EL PREU DELS ESCLAUS D’AVUI

Aquests dies hem vist curses de motos en les que els corredors han caigut estrepitosament. No hi fa res ni tampoc importa el mal que es facin; pagarem el que sigui per passar-los per quiròfan i a delectar la gent, que per això són els nostres esclaus. Només que aquests cobren tant que també són esclaus del diner. En són doblement. Aquesta setmana hem sabut d’un motí a una presó de Veneçuela (Rodeo II) en el que hi ha desenes de morts. Uns altres esclaus. A dins la presó hi ha trobat un arsenal d’armes entrat per gent que han cobrat molt per fer aquesta feina. Uns altres esclaus (del diner) i nosaltres d’espectadors!

Una altra notícia és que la lliga de futbol començarà amb molts clubs de primera a punt de la suspensió de pagaments. La causa? Els fitxatges astronòmics que fan els clubs que poden; entre altres el nostre club de la Ciutat comtal que llueix una propaganda en la samarreta d’un país dels emirats que té molts esclaus. Ningú sembla que hi faci escarafalls. Són els esclaus dels altres.

Esclaus els clubs en fallida, esclaus els que depenen dels diners i tots els que han caigut en alguna dependència.

I això és pecat?

I tant! Ens han parlat tant del pecat com una cosa lletja que, quan ens ve envoltat de diner i de prestigi, no li sabem endevinar la cara. Ens passa com a la gent del temps de Jesús que no l’entenien que, quan el volien fer rei, ell anava a cercar el silenci de la muntanya per pregar. Fugia d’un esclavatge tant per ell com per els altres.

Per què és pecat? Perquè ofèn Déu. Déu s’ofèn quan muntem un món en el que la gent queden atrapats per una dependència; Déu s’ofèn quan aquests diners, que generosament permetem que s’aboquin per mantenir o comprar jugadors d’algun esport, els escatimem als pobres que diàriament moren de fam. Déu s’ofèn quan no ens preocupa la salut i les lesions dels esportistes amb tal que puguin tornar a competir. Déu s’ofèn quan en el nostre poble desenes de famílies han de cercar menjar a Càritas per complementar una dieta. Si passa això és perquè alguna cosa molt mal feta fan els governs i no estan en el seu lloc. Quan Càritas es converteix en la gran botiga gratuïta del poble és que alguna cosa s’està fent molt malament.

Déu s’ofèn quan augmenten el pobres i els privilegiats són uns pocs. Contemplem Jesús identificat amb els encadenats i sofrents, pobre i insignificant posat al front dels poderosos d’aquell moment. Us imagineu aquelles escenes de Jesús (sense bossa ni sarró) que només tenia la Paraula, amanillat davant d’Herodes, aquell que en una festa havia fet assassinar Joan Baptista (Mc 6,14-29), davant de Pilat que havia fet degollar uns Galileus al mateix altar els temple (Lc 13,1-2), Jesús burlat davant de Caifàs (el gran sacerdot) que el va condemnar a mort quan Jesús li anunciava la preeminència del “fill de l’home” assegut a la dreta del Pare (Mt 26,63-65) perquè dir això significava la disminució del poder d’aquel magnífic i sumptuós temple. No costa gaire entendre perquè Déu el va ressuscitar per fer palesa davant els homes la seva opció a favor d’Aquell que no va voler ésser esclau ni del diner ni dels títols d’honor ni de la covardia davant els magnats que el van condemnar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

PERILL QUE ENS TORNEM BOJOS

Cada setmana llegim alguna notícia que fa esfereir. Un dia han matat per l’esquena una colla de policies que no volien disparar contra el seu poble (Síria), un altre dia una nena de 9 anys que i han posat una armilla plena d’explosius amb la indicació que premi un botó quan es trobi davant dels guàrdies (Paquistan), l’altre dia els aldarulls de Grècia que probablement és el país de la “nostra unió” que ho passarà més malament per les enormes retallades (les nostres fan riure al costat de les gregues). Aquestes bestieses s’han donat en tot temps però la humanitat no para de fer coses que semblen de bojos.

Això, de les coses que sabem, però n’hi ha que no les sabem i no són notícia; com la quantitat de condemnats a mort pel règim de Cuba (parlo dels actuals, no dels passats; gent que desapareix) o els rwandesos que veuen destruïdes les seves cabanyes precàries pels agents del govern sabent que no tindran recursos per bastir-se una casa com la volen els que manen; aquesta família defallirà de misèria però abans perdrà tot el que té. Aquesta notícia tampoc no arribarà a la premsa occidental. Ja no parlo dels reclosos en presons de molts països del Tercer món on l’únic aliment que reben és l’arròs bullit que, per manca de proteïnes, és el preludi d’una mort anunciada en poc més d’un any a no ser que la família els porti complements alimentaris.

Nosaltres ara patim una altra marginació que, al meu entendre, és la causa de tant enrenou (dels “indignats”) que és la manca de treball i la manca de futur per una quantitat de gent. Els nostres joves, preferentment universitaris i sovint gent que ja tenen treball, es manifesten amb raó. Dic amb raó perquè són la veu dels “sense veu”. Els més afectats no tindrien esma per manifestar-se. Comparat amb els desastres de països com el que hem mencionat el nostre problema és petit però té el mateix component, el menyspreu envers la persona. Els indignats expressen d’una o altra manera la protesta que ve a dir: “la gent no comptem res”.

A cap persona una mica conscient no li agrada que no la tinguin per res, mentre veu que els governs destinen grans quantitats de diners o bé amb la policia i la repressió o bé ara amb l’assistència social. No és gens agradable que famílies normals hagin d’anar a Càritas i dir en veu baixa que mai no s’havien imaginat que haurien de raure-hi. Alguna cosa important falla quan la gent és tractada d’aquesta manera, per això no és estrany que hi hagi manifestacions. Al meu entendre la perspectiva que s’albira és que la riuada de descontents augmentarà.

Els treballs que estaven més ben remunerats (dins la classe obrera) eren els especialitzats però ara ho fan les màquines. Els seguien ben pagats els funcionaris, però el país no es pot permetre tal quantitat de funcionariat. Ara, els que aniran trobant treball, seran mileuristes i encara inestables. Qualsevol dia l’empresa els dirà que no n’hi ha feina per a tots i que s’estima més llogar, al seu lloc, uns de més joves amb menys remuneració.

Què hi ha al fons de tot això? El menyspreu a la persona que es troba desesperada en aquesta societat. S’està tancant el futur i això és molt i molt greu.

Que lluny estem d’aquell desig de Jesús quan deia que la persona havia de posar-se al lloc més alt, al costat del Pare en els núvols del cel (Mt 24,30) o quan afirmava que no ens hem de preocupar pel diner (capital) i pel vestit (empresa comercial) sinó del Regne (Mt 6,25-33) que consisteix en bastir un món segons el voler de Déu que ens mima com un petit ramat (Lc 12,32).

Josep ESCÓS i SARSANedas

EL CARRER ÉS DE TOTHOM

Llegim a l’Evangeli de Joan que Annàs va interrogar Jesús sobre la seva doctrina i sobre els seus deixebles i que Jesús li contestà: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven quines coses els deia; ells saben el que he dit.» (Jn 18,20-21). Entendreu que en el seu temps ja era un acte de valentia parlar en veu alta pel carrer sobre el que ell creia important. Això li costà una sonora bufetada (Jn 18,22). Vol dir que l’interlocutor es va ofendre. De què? De la valentia.

De qui és el carrer? Sens dubte dels valents perquè, a la més petita que passi en qualsevol dictadura, el primer que es prohibeix és que hi hagi grups de vàries persones parlant pel carrer. Perquè? Perquè qualsevol règim totalitari sap que els valents que donen la cara al carrer faran trontollar el sistema.

El carrer és dels valents però de vegades se’n apoderen els poderosos.

Com es coneix si són els valents o els poderosos els que es fan amos del carrer? Molt fàcil, mirant amb qui s’alia el que pren el carrer.

Quan el que es fa amo de la plaça és un dictador fa unes lleis que regulen les reunions i en fa el control que pot. I amb qui s’alia? amb les forces policials que són un altre poder.

Però ara ens podem preguntar què passa quan un munt de gent s’han apropiat la plaça de Catalunya. Són valents o dictadors? Doncs les dues coses. Són valents els primers que hi ha anat i que han estat capaços de dialogar sobre el que pretenen; en canvi són poderosos (encara que les seves instal·lacions siguin una porqueria) aquells que s’alien amb algun poder, en aquest cas la premsa que magnifica els seus actes. Llavors no és estrany que alguns ni en volen marxar ni volen parlar com no sigui amb ells mateixos. Se saben protegits pels medis que els van al darrere.

Vull dir que hi ha ocupadors (no en dic “ocupes” per la provisionalitat) que són tan dictadors com aquell famós polític que deia “la calle es mía”. Però n’hi ha uns altres, probablement majoritaris, que han tret a fora allò que tenien a dintre: aquella ànsia per la justícia de la que parla també el Senyor quan diu: Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de justícia: perquè seran saciats! (Mt 5,5-6).

En tots els temps hi ha hagut gent insatisfeta amb el govern però molt sovint o no han tingut oportunitat de manifestar-se, no han tingut prou valentia o no han tingut prou suports. L’avantatge d’ara és que han sigut molts i la unió anima els més febles. Però s’ha de dir també que han tingut els diaris, les emissores i la TV al se costat i de quina manera! Això fa decantar una mica la valoració ja que, amb tant recolzament, es tornen més poderosos que valents encara que no els agradarà de sentir-ho.

Tot amb tot, les raons que els han mogut estan en els ànims de molts i sobre tot dels més masegats, que precisament no eren a la plaça. Vull dir que, en certa manera, aquests manifestants representen els més pobres de la nostra societat, aquells que no gosen piular.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

VENIU, ESPERIT SANT!

Quan el president d’un club esportiu, després d’obtenir èxits clamorosos, es queixa que la premsa no se’n fa prou ressò, és que li manca l’Esperit.

Quan una dona ha destinat abnegada la major part de la seva vida a favor dels seus i des altres, es queixa que no li fan prou homenatges, és que li manca l’Esperit.

Quan uns cristians han dedicat hores i hores als pobres, als indigents, a Càritas o també a la visita als malalts, es lamenten que no hi hagi gaire reconeixement de totes aquestes activitats, és que hi ha poc Esperit en el seu interior.

Per què parlem de la manca l’Esperit si totes aquestes persones han fet una feina ben feta i molta dedicació als altres? Perquè necessiten, com els infants, el reconeixement, que és com la lleteta. Encara no són adults.

En canvi a la gent que rep tota mena d’homenatges i reconeixements i surt als mitjans, els passarà que, quan més reconeixements públics rebin, menys Esperit tindran en el seu interior ja que els consumirà l’anhel de rebre poder, privilegis i prestigi. Com que els vindrà tot de fora, el seu interior s’anirà buidant i s’aniran tornant com criatures consentides. És el que diu Jesús: Ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2c).

L’Esperit doncs, és una mica invisible perquè, quan es fa veure gaire, tot se’n va en l’exterior. La màxima expressió de la presència de l’Esperit és el perdó (Jn 20,22-23) perquè hom ha de pouar la força del seu interior; perdonar és jugar a perdre el poder que hom té sobre l’altre. Perdonant et fas petit i fas créixer l’altre, perdonant no et preocupes de qui tenia la raó i vas realitzant allò que el “Pare del cel” voldria per a tu i per a l’altre. Perdonar és tornar l’Esperit a aquell que no el tenia, encara que fos per culpa pròpia o pel seu mal cap.

Si hem entès això no trobarem pas estrany aquell episodi del diaca Felip, que feia signes i prodigis i rebia els elogis de la gent de Samaria (Ac 8,1-8); que va quedar desconcertat quan Pere i Joan anaren a dir-li que no tenia l’Esperit Sant (Ac 8,15-17). El senyal de la manca de l’Esperit fou que Simó el Mag volia fer el mateix que ell, amb molts diners. Va haver d’anar al desert a reflexionar i s’adonà del seu error quan s’acostà a l’eunuc de Candace que li demanava que interpretés el passatge de l’Escriptura del “Quart càntic del Servent” de profeta Isaïes (Ac 8,27-35). Es va adonar que, a Samaria, hi havia hagut massa gent que l’havia elogiat.

Us haureu fixat que tan aviat parlo de l’esperit de cada persona per no dependre dels elogis com de l’Esperit Sant. És que és el mateix perquè, quan una persona té molt Esperit de Déu (és el mateix que en diem Esperit Sant) no anirà darrere els “reconeixements” i, de tenir-los, s’hi trobarà incòmode.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

L’ASCENSIÓ I EL CULTE A LES RELÍQUIES

Tots tenim alguna relíquia dels nostres pares, amics, fills... i sobre tot guardem algun record dels difunts que han estat especialment entranyables per a nosaltres. De vegades són fotos, una carta, una peça de roba o algun objecte significatiu. Recordo una viuda que tenia a casa la urna de les cendres del seu marit (que, per cert, li van resultar molt incòmodes a la pròpia casa).

Totes aquests coses són relíquies.

En els temps no gaire llunyans l’església donava molta importància a les relíquies de sants. Encara en alguns llocs ho fan.

En els últims temps (pocs anys) els organitzadors de la societat han promogut un fam (fins i tot fal·lera) per les relíquies dels guanyadors dels trofeus del futbol (una pilota o una samarreta signada, una foto de l’equip, un bufanda..) Això ja passava en temps anteriors però ara s’ha exagerat molt. Tant que em sembla que entrem en una espiral d’alienació. Només cal veure qualsevol partit dels grans equips on la majoria dels espectadors porten signes d’identitat (bufanda, samarreta, banderoles...) que molt sovint els han comprat a preus molt cars. Això sorprèn que augmenti precisament en temps de crisi. Algú ha descobert que això dóna molt diner i els clubs fan l’exercici de canviar sovint el disseny de la samarreta. No s’amaguen pas de dir-nos les quantioses entrades de diner per aquest concepte.

Això fa mal? Depèn de si ens fa lliures o esclaus. Seríem esclaus si gastem enormes dispendis en això o si ens alterem quan el nostre equip perd un partit. Ens tornem esclaus quan ja no som nosaltres sinó que vivim immersos en el club. El perill de l’alienació hi és sempre perquè estem tan abocats al “déu equip” o al “déu cantant”, que deixem d’ésser nosaltres i aquests es converteixen en opi del poble (el nostre opi) com en ocasions s’hi ha convertit la mateixa església quan ha sectaritzat fent fanàtics en comptes de cristians.

Us ajudarà a veure la cosa en profunditat si fem una reflexió teològica mirant enrere, en el temps dels primers cristians que ens van parlar d’aquella experiència que avui en diem “Ascensió”. Com els ho hem d’agrair! Quan Jesús, a qui havien venerat i estimat de veritat va morir, unes dones anaren al sepulcre per embalsamar-ne el cos amb tants ungüents com podien portar. Volien conservar el que en quedava del cadàver. L’Evangeli de Joan parla de trenta quilos d’espècies (Jn 19,39). Però què va passar? Que les dones i els deixebles trobaren el sepulcre buit. No van poder venerar les relíquies i quan se’ls aparegué el Senyor el volien retenir; però els digué “no us agafeu a mi” (Jn 20,17) i experimentaren com se’ls allunyava i pujava al cel dient: Pujo al meu Pare que és el vostre Pare i al meu Déu que és el vostre Déu (Jn 20,18-19) i s’adonaren que ni en tindrien les relíquies ni tampoc el tindrien a Ell. Hauran de comportar-se com adults i no com infants. En tindran prou en saber que Ell està present en el pa que es reparteixen entre ells i amb els pobres. És l’Eucaristia, que és la millor manera de no viure de relíquies de presències, ni d’aparicions perquè ens fa adults en la fe.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS