dimarts, d’octubre 29, 2013

LES VÍCTIMES DEL TERRORISME

Quan algú reclama els drets de les víctimes del terrorisme ha de vigilar què diu.
Tota víctima té dret a la nostra compassió i a la nostra consideració. També les víctimes de les tortures dels estaments armats i les de l’atur (famílies condemnades a sobreviure sense treball ni subvenció). Si retrocedim a la guerra i postguerra trobem innombrables afusellats, uns a les cunetes i altres al Camp de la Bóta i la suma dels desapareguts sembla que encara és més gran.
Totes aquestes víctimes són semblants i la majoria eren sants innocents (tant els d’un cantó com els de l’altre). Però què passa? Allò que en català diem: “No et fiïs mai d’una cuca ferida”. Les víctimes de tots aquests ventalls d’assassins i els seus familiars no han d’ésser els que dictin les lleis. Per què? Senzillament perquè tindrien regust de venjança i, si no, mireu les darreres manifestacions que s’han fet a Madrid en què ningú no reclama la recuperació de les persones sinó només la venjança. La presó és una mala recepta.
Les presons rarament recuperen les persones i menys encara les que hi porten més de 4 o 5 anys. Quan algú reclama molts anys de presó per a un individu l’està condemnant a mort. Quan surti, si surt, no servirà per a res més que per sumar-se a la classe passiva del nostre país. I si no surt, algú sap el que costa el manteniment de les presons a l’erari públic? Un dineral per intern.  En aquest moment som el país de la comunitat europea (no del món) que tenim més presos i més llargues condemnes. Tots els diners que els governs estalvien retallant educació, cultura, joventut... els hauran d’invertir en l’augment de la policia i en l’ampliació de les presons.
Torno al començament de l’article amb una pregunta: com és que aquests que es manifesten demanant llargues penes, només les demanen per a uns delictes que els afecten a ells i no pels delictes que afecten als pobres? No hauríem d’empresonar els que han deixat a l’atur milions de persones? No us sembla que hi ha massa bandera espanyola en la manifestació i que el que realment busquen és la preeminència d’un determinat estat de coses? No hi veieu un regust de venjança, no precisament contra els presos que han comès delictes, sinó contra tot un poble que no pensa ni parla com ells (en aquest cas el poble basc)?
Ens poden servir les paraules de pau i de perdó que el ressuscitat va dir en la primera aparició als deixebles reunits i en les quals no hi ha cap mena de regust de venjança contra aquells que el van condemnar injustament. No sols els perdona sinó que els dóna el poder de perdonar (Jn 20,19-23) ja que aquest és el millor camí per aconseguir la reconciliació.
Que ningú no es confongui: perdonar no vol dir treure’ls immediatament de la presó ni tampoc dir “deixem-ho estar”. El veritable perdó cerca la recuperació de la persona i, amb manifestacions d’aquesta mena reclamant l’allargament dels dies de condemna ben segur que no es cerca cap mena de recuperació de les persones. Ja he dit que tenen el regust de venjança.
El que no desitgi la recuperació de la persona hauria de borrar-se del cristianisme. Us imagineu que el crucificat en comptes de dir: “Pare, perdona’ls” hagués dit: “Pare que els tanquin a la presó tota la vida”?


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

divendres, d’octubre 25, 2013

TOTS SANTS: LA VENERACIÓ DELS SANTS


Nosaltres els catòlics no sols els venerem sinó que reconeixem que han marcat la història de la mateixa església. Sense Sant Benet no hi hauria els benedictins. Sant Francesc d’Assís va donar solidesa al multitudinari i feble moviment dels “Bons homes” fundant les diferents rames dels franciscans. A prop nostre tenim el llegat de Sant Ignasi de Loiola i Sant Antoni Maria Claret i molts altres. Aquests que he esmentat són els grans referents juntament amb altres com Sant Agustí, Sant Jeroni i molts més. Després hi ha una gran quantitat de sants (els calendaris en van plens) que la nostra església ens ha posat com a models, molts dels quals van ésser assassinats a causa de la religió i en diem màrtirs.
Què són els sants?
Primer de tot dir que no són pas els que ho han fet tot ben fet. Aquests no existeixen encara que algú se’n gloriï, sinó que són els que s’han anat encaminant per encertar el que Déu vol per a ells. De persones així n’hi ha moltes. Alguns els diem “beats”, que vol dir sortosos. Quina sort que ens hagin acompanyat amb una vida com la que han tingut. Altres han estat proclamats “sants” que vol dir que han tingut molt present el Déu de la vida que els donava la joia de viure, que han tingut molt en compte els necessitats que han anat trobant pel camí de la vida i que han tingut el coratge de deixar-se portar per l’esperit. Aquestes coses les podem fer tots perquè sempre estem en camí intentant realitzar-les. Només són sants els que l’església ha proclamat com a tals i l’església és ben finita  i ben segur que no ha vist moltíssims d’altres que mereixerien el mateix honor.
Com els hem de venerar?
Mai postrant-nos davant les seves imatges, ja que Jesús mateix aixecava l’home de la mà paralitzada dient-li “Aixeca’t i posa’t dret aquí al mig” (Lc 6,6). També Sant Pere rebutja que el centurió es prosterni davant d’ell dient-li: “Aixeca’t, que sóc home com tu” (Ac 10,26). Als sants només els venerem, que vol dir que els tenim en compte. Són com nosaltres. En les Misses més solemnes encensen algunes imatges (que representen el sant)  però també s’ofereix l’encens als fidels que participen en la celebració perquè valem tant com ells.
Si en alguna processó (sobre tot les que ens donen els mitjans audiovisuals) veiem gent que exagera en l’adoració de la imatge d’algun sant o de Maria és que no els ho han explicat prou bé.
Em sembla que va ésser el Papa Pau VI que va eliminar aquella cadira gestatòria i potser el mateix Joan XXIII que va eliminar la tiara (corona triple). Ni els sants, ni els papes, ni els bisbes  no valen més que cadascú de nosaltres. No convé encimbellar-los, perquè no podríem caminar al seu costat.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, d’octubre 16, 2013

EN QUÈ FONAMENTEM LA PAU?

 
Heus ací una paraula equívoca, vull dir una paraula que té diferents significats segons qui la pronuncia.
Diuen que Hitler, abans de fer el primer atac per guanyar territori, va fer una colla de discursos parlant de la pau.
Recordareu, si sabeu una mica d’història, que els romans van establir el que ells en dient la PAX ROMANA que consistia en el nou estat de coses resultant després d’haver esclafat ferotgement tots els seus enemics. És clar que ningú no es movia.
També recordo, en la meva joventut, que després d’un quart de segle d’haver acabat la guerra  per tot arreu es parlava dels “veinticinco años de paz” mentre encara duraven les represàlies.
Passa que, quan un poble ha estat aixafat i els seus dirigents morts o fugits a l’exili, tothom calla. Però això no és pas la pau.
Els castellans irònicament diuen que “tranquilidad no viene de tranca”
Avui dia per un sector (no podem pas generalitzar) dels musulmans, la pau hauria de consistir que tothom es fes de la seva religió i això porta als més radicals dels seus a destruir esglésies cristianes i pagodes budistes matant la gent que s’hi reuneix per pregar.
No cal que recordem com la nostra mateixa església catòlica a l’Edat Mitjana, Moderna i en part Contemporània havia estat intransigent fins a la mort amb els oponents. També hem d’ésser humils i reconèixer els nostres errors.
I ara?
Doncs ara hem de distingir entre la pau eclesiàstica i la pau evangèlica perquè no errem pensant que és una mateixa cosa.
El Papa Joan Pau II, quan estava amb totes les facultats i al començament del seu pontificat, anava demanant perdó a tort i a dret pels errors que havia comès l’església en els segles. Després es va dedicar més a fer sortides molt vistoses. També es va oposar sense fisura a la invasió de l’Iraq.
En el nostre país un pas important per la pau seria que els bisbes espanyols fessin un “mea culpa” per haver-se posat obertament al costat dels vencedors amb cartes col·lectives incloses i per tant es feren corresponsables de les tremendes repressions (amb molts afusellaments inclosos) contra tot el que (deien que) feia tuf de comunisme. Els bisbes catalans, s’ha de dir en honor a la veritat, van reconèixer aquests errors el 2011 en una carta col·lectiva.
I quina seria la pau evangèlica? Ens pot servir el capítol 20 de l’evangeli de Joan on el ressuscitat s’apareix als deixebles i no els recrimina ni les fugides, ni la traïció ni tampoc la negació. Tampoc no els parla de la culpa dels que el van perseguir i matar. Tot el contrari, els dóna la pau i els infon l’Esperit perquè perdonin i comuniquin el perdó


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, d’octubre 09, 2013

TRES-CENTS SEIXANTA


 Tres-cents seixanta i escaig és el nombre de la suma entre els morts i els desapareguts en aquests darrers dies a les costes de Lampedusa (Itàlia) que anaven en una precària i atapeïda embarcació.
Cada un d’ells va vendre molt del que tenia per poder tenir lloc en la barca. Algú va cobrar-los un bon dineral a cadascun per poder estar entre els elegits que entraven en la barcassa. Algú va triar l’aparell de navegació més destartalat que tenia i que fàcilment podia naufragar amb una sobrecàrrega; devien pensar: total si s’enfonsa... Algú es va enriquir amb els diners d’aquesta gent. Algú va dir que en una embarcació per a cent persones n’hi podríem posar quatre-centes.
A nosaltres ens arriba la notícia de lluny i tenim la temptació de dir: Total són negres (ja és un disbarat dir-ho així). Però si comparem amb les pàgines i pàgines que ocupen altres notícies com la de la mort de dos nord-americans per una bomba mentre contemplaven una competició o la mort d’una nena probable víctima dels seus pares, veureu la desproporció de la notícia. I no és pas la distància, perquè Lampedusa és molt més a prop que els Estats Units.
Encara que no es pot dir que aquesta gent han estat assassinats, sí que es pot dir que els que s’han enriquit amb aquest pervers tràfic d’éssers humans estan molt lluny de tractar els seus iguals com a germans. Fins els que no creuen en el pecat han de reconèixer que el fet és un atemptat contra la humanitat.
També podem acusar-nos a nosaltres mateixos que, teòricament, en diem germans a tots els éssers humans del món,  però, a la pràctica, ens els mirem de lluny i no ens comportem com a tals. Com que tenim l’oportunitat de conèixer bé la notícia ens hauria de caure la cara de vergonya perquè una mica de culpa per la nostra inacció la tenim tots.
Les autoritats italianes no han fet res (o gairebé res) per evitar aquestes deportacions humanes i en canvi ara es mouen perquè estan envoltats de periodistes que els fotografien mentre rescaten els morts i guareixen els ferits.
Ens passa el mateix a casa nostra, que quan un pobre es va arrossegant amb molta precarietat ningú no mou un dit. Però el dia que el troben mort, veureu que es mobilitzen ambulàncies, mossos, guàrdia urbana, jutges... Si teníem tots aquests recursos perquè no els posàvem abans perquè aquella persona no acabés morint? Insisteixo que no vull culpabilitzar aquest personal del funcionariat que es mou quan ja no hi ha res a fer. Ens hem de mirar nosaltres mateixos perquè, de culpa, en tenim una mica cadascun de nosaltres.
Encara vull afegir una altra cosa, molt greu al meu parer. Aquests pobles africans han estat espoliats per occident. Qui ens ha donat permís per expropiar-los les mines d’or, diamants i coltan? Qui ens ha permès desforestar països sencers? Qui ens ha permès establir el preu del cafè i canviar les taxes a gust nostre prescindint de les moltes famílies que viuen d’aquest cultiu? El preu dels productes que surten d’Àfrica el posem nosaltres i el preu dels productes que els venem també els posem nosaltres. És com si els llops administressin el que més convé a les ovelles.
No és estrany que vinguin en massa als nostres paradisos (així els els han dibuixat) per sortir de la misèria a la qual els hem reduït.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Publicat per a Cap comentari:

divendres, d’octubre 04, 2013

MOVIMENTS DE LES GRANS RELIGIONS




         He parlat fa poc amb un copte (cristià egipci) i em diu que alguns de la seva família han estat assassinats. Tot seguit diu que ho han estat perquè “eren cristians” i que “per Déu s’ha de fer tot el que calgui”. Això indica que els coptes egipcis ja saben que, pel fet d’ésser cristians, poden fàcilment sofrir un atemptat i ésser eliminats. Això ha passat en altres llocs  del món com Síria, el nord de l’Índia, Sudan,... on saquegen esglésies i assassinen els que hi ha a dintre. Aquestes revoltes van contra els cristians en general (també protestants i coptes que no són catòlics). En cap època (i menys en el temps de les primeres persecucions de cristians a Roma) hi havia hagut tants cristians sacrificats com en el moment actual.

Això semblaria la fi de les religions, però, pel que es veu, ja han començat a emergir respostes fins i tot dels mateixos musulmans. Una colla d’Imams juntament amb algun jueu prestigiós han començat una xarxa per establir una reconciliació entre aquestes religions. Sembla que han demanat que el papa Francesc s’impliqui com a mediador. Això és molt esperançador perquè és un bon començament. És un contrasentit que les religions, que haurien d’ésser portadores de pau, facin la guerra entre elles.
En el nostre país, com en tantes altres coses, anem endarrerits perquè mentre hi ha moviments entre cristians, jueus i musulmans per la pau, la gran premsa informa molt malament. Quan hi ha una matança, sovint els diaris no ens aclareixen que n’hi ha uns que maten i altres que només moren. Parlen indistintament d’un conflicte entre uns i altres. Tenen la ment aturada al s.XVI quan l’església promovia la inquisició i imaginen que allò encara continua. Fixeu-vos que uns maten i altres només moren.
Però nosaltres que som petits peons d’aquest gran joc d’escacs, què hi podem fer? Primer de tot informar-nos  i no ho tenim fàcil perquè, si us hi fixeu, la majoria de la gent compra premsa esportiva i premsa del cor i el mateix passa amb els canals de televisió que ens estant saturant de futbol cada dia de la setmana. Hem d’exiliar-nos d’aquest món mediàtic per informar-nos.
Hem d’eradicar de dintre de la nostra ment els prejudicis i creure que entre els musulmans hi ha gent molt bona i entre els jueus hi ha gent molt bona. Hem de saber descobrir-los i hem d’aprendre a ésser contemplatius de les coses bones que fan aquests altres.
El perill que correm és només mirar-nos a nosaltres mateixos i anar provant exercicis que fan els orientals o els àrabs, o els menjars (que sovint són bons). Quan fem això només pensem en nosaltres i no té res de mal, però no els veiem.
Per poder captar allò de bo que hi ha en ells cal fer dues coses: una, conèixer persones i conversar-hi; i segona, llegir el nostre evangeli per poder comparar.
Feu una prova. Agafeu l’Evangeli de Marc que només té 16 capítols i llegiu-lo d’una tirada (amb poc menys de dues hores). Veureu que descobrireu moltes coses que estan en el substracte de la nostra societat i no sabíeu d’on les havíem tret. Ja havien estat dites.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog