TEMPS DE PAU, TEMPS D’AMBICIONS

En temps de guerra, de pestes, de persecucions, i d’altres calamitats el que perd una casa ja l’ha perduda i sap que difícilment la recuperarà i aquell a qui li han confiscat una objecte o una propietat sap que no tindrà manera de reclamar-la. La gent en aquestes situacions valoren més allò que és essencial: Salvar la pell i protegir els seus si se’ls estimen.
En aquelles situacions la gent s’acostuma a viure amb molta precarietat perquè saben que fins i tot la moneda pot perdre el valor de cop i volta segons qui sigui el darrer victoriós. Pregunteu als que han vingut en pastera quina propietat tenen i us contestaran que ho van vendre tot per poder pagar el preu del viatge. Això els que han arribat vius!
Però ara estem en temps de pau i cada persona i família han anat adquirint objectes, propietats, cases, vehicles i diners i no tenen por de perdre res. Estem en una aparent seguretat.
En temps de pau, com el que vivim, ens aferrem a aquella dita que diu: “a cadascú el que sigui seu” i a aquella altra “mira per tu i no miris per ningú”.
És en aquest nostre temps que augmenten les ambicions, les lluites, les enemistats per les herències, les propietats i, massa sovint, per petites pèrdues. En temps de pau oblidem allò que diu l’Evangeli. Dóna a tot el qui et demana (Lc 6,30.37) i allò altre que diu Jesús: “Tot això que has acumulat, de qui serà?” (Lc 12,20).
La família que té fills ho viu de manera una mica diferent perquè els fills són com una petita guerra i es van apoderant de tot el que és dels pares. Una mare em deia que fa dies que no ha obert el correu electrònic des de fa dies “perquè tinc dos fills i s’han apropiat de l’aparell”. Els pares s’han d’acostumar a tenir coses de les que no en poden fer us perquè les acaparen els fills.
En temps de pau com el nostre costa més llegir l’Evangeli i assimilar allò que Jesús deia en el sermó de la muntanya: “Feliços els pobres en l’Esperit” (Mt 5,3) i allò altre que resem en el parenostre: “Que no ens falti una altra mena de pa (aquell pel qual els uns ens fem pa er als altres) i que ens perdonem com hem estat perdonats”.
En temps de pau no ens imaginem que un dia ho podem perdre tot de cop (si més no per la mort). La nostra societat actual, en segons quins aspectes, és més fràgil que cap altra, per les grans vagues que ens poden deixar sense transport, per la fragilitat dels avions, pels virus anomenats de quiròfan, i per moltes coses que, amb la ciència i tot, ens poden desestabilitzar en qualsevol moment.
No tot és negatiu. He observat que en el nostre temps, com mai, sorgeixen moltes ONGs movent-se en favor de tota mena de causes com el Tercer Món, les presons, el medi ambient, la dignitat de la dona, el desarmament i moltes altres. Aquestes iniciatives tenen l’avantatge que, els que hi són, hi ha entrat lliurement però la major part de la població en queda al marge.
En temps de guerra veiem (perquè així ens ho informen) molts desplaçats i desposseïts i molts morts sobre tot civils. En temps de pau, en canvi no hi ha morts, però si que hi ha probablement molts més manipulats pels medis que aboquen les multituds darrere els esports, els cantants o qualsevol novetat del moment.
Ara més que mai ens aniria bé trobar qui ens ajudi a reflexionar per tenir defenses i no convertir-nos en robots que responen la veu dels que ens volen manipular.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ENTORN AL ÈXIT

Sovint trobem famílies que ens demanen: “Mossèn, que hem fet mal fet amb els nostres fills? Els hem educat en la nostra fe, els hem acompanyat de petits, els hem confiat a la parròquia per la catequesi de la Comunió i la Confirmació, els hem ensenyat a pregar... i ara estan allunyats de tot el que tingui alguna relació amb l’església”.
També en alguns pobles hi ha capellans excel•lents, que preguen, donen exemple de no ésser amants del diner, ajuden els necessitats, fan dignes les celebracions i es troben amb la mateixa situació dels pares que he esmentat, tant amb els joves com amb la major part de la gent de mitjana edat.
Alguns demagogs es dediquen a culpabilitzar la gent dient que si els fills no segueixen o no hi ha vocacions és “perquè no són prou exemplars”. Culpabilitzen i fan molt mal als acusats. Ja he dit que això és demagògia i de la barata.
Si mirem l’Evangeli trobarem alguna llum per entendre el que ens està passant.
Les multituds segueixen a Jesús quan els guareix o els reparteix el pa. El segueixen quan veuen signes i prodigis i esperen treure’n algun profit. Però aviat la gent del seu poble, els seus i els mateixos deixebles se li posen en contra perquè no poden suportar aquella doctrina que els parla de “fer-se pa ell mateix”, de “mantenir la fidelitat al Pare” i d’estar “obert a tota mena de gent”, el van deixant sol fins el moment que ell mateix, lúcid, en el darrer sopar els diu: us dispersareu cada un pel seu costat i em deixareu sol (Jn 16,12).
Continuem contemplant el que va succeir. Quan van haver passat la gran prova de la passió i la mort ignominiosa de Jesús, quan semblaria que havien d’estar tocats pel fracàs, el ressuscitat els dóna la pau, i un perdó que ells poden repartir. No els retreu res del que han fet i els assegura que estarà al seu costat dia rere dia (Mt 28,20) llavors van començar a fer-se batejar.
A la nostra església li ha passat una cosa semblant que a Jesús. En el moment immediat posterior a la guerra civil quan l’església va ésser exaltada, quan la religió catòlica era la de tots els espanyols, quan tenia tota mena de privilegis i multituds seguien l’església, molts joves i noies es van fer capellans i monges però també molts, a la primera prova, ho van deixar en els anys posteriors. Quan ha passat el moment d’eufòria no és fàcil acceptar les contradiccions. Amb tot molts d’ells van rebre una formació excel•lent i encara hi són.
En quin moment passem ara? Ara molts abandonen l’església i busquen qualsevol escletxa d’error (que n’hi ha) per criticar-la. Això és normal en un moment com aquest. Ara és el moment de fixar-nos en l’essencial i de saber explicar el sofriment i el fracàs (que molta gent el te en la vida laboral, familiar i personal). El mal és que alguns dels jerarques i capellans joves encara voldrien tornar a una església visible i triomfant.
Amb paraules més senzilles vull dir que no descobrirem el ressuscitat en la nostra vida fins que no sapiguem assumir els fracassos i la creu que tots tenim i explicar-ho. Hem de tenir resposta de la raó de la nostra esperança (1Pe 3,15) precisament quan la gent ens pregunti on és Déu en els països on els nens sofreixen i els pobres són apallissats.
No hem de tenir por que ens retreguin els defectes del nostre col•lectiu perquè el mal sempre el portem a dintre de la nostra mateixa església, com acaba de dir molt acertadament l’actual Sant Pare. No ens ha de fer por que, com a Jesús, ens acusin de blasfems (Jn 10,33). Si no tenim resposta al menys els hem d’estimar.
Els països en els que l’església ha tingut menys privilegis (Mèxic, Polònia, Corea, i la mateixa Xina...) són els que ara tenen més vocacions de capellans.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

SATURATS DE VICTÒRIES

En aquests darrers dies els equips de futbol o de bàsquet, els corredors de fórmula 1 o els de motos estan recollint un trofeu darrere l’altre i els informatius ens mantenen saturats d’informació esportiva donant-nos la imatge com si nosaltres mateixos fóssim els vencedors. La joia de la victòria del propi equip és bona perquè és com fer festes i ens en convenen. Però tot això té un límit que em dona la impressió que estem ultrapassant. El criteri que ens podria servir seria el de calcular si això ens fa viure en un món diferent massa distanciat del real.
Els estadis i “circuits de carreres” plens a rebentar no indiquen precisament que la gent faci esport. Més aviat ens fan reviure aquelles manifestacions dels països de l’òrbita socialista o aquelles multituds que van darrere el Papa (més amb l’anterior que amb l’actual) en el que les multituds alienades desemboquen el seu histerisme. Això sempre és notícia.
És bo que la gent celebri festes i és bo que les persones se sentin membres d’una col•lectivitat però el que sembla que manca és l’experiència de la pròpia feblesa i del fracàs. En aquestes grans trobades ens sentim com un pollet protegit per les ales de la lloca que li dóna escalf però en la vida tindrem moltes més estones en les que haurem d’empassar la saliva del sofriments, de la mort i dels propis fracassos. Només cal observar la quantitat de famílies amb greus problemes de convivència que, quan es separen s’han d’afrontar amb la tutela dels fills, les hipoteques, l’entesa entre ells per les qüestions bàsiques... Tot plegat comporta molt de sofriment. Amb els èxits esportius dels altres ens posem sobre un núvol i passem a la resurrecció sense haver experimentat la mort. Només amb els banys de multitud vivim com en una bombolla sense que ningú no ens ensenyi a pensar i a mantenir el silenci per encaixar les realitats dures de la vida.
Els que coneixeu l’Evangeli i sou creients us pot ajudar la contemplació de l’Ascensió de Jesús i d’aquells homes que deien als apòstols embedelits mirant al cel: Homes de Galilea, per què esteu mirant el cel? Aquest Jesús que heu vist pujar tornarà (Ac 1,11). Ells van entendre que havien de tornar a la realitat i des de llavors no havien de cercar cap rastre de les relíquies ni cap veneració en els on havia estat Jesús. Som noswaltres que hi tornem ara. Ells van descobrir que l’àpat amb la presència del Crist era el millor lloc per retrobar-se entre ells i amb la pau interior. També ens pot ajudar aquell fragment del discurs del darrer sopar que Jesús diu que “us convé que jo me’n vagi” (Jn 16,7) si no, no hi haurà manera de trobar l’Esperit Defensor en el propi interior. Perquè del que es tracta és saber que hem d’aprendre a viure sense aquests grans coixins que, quan són massa exagerats, ens fan viure en terra de somni. Fixeu-vos com en el moment que Jesús està més envoltat de multituds, que és en l’escena que en diem de la “multiplicació dels pans” i la gentada el cerca per fer-lo rei, Jesús se’ls escapa i va a la muntanya a pregar (Jn 6,15).

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

LA LLUITA SINDICAL

Unes poques vagues promogudes, en mala hora, per “sindicats corporatius” han fet que molta gent miri de reüll els sindicats com si fossin els culpables de la crisi. Aquests sindicats corporatius són generalment privilegiats i els seus afiliats ja cobren més que la resta i es poden permetre aturar els trens o els avions el dia que la gent més els necessiti o també poden aturar les escoles pensant només amb els interessos dels mateixos mestres. Aquesta mena de vagues desprestigien el moviment obrer perquè no responen a la defensa dels treballadors sinó a la defensa dels més ben situats entre els treballadors.
Això no ens ha de fer oblidar la gran contribució que els sindicats han fet a la societat laboral del nostre país. Amb bones paraules, sense mobilitzacions i sense vagues encara estaríem treballant les dotze hores amb el dissabte inclòs. Sense el treball sindical no hi haurien les vacances i sobre tot no tindríem la cobertura per als aturats i els jubilats.
Ara però el món sindical té un mal nom davant la societat com si les crisis les haguessin causat els treballadors. Es troben també amb el gran problema de la mundialització de les empreses, fenomen que fa que els empresaris més poderosos instal•lin les seves factories en països en els que poden pagar un treballador amb sis euros per tot un dia i no s’han de preocupar ni de les vacances ni de la jubilació. Davant d’això els sindicats no hi poden fer res.
Un altra problema és la identificació dels grans empresaris que s’aprofiten del diners dels pobres, el que hem dipositat en les entitats bancàries demanant-los que rendeixi el millor que pugui. L’empleat del banc ens suggereix unes accions o valors que rendeixen més que altres. Resulta que el mateix treballador que és acomiadat per una indústria que d’ací se’n va a Marroc o Romania és el que hi ha posat els diners (sense saber-ho) perquè el treball d’aquells mal pagats rendeixi més que el de les factories del Tercer Món. Així els assalariats d’ací es converteixen en botxins d’ells mateixos.
Els sindicats no tenen veu ni vot amb les indústries ubicades en països del Nord de l’Àfrica o de l’Extrem Orient.
Aquesta globalització té l’avantage que un cistellet elaborat per un tailandès o xinés es pugui adquirir en una botiga de Manresa per dos rals i un llençol teixit a Indonèsia el puguem comprar a qualsevol magatzem a baix preu, però té l’inconvenient que no tenim coneixement del cost real d’aquests productes que és el treball mal pagat del menor o l’explotació d’uns treballadors als que ningú no els tindrà en compte si han deixat la salut en el treball.
Els sindicats veuen com els capitalistes amb els que s’enfronten, no tenen cara ni ulls perquè el diner que els mou i els guanys que produeixen està extret de la suma dels estalvis dels pobres.
Els sindicats, sobre tot els generalistes (que defensen tota mena de treballadors) no mereixen que posem en dubte el seu treball perquè ja em direu qui defensarà els treballadors si no ho fan ells. Segur que no ho faran els empresaris i menys els “grans empresaris” i que tampoc no ho faran els polítics massa enfeinats en la tasca de mantenir-se en el poder.
La nostra església estat gaire entusiasta en moure fitxa en favor dels treballadors i fins els jerarques tenen por de parlar del món obrer. L’Església i els sindicats han desconfiat mútuament i és una llàstima perquè la defensa dels treballadors també és un anunci de l’Evangeli.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS