NADAL I LA GENEROSITAT

Aquests són dies per compartir, per regalar i per trobar-nos i reconciliar-nos.

Comencem per l’experiència dels israelites al desert. Fugits d’Egipte es van trobar amb una precarietat de tot, fins i tot d’aigua i no cal dir menjar. El “mannà” va ésser una trista experiència. Dic trista perquè, si bé va ajudar a que es repartissin el poc que tenien (quan ho van mesurar ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava al qui n’havien recollit poc) (Ex 16,18) aquella experiència va ésser nefasta perquè va produir molts morts (Jn 6,58; 1Co 10,7-8). El que no va funcionar és el projecte de repartiment obligatori.

El model de societat (Regne de Déu) que Jesús proposa és molt semblant al dels israelites al desert però sense la obligatorietat sinó des del manament de l’amor. Sant Pau ho diu en la segona carta als Corintis: no us ho mano (2Co 8,8).

Els cristians fem col·lectes i campanyes i generalment ens quedem molt curts. Fins que de la Missa, en la que hi participem una mica tots, no en surti una conversa per conèixer quins són els necessitats que tenim a la vora, fins que de la celebració cristiana no en surti algun compromís d’ajudar els necessitats que coneixem, les misses no seran atractives. Seran cerimònies més o menys ben fetes però no enganxaran. Seran arbres amb fullaraca com aquella figuera que Jesús va maleir ja que no donava fruit. Això no s’arregla posant-hi guitarres o cant gregorià ni tampoc fent més o menys solemne la celebració. Els pobres han d’ésser el centre de l’Eucaristia. Ara que les celebracions es van aprimant (ve menys gent) serà l’ocasió per fer dues coses que serien la marca cristiana: Una establir contacte amb els assistents demanant-los quins pobres coneixen (de prop de casa) que requereixin alguna mena d’ajuda. Sempre amb la condició de que l’ajuda sigui sense obligatorietat i la segona cosa és que haurem d’ésser més generosos, molt més, perquè fins ara les col·lectes serveixen per sufragar les despeses de l’església, llum, calefacció... i, encara que hi ha alguna caixeta per Càritas el que es recull és ridícul. I el que hem d’evitar és fer donatius sense saber on van a parar pensant que Càritas ja es cuidarà d’ells. Tots som Càritas i tots som un cos que ha de reconèixer els que tenim molt propers que passen necessitat.

I això es pot aconseguir sense obligatorietat? Els comunistes us diran que no perquè per això van establir les dictadures del proletariat que prenien la iniciativa a la gent i els capitalistes són tan amants del diner que donaran només del que els sobri pensant que ja fan prou, encara que les quantitats enlluernin.

Les grans campanyes que es munten (televisions i ràdios) al voltants del Nadal arrenquen alguna mena de generositat a les persones i contagien fins i tot als que no havien pensat donar res però no estan en la línia d’allò que hauríem de somniar els creients en Jesucrist, els falta la responsabilitat per mirar els que tenim a costat de casa. Els falta parlar-ne amb els altres que participen en la mateixa celebració.

Com veieu sovint estem molt lluny de l’Evangeli. Tampoc les celebracions multitudinàries ens serveixen per recordar-nos dels pobres.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LES MIDES DE PRESSIÓ

           Quan a Mauritània uns homes han segrestat uns cooperants quedem perplexes pensant: "Si aquesta gent els anava a ajudar!".

Els segrestaments i els robatoris a mà armada són les armes dels pobres. Tristes armes, però armes. Quan tenen armament es converteixen ells mateixos en opressors i, si un dia assoleixen el govern ja ho demostren perquè solen tenir els mateixos defectes que els que acaben d'enderrocar.

Quan un país pobre se sent expoliat pels que el trepitgen pot fer dues coses: O bé acceptar les caritats dels poderosos i llepar-los les sabates amb mostres d'agraïment o bé intentar una protesta, sovint irracional, en forma de robatori o intentar apoderar-se d'hostatges.

Si us en recordeu quan el Paris-Dakar passava per Àfrica, aquesta organització tenia una ONG pròpia que anava oferint dàdives als pobles per on passava mentre ostentava cotxes sofisticats, vestimenta d'últim model i suports logístics aeris i sanitaris d'última generació per la cursa. De pas els deixava també per a ells, els esquelets dels cotxes de competició accidentats i les ferralles caríssimes abandonades prop dels poblats. Molts africans es donaven per satisfets i llepaven les sandàlies dels grans benefactors acceptant aquella violència psicològica que els humiliava. Uns altres, en canvi van recòrrer a l'altra arma que tenen els pobres que és l'amenaça d'atemptats i de violència. Si aquesta està acompanyada de la manca de por la mort fa temibles els segrestadors i els que poden posar-se al teu costat amb una bomba lligada a la cintura. L'organització de la cursa va optar per canviar d'escenari. 

No he justificat res fins ara. Només he enumerat les armes dels uns i les dels altres i encara no he mencionat l'expoliació de recursos naturals dels països africans per part dels nostres empresaris que ens diem civilitzats. Als ulls de Déu, tan indigne (per la natura humana) és una presa d'hostatges que és l'arma dels pobres, com l'apropiació d'una mina de diamants o dels arbres de fusta noble d'aquell territori que és l'arma dels rics.

En el temps de Jesús els pobres camperols, en anys de secada, havien de mal vendre els seus camps i vaques i lliurar-se ells mateixos i la família com esclaus. O també tenien un altre recurs que era tirar-se a la muntanya convertint-se primer en assaltadors de caravanes i després en carn de crucificats el dia que els enxampaven, ja que els donaven el mateix tracte que els sediciosos contra l'imperi.

Jesús mateix fou acusat de malfactor si us en recordeu (Jn 18,30) i va acollir un altre acusat de sedició, també crucificat (Mt 27,38) dient-li que hi havia lloc per a ell al paradís (al costat del Pare). En aquell moment no hi havia lleis que castiguessin els devoradors dels béns de les viudes i dels orfes (Mc 12,40).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

EL PROBLEMA NO SÓN LES LLEIS

              Els polítics es fiquen en camises d'onze vares quan decideixen coses tècniques per majoria de vots. Poso per exemple que si el país Valencià decideixen que la llengua que parlen no és la catalana el que aconseguiran és desviar les subvencions però no canviaran en cap cas el concepte que, com a menys, ho ha de decidir la comunitat educativa o algú coneixedor del problema. Quan es discuteix sobre la llei del valencià ens equivoquem de tema. El problema no és la llei sinó el problema és la llengua.

El mateix passa amb la definició del que és una nació. Els polítics aconseguiran subvencionar o negar el pa i la sal a qui cregui amb la pròpia nació o amb una altra però quan el debat es centra en les lleis ens equivoquem de tema. La llei és per indicar-nos qui té el poder en aquest moment.

Imagineu que el debat sobre la pena de mort es basa en el crim prou gruixut i ben demostrat. Tothom hi dirà la seva, però el vertader problema consisteix sempre en preguntar-nos si un home (ni que sigui jutge) té potestat per treure la vida a un altre. Mentre el discurs no se centri en allò que és principal el debat serà inconsistent i es discutirà si en aquest cas o en aquell altre es pot aplicar la pena de mort.. Serà un debat sense intel·ligència.

Si heu entès el que he dit no us costarà gaire entendre que el debat de l'avortament no s'ha de centrar en les lleis com estan fent ara defensors i detractors. Qui són els polítics per dir si la vida és a la primera o a la quarta setmana? Qui és el polític per decidir que una vida encara no té importància i quan ja en té. El problema no és la llei sinó que el problema és el mateix avortament. D'aquí uns anys s'esgarrifaran amb la lleugeresa amb que nosaltres hem tractat un tema tan important que consisteix en si la mare ha de promoure la vida del que té en el seu si o bé l'ha d'eliminar. D'aquí uns quans anys no entendran les xifres enormes de nadons eliminats en la societat del nostre temps. No és cosa de lleis sinó de sentit comú. El polític decidirà, en tot cas, la despenalització però mai ha d'entrar en el debat científic perquè no li correspon.

Imagineu que, a la fi, el governant imposa el concepte del dret a avortar. Molt bé. Doncs a la Xina tranquil·lament amb la nostra llei podran eliminar els nadons si són nenes perquè per raons que desconec els matrimonis tenen com a desgràcia parir nenes i no nens. El problema no és la llei sinó el mateix avortament i la pregunta intel·ligent és a veure com ha d'estimar la mare el fill que tot just ha concebut i guarda en el seu si.

Quan a Jesús li presenten una dona que ha comès adulteri la pregunta que li fan és sobre la llei: La nostra llei – li diuen-  ens mana matar aquestes tals(Jn 8,5). Ell prescindeix de la llei perquè el vertader debat està en la persona i no en el legislador i els fa la pregunta que els ajuda a anar a fons de la qüestió: El qui de vosaltres estigui sense pecat que tiri la primera pedra (Jn 8,7). Ve a dir-los "qui és un home feble o qui són uns homes febles per decidir sobre la vida d'una dona feble com ells?" Aquesta és la pregunta fonamental que ens ajuda a centrar el tema. No es tracta de veure què diu la llei ni tampoc de quina llei hem de fer sinó de preguntar on hi ha les persones i com les hem de estimar i salvar.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

 

TENIM FIL DIRECTE AMB DÉU

         Un creient com ets tu sap, des de petit, que pot resar des de qualsevol lloc; més encara sap que aquest Déu de Jesús el té sempre a la vora caminant al costat teu. Un creient com ets tu, sap que el moble millor de qualsevol església són les persones: tu i els altres, que us trobeu per pregar junts i per constituir una petita (de vegades insignificant) comunitat.

Què fa l'Església si cada fidel ja té el fil  directe amb Déu?

El bisbe i els preveres, en nom de l'església, són ordenats (han rebut el sagrament de l'orde) per servir aquestes comunitats.

Com?

1.- El bisbe i els preveres serveixen ajudant a trobar i proclamar la Paraula de Déu present en mig nostre. Aquesta Paraula ens ve en forma de Lectures (per escoltar) i de Pa (el Pa Eucarístic) per alimentar. Aquest do de Déu ens ha vingut pel Baptisme que també ens han administrat els preveres ordenats. Junt amb això i com a conseqüència, han d'animar als fidels a trobar per ells mateixos la Paraula fent lectures bíbliques o grups de formació a fi de descobrir aquest Déu que ens parla i ens alimenta no només en les celebracions sinó en qualsevol lloc.

 

2.- El bisbe i els preveres estan ordenats per animar a descobrir, en l'altre, un fill de Déu necessitat i crear ambients litúrgics que ho afavoreixin. De la Celebració Eucarística n'han de sortir les visites als malalts i presos, l'ajuda als necessitats com la fa Càritas (que som tots) i el respecte i l'atenció a tot el que ens ho demana. Per això l'església ens ofereix, a més de l'aliment de la Paraula i el Pa (també pel que no en té per menjar), el sagrament del Perdó per aixecar-nos i aixecar tot aquell que necessita un cop de mà.

 

3.- El bisbe i els preveres estan ordenats per ajudar a descobrir l'Esperit que hi ha en l'interior de tots nosaltres. Per això promouen pregàries litúrgiques en les que hi hagi silencis, estones de contemplació i altres medis que fan descobrir l'Esperit, com un guerrer valent en el nostre interior que ens dóna força per superar tota mena d'adversitats. Per això, a més de la Paraula i el Pa; a més del sagrament de la Reconciliació; hi ha el sagrament de la Confirmació (confirmar la presència de l'Esperit en nosaltres).

 

Totes aquestes actuacions dels ministres ordenats (sacerdots i bisbes) que poden ésser excel·lents medis per trobar el Pare (en la Paraula i en el Pa) el Fill (en el servei al germà necessitat) i l'Esperit (en la força del nostre interior) en cap cas impedeixen que cada cristià tingui fil directe amb Déu. Són un servei que l'Església fa per ajudar i mai per posar cap mena obstacle entre cada creient i el Déu de la vida. Ens anirà bé recordar aquella actitud de Jesús envers Zaqueu que era tingut per impur pels jueus practicants i fidels. Recordareu com Jesús els va dir que aquell també era fill d'Abraham (és a dir, un bon jueu) per més que seguís cobrant impostos en favor dels romans (Lc 19,1-10). Ni tan sols aquest cobrador de l'impost dels romans no va quedar exclòs del projecte del Regne que tenia Jesús, ja que Ell ha vingut a crear nous lligams (on s'havien trencat) amb el Déu que ens vol salvar. Vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1Tm 2,4).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

LES PROHIBICIONS I EL PODER

                  Ho trobareu estrany però a l'Evangeli, a manca de poder no hi ha prohibicions. Aquell Jesús, home de Galilea va morir impotent (sense cap mica de poder) i només tenia la paraula per això parlava, increpava, insistia, demanava, invitava, però sobre tot presentava models a seguir, sigui de manera explícita dient: Ves i fes tu el mateix" (Lc 10,37) sigui presentant-los amb paràboles que dibuixaven una nova manera d'actuar. No prohibia. Només manava (donava ordres) als esperits immunds i als dimonis que posseïen la gent perquè deixessin lliures les persones.

La nostra església, seguidora de Jesucrist, ha passat èpoques de tot però, quan en temps medievals o en temps no tan llunyans ha tingut poder, massa sovint ha fet servir les prohibicions.

No fa tants anys hi havia els llibres prohibits, les pel·lícules prohibides, ... com si el mal ens vingués de fora. Tot el que entra de fora no fa mal a l'home (Mc 7,18) perquè (igual que el menjar) passa al ventre i es treu fora, el cos sa elimina allò que no convé i l'anima sana sap destriar entre tot el que veu o sent. El que fa mal no és pas el que ve de fora, el que podem veure o sentir sinó  la maldat que hi ha dins del propi cor d'on surten totes les intencions dolentes.... (Mc 7,20-23). Els que van viure el "maig del 68" recordaran allò que tan es repetia: "Prohibit prohibir"

Fixeu-vos en la diferència que hi ha entre proposar un model a seguir, com feia Jesús sabent que a molts no els interessarà (i els hem d'estimar igual), o bé manar o prohibir actes o celebracions.

Quan el jerarca de l'església prohibeix un acte o una celebració vol dir que ha perdut el sentit de l'Evangeli i se situa en la mateixa indignitat dels dictadors que volen controlar la vida i les activitats de tots els seus súbdits. Recordem allò que Jesús deia: No serà així entre vosaltres. El que vulgui ésser primer es farà el darrer de tots i el servidor de tots com el fill de l'home que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir. (Mc 10,43-45). El que vol controlar la gent se situa en aquella església de l'Edat medieval.

Si no es pot impedir res què ens resta? Sempre ens queda el valor de la paraula que anima, increpa, denuncia, crida, proclama, protesta, invita... Totes aquestes coses es poden fer sense tenir cap mena de poder. Precisament la força dels cristians és i ha estat sempre la Paraula.

El qui prohibeix no és pas el fort, només ho sembla, sinó que és el feble perquè té por. Per por Pilat va fer assotar Jesús quan es va adonar que la multitud li cridava (Jn 18,40-19,1). Per por Pilat va fer crucificar Jesús quan va témer per la cridòria de la gentada (Jn 19,15-16); dos actes que semblen de poder, perquè va fer sentir la seva voluntat sobre un home condemnat, però només ho aparenten perquè realment són actes de feblesa. Pilat demostrava el seu desconcert quan va preguntar a Jesús què cosa era la veritat (Jn 18,38) retirant-se nerviós sense esperar contestació. La resposta li va donar Jesús mateix quan li va dir: No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt (Jn 19,11). Li diu, com veieu, que la veritat que Pilat vol indagar consisteix en adonar-se que l'únic poder ve de Déu i que el qui el suplanta es fa encara més culpable.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

ESTIMAR ÉS ESTAR A GUST PLEGATS

          De tant en tant, quan acompanyo alguna família per la mort d'un familiar algú em diu: "La mare ha estat un regal per a tots nosaltres". És una manera de dir que tots es trobaven a gust al seu costat. Vol dir que aquella persona sabia escoltar i sabia morir perquè els altres visquessin.

Estimar és donar i rebre. Aquests eren ben conscients del molt que d'ella havien rebut.

Un altre fet. És trist però és real. No és de Navarcles, que si ho fos, no el posaria. Una família tenen la mare velleta que s'ha posat malalta. L'home truca al seu germà i li comunica per si la vol venir a veure. La resposta el va deixar glaçat. "No hi ha un pont al vostre poble? Doncs tira-la daltabaix". Al cap de poc l'àvia va morir i aquest que havia dit això estava amb cara de commogut a primera fila rebent el condol dels presents. Com pot haver-hi tant d'odi acumulat amb el germà o pot ser amb la mare? Si hem dit que estimar és estar a gust plegats i que és "donar i rebre" aquí no hi ha cap de les dues coses.

Però ens podem confondre amb això de donar i rebre perquè no sempre rebem  en reciprocitat. Vull dir que no sempre ens tornen amor per amor, sinó que donem perquè hem rebut i hem rebut molt.

Per això és important saber discernir tot allò que hem rebut dels altres al llarg de la vida, que és molt més del que a primer cop d'ull albirem.

Que hem rebut? Primer de tot el sosteniment en la nostra infància, la llengua que parlem, les festes que celebrem, els amics que s'han preocupat per nosaltres, els mestres o catequistes que hem tingut, l'apreci dels nostres familiars. Tot això ja ho tenim. Com també les paraules d'ànim dels que ens aprecien i volen que ens en sortim. Hem rebut molt i no ens en adonem perquè tot allò que els altres ens han donat ens sembla normal. Si estimar és "donar i rebre"  no ens costarà gaire donar (encara que el receptor no s'ho mereixi) quan hem sabut contemplar tot el que els altres ens han ofert.

Amb paraules senzilles: Estimar és trobar-nos a gust amb els altres i alegrar-nos de tenir-los. Això suposarà molt sovint perdonar i aguantar però la força per poder-ho fer la trobem precisament a causa del que ja hem rebut. Ja tenim el cistell ple i podem estar  disposats a treure del nostre tresor coses noves i velles (Mt 13,52) per donar-les a qui les necessiti.

Mirant-ho des del cantó negatiu: Si no som capaços de veure el que ens han donat els altres la nostra vida serà un constant lament de les dificultats per conviure, del que ens exigeixen els altres. Si no sabem veure allò que ja tenim, la vida ens semblarà dura i, en moments de tensió, se'ns poden escapar respostes tan apres com la que he posat en l'exemple del començament.

Els seguidors de Jesucrist no som pas millors que els altres però quedem bocabadats quan llegim a l'Evangeli que Jesús donava gràcies al Pare perquè els petits i els senzills entenien aquestes coses. Deia Jesús: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar. Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.» (Mt 11,25-30)

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

NOSALTRES SOM EL CRIST

            Massa sovint em trobo amb gent que em diu: "Jo ja m'entenc amb Déu". Aquests, que sovint fan obres molt bones, no són del Crist (i tampoc en són contraris). He dit que no són del Crist però no he dit que no s'hagin de salvar, ni tampoc que sigui mala gent però no són cristians.

Per què? Perquè el Crist es i ha d'ésser la raó del que fem, perquè per ésser cristians cal seguir-lo, val a dir saber que Ell és al davant. Ho fem perquè ens hem convertit en deixebles seus.

Si us feu càrrec que els cristians no som pas millors que els altres (que molts no ens ho acabem de creure)  entendreu aquestes condicions per aquell que vulgui ésser cristià.

Parlo de dos elements de llibertat i un element de mirada.

-  Primer element de llibertat: El que segueix el Crist és lliure en el menjar, en les mirades, i en tot. No hi ha res que ens sigui prohibit. Res del que entra a l'home des de fora no li ha de fer mal (Mc 7,18). Quan diem menjar volem dir també res del que mirem, del que escoltem, del que ens entra de fora ens pot fer mal. El cristià ha de sentir-se lliure en aquest món en el que Déu és el nostre Pare. Les prohibicions seran per part de governants  però no per part de la fe. Recordeu aquell consell alliberador de Pau en la carta als Colosencs: Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. Per què, doncs, us deixeu imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món? Us diuen: «No prenguis, no tastis, no toquis.» Tot això són doctrines i prescripcions humanes sobre coses que es consumeixen amb l'ús. Tenen l'aparença de normes plenes de saviesa, derivades de la religiositat, la devoció i l'ascesi corporal, però de fet no tenen cap valor i només serveixen per a satisfer la pròpia arrogància. (Col 2,20-23).

- Segon element de llibertat: Obrir la taula a tothom. Ningú no n'ha de quedar exclòs, ni tampoc els que ens han fet mal. Ens obrim a tots perquè el Crist ens ho demana. El perdó recomanat per Jesús fins a setanta vegades set (Mt 18,21-22) ens anima a tornar-nos a reconciliar i a reconèixer tota mena de gent. També els que ens han ofès i per suposat els que preguen amb nosaltres el diumenge. El gest de la pau en qualsevol Missa és el símbol d'aquesta acceptació de tota mena de gent.

- Tercer element. Aquest és una capacitat de mirada cap els pobres perquè el Crist ens hi empeny. Si ets cristià en els teus àpats hi ha d'haver la preocupació per aquells que no els arriba el menjar. Les primeres comunitats cristianes o bé invitaven comensals pobres, o bé acabat el menjar es preguntaven qui estava en necessitat per anar-los a subvenir d'alguna manera perquè allò que facis amb un d'aquests per petit que sigui, ho fas amb el Crist (Mt 25,40).

 

Aquests tres elements es troben clarament en les Misses que celebrem els cristians perquè el pa beneït (el que combreguem) és el mateix Crist que és al centre de la celebració i ens fa lliures de menjar, mirar, escoltar ja que estem amb ell. El segon element és que la porta de qualsevol església sempre ha de restar oberta i hem de saber donar la pau a qui sigui al nostre costat. També amb als que ens han fet mal. I el tercer element que és el servei de Caritat  ha de sortir de la pregària de la Missa. Fixeu-vos com no és casual que la gent que destina més temps a Càritas són gent que preguen en la Missa del cap de Setmana amb tots els altres cristians i que les ajudes que se'ls donen sovint venen dels sacrificis de la gent d'aquesta petita i envellida comunitat.

Per això he dit que sense el Crist ni tu ni ningú no som cristians.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS