dimarts, de desembre 23, 2008

SENYALS DE DECADÈNCIA

Coneixem molts que després d'haver lluitat en la seva joventut a favor de la regeneració del país viatjant com a voluntaris a països necessitats, organitzant concerts i recaptacions fent de monitors en grups eclesials (com el MIJAC) o de voluntaris dels ajuntaments. Els podies demanar i trobaven hores de dia i de nit per actuar on fos. Però han passat els anys i la majoria han format família que molts suporten amb força dificultats.

Doncs bé, molts d'aquests joves, avui homes i dones, els trobes desconcertats per la situació del món, tan la política, com l'econòmica. Encara que hagin guanyat diners s'adonen que el que tenen es pot perdre d'un dia a l'altre, que els treballs no estan garantits (aviat ni tan sols els de funcionariat). S'adonen que les forces polítiques, un cop han assolit el poder, siguin del color que siguin, s'aferren a les seves cadires i que els mateixos amics d'infància que semblava que havien de mantenir tota una vida es van esfumant, mentre no hagin estat enganyats o traïts. Desconfien de l'església, millor dit, dels dirigents de la institució.

Tot els indica que el món va malament i que hi ha poc o res a fer.

Si aquest home/dona llegeix la premsa i està atent a les notícies encara es desinfla més perquè s'adona que nosaltres rai, ja que casi ningú no defensa els milions de deportats, els dels pobles assassinats i destruïts, que no es fa casi res per la fam que, i que amb això que en diem la crisi d'occident tampoc no comprarem els productes bàsics dels productors més necessitats. I disminuiran les ajudes (al menys les dels organismes oficials).

Però no. El nostre món no és pas pitjor que el que li va tocar a Jesús o Pau que deia: Procureu de treure partit del moment present, perquè els temps que vivim són dolents (Ef 5,16). Com veieu, ja ve de lluny.

Passa que si, de grans, ens adonem més de les grans deficiències del món no és pas que n'hi hagi més. Simplement estem més informats i som més lúcids. Si d'infants vam aprendre a veure el "Salvador" darrere la imatge d'un crucificat també ara hem de saber albirar els camins de salvació que té el nostre món.

Pau mateix estava presoner i sabia que li perillava la vida. Les presons de llavors no eren pas com les d'ara ja que eren molt pitjors. Tot i estar engarjolat confiava que no quedaria confós i ho argumentava dient que el Crist seria glorificat en el seu cos tan si en sortia amb vida com no (Fl 1,20). Havia après a tenir una mirada d'esperança en aquell món.

I com es pot tenir una mirada d'esperança? Molt senzill començant per canviar nosaltres mateixos, oblidar-nos de jutjar els altres i estimar-los com són. Nosaltres valem més del que ens pensàvem i tenim més força en el nostre interior de la que ens imaginàvem. Saber mirar les coses d'aquesta altra manera és entrar en l'òrbita de la salvació, és assolir allò que, de petits, ens explicaven: que el cristianisme ens dóna la salvació.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de desembre 16, 2008

NADAL és el NATALIS SOLIS.

NADAL és el NATALIS SOLIS. Era una festa en la que els romans del s. IV celebraven el solstici d'hivern. Els cristians que no sabien quin dia havia nascut Jesús van dir-se: Quin dia millor que el NATALIS SOLIS!

Serà el NATALIS JESÚS. Nadal de Jesús

 

SUPOSADAMENT FEM DE JUTGES

No deu haver-hi jutges a la nostra terra perquè d'una manera reiterada ens entretenen diaris i televisions amb algun judici del qual, pel que sembla ja tenen presa la decisió final. Una nena maltractada, una bufetada d'una mare, uns que han enganxat "in fraganti" o un lladre reiterat.  No us ho perdeu. Sempre són pobriçons els presumptes culpables. Massa sovint ens o presenten tan clar que ja es veu a venir qui serà el condemnat perquè abans ens han delectat amb les peticions dels fiscals...

En canvi quan els presumptes responsables són banques o multinacionals de per ací veureu que es limiten a donar-nos estadístiques dels acomiadaments o de les ganàncies i els perjudicats, converses amb les autoritats, opinions de sindicats, ... Vaja, que el tracte és molt diferent.

Menys encara ens parlen de culpables quan els massacrats són els pobres de camps de refugiats, desplaçats o simplement aniquilats pels efectes col·laterals de les guerres. Ens hem de conformar amb les estadístiques si ens les donen.

Què hi ha de mal o de bé en tot això?

No contestaré aquesta pregunta sinó que us presentaré com actua Jesús en l'Evangeli.

Actua de manera contrària. Quan el presumpte culpable és el pobriçó Jesús l'aixeca i mira de salvar-lo davant els altres i en canvi denuncia ben clarament que en són els dirigents.

Mireu com actua davant aquella dona acusada davant tots d'haver comès adulteri. La salva li diu que no pequi més i tira a la cara dels acusadors que mirin si ells estan lliures de pecat.(Jn 8,1-11). Quan la que té als seus peus és aquella que plor i li mulla amb les llàgrimes en fa un elogi de la manera (ben original tanmateix) com estima (Lc 7,36-50).

Quan li demanen l'opinió d'un conflicte entre dos germans els contesta que no és la seva feina decidir-se per l'un o per l'altre (Lc 12,13-14).

Ni tan sol insisteix gaire en els pitjors crims: Fixeu-vos com es desentén de la culpa i va al pecat: Diu: Ja sabeu que es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal.  Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern. (Mt 5,21-22)

Quan els presumptes culpables són els poderosos del seu moment, al revés del periodisme actual, els desemmascara dient-los paraules tan dures com aquestes:

Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets.  Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.» (Mc 12,38-40)

Com agrairíem avui que deixessin a mans dels jutges les sentències contra la gent senzilla (encara que culpable) i ens ajudessin a denunciar les trames malignes dels poderosos! Però no ho fan perquè els perilla el sou. En canvi poden burlar-se d'un petit i aquest no tindrà capacitat per demandar-los.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de desembre 09, 2008

UNES MANS QUE DIUEN: “JO T’ESTIMO. HAS DE VIURE!”


Les grans formacions politiques sovint han oblidat la vida.

Què defensen? Els que tendeixen cap a la dreta reclamen llibertats (mireu si no les seves manifestacions) i els altres, igualtat.

Passa que en nom de les llibertats s'han envaït països, s'ha protegit el comerç i els grans ingressos. Massa sovint és la llibertat únicament per als que poden. La llibertat no és cap ésser vivent.

Els altres, en nom de la igualtat  van muntant una societat de control que va convertint el país en un "gran Hermano" en el que tots estem i ens sentim vigilats. Resulta una igualtat des del qui mana. A més aquestes formacions en diuen progrés de l'augment de xifres d'interrupcions de la vida i d'eutanàsies.  Ho dic amb molta cura perquè hi ha molt a distingir. Tot amb tot aquí xerriquen els aliats ecologistes que, per principi, haurien de dir tot el contrari.

Hom troba a faltar algun grup capaç de prendre un infant feble entre els mans i li digui: "Jo t'estimo. Has de viure!". Val més un infant vivent que totes les llibertats i que totes les igualtats.

Aquest gest, pot ser perquè s'hauria de fer massa vegades, sobrepassa els programes dels uns i dels altres (dels que governen i dels que ho voldrien fer).

Els creients (que també estem ficats entre uns o altres partits i que no som en cap cas una raça immaculada emergida d'aquest món) per aquests dies venerem i estimem un INFANT que va néixer en un pessebre lluny dels poders i dels partits del seu moment, descobert tan sols per uns pastors que, per no tenir, vivien al ras no gaire lluny d'aquella contrada. Un INFANT que va venir al mon on  no havia llibertat ni igualtat perquè era territori ocupat. I, en canvi, estava ple de vida i encara el venerem. Celebrem el Nadal.

I darrere d'aquell infant els creients aprenem a contemplar-hi tots els altres nascuts en xavoles de llaunes i cartrons a l'Amèrica Llatina, en les barraques de l'Àfrica en els poblets perduts de l'Afganistan o els que han vist la llum del món en un camp de refugiats. Tots éssers vius i estimats per Déu.

Aquests infants i els seus pares o avis sovint envellits i malalts  no tenen veu, ni han estat magnificats per càmeres i periodistes. Sovint només unes mans desconegudes els han acollit dient-los: "Jo t'estimo. Has de viure!". Aquestes mans donen glòria a Déu Pare.

Nomes des de la fe ens podem horroritzar de les famílies que han preferit el gos al nen, o les que no s'han pensat gens en eliminar-lo abans de néixer. Ho podem fer sense deixar de valorar aquestes famílies perquè els pares també són estimats de Déu.

No estaria gens malament tornar a escoltar les paraules de Teresa de Calcuta a una futura mare: "Si tu no els vols, dóna-me'l. Jo el faré viure".

Mentrestant la nostra hipòcrita societat ha muntat un cursa d'obstacles per aquelles altres famílies que els voldrien i els han d'anar a cercar a països llunyans amb unes despeses enormes (per l'administració nostra i la del país en qüestió). No n'hi ha prou amb això perquè els fan passar per exàmens i tests sobre la seva capacitat econòmica que es veu que és el que més compta per adoptar un infant.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

divendres, de desembre 05, 2008

ADVENT: TEMPS D’ESPERA I JOIA PER LA VINGUDA DEL SENYOR


JESÚS I LA CRISI ECONÒMICA

Què hauria fet o què hauria dit Jesús davant la crisi econòmica?

No ho sabem però tenim algunes pistes llegint l'Evangeli i veient què va fer en les del seu temps.

En aquell moment hi havia crisi? Certament i molt més forta que l'actual perquè

- Els que no tenien treball no gaudien tampoc de subsidis. Els quedava el recurs, si volien pagar els deutes, de vendre's com esclaus o de tirar-se a les muntanyes per assaltar els que passaven. Llegiu una novel·la bastant ben documentada que explica la situació dels pobres en aquell moment. (Autor: Bruce W. Longenecker . Las cartas de Pérgamo Ed. Sígueme 2004).

- Les viudes sense fills quedaven desemparades i estigmatitzades com a pecadores i Jesús reacciona a favor d'elles (Lc 7,11-12) igual com la primera església (Ac 6,1).

- Jesús també denuncia els que, en comptes d'ajudar amb els seus diners als pares envellits,  dipositaven els diners al temple pel seu profit fent veure que era un diner sagrat (Mc 7,11-13).

-  En aquell temps hi havia una multitud de pobres que erraven pel món a la recerca d'un "salvador" que els tragués de la misèria. Els mateixos que anaven al darrere de Joan Baptista i es feien batejar per obtenir el perdó gratuït que el temple els concedia a canvi de costosos sacrificis. Jesús es fa un d'ells i també es fa batejar fent-se un més de la multitud dels "anawim" que vol dir la pobrissalla.

- En cap moment Jesús feu promeses irrealitzables. Els diu que el vertader pa és que "Ell mateix que es fa pa" i que la vertadera aigua és la que surt de l'interior (Jn 4,14). Vol dir que no ens donaran res fet.

Però hi ha un gest que Jesús mai no va fer: Mai no va confraternitzar amb els causants de la crisi. No el veiem ni al costat dels grans sacerdots del temple que carregaven fardes pesades als pobres ni amb els governants del reialme com Herodes que, quan es veien denunciats pels gestos del Jesús, es reunien per tramar la seva desaparició (Jn 11,47-50).

Això va fer que la seva vida estigués sempre pendent d'un fil per les vegades que el volien apedregar o per les cauteles que tenia d'anar a la Muntanya de les Oliveres en comptes de la ciutat per passar la nit quan era a Jerusalem.

Ara contemplem l'Església. La seva postura no és exactament el seguiment de Jesús perquè si, per una banda, amb les seves institucions, missions, ordres religioses... s'acosta als pobres i als  apallissats per les crisis, per altra no ha sabut distanciar-se gaire dels causants d'aquestes crisis, com ho feu Jesús. No ho podem posar tot a dins el mateix sac perquè hi ha persones, entitats i grups a dins de l'església que certament ho fan, però la impressió que el nostre poble pot tenir i més ara que la gent la relaciona amb la imatge de les jerarquies que surten als medis de comunicació, és la de veure-la, massa sovint, confraternitzant amb els prínceps d'aquest món. He de tornar a fer un elogi a l'episcopat catòlic nordamericà que ha sigut capaç de denunciar les guerres que promovia el seu propi govern i, ara de poc, ha fet un excel·lent escrit demanant qui són els que s'han aprofitat d'aquesta situació d'inestabilitat econòmica. Ja vaig dir en un altre article que els va costar molt cara aquesta postura valenta perquè els poderosos denunciats li van retreure uns greus errors de pederàstria (alguns de cinquanta anys enrere). Això últim és el que ha arribat als titulars de la nostra premsa escrita, radiofònica i televisiva. Ja veieu que la velentia té un preu.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog