dimecres, de febrer 25, 2015

LA CREU I EL FRACÀS DE JESÚS



 L’article de la setmana passada acabava deixant un mal regust de boca. Tot acaba en fracàs?
Ho explico partint del que s’haurà de demanar als que demanin el bateig ja de grans.
Cada vegada ens trobarem més amb adults que es volen fer cristians i no precisament perquè vinguin d’altres religions, sinó senzillament perquè no han estat batejats.
Què els demanarem?
Evidentment els suggerirem que facin una iniciació, però hi ha un punt cabdal que han d’assimilar:
Que Jesús morí en el fracàs de la creu
i que Déu el va ressuscitar.
Ressuscitar no vol pas dir tornar a una vida com la nostra, que és mortal, altra vegada. Això seria revivificar.
Quan diem que “Aquell mateix fracassat i mort en creu, que pot mostrar les ferides de les mans i el costat als deixebles (Jn 20,27), ha ressuscitat”, estem fent un acte de fe en l’Esperit del mateix Déu  que n’ha donat testimoni.
Els testimonis que asseguren que el van “veure” ressuscitat coincideixen a dir-nos que els va donar una gran pau quan els saludava dient: “Pau a vosaltres” (Jn 20,19), que van adonar-se que, lluny de tota venjança o retret, els perdonava i els animava a perdonar els altres (Jn 20,22-23) i que els citava les antigues Escriptures (Lc 24,27) per dir-los que tot el que havia passat ja ho havien predit els profetes a fi que entenguessin que el sofriment d’un portava la salvació a molts d’altres. Recordeu com  Isaïes deia:
«El meu servent, després del que ha sofert la seva ànima, veurà la llum i se'n saciarà; ell, que és just, farà justos tots els altres, perquè ha pres damunt seu les culpes d'ells.  Per això els hi dono tots en possessió, i tindrà per botí una multitud, perquè s'ha despullat de la pròpia vida fins a la mort i ha estat comptat entre els malfactors. Ell ha portat damunt seu els pecats de tots i ha intercedit per les seves infidelitats.» (Is 53,10-12).
D’aquesta manera el fracàs de Jesús en la creu va resultar el punt de partida dels que ens diem cristians. Els que creiem en Ell podem dir, com Sant Pau, que no ens n’avergonyim, que prediquem un Messies crucificat (1Co 1,21-23) i que la saviesa d’Aquell Jesús és més sàvia que la saviesa del món. Així ens convertim en seguidors d’Aquell que, triant els més pobres, arraconats i menyspreats de la seva societat, va pagar-ne les conseqüències ja que els més poderosos van decidir eliminar-lo de la manera més humiliant possible.
Per això he dit que els que (de grans) es volen batejar, si creuen en aquest Jesús, seran benvinguts a l’Església on hi som els que hem optat per Ell, encara que la nostra vida tingui molts defectes i siguem pecadors, com molt sovint la societat ens retreu. Per això, ni tan sols els exigirem que tinguin una conducta exemplar. Encara que, de fet, els recomanarem que es converteixin en seguidors d’aquest Jesús en el qual han cregut.
Aquesta centralitat de la creu i la resurrecció els servirà per contemplar la seva pròpia vida plena de creus i d’aixecaments.
Comprendreu que aquest article és políticament incorrecte, ja que cap partit gosarà recomanar això als seus votants.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de febrer 18, 2015

AMB QUI VA PACTAR JESÚS?





AMB QUI VA PACTAR JESÚS?
En política, els pactes són perquè no ens matem els uns als altres, però sempre acabem pactant amb els que tenen més poder, que són els grans financers. És una manera de sobreviure en aquest món tan complicat.
Això explica que fins i tot els  partits més esquerrans acaben pactant amb el poder perquè és una manera de sobreviure. El mateix Podemos rep el suport d’un canal de TV.
Si llegiu l’evangeli us sorprendrà veure que Jesús no pacta amb cap dels poders, tampoc amb les multituds de pobres.
Anem per parts.
Els romans. Aquests anaven per la “pela”. Per això tenien un exèrcit, per intimidar aquells que impedien que els arribés l’impost. Posaven i treien grans sacerdots (dins les famílies que es disputaven tal honor). A part d’això no es ficaven gaire o gens amb el culte i els costums. Amb aquests, Jesús arriba a dialogar sense cedir. Vegeu el diàleg amb Pilat i veureu, sobretot mirant l’Evangelista Lluc, que sembla que el procurador volia alliberar-lo.
Els grans sacerdots. Només n’hi havia un, però els que ho havien estat mantenien la dignitat, per això se’ls anomena sovint en plural. En aquell moment era Caifàs, però en el context de l’evangeli de Joan sembla que el que tallava el bacallà era Annàs que ho havia estat entre els anys 6 i el 15, i era sogre de Caifàs i aconseguí situar alguns dels seus fills en aquesta dignitat. L’atac contra ells va ésser duríssim, perquè els aplica la paràbola dels vinyaters que es volen fer amos de la vinya (Mc 12,1-11) dient-los que ells, i no Déu, es volien apoderar del temple. El mateix evangelista ens aclareix que es van donar per entesos (Mc 12,12).
Els saduceus que contemporitzaven amb els romans i, tot i aconseguir les més altes dignitats, no creien amb la resurrecció, que fora com creure que els pobres i humiliats havien d’ésser rescatats. Així ho indica la resposta a l’enigma que li paren, referent a la dona dels set marits. La resposta de Jesús és contundent: les dones (humiliades fins llavors) seran lliures com els àngels del cel (Mc 12,18-27).
Els fariseus i mestres de la llei. Aquests eren estrictes en el compliment de la llei i les coses manades. Són els primers que se li oposen quan perdona (sense el temple) i quan trenca el sàbbat en favor de les persones. Però l’atac més contundent és contra aquells fariseus vinguts de Jerusalem que li qüestionaven per què els seus deixebles no dejunaven. La resposta de Jesús és un atac frontal al costum que havien establert segons el qual els diners oferts al temple ja no havien de servir per mantenir els pares envellits i necessitats (Mc 7,9-13).
Els zelotes. Sembla que tenien tracte amb Jesús i amb la gent del poble. De fet fou ajusticiat com un zelota amb judici sumaríssim, acusat d’aixecar-se contra el Cèsar. Els desconcerta quan té tracte amb el centurió que li suplica per la seva filla i quan diu als seus que fiquin l’espasa a la beina (Jn 18,11) perquè el qui a espasa mata a espasa morirà (Mt 26,52).
El poble. Estem acostumats a veure imatges de Jesús envoltat de gent. Però els pobres també el van abandonar quan es van adonar de l’abast de la seva doctrina. Mentre en rebien beneficis li anaven al darrere, però no el van entendre i el van deixar (Jn 6,60.66).
Va morir sol i abandonat perquè no havia pactat amb ningú. Només responia al Pare.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de febrer 11, 2015

FESTA MAJOR. Les festes

Els que heu llegit el llibre del “Petit Príncep” d’Antoine de Saint Exupery recordareu, en el diàleg amb la guineu, com l’animal dóna importància al dia que els caçadors van a ballar amb les noies del poble. Aquell dia és festiu per la guineu perquè sap que ningú no sortirà amb l’escopeta a caçar.
El relat esmentat és fictici perquè els animals no tenen intel·ligència sinó únicament memòria. Però nosaltres sí que entenem l’abast de les festes.
Fixeu-vos que si celebrem l’aniversari d’un nen i té un germà més petit aquest segon d’una manera u altra dirà que quan serà la seva festa.
Els antics jueus van establir un dia a la setmana de descans i de convivència entre ells perquè el treball no tornés  els homes més esclaus. La festa és el canvi, com les vacances. Ens fa sortir de la monotonia de la vida de cada dia i generalment ens dóna una dosi d’alegria. Aquesta és millor si convivim amb joves i sobre tot amb infants.
Als pobles que no han establert festes en les seves agendes els passa com als camps quan mai no els donen un any de repòs o com als proletaris i miners del s. XIX que, amb pocs anys de treball, quedaven extenuats i malalts.
Entre els antics israelites, durant el sàbat, que era un dia festiu entre setmana, era de tal manera obligatori abstenir-se de tot treball, que fins i tot els esclaus i els animals de treball (ases,bous...) havien de descansar. Per remarcar la importància del repòs setmanal els antics (molt abans que es formés Israel) ens havien donat el mite entranyable de la creació del món en sis dies. Déu fa el món (la llum, els animals, les plantes, separa els mars...) i, acabada l’obra de la creació amb l’home i la dona, es reservà el setè dia per descansar. Des de molt antic el setè dia és el dia de Déu, de descans, de tertúlia, de visita als malalts i parents...
Fixeu-vos com les sectes que més rentat de cervell fan prohibeixen les festes als seus fidelíssims, fins i tot les dels aniversaris dels seus fills. Què aconsegueixen amb això? Molt senzill: treure la llibertat de ball i de dansa als seus afiliats, evitar que tinguin amistats amb altres persones alienes al seu grup, i convertir en autòmats els seus seguidors. Amb altres paraules: rentar-los el cervell perquè no trobin altres opcions que les que ells ofereixen.
No és estrany que, en temps de la uniformitat que va durar anys i anys després de la guerra civil, en què les festes oficials s’havien de celebrar, com el dia de la victòria, primer de maig manipulat, festes majors reglades... els nostres pobles van crear unes festes alternatives com la de la Llum de Manresa, Sant Valentí a Navarcles, Mercat del Ram a Vic... en les quals el poble, sense l’empar oficial i sense subvencions, s’esplanava amb moltes iniciatives que emanaven dels diferents grups i institucions lliures del lloc. Era la defensa de la llibertat contra la dictadura.
En l’evangeli tenim dos models d’espiritualitat que es contradiuen: el de Joan Baptista, auster, en el desert, sense festa i amb advertències moralitzadores i el de Jesús que menjava i bevia amb tota mena de gent (Mt 11,18-19), participava en casaments (Jn 2,1-12) i es barrejava amb tota mena de gent menjant amb ells encara que fossin pecadors (Lc 15,1-2).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de febrer 04, 2015

NO ES CONEIX JESUCRIST


Fa uns quants anys molts ateus deien: “Església no, però Jesucrist sí”. Molts eren persones il·lustrades que havien rebut una formació (o una deformació) religiosa en la seva infància. De pic o de palada coneixien molts episodis de la vida de Jesús i moltes de les seves paraules o paràboles.
Ara el nostre món ha passat pàgina i, feina hi ha a trobar un ateu com els d’abans. La majoria de la gent jove actual (parlo de quaranta anys en avall) no ha rebut cap mena d’informació (ni bona ni deformada) religiosa i, per tant, no pot pas negar el que no coneix. Si un musulmà els pregunta què són els cristians no el sabran respondre, per desconeixement.
Aquesta nova generació de gent que no ha llegit mai l’Evangeli tampoc no pot parlar ni bé ni mal de Jesús (ni tampoc del Crist, que som tots). Si assisteixen a una Primera Comunió el que els agrada és filmar els moments estranys, com ara quan el nen combrega o quan la tieta surt a llegir una lectura. Ni sabrien explicar què és per als cristians la comunió ni tampoc en la filmació no escoltaran les paraules del llibre. Diran: “ha quedat bé la foto”, i amb això en tindran prou.
El coneixement de Jesucrist dóna una mirada nova a la nostra vida. Permeteu-me que remarqui alguns trets.
Ell (Jesús) vivia en una societat molt excloent, fins i tot en el vestir. Qui eren els exclosos de la societat? Els malalts de malalties perennes (cecs, paralítics, leprosos...). Aquests eren tinguts per pecadors i castigats per Déu. Que fa Jesús? Fa allò que respon als enviats de Joan Baptista quan li han preguntat: “Els cecs hi veuen, els paralítics caminen, els sords i senten, els morts ressusciten...(Mt 11,4-6) Va acollint persona per persona i els va dient que és mentida que siguin castigats per Déu i va retornant a cadascú la dignitat de persona filla de Déu..
Un altre estament de gent marginada era el de les viudes joves que també eren considerades com castigades per Déu. Aquestes, sense cap home que les emparés, venien a ésser les més pobres de la societat i havien de viure de caritat, sobretot si no tenien fills. En l’Evangeli trobem uns quants episodis de viudes acollides i elogiades per Jesús (Vegeu Mc 12,41-44).
Tampoc eren ben vistos els estrangers i Jesús els elogia sorprenent al seu auditori jueu que queda estupefacte. Diu a un centurió romà que té més fe que no pas els mateixos jueus (Mt 8,5-10)  i elogia la fe d’una dona cananea (Mt 15,28).
Si teniu un llibre del Nou testament o tan sols dels Evangelis a casa, proveu de llegir aquests cites i descobrireu un Jesús que no es casa amb cap dels poderosos del seu moment i en canvi es posa al costat dels més necessitats i humiliats per la segregació que hi havia en aquella societat i entendreu per què la gent que pertanyia a l’estament dominant, en veure que els capgirava tots els seus esquemes, van decidir eliminar-lo.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog