Comentaris d' actualitat: d’agost 2008

diumenge, d’agost 03, 2008

Homilia en la celebració dels 50 anys de sacerdoci

Benvinguts germans, familiars i amics de les comunitats cristianes que al llarg de 50 anys vaig intentar servir: Santa Maria d'Oló, Sant Feliu de Codines, Torelló, Campdevànol, Sarare de Veneçuela, Sant Fruitós de Bages i en especial els vinguts de lluny, representants d'aquelles estimades parròquies de la Pampa argentina: Jacinto Arauz i Bernasconi i avui presents aquí per compartir la joia de trobar-nos i agrair a Déu la seva crida i elecció gratuïta. Benvinguts també comunitat i residència de les Germanetes dels pobres i vosaltres, comunitat sota l'advocació de Santa Maria de Valldaura, que sou l'última joia que se m'ha confiat.

Fa 50 anys el bisbe en nom del Crist i de l'església em va cridar a treballar en una gran missió: donar a conèixer un Déu que, per bogeria d'amor a tots, es féu home per compartir la vida dels humans i s'ho va jugar tot, acceptant totes les conseqüències fins a la mort en creu. Déu havia fet l'home i dona perquè fossin imatge i semblança seva. Però tots estàvem desfigurats. Déu volia aconseguir un home com Ell havia pensat i ho trobà en el voler del seu fill al fer-se un de nosaltres. Així doncs en Jesús es justificava la mateixa creació de l'home i de la dona i així per Ell es justificada la nostra vida. Almenys n'hi hauria un entre els homes i dones de tots els temps que fos la realització plena del seu projecte original. Ho va pagar car, però Déu el glorificà donant-li per la resurrecció vida a compartir.

Des de llavors per la unió per Ell, amb Ell i en Ell podem ser homes nous i amb la possibilitat de compartir un dia la seva divinitat. Per fe i per gràcia ara poder formar amb ell un sol cos espiritual, i que en la festa del Corpus que avui celebrem recordem que Ell es fa pa en cada altar, una altra bogeria d'amor que fa que els sacerdots, per la repetició del gest i la paraula de Jesús "aquest és el meu cos... aquest és el calze de la meva sang, mengeu i beveu" puguem tocar el misteri i el puguem compartir en la comunió.

Quina crida, quina missió, quina gràcia que sobrepassa tot allò que podia pensar i imaginar.

L'agraïment a Déu en primer lloc és el motiu de la nostra Eucaristia d'avui. Són 50 anys de consagrar el pa i compartir-lo i repartir-lo. 50 anys de batejar i beneir i 50 anys per despertar l'afany de superació a molts adolescents i joves que avui, ja adults, em fa goig de veure'ls dempeus. 50 anys en els quals hem pogut engendrar fills espirituals que seguiran en la mateixa causa del Crist.

Avui encara, i més que mai, estic convençut que el camí de l'amor és l'únic que pot salvar el món, i val la pena gastar la vida per aquesta causa. Malgrat que aquest camí sigui, per molts, inútil, un destorb, una bogeria, un conte bonic. Us dic de veritat que no he trobat fora del seguiment d'aquesta crida un altre motiu millor per gastar-hi la vida i viure-la amb sentit. No crec que la millor realització de la persona i la creació d'un món nou es pugui fer només des de la tècnica que sempre serveix a minories ni per sistemes econòmics insolidaris i excloents.

Val més un gram d'amor gratuït que tot el poder que dóna alló que en diuen progrés. Pogué més una Mare Teresa de Calcuta que el president del país més poderós del món constituït com a guardià d'aquest progrés, i incomprensiblement guardià de la Pau.

Els poderosos ens volen convèncer que en un camí lliures de Déu trobarem la felicitat. Peró cada dia sentim un crit que ningú pot apagar: Un altre món es possible. Són milions d'homes que no poden posar l'esperança en un futur que ens ho dóna tot programat des de la prepotència i l'afany de domini.

Mil vegades agrairé la crida, mil vegades vull refermar aquest seguiment. No sempre ha estat fàcil. He hagut d'aparcar per aquesta causa moltes altres aspiracions humanes ben dignes. Però bé s'ho valen totes les renúncies per fer aquest servei.

Servei que no és només pel bé espiritual sinó que vol la salvació de l'home tot sencer. Cap projecte de societat que no es proposi la millora de tota persona humana i de tots, en tota la seva dimensió espiritual i total, no pot ser l'esperança per a la humanitat. En això coincidim amb molts d'altres, creients o no. Som molts que volem i cerquem un món nou per diferents camins, malgrat que aquesta esperança està empresonada per estructures que malden per fer avortar tot treball i tot esforç per construir-lo.

Pot semblar que el camí de l'amor o dedicació a la causa de Crist sigui poca cosa per aconseguir tant alt fi.

També sé que als cridats ens sobrepassa aquest repte.

Després de valorar i agrair la crida, també voldria recordar a tots aquells que m'han ajudat a seguir-la.

Vaig néixer a Manresa. Vaig ser batejar el mateix dia pel meu pare.

He tingut la sort o la providència d'haver tingut una família que creia i practicava la fe. Recordo l'avi que resava el rosari tot esgrifollant blat de moro. Una mare que sempre recordaré en un moment determinat de la vida com fou en el primer comiat a peu de vaixell en marxa a la missió. Jo no sabia com eixugar-li les llàgrimes però ella acceptà per la fe la meva partença. El pare que entrava silenciós a l'habitació, mentre em feia l'adormit, i veia com de genolls resava cada dia abans d'anar a la feina. L'escolania de la Cova portada per un home de profunda convicció cristiana: germà Rius. I els companys de l'escolania, fins i tot alguns d'ells ja han donat la vida per la causa del Crist com en Lluís Espinal. Sacerdots i religioses de la família varen preparar el cor i el pensament per escoltar i respondre a la crida al servei a la Comunitat cristiana.

També dono gràcies a professors i companys amb els qui vàrem fer junts el seguiment no sempre fàcil. Vàrem créixer junts, vàrem arribar a l'altar junts. Ja no esteu aquí Bardolet, Bars, Casarramona. Vosaltres, traspassats, ja heu descobert que no heu viscut en va. Gràcies per tantes hores viscudes junts.

Quina sort, quina benedicció han estat per mi aquestes persones a la quals avui amb vosaltres recordo, agraeixo i en dono gracies a Déu.

I va arribar aquell dia esperat de l'ordenació sacerdotal. Gràcies germà bisbe Remón. Tot era com entrar al núvol del Tabor. Era com endinsar-nos en el misteri per imposició de les mans que ens portaven l'Esperit transversal que venia des dels inicis i de mans dels apòstols. I la consagració i unció de les mans per tocar el misteri. La primera missa. Els padrins.

Per fi arribà l'hora de lliurar tantes energies acumulades al seminari. La mà a l'arada. Tot a punt, el sarró, el bastó de pastor. Estàvem convençuts que nosaltres salvaríem el món. A poc a poc hem après que els temps de Déu no són els nostres. Que els paràmetres de Déu no són els nostres. I així, entre la fe i l'aventura, hem recorregut món on hem trobat persones que sempre guardarem al cor.

A voltes en moments difícils he qüestionat seguir aquesta crida.

I també més d'una vegada hem tingut la temptació dels apòstols. Un dia els apòstols varen dir a Jesús "a nosaltres que ho hem deixat tot per seguir-te què ens donaràs?". Jesús es digna contestar aquesta pregunta malgrat manifestava un seguiment massa interessat.

"Mentre visqueu, si ho deixeu tot per mi, rebreu el cent per u en pares, germans i béns en aquesta vida i la vida eterna en l'altra però també tindreu persecucions". Us puc ben dir que la promesa de Jesús s'està complint. El Senyor compleix. No cal passar-li factura, compleix la paraula donada.

Quantes mares he tingut a part de la meva, però, també: Sebastiana, Amelita, Gènova, Esperança i més, fills espirituals i néts en molts llocs del món. Avui tinc el goig de tenir entorn l'altar la companyia de mares, germans i amics que avui es sumen espiritualment en aquesta acció de gràcies. Un fill espiritual, Salvador Romano, nascut a la vocació en els anys en què era vicari de Sant Feliu de Codines, és avui missioner al Txad a l'Àfrica i m'han fet saber que avui estarà present aquí. Estan aquí també presents la meva família de la sang que m'han fet i em fan costat i també representants de la meva família de la fe.

Els digué també Jesús "tampoc us faltaran persecucions". Avui els mitjans explosionen la veritat o la mentida com un nou Big Bang. I enmig d'aquesta realitat d'oposició actual, indiferència o menyspreu envers la nostra missió sacerdotal., som molts milers que seguim al peu de l'altar.

Són molts companys sacerdots que avui comparteixen i gasten les seves vides en països pobres. Perquè saben que les catàstrofes més grans no són els tsunamis o terratrèmols dels quals ens donen a conèixer els mitjans sinó que és el tsunami i terratrèmol de cada dia que els porta a compartir la vida amb els més pobres. En aquests 50 anys a voltes ens ha tocat jugar-nos la vida pels pobres i perseguits per dictadures aquí i allà. Gràcies Senyor. No sé si hem fet bé els deures però ho hem intentat malgrat tantes mancances i pecats. També he d'agrair els anys en què els pobres foren mestres per mi.

I en acabar només puc dir sóc servent sense cap mèrit meu. Tot és per gràcia.

I ara responc a algunes preguntes que sovint ens fan.

I avui en aquest món d'increença què feu els sacerdots que doni sentit a la vostra vida?

Avui maldem per aplegar els fidels en comunitats cristianes obertes i missioneres que siguin signe d'una església que evangelitzi pel seu estil propi que és viure la germanor en comunitat. La tasca és difícil però esperançada i engrescadora. La comunitat cristiana és la visibilitat de l'Evangeli que està per estrenar tot i els renovats intents. També sé que morirem en l'intent però s'ho val. Altres seguiran.

Com veieu la situació de l'Església en el moment present?

Tant de bo que un dia l'Esperit Sant pugui aconseguir lliurar la nostra església carregada de tant de pes del passat que li impedeix caminar. Com estimo aquesta meva església que malgrat tot ha aconseguit transmetre'm la fe. Si sovint la critico és perquè l'estimo. La voldria portadora de la Paraula de Déu i del misteri del Cos de Crist. La voldria amb amor preferencial pels pobres. La voldria marcada per la pobresa de Betlem amb les inclemències dels pastors que dormien al ras il·luminats només per la glòria dels àngels.

I per què no hi ha vocacions?

Perquè avui s'educa més pel tenir que pel ser. Tanmateix l'esforç, la constància, el sacrifici, la gratuïtat, el compromís de per vida són valors menystinguts. I perquè en la vida de tants homes avui no hi ha lloc per a l'esperit.

I per acabar, escoltem en silenci al Déu que ens parla a tu i a mi. En el centre de la nostra festa hi és Ell. No els sentiu?

J.T.B.

Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:

1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.