LES CONSULTES D’INDEPENDÈNCIA

No en parlaré a favor ni en contra encara que jo, naturalment, tinc una postura presa. Només vull fer veure com és d’important saber on anem i això, pel que a mi em sembla, no es veu per enlloc.

El nostre desgraciat poble per una banda fa consultes d’independència i per altra banda no sap què vol ésser quan sigui gran. Estem enviant un missatge subliminar a la capital de l’Estat dient-los que estiguin tranquils perquè els grans eixos de la nostra cultura son barallar-nos per saber si hem de prohibir curses de braus i en això el nostre parlament hi destina hores i hores amb la benedicció dels diaris. També els enviem un altra missatge tranquil·litzador per la importància que donem al nostre “caganer” al qual la nostra televisió, la que paguem entre tots, hi destina una dolça melodia cada estona: “hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi...”. I quan salta la notícia d’algun nou personatge honorat amb el títol de caganer, amplien en noticiari perquè no quedi la caca sense cobertura. Això ho fan en nom des laïcisme però no cregueu que és antireligiós el missatge; simplement és porc i senyal de manca de projecte. Si no n’hi hagués prou amb això ara la preocupació més repetida de la nostra societat és la descoberta de politics i personatges corruptes amb el diner, tan dels que ara estan al poder com dels que fa qui sap quants anys hi eren i, com que la cosa fa forat, els governants estan destinant molts funcionaris a controlar els controladors i a inspeccionar els inspectors. Res tan semblant a la fracassada antiga URSS.

Mentre aquests ens estan dient que ja toquem a fons i que ja arriba la recuperació, les nostres Càritas cada dia es troben més desbordades de peticions de menjar. No cal que es preocupi el govern perquè ja ho resoldrà Càritas. Els parlamentaris podran mirar cap un altre cantó i ampliar funcionaris o defensar els animalets.

Ens queda el sarcasme de programes com Polònia que denoten la impotència d’un poble que fa escarni de tota persona que pogués valdre una mica. Així, sense adonar-nos, anem destrossant els possibles líders. Una manera de dir que tot lo nostre és de riure i que els nostres governs i personatges són de fireta.

En fi, que no sabem que volem ésser quan siguem grans, per tant aquestes consultes no espanten a cap intel·lectual enemic del nostre poble que dirà en el seu interior: “Aquests rai, no saben on van”.

Voleu un missatge positiu? Farà riure als que no sou creients però la resposta de Jesús (ja assotat) a Pilat que el podia condemnar, i de fet ho va fer, és aclaridora. Li diu: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran.» (Jn 19,11). Pilat va quedar tant impressionat d’aquesta resposta que va anar al poble a dir-los que aquell home era de veritat un rei (Jn 19,14). Amb altres paraules que no tenim res de nosaltres mateixos perquè tot ho hem rebut. Per tant, la identitat ha de venir d’aquest reconeixement i no pas dels que accepten els honors els uns dels altres i no reconeixen la glòria que ve del Déu únic (Jn 5,44).

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

EL DÉU EXILIAT

Molts creients pateixen avui per l’exili a que ha estat sotmès Déu i les coses sagrades. Es queixen de les pel·lícules antireligioses, dels programes en els que es ridiculitza la mateixa figura del Papa i dels bisbes (alguns massa disposats a condemnar tot el que se’ls posa al davant, tot s’ha de dir). Podríem pregar com el salmista que diu: Desperta't, Senyor! Per què dorms? Desvetlla't, no ens rebutgis per sempre (Sl 44,24). Sembla també que Déu mateix s’ha deixat atrapar i ha acceptat l’exili al que ha estat enviat.

Quan contemplem la imatge del crucificat ja tenim mitja resposta i quan ens aturem davant del pessebre en el relat de Betlem i els pastors tenim una altra mitja resposta. Observeu com Déu ja va ésser bandejat quan els dirigents del temps de Jesús el van agafar, jutjar, condemnar, burlar i executar com un delinqüent comú indesitjable. On era Déu? Doncs crucificat amb ell i patint amb ell. Els seguidors de Jesús, quan el veieren exposat a la burla de tothom i morint en aquell espectacle públic i execrable estarien amagats entre la multitud

Només un centurió se’n va adonar i ens ho va transmetre però el seu testimoni era insignificant perquè era un no-jueu. I en el naixement de Jesús? Rebutjada la mare embarassada per la gent de Betlem neix en l’anonimat i en la foscor. L’Evangeli de Lluc més amant de les imatges ens dóna una relat idíl·lic dels pastors (uns pobres) que, havent rebut la notícia s’acosten a veure aquell matrimoni foraster que tenien l’Infant en una menjadora d’animals. On era Déu? Ho repetim cada any: En el mateix pessebre.

Aquests dos exilis de Déu, el de la mort de Jesús i el del Nadal paradoxalment no van representar la fi de Déu sinó l’inici de la nova i purificada església primer a Judea, seguidament en el món grec començant per Antioquia i molt aviat en el món de l’imperi romà.

Que va passar que, després d’una humiliació com aquesta, tot tornés a neixer? Que Déu en aquell moment es va posar a caminar amb els exiliats, els deixebles desalentats i els fracassats que cercaven la justícia amb bona voluntat. Aquest Déu exiliat plorava amb els que ploren al costat dels pastors empobrits en el Nadal i caminant amb els deixebles desanimats per aquella mort de Jesús. Aquesta era la novetat.

Aquests exiliats (amb Déu caminant amb ells) van adonar-se d’allò que era principal: la descoberta de la Paraula de Déu, l’ajuda a cecs, coixos, pobres i menyspreats, i també en el reconeixement dels seus propis errors el principal dels quan hauria estat cercar culpables del que havien fet a Jesús mateix. Tot això en un ambient de pregària centrat en la presència del Crist en el menjar. És el secret de la resurrecció. Va resultar que el Déu exiliat d’aquell moment es va trobar més bé entre els petits i desaltentats que no pas entre els prínceps i els poderosos.

Avui ens trobem en situacions semblants però sense persecució. Simplement han condemnat el nostre Déu a l’exili i, amb ell, moltes manifestacions religioses. Però avui també aquest Déu camina amb nosaltres com va caminar amb els israelites a ple desert (1Co 10,4) i la seva llum ens fa veure que no hem de cercar culpables ni tampoc establir cap mena de rancor. El futur dels creients ha de passar per l’acceptació dels altres i per la joia de convertir-nos en servidors de pobres, fracassats i calumniats i això ens ha de convertir en portadors de pau.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

NADAL I LA GENEROSITAT

Aquests són dies per compartir, per regalar i per trobar-nos i reconciliar-nos.

Comencem per l’experiència dels israelites al desert. Fugits d’Egipte es van trobar amb una precarietat de tot, fins i tot d’aigua i no cal dir menjar. El “mannà” va ésser una trista experiència. Dic trista perquè, si bé va ajudar a que es repartissin el poc que tenien (quan ho van mesurar ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava al qui n’havien recollit poc) (Ex 16,18) aquella experiència va ésser nefasta perquè va produir molts morts (Jn 6,58; 1Co 10,7-8). El que no va funcionar és el projecte de repartiment obligatori.

El model de societat (Regne de Déu) que Jesús proposa és molt semblant al dels israelites al desert però sense la obligatorietat sinó des del manament de l’amor. Sant Pau ho diu en la segona carta als Corintis: no us ho mano (2Co 8,8).

Els cristians fem col·lectes i campanyes i generalment ens quedem molt curts. Fins que de la Missa, en la que hi participem una mica tots, no en surti una conversa per conèixer quins són els necessitats que tenim a la vora, fins que de la celebració cristiana no en surti algun compromís d’ajudar els necessitats que coneixem, les misses no seran atractives. Seran cerimònies més o menys ben fetes però no enganxaran. Seran arbres amb fullaraca com aquella figuera que Jesús va maleir ja que no donava fruit. Això no s’arregla posant-hi guitarres o cant gregorià ni tampoc fent més o menys solemne la celebració. Els pobres han d’ésser el centre de l’Eucaristia. Ara que les celebracions es van aprimant (ve menys gent) serà l’ocasió per fer dues coses que serien la marca cristiana: Una establir contacte amb els assistents demanant-los quins pobres coneixen (de prop de casa) que requereixin alguna mena d’ajuda. Sempre amb la condició de que l’ajuda sigui sense obligatorietat i la segona cosa és que haurem d’ésser més generosos, molt més, perquè fins ara les col·lectes serveixen per sufragar les despeses de l’església, llum, calefacció... i, encara que hi ha alguna caixeta per Càritas el que es recull és ridícul. I el que hem d’evitar és fer donatius sense saber on van a parar pensant que Càritas ja es cuidarà d’ells. Tots som Càritas i tots som un cos que ha de reconèixer els que tenim molt propers que passen necessitat.

I això es pot aconseguir sense obligatorietat? Els comunistes us diran que no perquè per això van establir les dictadures del proletariat que prenien la iniciativa a la gent i els capitalistes són tan amants del diner que donaran només del que els sobri pensant que ja fan prou, encara que les quantitats enlluernin.

Les grans campanyes que es munten (televisions i ràdios) al voltants del Nadal arrenquen alguna mena de generositat a les persones i contagien fins i tot als que no havien pensat donar res però no estan en la línia d’allò que hauríem de somniar els creients en Jesucrist, els falta la responsabilitat per mirar els que tenim a costat de casa. Els falta parlar-ne amb els altres que participen en la mateixa celebració.

Com veieu sovint estem molt lluny de l’Evangeli. Tampoc les celebracions multitudinàries ens serveixen per recordar-nos dels pobres.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LES MIDES DE PRESSIÓ

           Quan a Mauritània uns homes han segrestat uns cooperants quedem perplexes pensant: "Si aquesta gent els anava a ajudar!".

Els segrestaments i els robatoris a mà armada són les armes dels pobres. Tristes armes, però armes. Quan tenen armament es converteixen ells mateixos en opressors i, si un dia assoleixen el govern ja ho demostren perquè solen tenir els mateixos defectes que els que acaben d'enderrocar.

Quan un país pobre se sent expoliat pels que el trepitgen pot fer dues coses: O bé acceptar les caritats dels poderosos i llepar-los les sabates amb mostres d'agraïment o bé intentar una protesta, sovint irracional, en forma de robatori o intentar apoderar-se d'hostatges.

Si us en recordeu quan el Paris-Dakar passava per Àfrica, aquesta organització tenia una ONG pròpia que anava oferint dàdives als pobles per on passava mentre ostentava cotxes sofisticats, vestimenta d'últim model i suports logístics aeris i sanitaris d'última generació per la cursa. De pas els deixava també per a ells, els esquelets dels cotxes de competició accidentats i les ferralles caríssimes abandonades prop dels poblats. Molts africans es donaven per satisfets i llepaven les sandàlies dels grans benefactors acceptant aquella violència psicològica que els humiliava. Uns altres, en canvi van recòrrer a l'altra arma que tenen els pobres que és l'amenaça d'atemptats i de violència. Si aquesta està acompanyada de la manca de por la mort fa temibles els segrestadors i els que poden posar-se al teu costat amb una bomba lligada a la cintura. L'organització de la cursa va optar per canviar d'escenari. 

No he justificat res fins ara. Només he enumerat les armes dels uns i les dels altres i encara no he mencionat l'expoliació de recursos naturals dels països africans per part dels nostres empresaris que ens diem civilitzats. Als ulls de Déu, tan indigne (per la natura humana) és una presa d'hostatges que és l'arma dels pobres, com l'apropiació d'una mina de diamants o dels arbres de fusta noble d'aquell territori que és l'arma dels rics.

En el temps de Jesús els pobres camperols, en anys de secada, havien de mal vendre els seus camps i vaques i lliurar-se ells mateixos i la família com esclaus. O també tenien un altre recurs que era tirar-se a la muntanya convertint-se primer en assaltadors de caravanes i després en carn de crucificats el dia que els enxampaven, ja que els donaven el mateix tracte que els sediciosos contra l'imperi.

Jesús mateix fou acusat de malfactor si us en recordeu (Jn 18,30) i va acollir un altre acusat de sedició, també crucificat (Mt 27,38) dient-li que hi havia lloc per a ell al paradís (al costat del Pare). En aquell moment no hi havia lleis que castiguessin els devoradors dels béns de les viudes i dels orfes (Mc 12,40).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

EL PROBLEMA NO SÓN LES LLEIS

              Els polítics es fiquen en camises d'onze vares quan decideixen coses tècniques per majoria de vots. Poso per exemple que si el país Valencià decideixen que la llengua que parlen no és la catalana el que aconseguiran és desviar les subvencions però no canviaran en cap cas el concepte que, com a menys, ho ha de decidir la comunitat educativa o algú coneixedor del problema. Quan es discuteix sobre la llei del valencià ens equivoquem de tema. El problema no és la llei sinó el problema és la llengua.

El mateix passa amb la definició del que és una nació. Els polítics aconseguiran subvencionar o negar el pa i la sal a qui cregui amb la pròpia nació o amb una altra però quan el debat es centra en les lleis ens equivoquem de tema. La llei és per indicar-nos qui té el poder en aquest moment.

Imagineu que el debat sobre la pena de mort es basa en el crim prou gruixut i ben demostrat. Tothom hi dirà la seva, però el vertader problema consisteix sempre en preguntar-nos si un home (ni que sigui jutge) té potestat per treure la vida a un altre. Mentre el discurs no se centri en allò que és principal el debat serà inconsistent i es discutirà si en aquest cas o en aquell altre es pot aplicar la pena de mort.. Serà un debat sense intel·ligència.

Si heu entès el que he dit no us costarà gaire entendre que el debat de l'avortament no s'ha de centrar en les lleis com estan fent ara defensors i detractors. Qui són els polítics per dir si la vida és a la primera o a la quarta setmana? Qui és el polític per decidir que una vida encara no té importància i quan ja en té. El problema no és la llei sinó que el problema és el mateix avortament. D'aquí uns anys s'esgarrifaran amb la lleugeresa amb que nosaltres hem tractat un tema tan important que consisteix en si la mare ha de promoure la vida del que té en el seu si o bé l'ha d'eliminar. D'aquí uns quans anys no entendran les xifres enormes de nadons eliminats en la societat del nostre temps. No és cosa de lleis sinó de sentit comú. El polític decidirà, en tot cas, la despenalització però mai ha d'entrar en el debat científic perquè no li correspon.

Imagineu que, a la fi, el governant imposa el concepte del dret a avortar. Molt bé. Doncs a la Xina tranquil·lament amb la nostra llei podran eliminar els nadons si són nenes perquè per raons que desconec els matrimonis tenen com a desgràcia parir nenes i no nens. El problema no és la llei sinó el mateix avortament i la pregunta intel·ligent és a veure com ha d'estimar la mare el fill que tot just ha concebut i guarda en el seu si.

Quan a Jesús li presenten una dona que ha comès adulteri la pregunta que li fan és sobre la llei: La nostra llei – li diuen-  ens mana matar aquestes tals(Jn 8,5). Ell prescindeix de la llei perquè el vertader debat està en la persona i no en el legislador i els fa la pregunta que els ajuda a anar a fons de la qüestió: El qui de vosaltres estigui sense pecat que tiri la primera pedra (Jn 8,7). Ve a dir-los "qui és un home feble o qui són uns homes febles per decidir sobre la vida d'una dona feble com ells?" Aquesta és la pregunta fonamental que ens ajuda a centrar el tema. No es tracta de veure què diu la llei ni tampoc de quina llei hem de fer sinó de preguntar on hi ha les persones i com les hem de estimar i salvar.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

 

TENIM FIL DIRECTE AMB DÉU

         Un creient com ets tu sap, des de petit, que pot resar des de qualsevol lloc; més encara sap que aquest Déu de Jesús el té sempre a la vora caminant al costat teu. Un creient com ets tu, sap que el moble millor de qualsevol església són les persones: tu i els altres, que us trobeu per pregar junts i per constituir una petita (de vegades insignificant) comunitat.

Què fa l'Església si cada fidel ja té el fil  directe amb Déu?

El bisbe i els preveres, en nom de l'església, són ordenats (han rebut el sagrament de l'orde) per servir aquestes comunitats.

Com?

1.- El bisbe i els preveres serveixen ajudant a trobar i proclamar la Paraula de Déu present en mig nostre. Aquesta Paraula ens ve en forma de Lectures (per escoltar) i de Pa (el Pa Eucarístic) per alimentar. Aquest do de Déu ens ha vingut pel Baptisme que també ens han administrat els preveres ordenats. Junt amb això i com a conseqüència, han d'animar als fidels a trobar per ells mateixos la Paraula fent lectures bíbliques o grups de formació a fi de descobrir aquest Déu que ens parla i ens alimenta no només en les celebracions sinó en qualsevol lloc.

 

2.- El bisbe i els preveres estan ordenats per animar a descobrir, en l'altre, un fill de Déu necessitat i crear ambients litúrgics que ho afavoreixin. De la Celebració Eucarística n'han de sortir les visites als malalts i presos, l'ajuda als necessitats com la fa Càritas (que som tots) i el respecte i l'atenció a tot el que ens ho demana. Per això l'església ens ofereix, a més de l'aliment de la Paraula i el Pa (també pel que no en té per menjar), el sagrament del Perdó per aixecar-nos i aixecar tot aquell que necessita un cop de mà.

 

3.- El bisbe i els preveres estan ordenats per ajudar a descobrir l'Esperit que hi ha en l'interior de tots nosaltres. Per això promouen pregàries litúrgiques en les que hi hagi silencis, estones de contemplació i altres medis que fan descobrir l'Esperit, com un guerrer valent en el nostre interior que ens dóna força per superar tota mena d'adversitats. Per això, a més de la Paraula i el Pa; a més del sagrament de la Reconciliació; hi ha el sagrament de la Confirmació (confirmar la presència de l'Esperit en nosaltres).

 

Totes aquestes actuacions dels ministres ordenats (sacerdots i bisbes) que poden ésser excel·lents medis per trobar el Pare (en la Paraula i en el Pa) el Fill (en el servei al germà necessitat) i l'Esperit (en la força del nostre interior) en cap cas impedeixen que cada cristià tingui fil directe amb Déu. Són un servei que l'Església fa per ajudar i mai per posar cap mena obstacle entre cada creient i el Déu de la vida. Ens anirà bé recordar aquella actitud de Jesús envers Zaqueu que era tingut per impur pels jueus practicants i fidels. Recordareu com Jesús els va dir que aquell també era fill d'Abraham (és a dir, un bon jueu) per més que seguís cobrant impostos en favor dels romans (Lc 19,1-10). Ni tan sols aquest cobrador de l'impost dels romans no va quedar exclòs del projecte del Regne que tenia Jesús, ja que Ell ha vingut a crear nous lligams (on s'havien trencat) amb el Déu que ens vol salvar. Vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1Tm 2,4).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

LES PROHIBICIONS I EL PODER

                  Ho trobareu estrany però a l'Evangeli, a manca de poder no hi ha prohibicions. Aquell Jesús, home de Galilea va morir impotent (sense cap mica de poder) i només tenia la paraula per això parlava, increpava, insistia, demanava, invitava, però sobre tot presentava models a seguir, sigui de manera explícita dient: Ves i fes tu el mateix" (Lc 10,37) sigui presentant-los amb paràboles que dibuixaven una nova manera d'actuar. No prohibia. Només manava (donava ordres) als esperits immunds i als dimonis que posseïen la gent perquè deixessin lliures les persones.

La nostra església, seguidora de Jesucrist, ha passat èpoques de tot però, quan en temps medievals o en temps no tan llunyans ha tingut poder, massa sovint ha fet servir les prohibicions.

No fa tants anys hi havia els llibres prohibits, les pel·lícules prohibides, ... com si el mal ens vingués de fora. Tot el que entra de fora no fa mal a l'home (Mc 7,18) perquè (igual que el menjar) passa al ventre i es treu fora, el cos sa elimina allò que no convé i l'anima sana sap destriar entre tot el que veu o sent. El que fa mal no és pas el que ve de fora, el que podem veure o sentir sinó  la maldat que hi ha dins del propi cor d'on surten totes les intencions dolentes.... (Mc 7,20-23). Els que van viure el "maig del 68" recordaran allò que tan es repetia: "Prohibit prohibir"

Fixeu-vos en la diferència que hi ha entre proposar un model a seguir, com feia Jesús sabent que a molts no els interessarà (i els hem d'estimar igual), o bé manar o prohibir actes o celebracions.

Quan el jerarca de l'església prohibeix un acte o una celebració vol dir que ha perdut el sentit de l'Evangeli i se situa en la mateixa indignitat dels dictadors que volen controlar la vida i les activitats de tots els seus súbdits. Recordem allò que Jesús deia: No serà així entre vosaltres. El que vulgui ésser primer es farà el darrer de tots i el servidor de tots com el fill de l'home que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir. (Mc 10,43-45). El que vol controlar la gent se situa en aquella església de l'Edat medieval.

Si no es pot impedir res què ens resta? Sempre ens queda el valor de la paraula que anima, increpa, denuncia, crida, proclama, protesta, invita... Totes aquestes coses es poden fer sense tenir cap mena de poder. Precisament la força dels cristians és i ha estat sempre la Paraula.

El qui prohibeix no és pas el fort, només ho sembla, sinó que és el feble perquè té por. Per por Pilat va fer assotar Jesús quan es va adonar que la multitud li cridava (Jn 18,40-19,1). Per por Pilat va fer crucificar Jesús quan va témer per la cridòria de la gentada (Jn 19,15-16); dos actes que semblen de poder, perquè va fer sentir la seva voluntat sobre un home condemnat, però només ho aparenten perquè realment són actes de feblesa. Pilat demostrava el seu desconcert quan va preguntar a Jesús què cosa era la veritat (Jn 18,38) retirant-se nerviós sense esperar contestació. La resposta li va donar Jesús mateix quan li va dir: No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt (Jn 19,11). Li diu, com veieu, que la veritat que Pilat vol indagar consisteix en adonar-se que l'únic poder ve de Déu i que el qui el suplanta es fa encara més culpable.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

ESTIMAR ÉS ESTAR A GUST PLEGATS

          De tant en tant, quan acompanyo alguna família per la mort d'un familiar algú em diu: "La mare ha estat un regal per a tots nosaltres". És una manera de dir que tots es trobaven a gust al seu costat. Vol dir que aquella persona sabia escoltar i sabia morir perquè els altres visquessin.

Estimar és donar i rebre. Aquests eren ben conscients del molt que d'ella havien rebut.

Un altre fet. És trist però és real. No és de Navarcles, que si ho fos, no el posaria. Una família tenen la mare velleta que s'ha posat malalta. L'home truca al seu germà i li comunica per si la vol venir a veure. La resposta el va deixar glaçat. "No hi ha un pont al vostre poble? Doncs tira-la daltabaix". Al cap de poc l'àvia va morir i aquest que havia dit això estava amb cara de commogut a primera fila rebent el condol dels presents. Com pot haver-hi tant d'odi acumulat amb el germà o pot ser amb la mare? Si hem dit que estimar és estar a gust plegats i que és "donar i rebre" aquí no hi ha cap de les dues coses.

Però ens podem confondre amb això de donar i rebre perquè no sempre rebem  en reciprocitat. Vull dir que no sempre ens tornen amor per amor, sinó que donem perquè hem rebut i hem rebut molt.

Per això és important saber discernir tot allò que hem rebut dels altres al llarg de la vida, que és molt més del que a primer cop d'ull albirem.

Que hem rebut? Primer de tot el sosteniment en la nostra infància, la llengua que parlem, les festes que celebrem, els amics que s'han preocupat per nosaltres, els mestres o catequistes que hem tingut, l'apreci dels nostres familiars. Tot això ja ho tenim. Com també les paraules d'ànim dels que ens aprecien i volen que ens en sortim. Hem rebut molt i no ens en adonem perquè tot allò que els altres ens han donat ens sembla normal. Si estimar és "donar i rebre"  no ens costarà gaire donar (encara que el receptor no s'ho mereixi) quan hem sabut contemplar tot el que els altres ens han ofert.

Amb paraules senzilles: Estimar és trobar-nos a gust amb els altres i alegrar-nos de tenir-los. Això suposarà molt sovint perdonar i aguantar però la força per poder-ho fer la trobem precisament a causa del que ja hem rebut. Ja tenim el cistell ple i podem estar  disposats a treure del nostre tresor coses noves i velles (Mt 13,52) per donar-les a qui les necessiti.

Mirant-ho des del cantó negatiu: Si no som capaços de veure el que ens han donat els altres la nostra vida serà un constant lament de les dificultats per conviure, del que ens exigeixen els altres. Si no sabem veure allò que ja tenim, la vida ens semblarà dura i, en moments de tensió, se'ns poden escapar respostes tan apres com la que he posat en l'exemple del començament.

Els seguidors de Jesucrist no som pas millors que els altres però quedem bocabadats quan llegim a l'Evangeli que Jesús donava gràcies al Pare perquè els petits i els senzills entenien aquestes coses. Deia Jesús: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar. Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.» (Mt 11,25-30)

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

NOSALTRES SOM EL CRIST

            Massa sovint em trobo amb gent que em diu: "Jo ja m'entenc amb Déu". Aquests, que sovint fan obres molt bones, no són del Crist (i tampoc en són contraris). He dit que no són del Crist però no he dit que no s'hagin de salvar, ni tampoc que sigui mala gent però no són cristians.

Per què? Perquè el Crist es i ha d'ésser la raó del que fem, perquè per ésser cristians cal seguir-lo, val a dir saber que Ell és al davant. Ho fem perquè ens hem convertit en deixebles seus.

Si us feu càrrec que els cristians no som pas millors que els altres (que molts no ens ho acabem de creure)  entendreu aquestes condicions per aquell que vulgui ésser cristià.

Parlo de dos elements de llibertat i un element de mirada.

-  Primer element de llibertat: El que segueix el Crist és lliure en el menjar, en les mirades, i en tot. No hi ha res que ens sigui prohibit. Res del que entra a l'home des de fora no li ha de fer mal (Mc 7,18). Quan diem menjar volem dir també res del que mirem, del que escoltem, del que ens entra de fora ens pot fer mal. El cristià ha de sentir-se lliure en aquest món en el que Déu és el nostre Pare. Les prohibicions seran per part de governants  però no per part de la fe. Recordeu aquell consell alliberador de Pau en la carta als Colosencs: Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. Per què, doncs, us deixeu imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món? Us diuen: «No prenguis, no tastis, no toquis.» Tot això són doctrines i prescripcions humanes sobre coses que es consumeixen amb l'ús. Tenen l'aparença de normes plenes de saviesa, derivades de la religiositat, la devoció i l'ascesi corporal, però de fet no tenen cap valor i només serveixen per a satisfer la pròpia arrogància. (Col 2,20-23).

- Segon element de llibertat: Obrir la taula a tothom. Ningú no n'ha de quedar exclòs, ni tampoc els que ens han fet mal. Ens obrim a tots perquè el Crist ens ho demana. El perdó recomanat per Jesús fins a setanta vegades set (Mt 18,21-22) ens anima a tornar-nos a reconciliar i a reconèixer tota mena de gent. També els que ens han ofès i per suposat els que preguen amb nosaltres el diumenge. El gest de la pau en qualsevol Missa és el símbol d'aquesta acceptació de tota mena de gent.

- Tercer element. Aquest és una capacitat de mirada cap els pobres perquè el Crist ens hi empeny. Si ets cristià en els teus àpats hi ha d'haver la preocupació per aquells que no els arriba el menjar. Les primeres comunitats cristianes o bé invitaven comensals pobres, o bé acabat el menjar es preguntaven qui estava en necessitat per anar-los a subvenir d'alguna manera perquè allò que facis amb un d'aquests per petit que sigui, ho fas amb el Crist (Mt 25,40).

 

Aquests tres elements es troben clarament en les Misses que celebrem els cristians perquè el pa beneït (el que combreguem) és el mateix Crist que és al centre de la celebració i ens fa lliures de menjar, mirar, escoltar ja que estem amb ell. El segon element és que la porta de qualsevol església sempre ha de restar oberta i hem de saber donar la pau a qui sigui al nostre costat. També amb als que ens han fet mal. I el tercer element que és el servei de Caritat  ha de sortir de la pregària de la Missa. Fixeu-vos com no és casual que la gent que destina més temps a Càritas són gent que preguen en la Missa del cap de Setmana amb tots els altres cristians i que les ajudes que se'ls donen sovint venen dels sacrificis de la gent d'aquesta petita i envellida comunitat.

Per això he dit que sense el Crist ni tu ni ningú no som cristians.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

EL QUE JO ESPERARIA DE LES ESQUERRES

Sóc crític amb les esquerres (polítiques, culturals i religioses) perquè me les estimo.

Com és que es deixen guanyar en la defensa de la vida?

Segons on, posen tota mena d'exigències en la defensa d'una espècie, d'una tortuga o d'un ocell que nidifica fins a fer variar el traçat d'una línia d'alta tensió amb el que suposa de despeses (arquitectes, rectificacions...). Però, en canvi, tractant-se de la vida humana, en comptes de parlar del "dreta a la vida" que el que els correspondria si fossin conseqüents amb el seu ideari parlen del dret a avortar i en diuen progrés del que seria un planteig que no es correspon. Falten pensadors perquè no hi ha coherència per una banda i diuen massa tots el mateix per l'altra.

On hi ha el problema? En la manca de perspectiva. Els falta entendre el llenguatge de la creu.

Què vull dir? Mireu, quan es tracta de defensar una tortuga, uns ocells... el problema es resol sense altre sacrifici que l'econòmic. Que paguin els que tenen diners i ja està. Que ho paguin els altres! Però no es pot defensar la vida humana amb diners. Cal un plus de sacrifici, el que n'he dit la creu. I això no es pot demanar que el posin els que tenen capital. Defensar la vida de l'infant abans de nèixer no es fa posant uns diners al banc sinó sabent que això costarà unes privacions que les ha de posar l'interessat i cal dir que la vida, sense acceptar aquestes carències, no es pot defensar. Sempre hi ha la creu. El matrimoni es manté quan algun dels dos sap sacrificar-se i l'eutanàsia es pot evitar moltes vegades si algú està al costat del malalt. Aquest plus de sacrifici li ha de posar l'interessat i els governs han de tenir la valentia de dir que cal posar esforç per salvar les vides tant dels que comencen i arriben al món com dels que acaben. Aquesta hauria d'ésser una ideologia d'esquerres i no es veu per enlloc. Deuen pensar que parlar de les pricvacions és anacrònic. Tant costa acceptar i reconèixer que la vida sempre és difícil i recomanar sacrifici? Els que sou creients us servirà allò que Jesús ens diu: Qui vulgui venir darrere meu que pregui la seva creu i em segueixi (Mc 8,34).

La incongruència està en que els que han alçat la senyera del progrés han preferit el benestar a la vida i només defensen la vida en aquells cassos que es pot carregar el cost als altres, com tota la parafarnàlia ecologista. Que consti que són partidari de l'ecologia però amb escala de valors perquè un infant val més que una papallona i un vell molt més que un ocell en perill d'extinció.

Tan poc que costaria dir que sempre ens estimen més la vida i que això ja sabem que suposa uns sacrificis i que el govern, a contracor, ha de regular l'avortament perquè ja se sap que hi ha situacions amb especial dificultat i també el govern, també a contracor, ha de regular l'eutanàsia tot recomanant que la vida és el que més val de tot, perquè la mort mata. Aquestes lleis han d'ésser regulacions que hom ha d'aspirar que es donin en casos minoritaris.

Els fulletons de propaganda de les sectes més manipuladores presenten, si us hi fixeu, uns dibuixos amb uns avis, uns nens, un jardí i una aparent felicitat amagant sempre el dolor que comporta viure. Oi que no us agradaria que els fulletons electorals de les esquerres fessin el mateix xantatge? En dic xantatge perquè presentar una vida sense dificultats és un engany només vàlid per captar adeptes.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

CONSTERNATS PER LA MORT?

               El passat dia 12 una emissora catalana donava la notícia de la mort del Bisbe Joan Martí Alanis (emèrit de la Seu d'Urgell) dient literalment que "el clergat de tot Catalunya estava consternat per la mort del prelat". No ho cregueu. Ni el clergat ni els creients no estem consternats davant la mort d'un bisbe. Ni de bon tros.

La mort no és pas una pel·lícula de terror sinó la culminació de la vida. De vegades ha estat prevista i fins i tot esperada com ara la meva mare, morta fa un mes, que deia referint-se a la seva filla (la meva germana): "Ara la Maria m'hauria de venir a buscar". Com podeu imaginar la seva mort no va causar cap abatiment ni tampoc cap desesperació. Tampoc la mort del bisbe Joan amb el que jo havia parlat, entre sempre, una vegada i en guardo un bell record.

La consternació davant la mort es dóna quan el difunt és una figura mediàtica que ha estat divinitzada. Es va donar en bona part en la mort de Franco, de Mao a la Xina, del cantant Jakson, ... que eren semidéus que s'havien convertit en imprescindibles. Aquestes morts parteixen d'un engany previ que consisteix en haver-los convertit en insubstituïbles. Llavors la gent feble que s'havien tornat depenents d'ells, es troben desemparats i fins es donen cassos d'intents de suïcidis.

Precisament la mort és una invitació a adonar-nos de la brevetat de la nostra vida i a saber aprofitar el petit temps que ens queda amb confiança. Només queden tocats per la mort aquells que no tenien una vida autònoma i depenien d'algú excessivament. Vol dir que la consternació només val per aquells (massa infantils) que han depengut excessivament d'aquella persona.  No és el cas de la mort d'un bisbe que cada dia ens ha dit (si és que ha predicat l'Evangeli) que, per damunt d'ell, hi ha el Déu Pare que ens coneix i es fia de nosaltres.

Pot serà que el redactor d'aquella notícia està molt mancat de fe o pot ser encara més exacte que ha fet servir els mateixos paràmetres que s'empren al parlar de la mort dels famosos?

Oi que tu lector tampoc no t'ha consternat aquesta notícia?

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

JESÚS I EL CRIST

No es el mateix?

Si, però és molt diferent si el mirem des d'un aspecte o des d'un altre.

JESÚS és aquell home palestí que anunciava una nova manera de viure que ell en deia "Regne de Déu", que va ésser batejat en el Jordà, que va optar pels exclosos d'aquell moment com eren les viudes sense fills (Lc 7,12) els estrangers, els malalts de malalties perennes (Mt 15,30) els mateixos deixebles als que va destinar estones llargues  d'ensenyament (Mt 13,3). Jesús va incomodar aquells que, en el seu moment tenien poder, prestigi o privilegi com eren els observants fariseus, els contemporitzadors saduceus, els poderosos grans sacerdots i els notables del poble que els envoltaven, els partidaris del rei Herodes anomenats herodians, i els romans. Va tenir una dura i curta vida ja que els mateixos apòstols el van negar i trair, la seva família no es fiava d'ell i la gent del seu mateix poble el van fer fora. La seva mort promoguda pels que no el van poder manipular els va resultar incòmode a ells mateixos i un espectacle sàdic per oblidar per part de la gent que la van presenciar. Així va acabar Jesús.

El CRIST és ell mateix però vist des dels seus seguidors. Pels que el van veure ressuscitat era un home nou que els donava vida i els atreia tant que el seguiren seduïts per la seva grandesa. Per altres el Crist és el cap de l'Església sovint en mans dels jerarques. La imatge del Crist crucificat pot ser una medalla d'or penjada al coll (així no fa mal ni incomoda a ningú), o pot ésser un senyal grandiós dalt d'una muntanya, una obra d'art d'un gran artista dulcificada que no resulta impertinent a ningú, o pot ser el símbol de tots els que sofreixen.

Constantí, l'emperador, la va fer servir d'estandart per al seu exèrcit i va guanyar la batalla.

Podem convertir el Crist en fariseu si esdevé el mantenidor de les cerimònies exactes, o en saduceu si els que tenen poder, prestigi o privilegi, l'accepten com a cap d'estat, per petit que sigui el seu terrotori.

No tothom manipula el Crist perquè Francesc d'Assís es va deixar seduir per Ell i també Ignasi de Loyola i molts d'altres. Sovint els vostres mares o pares us han parlat d'ell com allò més important que han trobat en tot el món.

El Crist és el pa que combreguem i fa que tots siguem un mateix cos i ens haguem d'acceptar com una mateixa família en la que ens perdonem i ajudem.

Hem de recuperar el Jesús històric (aquell que he descrit al començament) per no perdre'l de vista però el Crist és el que tenim ara que està tan ficat entre nosaltres que forma part de la mateixa vida de tots els que creiem.

No ens hem d'escandalitzar quan veiem que hi ha gent que volen aprofitar-se de Crist i se'n inventen un fet a la seva mida. Això ha passat en tots els temps. Per això és tan important tornar a llegir l'evangeli (fer Estudis d'Evangeli) per recuperar la imatge, encara que incòmode de Jesús que ens obliga contínuament a rectificar. Quan el diumenge els cristians ens trobem en la pregària Ell, el Crist , es fa present en mig de tots nosaltres.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

VA D’ESPIES

És realment penós l'espectacle de veure com aquells que s'han guardat un roc a la faixa (una informació que pot desacreditar algú) el tiren quan més mal li poden fer. En els darrers temps els nostres medis escrits i televisius ens  delecten amb tota mena d'acusacions, unes fonamentades i altres no. Tot s'hi val!

Encara que algunes de les acusacions puguin ésser certes es crea un ambient de desencís entre la població ja que sembla que tots, sobre tot els que estan enfilats en llocs més rellevants, estan sota sospita. La gent del poble només rep la merda que escampen els ventiladors i pensa que no hi ha un pam de net. Crec que val la pena tenir alguns criteris i provaré de donar-los.

Primer de tot hem de saber que el que espia els altres és feble. Si, és feble! El que vol saber de la vida dels altres sembla fort per poder dominar però en realitat és feble perquè s'aferra al poder que té en aquest moment i farà caure qui sigui per mantenir-se. Els forts d'esperit es fien dels altres i no necessiten espiar perquè amb la seva vida ja en tenen prou. El que té l'Esperit a dintre seu pot dir: "prou feina tinc amb la pròpia vida i no necessito ficar-me amb la dels altres".

Els que són víctimes d'aquest assetjament, si són febles d'esperit, ho passen molt malament per la mateixa raó, per por de perdre el poder i prestigi que tenien. Si, en canvi els acusats són forts d'esperit no s'han de preocupar de res perquè ni que perdin els privilegis o quedin mal parats saben viure el moment present amb el que tenen i no ambicionen cap altra cosa.

Mirem l'Evangeli i fixem-nos com Jesús és molt dur contra els que espiaven la dona per poder-la acusar d'adulteri. Els retreu que el qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra (Jn 8,7).

En el capítol 7 de l'Evangeli de Marc diu que uns escribes  fariseus vinguts de Jerusalem (ep! Aquests venen de la capital i no com els altres ja que hi havia escribes per tot arreu) anaven a escoltar-lo. Aquests venien amb poder. Jesús no sols continua parlant d'allò que conversava sinó que ho explica ben clarament. Els diu que el que entra de fora de l'home no li fa mal (en clara al·lusió a la prohibició de menjar segons què i tocar segons què) i ho acaba explicant amb l'exemple del menjar dient que es pot menjar de tot i que el mal, en tot cas, està dintre del cor de l'home (Mc 7,1-23). No té por de dir davant d'ells allò que els ofèn. Perquè els havia d'fendre parlar del menjar? Perquè ells eren els mantenidors de tota mena de prohibicions.

