ELS MERCENARIS DE LÍBIA

Quan ens informen del declivi de les forces de l’exèrcit de Gadafi no ens diuen quines són les noves víctimes.
Les primeres eren la gent del seu mateix poble atacada amb tota mena d’artilugis militars (artilugis que serveixen per matar) i tot anava tan bé que semblava que seria un passeig triomfal.
Però la cosa ha canviat (només ho constato sense fer cap judici al menys de moment) quan la unió d’una quants països ha decidit intervenir (diuen per evitar els morts de la població civil).
Amb el canvi, els que queden atrapats i caçats com conills són els partidaris del Coronel. Els uns engabiats dins els tancs envoltats de rebels i altres conduint cisternes de combustible, que són els “blancs” més fàcils d’encertar per la foguerada que emetran. Sabeu qui són aquests soldats atrapatas com rates a la ratonera mentre intenten la retirada? Libis? No pas. Són els “mercenaris” d’atres països més pobres, sovint subsaharians, que els van prometre l’oro i el moro per enrolar-se a l’exèrcit i ara, en la retirada, els situen en els llocs estratègics; vull dir en el lloc on més fàcilment poden morir o caure presoners dels que anomenem “rebels”.
Per tant en la derrota dels soldats de Gadafi no queden pas estesos i morts a terra en llocs desconeguts els seus partidaris i fanàtics i menys encara els oficials de l’exèrcit sinó aquests pobrissons que havien anat a la guerra enlluernats per uns salaris molt superiors als que tenien en els seus lloc d’origen. Justament aquests, que no els va ni els ve la guerra ni tampoc saben contra qui lluiten, són les víctimes principals. Per tant hem d’estar atents a les notícies i quan ens diguin que una colla de soldats han quedat atrapats (morts o presoners) pels rebels penseu que no són els generals ni els oficials sinó aquests pobrets mercenaris ubicats en llocs on fàcilment es poden convertir en “blanc” de l’enemic. Si cauen presoners poden donar gràcies al seu Déu perquè, de caure ferits, qui s’interessarà per guarir-los? I si moren, ni ells ni els familiars no sabran quina mena de causa defensaven. Són els perseguits a causa de la justícia (Mt 5,10) dels que ens parla el sermó de la muntanya de l’Evangeli de Mateu.
Quan Jesús va ésser crucificat, els que van fer la feina bruta (els que li clavaven els claus,...) eren també mercenaris perquè els romans quan havien de dominar un poble, allà hi deixaven uns pocs oficials i amb els diners que havien de treure del poble contractarien mercenaris dels pobles veïns, això sí, tots vestits amb l’uniforme de romans.
Què diu Jesús que ho puguin sentir aquests assalariats que el martiritzaven? Diu: Pare, perdona’ls que no saben el que fan (Lc 23,34) . Realment tampoc no sabien que aquell desconegut Jesús no era ni de bon tros, un enemic a batre. Treballaven assalariats.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

DIU LA SERPENT: “SEREU COM DÉUS”

Un dels mites més coneguts i entranyables és el del Paradís terrenal en el que Adam i Eva, posats per Déu saben que no poden menjar del fruit del arbre del coneixement del bé i del mal.
Estem mal acostumats amb els artistes que ens pinten Eva i Adam amb una poma mossegada als dits però si teniu la Biblia a la mà veureu com no parla de cap mena de fruita en concret (Gn 3,6) sinó de la fruita de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Per entendre el significat d’aquell mite escolteu el que els diu el temptador per boca de la serp: Si en mengeu sereu com déus. Com deia Mossèn Ballarin en un article a l’Avui la setmana passada. Deia que pel sexe hi ha hagut uns pocs morts però la multitud de morts han vingut perquè els governants han cregut que eren déus.
Les grans mortaldats dels països han vingut quan un dels governants (dictador o emperador...) s’ha cregut que era déu i així ha pogut disposar de la vida de la gent sobre tot dels pobres i desemparats.
Algun cosa d’aquestes passa a Líbia (encara que ningú no ens assegura que el qui el substituirà no es pensi també que és déu). Passava a Alemanya amb els nazis, a Rússia amb els deportats i assassinats a Sibèria per Stalin (es parla de vint milions), a Cambotja amb Pol Pot... i hi podríem afegir una llarga llista de déus (dictadors que s’han cregut que ho eren) que han fet el que ells en diuen “neteges ètniques”. Han disposat a plaer de la vida dels altres.
Segurament que aquesta mena de falses divinitats que el poble adora quan governen faran molts altres abusos econòmics, sexuals, tindran palaus esplendorosos,... però el mal radical és el que el llibre del Gènesi denuncia explicant en forma senzilla quan la serpent (que era el temptador) els va oferir la fruita de l’arbre del coneixement del bé i del mal dient-los que si en menjaven serien com déus. De fet estem massa acostumats a veure Eva amb una poma mossegada i ningú no ens explica el vertader significat d’aquella temptació que és la mateixa que es va repetint al llarg dels temps. Encara avui ara hi ha gent que es posen en el lloc de Déu i són les persones vertaderament perilloses tan si són polítics, com si són sindicalistes, potentats de la banca o eclesiàstics.
I això per què?
Perquè aquell que s’ha cregut que és com déu comença, des de que s’ho creu, a disposar la vida de la gent.
En la mateixa bíblia, en el capítol següent Caín, fill d’Adam i Eva va disposar de la vida del seu germà Abel i el va matar.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

VIVIM DELS MITES I NO ENS ADONEM

Les festes més celebrades a casa nostre es fonamenten en mites (alguns ancestrals) sense els quals les festes perdrien el seu encant. Per això és tan important conèixer els mites que han configurats la nostra vida.

- Quan pels Reis (6 de gener) es fan grans cavalcades i ens obsequiem amb regals els uns als altres fins a poder dir: “te, aquest paquet l’han deixat el reis a casa meva!”, estem rememorant inconscientment un relat ancestral d’uns mags que qui sap d’on vingueren a portar or, encens i mirra a Jesús. Perquè és mite? Perquè ningú no discuteix aquella nebulosa història i tothom ho celebra avui.

- Quan per Sant Jordi ens obsequiem amb roses i comprem un llibre tots tenim en el subconscient aquell valent que muntat a cavall va vèncer el drac i l’hem fet patró de la nostra terra (també els anglesos i els russos). Ho continuarem celebrant sense preguntar-nos què o qui era el drac i sense saber si l’heroi va existir. El mite dóna suport a la festa.

- Quan pel Nadal mengem turrons i neules, anem a la Missa del Gall o fem un dinar en el que ajuntem tota la família mentre altres en la nit anterior canten sense parar, també ens fonamentem en dos mites molt diferents, tots dos bíblics. Per una banda el Naixement de Jesús (que ningú sap el dia que va néixer, tant se val!) i per altra banda en el gran relat de bíblic de la creació en el que diu que Déu, el quart dia, creà el sol, la lluna i els estels per senyalar els dies i les festes. Aquest darrer mite és el que els laïcistes els agrada anomenar “el solstici d’hivern”. És el mateix perquè el nom no fa la cosa.

- El mateix origen té la celebrada festa de Sant Joan amb verbena i coca, ja que celebrem l’altre solstici, el d’estiu, amb el mateix origen que l’anterior, que és l’ordre que el Creador va posar en el sol la lluna i els estels. Les fogueres provenen d’un altre anterior al cristianisme en el que els nostres avantpassats cremaven allò acumulat durant l’hivern que calia purificar. Aquí hi podeu afegir les altres fogueres de les èpoques primaverals.

- Quan pels dies de la carnestolta ens disfressem amb caretes i fem tota mena de danses responem a dos mites, els dos religiosos però anteriors al cristianisme: Per una banda el record d’aquells ancestres que, en arribar la primera lluna vella de la primavera, es posaven cendra a l’entrada de la cova de l’os per desvetllar-lo amb danses i suscitar, amb la seva revifalla, el ressorgiment de tota la florida de la primavera. Carnestolta sempre cau en lluna vella, menys quan els governants, per conveniències que no lliguen amb la tradició, en canvien les dates.

- L’altre mite que sustenta la festa mencionada eren els menjars rituals que es feien per aquestes dates que sovint consistien en un ritual de purificació que era abstenir-se de segons quines carns per purificar-nos dels abusos de grasses que s’havien fet en les llargues vetlles a la vora del foc a l’hivern. Era com un comiat de menjar carn (que més tard el cristianisme també va adoptar però el seu origen era anterior i ancestral).

Encara podria mencionar les processons de Setmana Santa que tenen un origen híbrid, mig pagà i mig cristià que també eren ritus de purificació com els menjars o les fogueres.

En canvi les festes que no tenen el suport mític com ho són les que he mencionat, només s’aguanten mentre els governants les subvencionen com el primer de maig, el 6 de desembre o l’aniversari del rei o president de torn.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

COM DIALOGAREM AMB ELS ISLÀMICS ?

De poc ens serveix pensar-nos que nosaltres tenim la raó, si és que algú s’ho pensa.

Mirem què són i el què fan.

Ells ens miren com si tots fóssim ateus perquè no ens veuen pregar pel carrer, com ells, ni gairebé en cap lloc.

A més a més tenen el que no tenim nosaltres: la majoria d’ells han estat educats i configurats amb les seves tradicions i amb el que en podríem dir els seus grans relats (diguem-ne l’Alcorà). Això els uneix molt com a poble siguin on siguin perquè els dóna un llenguatge en comú. Els seus infants, en els pobles on poden organitzar-se, van el diumenge a les escoles alcoràniques en les que aprenen de memòria aquest seu llibre. Això ja ho estan fent a casa nostra, vull dir que no parlo pas del Marroc. Els homes tenen també una trobada setmanal que la fan, quan poden, el divendres en la que s’ajunten molts (els que no treballen aquesta hora) agenollant-se i prosternant-se de cara a la Meca en unes hores determinades. Molts practiquen això mateix cada dia de la setmana i, si poden, en espais vistosos.

Encara més: mantenen contacte amb els seus no sols pels imams que venen (enviats pels seus governs i no per la religió) sinó amb les antenes parabòliques que els possibiliten connectar les emissores del seu país.

Totes aquestes coses fan que mantinguin la seva identitat. No cal dir l’idioma que parlen a casa seva. Els seus nens parlen a més a més, perfectament el català, castellà i l’altre idioma que els ensenyaran a l’escola.

Els nostres joves i nens en canvi, que seran els homes/dones del demà, no reben cap dels grans relats (en el nostre cas haurien d’ésser els bíblics). Fins i tot molts mestres d’escola sembla que ningú no els hagi ensenyat a distingir un mite d’una història i, si es refereixen als grans relats de la Bíblia, se’n riuen com si d’història es tractés, quan són els eixos de la nostra cultura.

Els nostres joves i nens, que seran els homes/dones del demà, no saben què és una trobada espiritual en comú (encara que uns pocs cerquin espiritualitats pel seu compte). Els islàmics, en canvi, si que les tenen quan preguen en comunitat.

Si un dia, algú dels nostres es proposa parlar amb ells per trobar punts en comú i per cercar les diferències (si cal), la nostra gent es trobarà sense paraules per manca de coneixements d’allò que és fonamental en la nostra civilització i per manca d’experiència d’haver conreat una espiritualitat en comú.

I què passarà? Probablement aquell dels nostres que no tingui paraules, recorrerà a la violència i a la burla. Recursos molt pobres com podeu comprendre! No ens en quedarà cap altre.

Ens refiem que els europeus som tecnològicament més forts i econòmicament també. Però veureu com, poc a poc, aniran posant comerços i faran les mateixes carreres universitàries que els nostres i no tardaran gaires anys a ésser i valer com nosaltres però ells mantindran una cohesió que no tenim nosaltres.

M‘admira que els nostres intel·lectuals no vegin a venir tot això.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

L’EVANGELI I LA DIGNITAT DE LES PERSONES

Quan parlem del que haurien de fer els països àrabs (islàmics) revoltats, els recomanem i ens pensem que haurien d’anar cap la democràcia. Em sembla que ens equivoquem perquè aquesta (la democràcia) no ens ha anat gaire bé ni tampoc a nosaltres.

La democràcia no ens ha anat gaire bé i d’això en tenim prou experiència els països com el nostre, en els que les diferències entre rics i pobres han augmentat molt i on hem magnificat unes noves divinitats a les que els oferim víctimes i gran afluència com són el menjar (mireu com proliferen i augmenten els enlairaments dels cuiners i com reben tota mena de lloances per part dels medis); l’esport, sobre tot el futbol (mireu com ens fan combregar d’aquest esport a totes hores i com s’omplen els estadis i es paguen barbaritats per poder-los veure); i els grans festivals (mireu la quantitat de gent que agrupen i les costosíssimes gales per premiar els que són considerats millors amb unes exuberàncies de vestimentes que ofenen als que no es poden vestir). Tot això en plena democràcia. Aquest és el model que demanem que copiïn els països que fugen de les dictadures?

Alguna cosa falla molt perquè la mateixa església, que és propagadora de l’Evangeli no sembla que en vulgui ésser seguidora en la seva organització externa, la que es veu, vull dir. Encara que no és veritat que bisbes i altres jerarques guanyin molts diners ni tampoc que el Vaticà s’enriqueixi, ja que és, en molt, l’estat que dóna en grans (molt grans) quantitats d’ajuda als països del Tercer Món, el cert és que la seva estructura externa, el que es veu, sembla que estigui protagonitzant un retorn a l’Edat medieval en l’apariència de sumptuositat i en l’organització piramidal. Sembla que el papa sigui a dalt de tot (quan hi ha d’haver Jesucrist) i que els fidels siguin a baix quan ells són “els comensals de la taula”.

Per tant no tenim models gaire visibles per oferir als països islàmics que es revolten contra els seus dictadors tremendament enriquits.

La seva religió (l’Islam) tan vertical, propicia que venerin els seus governants com si fossin divinitats i aquests, sense cap mena de control s’apoderen del poble. I això els ha passat més quan són governants que han sortit d’unes urnes aparents que quan provenen d’una reialesa històrica. Per tant les eleccions no han estat bones per a ells.

La nostra religió (per ells tots som cristians) que, des de l’Evangeli, hauria de donar valor a cada una de les persones sobre tot dels més petits (Mt 18,1-6) i hauria de convertir-nos en contemplatius del Pare del cel que vol la vida de cada un dels més insignificants (Mt 18,10) no dóna aquesta imatge per les divinitzacions de els que he parlat del menjar, de l’esport i dels festivals; ni tampoc per l’estructura de l’església jeràrquica que aparenta que tingui més valor el papa i els bisbes que cada un dels fidels, ja que hem confós la fe amb l’afiliació a l’estructura de l’església de la que en fugen molts.

No tenim models per exportar com no sigui la lectura i la contemplació del mateix Evangeli.

Només els que creuen en la dignitat de les persones

. com a fruit de la fe en Déu Pare que ens evitar anar darrere els privilegis,

. com a seguiment de Jesús que es compadia dels pobres i els petits

. i com a fruit de l’Esperit que està en tots, i també en els insignificants

(i són uns pocs ni tampoc els veureu en els medis de comunicació) serien aquells “petits i pobres” capaços de donar esperança al món.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS