en una terra que ha estat catòlica durant tants segles, no crec que passi per aquí.

Nota: si “no pasa per aquí “es una expresió contradictoria amb de l’Espanya catolica , en tot cas no passem per aquí per altres raons, en tot cas aceptar missioners de fora es un signe de catolicitat si es que hem demanat missioners."Tapa..." Entenc que, en aquest cas, més que contradictòria, simplement reflexiono davant la solució que del problema s’ha pres. Això de que “catòlic” vulgui dir “universal” a mi m’està molt bé. I que ens haguem de trencar les banyes, com es diu vulgarment, per la predicació i l’adveniment del Regne, m’està perfecte. Ara, en el supòsit que plantegeu que els missioners fossin sol·licitats, la seva “universalitat” per la seva “catolicitat” no els eximiria d’un context cultural/religiós de sortida i d’arribada, i aquí és on ve el contrast i per això apunto cap a la salut de les nostres comunitats i dirigents que potser no han (“hem”, que aquí tots tenim compromís) sabut regar el terreny perquè fruiti. (Com veieu, a una nota una mica enrevessada li correspon una resposta enrevessadíssima).

Benvinguda sigui sempre la saba nova si Déu ens l’envia, però no vulguem amagar amb sacerdots i religiosos/es d’importació les mancances que tenen les nostres comunitats a l‘hora de fer néixer vocacions. Tot país, tota cultura, té la seva manera de viure la fe arrelada a la terra on posa els peus. La fe i la cultura són fenòmens no indestriables, però sí que es retroalimenten. L’estroncament de la capacitat d’un poble per fer néixer vocacions és símbol del seu empobriment religiós i per tant –penso jo- del seu empobriment global. (Fugiu dels qui us diuen que el sentiment religiós no és inherent a la condició humana, la seva no-creença en Déu ja és un posicionament religiós).

Les causes d’aquesta desafecció -paraula tant de moda- religiosa poden ser vàries. Deixeu-me dir que una d’elles pot ser que l’Església catalana ha deixat de dir coses interessants, i, allò que encara proclama, potser no ho sap expressar. En una societat com la nostra, on els mitjans de comunicació bombardegen constantment amb missatges inconsistents i notícies que, les més transcendents, poden durar en l’imaginari col·lectiu dos dies, costa molt fer arribar un missatge al cor que, un cop plantat, hom l’ha de regar durant tota la vida perquè no es marceixi.

No tinc pas cap solució per a proposar. Penso, però, que un primer pas seria que nosaltres mateixos ens creguéssim la Bona Nova que proclamem. Si, a més de cares serioses, als catòlics se’ns veiés amb l’alegria d’haver rebut el Missatge, i aquesta alegria es reflectís en els nostres actes, potser la gent ens miraria d’una altra manera. Ja deia el gran Friedrich Nietzsche –cito de memòria- que els catòlics serien més creïbles si fessin més bona cara.

I, per acabar, penso que una altra actitud del cada dia ha de ser, a veure si m’explico, no deixar-se missionar de qualsevol manera. Hem de ser conscients del patrimoni dels nostres avantpassats, de l’amor que els nostres pares han tingut per aquesta terra, de la lluita que des de l’Església catalana s’ha fet per la nostra cultura en temps difícils, per a ara malbaratar-ho per la ganduleria de no saber defensar el que és nostre.

Que tingueu un bon DOMUND.

Nota :El “la nova evangelització” no hi altre missió que la que neix i surt d’ una comunitat cristiana viva que com a tal dona un testimoni d’ una vida nova. No es cap defensa de tradicions el que cal insistir mes aviat com a la nostra parròquia venim insistint : la missió no ve mai de fora a dintre sinó de dintre a fora. No en va diem en acabar les eucaristies Aneu-vos en pau a la missió. Correctíssim. Clar, aquí ens trobem, però, que l’anàlisi d’un fet –els “tapa... “- evidencia que una comunitat cristiana concreta té un problema, i que, en la meva apreciació subjectiva, potser passa de constipat i apunta cap a grip (que, tot sigui dit, és un bitxo que no té res a veure). Penso que ens enganyariem sinó volguéssim veure que els simptomes apunten malalties i que potser nosaltres no som capaços de donar fruit –o així ho consideren els nostres dirigents- i per això ens envien reforços. Vés que no entenguin que els d’aquí som “els de fora”. Quant a la tradició, potser és una observació molt personal, però penso que allò que diuen “qui perd els orígens, perd la identitat”, és vàlid també en aquest cas.

COMENTARIS Tema anterior (1)

2010-10-19T20:16:00.000+02:00

En vigílies del DOMUND. Catalunya: De missioners a missionats.

Nota : Missionats?

Nota: El dia del Domund arreu es celebra el dia 24 d’ octubre així ho diuen tots els cartell, també el que he posat al Full Parroquial anunciant el Domund per el diumenge que ve.

Voldria compartir amb vosaltres una de les reflexions a què em porta aquesta diada. Fixeu-vos que, fins fa pocs anys, la nostra vella Europa era exportadora de missioners. Seglars i clergues, homes i dones, marxaven fronteres enllà per a proclamar la Bona Notícia i ajudar els necessitats. Ara, però, en cert sentit, la situació ha canviat. El procés de secularització progressiva de la societat –i, a l’”Estado Español”, sobre tot el procés que ha sofert Catalunya- ha portat a que siguin missioners d’altres països els qui vinguin a missionar-nos. Alguns bisbats han tingut certes reserves; altres, com el nostre, sembla que no han tingut problemes per obrir de bat a bat les portes.

Nota: Els bisbes a Catalunya mai han demanat missioners a fora sino ajudes “ tapaforats.”

La solució, en una terra que ha estat catòlica durant tants segles, no crec que passi per aquí.

Nota: si “no pasa per aquí “es una expresió contradictoria amb de l’Espanya catolica , en tot cas no pasem per aquí per altres raons, en tot cas aceptar missioners de fora es un signe de catolicitat si hem demanat missioners.

Que tingueu un bon DOMUND.

Enric Sabrià i Plans. Manresa.

Les notes son de jtb

De missioners a missionats ?

2010-10-19T20:08:00.001+02:00

Voldria compartir amb vosaltres una de les reflexions a què em porta aquesta diada. Fixeu-vos que, fins fa pocs anys, la nostra vella Europa era exportadora de missioners. Seglars i clergues, homes i dones, marxaven fronteres enllà per a proclamar la Bona Notícia i ajudar els necessitats. Ara, però, en cert sentit, la situació ha canviat. El procés de secularització progressiva de la societat –i, a l’”Estado Español”, sobre tot el procés que ha sofert Catalunya- ha portat a que siguin missioners d’altres països els qui vinguin a missionar-nos. Alguns bisbats han tingut certes reserves; altres, com el nostre, sembla que no han tingut problemes per obrir de bat a bat les portes.

La solució, en una terra que ha estat catòlica durant tants segles, no crec que passi per aquí.

Que tingueu un bon DOMUND.

Enric Sabrià i Plans. Manresa.

LA FOTO AMB JESÚS (II): ELS INSIGNIFICANTS

2010-10-11T22:33:00.002+02:00

La setmana passada deia que Jesús va defugir la foto amb els que volien el poder, com el cas dela mare dels zebedeus o d’Herodes i també que els mateixos poderosos defugien i blasmaven contra ell. No el volien veure al seu costat.

Per contra Jesús va fer molts gestos per posar-se al costat dels “petits” (com diria l’Evangeli de Mateu) o dels “pecadors” (com abunda el de Lluc). Li agrada fotografiar-se amb ells.

Sembla que al costat dels dotze hi havia una colla d’altres deixebles (“nois”, com sovint diu l’evangeli), que volien seguir Jesús. Però els dotze els ho impedien. Alguns presentaven a Jesús uns “nois” perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: «Deixeu que els “nois” vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un noi, no hi entrarà pas.» I els abraçava i els beneïa tot imposant-los les mans. (Mc 10,13-15).

Serien els mateixos “nois” que Joan volia prohibir-los que fessin signes en nom de Jesús. Joan li digué: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.» Jesús els respongué: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres.» (Lc 9,49-50).

Més sorprenent és veure com Jesús es desmarcava dels asseguts a la taula del fariseu que menyspreaven una dona que plorava als seus peus i els eixugava amb els cabells. La posa “dreta” i al seu costat. Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc.» Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.» Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?» Jesús digué encara a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau.» (Lc 7,44-50).

Mentre els reporters, a la sala del tresor, es posaven al costat dels que es feien precedir amb trompetes (Mt 6,2) fent vistosos donatius, Jesús es posa al costat de la viuda pobra quan va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.» (Mc 12,42-44).

També es posa al costat de l’altra viuda que portava a enterrar el seu fill únic (Lc 7,11-16); del paralític que feia trenta-vuit anys ajagut a l’estany on hi havia la porta del les ovelles, per tant plena de cagallons (Jn 5,1-8).

Aquestes fotos, que semblen insignificants, per sort han arribat fins a nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA FOTO AMB JESÚS (I): ELS PODEROSOS

2010-10-06T15:58:00.001+02:00

Ja sabem que en temps de Jesús no hi havia màquines de fotografiar (com n’hi haurà ara amb el papa) però l’Evangeli ens dóna molts episodis en els que alguns anaven a cops de colze per fer-se veure al seu costat i altres episodis en els que Jesús se’n distanciava o els altres no el volien ni veure.

Els deixebles mateixos tenien conflictes a veure qui estaria més a prop de Jesús. En una ocasió Joan li diu: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.» Jesús els respongué: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres.» (Lc 9,49-50).

La mare de dos deixebles, Joan i Jaume, va quedar ben galdosa quan demanava que els seus dos fills seguessin l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Jesús ho va rebutjar amb aquestes paraules: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?» Ells li responen: «Sí que podem.» Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat.» (Mt 20,22-23).

Caifàs, que era el gran sacerdot, diu expressament que Jesús fa nosa (no vol la foto amb ell) i afegeix: «Vosaltres no enteneu res. ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?» (Jn 11,47-50).

Herodes, que era rei i jueu, en canvi, es delia per veure Jesús ja que en sentia parlar (Lc 9,7-9). Quan a la fi va tenir l’oportunitat, en el relat de la Passió i tingué Jesús detingut a casa seva, enviat per Pilat, es va alegrar de veure’l i li demanava un senyal prodigiós. Jesús respongué amb un silenci tal que va ofendre tan al rei, que reaccionà posant-li un vestint llampant i burlant-se’n (Lc 23,6-11).

Jesús denuncia amb molta contundència aquells que s’aprofitaven del poder per oprimir els més petits i els diu: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.» (Mc 12,38-41). Ell mateix es distanciava per no aparèixer al costat d’ells.

Era tant el que incomodava Jesús als que detectaven el poder en aquell moment que, quan van tornar uns soldats que havien estat enviats per detenir-lo i venien sense el detingut, els grans sacerdots i els fariseus els van reprendre dient-los: «Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i es mereix la condemna!» (Jn 7,47-49).

No és gens estrany que aquests, desplantats per Jesús, maldessin per donar-nos una altra foto (macabra) de Jesús voltat de dos delinqüents clavats en creu, despullats, torturats i humiliats (a la vista de tothom que passava i els insultava). Aquesta “foto” (la creu) és la que venerem encara tots els cristians que seguim el Mestre i, contra el que aquells esperaven, ha esdevingut una senyera per als creients.

El dia que ve parlaré de les altres fotos, les que Jesús cercava amb els petits i els insignificants.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS