dijous, de setembre 24, 2015

GRANS PROBLEMES, SOLUCIONS SORPRENENTS

 L’Evangeli que vam llegir diumenge passat (21-09) planteja grans problemes semblants als dels refugiats d’avui. Deia: “El fill de l’home serà posat en mans d’homes i el mataran” (Mc 9,31). El mateix que passa ara amb els refugiats. Uns homes es posen per damunt d’altres homes i eliminen (o maten) els que no són de la seva ètnia, de la seva religió o són”sobrants” perquè els manipuladors de la societat de consum puguin guanyar molts diners. Quan Jesús deia que el fill de l’home seria posat en mans d’homes es referia a això mateix.
Què fa la gent quan passen aquestes coses? Si poden s’escapen per defugir la mort o la violació (si es tracta de dones), carreguen el que poden portar amb ells i fugen cap a països on senten a dir que hi ha acolliment de qualsevol persona.
Quina solució proposa Jesús? Ho diu seguidament amb paraules més que sorprenents: “Si algú vol ésser primer que es faci el darrer i el servidor de tots”. I també que “qui acull un d’aquests nois (petits) en nom meu m’acull a mi” (Mc 9,35-37). Sembla que visqui als núvols i parli d’una altra cosa. Però no. Ja sap ben bé el que es diu. Es tracta de no plantar cara al malvat si no és per denunciar-lo. Es tracta també d’estimar el que ens ha fet mal. Estimar no vol dir deixar que et peguin perquè també diu: Quan us persegueixin en una població, fugiu cap a una altra (Mt 10,23). La carta als Romans diu quina cosa és estimar: Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu.  Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren.  Viviu d'acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis.  No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom.  Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom.  Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà (Rm 12,14-19).
Com veieu hi ha dues coses clares. Una, que hem d’estimar a aquests que ens han fet mal i que, com he dit al començament, “maten “ el fill de l’home i arraconen els pobres com si fossin “sobrers”. Una altra cosa és que no cal oposar resistència si hi ha possibilitat de fugir cap a una altra ciutat. D’aquí ve que nosaltres avui hem d’acollir aquells que han decidit fugir de les urpes dels que els matarien i/o violarien les seves dones. Ells compleixen l’evangeli (de fugir si en una ciutat els fan fora), un evangeli que nosaltres hem llegit i, amb tot l’esforç que això suposarà, hem de veure en el rostre de cada un d’ells la cara de Jesús mateix encara que sabem que vénen de tradicions molt diferents i també de religions molt diferents.
Si parlem de política (ara en parlem molt) cal tenir en compte que els adversaris els hem de respectar, escoltar, intentar comprendre, i no tenir una actitud hostil de venjança, o de ràbia o nerviosisme davant de tals institucions, sigui quin sigui el resultat de les eleccions. Són adversaris politico-econòmics, no personals.
Ja vaig dir en el full de la setmana passada que l’acolliment dels refugiats no serà gens fàcil.  Jesús ho diu així: Entreu per la porta estreta, perquè és ampla la porta i espaiós el camí que condueix a la perdició, i són molts els qui hi entren.  Però és estreta la porta i dur el camí que condueix a la vida, i són pocs els qui el troben.(Mt 7,13-14).

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de setembre 16, 2015

NO SIGUEM INGENUS

Molta de la gent que ara clama sincerament per acollir i atendre els refugiats, d’aquí molt poc temps es desdiran d’haver fet aquest pas perquè la cosa és més complicada del que sembla. I no ho dic pas per la qüestió burocràtica nieconòmica, sinó humana.
Com que ja no som infants, cal que sapiguem a què ens exposem rebent els refugiats.
Primer de tot cal preveure que n’hi haurà molts més del que s’està dient perquè, com escriu molt bé Tomàs Alcoberro a La Vanguàrdia del 14 setembre, fa molt temps que no hi ha hagut una guerra una mica forta i els grans productors d’armaments han de vendre i provar el que han fet fins ara. L’Orient Mig és un bon escenari per provar els armaments.
Segon. La majoria són musulmans (xiïtes) i força fanàtics. Només dir que al seu pas per Macedònia van rebutjar aliments de la Creu Roja al crit de “Alà és gran” perquè hi havia una creu en els aliments.
Tercer. Es quedaran, naturalment, i tindran més fills que els nostres i, com diu la cancellera d’Alemanya, això canviarà la societat.
Quart (i aquest és el més important). S’han interferit converses de l’Estat Islàmic (EI) dient que estan infiltrant islamistes radicals entre els refugiats per fer atemptats a diferents llocs d’Europa (Zènit). Això vol dir que les nostres policies hauran d’estar atentes per evitar que neixin nius d’islamistes radicals entre els que acollim.
Certament que alguns dels que vindran intentaran integrar-se, sobre tot si són cristians, que també n’hi ha entre els que s’han hagut d’escapar d’Iraq; i no ho dic perquè els cristians siguin més bones persones, sinó perquè combregaran més fàcilment amb la nostra mentalitat.
Que ningú pensi que escric això perquè la gent no els rebi. L’Església, des de Càritas, ha demostrat abastament que acollim i ajudem tota mena de gent sense preguntar-los de quina religió són o quina ideologia tenen. I ho continuarem fent.
He escrit aquestes coses perquè algú dels que ara, infantilment, va dient que en vinguin tants com vulguin després no clami dient que les coses són més complicades del que es pensava.
Fixeu-vos, si algun dia aneu a Manresa (i això deu passar en molts altres llocs) que on hi ha la Mesquita (al Torrent de sant Ignasi) entren i surten quantitat de nens que van a “doctrina”, és a dir, que aprenen de memòria el llibre sagrat de l’Alcorà.
Més d’una vegada he escrit que els nostres joves i grans (d’aquí a poc) estaran indefensos, sense paraules per contestar els arguments que ells tindran per afermar-se (honestament) en la seva religió. Dit amb paraules entenedores: o se’ns menjaran o muntarem una guerra contra ells, que és el pitjor que podem fer.
Si mirem l’Evangeli i escrutem què feia Jesús amb els que no eren jueus com ell, veurem que els acollia, els enviava a casa seva perquè proclamessin les meravelles que Déu havia fet amb ells (Mc 5,19). També anima la samaritana que vagi a casa seva (Jn 4,16) i al centurió, que era pagà, li fa un gran elogi de la fe que té, més gran que la dels mateixos jueus (Lc 7,9-10).                       
Josep ESCÓS i SARSANEDAS.

 http://www.parroquiavirtualbages.org





Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de setembre 09, 2015

SORT QUE SOM CAPAÇOS DE COMPADIR!


La compassió i la misericòrdia, que és tan evident per a qui llegeix l’Evangeli, no és norma de totes les religions ni tampoc ho ha estat en la nostra església quan, des del poder que la societat li va concedir, va muntar la inquisició (santa Inquisició li deien) o quan no va intercedir per aturar els nombrosos afusellaments al Camp de la Bota pels anys quaranta del segle passat. La majoria dels eclesiàstics estaven imbuïts de sentiments de venjança, però en deien justícia. La venjança s’entenia des del punt de vista humà per la multitud d’assassinats d’eclesiàstics i temples saquejats i destruïts, però avui, que ens ho podem mirar amb perspectiva, ho hem de lamentar. Era el temps de la meva infància i dels de la meva edat, però no ens assabentàvem de res. Matar una persona, per més judici que s’hagi fet, no és pas just, perquè el Bon Pastor vol que les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir (Jn 10,10). Déu és l’amo de la vida i de la mort i no nosaltres.
En el món es continuen fent bestieses (morts tant de cristians com d’islàmics que no són sunites, alguns dels quals s’han convertit en assassins en sèrie).
Davant d’aquest panorama nosaltres què hem de fer? Doncs compadir, tenir misericòrdia dels afectats, dels exiliats, dels que ho han perdut tot per salvar la vida.
El bisbe de Roma Francesc diu, en una carta en què presenta l’any de la misericòrdia, que la compassió és font d’alegria, de serenitat i de pau (El rostre de la misericòrdia, 1).
Compareu l’estat d’ànim dels soldats o empleats governamentals d’Hongria, de Turquia i de les nostres Ceuta i Melilla que han de fer enormes esforços per contenir els que volen passar al nostre país amb la joia de molts austríacs i alemanys que ara reben els refugiats amb un te calent, una mica de menjar i una abraçada. Ja em direu qui rep més pau en el propi interior.
No fa tants anys que els que ajudaven a passar les fronteres, sobre tot les del Pirineu, als que s’escapaven d’Espanya per catòlics primer, per anarquistes o comunistes després, havien de fer-ho d’amagat i eren considerats delinqüents. Més endavant el Pirineu, en temps de la segona guerra mundial, va servir de camí de fugida dels jueus de França que s’escapaven de l’holocaust. Encara darrerament el govern central ha dictat una llei per la qual som delinqüents els que ajudem els “sense papers”, però passa que no gosen posar-la en pràctica perquè els que primer haurien d’anar a la presó serien els de Càritas i associacions semblants. Si apliquessin aquesta llei veuríem clar, d’una vegada, que els governants no són cristians sinó que adoren el déu del diner i del poder. Els cristians hem de voler que tots els homes se salvin.
He començat dient que els que creiem en Jesucrist hem de tenir misericòrdia perquè no ens podem escapar d’aquelles paraules del Senyor que deien: Beneïts del meu Pare perquè... quan era foraster em vam acollir (Mt 25,35). Bé que lamentem que la gent de Betlem no acollissin Maria embarassada que caminava amb Josep cercant un lloc on hostatjar-se (Lc 2,7).
La nostra misericòrdia no és altra cosa que el ressò de la mateixa misericòrdia de Déu Pare que contemplem i volem imitar responent a la crida de Jesús: Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare (Lc 6,36).
                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dijous, de setembre 03, 2015

LA IGUALTAT NO SEMPRE EQUIVAL A JUSTÍCIA





Trec aquest text d’un pedagog anomenat Loranzo Milani.





“Destaco especialment aquesta frase: 
“Perquè no hi ha res tan injust com fer parts iguals entre desiguals”.
“I això em porta a reflexionar sobre els conceptes d’igualtat, justícia i equitat. La igualtat no sempre equival a la justícia. Aquestes imatges ho expressen d’una manera molt gràfica:
Tenim tres espectadors d’un partit de beisbol i tres tamborets per repartir per tal que el puguin veure millor. La imatge de l’esquerra representa la igualtat en sentit estricte: un tamboret per cadascú. Mentre que la imatge de la dreta representa la justícia o l’equitat: els tamborets es reparteixen en funció de les necessitats o característiques de cadascun dels espectadors...
En el sistema educatiu sovint es confon la igualtat amb l’equitat. En educació es tendeix a repartir els recursos a parts iguals. Si poguéssim mesurar en quilos els recursos, i tinguéssim 100 kg de recursos i 20 alumnes, a parts iguals tocarien 5 kg a cadascú. I això no és així, evidentment. Això passa, en el sistema educatiu. La presència d’un nen o d’una nena amb necessitats educatives especials genera protestes perquè s’emportarà tota l’atenció educativa del mestre, tots els recursos... Caram, és lògic! Si li fan falta més recursos és lògic que en tingui més”.
El text d’aquest pedagog és molt bonic però és just el contrari del que fem en el nostre país i a tota Europa. Els que acaben d’arribar al nostre país perquè han fugit de la mort (guerra civil de Síria) o de la fam (països subsaharians) els tenim retinguts sense saber què fer-ne. Quan a Espanya hi va haver guerra civil, França i sobre tot Mèxic van acollir centenars de refugiats. Quan a Espanya hi havia fam, Argentina (els anys 20) va acollir milers d’emigrants. Ara se’ns pregunta si els acollim donant oportunitats segons les seves necessitats.
                                                                Josep ESCÓS i SARSANEDAS

 http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog