dimarts, de març 31, 2009

EL SOFRIMEN

 En aquest dies de Setmana Santa és bo que parlem del sofriment. Alguns de vosaltres enguany, pot ser participant en cerimònies de la setmana sagrada o en la meditació del vostre silenci,  contemplareu la Creu de Crist on hi meditareu Jesús crucificat, burlat i humiliat pels dirigents, mentre el poble ho contempla indiferent i uns pocs s'entornen a Jerusalem donant-se cops al pit reconeixent el disbarat que s'havia perpetrat (Lc 23,48).

Mentrestant la majoria de la gent del nostre poble, sobre tot els infants, viuran la Setmana Santa com dies d'esbarjo, de festa i de menjar la mona. No sentiran ni a parlar de la Passió ni de la Resurrecció.

En realitat, però, molta gent esteu compartint el sofriment de Jesucrist en la vostra pròpia vida.

-          Fixem-nos en les dones maltractades i els homes humiliats per la pròpia esposa. Una cosa i l'altra.

-          Contemplem els malalts sols i abandonats, com aquell que em deia: "Tots esperen que em mori".

-          Els fracassats en el treball i els que se'ls acaba la prestació de l'atur i també els joves que ja no tenen el raconet per anar a les sales de festa el cap de setmana. També ho senten.

-          Molts altres que podríem afegir que també comparteixen el sofriment de la creu de Crist.

Però el sofriment és bo? De cap manera. No ens enganyem. És una situació absurda no volguda per Déu (Rm 8,20-21).

No ens havien dit sempre que Jesús ens redimeix sofrint? Pot ser si però no és manera de dir-ho. Va morir com va morir com a conseqüència de la vida que havia portat.

-          La seva valentia en defensar pobres i viudes (els més menyspreats del seu temps) va enfurismar aquells "purs" que ja els estaven bé les diferències. 

-          La seva mirada al Pare que aconseguia que els dirigents del temple se sentissin desplaçats perquè si ell tenia fil directe amb el Pare per què servia el temple?

-          La seva preferència per qualsevol home/dona per damunt de les lleis desconcertava els fariseus que veneraven lleis i preceptes i volien que es complissin.

-          La seva apertura envers els pagans (el centurió, la cananea, la samaritana, el pa repartit en territori pagà) molestava aquells puritans del judaisme.

Tots aquests ofesos el van portar a la mort. I els "seus" van fugir un per ací i l'altre per allà.

Dit això ens podem preguntar: el sofriment no té cap valor?

Ho hem de considerar al revés: El que té valor ens costa i sovint, molt sovint, va acompanyat de sofriment.

El que val (encara que costi) és la defensa de tot home/dona, l'acceptació de la parella, dels pares com son i dels fills amb els seus defectes. El que val també és l'acceptació de la pròpia feblesa, malaltia o poca capacitat.

Nosaltres no venerem a Jesús pel seu sofriment sinó per la seva vida consequent en defensa dels altres que li va comportar la creu.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dilluns, de març 30, 2009

LLEIS NO CRISTIANES CONTRA ELS IMMIGRANTS

En moments de crisi els governs es posen nerviosos i van promulgant tota mena de lleis sense ordre ni concert. Omplen el país de funcionaris per controlar més la societat i no s'adonen que no tindran amb què pagar-los. Ara el govern està preparant una llei que parlarà dels immigrants. Haurà de posar funcionaris per complir el que vol la llei.

Un grup important d'entitats cristianes i altres que s'hi ha afegit han fet un document per posar-nos alerta d'aquest projecte de llei.

Avui són ells la població immigrada però també ho van ésser els nostres pares o avis (o pot ser fa més temps) que van venir a viure en aquet país que és nostre i el nostre país és també dels que van arribant.  Qui ha dit que la terra és nostra? No hem d'oblidar allò que Jahvè digué a Moisès que: El ritual és el mateix, tant per als estrangers com per als nadius. (Nm 9,14). I allò altre del profeta Isaïes: El Senyor es compadirà dels descendents de Jacob. Els d'Israel seran encara els seus predilectes, i els farà tornar a la seva terra. Els estrangers s'ajuntaran a ells, s'uniran al poble de Jacob (Is 14,1).

Avui, doncs, juntament amb el full diocesà us ajuntem un escrit signat per moltes entitats. Aquest fou redactat per grups cristians però s'hi ha adherit altres entitats de diferent signe. Em sembla que nosaltres també ens hi podem adherir.

No podem fer pagar als immigrats els moments de crisi que vivim tots. No és culpa d'ells sinó d'aquells que s'han enriquit desmesuradament, els noms dels quals encara a penes coneixem.

Nosaltres haurem de dir com el profeta Isaïes: I als estrangers que s'han unit a mi, el Senyor, per adorar-me i estimar el meu nom i ser els meus servidors, que guarden el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la meva aliança,  jo els faré entrar a la meva muntanya santa, i prendran part en les festes dins la meva casa d'oració (Is 56,5-7).

I també Ezequiel que deia: Aquests estrangers,els heu de tractar com si fossin nadius israelites. Participaran en la distribució de l'heretat igual que les tribus d'Israel. (Ez 47,22)

No oblideu que tots som fills d'estrangers que vam venir en aquesta terra.

No caiguem en la temptació d'acusar-los a ells dels mals del nostre poble perquè si be és cert que, entre ells, hi ha delinqüents, també n'hi ha entre els habitants del nostre país. Si alguns d'ells roben no oblideu que els nostres magatzems els compren el producte robat.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de març 18, 2009

ES POT VIURE SOTA LA DOMINACIÓ D’UN ALTRE?

               Tot el temps de la meva escolarització fins que vaig acabar els estudis vaig haver d'aprendre totes les assignatures amb una llengua (el castellà) que no era la de casa meva amb uns mestres que o bé la imposaven o bé se sotmetien. Això ni ens va fer perdre la joia de la infància o de la joventut ni tampoc ens va fer gaire mal perquè no ens van pas robar la nostra identitat. Aquesta experiència de submissió cultural (igual passa amb la política o la militar) no fa mal si algú t'ajuda a pensar i te'n adones perquè el que fa mal i et fa esclau és la inconsciència. Aquesta si que et fa perdre la identitat i no el domini militar o econòmic. El Senyor no es complau en la força dels cavalls ni en els peus lleugers del guerrer (Sl 147,10). Els vertaders dominis no venen per aquest cantó.

Ni el Nepal, ni el Sàhara, ni la mateixa Catalunya perdran la identitat si la submissió només els ve de fora encara que sigui amb exèrcits i governs titelles mentre hi hagi que ajudi a reconèixer la situació de dominats, malgrat que algunes d'aquestes opressions sembla que van per llarg.

Mireu el que passava en temps de Jesús: Tan els fariseus com els saduceus, els zelotes i el poble estaven convençuts que, si es podien treure de damunt el domini militar, econòmic i polític dels romans, el poble seria lliure. Era l'únic esclavatge que endevinaven.

La sorpresa la va donar Jesús quan, desconcertant-los a tots, els assegura que hi havia uns lligams que els creaven una més forta dependència: el del temple (Mc 11,15-17) perquè marginava els pobres i el del pecat (Jn 8,34) perquè és un lligam intern molt més fort que els exteriors. Els fa veure que el problema no és que algú estigui a sobre d'ells (com els romans) sinó que l'esclavatge de veritat el portem a dintre nostre i en el nostre propi país.

I no tan sols això sinó que Jesús va més enllà i ens diu que cal estimar els romans i elogiar allò que tenen de bó (Mt 8,10), que cal acollir els publicans que eren els que col·laboraven amb els dominadors (Lc, 19,1-10). També Jeremies havia dit, uns quan segles abans, que els deportats de Babilònia farien bé de construir cases i fer prosperar el país que els havia extradit...

«Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel, a tots els qui jo he fet deportar de Jerusalem a Babilònia: Construïu cases i habiteu-hi; planteu horts i mengeu-ne els fruits;  caseu-vos i tingueu fills i filles; preneu mullers per als vostres fills i doneu les vostres filles en matrimoni perquè també tinguin fills i filles. Multipliqueu-vos aquí, no minveu! Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre (Jr 29,4-7).

La vertadera submissió no ens ve de fora. No és quan ens neguin la nostra identitat (exercint poder sobre nosaltres) ni quan se'n burlen (desprestigiant el que és nostre) ni tampoc que ens obliguen a pagar més que els altres (quedant-se els privilegis del diner) ens prenen l'esperit sinó quan aconsegueixin que no ens en adonem. El qui s'adona que està esclavitzat ja ha fet el primer i principal pas cap a la llibertat perquè s'ha alliberat en el seu interior.

De totes maneres molt de compte perquè, a la que ens descuidem, nosaltres també ens tornem dominadors quan ni tan sols respectem la cultura dels altres o la seva fe, els ridiculitzem i ens deixem endur per la cridòria d'una manifestació sense saber perquè hem sortit al carrer.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de març 10, 2009

UN COMITÈ D’EXPERTS

"Un comitè d'experts han assessorat el govern sobre la llei d'avortament".
Què vol dir un comitè d'experts? Gent que assessora sobre algun
aspecte però ets tu el que tries qui decideixes el que has de fer.
Els experts només aconsellen segons els seus coneixements però les
decisions les prens tu. Posaré un exemple.
Una família veu que els diners no els arriben i decideixen consultar a
un expert.
Aquest sap molt d'economia (i només d'economia), fa els càlculs del
que guanya el marit i la dona i del que gasten nens i avis i decideix
que s'ha de reduir els infants i eliminar els vells. Econòmicament és
així. Ja es veu que l'expert no prendrà la decisió.
No us agrada el consell i ho pregunteu a un botiguer i us farà el
relat dels llocs on es compra més bé i com estalviar en menjar i roba.
Però la família optarà per comprar on vulgui.
Les decisions les preneu vosaltres i els experts us ajudaran a veure
les conseqüències del que voleu fer.
Si el que voleu és tenir un altre infant la decisió ja està presa i
els experts us diran el que us costarà (economistes), les atencions
mèdiques que requerireu (experts en medicina), el tipus de botiga en
menjar i roba on faríeu bé de comprar (comerciants) però sou vosaltres
que voleu un infant a la casa.
L'engany del "gobierno" no està en consultar els experts sinó en
fer-nos creure que són ells els que prenen decisions.
Quan el govern crea un grup d'aquests ja ha decidit el que vol fer i
tot depèn del tipus d'entesos que elegirà el poden decantar cap un
cantó o cap a l'altre però no gaire perquè la decisió ja està presa.
Si els tria molt tècnics les solucions que donaran seran menys
humanes. Tallaran ras i curt prescindint de la vida de les persones.
No ens han dit si han consultat cap expert en humanitat, capaç de
dir-los que un nen sense mà o un paralític, poden aportar molta més
humanitat que molts altres. No sabem si han consultat els que defensen
la vida (com els ecologistes) que els hauran de dir que cal salvar
tota vida, al menys aquesta seria la conseqüència de la seva
ideologia.
Sabeu si han consultat a aquells que poden calcular el creixement
espiritual d'aquells pares que ha decidit assumir alguna deficiència
d'un infant i això els converteix a ells en gent de molta més qualitat
humana que molts altres? Que no us heu fixat que sovint la millor gent
de molts pobles són aquells que han hagut de lluitar per salvar els
defectes innats d'un infant i l'han hagut de fer créixer amb molt més
esforç que altres famílies sense aquesta mena de problemes?
O pot ser només han demanat l'opinió en experts nazis pels que la cosa
més important del món és la presència física (la raça més pura) d'una
natura sense tara.
A mi m'agradaria que ens haguessin dit la veritat: que ja tenien presa
la decisió i que s'han triat experts a mida.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de març 03, 2009

DESIGNAR L’ENEMIC

Acabada l'etapa electoral (gallega i basca) tots ens quedem
una mica alleujats i no ho dic pels resultats sinó pels discursos i
els mítings que havíem d'aguantar, si no apagàvem els nostres
receptors. Tota la intoxicació de paraules anava adreçada als
indecisos perquè els altres (els que ja tenen pensat el vot) els
rellisca. I l'indecís normalment és el més feble.
I què es fa per entabenar el pobrissó que no sap a qui ha de votar?
Espantar-lo a base de "designar l'enemic" que és l'altre (el del
partit que no hauria de votar). I com es fa? Mentint, fent acusacions
genèriques de grans corrupcions, explicant les dolenteries que faria
si acabés governant, insinuant que alguns d'aquells estan a punt
d'ésser jutjats perquè el públic comenci a imaginar la cara del
malvat.
El poble (els que no saben de què va tot aquest engany) es posa molt
més al costat de l'acusador i es creu totes les denúncies, per
infundades que siguin. La cosa arriba a un límit tal que el dia abans
de les eleccions sembla impossible que ningú pugui ni tan sols parlar
amb els altres, ni que es pugui fer cap mena de coalició o pacte.
No val a dir que aquesta infame litúrgia forma part de les consuetuds
electorals perquè això no és veritat si ho mirem des dels pobres
enganyats acurrucats com gossets sota la taula en un dia de tempesta.
Aquestes maneres d'actuar poden ésser interessants i efectives com
estratègies o tàctiques per aconseguir el poder però hem de proclamar
que estan molt lluny de l'Evangeli.
Què en diu Jesús dels enemics? Que els hem d'estimar (Mt 5,43-45) i
desitjar que acabin tenint la mateixa imatge que, per a ells, vol el
Pare del cel.
Sant Pau que havia començat pel camí de la persecució i de les
delacions contra tot aquell que no respectava el temple i les seves
lleis, quan va veure el rostre del Crist pel camí de Damasc, va
convertir-se, que vol dir que va canviar la seva mirada. Pau convertit
deia:
Jo, que no era esclau de ningú, m'he fet esclau de tots per guanyar-ne
tants com pugui. M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus;
tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan
sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells...
M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb
tots per salvar-ne alguns, costés el que costés. Tot ho faig a causa
de l'evangeli, per poder-hi tenir part (1Co 9,19-23).
És mentida que "la política és la política i allà val tot" perquè un
creient ha d'eradicar la mentida i la sospita en qualsevol dels àmbits
en els que es mou. L'evangeli ha d'englobar tota la nostra vida, també
la política. L'insult i la mentida contra l'adversari és una ofensa a
Déu Pare que ens vol germans i més encara quan hi estan implicats els
pobres que no saben que tot plegat no és altra cosa que un joc entre
polítics. L'engany al pobre és una traïció al mateix Crist.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog