Qui ha de demanar perdó?
Segurament mai o molt poques vegades algun país no havia viscut tant de temps sense guerres. Les desgràcies que ens acompanyen són sobre tot les dels morts a la carretera, algunes catàstrofes a causa de les pluges i assassinats que s'han donat en tots els temps. Però aquestes desgràcies són d'una altra mena i a l'endemà ens en oblidem. Algú recorda el que passà a Biescas? Però dels assassinats que es van cometre en temps de la guerra encara en furguen les fosses els uns i posen als altars els de altres perquè no s'han cicatritzat les ferides, i encara menys les religioses, que encara sagnen.
Quan jo era nen recordo com resultaven ofensives a les oïdes dels perdedors aquelles cantarelles que anaven repetint: "Veintinco años de paz". Ens ho repetien cada dia a la ràdio.
Què es troba a faltar perquè hi hagi una pau més estable? El reconeixement dels errors dels uns i dels altres. És el millor camí per aconseguir el Regne de Déu que és un model de societat en el que Déu s'hi trobi bé.
Qui ha de demanar perdó? Els culpables? No, encara que ho trobeu estrany.
Quan Jesús a la creu reparteix generosament el perdó (Lc 23,34) ja sap que aquella gent no són ni tan sols conscients del seu pecat. Les seves paraules de perdó, que semblaven un brindis al sol, encara ressonen avui entre nosaltres perquè Jesús no buscava culpables sinó pecadors.
El perdó l'ha de demanar i l'ha de donar el que hi veu clar. Aquell que té l'Esperit a dintre seu que l'il·lumina. Tant és que el pecador se'n adoni o no se'n adoni. El perdó és un regal i s'ha de donar igual. Com el Crist en la creu.
No val a dir que la culpa és de l'altre perquè el Pare del Fill pròdig no cerca culpables sinó pecadors. Li diu al germà gran: aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida mentre el germà gran furgava la ferida de les culpes (Lc 15,30-32).
He dit que les ferides religioses encara sagnen. Vull dir que no n'hi ha prou en dir: "ara ja estimem tothom" o bé "no volem cercar culpables". Cal un pas més que no s'ha donat. Aquest pas és el reconeixement del propi pecat que l'església del nostre país encara no ha fet. No hem vist una església prostrada a terra com el publicà de la paràbola (Lc 18,13) que anés repetint: "Tingueu pietat de nosaltres que som uns pecadors". Fa uns quinze anys el Papa Joan Pau II va començar a demanar perdó a tort i a dret dels errors que havia comés l'església al llarg del temps, fins i tot les errades científiques. Va ésser un bon pas que no ha tingut continuïtat en la nostre església espanyola.
Per això, encara que fa més de seixanta anys que no hi ha guerra, tampoc no hi ha pau. Manca la lucidesa d'aquell que sap reconèixer el propi pecat sense esperar que l'altre reconegui el seu. Falta que algun "home de Déu" proclami profèticament que ens hem d'oblidar de les culpes del que va passar (que hi són) i prediqui un acostament al Déu de la vida que vol que ens sapiguem situar humils i nets de cor. No és net del que no peca sinó el que és transparent i sap reconèixer el propi pecat. Nosaltres hem de reconèixer que no vam estar segons el cor de Déu. Dels altres ja se'n carregaran els àngels a la fi dels temps (Mt 13,40-42).
En resum que encara ens falta saber perdonar sense esperar que l'altre reconegui el seu pecat i demanar perdó encara que la culpa sigui repartida.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS