dimecres, de novembre 27, 2013

EL DRET A DECIDIR




Quan sentim aquestes paraules (dret a decidir) a la majoria de nosaltres ens sona només com el dret a separar-nos o no de l’estat espanyol. Fins i tot sembla que, quan es toca aquest tema, tendim a posar-nos nerviosos i enfrontar-nos per una banda els que volen l’independentisme i per l’altra els que no el volen. En el nostre poble hi ha gent de tota mena i probablement molts més dels que ens pensem estan desconcertats sense acabar d’entendre de què s’està parlant.
En realitat hi hauria moltes més coses en les que hi hauríem de tenir el dret a dir-hi la nostra.
Al diari “La Vangauàrdia” del divendres dia 22 de novembre hi ha un article signat per Lluís Duch i Albert Chillon  molt lúcid del que n’extrec algunes frases.
Aquests autors diuen que, a més de parlar de fronteres (que seria el secessionisme) hi ha molts altres fronts molt decisius en la vida política i econòmica en els que el poble hauria de poder opinar.
Diuen doncs, que hauríem de tenir la nostra veu sobre:
-         l’organització política i econòmica de Catalunya, d’Espanya i d’Europa;
-         sobre l’escandalosa corrupció a molts nivells i les grans desigualtats;
-          també hem de poder decidir sobre la poda de l’Estat del benestar (el que en diem retallades)
-         i sobre la manera com s’exerceix la pròpia democràcia.
Possiblement, si haguéssim pogut opinar sobre aquestes coses en el seu moment, avui no es plantejaria una secessió que només corregirà una dependència de l’estat espanyol però no ens resoldrà molts altres fronts que ens fan patir molt. Avui l’enfrontament entre els partits és tan fort que probablement el tindríem igual si mai s’aconsegueix la independència i la corrupció també perquè  sembla que no se n’escapa cap organització política.
La gent del poble ens sentim tractats com titelles en mans de diferents partits i ens passa allò que ja prevenia Jesús a l’Evangeli als seus seguidors, que trobarien reclams per tot arreu. Els deia: De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat.» Llavors li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?»  Ell digué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba." No aneu darrere d'ells.  Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.»  Després els va dir: «Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne (Lc 21,6-10). Com veieu Jesús ja els adverteix que, quan es produeixin situacions com aquestes, no es posin nerviosos i no vagin al darrere de l’un o de l’altre cercant nous salvadors.

Penso que és important no posar-nos nerviosos davant els que reclamen una única solució ni tampoc davant dels que neguen cap mena de participació del poble. Prenem postura sense por i mirem endavant.
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de novembre 19, 2013

Càritas va acudir immediatament al lloc del tifó.


Càritas va acudir immediatament al lloc del tifó. Van escriure això el primer dia:

CÁRITAS FILIPINAS ESTIMA QUE LA DESTRUCCIÓ MASSIVA
CAUSADA PEL «HAIYAN» AFECTA A 9,5 MILLONS DE DAMNIFICATS
Un equip d’experts de Càritas ha arribat amb vaixell a Leyte i ha començat a avaluar les destrosses

Càritas. 11 de novembre de 2013.-
Una imatge de devastació massiva es veu a Filipines després del pas del súper tifó “Haiyan” que va arrasar l’arxipèlag.
9,5 milions de damnificats
Es calcula que al menys 9,5 milions de persones han quedat afectades a Les Filipines a conseqüència del tifó. Més de 3 milions de persones es troben en un radi de 30 km dins la ruta seguida per “Haiyan” al seu pas per Filipines. En tota aquesta zona el nivell de destrucció és màxim i les comunitats afectades no tenen accés a l’aigua potable, ni tampoc al menjar o a l’electricitat.
Els equips de les Nacions Unides en el terreny han descrit l’escena des de el aire com una repetició del tsunami del 2004.
A Tacloban City es va registrar una pujada de la marea de quasi 10 metros. Las comunitats  d’emigrants interns assentats de manera irregular en la zona són las més afectades i les que necessiten amb major urgència ajuda immediata, segons informa l’església local.
L’aeroport d’aquesta ciutat està operatiu, per la qual cosa ja arriben subministres d’emergència. Però encara hi ha moltes zones inaccessibles. Nombroses illes ha sofert aquest impacte. Leyte i Samar les pitjors.
Alguns informes remarquen que el tifó ha deixat, literalment, una autèntica franja de destrucció al seu pas, incloent-hi Ormoc City.
Els equips de Càritas arriben a Leyte amb vaixell
Un equip de Càritas Filipines i de membres de la Xarxa Internacional de Càritas presents a la zona han arribat avui amb vaixell a Leyte per avaluar les necessitats més urgents.
Temen que el nivell de destrucció produït pel tifó en las àrees encara no visitades sigui catastròfic.
La Càritas local planeja enviar equips d’avaluació a varies diòcesis sufragànies de l’Arxidiòcesi de Palo (a Leyte), a Borongan (Samar Oriental), al Vicariat Apostòlic de Calapan i a San Jose Mindoro tan bon punt es restableixin els canals de comunicació.
Aigua potable, productes d’higiene i sanejament, aliments, medicines, refugis temporals són, segons el Govern filipí, les prioritats immediates; també la retirada de brossa, les tasques logístiques y el restabliment de les comunicacions.
Mentrestant, per a las diòcesis encara no accessibles des de Manila, Càritas Filipines està coordinant l’ajuda als damnificats mitjançant la col·laboració d’aquelles diòcesis properes que tenen capacitat suficient per proporcionar els subministres d’emergència necessaris a les persones més vulnerables i fer las primeres estimacions.