Però en el Nou Testament encara hi trobem un altre fet d'espionatge ben curiós per cert. A l'Església de Jerusalem li arriben rumors que a Antioquia uns creients en Jesucrist que no eren jueus (eren prosèlits grecs) explicaven la vida i les gestes de Jesús a uns altres pagans. Els de Jerusalem sentien dir que l'evangeli s'escampava entre els pagans i enviaren un espia: Bernabé un jueu levita i xipriota. Aquest, tan bon punt hi arribà i veié els fruits de la gràcia de Déu, se'n va alegrar i els encoratjava tots a mantenir-se fidels al Senyor amb cor decidit,  ja que ell era un home bo i ple de l'Esperit Sant i de fe. Així molta gent fou guanyada per al Senyor.  Llavors Bernabé se'n va anar a Tars a buscar Saule;  el va trobar i se l'endugué a Antioquia. Durant un any sencer van viure en aquella comunitat i instruïen molta gent (Ac 11,23-26). Es va quedar amb ells i encara els va animar.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

PARLEM DE PAU

Picasso, amb el seu colom amb la branca d'olivera, tret del llibre del Gènesi (Gn 8,11) parlava de pau mentre, amb el seu disseny feia ingressos milionaris. El nostre exèrcit enviant tropes armades fins a les dents a l'Afganistan parla d'una missió de pau. Se suposa que si els ataquen (com ja ha passat), no els tiraran floretes sinó que respondran amb bales. Molts col·lectius del nostre país parlen alegrement de la pau sense dir-nos què faran en cas de rebre un atac. Com que portem vora vuitanta anys sense guerra ens sembla que la pau és el que vivim però ni veiem els pobles aixafats pels veïns, ni tampoc aquells que han estat trepitjats en allò que configura més fortament la seva identitat com la llengua, la ètnia i el territori. La pau és una altra cosa

No hi ha pau sense que algú aguanti molt. Mireu les famílies que, des de fora, semblen avingudes i pregunteu qui hi ha allà dintre que aguanta molt. Us adonareu que algú de la casa fa de pal del paller.

Mireu l'Evangeli. Jesús diu que trobarem la pau. Però abans ha dit que els deixebles es dispersarien i el deixarien sol, però que ell troba la força amb el Pare que està amb ell (Jn 16,32-33). Hi ha pau quan algú (Jesús com ara) és capaç de suportar molt i aquest ho fa lliurement.

Fa molt riure quan veus que alguns col·lectius fan manifestos per la pau i no diuen qui és el que està disposat a sofrir molt. Són tan infantils com aquells nens que quan els demanen que formulin un desig responen: "Que hi hagi pau!". Què saben ells què és això de la pau!

Jesús diu que ell ens dóna la pau que el món no dóna (Jn 14,27). Una altra mena de pau que es manifesta justament després de la seva mort i la seva creu. El ressuscitat apareix als deixebles amb la salutació de la pau. El sofriment ja s'ha donat: la seva mort infamant i sàdica però ell només parla de l'Esperit i del perdó (Jn 20,19-23). Ho pot dir perquè ha sofert molt. No mira enrere, no retreu res, no parla de cap mena de venjança ni reclama penediments. Només regala. Això és possible perquè ha parat l'esquena (Is 50,6). Ho diu molt bé la Carta als Hebreus: Jesús, durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s'ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen (He 5,7-9),

No hi ha pau sense que algú lliurement hagi aguantat molt.

En canvi quan el sofriment cau sobre el més pobre, encara que les bales i els canons facin silenci no hi ha la pau veritable.  Quan els palestins veuen que els van ocupant un territori uns que són més forts no hi ha sofriment lliurement volgut. És un presagi de guerra. Només falta esperar el temps que calgui fins que aquests agafin armaments. Quan la llengua i els costums d'un poble són burlats i trepitjats, no hi ha pau encara que ho sembli. S'està escalfant el cultiu que esclatarà quan hi hagi prou verí acumulat. Quan els pobles del món àrab es troben ocupats per les forces occidentals (com les nostres) per una gent que no entén res dels seus costums ni de la seva religió no es prepara la pau encara que es passi una temporada sense trets ni bombes. Quan puguin ja s'aixecaran i ho faran amb ràbia. Recordeu l'aixecament de Romania contra el darrer president dels comunistes o d'Italia contra el darrer Nazi.

En tots aquests casos no hi ha hagut un sofriment acceptat i acollit per algú fort capaç d'aguantar sinó el sofriment del poble. Llavors no hi ha pau ni n'hi pot haver

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

LA FAM , UN RÈCORD

De tant en tant els noticiaris ens aporten rècords de quantitats assolides en diferents camps de l'activitat humana. Solen ser xifes espectaculars en relació a l'activitat regulada, habitualment en realitzacions de caire simpàtic o simplement curiós, i tocant a vegades l'extravagància.

 

Fa uns dies se'ns feia avinent un trist, lamentable, horroróos rècord que, en lloc d'estimular un somriure o admiració, fa excruixir. Hem arribat, per primera vegada a la història, al per a tots vergonyós rècord del nombre de famèlics del món: mil milions. I si volem ser més precisos, la xifra exacta que es dóna és de 1.020 milions. Sí, ja hi estàvem a prop ja, amb el nombre de tres xifres que portaven el 9 al davant i que es s'anava donant al tractar sobre aquesta flagrant injustícia que plana sobre totes les consciències de la Humanitat, però és que des de l'any 1.970, en que la dada que es donava no arribava als 900, i havia baixat lleugerament fins al 1.996, a partir d'aquest ha anat ascendit deplorablement..

 

La notícia anava acompanyada de més dades: L'ajuda alimentària cau al nivell més baix dels darrers 20 anys que dispara el nombre de desnutrits, els quals han passat de 820 milions (!!) a 2.020 (!!!!) en només tres anys. Valga'ns Déu!

 

Les borses es tornen a animar, els bancs i caixes d'estalvi, per molt que es queixin per la baixada de guanys, en segueixen tenint. Hi ha dades de que en alguns països ja es comença a remuntar la crisi econòmica. Tot i així, l'impacte d'aquesta als països rics, preocupats per la pròpia situació, ha portat a rebaixar les aportacions d'aquests als païos pobres. L'ONU es queixa de que només han rebut 1.779 milions dels 4.585 pressupostats per a aquesta finalitat.

 

Mentre anem sentint parlar de sous milionaris de dirigents bancaris o de futbolistes d'elit. Que algun banc espanyol, enmig d'aquesta tan portada amunt i avall crisi, creix de forma espectacular. Que a l'emblemàtic país de la riquesa capitalista, els EEUU, desenes de milers de ciutadans d'allí moren cada any per culpa de la manca d'assegurança social sanitària. 1 de cada 7 habitants del planeta Terra està mancat del suficient menjar per a aportar una vida activa sense caure malalt.

 

"Amb menys de l'1% de les injeccions econòmiques que han fet els governs per a salvar el sistema financer global – deia la directora executiva del Programa Mundial d'Aliments de l'ONU – es podria resoldre la calamitat de milions de persones famolenques.

 

Podem veure que quan volem, realment som capaços de posar la inventiva al servei d'una situació millor. Un exemple són aquesta colla de científics que, a nivell internacional però liderats per l'Hospital Clínic de Brcelona, han trobat aquesta teràpia per rebaixar en un 30% els casos de malària en nadons africans menors d'1 any, i això a través d'un fàrmac que costa menys de vint cèntims d'euro, i que estan a la recerca d'altres remeis  pels casos que encara no poden ser coberts per la combinació de les substàncies que han experimentat per a solucionar-ne ja la part esmentada.

 

Quan podrem donar el rècord a la inversa? Oi que només falta proposar-s'ho

Mn. Josep Mª Mas

LA CRISI I ELS RICS

El dia passat vaig insinuar la diferència que hi ha entre els rics que acumulen i els que donen feina.

Posem per cas: un nen que acapara coses i de tot el que troba en diu "és meu" és un ric que acumula. Els pares ja sabran ensenyar-li que haurà de desprendre's de tot de mica en mica. El nen està en pecat (original) però sense cap culpa. Quan aquest nen es farà gran si continua acumulant  béns, diners, propietats... serà un pecador en el sentit de l'Evangeli. La societat actual ha aconseguit una cosa que no havia passat mai a la història, que els rics que acumulen no se'ls veu per enlloc, per la facilitat de posar els seus dipòsits en paradisos variats sense importar-los que en fan del diner els que els guarden. Mai no hi havia hagut tantes i tan grosses fortunes amagades. Aquests són pecadors davant Déu.

Jesús critica durament els que tenen i retenen diner o volen omplir els graners. Diu Lluc que els fariseus es reien de Jesús perquè eren amics del diner (Lc 16,14). Jesús parla molt durament contra el ric que en la seva opulència és incapaç de veure el pobre Llàtzer que està plegant les engrunes que cauen de la taula. Fixeu-vos com no diu ni que el maltractés ni que li pagués poc. Ensenya la maldat de no veure el pobre que té al als seus peus (Lc 16,19-31). Per altra banda la maledicció que llença Jesús contra el ric que només pensa en omplir els graners és terrible. Li diu: Insensat, aquesta mateixa nit et reclamaran la vida i tot això que has acumulat, de qui serà? (Lc 12,20). Jesús fa un judici molt dur contra aquell servent que havent estat perdonat no és capaç de condonar els pocs diners que li devia un altre (Mt 18,28-35).

Però no tots els rics són jutjats amb la mateixa vara. Jesús fa elogi d'aquell propietari d'una vinya que dóna feina als treballadors i va a cercar-ne de nous a l'hora tercera, la sexta, la nona...  i a la fi és generós amb als darrers de tots (Mt 20,1-15). També fa elogi d'aquell que, havent obtingut deu talents els fa rendir i n'aconsegueix deu més. El talent era un pes de balança (d'uns 32 Kg aproximadament, segons els indrets) i tenir el talent significava donar vida a la ciutat. El que el tenia es convertia en notari de les compravendes de la ciutat. Enterrar el talent era paralitzar el comerç. Per això Jesús elogia el que, tenint-lo el treballa i està per la gent (Mt 25,14-30). Igualment aplaudeix el prestador que és capaç de perdonar aquell que li devia molts diners (Lc 7,41-43) i al rei que va perdonar els deu mil talents a aquell que li suplicava demanant compassió (Mt 18,23-28).

Com veieu l'Evangeli critica els tenen diners per acumular-ne més, com passa molt sovint amb cantants i esportistes d'élite (per més que muntin unes ridícules campanyes de fer-se fotografiar donant regalets a nens malalts) i com passa amb els grans hisendats que no tenen cap compassió en desprendre's de gent per tal de mantenir els seus cabals sovint amagats en paradisos fiscals. Aquests hauran de donar compte davant Déu.

Però també l'Evangeli elogia aquells que, tenint una empresa petita o gran, fan els possibles per aconseguir que els seus diners (i tot el valor de la seva empresa) serveixin per donar feina i fer funcionar la ciutat.

Massa sovint no tenim tots els elements per jutjar el tancament d'una empresa. Només Déu condemnarà aquell que només ha pensat amb el seu enriquiment  i absoldrà el qui no ha trobat manera de mantenir-se i donar feina als altres, tot i haver-ho intentat.

Hem de mantenir-nos vigilants si nosaltres mateixos som d'aquells que, quan puguem, amuntegarem diner sobre diner. Déu ens jutjarà en el nostre interior.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

POR A QUE EL POBLE PARLI

           Al posar-me a escriure avui, tinc a la ment un dubte i dins el cos una por.

 

Em creia que estàvem en un país lliure, on cadascú podia expressar sense trabes les seves pròpies opinions i més encara les conviccions que el mouen des de la més pregona profundititat del seu ésser. A jutjar pel que està passant aquests dies, he de concloure que vivia al cel de les oques. D'il·lusió també es viu, diuen, però aquesta, noi, ben sovint rep fortes garrotades que ens la deixen ben tocada.

 

Per tant el dubte és si puc escriure, si puc opinar lliurement. Ara, cada vegada que vulgui escriure, em pregunto si no hauré d'acudir als tribunals perquè em permetin dir el que, sigui encertat o no, cregui que haig de dir. I la por és la de que, si no ho faig així, vagi contra la llei i per tant em pugui caure el pes d'aquesta, que es veu que és molt gran, de molt volum i pes, amb les consegüents conseqüències.

 

Em diràs, amable lector(a), que n'estic fent un gra massa. Que sí, que m'hi he ben esplaiat en el gènere irònic. Però, ¿qui em pot negar que no es contradictori que un servidor aquí, en aquest periòdic, i en lletra impresa, pugui deixar-hi plasmat públicament, i a mercè de la consideració dels lectors(es), unes consideracions sobre això o allò altre, i que un col·lectiu a qui es vulgui consultar, pel sol fet de ser–ho, se li negui el dret? Només ho deu diferenciar el nombre.

 

Ahhhh! Ja ho entenc, en democràcia el nombre, que és precisament la seva base, és el que és tem. I més: En nom precisament de la tan portada amunt i avall, democràcia, una majoria – ni que puguin ser un conjunt de minories que fan majoria - al poder pot denegar la veu a una colla que en un determinat sector (municipi, per exemple, o autonomia, per no citar – no cal atrevir-s'hi  - una nació) vulgui dir-hi la seva.

 

¿Per què aquesta por a que el poble, siguin més siguin menys, parli? Por a que? Por a que una consulta simplement pugui opinar? I el curiós del cas és que es prohibeix, no només fer consultes sobre temes vidriosos – llegeixi's, per exemple, independència d'una nació que estigui, vulguis o no, dins una altra per la força que precisament podria desbancar pacíficament aquesta consulta –, sinó, valga'ns Déu!, qualsevol referèndum, ni que sigui per canviar uns orinadors públics de lloc, per continuar citant exemples.

 

Quina por! Por emparada de les legalitats que vulguin, però que fa un tuf d'interessos creats prepotents, que no vegis!

 

Déu Nostre Senyor ens ha deixat completament lliures de pensar, dir i fer. Qui som nosaltres per esmenar-li el projecte? I mira que és Déu Omnipotent! Després hom ja s'ho troba si deixa de banda el que Ell ens proposa. Però és que és un Bon Pare, no un pare-pedaç que amb l'excusa de protecció del fill ho programa tot i el priva de que creixi per la pròpia experiència, incluïts els errors, però també els encerts, eh!.

 

Tornem a tenir davant la Diada de l'Onze de setembre, i tenim aquest impediment de manifestar la nostra voluntat organitzativa nacional; l'Estatut encara al Tribunal Constitucional on s'hi sotmet a judici un text aprovat en referèndum, autoritzat, clar, aquest pel poder central; la gran calerada del suposat pla de Finançament autonòmic que permet que nosaltres, acusats sempre de rics, hàgim per exemple de contribuir a pagar els ordinadors escolars mentre que a les altres autononomies que nosaltres subvecionem, es paguin totalment dels fons públics

 

I deixem-ho aquí, que no acabaríem mai i hem de celebrar la Diada. Ja podem celebrar ja si…

 

Josep Mª Mas prev . Rector d' Artés

QUE PAGUIN ELS RICS!

És  una expressió molt llaminera que atrau vots però no té gaire sentit.

Us diré el per què.

Un dia un jovenent que havia guanyat les primeres cinc mil pessetes (d'aquell temps) va dir: "Les portaré al banc". Un expert li va contestar. – No ho facis. Més et valdria que compressis accions del banc".

Aquest consell ens fa veure el que passa: Que els rics no tenen diners sinó que guarden els dels pobres.

Vol dir que si un govern carrega contra els que tenen diners als bancs els perjudicats són els pobres que els tenen dipositats. I si un govern decideix carregar impostos als bancs aquests els paguen amb els cabals dels que els tenen dipositats (que són els pobres mitjanets) apujant les comissions i rebaixant els interessos. Sempre paga el mateix.

Si uns governants volen fer pagar als que cobren els sous més alts amb aquella dita que fa "els que cobren més que paguin més" tampoc no ho resol perquè els rics s'apugen una mica més els sous i santes pasqües. D'on trauran els diners per l'augment de sou? De la mateixa butxaca de sempre, del pobret mitjà que ha dipositat els diners a l'entitat o del comprador d'aquell producte que elabora el fabricant.

Mireu els sous (esgarrifosos) que cobren esportistes d'èlite. Com s'ho fan? Demanen una quantitat lliure d'impostos que vol dir que no volen saber res del que es quedarà el govern (que el club s'entengui amb hisenda). I nosaltres callem!

El panorama, com veieu és una mica desolador perquè tot recau sobre les mateixes butxaques.

Les possibles solucions no passen pels governs que no poden fer gran cosa. Els de dretes ja estan amb conxorxa amb el capital i els que professen l'esquerra, quan han governat sense entrebancs, també enriqueixen les seves èlites i menyspreen els pobres de la mateixa manera que els altres. O, si no, mireu la història.

La solució passa per nosaltres. El que se'n adoni que clami. Ja he dit que callem davant els disbarats que cobren els futbolistes. La paraula denunciadora del qui no te por a parlar és molt més forta que les mides que poden prendre els governs. Per què? Perquè aquests reben préstecs dels que haurien de multar. Però, encara que semblin forts, són molt sensibles al clam del poble. Recordeu aquell que no va tenir por i va exclamar: ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!  Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! i quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes! (Lc 6,24-26). Hem d'ésser nosaltres perquè els mateixos diaris estan  mordassats pels qui paguen els anuncis.

Però hem de saber distingir. No és el mateix clamar contra el que només acumula cabals que contra aquell que amb els seus diners (que els fa produir) dóna feina a molta gent. La denúncia de Jesús és contra el que guarda el els seus béns i engrandeix els seus graners (Lc 12,20). En canvi no critica pas aquell que els fa rendir el talent en bé dels altres; aquest rep l'elogi de Jesús en l'Evangeli (Mt 25,20-21) Cal recordar que els talents eren uns pesos per amidar el comerç i que, amagar els talents suposava paralitzar la compra-venda en la ciutat. És el mateix pecat del qui té molts diners i no els posa en circulació.

Però hi ha encara una altra cosa que podem fer i no és ridícula: Proclamar el valor de la compassió en favor del necessitat. No tant per ajudar el qui no té, que ja és cosa bona, sinó perquè aquell que, de pobre, ha après a ajudar els altres, si un dia guanya diners, no serà gasiu i no tindrà tant afany acumulador, com acostuma a passar.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

“UNA ALMOINA PER DONAR LLET AL NEN”

       Un dia hi havia una família captant als que sortien de Missa de 11 que els donessin una almoina per donar llet al nen. Quan van haver sortit tots els assistents a la Missa aquella família en bloc anaren a comprar i menjar-se un gelat per cada ú. Alguns que ho van veure es van escandalitzar i deien: "Mira el que n'han fet dels diners per la llet del nen".

Aquella gent, a ple estiu, tenen dret a comprar-se un gelat com fem la majoria de nosaltres? O no?

Amb quins diners?

La resposta és molt senzilla. Quan donis una almoina no et preocupis gaire del que en faran perquè cada família, cada grup o cada ONG administra el que té segons les necessitats. Si alguns et diuen que és per apadrinar un nen pensa que probablement cuiden un centenar de nens i no en vestiran un mentre els altres estan despullats.

Quan algú ha volgut viatjar a un país on hi ha un nen apadrinat sovint han tingut una decepció. Feina a trobar el nen en mig de tots els altres.

Què hem de fer, doncs?

També el govern ens diu que augmentarà els impostos per pagar més pensions i tots sabem que només de rebre els diners se'ls gasta pagant la primera factura que li passa pel davant. Amb els governs hi ha una diferència: que no fem cap donatiu sinó que ens els prenen. Tenim el recurs d'elegir uns altres governants en les properes eleccions.

Torno a preguntar què hem de fer amb els diners oferts en caritat?

Doncs molt senzill. Si donem diners els hem de fer arribar a una organització que ens mereixi confiança i no preocupar-nos gaire si han comprat llet per al nen o si hem apadrinat una vaileta.

Si aquella família et mereix confiança has de comptar que administrarà els diners equitativament. Si no, no cal que els donis res perquè, quan es concreta tant el que se'n farà dels diners, ja pots comptar que t'enganyaran.

Tots estem d'acord que hi ha un tipus de famílies i organitzacions que, quan més tenen, més malgasten. Vol dir que haurem de fer servir el nostre cap i la nostra intel·ligència per donar-los coses o bé oportunitats que els ajudin.  Si no és així, no ens queda altre remei que fiar-nos d'ells, ens diguin el que ens diguin del que en faran de l'ajuda.

Gràcies a Déu hi ha organitzacions que ens mereixen tota la confiança i no cal que ens expliquin que donaran llet als infants.  Hem de fiar-nos dels que s'ho mereixen i ajudar-los. Recordeu que Jesús deia: Dóna a tot el qui et demana (Lc 6,30) i també que la teva mà dreta no sàpiga el que ha fet l'esquerra (Mt 6,3). Hem de fer servir la generositat i també la intel·ligència.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

LA IGUALTAT

 

            Tota la gent d'esquerra la demana (la igualtat) com el talismà per salvar el món de la mateixa manera que els de dretes reclamen la llibertat que, per ells, també és el model per salvar la humanitat.

Qui té raó?

Ja es veu que es necessiten les dues coses (igualtat i llibertat) però no hi ha manera de compaginar-les.

Anem d'una banda a l'altra:

Els que volen conduir el poble cap a la igualtat acaben formant uns governs pleníssims de funcionaris i de delators que controlen cada individu, cada empresa i els detalls del trànsit. El fracàs econòmic acaba essent sonat. Hi ha més controladors que controlats.

I els que proclamen la llibertat propcien aquest capitalisme en el que el  més gros (lliurement, és clar) es menja el petit. Això últim és el que està passant en el món actual on ha predominat la llibertat sense gaire control. Mai no hi havia hagut fortunes tan grosses i multinacionals que dominen sobre els mateixos estats. L'augment dels pobres és superlatiu.

En cap dels dos models la gent (cada persona) no compta.

No hi ha cap altra alternativa?

Si posem l'exemple d'una família que vol viure unida, la solució s'entén molt fàcilment. En aquesta família tot serà igual per a tots? Ja es veu que no. Els petits, els avis i els malalts tenen un tracte especial i també el fill discapacitat. Tampoc la família unida pot donar a tots tota la llibertat perquè farien com els gossos que el més fort es menjaria el dinar del feble. En la família la solució no està, com veieu ni en els projectes d'igualtat ni tampoc amb els estudis de llibertat. No és un sistema de funcionament el que salva la família sinó l'amor.

La solució va pel camí de l'ètica com propugna Sant Pau que diu: contempleu la generositat de Nostre senyor Jesucrist que, essent ric es va fer pobre per nosaltres (2Co 8,9). La solució passa per la moral. El que té es fa pobre perquè estima, no perquè cap llei li obligui. Les lleis, per ben fetes que siguin, acaben burlades. Diu sant Pau: El qui té de sobres, compensi la falta dels altres, així arribarà la igualtat (2Co 8,14-15).

Molt bé. En una família s'entén aquesta solució i, gràcies a Déu, moltes ho practiquen; però qui pot fer entrar els governs i els estats pel camí de l'ètica i la moral?

Amb les armes segur que no, perquè el remei seria molt pitjor que la malaltia. Jo crec amb la taca d'oli: uns que comencin.  Qui ha d'ésser el primer? El qui ho veu clar! Allò que feu Jesús quan li van presentar al jove que tenia els cinc pans d'ordi i dos peixos: Va dir que els repartissin a la gent asseguda (Jn 6,7-9). En cap moment va manar que els altres que tenien menjar també el donessin. Va actuar amb autoritat i no amb poder. Ell dóna, invita a donar i vol que els altres segueixin, sense manar. I el pa arribà per tothom i en va sobrar. Cap govern no fa com la mare Teresa de Calcuta o com Vicenç Ferrer que donen i no reclamen res ni fan lleis entre els que ajuden. Cap govern no fa tampoc com Càritas però acaben reconeixen que és el vertader camí: l'ètica i l'amor als altres.

Us semblarà impossible però és el camí de salvació.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS