Comentaris d' actualitat: de juliol 2008

dimecres, de juliol 16, 2008

LAICISME I LAICITAT

Les fem servir indistintament però són conceptes del tot diferents.

Quan diem que l'Estat és laic no és el mateix que quan diem que l'Estat és laïcista.

Si heu estat mai a Estambul veureu que a cada pas hi ha una mesquita i a unes hores determinades totes fan la pregària pública, tanmateix ben sonora, i en canvi l'estat aquell és laic.

Què vol dir un estat laic (o un ajuntament laic)? Que totes les religions tenen llibertat d'acció.

Vol dir un govern que no es posa a favor de cap de les religions però permet i afavoreix que cada una d'elles pugui funcionar de manera correcta fins i tot públicament.

Què vol dir un estat (o un ajuntament) laïcista? Vol dir que farà els possibles per impedir les manifestacions religioses de cap denominació, no donarà cap mena de subvenció (o bé donarà les mínimes) a les religions i sobre tot vol dir que, si ha de permetre alguna activitat, la muntaran des de l'Ajuntament suplantant les esglésies.

Recordeu com els revolucionaris francesos van arribar a muntar un altar a la deesa raó suplantant la religió. Això era clarament un acte laïcista.

Voleu exemples?

Quan les autoritats municipals presideixen alguna manifestació religiosa com ara la Missa de la festa Major vol dir que l'Ajuntament és confessional. Això passa a Barcelona ells que tan pregonen que són laics. No és el mateix presidir que anar-hi. Tothom va allà on vol i això no indica res.

Quan l'Estat munta uns grans funerals catòlics per les víctimes del "11 M" vol dir que l'Estat es comporta com Estat confessional. Això, si us en recordeu va ésser així.

Quan l'Estat (o els ajuntaments) munten pel seu compte les peregrinacions a Santiago i ells donen carnets de peregrins ens trobem davant d'un estat (o un ajuntament) laïcista. Per què laïcista? Perquè suplanten.

Quan un Estat paga les activitats religioses d'alguna confessió religiosa ens trobem davant d'un Estat confessional. Això, en part és així, però no oblideu que la Rússia més atea no va deixar mai de pagar els patriarques de l'església ortodoxa (ni que fos per poder-los triar). Quan un ajuntament dóna als grups esportius no municipals diners del pressupost de joves i en canvi a Càritas només li dóna una petitíssima part del 0'7 (que va destinat als estrangers del tercer món) vol dir que ens trobem davant d'un ajuntament laïcista. El govern laic tractaria per igual uns i altres.

Si vas llegint aquestes dades t'adonaràs el difícil que és tenir uns governs laics. A la que ens descuidem o bé són confessional o bé laïcistes. Per això crec que una postura molt coherent és reconèixer que "fem el que podem". Perquè és difícil tenir un govern laic? Perquè l'equilibri entre una cosa i l'altra només és fàcil de resoldre quan s'està a l'oposició. El qui governa fa el que pot. Demana-li a un ajuntament d'algun poble d'Andalusia que no s'impliqui de valent en la processó de Setmana Santa! En canvi a Barcelona (i als seus voltants) s'han celebrat processons multitudinàries de Setmana Santa amb tots els recolzaments econòmics de les autoritats civils (sobre tot amb diners d'Andalusia) i d'esquena a l'església. Qui s'atreveix a dir que això és laïcisme si la processó és religiosa? Si. Ho és per la suplantació.

En els països àrabs (excepte Turquia, com he dit) els caps d'estat o emirs trien els imams de les mesquites. Vol dir que són tan confessionals que intervenen en el govern de cada una de les mesquites del país. I a casa nostra, a la que ens descuidem, ens trobarem amb imams (responsables de les nostres mesquites) triats pels caps d'estat dels països àrabs i no pas per cap responsable religiós, pel sol fet d'haver posat diners a la construcció de l'edifici.

Mireu per allà on vulgueu i us adonareu que, per purs que vulguem ésser sempre hi ha interferències d'un cantó i de l'altre. La vida no és mai un si o un no.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

dimarts, de juliol 08, 2008

ELS PAÏSOS MÉS INESTABLES

Aquests dies el periodisme ens manté informats (a la seva manera) d'un país fortament inestable com és Zimbaue. No sé si, quan rebreu aquestes lletres, haurà fet o no haurà fet les eleccions. La gent ja no cal que faci servir la moneda perquè la devaluació és tan enorme que ni amb un feix de diners dels grossos poden comprar mitja dotzena d'ous. Quan els governs es tornen àvids de diner i de poder escuren les butxaques dels pobres i la inflació és el millor invent per empobrir els que no tenen. Em temo molt (tant de bo errés) que la comunitat internacional no mourà un dit perquè els recursos que hi pot haver en aquell país (coure i mines de metalls preciosos) ja arriben a les grans multinacionals i tant els fa rebre-les d'un govern corrupte com d'un país democràtic.

L'atur i l'encariment dels nostres productes, que també ha d'ésser el fruit d'alguns que tenen uns guanys desmesurats (el preu del petroli el deu cobrar algú, oi?) no són res comparat amb l'empobriment dels països més esparracats.

Xina tenalla el Tíbet negant-li el pa i la sal de la seva identitat. Us heu fixat com van callant el primers que van protestar i com fins i tot han passejat la flama olímpica pels seus nassos. El sud del Sudan (Darfur) encara està en mans d'uns exèrcits (del nord) que impedeixen l'arribada d'ajuda humanitària ja que se la queden ells mateixos, mentre moren a centenars els pobres. Birmània on els dirigents van estimar-se més deixar morir centenars de milers llavors del terratrèmol, que no pas deixar passar l'ajuda de la comunitat internacional. La van deixar travessar que els governants tenien ben controlada la situació. Podríem ampliar la suma amb molts i molts països però el que ens importa és fer una lectura creient de tot això.

Com és que Déu no actua? Si llegiu bona part dels llibres de l'Antic Testament de la Bíblia veureu com intenten donar resposta a tot això, però en va. Els relats ens diuen que els reis dolents eren castigats com la malvada Jezabel (2Re 9,30-37), que les desgràcies venien pels pecats del poble, que Déu beneïa els bons i generosos com Job o Tobit... Però en arribar al Nou Testament topem amb la Creu de Jesús que desmunta tots els esquemes idil·lics del Déu que beneeix els bons i castiga els dolents. Quina mena de Déu és Aquell que el crucificat reclama dient-li "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat"? (Mc 15,34). Aquest crit de protesta és el mateix que feien els deixebles d'Emmaús quan deixaven aquella Jerusalem criminal que els havia decebut. L'apòstol Pau va topar amb la mofa dels contertulians d'Atenes quan li diuen que de la creu i de la resurrecció ja en parlaran un altre dia (Ac 17,32).

Justament és aquí on els creients tenim alguna cosa a dir. La descoberta del ressuscitat i l'anunci que Jesús feia del "Regne de Déu" són una mateixa cosa.

Aquest Déu que Jesús predicava no cerca ofrenes ni sacrificis (Mt 12,7) sinó que cerca l'ovella perduda, es fa present plorant al costat dels petits i dels febles ja que els seus àngels estan cara a cara amb el Pare del cel (Mt 18). Però què podem fer si els opressors estrenyen la seva malèvola tenalla?

Primer de tot convèncer-nos que som i serem minoria. Quan l'església ha tingut majories ha comès els mateixos disbarats que perpetren els poderosos. Som pocs i som minaria però, com Jesús, no ens cansarem d'anunciar el Déu que estima els petits i els febles, que no espera ofrenes sinó el cor bo.

I això és efectiu? Més del que sembla perquè, al llarg de la història hem hagut d'anar reconeixent els que han tingut aquesta mirada que encara són els models en els que ens hem emmirallat. A més això no dóna cap falsa esperança sinó una confiança real de saber que Déu vol que la salvació arribi a tots.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:

1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.