Campanya de CÀRITAS PER “FILIPINES”
Campaña «CÁRITAS www.caritas.es
ENTITATS ON ES POT COL·LABORAR SI ET FIES DE CÀRITAS
SANTANDER    …….    0049-1892-60-2510578960
BBVA   ……………..     0182-2370-42-0201567458
BANKIA  …………..      2038-1010-61-6000669180
la CAIXA …………..     2100-5731-71-0200154496

BANC POPULAR          0075-0001-88-0607265440
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de novembre 13, 2013

ELS DRONS

Semblava que amb la progressiva abolició de la pena de mort el món estava donant passos cap a la dignificació de la persona. Molts països ja havien pres consciència que ningú no hauria d’ésser condemnat sense un judici (sovint injust, però judici).
En l’article anterior lamentava que ens han pres la intimitat però vaig quedar curt. També ens han pres la immunitat.
Per què? Perquè han inventat uns avions no tripulats i manipulats des de lluny. Són simplement màquines de matar que amb la precisió electrònica de l’actualitat poden encertar un objectiu i destruir-lo. Però resulta que els objectius són persones i no instal·lacions militars. Amb els nous mètodes d’espionatge (ja vaig dir que hem perdut la intimitat) van seguint l’individu elegit i el poden matar amb certa precisió. Les màquines són tontes i no saben si al costat d’aquell hi ha criatures o altres éssers no buscats, ni tampoc no sap si el que cerquen és un altre que s’ha camuflat. Els DRONS localitzen, disparen i maten.
El perill de perjudicar altres persones ja fa immorals aquestes màquines però no heu pensat que tornem a la bàrbara costum del linxament que era un acte ancestral que consistia a matar algú sense previ judici i sense opció a la defensa? Per això s’han creat els tribunals de justícia tant els locals com els nacionals i internacionals.
Tant com lamentem aquella negra història del nostre poble pels anys trenta i quaranta del segle passat on els uns mataven a les cunetes de les carreteres i al costat dels cementiris sense previ judici als que eren tingut per feixistes i els altres feien paròdies de judicis i eliminaven els acusats d’esquerrans al Camp de la Bóta o en llocs encara ignorats. Allò era abominable perquè les víctimes no havien tingut cap garantia de defensa. Avui la majoria de la nostra població (els que saben una mica d’història) lamenten aquells fets i reclamen que no tornin a passar.
En canvi llegim, inconscients, als diaris, que un DRON ha eliminat un terrorista a no sé quin país i quedem tan frescos sense adonar-nos que tornem a la barbàrie de les morts sense garanties. Ja és discutible la pena de mort, doncs encara ho és més si aquesta s’executa sense que els inculpats tinguin una mínima opció de defensa.
Als creients en Jesucrist que som sensibles a l’amor del Pare ens poden servir aquelles paraules entranyables que diuen que no caurà cap ocellet sense el Pare del cel (Mt 10,29).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de novembre 05, 2013

ENS HAN PRES LA INTIMITAT

Quan George Orwell va escriure la novel·la que va titular “1964” pretenia endevinar el futur i sembla que la va encertar. En aquella novel·la l’Estat espiava totes les converses de la gent i filmava tots els gestos de cada una de les persones, fins i tot a dintre de les cases, de manera que els espies oficials triaven uns determinats personatges i els seguien per controlar els seus moviments tant quan estaven a casa com al carrer. Això, que semblava una utopia fa uns seixanta anys quan va sortir la primera edició de l’esmentada novel·la, avui és realitat. Ens han pres la intimitat. Fins i tot amb el mòbil apagat (sempre que tingui la bateria carregada) poden escoltar qualsevol de les nostres converses. Segurament que només tenim un recurs: aprendre a viure en silenci i, si hem de dir alguna cosa, sapiguem que pot ser escoltada.
Els nostres governs fan veure que s’escandalitzen quan s’ha sabut que les grans potències emmagatzemen milions de trucades (ells ja ho sabien) i l’única cosa que fan és lamentar que els nostres recursos no siguin tan extensius com els seus perquè si poguessin farien el mateix. Ara sembla que es posaran d’acord a sumar tecnologies, que vol dir espiar-nos encara més.
Els que havíeu anat al catecisme en altres temps recordareu com se’ns deia que Déu ho veu tot i no se li escapa res. No sé si és veritat o no perquè qui sóc jo per saber qui és i com és Déu. El que sí estic segur és  que el Déu de Jesucrist, en el que crec, vol “que tots els homes se salvin” i també vol que “tinguem vida i la tinguem amb abundància” (Jn 10,10). Amb aquesta premissa no tinc cap por si és que el Creador està pendent de tot el que faig. També crec que “Déu mateix ens ha ensenyat d’estimar-nos els uns als altres” (1Te 4,9).
No hem de confondre aquesta fe en Déu amb la d’un superman que baixarà per auxiliar el dèbil quan està en perill. Això és el que creien els dramaturgs de l’antiga Grècia (Sòfocles, Eurípides i Èsquil) quan inventaren allò que ells en deien “deus ex màquina” que volia dir que l’heroi de les seves representacions, quan semblava que no tenia escapatòria, se salvava amb una corda i unes politges (les màquines) que l’alliberaven aixecant-lo i posant-lo enlaire lluny de les mans dels que li volien mal. Aquest tampoc no es el Déu de Jesucrist. El Déu de Jesucrist potser ens espia o no ens espia, no ho sé; però estic confiat que ens estima i ens ensenya a estimar.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog