dijous, de març 22, 2007

QUINA VIDA I QUINA MORT ?


Si esteu una mica atents a les ofertes de pensament que rebem quedareu fets un embolic.

M'agradaria saber-vos explicar com és important aprendre a dubtar i no deixar-nos endur per qualsevol ventada de pensament. Fixeu-vos, si no en les ofertes insistents que rebem cada dia.

Els uns volen que, aquell que fa una vaga de fam se'l fai viure (per força) i els mateixos demanen que pugui morir aquella dona que demanava la desconnexió.

Uns altres diuen que aquell mateix presoner en vaga de fam se l'ha de deixar que es mori i aquests mateixos volen que es faci viure (per força) la dona que demana la desconnexió.

Els uns volen recuperar els ossos dels seus (en el que en diem memòria històrica, ben legítima tanmateix) i els mateixos fan incinerar els seus morts.

Els uns demanen la legalització de l'avortament i els mateixos clamen contra els xinesos perquè avorten, si és nena la que ha de néixer.

Els mateixos que reclamen el dret que la dona faci tota mena d'operacions per rectificar parts del seu cos (pits, vulva, rostre amb arrugues...) són els abanderats en contra de l'ablació del clítoris.

Els que es manifesten protestant per la construcció d'una presó a la vora aplaudeixen un estat policial i implacable amb els delinqüents que els engarjoli a tots sense pensar on els ficaran.

Els uns veuen amb bons ulls que una persona cerqui lliurement el propi suïcidi i els mateixos retreuen els que se suïciden immolant-se (kamikaces), que també ho fan perquè volen (és una manera de defensar militarment els seus ideals).

Els uns aboleixen la pena de mort i el mateixos fan assassinats selectius tirant bombes contra un vehicle on mor el suposat terrorista amb tots els que l'acompanyen.

Els uns es posen al costat dels ocupes defensant els seus drets i els mateixos, quan governen, desallotgen policialment dos o tres habitacles ocupats per setmana.

Els uns qualifiquen de terroristes tots els que estan propers (i a tots els seus amics) a grups que volen promoure l'autodeterminació i la independència i els mateixos atien mitja població perquè es tiri contra l'altra meitat, amb manifestacions i amb consignes que segur que ofenen molt la sensibilitat dels que pensen just el contrari.

 

No m'he posicionat en cap dels supòsits que he presentat perquè quasi tots són opinables. Tot plegat només vull fer veure com m'estranya tanta seguretat en les opinions. Fixeu-vos que en cap dels cassos no s'acaba de veure clar el que s'ha de fer. No us adoneu que els conductors de les notícies de les nostres televisions ens engalten aquestes cargues de pensament a favor i en contra de la vida, les unes en contradicció amb les altres?  Es veu que per ser conductor de les notícies abans cal haver fet de mestre de guarderia d'infants per poder fer alhora tant alliçonament i tanta contradicció. No veieu que ens tracten com a nens petits?

No us sembla que hauríem d'agrair al pensadors, sovint desapercebuts, que ens ensenyen a dubtar i a optar, en tot cas, per la vida en totes les seves dimensions?

Hem de saber distingir. Si del que es tracta és de l'ètica (el que cal fer), sempre és difícil d'encertar i la vida ens porta sovint a rectificar. Però el que realment està en joc és la teologia que vol dir reconèixer "el que som i el que valem" i aquesta és l'aportació que els cristians haurem de fer cada vegada més insistent. Heus ací un criteri: Valem més que tots els ocells plegats (Mt 10,31). No tenim respostes clares a la majoria de les qüestions però haurem de saber apostar sempre per la vida.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dijous, de març 01, 2007

LA VIOLÈNCIA EN LES PARELLES


En tots els temps ha estat difícil conviure en parella però també ha estat difícil viure sol o amb els pares. Coneixeu algú que ho tingui fàcil?

El que em sorprèn és aquesta dèria de publicitar exageradament els fets de sang, els de la violència de gènere i les llargues llistes dels que es descasen, dels que trenquen, dels que pateixen les esquerdes d'aquesta societat.

Ja sabeu que no hi ha trencament que no comporti víctimes. Cal furgar les ferides? Creieu que aquesta nostra societat només té el remei de les mides policials i les de la judicatura i de la publicitat mediàtica de cada un d'aquests fets?

No teniu la impressió que algú ens vol fer creure que ja no queda cap matrimoni en peu i que només són "normals" els que fan els trencaments? Que pot ser les parelles estables hauran de demanar permís per mantenir-se?

Vull recordar-me del que em deia un jutge amic meu que ha intervingut en moltes separacions. Em deia que les parelles que se separen, casi totes li comenten: "Jo ho faig pels nens" i ell afegia que no és pas veritat, que si ho fessin pels nens el millor seria la continuïtat. Ho fan per les seves conveniències.

Sorprèn que gaire bé enlloc sents una sola paraula d'aplaudiment per als matrimonis o parelles que es mantenen estables i més aviat sembla que aquests siguin una mena de dinosauris del passat. 

Està bé que els governs trobin fórmules d'ajuda a les noves formes de convivència perquè en la societat ens hi hem de trobar tots. I tant que si! Però em fa l'efecte que la música (el que es capta) és que "com més trencaments, més progrés".  No sentiu vosaltres el mateix flaire?

Mentre estant ara ens passa les parells que esdevenen estables són les dels que arriben, amb força fils, de l'emigració. Vosaltres penseu que mantenir una estabilitat familiar i tenir fills és un desgràcia atribuïble només als emigrants per la seva ignorància?

No fa massa que vaig dir que em semblava (i em sembla) que publicar amb pèls i senyals les agressions i morts de la violència de gènere ho considero perillós perquè s'encomana com les notícies dels suïcidis en els pobles. Els que viuen en tensió pensen que ells podrien fer el mateix. No em veureu mai en una manifestació contra la violència de gènere perquè el destinatari o bé és mort o bé és a la presó. Les manifestacions són per moure els forts i els governants i no pas per convèncer un pobre i desgraciat empresonat. Tampoc no són per complaure'ns en el que pensem. Més aviat ens hem de preguntar que hem de fer nosaltres. El problema és nostre.

Els governs ja fan prou amb les seves policies i els seus jutges però inverteixen poc en  capacitat, medis i ànims de totes les expressions culturals del poble. Destinen molts recursos en el que munten ells mateixos. S'equivoquen i fan amb la cultura el que han vist que no es pot fer amb l'economia.  No miren les manifestacions culturals de tota mena que serien, al meu entendre, el millor antídot. Estalviarien presons i policies.

Poso un exemple: Com se'n sortirà més un mestre si té esverats els alumnes, posant policies dintre de l'aula o fent curset per veure com pot fer millor la classe? Oi que es veu de seguida? Les solucions policials són pobres de mires. I tothom reclamant més policies!

He dit al començar, que la gran dificultat de la convivència no ve d'ara sinó que s'ha donat en tots els temps. Per això entendreu que Jesús posava Déu per testimoni per animar a la fidelitat ja què la tendència dels homes i dones no era la de perseverar. Llavors, com ara, els costava la fidelitat. Jesús argumentava amb la fe. Deia: Què va dir Déu? (Mt 19,4-5) i afegia: Per això l'home deixarà el pare i la mare per unir-se a la seva dona i formaran un sol cos.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog