ELS NENS I LA SEVA IMAGINACIÓ

Tots hem sigut nens. Quan els expliquem lo dels Reis i del tió de seguida s’ho imaginen i viuen aquest món de fantasia. No és cap mal perquè tots hem sigut nens i quan algú els ho explica, normalment no en tenen trauma, sinó que es converteixen en els més aliats per seguir el relat amb els més petits. No en tenen trauma perquè la cosa acaba bé. Encara que sàpiguen de què va tenen el regal igual i sovint massa regals que arriben a ésser desproporcionats. Per altra banda els nens que tenen imaginació (que són els que saben jugar) estan preparats per desenvolupar millor la seva intel·ligència, que és la mateixa imaginació, ben treballada pels pares i educadors.

Anem a parlar dels “reis”. Us adonareu fàcilment que els adults caiem en dues trampes que a mi em sembla que les hauríem d’evitar.

Per una banda ho volem fer tan realista que els reis han de passar casa per casa (dels que tenen diners). No cal. Jo de nen, i els actuals són igual, en tenia prou amb les paraules. Ja he dit que els nens tenen imaginació.

Una segona cosa que els treu protagonisme és la insistència que els adults els repetim aquella frase de “si et portes be”, “ja t’has portat be?”. A mi em sembla una equivocació repetir-la perquè  això de portar-se bé és molt relatiu i el nen  queda en el dubte perquè no sap quins són els criteris. Sense adonar-nos els creem una dependència dels pares que no caldria que hi fos. El fem patir. Si total els regals ja estan comprats, i sovint molts més dels que necessita, no cal que li rematxem aquest aspecte moralitzador de la bona conducta.

Ja m’adono que això és picar en ferro fred perquè aquestes coses es repeteixen cada any.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL NADAL I CÀRITAS

Nadal i Càritas estan molt lligats però no per “fer això que en diem caritat”. Massa sovint confonem les coses. Anem per passos. Contemplant què és el Nadal sabrem què és Càritas
Què ens dóna Jesús en el Nadal?
1.- Una confiança en Déu com a Pare. Celebrem la vinguda del “fill”. Vol dir que Déu és reconegut com a Pare.
2.- La seguretat del Senyor. Nadal ens dóna una dosi de confiança. El naixement d’un infant és una mirada d’esperança.
3.- Ens regala també el perdó dels pecats. Tenim la porta oberta al Pare. Només cal ésser agraïts.
4.- La certesa de la vida eterna; pot ser millor dir: la vida plena i permanent que, ja ara, podem assolir.
5.- La puresa i la fraternitat.
Càritas com recol•lectora d’aliments només agafa una part de la darrera d’aquestes característiques (la fraternitat). Hem de convèncer-nos que com més aliments recull i reparteix, més fracàs de la mateixa Càritas, de l’Ajuntament i dels respectius governs autonòmics i estatals. Vol dir que hem descuidat els altres punts. Ja està bé donar al necessitat perquè Sant Pau ens diu que el que ens sobra a nosaltres ha d’anar per als que tenen necessitat per tal que un dia allò que els obri a ells compensi el que us falta a vosaltres (2Co 8,14).
Càritas és l’església i l’església som tots i l’objectiu final de Càritas no és ni ha de ésser de bon tros repartir aliments sinó aconseguir aquestes característiques del Nadal que he mencionat.
Que són:
1.- Càritas, que som tots, ha de donar als pobres una confiança en Déu que és Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Han de saber i reconèixer que els pobres són fills i tenen la mateixa dignitat que els que els ajuden. Tots valem igual i han de notar que és així. Per tant hem d’evitar fer notar massa qui són els que donen.
2.- Càritas, que som tots, ha de donar als pobres la seguretat del Senyor: saber que Déu no els fallarà perquè són estimats per Déu.
3.- Càritas, que som tots, ha de regalar el perdó dels pecats. Quan estenem la mà a un necessitat mai no li hem de preguntar si és bo o si és dolent. Ni tampoc si ens fa llàstima. Només hem de preguntar si te gana, si està despullat, si està presoner o malalt. Jesús no mirava el pecat sinó el sofriment d’aquell que tenia al davant. El perdó ve de Déu però l’administrem nosaltres compensant les mancances dels altres.
4.- Càritas, que som tots, ha de proclamar l’esperança que vol dir la certesa de la redempció ja realitzada i la salvació ja present. Vol dir que no somniem en una altra vida llunyana de la que estam vivint. És primerament aquí, en aquesta vida, on ens hem de realitzar plenament.
5.- Finalment Càritas, que som tots, ha de trobar entre els pobres, exemples de puresa i fraternitat molt sovint més evidents que entre altres classes de la societat. I, un cop descoberts, els ha de felicitar i celebrar. Hem d’aprendre dels pobres.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

LA DESESTRUCTURACIÓ DELS SÍMBOLS. EL NADAL

Fa una vintena d’anys una colla d’intel·lectuals es feien dir “babèlics”. Van canviar el sentit de Babel que sempre havia estat el símbol de la desunió. Els babèlics eren els que unien i eren els “progres”. Ho podien fer perquè estem en un país lliure però sembraven el desconcert. El nom que es van donar havia significat el contrari del que ells pretenien bastir en la nova societat. No passa res? A nivell intel·lectual no, però a nivell popular la gent es confon.

Això ha passat amb moltes altres paraules que se’ls ha canviat el significat.

Ha passat amb la paraula “matrimoni” aplicat a les parelles homosexuals. No es tracta de qüestionar les unions ni els drets que han de tenir aquestes parelles, sinó de desestructurar el símbol. A base de repetir, la paraula matrimoni canvia de significat.

També els valencians “blaveros” a base de repetir que el valencià és un altre idioma aconsegueixen com a mínim confondre el poble senzill molt propens a perdre identitats.

Això va passar a la ciutat de Barcelona que sempre havia celebrat la festa de la Mare de Déu de la Mercè i una forta campanya mediàtica (de fa uns quants anys) l’ha convertida en “la Mercè” i han relegat a l’oblit un dels personatges més insignes per la seva valentia en la lluita a favor dels pobres que ha tingut la ciutat, que era Pere Nolasc (molt lligat a la Mare de Déu de la Mercè). El poble no sap ni qui és perquè esborrant el nom de la Mare de Déu també s’esborrava el nom del qui en va promoure la devoció.

Us haureu fixat que una de les paraules més repetides ara que s’acosta el Nadal és “el caganer”. Símbol desagradable d’un país vençut que es remena en la merda. Hi ha infants que arriben a dir que aquest és el personatge principal d’un pessebre. No hi fa res. Ho continuaran propagant i promovent també les televisions més nostrades. En aquest cas s’ha magnificat un símbol que en la meva infància estava amagat a un raconet del pessebre i l’han convertit en personatge principal a base de repetir-lo. Aquest atac als símbols es produeix sempre que un país és dominat per una altre. No sols hi ha domini polític i econòmic sinó també cultural perquè, el que queda a sota, si ningú no li ajuda a pensar, es rebolca en la pròpia merda.

Acabo parlant del Nadal. El Nadal s’ha salvat perquè, per aquell que el vol celebrar, encara té el significat del Naixement de Jesús. Les campanyes econòmiques i mediàtiques no l’has pas esborrat.

No sabem ni el dia ni l’any del naixement de Jesús. En aquell temps no hi havia llibres d’inscripció. Sembla que a mitjans del s. IV els cristians, ja lliures de les persecucions, van cercar una data per celebrar el Naixement de Jesús i els va semblar que podia ésser excel·lent el que ara en diem la “festa de l’hivern” que és quan el sol canvia la seva disminució i recomença l’allargament del dia. Natalis solis (naixement del sol). Aquesta festa se celebrava (sembla que molt poc) a Roma i, com ha passat en altres temps i èpoques, era festa de disbauxa. Els cristians li van donar un to serè i íntim posant-hi el “Nadal de Nostre Senyor Jesucrist”. Això no treu que el qui vulgui dir-ne “festa de l’hivern” ho pot fer i ningú no s’ha d’ofendre. La festa ha romàs fins els nostres temps.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

LA CARITAT DES DE JESÚS

Els dies de Nadal ens bombardegen ampeticions de ajudes (col·lectes, campanyes...) per als pobres. Però fixeu-vos que hi ha tres característiques que sobresurten en aquest assetjament.

- Primer que es valora molt i molt la quantitat recaptada (menjar, diners en la marató...) i es magnifiquen les xifres amb la qual cosa ens fixem més amb els que donen que no pas amb els que reben.

- Segon, que ens serveixen els pobres amb safata. Els que rebran transplantaments, els d’aquest psunami, els que ajudarà tal ONG (en la seva honor i glòria), els de tal país. Per tant no cal fer servir el nostre cap per pensar, ni els ulls per veure.

- Tercer, que ens presenten imatges de vegades estridents perquè ens moguem pel sentiment i no per la fe. Una cosa és la compassió i l’altra el sentiment. El sentiment ens fa remirar només en nosaltres com si no existís res més que el que sentim i no el necessitat.

Aquest sistema resulta molt perquè es recapta molt i tranquil·litza la consciència, però trobareu estrany si us dic que Jesús no anava als pobres, ni es feia veure, ni els triava sinó que responia al Pare. Respon al que se li presenta. Mirem-ho

Jesús sorprèn els deixebles accedint d’anar a la casa d’un centurió (no jueu), cosa que era prohibida. És precisament aquest el que li impedeix, perquè no es creu digne.

Quan una viuda portava a enterrar l’únic fill (per tant maleïda en el seu context) Jesús s’atura, toca el fèretre (cosa prohibida) i parla amb ella.

Llavors que aquella altra dona li plora als peus i els hi eixuga amb les llàgrimes, cosa que escandalitza els que veuen l’escena, Ell la posa dreta i en fa elogi.

Li baixen un paralític, per tant pecador (en aquell ambient religiós) i primer li diu que els pecats li queden perdonats davant d’uns mestres de la llei que ho contemplaven drets i escandalitzats perquè el perdó en aquell context només es podia impartir en el temple; després el posa dret.

No triava els pobres.

Els responsables del temple del seu moment posaven trompetes davant dels que portaven una ofrena onerosa perquè la gent se girés i mirés els “benefactors” (ara la tele fa de trompeta). Imagineu la batzegada moral quan, en la “sala del tresor”, Jesús elogia la viuda, deixant en evidència els que donen d’allò que els sobra.

Per això la caritat dels cristiana ha de sortir de la participació de l’Eucaristia perquè, si no ho fem així, estimem tan la nostra autonomia, que no ens imaginem una caritat com a resposta a la contemplació del Creador i ens triem els necessitats que ens agraden i cerquem la felicitació per l’obra feta.

Si contemplem (en l’Eucaristia) aquell que va dir: Jo ja em faig pa sense mirar si els que l’anaven a menjar n’eren dignes, entendrem que la nostra caritat ha d’evitar els tres condicionants que he mencionat al començament d’aquest article.

. No ens ha de obsessionar la gran recaptació.

. No triarem els pobres sinó que estarem oberts als que anem trobant.

. La caritat no es basarà en el sentimentalisme: no cal que ens faci llàstima i n’hi ha prou que descobrim que està despullat, que te gana o set; o que és malalt o presoner.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

LA NOVA EVANGELITZACIÓ

Els que esteu en cercles més catòlics i propers a alguna església us adonareu que ara per tot arreu es parla de “la Nova evangelització”. No us hi poseu nerviosos perquè com diu un teòleg i bisbe reconegut no es tracta pas de pensar que el que s’ha fet fins ara sigui equivocat o parcial i ara es volgués començar a zero la proclamació de l’evangeli al món (Bruno Forte, Doc. Esgl nº 993). Ja ho voldrien alguns que fos així!

Mai ni en religió ni en política ni en medi ambient podem dir que comencem de zero. Portem una llarga experiència acumulada i he de tenir un gran, molt gran, respecte envers aquells que han deixat la pell intentant el diàleg amb el món i la cultura, assimilant els grans canvis que han vingut i encara van venint i aguantant la discòrdia de tants que donen l’església per acabada. Són els que han mantingut i mantenen l’esperança. La “nova evangelització”, com diu el teòleg que he mencionat abans consisteix en la descoberta del Déu cristià que és alliberador i que nosaltres el contemplem “feble” en Jesucrist que ha escollit l’abandó de la creu per manifestar al món el seu amor infinit.

- Mentre el món que ens envolta ens indueix a cercar el privilegi (fa poc escoltava un programa de ràdio en el que els oients telefonaven explicant quin dia havien pogut fer-se una fotografia amb algun famós) el Déu de Jesucrist ens condueix pel camí de l’agraïment. La “Nova evangelització ha de consistir en la joia de saber estar sols perquè ja hem rebut molt i no necessitem que ens omplin els altres. Fins els pobres han rebut el do de la comprensió! (Mt 11,25-26). També podem viure sense la sort de la loteria.

- Mentre el món que ens envolta ens empeny a donar molt de valor als que tenen molt de poder fins a disposar de la vida dels altres la “nova evangelització ens fa contemplar el crucificat impotent que li queda la paraula, la compassió, amb els dones quan va a la creu (Lc 23,27-31) i el perdó, al bon lladre (Lc 23,42-43). Sense gens de poder també es pot tenir una vida digna i sobre tot digna de veneració.

- Mentre el món que ens envolta es desviu per venerar les grans figures que cada dia ens presenten i que pretenen ésser els famosos i mentre la veneració d’aquests ens aliena fins a viure pendents d’un autògraf, d’una foto o del relat de la seva vida, la “nova evangelització” ens ha de conduir pel camí de la llibertat. Som lliures com ho era Jesucrist fins i tot quan els seus deixebles majoritàriament es delien per contemplar les riqueses del temple esplendorós (Mc 13,1-2). No serem pas més lliures quan tothom digui be de nosaltres i ens feliciti perquè estarem alienats pendents d’una nova lloança (Mt 5,11-12).

Per tant parlant senzillament podríem dir que la nova evangelització haurà de consistir primer de tot en la descoberta i la contemplació de la bellesa humil del més bell dels fills fels homes, Jesucrist (Bruno Forte, abans citat). Sense la referència de Jesucrist no hi ha ni nova ni antiga evangelització.

Acabo com he començat fent un homenatge a tants i tants que han anat per aquet camí al llarg dels segles i sobre tot els que ho han intentat en aquesta època nostra tan secularitzada; els que ho han provat fins ara, saben que els ha resultat molt difícil i que han hagut de “romandre” amb molta tossuderia mentre veien que molts abandonaven aquest camí.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL MAL DE CAP QUE ENS HAN DONAT ELS POLÍTICS

Gràcies a Déu que s’han acabat les eleccions perquè als soferts ciutadans de carrer ens toca patir molt en temps de campanya electoral.

Ja ho sabem. Els que veuen a venir que guanyaran només ens donen paraules i paraules sense contingut per no comprometre’s; Els que s’ho veien tot perdut engegaven unes crítiques ferotges contra les retallades que, d’haver guanyat ells haurien hagut d’administrar igualment; els que són contraris a la nostra autonomia es presenten, en campanya amb pell de xaiet dient-nos que ens estimen tant.

Mentides, mentides, mentides!

S’acaba la campanya i els guanyadors en tenen prou en dir-nos que han trobat els calaixos més buits del que es pensaven per no complir cap de les seves promeses. Mentides perquè bé deuen tenir economistes que sabien on es ficaven, oi?

La temptació nostra és dir que els polítics no valen per res i ens equivoquem. Algú ha de governar la societat. Amb la democràcies, el nostre país té l’oportunitat de fer canvis radicals i d’aquests, amb els anys que anem a les urnes, ja n’hem vistos alguns.

Contemplem l’Evangeli. Jesús, per una banda, era profèticament implacable amb aquells governants que s’aprofitaven de la situació per fer uns grans negocis (només cal que contemplem el gest profètic d’expulsa els compradors i venedors del temple a Mc 11,15-18). I també atacava amb contundència els que volien dominar la consciència de la gent tancant-los la porta que els conduiria a Déu. Vegeu aquell discurs de les malediccions que diu: Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi (Mt 23,13).

Per altra banda Jesús també dóna valor al que “vol ésser el primer i conductor” dient que s’ha de fer servidor dels altres. Mireu que el diu als dos deixebles que volien ocupar el segon i tercer lloc: Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 10,42-45). Fins i tot li reconeix l’autoritat a Pilat que l’ha desafiat que el pot condemnar a mort. Li respon que l’autoritat que posseeix ve de Déu. Llegim-ho: Llavors Pilat li diu: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?» Jesús li respongué: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran» (Jn 19,10-11). Jesús estava convençut que la justícia existeix i feliços aquells que lluiten per aconseguir-la (Mt 5,6) i sembla que estava convençut també que, a la fi, Déu faria resplendir allò que era just.

Els cristians ens hem de moure amb aquesta esperança: El món no està perdut i la mort triomfarà sobre la vida encara que es trigui temps en aconseguir-ho. Poden sorgir nous governants millors que serveixin en comptes d’imposar la seva autoritat. No hem de defallir en fiar-nos de nous governants, mantenint-nos crítics amb el que fan, perquè la societat no s’ha acabat.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL REI DAVID I EL REI JESÚS

Llegim a l’Evangeli que el cec de naixement, quan sent a dir que Jesús arriba li crida “Jesús fill de David, tingues pietat de mi” (Mc 10,47). Dir-li “fill de David” era equiparar-lo al reialme del rei-poeta. Val a dir que també era reValgui un episodi per entendre que ens trobem davant d’un reialme totalment diferent.

Quan David va assetjar la ciutat de Jerusalem per conquerir-la, els jebuseus, que eren els seus habitants, li van cridar des de dalt de la muralla: “Aquí no hi entraràs! els cecs i els coixos t’ho impediran” (2Sa 5,6). David va conquerir la ciutat i va fer una proclama de poder dient que en endavant “Els cecs i coixos no entraran al temple” (2Sa 5,8). Des de llavor el temple es va convertir en un lloc on els que tenien defectes no hi podien entrar. En el llenguatge actual en dirien nazista.

Doncs bé. Jesús, quan va entrar al temple en va treure els que compraven i venien i va bolcar les taules dels canvistes, va permetre que cecs i coixos entressin per primera vegada al temple. En aquell moment els grans sacerdots i els mestres de la llei li recriminaven que entressin aquests que ho tenien prohibit i li deien: Que no ho veus que entren aquests? Els va respondre: Si que ho veig! (Mt 21,14-16).

Per tant Jesús, en la simbologia evangèlica i bíblica en general, és el nou David ja que entra i conquereix el temple però d’una altra manera, sense les armes ni les espases. És un altra mena de rei (Jn 18,37). Aquest nou reialme (el de Jesús) no serà de poder sinó de compassió, com dèiem al full de la setmana passada perquè es compadirà dels febles, cecs, coixos, marginats... Estarà fora de lloc cantar-li “Crist Rei” com si fos un rei dels nostres perquè, oi que sonaria molt malament cantar aquesta complanta a la germana Teresa de Calcuta quan acull a cecs coixos i desemparats. No era pas una reina sinó una persona digna de veneració, com Jesús.

És rei – dèiem el dia passat - aquell que s’ha dirigit als miserables, malalts i pobres però no com a moralista i sense cap rastre de sentimentalisme melangiós. No classifica els mals en grups o espècies; no es pregunta si el malalt mereix el guariment; també està lluny de simpatitzar amb el dolor o la mort. Enlloc no diu que la malaltia sigui saludable i el mal sigui bo. No! Ell anomena mal el que és mal i saludable el que és saludable. Qualsevol mal i qualsevol misèria són per ell quelcom terrible. Per això si nosaltres acollim aquest Jesús com a Rei ho hem de fer amb paraules d’agraïment i no pas de poder. Tampoc la que en diem “rebuda de Jesús a Jerusalem” no era pas a la ciutat sinó entre els que anaven davant d’ell i els que el seguien darrere (Mt 21,9), a la muntanya de les Oliveres, perquè la gent de Jerusalem quan van saber que ell arribava es va “inquietar” (literalment diu en grec que va tenir un seisme). Per què? Perquè a la ciutat de Jerusalem ni el van rebre ni l’esperaven (Mt 21,10).

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

HAN DE DEMANA PERDÓ?

Com que som tan limitats només veiem l’ofensa de l’altre i per això massa sovint exigim que l’altre demani perdó. Però ja sabem que la realitat no va per aquí. No és gens freqüent veure com la gent demana perdó. Més aviat tothom es queda amb la seva i només es demana perdó quan se’n pot treure algun profit.

Posats a exigir que la gent demani perdó a qui se li ha de demanar?

Als de la ETA pels homes i dones que han matat? És clar que si.

Als que torturaven qualsevol basc que atrapaven per fer-los declarar? També, oi?

Han de demanar perdó aquells que han anul·lat els drets d’un poble (costums, llengua...) per sotmetre’l a un estat anomenat Espanya? Sembla que també haurien de demanar-lo.

I aquell gran mandatari que va manifestar que mai no s’ha perseguit la llengua catalana o basca ha de disculpar-se? Que jo sàpiga no ha ni tan sols rectificat en públic.

L’episcopat espanyol que va signar aquella nefasta “declaración conjunta” a la fi de la guerra també haurien de demanar perdó? I no ho han fet fins ara.

Amb aquests exemples el que vull dir és que les reconciliacions no passen per que el culpable demani perdó a no ser que ho faci forçat per les armes. La reconciliació passa per “donar” el perdó com el Crucificat al que seguim que no va dir : “Ara demaneu-me perdó” sinó allò de Pare, perdona’ls, que no saben el que fan (Lc 23,34).

Fixeu-vos com el pare del fill pròdig abraça el fill que retorna abans que aquest tingui temps de presentar les seves excuses (Lc 15,20).

Crec que ens pot ajudar molt aquella reflexió que feia Joan Maragall en “La ciutat cremada”. Deia que els que havien fet destrosses i havien cremat esglésies i matat gent no estaven en condicions de demanar perdó perquè havien baixat massa avall. Afegeix que som precisament els “ofesos”, els que tenim el cap no ofuscat i podem contemplar serenament el que ha passat, els que estem en millors condicions de donar els passos per a la reconciliació.

I la justícia?

Mols politics recorren a la paraula justícia dient: Que els caigui el pes de la justícia. Què hi tenim a dir? Doncs que la justícia depèn dels parlaments que han fet les lleis. Aquesta s’ha d’aplicar (càstigs i presons) però, ens agradi o no ens agradi sentir-ho, és injusta i castiga a uns i indulta uns altres segons els criteris dels que han fet aquestes lleis que els jutges apliquen. Una prova és que les presons són plenes de pobres. Ja és tot un símptoma de la injustícia de la justícia. No oblideu que en nom d’una justícia legal Jesús va ésser condemnat a mort (Jn 19,7).

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ARA TOTHOM PARLA DE VÍCTIMES

Aquests dies la gran notícia és que ETA ha dit que “deixava de matar” de manera definitiva. Bona notícia! M’he fixat que molts dels entrevistats que opinen sobre aquest afer parlen de les víctimes. Els uns es fixen amb les d’un bàndol i els altres amb de l’altre i alguns parlen de totes les víctimes.

Primer de tot penso que, en cap cas, les víctimes (ni tampoc els seus familiars) no han d’ésser protagonistes perquè no poden ésser mai objectives.

Ho argumentaré des de l’experiència bíblica que, diguin el que diguin, segueix essent la base del pensament d’occident.

Com tracten la resurrecció els evangelis?

Doncs primer de tot sense amagar ni la mort ni el fracàs ni el sofriment. El ressuscitat els mostra les nafres de les mans i del costat (Jn 20,27). Ni tampoc no amaguen la mort de l’innocent (Ac 3,13-14) car amagar-ho seria un error. Convé que se sàpiga el que va passar perquè, a la fi, tot allò que restava amagat es veurà a plena llum (Mt 10,27).

Però hi ha una segona llum en els fets de la resurrecció: Cap paraula de venjança, cap retret envers ningú. Només paraules de pau: “la pau sigui amb vosaltres” (Jn 20,19.21) “A qui perdoneu els pecats els quedaran perdonats (Jn 20,22) “Beneïu els qui us persegueixen, beneïu, no maleïu” (Rm 12,14) I en el Parenostre: Perdoneu-nos... així com nosaltres perdonem” .

On hi ha confusió amb la que s’entrebanca la majoria de la gent? Quan parlen del perdó dels pecats com si fos el mateix que la remissió de les culpes. Són dues coses del tot diferents.

Ho entendreu amb un exemple. Quan jo era petit el les esglésies fèiem per setmana santa el nefast ritus de les tenebres que en dèiem “matar jueus”. En el nostre interior animàvem venjances envers els culpables de la mort de Jesús. No hi havia ni el perdó del pecat ni el de les culpes. Culpàvem els jueus.

Però qui eren els culpables de la mort de Jesús? Ves a saber perquè els que l’assotaren i el crucificaren eren soldats a sou, els romans que dictaren la sentència anaven induïts per les acusacions dels dirigents del poble, els grans sacerdots defensaven el temple que semblava que per la predicació d’aquell il·luminat havia de desaparèixer, els deixebles l’abandonaren, la seva família es va desentendre d’ell, molts feien córrer contra ell coses que no se sabia si eren veritats, i un llarg etcètera. Els havíem de matar a tots? Ja es veu que no.

N’hi ha prou que se sàpiga la veritat, el que realment va patir la víctima i la injustícia que li van fer i, a partir d’ací obrir un camí nou com feu Pere en la segona de les predicacions quan diu: Doncs bé, germans, ja sé que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu què fèieu, però així Déu ha complert allò que havia anunciat per boca de tots els profetes: que el seu Messies havia de patir. Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats (Ac 3,17-19).

Això vol dir que s’ha de deixar tothom lliure sense cap acusació? No. Ja he dit que la culpa és una altra cosa. Els tribunals legítims (que molt sovint són injustos) que jutgin i condemnin als assassins d’un cantó i als torturadors de l’altre, però nosaltres que no mirem la culpa sinó el pecat no hauríem de remenar mai més el pou putrefacte de les culpes sinó entrar amb paraules de perdó que consisteixen en l’intent de tornar a conviure junts els uns i els altres.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ELS MONESTIRS I ELS CAMPS DE REFUGIATS

Avui els monestirs o bé són relíquies per visitar, com el nostre de Sant Benet o el de l’Estany, o bé hi viuen uns monjos que fan un cant selecte i són llocs privilegiats on hi acuden les multituds.

No ha estat pas així en els orígens.

Van començar amb uns homes que es retiraven als desert o en lloc solitaris per fugir de la ostentació i la grandesa d’aquelles esglésies que ja s’havien acomodat amb l’Imperi.

Però què va passar? Que aquella novetat de vida era atractiva i s’hi van anar afegint companys fins a fer comunitats en lloc retirats.

Però aquella època no era pas gens tranquil·la perquè, a partir del s. V, van començar a venir invasions dels homes que procedien del nord, que en deien els bàrbars (sueus, vàndals, alans, visigots, ostrogots...) i la gent de la pagesia veien com, a cada invasió, perdien les collites, l’aviram i els ramats i fins i tot les filles perquè les seves cases petites i precàries no podien pas oferir cap mena de resistència. La gent s’espantava per la situació d’inseguretat i de fam que els tocava viure i, com que els monestirs es caracteritzaven per l’acolliment, demanaven de refugiar-se a dins les muralles cercant un lloc on al menys salvessin la vida. És el moment que els monestirs van començar a acollir molta gent dins les seves estances igual com avui multituds empobrides i perseguides demanen entrada als camps de refugiats. Naturalment van haver de defensar-se bastint muralles.

Amb ocasió de segrest de dues dones hem conegut les situacions precàries dels camps de refugiats. Avui la ONU reparteix una mica de menjar, una pastilla de sabó i aigua (1 litre i ½ al dia) a tot aquell que es reconegut com integrant d’un camp de refugiats. D’aquesta manera sobreviuen amb molta precarietat a milers i milers en els diferents camps que hi ha en molts llocs del món.

Però en els temps dels monestirs no hi havia una institució mundial que els emparés i que van fer per sobreviure? Doncs cultivar els camps dels voltants i omplir els graners i els magatzems de blat, fruita seca i tot el que podien en el temps de bonança, i assegurar-se l’aigua en cas de setge. Així els refugiats, que vivien anys i anys a dins del monestir, s’anaven convertint en uns monjos de segona que en deien “llecs”; aquests treballaven els camps i estaven al servei del abat en els treballs de la casa. Dit amb altres paraules: els monestirs, que n’hi havia molts més dels que avui coneixem (diu que un a cada cinc hores de camí) van ésser durant els temps de les grans invasions dels bàrbars, els camps de refugiats del seu moment. Unes comunitats en les que monjos i llecs es llevaven d’hora, amb el sol o abans, pregaven i treballaven colonitzant els terrenys dels voltants per sobreviure. Només es tancaven a pany i clau a dintre el recinte els dies o mesos que durava el pas d’uns invasors (bàrbars) que arrasaven tot el que trobaven en les cases petites dels pagesos indefensos perquè, com podeu imaginar, venien famolencs. El monestir oferia a la gent de la contrada la garantia d’unes muralles i una quantitat d’homes suficient per poder defensar-se i resistir en cas de setge.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

LA DESTINACIO DELS DINERS

Els diners generalment no porten un full de ruta com passa a les famílies ben avingudes. Es posen en una capça o un moneder i es van gastant segons les necessitats. El govern central de Madrid fa el mateix: tant com rep ho posa en una caixa i ho destina on millor li sembla.

Quan algú del nostre poble reclama que els nostres diners no vagin a satisfer els andalusos o extremenys amb els seus “PER”s està demanant un destí impossible perquè van la gran caixa i els governants els van gastant on millor els sembla.

En la societat actual els diners són de mentida i no tenen res ni ningú que en respongui com passaria amb els tiquets d’un tómbola que si tu els presentes, els organitzadors t’han de donar el premi corresponent. Antigament les monedes d’or eren or i les de plata eren plata portessin la imatge del governador o rei que vulguessin. Tenien valor per elles mateixes.

Quan algú padrina un nen al tercer món, que no es faci il·lusions perquè els diners no són només pel nen apadrinat sinó que van a parar a la institució i amb ells vestiran i donaran menjar a tots.

Si la cosa és així mai no ens podrem fiar d’on van els nostres diners? Doncs casi mai. Per això cal no centrar-nos en els diners sinó ens les institucions i veure de quines ens podem fiar.

Els diners per ells mateixos son enganyosos (Lc 16,8) i per ells mateixos no salven res ni ningú perquè la vida de la persona, ni que nedi en l’abundància, no prové pas dels seus béns (Lc 12,15). Per tant a un govern, quan li hem donat (per impostos o multes) els nostres diners no li podem pas demanar que destini aquests que li hem donat a una cosa o a una altra. Ja he dit que la moneda no porta full de ruta i quan tornem uns diners que un amic ens ha deixat no li tornem els mateixos bitllets sinó uns altres del mateix valor. El que hem de demanar als administradors (siguin governs, siguin associacions de veïns...) que donin compte del conjunt de les despeses amb detall perquè un cop han entrat a la caixa de l’entitat o de l’Estat pul·lulen com els cigrons dins una olla i en sortiran quan li convingui al ecònom en la direcció que els governants els sembli millor.

Quan una persona arriba a l’edat de la jubilació que no s’imagini que el que ha anat pagant tota la vida li estan guardant per donar-li la paga corresponent. El govern haurà de cercar nous recursos perquè aquells diners ja se’ls ha gastat.

Els diners poden ésser maleïts o sagrats ja que per ells mateixos no tenen cap mena de valor. Seran maleïts si serveixen per promoure baralles entre les famílies i seran sagrats quan es té el coratge de destinar-los a la gent necessitada, començant pels que són de la teva família. Escoltem com ho diu Jesús en l’Evangeli: Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat (Lc 11,41).

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL DÉU DE JESÜS

Jesús va trobar una societat molt estigmatitzada que estava atrapada pel temple, i les seves lleis i per uns conciutadans que es delataven els uns als altres. La gent del seu temps li tenien por a aquest Déu que (per boca dels grans sacerdots ) els podia condemnar a mort o marginar-los amb l’estigma de pecadors (ho duien en el vestit) davant de tota la societat.

Ell no volia aquest Déu però semblava que no n’hi havia d’altre.

En un procés lent va descobrint que aquest Déu és el “seu Pare”. Ho reivindica als dotze anys quan va al temple, se’n adona en el baptisme de Joan Baptista quan sent la veu que diu: “Aquest és el meu fill”, ho reflexiona en el desert quan rebutja les tres temptacions que comencen dient-li: “Si ets fill de Déu...”

Per això pren una postura decidida per un altra forma de religió que comença pel cor, com li diu a la samaritana amb aquestes paraules: Els vertaders adoradors adoraran el Pare en esperit i veritat (Jn 4). Com veieu el Déu de Jesús és un Déu sense religió.

Si Jesús elimina la religió de la seva fe, per què l’Església torna a organitzar-se com el temple del temps de Jesús?

Aquest és el perill. Una església seguidora de Jesús ha de renunciar a manar i s’ha de posar al servei de la gent donant al poble la Paraula i els Sagraments. Una església que cada dia ens torna a presentar la imatge de Jesús a qui intentem seguir. Una església sense poder sense prestigi i sense privilegis. No ha estat sempre així i s’han hagut de fer moltes rectificacions al llarg de la història.

Jesús es va trobar amb molta gent, sobre tot entre els que tenien poder i prestigi, que es posaren en contra d’ell. Això fou de tal manera que el portaren a la mort en creu.

En l’església actual, quan es proposem seguir Jesús més de prop, ens podem trobar amb els mateixos contradictors. Seria una bona senyal però difícil de pair per part dels creients. Seria un senyal que ens acostem al Déu de Jesús.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Indignats, però admirats

He viscut dos moviments socials ben diferents, però que tenen en comú una actitud de fons: la indignació davant la societat. El primer moviment fou el del Maig del 68. El segon és l'actual moviment dels Indignats. Els dos moviments són diferents, perquè el del maig del 68 es va produir en l'emergència de la societat consumista al món occidental, fruit de l'abundància. El moviment actual ha emergit a l'interior d'una societat en crisi, fruit de les carències polítiques, econòmiques, socials i culturals.

Ni al maig del 68, ni actualment, he amagat la meva simpatia per una certa contestació social, perquè crec que ja n'hi ha prou d'un model de societat al servei dels interessos d'una minoria que utilitza els altres. Per a un observador de la societat, aquesta manipulació, justament, és l'element comú d'ambdues situacions. Certament, les protestes sempre són ambigües i s'hi barregen actituds i interessos contradictoris. Sense renunciar al discerniment d'aquesta ambigüitat, em sembla que la contestació de fons està justificada. Fins i tot, podem dir que la indignació és un sentiment humà, que brolla de l'autenticitat i que posa en relleu que la societat encara està viva.

Ens podem posar, però, aquesta pregunta: N'hi ha prou amb la indignació per canviar la societat?.

La indignació és un primer pas per prendre consciència de la pròpia responsabilitat davant les contradiccions socials. Tanmateix, per passar de ser un "criticaire" a esdevenir una persona "crítica", cal donar un altre pas. El criticaire denuncia que les coses no marxen bé. El crític fa la mateixa denúncia, però hi afegeix l'anunci dels possibles camins de solució. L'actual moviment dels indignats, de vegades, ha donat aquest pas de ser criticaire a anar esdevenint crític i a buscar alternatives socials.

Per passar de ser criticaire a crític crec que, sense deixar la indignació, hom s'ha d'obrir a l'admiració. L'admiració és el sentiment aparentment contrari a la indignació, encara que en realitat n'és complementari. L'admiració es produeix, quan al mateix temps que hom s'indigna davant de situacions que haurien d'estar superades, no perd la capacitat d'observar unes altres persones, que estan tan compromeses en el canvi de la societat, fins al punt que no els queda gaire temps per criticar els altres, ni per pensar que són més que els altres. Senzillament, han observat la realitat social, n'han fet una crítica, han elaborat unes opcions, i passen de fer uns compromisos aïllats a viure compromesos.

Tant al maig del 68, com en el moviment dels indignats, hi ha gent que actua d'aquesta manera. Per això crec que és important admirar aquestes vides compromeses positivament en el canvi social. Val a dir, també, que a totes les èpoques i en totes les situacions, hi ha dones i homes que estimen de veritat i lluiten per al bé comú sense defallir. Fins i tot, algunes d'aquestes persones són capaces de donar la vida pels altres.

Em sembla que el moviment del maig del 68, al costat dels seus valors i propostes alternatives socials, va quedar en ben poca cosa, perquè al costat de la indignació li va mancar l'admiració. Em sabria molt de greu que el moviment dels indignats actuals, acabés d'una manera similar. Per això, sense deixar la indignació, cal estimular l'admiració.

El moviment dels indignats ha de promoure la reflexió política, econòmica, cultural, social i filosòfica. Per a la reflexió teològica, a més a més, és un "signe dels temps", és a dir, de la presència de Déu en la història de la humanitat. Efectivament, l'Evangeli va iniciar un moviment d'indignats dins la història, tot denunciant la manipulació de la dignitat de la persona i, al mateix temps, un moviment d'admirats davant la tendresa de Déu manifestada en la persona de Jesús de Natzaret, que amb la seva mort i resurrecció, va segellar per sempre la força transformadora i incontrolable de l'amor.

Hom pot dir que la història mostra que els cristians no sempre hem estat testimonis creïbles de la fe que professem i que, davant d'això, cal viure una indignació evangèlica. Tanmateix, la història també mostra que sempre hi ha hagut cristians que ho han donat tot a favor dels altres, especialment dels pobres, i que han cooperat a la transformació de la societat. Davant d'això, també cal viure l'admiració evangèlica.

Quan hom tracta de viure al mateix temps la indignació i l'admiració, no perd el bon humor, fins i tot, en mig dels conflictes i fracassos. Ho fa, perquè tracta d'estimar i sap que la "película acaba bé", perquè l'amor sempre és més fort que la mort. La indignació i l'admiració neixen de la capacitat de sorpresa davant la vida, que és l'actitud que ens permet llevar-nos cada matí pensant i sentint que val la pena haver nascut i que val la pena seguir explorant l'aventura humana.

Ramon Prat i Pons
Vicari general del bisbat de Lleida. Director de l'IREL
(Article publicat al diari Segre el passat 13 de setembre)

LA MANCA DE LLIBERTAT

Els presos de les nostres contrades tenen assegurat el menjar i el dormir cosa que no es pot dir ni de Rwanda, ni de Camerun ni de molts països. Ara mateix han descobert en una fossa comuna més d’un miler de cossos de presos assassinats sense judici a Líbia. Aquests ni tan sols la vida tenien garantida. Aquí això no passa. Però els manca la llibertat.

Com la pateixen?

Segueixo un excel·lent article de la Victòria Molins a Catalunya Cristiana (Nº 1670). Els interns viuen en una constant incertesa. No saben quan els cridaran a fer aquell curset que els han promès, ni quan podran visitar el psicòleg o l’educador. Desconeixen quan deixaran de denegar-los els permisos, ni quan podran iniciar el tercer grau de llibertat, ni què pensa d’ells el subdirector de tractament.

A més hi ha els problemes de la pròpia família que sovint els tracta com a delinqüents i no els truquen (no el poden trucar) ni els visiten. Ell, l’intern, quan té diners, pot fer algunes trucades però sovint no encerta el familiar o l’amiga i parla amb algú que tant els fa del seu parent o amic. Si la seva dona (o la mare) es posa malalta o bé l’Administració li pren els fills, ell no pot fer res més que plorar i sovint tampoc no ho pot explicar als companys que viuen isolats encara que estiguin en el mateix mòdul. La vida es torna tan monòtona que passen anys i anys i ni se’n adonen. No saben quin dels delictes anteriors encara no ha estat jutjat i sovint es troben amb la sorpresa que, quan els faltaven uns mesos per la llibertat els criden per un judici pendent del que ni se’n recordaven. Apa, tornem-hi! Alguns aprofiten el temps per aprendre idiomes (el català o l’anglès) i per fer els estudis primaris que mai no havien fet o saben fer treballs manuals; però n’hi ha d’altres que no tenen cap alicient de res. Molts no tenen cap il·lusió de sortir en llibertat perquè al carrer ningú no els espera i als seus cinquanta o seixanta anys saben que ningú no els donarà feina ni tampoc tindran cap sostre per anar a dormir. Cobraran per un temps el subsidi d’atur que no dóna per viure en una pensió.

Pitjor ho tenen molts estrangers que saben que, al sortir, no tindran papers i, si no els obliguen a sortir cap el seu país, hauran de viure clandestinament sense possibilitat de trobar cap treball sense ni tan sols el permís de residència. Altres tenen dona i fills aquí però l’Administració els deportarà als països d’origen (si cap dels nens no ha nascut aquí). Si volen retornar amb els seus (que tenen aquí) hauran de demorar deu anys.

A dins els mòduls encara tenen una altra inseguretat que és el perill d’un baralla amb el resultat d’haver d’anar per un temps a les cel·les d’aïllament encara que la baralla no l’hagi provocat el que ha estat castigat. Com el futbol, tot depèn del informe del funcionari que estava a càrrec del mòdul.

Ells i nosaltres veiem que els interns són majoritàriament pobres i pobres també els que els visiten. Per això ens cal recordar aquella benaurança de Jesús que diu: feliços els pobres (Mt 5,3) i aquella benedicció: Veniu beneïts del meu Pare... perquè era pres i em vinguéreu a veure (Mt 25,36-36).

Què hi podem fer els que els anem a veure? Doncs escoltar-los que és molt, perquè no podem pas canviar el curs d’un judici ja que no està a les nostres mans.

Gràcies a Déu, com ja es veia a venir, han sortit una gran quantitat de voluntaris al Bages que fan diferents serveis als interns i la nostra comarca ja no viu en una bombolla com quan es feien aquelles nombroses manifestacions que proclamaven “Presó no, gràcies”.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ELS MANIFESTOS A FAVOR DE LA LLENGUA

Parlo d’aquest tema perquè també toca la religió i la vida cristiana.

Us aniria bé saber que el Rei Carles III que, la majoria de la gent el coneix pel conyac de sobretaula, va exercir un control tan fort de les impremtes de Catalunya que va aconseguir que no s’edités cap catecisme en català. De manera que en aquell temps en que tothom (absolutament tothom) parlava el català, els nens havien d’aprendre la doctrina cristiana en castellà. Era el temps de la universitat de Cervera on hi havia una d’aquestes poques impremtes.

He dit això perquè us adoneu que la cosa ve de lluny. Es tractava d’un projecte a llarg termini per anar eliminant la nostra llengua.

Del nostre record tots els que van estudiar (primària, secundària i universitat) entre els anys d’acabada la guerra civil i els seixanta-setanta van rebre totes les assignatures en castellà i tampoc no hi havia, en cap escola, l’assignatura de llengua catalana. Els que, com jo, vam viure aquest període havíem d’aprendre el català fora de l’horari escolar. La meva mare, en canvi, que pel novembre hauria fet els cent anys, com que va tenir la infància en temps de la primera república escrivia correctament el català que era llengua en la que fou escolaritzada.

Al començament he dit que era un problema que afecta a la religió. Per què? Perquè vivim la història d’una llarga imposició. Un domini que per altra banda també és econòmic però no tinc dades per transmetre-les.

Quina és la postura d’un cristià davant aquestes imposicions?

Primera que no és veritat que s’impedeixi al nen aprendre el castellà perquè a més de les assignatures de llengua castellana que s’impartiran evidentment en aquella llengua el nen disposa de 95 canals de televisió dels quals només 7 o 8 són en català. Les emissores de ràdio no tant però aneu canviant d’emissora i veureu que només una de cada quatre és en català. Els cines, la propaganda de tota mena... No es nega a cap nen la possibilitat de parlar i aprendre bé la llengua castellana diguin el que diguin els meus amics de les Castelles que es lamenten del nostre imperialisme. Fins i tot la TV 13, que és de l’episcopat, se suma a les protestes contra el català. Corre la brama que els nens a Catalunya no se’ls ensenya castellà i sabeu de sobres que és mentida.

Per altra banda totes les noves tecnologies ens empenyen a tornar-nos anglofons i els joves més que ningú i l’anglès acabarà imposant-se.

Però des del cristianisme encara tenim una altre obligació que és la d’estimar tothom i també els que ens volen imposar càrregues i obligacions que només miren els interessos del seu imperialisme. Els hem d’estimar com vam acabar estimant els romans que ens van imposar una llengua, la llatina, que no tenia res a veure amb les que es parlaven en les nostres contrades.

Tots els països s’han format amb imposicions i hem d’acabar estimant-nos. La qual cosa no impedeixi de defensar el que és nostre i de fer-ho amb contundència i, per fer això, no ens cal pas fomentar cap mena d’odi ni contra els castellans ni contra els anglesos.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ENTORN A LA VISITA DEL PAPA

La nostra parròquia va acollir quaranta-dos joves de Tolosa de Llenguadoc (francesos). La meitat van dormir en un poliesportiu de l’escola verda i l’altra meitat per les cases. No sé si encerto fent un balanç altament positiu mirant la convivència, els voluntaris i la Missa del diumenge en la que van participar junt amb nosaltres. Al menys ells van marxar demostrant molt agraïment. Una trobada d’aquestes característiques sempre comporta enriquir-nos amb la visió i els costums de l’altre. Això també val per la macro-trobada que es va fer a Madrid.

Un altre element altament positiu de la gran trobada va ésser l’alegria que es respirava. En els ambients abarrotats de joves, sense la degradació de l’alcohol, es respira una gran joia i aquesta no va ésser cap excepció. Encara un altre de positiu que era la imatge de unitat de tota l’església que es palpava veient creients de totes les parts del món formant un sol cor i una sola veu.

També vull remarcar algun element negatiu.

Un element negatiu a nivell mediàtic (i sobre tot en les emissores més nostrades) va ésser la confusió en la paraula “laic”. Una cosa és que es fessin manifestacions contra el Papa perfectament legítimes en un estat de dret i una altra que fossin “laiques”. Quan diem que un ajuntament és laic ningú no pensa que sigui anticatòlic i tampoc ho és una escola “laica”. Aquelles manifestacions eren anticatòliques o antipapa (i legítimes) però no pas laiques. No confonguem paraules. Alguns dels manifestants contraris ni tant sols anaven contra l’església sinó contra aquella imatge d’església que es manifestava allí. Quina? La que (al meu entendre, és clar) promovia una excessiva veneració del Papa que, envoltat de centenars de bisbes, els ofuscava de manera que semblava que hi havia una sola paraula i que aquest únic que parlava fos el mateix Jesucrist. El Crist som tots i el Papa ens coordina però sabem i creiem que Jesucrist està del tot present en cada una de les petites comunitats que preguen a l’entorn d’una Eucaristia.

Aquella grandiosa veneració pel Papa només es pot donar quan l’església està en connivència amb totes les autoritats totalitàries que ja els va bé un líder religiós d’aquestes característiques al costat de prínceps, reis i governants.

Tot amb tot l’Església no hauria ps durat al llarg dels segles sense una ferma i estreta organització.

Si el que hagués vingut fora el mateix Jesucrist s’hauria posat al costat d’uns altres, de molts il·legals i aturats i els mateixos principals del poble probablement l’haurien evitat. Moltes multituds seguidores de Jesucrist s’haurien d’haver enfrontat amb els antiavalots.

Amb això vull dir que moltes de les manifestacions contra la visita del Papa no eren ni tan sols laiques sinó que podien procedir de grups cristians legítimament inconformistes. El que no s’ha d’aprovar és l’ambient mal educat d’algunes d’aquestes.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

15M.”versus” JMJ ?

Yago de la Cierva , màxim responsable de l’organització de la JMJ, va reconèixer que "molts dels temes que defensen els in-dignats són compartits; per exemple, la situació incòmoda en què es troba el país, no tan sols des del punt de vista econòmic, sinó també de crisi de valors, de crisi política, de corrupció".

Va aclarir que alguns catòlics no comparteixen el tractament dels problemes amb el moviment del 15-M perquè, encara que adverteixen que els "indignats" tenen raó per la manera com descriuen la realitat, pensen que la posició cristiana no és la de protestar, sinó la de preguntar-se què cal fer per sortir de les dificultats. Alguns creiem que els integrants del 15-M basen les seves assemblees en veure i jutjar, i després vindrà l'actuar. Primer cal saber i concretar el “què”, després s’haurà de procedir a analitzar el “com”.

Que es produeixi el canvi profund per al nostre món que somnien uns i altres no és fàcil, ni es farà d'un dia per l’altre.

Tant de bo pogués haver-hi una bona intercomunicació de valors entre la JMJ i els indignats del 15-M. Per ara, a uns i altres els falta una dimensió. Als uns, tocar més de peus terra; als altres, mirar els valors que els pot donar l'Evangeli.

No creiem que hi hagi d'haver enfrontaments; la situació és dura, però hi ha d'haver sortida. Uns i altres han de vetllar per lliurar-se d’infiltrats i manipuladors. La Jornada Mundial de la Joventut i els indignats del 15-M cal que convisquin en pau o es complementin perquè això comportaria una gran esperança .

Haurà passat alguna cosa aquest agost, o tot seran focs artificials? Josep.T.B.

ELS JOVES D’ALTRES LLOCS DEL MÓN

A Madrid, els dies 16 d’agost en endavant, s’hi trobaran joves cristians de tots els indrets del món. Els que vindran a Navarcles el diumenge dia 14 quedaran astorats de veure que no hi ha cap jove (o casi cap) que participi de la Missa del diumenge.

És que aquí som dolents i en altres loocs més bons? No va per ací la cosa.

Quan hi ha una deserció quasi massiva de tots els joves no podem córrer a distingir les causes. Segurament el primer que hem de fer és adonar-nos del trist paper que la nostre església ha fet en les dues anteriors dictadures (la del Primo de Rivera i la del Franco). Els actuals dirigents de la societat (mestres, periodistes, polítics) estan majoritàriament marcats per aquella connivència Església-Estat i, seguint la llei del pèndol, que es dóna en tantes coses de la vida, ara toca apartar-se, fins i tot els que són amics de la parròquia. Els joves que estan a la que salta dels canvis de la societat de seguida s’han apuntat a l’allunyament. Això es nota fins i tot amb els infants que, a l’escola, si diuen que el diumenge han fet d’escolans, se’ls en enriuen. Per això els pares que sincerament voldrien que els seus fills s’acostessin a l’església es troben amb la resistència del mateix fill. Un nen o un jove difícilment pot nedar tot sol a contracorrent.

Però això no passa pas a tot arreu. En el títol de l’article he posar “els joves d’altres parts del món” perquè hi ha països que ha succeït justament el contrari que aquí. Els règims que han governat han estat contraris o molt contraris a l’església fins a perseguir-la (com en el cas de Mèxic i els pobles de òrbites comunistes). Molts joves actuals d’aquests països senten l’orgull de manifestar-se cristians.

Amb això vull dir que un llarg temps d’església massa triomfant ha tingut conseqüències nefastes pel futur que ara vivim. Probablement hi ha altres causes d’aquesta situació però ens passa que els que vivim el moment actual no tenim tan fàcil analitzar el que passa com ho podran fer d’ací a trenta o cinquanta anys.

I què passarà? Ja he advertit en articles anteriors que aquests joves sense gens ni mica de formació religiosa no seran capaços de donar respostes als principals reptes de la vida enfront d’aquells altres, àrabs sobretot o també joves d’extrema dreta, que porten des de la infància un adoctrinament.

Diran pot ser que són partidaris de l’Evangeli sense haver-se’l llegit mai ja que les escoles recomanaran tota mena de clàssics menys l’Evangeli. Estaran buits d’una formació elemental per entendre la civilització que ens ha vist créixer i que ha marcat els valors que defensen fins i tot els ateus de la nostra societat.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Parròquia de Santa Maria de Valldaura de Manresa

LES COMPETICIONS

Sort que dintre de cada família no es fan competicions. Seria un desastre! L’avi i l’àvia perdrien totes les curses de córrer, els nens perdrien la competició de veure qui guanya més diners, ... Gràcies a Déu la gent de la mateixa família són molt poc iguals i això els fa complementaris. Els aguanta l’amor que es tenen entre ells.

Si jutgéssim el que ens està donant la societat, els medis, els premis, sembla que només existeixen els campions (de futbol, de natació, de ciclismes, de cantants que reuneixen enormes quantitats de gents al concert...) i tots els altres que som nosaltres som uns caps de llúpia que ens limitem a adorar els grans líders que se’ns proposen. Sembla que només hem estat posats en aquest món per fer de comparses. Ja no parlo dels sous enormes que cobren aquests ídols al costat dels diners molt limitats que cobra la majoria de la població (uns per subsidi d’atur i altres per treballs sovint precaris i altres, ni que siguin funcionaris veuen com els retallen els sous que semblava, fins ara, que tenien assegurats).

Es van accentuant les diferències entre els que estan al cap de munt de tots i els que estan a baix.

Si en aquest món hem de destinar mitja vida a adorar i venerar els que ens presenten com a guanyadors reculem al temps dels gladiadors i dels circs romans on els emperadors distreien la gent i convertien el poble en inútil. Com més venerem els triomfadors més sensació d’incapacitat tindrem nosaltres.

Aquest mateix error de fer-nos viure de les imatges dels grans sants, l’havíem tingut a dins la nostra mateixa església quan ens proposaven homes i dones molt bons ben ornats d’unes aureoles que ens els feia inassequibles. I això ens ha fet mal perquè oblidem la nostra pròpia dignitat. Jesús lluitava contra la veneració que tenien els jueus dels profetes o dels reis quan deia als que l’escoltaven que no es quedessin amb el gran profeta Jonàs perquè aquí hi ha algú més que Jonàs (Mt 12,41) i no es quedéssin admirant el ran Salomó perquè fins les flors del camp vesteixen millor que aquell rei (Lc 12,27) i aquí hi ha algú més que el rei Salomó (Mt 12,42).

I d’on li venia la dignitat a Jesús? Del mateix lloc d’on ens ve la nostra: Els creients la trobem en el Pare del Cel que és Pare de cada un de nosaltres i ens reconeix a cada un pel nostre nom (Jn 10,3) i està atent a les nostres febleses a punt de rebre’ns perquè fins i tot els àngels dels més petits estan contemplant-lo cara a cara (Mt 18,10).

La fe en el Pare del cel ens fa iguals i ens ajuda a no tenir cap mena de complexes ni per la nostra manca de forces, ni pels nostres errors. El Pare ens reconeix i ens estima tal com som. No ens cal anar darrere els ídols, les figuretes, els campions o els famosos.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

+ Mossèn IGNASI RIBAS PRUNÉ

El diumenge dia 10 de juliol ens ha+ Mossèn IGNASI RIBAS PRUNÉS deixat Mn. Ignasi RIBAS PRUNÉS que fou durant set anys rector de la nostra parròquia. Va deixar rastre de la seva ànima pagesa i contemplativa de la natura amb uns escrits creatius de llenguatge. Que ho diguin els malalts que anava a visitar quan podien encetar el llenguatge dels arbres, les plantes i les flors. Se li il·luminaven els ulls i eixamplava les grosses mans per fer evident els que vivia de la contemplació de la natura.

Vull fer-li un homenatge reproduint un dels seus escrits (de l’any 2000) on parla de la seva mort.

NEGRA NIT

La nit plana ben d’hora sobre la població. Aleshores el silenci s’imposa i tot parla de solitud. Quan tot és foscor sense lluna ni guspires de casa habitada, prenc una manta, adreço el pas carretera amunt i planto l’equena sobre l’abrigall. Allà m’embriago amb els rajolins de llum que vessen de cada estel. Tots són vius, nets i diferents. En conjunt teixeixen una enramada immensa de coloraines. Quina munió! Quants n’hi ha? Em faria gràcia saber-ne el nombre, però què en trauria? Una xifra. És massa freda.

No. L’estelada no és una quantitat. És una meravella. És un espectacle sorprenent. És una dansa de mones que sosté la omnipotència creadora de Déu. Corprèn tanta llum tan llunyana i tan rutilant. La nit no és negra. La nit és clara i eloqüent. La nit revela la nostra petitesa i desperta la nostra admiració.

Després, ajagut de cara enlaire, em pregunto pels seus orígens. Com han aparegut aquestes aparents espurnes de claredad? No ho sé però n’he fet la meva teoria personal

He pensat que en un principi Déu vivia en l’única relació del Fill i de l’Esperit. Després creà l’home per acollir-lo a casa seva, però lliure (fins aquí és cert). Perquè no veiés la seva glòria, estengué un vel opac al seu entorn. L’home pelegrinà per la terra sense llum. En morir, cada just entrava al cel i feia un forat a la cortina. Cada sant era un nou esquinç. Els màrtirs feien un trau amb un deix de vermell. Els infants i les verges no deixaven rastre i els fidels confessors acolorien de blau. Nosaltres aquests estrips els anomenem estels i els veiem amb un toc de color.

Després morí el Crist i, és clar, en entrar al cel feu una bohïga espectacular: és el Sol. En pujar al cel Maria, la pubilla de la humanitat, obrí un orifici gran i benigne que és la Lluna.

Per això les estrelles poden ésser espitlleres de la benaurança. “El cel parla de la glòria de Déu i l’estelada anuncia l’obra de les seves mans” (Sl 19,2).

Quan jo em mori no pretenc pas fer cap forat nou. Demano passar pel pas de Maria. Segur que n’hi entren molts. Amb la seguretat que en aquest esboranc no hi ha pas foc.

Ignasi RIBAS PRUNÉS.

Fins aquí el seu escrit contemplatiu com tots. Acabo enviant un agraïment a Mn. Ignasi. La parròquia que jo vaig trobar no la vaig pas inventar. Els que m’havien precedit li havien anat donant forma i a fe que la vaig trobar ben organitzada, amb una colla de gent amb una fe fonda, que cuidaven la parròquia com si fos la pròpia casa. Una parròquia oberta a tots els grups del poble.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

Web Parròquia de Valldaura de Manresa