El socialisme no se n'ha anat als llims

 2014-08-29

 En memòria 

d'Eduardo Campos.

La nostra generació ha vist caure dos murs aparentment indestructibles: el mur de Berlín el 1989 i el mur de Wall Street el 2008. Amb el mur de Berlín es va ensorrar el socialisme que existia realment, marcat per l'estatisme, l'autoritarisme i la violació dels drets humans. Amb el mur de Wall Street, es va deslegitimar el neoliberalisme com a ideologia política i el capitalisme com a mode de producció, amb la seva arrogància, la seva acumulació il·limitada (greed ist good = l’avarícia és bona), al preu de la devastació de la natura i de l’explotació de les persones.

Es presentaven com dues visions de futur i dues formes d'habitar el planeta, incapaços ara de donar-nos esperança i de reorganitzar una convivència planetària en la qual puguin cabre tots i que asseguri les bases naturals que sustenten la vida en grau avançat d'erosió.

En aquest context ressorgeixen, ja siguin les propostes vençudes en el passat però que poden tenir ara possibilitat de realització (Boaventura de Souza Santos), tals com la democràcia comunitària i el “bon viure” dels andins, ja siguin les del socialisme originari, pensat com una forma avançada de democràcia.

El capitalisme realment existent (la societat de mercat) el descarto per endavant, perquè és tan nefast que de continuar amb la seva lògica devastadora pot liquidar la vida humana sobre el planeta. Avui funciona només per a una petita minoria: 737 grups economicfinancers controlen el 80% de les corporacions transnacionals i, dins ells, 147 grups controlen el 40% de l’economia mundial (segons dades del famós Institut Tecnològic Suís), o els 85 més rics que acumulen l'equivalent del que guanyen 3.057 milions de pobres del món (Informe d'Oxfam Intermón de 2014). Tal perversitat no pot prometre res per a la humanitat sinó depauperació creixent, fam crònica, patiment atroç, mort prematura i, al límit, l'armagedó de l'espècie humana.

El socialisme, assumit a Brasil per diversos partits, particularment el PSB del lamentat Eduard Campos, té algunes oportunitats. Sabem que el seu naixement es troba entre activistes cristians, crítics dels excessos del capitalisme salvatge, com Saint-Simon, Proudon i Fourier, que es van inspirar en els valors evangèlics i en el que es va dir «La Gran Experiència» que van ser els 150 anys de la república comunista cristiana dels guaranís (1610-1768). L'economia era col·lectivista, primer per a les necessitats presents i futures i la resta per a la comercialització.

Un jesuïta suís Clovis Lugon (1907-1991) va exposar apassionadament l'intent en el seu famós llibre: “La república guaraní: els jesuïtes en el poder” (Pau e Terra 1968). Un procurador de la república, el brasiler Luiz Francesc Fernandez de Souza (*1962) va escriure un llibre de mil pàgines: “El socialisme: una utopia cristiana”. Personalment viu els ideals que predica: va fer vot de pobresa, es vesteix senzillísimament i va al treball en un vell Volkswagen escarabat.

Els fundadors del socialisme (Marx va pretendre donar-los un caràcter científic contra els altres a què deia utòpics) mai van entendre el socialisme com a simple contraposició al capitalisme, sinó com la realització dels ideals proclamats per la revolució burgesa: la llibertat, la dignitat del ciutadà, el seu dret al lliure desenvolupament i la participació en la construcció de la vida col·lectiva i democràtica. Gramsci i Rosa de Luxemburg veien el socialisme com la realització plena de la democràcia.

La pregunta bàsica de Marx (abstraient la construcció teoricoideològica discutible que va crear al voltant d'això) era: per què la societat burgesa no aconsegueix realitzar per a tots els ideals que proclama? Produeix el contrari del que vol. L'economia política hauria de satisfer les demandes humanes (menjar, vestir, viure, instruir-se, comunicar-se, etc.), però en realitat atén a les necessitats del mercat, en gran part induïdes artificialment i el seu objectiu és el lucre creixent.

Per a Marx la no consecució dels ideals de la revolució burgesa no es deu a la mala voluntat dels individus o dels grups socials. És conseqüència inevitable del mode de producció capitalista. Aquest es basa en l'apropiació privada dels mitjans de producció (capital terres, tecnologia, etc.) i en la subordinació del treball als interessos del capital. Tal lògica esquinça la societat en classes, amb interessos antagònics, repercutint en tot: en la política, en el dret, en l'educació etc.

En l'ordre capitalista, les persones tendeixen fàcilment, ho vulguin o no, a tornar-se inhumanament i estructuralment «egoistes», perquè cadascú se sent urgit a cuidar primer dels seus interessos i només després dels interessos col·lectius.

Qual és la sortida pensada per Marx i seguidors? Canviarem de mode de producció. En comptes de la propietat privada, introduirem la propietat social. Però atenció, adverteix Marx, el canvi del mode de producció encara no és la solució. No garanteix la nova societat, només ofereix possibilitats de desenvolupament dels individus, que ja no serien mitjans i objectes sinó fins i subjectes solidaris en la construcció d'un món amb vertader rostre humà. Fins i tot amb aquestes condicions prèvies, les persones han de voler viure segons les noves relacions, en cas contrari, no sorgirà la nova societat. Diu encara més: «la història no fa res; és l'ésser humà concret i viu el que fa.

Leonardo Boff

Traducció automàtica

Les amenaces de la Gran Transformació (III)

 

2014-08-15

  Per engegar una Gran Transformació d'un altre tipus, que ens torni a la societat amb mercat i elimini la societat únicament de mercat, hem de fer algunes travessies inajornables. La majoria d'elles està en curs però necessiten ser reforçades.

Cal passar:

- del paradigma imperi, vigent des de fa segles, al paradigma Comunitat de la Terra;

- d'una societat industrialista, que depreda els béns naturals i tensiona les relacions socials, a una societat de sustentació de tota la vida;

- de la Terra considerada com a mitjà de producció a la Terra com un ésser viu, dit Gaia, Pachamama o Mare Terra;

- de l'era tecnozoica, que ha devastat gran part de la biosfera, a l'era ecozoica en la qual tots els coneixements i activitats s'ecologizan i junts cooperen per salvaguardar la vida al planeta;

- de la lògica de la competició, que es regeix per la gana-perd i que oposa les persones, a la lògica de la cooperació de la gana-gana que congrega i enforteix la solidaritat entre tots;

- del capital material sempre limitat i esgotable, al capital espiritual i humà il·limitat fet d'amor, solidaritat, respecte, compassió i confraternizació amb tots els éssers de la comunitat de vida;

- d'una societat antropocèntrica, separada de la natura, a una societat biocentrada que se sent part de la natura i busca ajustar el seu comportament a la lògica del procés cosmogénic que es caracteritza per la sinergia, per la interdependència de tots amb tots i per la cooperació.

Si la Gran Transformació de la societat de mercat és perillosa, és molt més prometedora la Gran Transformació de la consciència. Triomfa aquell conjunt de visions, valors i principis que més persones congrega i millor dissenya un futur d'esperança per a tots. Aquesta és amb seguretat la Gran Transformació de les ments i els cors a què refereix la Carta de la Terra. Esperem que es consolidi i guanyi més i més espais de consciència i de pràctiques alternatives fins a assumir l'hegemonia de la nostra història.

Hi ha un document abans citat pel seu valor inspirador i generador d'esperança: la Carta de la Terra, fruit d'una vasta consulta entre els més distints sectors de les societats mundials, des dels pobles autòctons i les tradicions religioses i espirituals fins destacats centres d'investigació. Va ser animada especialment per Mikhaïl Gorbatxov, Steven Rockefeller, l'ex-primerministre d'Holanda Ruud Lubbers, Maurice Strong, sotssecretari de l'ONU, i Miriam Vilela, brasilera que des del principi va coordinar els treballs i manté el Centre en Costa Rica. Jo mateix vaig formar part del grup i vaig col·laborar en la redacció del document final i ho difonc en la mesura que sigui possible.

Després de 8 anys d'intensos treballs i de trobades freqüents en els distints continents, va sorgir un document petit però dens que incorpora el millor de la nova visió nascuda de les ciències de la Terra i de la vida, especialment de la cosmologia contemporània. En ella es tracen principis i s'elaboren valors des de la perspectiva d'una visió holística de l'ecologia, que poden efectivament indicar un camí prometedor per a la humanitat present i futura. Aprovada el 2001 va ser assumida oficialment el 2003 per la UNESCO com un dels materials educatius més inspiradors en l'inici d'aquest nou mil·lenni.

La hidroelèctrica Itaipu-Binacional, la major del seu gènere en el món, va prendre seriosament les propostes de la Carta de la Terra i els seus dos directors Jorge Samek i Nelton Friedrich van aconseguir involucrar a 29 municipis que voregen el gran llac on viu prop d'un milió de persones i realitzar de fet una Gran Transformació. Allí es porta a la pràctica efectivament la sostenibilitat i s'aplica l'atenció i la responsabilitat col·lectiva en tots els municipis i en tots els àmbits, mostrant que fins i tot dins el vell ordre es pot gestar la novetat, perquè aquestes mateixes persones viuen ja ara el que volen per als altres.

Si concretem el seu de la Terra, aquesta no estarà condemnada a ser com ara, per a la majoria de les persones i dels éssers vius, una vall de llàgrimes i un viacrucis de patiments. Pot transformar-se en una muntanya de benaventurances, possibles a la nostra patida existència, i en una petita anticipació de la transfiguració del Tabor.

Perquè això ocorri no basta somiar, cal practicar.

Leonardo Boff

Les amenaces de la Gran Transformació (II)

2014-08-08

  En l'article anterior vam analitzar les amenaces que ens porta la transformació de l'economia de mercat en societat de mercat amb la doble injustícia que ocasiona: la social i l'ecològica. Ara volem detenir-nos en la seva incidència en l'àmbit de l'ecologia presa en la seva més àmplia accepció ambiental, social, mental i integral.

Constem un fet singular: en a mesura en què creixen els danys a la natura que afecten cada cop més a les societats i la qualitat de vida, creix simultàniament la consciència que, en un 90%, tals danys s'atribueixen a l'activitat irresponsable i irracional dels éssers humans, més específicament, a aquelles elits de poder econòmic, polític, cultural i mediàtic que s'han constituït en grans corporacions multilaterals i han assumit pel seu compte els rumbs del món. És urgent que fem alguna cosa que interrompi aquesta via cap al precipici. Com adverteix la Carta de la Terra: «o fem una aliança global per cuidar de la Terra i uns d'altres podrem assistir a la destrucció de la nostra espècie i de la diversitat de la vida» (Introducció).

La qüestió ecològica, especialment després de l'Informe del Club de Roma el 1972 titulat Els límits del Creixement s'ha tornat un tema central de la política, de les preocupacions de la comunitat científica mundial i dels grups més desperts i preocupats pel nostre futur comú.

El focus de les qüestions es va desplaçar del creixement/desenvolupament sostenible (impossible dins l'economia de lliure mercat) cap al sosteniment de tota la vida. Primer cal garantir la sostenibilitat del planeta Terra, dels seus ecosistemes, de les condicions naturals que possibiliten la continuïtat de la vida. Només garantides aquestes condicions prèvies, es pot parlar de societats sostenibles i de desenvolupament sostenible o de qualsevol altra activitat que vulgui presentar-se amb aquest qualificatiu.

La visió dels astronautes va reforçar aquesta nova consciència. Des de les seves naus espacials o des de la Lluna es van adonar que Terra i humanitat formen una única entitat. No estan separades ni són realitats paral·leles. La humanitat és una expressió de la Terra, la seva part conscient, intel·ligent i responsable de la conservació de les condicions que contínuament produeixen i reprodueixen la vida. En nom d'aquesta consciència i d'aquesta urgència va sorgir el principi responsabilitat (Hans Jonàs), el principi cura (Boff i altres), el principi sostenibilitat (Informe Brundtland), el principi d'interdependència-cooperació (Heisenberg/Wilson/Swimme), el principi prevenció/precaució (Carta de Riu de Janeiro de 1992 de l'ONU), el principi compassió (Schopenhauer/Dalai Lama) i el principi Terra (Lovelock i Evo Morales).

La reflexió ecològica s'ha tornat més complexa. No es pot reduir només a la preservació del medi ambient. La totalitat del sistema-món està en joc. Així han sorgit una ecologia ambiental que té com a meta la qualitat de vida; una ecologia social que busca un mode sostenible de vida (producció, distribució, consum i tractament de les escombraries); una ecologia mental que es proposa criticar prejudicis i visions de món hostils a la vida i formular un nou disseny civilizatori, a base de principis i de valors, per a una nova forma d'habitar la Casa Comuna; i finalment una ecologia integral que s'adona que la Terra és part d'un univers en evolució i que hem de viure en harmonia amb el Tot, un, complex i carregat de propòsit.

S'ha creat d'aquesta manera una quadrícula teòrica, capaç d'orientar el pensament i les pràctiques amigables a la vida. Llavors es va fer evident que l'ecologia més que una tècnica de maneig de béns i serveis escassos representa un art, una nova forma de relacionar-se amb la natura i amb la Terra i el descobriment de la missió del ser humà en el procés cosmogénic i en el conjunt dels éssers: cuidar i preservar.

Per tot arreu del món han sorgit moviments, institucions, organismes, ONGs, centres d'investigació, cadascú amb la seva singularitat: hi ha qui es preocupa pels boscos, altres dels oceans, de la preservació de la biodiversitat, de les espècies en perill d'extinció, dels ecosistemes tan diversos, de les aigües i dels sòls, o de les llavors i la producció orgànica. Entre tots aquests moviments cal destacar Greenpeace per la seva persistència i valor d'enfrontar-se, corrents perills, als qui amenacen la vida i l'equilibri de la Mare Terra.

La mateixa ONU ha creat una sèrie d'institucions que tenen com a objectiu fer el seguiment de l'estat de la Terra. Les principals són el PNUMA (Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient), la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'alimentació i l'agricultura, l'OMS (Organització Mundial de la Salut), la Convenció sobre la Biodiversitat i especialment l'IPPC (Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic) entre d'altres.

Aquesta Gran Transformació de la consciència està dent a terme una complicada travessia, necessària per fundar un nou paradigma, capaç de transformar l'eventual tragèdia ecologicosocial en una crisi de pas que ens permetrà un salt de qualitat rumb a un nivell més alt de relació amistosa, harmoniosa i cooperativa entre Terra i humanitat. Si no assumim aquesta tasca, el futur comú estarà amenaçat.

Leonardo Boff

Traducció  automática

Les amenaces de la Gran Transformació (I

2014-08-05

  La Gran Transformació consisteix en el pas d’una economia de mercat a una societat de mercat. O dit d’una altra manera: d’una societat amb mercat a una societat només de mercat. El mercat sempre ha existit en l’historia de la humanitat, però mai havia existit una societat només de mercat, és a dir, una societat que col·loca l’economia com a únic eix estructurador de tota la vida social, sotmetent a ella la política i anul·lant l’ètica. Tot és vendible, fins al sagrat.

No es tracta de qualsevol mena de mercat. És un mercat que es regeix per la competició i no per la cooperació. El que compte és el benefici econòmic individual o corporatiu i no el bé comú de tota una societat. Generalment aquest benefici s’aconsegueix a costa de la devastació de la natura i de la gestació perversa de desigualtats socials. En aquest sentit la tesi de Thomas Piketty al capital en el segle XXI és irrefutable.

El mercat ha de ser lliure, per tant rebutja controls i veu com el seu gran obstacle a l’estat, la missió del qual sabem que és ordenar amb lleis i normes la societat, també el camp econòmic, i coordinar la recerca del bé comú. La Gran Transformació postula un Estat mínim, limitat pràcticament a les qüestions lligades a la infraestructura de la societat, al fisc, mantingut el més sota possible, i a la seguretat. Tot el altres ha de ser buscat en el mercat, pagant.

L’afany de comercialitzar-ho tot hi ha penetrat en tots els sectors de la societat: en la salut, en l’educació y l’esport, en el món de les arts i de l’entreteniment i fins en grups importants de les religions i de les Esglésies. Aquestes van incorporar la lògica del mercat, la creació d’una massa enorme de consumidors de béns simbòlics, Esglésies pobres en esperit, però riques en mitjans de fer diners. No és rar que en el mateix complex comercial funcioni un temple i al seu costat un shopping. En fi, es tracta sempre d’aquest: obtenir ingressos, ja sigui amb béns materials o amb béns “espirituals”.

Qui va estudiar en detall aquest procés subjugador va ser un historiador de l’economia, l'hongarès-nord-americà Karl Polanyi (1886-1964). Ell va encunyar l’expressió La Gran Transformació, títol d’un llibre seu escrit el 1944, abans d’acabar la Segona Guerra Mundial. En el seu temps l’obra no va merèixer especial atenció. Avui, quan les seves tesis es veuen cada cop més confirmades, s’ha convertit en lectura obligatòria per als qui es proposen entendre el que està ocorrent al camp de l’economia, que repercuteix en tots els camps de l’activitat humana, sense excloure la religiosa. Es creu que el papa Francesc s’ha inspirat en Polanyi per criticar l’actua’l mercantilització de tot, fins a del ser humà i dels seus òrgans.

Aquesta forma d’organitzar la societat entorn dels interessos econòmics del mercat ha escindit la humanitat de dalt sota: s’ha creat una fossa enorme entre els pocs rics i els molts pobres. S’ha gestat una espantosa injustícia social amb multituds descartables, considerades zeros econòmics, oli cremat, que ja no són interessants per al mercat perquè produeixen irrisòriament i no consumeixen gairebé res.

Simultàniament la Gran Transformació de la societat de mercat ha creat també una injustícia ecològica iniqua. En el seu afany d’acumular, els béns i recursos de la natura han estat explotats de forma crematòria, devastant ecosistemes sencers, contaminant els sòls, les aigües, els aires i els aliments, sense cap altra consideració ètica, social o sanitària.

Un projecte d’aquesta natura, d’acumulació il·limitada, no pot ser suportat per un planeta limitat, petit, vell i malalt. I ha sorgit un problema sistèmic, al qual els economistes d’aquest tipus d’economia rarament es refereixen: els límits físic-químics-ecològics del planeta Terra han estat aconseguits. Tal fet dificulta, si és que no impedeix, la reproducció del sistema, que necessita una Terra repleta de «recursos» (béns i serveis o «bondats» en el llenguatge dels indígenes).

De continuar per aquest rumb, podrem experimentar, com ja ho estem experimentant, reaccions violentes per part de la Terra. Com és un Ens viu que s’autoregula, reacciona per mantenir el seu equilibri afectat través d’esdeveniments extrems, terratrèmols, tsunamis, huracans i una total falta de regulació dels climes.

Aquesta Transformació, per la seva lògica interna, s’està tornant biocida, ecocida i geocida. Destrueix sistemàticament les bases que sustenten la vida. La vida corre perill i l’espècie humana podria, ja sigui per les armes de destrucció massiva existents o pel caos ecològic, desaparèixer de la faç de la Terra. Seria la conseqüència de la nostra irresponsabilitat i de la total falta de cura per tot el que existeix i viu.

Leonardo Boff

Traducció  automàtica

ENMIG DE LA CRISI

No és difícil de veure en la barca dels deixebles de Jesús, sacsejada per les ones i desbordada pel fort vent en contra, la figura de l'Església actual, amenaçada des de fora per tota mena de forces adverses i temptada des de dins per la por i la poca fe. Com llegir aquest relat evangèlic des de la crisi en la qual l'Església sembla que avui naufraga?

Segons l'evangelista, "Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua". Els deixebles no són capaços de reconèixer-lo enmig de la tempesta i la foscor de la nit. Els sembla un "fantasma". La por els té aterrits. L'única cosa real és aquella forta tempesta.

Aquest és el nostre primer problema. Estem vivint la crisi de l'Església contagiant-nos els uns als altres desànim, por i manca de fe. No som capaços de veure que Jesús se'ns està acostant precisament des d'aquesta forta crisi. Ens sentim més sols i indefensos que mai.

Jesús els diu tres paraules: "Coratge! Sóc jo. No tingueu por!". Només Jesús els pot parlar així. Però les seves oïdes només senten l'estrèpit de les ones i la força del vent. Aquest és també el nostre error. Si no escoltem la invitació de Jesús a posar-hi la nostra confiança incondicional, a qui acudirem?

Pere sent un impuls interior i sostingut per la crida de Jesús, baixa de la barca i "es posa a caminar sobre l'aigua i va cap a Jesús". Així hem d'aprendre avui a caminar cap a Jesús enmig de la crisi: recolzant-nos, no en el poder, el prestigi i les seguretats del passat, sinó en el desig de trobar-nos amb Jesús enmig de la foscor i les incerteses d'aquests temps.

No és fàcil. També nosaltres podem vacil•lar i enfonsar-nos com Pere. Però el mateix que ell, podem experimentar que Jesús estén la seva mà i ens salva mentre ens diu: "Homes de poca fe! Per què dubteu?".

Per què dubtem tant? Per què no estem aprenent gairebé res de nou de la crisi? Per què continuem buscant falses seguretats per "sobreviure" dins les nostres comunitats, sense aprendre a caminar amb fe renovada cap a Jesús a l'interior mateix de la societat secularitzada dels nostres dies?

Aquesta crisi no és el final de la fe cristiana. És la purificació que necessitem per alliberar-nos d'interessos mundans, triomfalismes enganyosos i deformacions que ens han anat allunyant de Jesús al llarg dels segles. Ell està actuant en aquesta crisi. Ell ens està conduint cap a una Església més evangèlica. Revifem la nostra confiança en Jesús. No tinguem por.

José Antonio Pagola

Amics, amigues

Us escric aquesta carta la nit del diumenge-17, però, probablement, la rebreu, com sempre, l’endemà. He hagut d’armar-me de forces anímiques per poder escriure-la. Ja us ho podeu imaginar, el compatriota Pujol...

En primer lloc, aclarir que Pujol mai ha estat igual a Catalunya. Aquesta assimilació només l’han feta els seus adversaris o enemics per desgastar-lo. El que no han aconseguit aquests, ara ho ha aconseguit el mateix Pujol. Anem a pams.

La confessió massa tardana que ha fet Jordi Pujol, és la confessió d’un defraudador a l’Hisenda pública i per tant a tots els ciutadans (o “primos”) que cotitzem rigorosament i que mai hem tingut un duro en cap paradís fiscal. Pujol i la seva esposa van ser responsables d’aquesta ocultació des de que van rebre l’herència de Florenci Pujol, pare, fins que els seus fills van ser majors d’edat. Durant aquest període, Jordi Pujol i la seva esposa van ser usufructuaris dels bens dels seus fills. No podien disposar de l’herència adjudicada als seus fills, però sí haurien pogut regularitzar-la. Les raons per  les quals Florenci Pujol no va fer hereu al seu fill Jordi no venen al cas. Un cop els fills van ser majors d’edat, la quantitat heretada va passar a ser seva (fills) i, des de bon començament, de la seva mare que també era hereva. Jordi Pujol passava a no tenir accés de cap mena a la quantitat amagada, però sí que ha estat fins ara culpable d’encobriment, a banda de la seva primitiva  responsabilitat. Així és com jo entenc aquest afer.

Jordi Pujol ha donat algunes explicacions del perquè no havia regularitzat aquesta situació fins ara. “No havia trobat mai el moment de fer-ho”. Explicació que no és de rebut. No pretenc excusar-lo, però m’imagino que no ho va tenir fàcil per aclarir aquest assumpte amb els seus fills. Com que ara ja es pot mal pensar, Pujol tampoc devia trobar “el moment” per motius personals i polítics, aguantar el poder malgrat tot. Vint-i-tres anys van ser masses i ara encara ho veiem més clar. Ha caigut una icona, però no ha caigut Catalunya, ni molt menys.

Jo no sóc ni he estat mai de Convergència. He votat opcions diverses però, com deia aquella monja benedictina, sempre els de casa. No sé si he estat pujolista o no. Però ara, amb el disgust que porto a sobre, penso que potser sí. L’admirava com a polític i com a persona, encara que no estigués d’acord amb ell en algunes coses, com li havia manifestat personalment i per escrit en els pocs contactes que havia tingut amb ell. Ara la persona m’ha caigut als peus. Jo no sóc qui per jutjar temes d’ètica o moral, però el meu desencant s’explica per si mateix. Precisament, l’havia sentit parlar de valors i d’actituds i ara, als meus 74 anys, encara hi ha algú, en qui confiava, que em pot haver enganyat tant i tant...

He dit que admirava el polític i la persona. La persona, si la justícia (?) no diu el contrari, l’he esborrat del quadre d’honor. Queda el polític i sobretot la seva herència (maleïda paraula en aquest cas). Em costa dir-ho, ara que tot encara està tan fresc, però crec que, tractant de ser objectiu, Catalunya li haurà de reconèixer i agrair la seva feina pel país des de molt abans de ser president i durant la seva excessivament llarga presidència. Va construir de bell nou una estructura “autonòmica” amb un sentit catalanista reflectit en molts àmbits, però, sobretot, en el model escolar i en els mitjans de comunicació, en especial TV3. El fet de que el partit que va fundar, CDC, guanyés totes les eleccions autonòmiques reflecteix la força d’un líder, d’un dels polítics més valorats a Europa durant anys. Va col·laborar a l’estabilitat democràtica en la transició política a l’Estat espanyol, cosa que ja veieu com ens estan pagant. Va projectar Catalunya a Europa i la va col·locar al mapa mundi. És una persona cultíssima i poliglota. Coneix Espanya com no la coneixen la majoria de polítics espanyols i de molt abans de dedicar-se a la política. Ha estat un polític extraordinari. Llàstima...

Com ja he dit, Pujol no és ni ha estat mai Catalunya, però sí que, fins i tot els seus adversaris (no els seus enemics), l’han reconegut com una icona i, quan una icona cau, no s’ensorra l’Església Ortodoxa. Els seus enemics de sempre (la majoria per causa de l’enveja), ara es fregaran les mans, actitud gens noble malgrat les circumstàncies i, com bèsties carronyeres, de l’arbre caigut en faran estelles, començant pels corbs d’aquí i acabant per les alimàries d’allà. Arriben a dir que el procés sobiranista és una cortina de fum per tapar l’afer Pujol. Que en són d’estúpids! En primer lloc, Jordi Pujol mai ha estat un decidit independentista ni de bon tros. En segon i definitiu, el moviment independentista català no s’aturarà, ans al contrari, s’avivarà, perquè no depèn d’un líder sinó de la voluntat majoritària d’un poble, molt ben canalitzada, fonamentalment, per dues grans dones, que vol ser lliure, sobirà i ho serà.

En els propers dies hauré de fer una carta d’aquestes característiques en castellà perquè aquest malaurat afer ha donat la volta al món i els carronyers de Madrid, encapçalats pel més voraç d’ells, el Margallo, ja s’han posat a la feina i a mi m’estan demanant informació des de molts llocs, propers i molt llunyans. Tots(es) els(les) que tingueu idees per donar-me de cara a aquesta carta “internacional” us ho agrairé.

Vostre,

Josep M. Boixareu Vilaplana