dimecres, de març 26, 2014

LA FORMACIÓ ESPIRITUAL DELS FILLS I NETS

 


Qualsevol musulmà sap qui és Mohamet (Mahoma), quin llibre sagrat tenen (que és l’Alcorà) i quines obligacions els imposa la religió que practiquen. Això ho saben fins i tot els que podríem dir-ne ateus (que no practiquen). Els seus infants van a la mesquita més propera (en el nostre poble la de Manresa) i aprenen de memòria moltes sures (capítols) del seu llibre sagrat i en saben interpretar els símbols.
Entre nosaltres hi ha un desconeixement generalitzat començant pels pares, pels mestres i no cal dir els infants. Una escola laica no és la que amaga les realitats, sinó la que explica sense proselitisme. Doncs les nostres escoles (les de la majoria de Catalunya) no són laiques com proclamen i haurien d’ésser, sinó que amaguen les arrels de la nostra civilització. Posaré uns exemples. Tot nen sap què és la carnestolta i gairebé cap no ha sentit ni tan sols el mot quaresma. De la quaresma, si ens saben alguna cosa, és allò de la vella de les set potes que, pel que he comprovat, cap dels mestres que l’ensenyen no sap com comptar-les. Ni tan sols reben una informació que podria dir: els que són catòlics (i aquesta és la tradició de la majoria dels nostres avis) celebren en el temps de Pasqua la Passió, mort i resurrecció de Jesús. Dir això no és proselitisme, sinó que és informació històrica i simbòlica per entendre moltes coses del nostre poble i pràcticament de tota Europa.
L’escola no sols no ho fa, sinó que ho amaga. Els pares i avis  hauran de fer aquesta suplència. La catequesi parroquial fa alguna cosa, però molt poca perquè encara que reben una formació setmanal els nens no veuen que els pares creguin o practiquin això.
No s’ha d’ésser gaire clarivident per endevinar que el nostre poble, en pocs anys, no tindrà defenses i que fins i tot el que sembla ara molt fort, que és la fe en la pròpia terra i les manifestacions autonomistes, es desfarà quan hi hagi una petita compensació econòmica o quan la gran premsa desviï l’atenció cap al culte al cos, l’elogi del menjar, les victòries esportives o les magnificacions dels premiats en les loteries de qualsevol mena. Si pareu atenció en totes aquestes coses veureu que no tenen ànima. Només hi ha mobilitzacions esporàdiques, perquè cada dia canviem de divinitat (esport, el propi cos, el menjar o el vestir, loteries, l’autodeterminació...). Jesús es queixava del seu poble perquè no sabia discernir allò que és principal i els deia:
Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, l'amor i la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre. Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell! (Mt 23,23-24)
Hi ha unes suplències que són els anuncis comercials que ens prometen felicitat, amor (sovint només sexual), satisfacció... però aviat ens adonem que només pretenen que els comprem el producte.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

divendres, de març 21, 2014

L’ENGANY I EL DESENGANY

 
Com és que els polítics fan servir la por d’aquesta manera, podríem dir, tan barroera? Mentre uns ens diuen que vagarem esmaperduts pels espais siderals, uns altres ens diuen que lligarem els gossos amb llonganisses. Nosaltres ens adonem que uns i altres ens menteixen  i quedem “desenganyats”.
A qui hem de creure? Molt senzill, a aquell que no ens vulgui portar pel camí de la por i el terror. Aquesta només serveix per dominar.
Els cristians no som millors que els altres però tenim una cosa que ens diferencia: la fe en la resurrecció, que vol dir que no hem de tenir por si som petits i pobres, tampoc hem de témer si plorem perquè serem consolats; No ens ha de preocupar sentir que som humils perquè posseirem la terra i hem de considerar com un do de Déu treballar perquè aquest món sigui més just i no hi hagi tant d’engany perquè serem saciats. (Mt 5,1-6). Aquesta nova mirada molt esperançada de la societat és fruit de la resurrecció en la qual creiem.
Això fa que no hem de tenir por, perquè la por ensorra les persones i Déu vol que visquem amb confiança, encara que siguem un petit ramat com diu el mateix Jesús:
No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. (Lc 12,32-33).
Acabada la crucifixió els pobres seguidors de Jesús, encara desconcertats de tanta desgràcia, tremolaven de por encara que se’ls apareguessin els àngels. Els missatges repetits dels àngels i del mateix Jesús anaven el en el mateix sentit: “No tingueu por” perquè, per grossa que hagi estat la desfeta, més gran serà la possibilitat de reprendre la vida.
En temps de Jesús n’hi havia per tenir por, perquè els romans, a la més petita sospita de revolta, aplicaven el càstig severíssim de la crucifixió, i els sacerdots del temple excloïen de la societat normal a tots aquells que consideraven pecadors, sigui per malalties perennes, sigui per ésser estrangers o per infraccions a la llei, com la del sàbat. Per això en aquell temps hi havia una multitud de persones “excloses” de la societat molt empobrides que anaven al darrere de qualsevol predicador que els prometés una revolució.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

divendres, de març 14, 2014

PAPOLATRIA


El Sant pare FRANCESC ha dit i repetit que no havíem de mirar tant cap a dintre de l’església (la nostra moral, els nostres sagraments, la nostra jerarquia...) sinó cap a fora (els pobres, les guerres, la gent que busca i no troba...).
Aquest missatge sembla que hagi quedat ocult perquè la gent, els capellans i els bisbes miren cap a ell, cerquen de fer-se la foto amb ell i citen el que ha escrit o dit. Al contrari del que ha estat predicant demanant-nos que l’església miri capa fora.
El nostre poble i la nostra pobra església va al darrere de figures mediàtiques que surtin als diaris oblidant el que el mateix Jesús feia i deia, quan es va amagar a la muntanya mentre el buscaven per proclamar-lo rei (Jn 6,14-15), o quan els deixebles cofois de la fama que anava agafant anaven darrere d’ell. Diu l’Evangelista que Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo.  Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca.»  Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut.»  I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis (Mc 1,36-39). Sembla que els cristians, entusiasmats pel canvi que suposa el nou Sant Pare Francesc, oblidem que el centre del que fem està en el Crist, present en les nostres comunitats, i que l’Esperit és el que cohesiona tot el nostre cos místic (que som tots) i no pas el sant Pare. Aquest, el papa, ens coordina però ni és el centre dels cristians ni tampoc no ens cohesiona.
Sembla que oblidem que ell, al cap de poc d’ésser bisbe de Roma va dir que arribaven un excés de consultes d’arreu del món sobre el que havien de fer i que no podia continuar aquest sistema en el que “Roma” hagi de tenir respostes per a tot. Afegia que molts problemes s’havien de resoldre a nivell local. Amb altres paraules que no hem de mirar tant al Vaticà.
Al meu entendre hem de donar gràcies a Déu de tenir un papa obert i amb una mentalitat trencadora de moltes coses que s’havien enquilosat, però hem de vigilar de no caure en la papolatria (que seria l’heretgia de venerar-lo com si fos mig déu).
Aquest perill d’excessiva veneració dels personatges eclesiàstics s’ha accentuat des de que també els diaris se’n fan ressò. Això que dic també val pels bisbes i pels capellans. Qualsevol veneració d’una persona fuig de l’esperit de l‘Evangeli perquè quan la serpent temptava Adam i Eva que es posessin per damunt de Déu van pecar i tot seguit es van adonar que anaven nus (Gn 3,4-7). És clar que hem de prendre aquest text com a mític i no pas històric però ens val el contingut que consisteix en dir que mai no ens hem de posar per damunt de Déu mateix; i quan Jesús és temptat pel diable en el desert de fer-se valer com a fill de Déu, li respon que només adoraràs a Déu (Mt 4,10).
El mateix Pere, quan un centurió anomenat Corneli es prostrava davant d’ell el va fer aixecar dient-li: Alca’t que no sóc més que un home com tu (Ac 10,25).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de març 04, 2014



 QUI HA INVENTAT LES FRONTERES?


Els murs els basteixen els que defensen la pàtria (patriotes), però només si son dominadors perquè els altres, els que no poden passar, també defensen la pàtria però el seu patriotisme és sospitós i sovint titllat de terrorisme.
Quan va caure el mur de Berlin molts vam sospirar pensant, innocents de nosaltres, que s’haurien acabat els murs.
El de Cisjordània entre Israel i Palestina li falta poc per ésser quinze vegades més llarg que el de Berlin, perquè encara l’estant fent; i el del Sàhara, entre Marroc i el més àrid desert dels saharauis, no sols és seixanta vegades més llarg que el de la capital alemanya sinó que a més està tot ell sembrat de mines, amb la benedicció de tots els països poderosos fins i tot d’Espanya que, pel procés d’independència, hauria d’ésser la garant del reconeixement de la ex-colònia. El nostre país té dos murs (un a Ceuta i un altre a Melilla) armats de filats i coronats amb ganivets.
Fixem-nos en una contradicció. Mentre els nostres joves no tenen cap problema en travessar països per buscar feina on n’hi hagi, els africans que pugen fins al Marroc i volen passar a l’Europa comunitària es troben amb murs coronats de ganivets i unes policies frontereres que no els deixen passar.
Qui ha inventat les fronteres? Ja es veu que les posen els que tenen privilegis (els han anat millor les coses), poder (poden imposar-les) i prestigi (són reconeguts per les nacions que els poden avalar). Vol dir que les ha inventat el diable. En el nostre país (Catalunya) la majoria de nosaltres som fills o nets de pares o avis que van deixar la seva terra i no van trobar entrebancs per instal·lar-se on hi havia treball que era a Catalaunya. No van trobar fronters a dins del nostre país.
Si avui som cristians ha estat perquè els pioners de l’anunci de l’Evangeli no van trobar fronteres per passar del lloc originari que era Jerusalem cap a Antioquia (que era del que llavors anomenaven Síria) i, passant pel que avui en diem Àsia, travessaren cap a Macedònia evangelitzant Grècia i Roma.
Mireu com és el relat del pas d’Àsia cap Europa del pioner Pau de Tars:
Allí, de nit, Pau va tenir aquesta visió: un home de Macedònia estava dret al seu davant i li suplicava: «Vine a Macedònia i ajuda'ns.»  Després d'aquesta visió vam buscar tot seguit de partir cap a Macedònia, convençuts que Déu ens hi cridava per anunciar-los la bona nova (Ac 16,9-10).
No va ésser Pau tot sol sinó una colla d’apòstols (Bernabé, Siles, Marc, Lluc.. i el mateix Pere més endavant).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog