dimarts, de maig 31, 2016

EL BON SAMARITÀ



 Ara que augmenten els partits més dretans que es posen d’esquena als més pobres amb l’excusa que “primer són els de casa” ens aniria bé repassar aquella paràbola de Jesús que en diem del “Bon samarità” (Lc 10,25-37). Recordeu-la: Un home, que baixa de Jerusalem a Jericó, es veu superat per uns lladres que el despullen, li prenen el que té i l’apallissen. No és pas culpa d’ell que els lladres l’hagin assaltat i robat. Però qui és el responsable d’aixecar-lo? Passa un sacerdot i va per l’altre vorera perquè li sembla que no li toca amb ell. Passa un levita i fa el mateix. En aquell temps no hi havia ni bombers, ni guàrdies, ni tampoc ambulàncies. Qui s’havia de fer càrrec de l’home despullat i apallissat?
La paràbola continua dient que passava per allà un foraster samarità (els samaritans no eren pas jueus) s’atura, li amoroseix les ferides amb oli i vi, el carrega a la pròpia cavalcadura, el deixa al primer hostal que troba, donant dos denaris i dient a l’hostaler: “Cuida-me’l, i quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que hagis tingut de més”.

Queda una pregunta a l’aire que és aquesta: Qui havia de tenir el deure d’atendre el necessitat? En el nostre món la pregunta és la mateixa: Qui té el deure d’atendre els romanesos que capten pels nostres carrers? Qui té el deure d’acollir els refugiats que fugen de la guerra o de la fam i estan apilats en camps? Qui ha de donar sostre, menjar i treball als que han arribat al nostre país en una pastera?

Ens entretenim distingint:

- els refugiats polítics (que han hagut de fugir a causa dels governs o dels incontrolats que manen, destrossen les seves cases... 

- dels altres (normalment subsaharians) que fugen de la fam.

No serveix de res fer aquesta distinció perquè el nostre món (que en diem el primer món) té part de la culpa:

-  per una banda hem venut les armes a les milícies o exèrcits que mataven i els en continuem venent

- per altra banda ens hem  apoderat de les fonts de riquesa (fusta, mines, cafè, cacau) que han deixat a la misèria els altres.

És bo de fer la denúncia desvelant els causants de tots aquests mals, però Jesús no s’entreté a discernir quina mena de lladres havien colpejat el pobre ferit, sinó que dóna una norma que val per a tots els temps: la norma és la compassió. Fa una pregunta als interlocutors: “quin d’aquests  tres  (sacerdot, levita o samarità) et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?” La resposta és evident: El que va tenir compassió i el va tractar amb amor.  Jesús continua dient: Doncs vés i tu fes el mateix.

Fixem-nos en l’ordre de prioritats: quan trobem un ferit el primer que cal fer és guarir les nafres i tractar-lo com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres (Mt 7,12). La segona cosa és veure què podem fer per eradicar les causes i desemmascarar els culpables.



                                                           Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org 
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de maig 25, 2016

EL BISBE


Quan parlem del bisbe de Roma (el Papa) diem que presideix les esglésies en la caritat. Vol dir que no hauria de manar, sinó coordinar amb amor. Encara n’està lluny, perquè si intervé en l’elecció dels bisbes arreu del món vol dir que  mana, i molt.
Quan parlem del bisbe de la diòcesi també hem de dir el mateix: presideix l’actuació de les parròquies i dels moviments en la caritat.
Aquesta tasca no és gens agradable, perquè és més fàcil manar que no pas acostar-se amb amor a cada una de les activitats eclesials i intentar coordinar-les de tal manera que, gràcies a la seva funció, formem tots un sol cos, una sola església. El bisbe és un  punt d’unió de tots.
Tots som diferents i, des de la fe, convé que es respectin les diferències de cadascú. Això obliga a parlar i, sobre tot, escoltar. D’aquesta manera, a l’entorn d’una parròquia hi ha un munt de voluntaris que hi són lliurement (perquè volen) i destinen el seu temps  a fer accions a favor dels altres: catequesi i tota mena de formació, visita als malalts, coordinació l’economia, visita als presoners, ajut en les diferents celebracions, una església i uns locals adecentats i disposats, que el cant sigui digne...  per això hem d’estar agraïts a tots els que fan possible una parròquia que funcioni d’aquesta manera. Hem d’aprendre a coordinar i no pas manar.
Igualment, els bisbes han de disposar només dels capellans que tenen, del catequistes que hi ha en les parròquies i de les limitacions econòmiques (moltes més de les que la gent es pensa).
Aquesta també hauria d’ésser la tasca primordial dels rectors de les parròquies, que és la mateixa que té encomanada el bisbe de cada lloc: escoltar, coordinar, estimar i bastir, poc a poc, un nou poble, això que Jesús en l’evangeli en diu el Regne de Déu (Lc 17,21). També diu que és aquella situació en la que tots beurem del nou vi del nou Regne (Lc 22,18), val a dir: una nova manera de viure.
L’església té molta més força i més prestigi quan és capaç de respectar la llibertat de la gent, perquè en comptes de manar, ha de presidir en la caritat. I com es fa això? El papa actual va dir que volia fer com Joan XXIII: “veure-ho tot, dissimular molt i corregir poc”. D’aquesta manera la gent se sent respectada.
Podem posar la mirada en Jesús que només era dur (extremadament dur) amb els que oprimien els pobres i en canvi era comprensiu amb tots aquells que eren tinguts per pecadors, sigui per malaltia perenne, per viudetat prematura, per fer de publicans en favor dels romans, per ésser estrangers, o per haver tingut alguna desgràcia. És la norma que veiem repetida a l’Evangeli: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els pobres són evangelitzats. És una norma que no ha d’escandalitzar ningú. Ho diu així en resposta a una pregunta del Baptista:
Jesús els respongué: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova.  I feliç aquell qui no em rebutjarà!»   (Mt 11,4-6).
  Josep ESCÓS i SARSANEDAS

 Podeu trobar a l' apartat  Full parroquial 
  de la Web http://www.parroquiavirtualbages.org El Full Albada nº 101
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de maig 18, 2016

CÀRITAS NO ÉS UN PEDAÇ




Si Càritas consistís a recollir menjar, vestits... dels que els en sobra i donar-ne als que els en falta  seria una altra cosa. Això és el que fa una administració sense cor.  Però el que és principal en aquesta institució és el cor. Vull dir que hem de començar per escoltar la gent, seguir escoltant-los i acabar escoltant.
Per què és tan important escoltar la gent? Perquè els que creiem sabem que ells també són fills de Déu i sabem que, si nosaltres haguéssim tingut la família, les dificultats, la malaltia... que ells han sofert, probablement estaríem demanant ajuda. I també perquè “escoltar” els altres ens fa pobres ja que acabes fent-lo cas dels seus problemes.
A més a més Càritas ens obre els ulls envers les necessitats de tot el món (no només aquelles que la TV ens presenta). També hi ha pobres als EEUU i a les nacions més pròsperes de la nostra Europa, però sens dubte els més necessitats es troben entre els refugiats, els desplaçats i entre els que han tingut grans desgràcies sigui per culpa dels homes, com la guerra, sigui per atzars de la natura (inundacions, terratrèmols...). La nostra mirada ha d’estar oberta a tot el món.
Gràcies a Déu surten moltes iniciatives solidàries, ONGs de tota mena per ajudar pobres, refugiats, aturats, desnonats de pisos a causa de les hipoteques... Hem d’elogiar totes aquests activitats, però no hem de descuidar allò que és principal: Escoltar la gent.
Sovint les televisions fan grans campanyes per animar a fer accions solidàries i, sense adonar-se’n, només ens donen la informació crematística dient-nos que s’han recollit tants o tants euros i insistint que hem millorat respecte del curs anterior. Descuiden allò que és principal, que nosaltres sapiguem veure els que tenim a tocar de casa. En aquestes mateixes campanyes hi ha algunes entrevistes seleccionades de persones que sortirien beneficiades. Nosaltres els enviem l’ajuda i santes pasqües. Però aquestes campanyes i invitacions a col·laborar obliden la majoria de les vegades aquelles persones que tenim a tocar, que són els nostres veïns, els que ens trobem pel carrer. Hem de mirar-los com a fills de Déu igual com ho som nosaltres mateixos.
Aquesta hauria d’ésser la funció de Càritas, molt per damunt de la quantitat de coses o diners recollits. Fer-nos capaços de veure de prop les autèntiques necessitats i les persones que ploren o necessiten acolliment.
Si Càritas només recull diners i objectes per donar-los als pobres es converteix en un pedaç i això és el que voldrien molts dels que manen, que no ens fiquem en l’ànima de la gent. Per què? Perquè quan escoltem les persones mancades d’alguna cosa ens adonem de les injustícies i les podríem denunciar.
Per tot això no és estrany que Càritas tingui moltes branques que passen per donar menjar i roba però també per obrir un lloc d’acolliment, visitar malalts i presos, acollir els acabats d’arribar...

                                                           Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org 
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de maig 11, 2016

FORTS AMB ELS FEBLES I FEBLES AMB ELS FORTS





El títol d’aquest article no és pas una norma de vida. Tot el contrari, és el que generalment passa amb els que tenen autoritat sigui política, sigui religiosa o esportiva... No s’atreveixen amb els forts i són exigents i implacables amb els pobres i els necessitats. Molts dels que tenen algun càrrec important no gosen exigir als forts allò que reclamen i obliguen a fer als petits.

Hi ha molts febles (dones, nens, aturats, vells...) a qui no els arriba per sobreviure i han d’acudir a les institucions benèfiques per tenir alguna cosa per menjar. Els que els havien d’haver defensat no s’han atrevit i els han deixat a la seva sort.

En canvi, cada dia surten noves notícies dels forts (governants, banquers, fins i tot alguns eclesiàstics)  que estaven corruptes fins al coll. La corrupció d’un eclesiàstic sigui per pederàstria, sigui per acumulació de diners, és més escandalosa perquè la societat, fins i tot la més laica, espera una altra cosa de les persones consagrades. Si hi ha tants corruptes entre els grans vol dir que, els que han tingut el poder, no s’han vist amb cor de controlar-los i aquests campen per les seves.

Ens pot servir, per entendre això, la contemplació del que feia Jesucrist. Valgui com exemple el que va dir quan era a l’esplanada del temple i tenia com a interlocutors els summes sacerdots. Els diu:

«Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu.  Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut (Mt 21,31-32).

És paradoxal que el mateix Jesús de Natzaret que era extremadament comprensiu i amable amb els petits, amb els pecadors, amb les prostitutes i fins i tot amb els publicans i col·laboracionistes cobradors d’impostos per l’Imperi Romà, fos tan increïblement dur amb els poderosos que oprimien orfes, viudes i desemparats i més encara amb la casta que utilitzava la religió per a aquests fins.

És sorprenent que Jesús que ha estat l’iniciador d’aquest moviment d’àmbit mundial que en diem cristianisme, fos tant poc religiós (si entenem per religió el culte, el temple, les prescripcions obligatòries de tots aquells que eren jueus, com ho era Jesús mateix).

També és il·lustratiu l’episodi del “vedell d’or” del temps de Moisès. Què va passar? Que Moisès havia establert una llei molt restrictiva referent al menjar per salvar els pobres i els petits. Com que en el desert hi havia escassetat va posar una llei que ningú no agafés més del que necessitava per aquell dia (Ex 16,16). Aquest era el pa que venia del cel (Ex 32,8-9). Els que tenien més i volien afartar-se de menjar que eren els que encara tenien joies, van ajuntar tot el que tenien de valor per fer un vedell d’or que era una divinitat que no tenia en compte els pobres. Ja ho deien ells mateixos que quan eren a l’Egipte menjaven abundants cebes (Ex 11,5) i omplien la panxa. Moisès va proclamar la primacia d’aquella llei que permetia que el menjar arribés a tots. Va desafiar els que més tenien i aquest va ésser un acte de valentia

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Comentaris anteriors els trobareu també aquí.
A la web tambe el Full albada   http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de maig 04, 2016

LA GRAN TASCA DELS VOLUNTARIS




Molts enyoren temps passats en els quals molta gent anava a la Missa i a les processons. Però no s’adonen que en el nostre moment hi ha hagut i encara hi ha molta gent fent tota mena de voluntariat. En aquest sentit passem per un bon moment. Per posar un detall ben recent, fixem-nos en els refugiats (sobre tot siris) que estan encallats a Grècia o a Turquia per les ineficàcies governatives. Aquesta gent menja cada dia gràcies a uns voluntaris espigolats d’Holanda, del nostre país, d’Alemanya i també alguns de l’altre cantó de l’Atlàntic... El menjar que els donen no ve tampoc dels estats. Aquests voluntaris també proporcionen tendes de campanya per les tantes mils de persones que estan sense  lloc on reposar el cap i sobre tot pel munt d’infants, molts d’ells sense família, que pul·lulen entre els refugiats. Mentrestant els estats fan solemnes reunions, amb tecs inclosos, per no posar-se d’acord (de moment) amb el procediment que han de fer per reconduir aquesta enorme crisi.
Un altre exemple: quan s’anava a obrir la presó de Lledoners que tenim al Bages, ara fa uns vuit o nou anys, hi va haver un moviment social de repulsió amb aquell lema que deia: “presó no, gràcies”. Han passat una colla d’anys i podeu veure molts voluntaris del Bages i dels voltants d’aquest centre, acudint-hi amb noves iniciatives cada dia. Només us heu de posar a l’entrada del centre penitenciari i veure la quantitat de gent que demana l’acreditació per poder entrar a fer alguna iniciativa (regulada i acceptada per la direcció). Hi ha molta gent amb ganes de fer un servei d’aquesta mena. Per això cal dir que, en conjunt, no anem tan malament.
Així van néixer la majoria de les escoles privades que ara alguns amb tant d’afany voldrien reduir a ínfimes minories. Han estat pioneres en una cosa tan important com és l’escolarització de les nenes que, en segles anteriors, els era negada.
Els voluntaris, amb la seva actitud, són com una denúncia del funcionariat que gairebé sempre actua mercantilment, és a dir que cobren les hores que fan.
Moltes de les ONGs (organitzacions no governamentals) funcionen amb voluntariat i les que tenien grans subvencions ja han tancat a causa de les retallades.
Hem de donar gràcies a Déu per la quantitat de gent (sovint joves) que destinen el seu temps a favor dels altres.
Als que fan això nosaltres, creients en Jesucrist, els podem mirar com aquell samarità de la paràbola que va trobar un home ferit i despullat pel camí, es va aturar, li va guarir les nafres amb oli i vi, el va pujar a la seva cavalcadura i el va deixar al primer hostal que va trobar pel camí dient a l’amo d’aquell lloc: “Cuida-me’l, i quan jo torni pagaré les dispeses que hauràs fet de més. En la mateixa paràbola veiem com els funcionaris d’aquell temps, sacerdots i levites, van passar de llarg deixant l’home ferit a la seva sort.(Lc 10,25-37). Per tant, qui fa una obra d’aquestes a favor dels altres és un bon seguidor de Jesucrist encara que no es digui cristià. Nosaltres el veiem així.

                                                           Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org 

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog