EL CRISTIÀ SEMPRE SERÀ MARGINAL EN LA SOCIETAT

Si els seguidors de Jesucrist no argumenten contra “el sistema” s’aigualeixen i si són crítics amb el sistema (tots els sistemes) es trobaran que els deixaran al marge. Bona senyal!

Ara, per exemple, hi ha hagut un canvi de govern a la nostra nació. Que els cristians no es facin il·lusions perquè els seguidors de Jesucrist mai estarem tranquils amb l’organització econòmica que sigui. Sempre haurem d’anar recollint els desheretats i els fracassats de la societat: aturats per Càritas, presos i malalts pels nostres visitadors, infants per la catequesi... i sempre farem un treball a prou feines reconegut, sovint ni per la mateixa església (vull dir pels jerarques). Amb altres paraules, governi qui governi, mai no podrem dir “aquests són dels nostres” i malament si algú ho diu, perquè serà el senyal evident que ens haurem venut al poder, al prestigi i al privilegi.

Observeu com ens arriben les notícies: si es tracta de missioners poques vegades escoltarem l’elogi d’aquell home/dona que destinat la seva vida a viure entre la gent d’aquell país. Els nostres medis faran l’elogi dels que van amb grans caravanes portant aliments amb un rètols vistosos. Si es tracta de visita als presos no escoltareu pas l’elogi d’aquells que passen estones escoltant-los encara que a penes poden resoldre els seus problemes. Si es tracta de malalts mai no veureu premis de voluntariat als que destina mitja setmana a visitar-los. La feina dels creients en Jesucrist serà es pot resumir en aquesta dita de l’Evangelista Mateu

No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia. I les nacions posaran l'esperança en el seu nom (Mt 12,19-21).

Bé doncs, quan ens passen aquestes coses, només heu de saber que estem en el cristianisme més genuí. Però vull fer una advertència: Quan hom està en aquesta faceta de la que ara parlo, no vol dir pas que sigui millor que els altres. Encara que ho trobeu estrany, quan fem les coses segons el cor del Crist no vol dir que siguem bons. Precisament hem de saber reconèixer que els altres, els que fan coses diferents molt sovint empresos pel poder, pel prestigi i pel privilegi també són bons perquè la bondat ve de Déu i no de nosaltres. Només som testimonis. Reconeixem que Deu és bo i fem el possible per anar en la direcció que ell vol, reconeixent els malalts, els presos, els que tenen gana i els fracassats i no cercant altra cosa que allò que Jesús diu a l’Evangeli:

"Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm." (Mt 25,34-36).

Quan aquestes accions en favor dels altres es fan amb molt premsa i fotògraf (dinars per als pobres amb regidors i periodistes) segur que reben els elogis d’aquells que tenen a les mans els medis de comunicació però no fan treball evangèlic perquè ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2). Les accions que valen seran sempre marginals en la societat i ja hi hem de comptar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

JESÚS, EL SALVADOR

L’Evangeli ens condueix a reconèixer la salvació per la bellesa i fragilitat d’un INFANT.

Fixem-nos en els mals que aquest infant, innocent i feble que no amenaça ningú, venç i per tant ens allibera.

- Primer de tot hi ha els mals que ens venen de la natura com les inundacions, terratrèmols, freds intens, calors sufocant, secades o malalties. Aquests sovint no els podem evitar però si podem veure quines persones han estat malmeses i perjudicades i tenim l‘oportunitat d’ajudar-los, si més no posant-nos al seu costat i, de la mateixa manera que l’aranya refà la tela quan per alguna causa ha estat destrossada, nosaltres refem tot allò que pot ajudar a la vida nostra i de les persones que ens envolten.

- Els mals que ens venen dels homes. Aquests són pitjors perquè comporten una malícia o un encegament per part dels que ens els fan. Són les guerres, els assassinats, les pobreses produïdes per l’acumulació de béns d’uns pocs, humiliacions, destrucció de la natura, violència de gènere, deportacions... Per Jesús sabem que no s’arreglen contraposant un mal amb un altre mal com seria aquella llei de “l’ull per ull”(Mt 5,38-42). La sortida d’aquests conflictes és la vida: Es infants que han de continuar venint al món, la tendresa i la capacitat de perdó. Les guerres sempre acaben quan algú afluixa i perdona i, si el que no vol continuar-la és el més fort, millor que millor perquè s’acaba abans. És allò de “si el teu enemic té gana dóna-li de menjar, si té set dóna-li de beure... (Rm 12,20).

-Però hi ha també els mals que provenen del nostre interior i sovint són els més dolents perquè no ens adonem. Són l’afany de privilegi, de poder i de prestigi i la poca capacitat que tenir de parlar de les coses amb qui ens hauríem d’entendre. Aquests mals es combaten llegint i entenent les benaurances, acceptant la pròpia pobresa, fomentant la compassió i la capacitat de posar pau entre els més estimats, mostrant-nos humils i transparents. El camí, com veieu passa per la bellesa.

Per això la contemplació de l’Infant que ens és donat pel Nadal, un nen que arriba dèbil, que no fa por a ningú, somrient, rebutjat pel poble, sense pretensions i entrant en el món pel camí de la pobresa, és una llum que aclareix el nostre camí.

Per tant,

- Davant els mals de la natura Jesús es posa a guarir a tants com pot. No es cansa de recuperar malalts

- Davant els mals que ens infligeixen els homes Jesús perdona i estima.

- Davant dels mals que surten del nostre interior Jesús expulsa els dimonis amb energia i invita a que s’aixequin els que estan prostrats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

CAL QUE SEMPRE SIGUI NADAL

Ha arribat Nadal i la nostra petita comunitat cal que renovi el compromís per un Nadal permanent.

Hem d’aplegar i unir tots els cristians de la nostra demarcació parroquial de Santa Maria de Valldaura en una veritable família, comunitat de fe, d’amor i de servei que superi la concepció d’una pràctica cristiana individualista i que es proposi posar a la pràctica la novetat que porta el projecte de Jesús.

No podem ser una església que fa la sensació, davant la nostra societat, que ja està tot dit, que no tenim camí, que som els guies d’un museu envellit, que estem esperant un enderroc, que l’Esperit Sant no hi era, al Vaticà II, que hem de tornar a la pràctica devocional d’una religió individualista. Hem d’acceptar el repte que som llevat per al món que ens envolta i no ser només practicants d’una religió per salvar la nostra animeta.

Allò que s’espera de nosaltres aquest Nadal no és “més del mateix”. Cal fer un Nadal permanent, cal fer present Jesús i el seu projecte amb l’esforç diari, sense defallir, il·lusionats malgrat les dificultats.

Si ho fem així sempre serà Nadal.

Any rere any, esperem que arribarà un dia en què haurem vençut una pràctica religiosa individualista, massificada, heretada del passat, on la calidesa i acolliment d’una comunitat-família sigui punt de partença de tota evangelització.

Tots esperem que arribarà el dia que la nostra petita comunitat incipient esdevingui sagrament de la vida nova, curulla de joia i felicitat.

Tots esperem poder ser el punt de referència, malgrat les nostres mancances i petiteses per tots el qui caminen sense destí.

Hem de saber presentar el projecte de Jesús, engrescador com la gran esperança a un món que viu en la increença i decebut de la situació present. Malgrat tot, les persones no han perdut una confosa esperança que “un altre món és possible”. Amb ells coincidim en la decepció però podem clarificar la seva esperança. Hem de ser la consciència que vagi transformant aquest nostre món. Des del Nadal hem començat a conèixer el projecte de Jesús. Els veritablement convençuts el faran possible.

Que la senzillesa de Betlem ens captivi i que comprenguem que el nostre poder està en la feblesa; o sigui, des del nostre testimoni joiós i esperançat, amb la confiança posada en Jesús, amo i Senyor del món i de la història, que s’ha revelat des de Betlem a la Creu i en la resurrecció. Bon Nadal.

Josep Torras Bacardit prev

EL PECAT PERDONAT I LA SALVACIÓ

Temps d’Advent

Amb l’article de la setmana passada pot ser algú haurà pensat que no hi ha pecat. Només vaig dir que Jesús no demanava la “confessió” sinó el reconeixement de la pròpia feblesa i la confiança. En cap moment força el pecador a fi que li detalli el que ha fet.

Els pecats que Jesús (en els Evangelis que ens han arribat) denuncia amb més contundència són:

- Els pecats de privilegi sobre tot referits a les riqueses: i, sobre tot, la possessió de diner (Lc 12,15-31), la seducció de les riqueses (Mt 13,22) i mantenir-se en la riquesa (Lc 6,24-26) perquè les arnes podriran les riqueses (Mt 6,19-20). Les acusacions de pecat són sempre genèriques. No tanca la porta als rics sinó que diu que ho tindran difícil per entrar en el regne del cel (Mc 10,23) però no impossible “perquè per Déu tot és possible”

- Uns altres pecats són els de manca de compassió com l’acusació que fa en la paràbola del ric i Llàtzer on acusa e, ric epuló de no haver-se adonat de la indigència del pobre (Lc 16,19-31) i també retreu els que no tenen compassió de la dona malalta en dissabte (Lc 13,10-17) l’abús dels pobres i les viudes (Mc 12,38-40). En la paràbola del judici final diu que “El fill de l’home” jutjarà els que no han vist el que tenia fam, set o estava malalt o a la presó (Mt 25,31-46).

- També fustiga els pecats de privilegis atacant els que cerquen els llocs importants i aparenten fer llargues pregàries (Mc 12,38-40) per quedar bé davant la gent (Mt 6,5), una hipocresia que consisteix en aparentar bo només per haver complert les coses manades (Mt 23).

- Finalment retreu amb duresa els que havent escoltat la paraula han fet oïdes sordes. Diu de les ciutats de Cafarnaüm i de Tir i Sidó que seran jutjades amb duresa (Lc 10,13-16) i en la paràbola del sembrador els que són com la llavor caiguda en el camí que no han fet cas de la paraula diu que ve Satanàs i se’ls enduu la llavor sembrada (Mt 13,14-15) o es que han construït la casa sobre la sorra i se’ls ha esfondrat per no haver escoltat la paraula (Mt 7,24-27).

Però quan Jesús té la persona al davant no l’ataca sinó que es mostra compassiu. Així veiem que crida contra els “mestres de la llei” però, quan en té un al davant que diu coses enraonades, li contesta que “no està pas lluny del Regne del cel” (Mc 12,28-34).

Quan es troba al davant un ric, anomenat Zaqueu, que és capaç de donar la meitat dels seus béns als pobres en fa un gran elogi dient-li que “també és fill d’Abraham” (Lc 19,1-10).

És tal la compassió de Jesús que tot just els mateixos apòstols s’han discutit entre ells a veure quin seria primer en el mateix lloc que és al cenacle on hi fan el darrer sopar, els promet que els que seran fidels a la prova s’asseuran sobre dotze trons per jutjar les dotze tribus d’Israel (Lc 22,24-30).

Amb això es veu amb quin d’amor i delicadesa tractava cada una de les persones i alhora de amb quina contundència havia recriminat el pecat.

Si esteu atents a la llista de pecats que Jesús commina amb contundència en l’Evangeli són bastant diferents dels que sovint s’airegen en els medis de comunicació fins i tot eclesiàstics. Triar per triar hem d’optar per la llista de Jesús, oi?

Jesús, contemplatiu del Pare, abominava el pecat que ens allunya del Creador i estimava tots i cada un dels que se li acostaven.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

JESÚS NO DEMANA LA CONFESSIÓ DEL PECAT

Jesús no demana la confessió del pecat sinó que perdona directament davant del més mínim reconeixement de la pròpia indigència.

El que hi ha en joc (i això és el principal) és la mirada de Déu i no la descoberta de les taques que puguin embrutar la nostra ànima. Es tracta de posar el centre de la nostra mirada en Déu i no en nosaltres mateixos (el que en podríem dir una mirada teològica).

El lloc de l’Evangeli on la gent “confessava els pecats” és a la vora del riu Jordà on Joan batejava (Mt 3,6) però, quan hi anà Jesús amb la mateixa intenció, la veu del cel li va canviar la mirada. Va adonar-se que es tractava, sobre tot, de reconèixer que ell era “fill de Déu”. Tot seguit, quan surt de l’escena del baptisme va al desert amb la intenció d’esbrinar què vol dir això d’ésser “fill de Déu”. El temptador que està atent a la recerca de Jesús, per tres vegades, li suggereix allò de “si ets fill de Déu...”(Mt 4,1-11) Jesús, amb les seves resostes, rebutja tot allò que no sigui contemplar l’esguart de Déu.

Vençudes les temptacions surt convençut que ha de perdonar sense demanar comptes.

Així ho fa amb el paralític que li presenten entre quatre dient-li: Els teus pecats et són perdonats (Mc 2,5) i amb la dona pecadora que li besava els peus li diu sense demanar-li comptes del que ha fet: “perquè ha estimat molt se li ha perdonat molt” (Lc 7,44-50) i tampoc no pregunta res a la dona adúltera que l’envia dient-li: Ves i no pequis més (Jn 8,1-11).

No és que Jesús pensi que no hi ha pecat perquè ve els enumera quan “vindrà el Fill de l’home amb gran poder i majestat” (Mt 25,31-46) sinó que,quan té el pecador al davant, no demana altra cosa que el reconeixement de la pròpia indigència.

Valgui com exemple l’endimoniat atrapat pel maligne en el seu interior: Jesús commina l’esperit maligne: “Calla i surt d’aquest home” (Mc 1,25).

Trobem tres llocs on els pecadors reconeixen genèricament els pecats (sense enumerar-los): El publicà de la paràbola que prega donant-se cops al pit reconeixent-se pecador en el temple del que Jesús diu que se’n anà justificat a casa seva (Lc 18,13-14), el fill pròdig que va al pare dient-li “He pecat contra el cel i contra vos” mentre el pare l’abraça abans que el fill hagi obert boca reconeixent el pecat (Lc 15,20-21) i el bon lladre que probablement és el cas més clar de reconeixement dels pecats al que Jesús li obre de bat a bat les portes del paradís (Lc 23,39-43).

Penso que les paraules més colpidores són les del crucificat que clama al Pare (això és el més important) “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan” (Lc 23,34). Perdona a canvi de res.

Aquest serà el missatge del ressuscitat quan els dóna l’Esperit: “A aquells a qui els perdonareu els pecats els quedaran perdonats” (Jn 20,19-23) mentre a ells, que l’havien negat i abandonat, no els recrimina ni els demana alta cosa sinó que siguin perdonadors dels altres.

Així ens hem de preparar pel Nadal on contemplarem Jesús indefens i humil que ve a nosaltres perquè no li tinguem por. Ve a perdonar de part del Pare del cel i a donar-nos el poder de fer el mateix als altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ADVENT

Amb l’acabament de novembre comença el nou any litúrgic per als catòlics. Aquest proper diumenge, dia 28, estrenarem la Corona d’Advent encenent el primer ciri que ens indica el començament del camí cap a Nadal. Els ornaments morats de la litúrgia ens assenyalen la conversió que els creients hem de fer. L’austeritat serà trencada, tan sols, per la Festivitat de la Puríssima Concepció de Maria, amb un esclat de blanc –potser també de blau- i de flors a l’altar.

La paraula “Advent” té per a mi un sentit preciós, que fa reflexionar. Des d’una determinada perspectiva filosòfica (els filòsofs veuen les coses del dret i del revés –si un veu blanc, l’altre negre-), el futur (el futurus llatí) és allò que serà, comptant amb el que ja és; en canvi, l’advent-Advent (l’adventurus llatí) és allò que vindrà, que ens cau a sobre d’una manera completament nova. El temps d’Advent és doncs preparació per a rebre aquest regal de la gràcia de Déu que és el vessament del seu Amor fins a l’extrem de fer-se persona com nosaltres, perquè puguem conèixer com realment És. És la preparació per a rebre Aquell qui gratuïtament ens guiarà pel camí de salvació.

I quina actitud hem de prendre, doncs, els creients, davant el desafiament joiós a què ens repta l’Advent? Hauriem d’entendre que aquest temps és alguna cosa més que la preparació ritual –i ara sobre tot comercial- del Nadal. L’Advent està molt vinculat a una virtut teologal força oblidada, l’esperança. Hores d’ara, el deure dels catòlics és estar oberts a Aquell Amor que fou vessat per Déu en Jesucrist per a tots nosaltres i ser intruments –i això només passarà si li obrim el cor- perquè el seu Regne estigui cada cop més a prop nostre. Creiem que hi haurà un segon Adveniment, a la fi de la història, però hem de ser conscients que, mentrestant, nosaltres també som –i creem- història. Som en el món oberts a escollir –dins de les nostres circumstàncies- el camí que hem de seguir. Cada pas que fem queda incorporat al nostre ésser, i aquest serà l’únic tresor – sobre tot l’amor que hem donat i l’amor que hem rebut- que podrem oferir a Déu.

Així, hem de ser conscients que nosaltres també formem part d’aquest adveniment del Regne; que som constructors del Regne cada cop que reeixim en fer el món una mica millor. També hem de ser conscients que les nostres petites lluites de cada dia, les nostres esperances, es poden frustrar, sinó, ja no serien esperances. Els determinismes, la predestinació, són moviments filosòfics i religiosos que porten a la passivitat i a l’acceptació de l’status quo. Per a nosaltres l’Advent ha de ser esperó per a la revolta, per a un mai no en tenim prou en la lluita per la dignitat de la persona i del món. Hem de saber posar, en definitiva, la nostra llibertat en mans de Déu –Ell ens l’ha regalada- perquè el seu Regne sigui una realitat cada cop més palpable en aquest món. Si actuem així, de ben segur el seu Amor sabrà tapar quan arribi el moment aquelles mancances que haguem tingut. En això creiem i això esperem.

Que tingueu bon Advent.

Enric Sabrià i Plans. Manresa.

Temps d’Advent

LA SEGONA VINGUDA DEL “FILL DE L’HOME”

Aquest llenguatge sovint ens intriga i se’ns acut una mena de cataclisme o pot ser una nova arribada triomfal de Jesús al món. Ni una cosa ni l’altra.

Ho sabem prou que Jesús arriba al món a Betlem fet un infant, indefens, i innocent. Tan proper a nosaltres que el vam poder veure caminant per Palestina, guarint, estimant i en comptes d’espantar-nos va morir ell per nosaltres perquè no fóssim nosaltres els sacrificats. Amb la resurrecció va transmetre’ns la pau dient i repetint que “no tinguem por” i que “la pau sigui amb vosaltres”. És la primera vinguda de Jesús.

Però ens va anunciar una segona vinguda (Ac 1,11) que podem esperar amb el cap ben alt perquè “el nostre alliberament s’acosta” (Lc 21,28).

Quina és aquesta segona vinguda del “fill de l’home”? És el mateix que demanem en el Parenostre quan repetim “vingui nosaltres el vostre Regne”.

Diem que “el fill de l’home” ve quan el món canvia de rostre. Llavors Déu regna sobre el planeta. Quan? Quan desapareguin, per exemple, el milió dues-centes mil nenes víctimes actualment del tràfic de persones en la terra; quan no hi hagi un percentatge enorme de persones han de sobreviure amb un euro al dia; Déu es farà present quan no existeixi un negoci de 600 milions de dòlars de la prostitució cada any i quan no hi hagi el tràfic de més de 40.000 dones i nenes (de l’Equador, del països subsaharianes, de l’Europa de l’Est) portades a la nostra Espanya on encara hi ha una gran demanda.

La segona vinguda del “fill de l’home” serà cosa nostra quan no sols ajudem els pobres sinó que els convencem que ells són i poden ésser salvadors d’aquest món car ells molt sovint estan molt més nets de poder, de privilegi i de prestigi.

Sembla una tasca gaire bé impossible però més difícil ho tenia Jesús en el seu temps quan es va fer present. El profeta Isaïes, set-cents abans de Jesucrist, que vivia en un món de dominis, intrigues i morts, anunciava un temps que de les espases en faríem arades i fals de les llances (Is 2,4).

Qui havia de pensar, al acabament de la segona guerra mundial, que França, Anglaterra i Alemanya s’unirien en un “mercat comú” que impedeix més guerres entre aquestes nacions renyides de temps immemorial? I en aquest mercat comú ens hi hem afegit posteriorment una vintena de països més. Qui havia de pensar que la mateixa Rússia, aquesta setmana passada, parlaria d’unir els seus exèrcits per fer una Aliança militar amb l’Atlàntica no tant per sumar armaments sinó per eliminar les amenaces mútues? Queda molt per fer, però són passos importants.

No oblideu aquelles paraules de Jesús quan diu: A l’hora menys pensada arriba (el moment del) fill de l’home (Mt 24,44). El moment del fill de l’home serà aquest temps, que ja va arribant, en el que les persones siguin tan importants que la vida d’una sola persona valdrà més que els diners, la política, que els exèrcits i que la mateixa església.

Estem lluny encara de la pau mundial però l’Esperit del Senyor està sobre tots nosaltres i per això preguem, especialment en aquest dies del Nadal que “vingui ben aviat la nostra Redempció” que és la segona vinguda.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS SAHARAUIS

El nostre govern diu que de cap manera no s’ha de parlar amb ETA i que l’única sortida és la militar: agafar-los a tots amb únics instruments policials. Els marroquins diuen el mateix dels saharauis. Però heus aquí que, quan es demana al nostre govern que s’ha de fer amb el conflicte del Sàhara responen tot el contrari. Ens diuen els nostres mandataris que aquestes coses s’han de parlar, que tots els països civilitzats ho fan amb diàleg i que nosaltres no hem pas d’ésser menys. El mateix passa amb el conflicte dels palestins i els israelites que també els nostres aposten perquè ells dialoguin.

Oi que endevineu la contradicció? Doncs així anem.

L’opció de la guerra o de la repressió només policial és sempre la pitjor perquè sens dubte porta molts morts i massa sovint entre els pobres. Mortss d’un i altre cantó perquè els policies van amb armes i els altres no són pas angelets.

L’altra opció, la de conversar, és molt difícil del que sembla perquè ja s’ha de comptar que uns i altres ens enganyen i s’enganyen i que hi ha moltes grans mentides traïdores. Els que diuen “NO LA GUERRA” també haurien de dir “No a la repressió policial” però cal saber que això comporta molta saviesa en el parlar i molta paciència. Ja he dit que uns i altres enganyen.

Quan les converses van per bon camí pot haver-hi víctimes entre els mateixos que les han promogut (probablement és el cas de l’Ernest Lluch) i amb això s’hi ha de comptar, però quan es tria el camí de la repressió i la guerra les víctimes són molts més i entre els més pobres. Ja no parlo de la guerra oberta en la que els morts més nombrosos i, en el món actual, són majoritàriament civils.

Trobaríem alguna llum en l’Evangeli?

Probablement si: Jesús mateix va ésser una víctima d’aquestes converses que anomenem selectes, dels que donen la cara i denuncien les injustícies i no s’apunten a cap mena d’armament.

Jesús en comptes del camí de la violència va optar per la defensa dels desheretats. Preferia la vida de les adúlteres (Jn 8,1-11), ens feia conèixer els pobres oblidats indicant-nos on eren (Mc 12,41-44), es posava al costat els estrangers burlats com el de Gerassa de manera que la mateixa gent del territori el va expulsar de la contrada (Mc 5,1-20), denunciava aquells que s’aprofitaven de les viudes fingint llargues pregàries (Mc 12,40). Això és diàleg? Si. Perquè la denúncia també és diàleg i l’acolliment dels pobres també.

El seu final va esdevenir un testimoni d’una manera valenta de fer que excloïa la violència però parlava i denunciava en el moment més oportú i en els més inoportuns. Això ho feia en un clima de perdó que consistia principalment en el desig de vida plena i permanent per a tots fins i tot per als que ens han ofès.

Sant Pau que coneixia bé el projecte de Jesús ens ho diu d’aquesta manera:

Més aviat, “si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap”. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé (Rm 12,20-21).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL DEBAT SOBRE LA IDENTITAT

Us haureu fixat que en les campanyes electorals els debats sobre la identitat són importants. Més del que sembla. Uns a favor i altres menyspreant-los es van creuant i repetint les preguntes següents:

Qui som? Europeus, catalans, espanyols o un mica de cada?.

Quin idioma parlem? Català, només castellà o bilingüe?

Quina és la nostra història, cultura, festes, ...

I, quan un polític té por de contestar aquests preguntes (pot ser pel tipus de públic que té al davant) surt amb la caixa dels trons parlant del atur, de la indústria, del treball ... com si les qüestions sobre la identitat fossin sobreres.

Agradi o no els problemes aquests són importants tan en temps de la prosperitat com en el de les vaques flaques.

Voleu un exemple?

El poble de Navarcles està en crisi econòmica com tants però quan algú, amb molt encert, ha promogut que cada família es munti un àlbum com quan érem infants i el tema són les fotos antigues i actuals del poble, s’hi han implicat joves i vells, botiguers i mestresses de casa. I de quina manera! Tothom hi és i es munten trobades a la plaça del poble per completar l’album amb molta assistència de gent. Perquè? Perquè aquest àlbum remarca tot allò que som i allò que hem estat, ens fa sentir que som persones, trobem l’escalf del veí que vivim a toca a casa i tornem a tocar de peus a terra. La identitat interessa molt més del que sembla.

Els altres problemes (atur, indústria, preu del diner, carreteres...) hi continuen essent perquè hi ha poc treball, moltes famílies tenen feina a fer arribar el pressupost, les àvies han de cuidar dels nets sinó no s’arriba. I els politics han de fer per resoldre’ls però la identitat fa que siguem lliures o esclaus.

Per això hem de desconfiar dels polítics que es riuen dels nostres problemes d’identitat (llengua, festes, senyera, escola immergida)... i ens insinuen que allò altre més important com el diner (treball, indústria, jubilacions). Tot és important però sense la identitat no som res.

Aquesta va ésser la clau del domini sobre tot Amèrica imposant el castellà o portuguès a Amèrica del Sud i l’anglès a la del Nord. Així es van anul·lar els pobles que tenien la seva pròpia identitat. Amb la llengua hi van els costums i sobre tot la humiliació de les persones si es destrueix allò que els havia estat propi fins aquell moment.

Amb la religió van passant coses semblants perquè les sectes o denominacions religioses que volen imposar-se a casa nostra entren al país excloent del tot la nostra llengua amb una pretesa mirada universal. I això ho fan en la litúrgia, en el cant i en tot acte que poden com ara amb un programa radiofònic. Saben que la gent, sense identitat, és molt més manipulable.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA VERITABLE ALEGRIA

Després del desplegament de medis per la visita del Sant Pare tornem a la vida de cada dia de les nostres petites comunitats. Després del rebement de Rams el Senyor Jesús va haver d’encarar-se a la setmana de la Passió, mort i creu.

No penso pas que nosaltres haguem de morir però si que haurem d’aprendre a estimar aquells que van fer demostracions contràries a la visita del papa i també els que ho van fer de maneres molt infantils. El fet que es manifestessin de forma ridícula (besant-se homes amb homes al carrer i repetint com infants aquell jo-no-t’es-pero!!) no vol dir que no els haguem de tenir en compte.

Ja deia Sant Francesc d’Asís que la vertadera alegria no consistia pas en “que vinguéssin tots els prelats ultramontants, arquebisbes i bisbes o també que vinguessin el rei de França i el d’Anglaterra”. Sant Francesc d’Asís sabia el que es deia.

Aquests contraris a la visita papal, molt variats per cert (perquè hi havia catòlics practicants, ateus convençuts i polítics significatius) ens indiquen una realitat que està sempre present en el nostre país que ens fa viure en contínues tensions. Hi ha molta gent que és contrària a les manifestacions de la fe i més entre els joves.

Gràcies a Déu entre els polítics de tots els partits hi ha catòlics practicants, cosa que probablement no passava en els anys trenta, però també ara en trobem entre la gent de la dreta mediàtica premsa molt anticlerical.

Tot això ens fa veure que la nostra obligació és estimar els uns i els altres ja que el manament de l’amor no caduca però alhora ens fa entendre que no podem agafar de cap manera els polítics d’un determinat partit i classificar d’ateus a tots ells perquè no correspon de cap manera a la realitat. Tampoc no podem fer el contrari, que seria considerar com a creients els que probablement tenen major percentatge de practicants en les seves files.

La paràbola de blat i el jull no ens permet arrencar i llençar els dolents ja que aquesta és una tasca reservada als àngels del Senyor a la fi dels temps (Mt 13,36-43). Ara hem de conviure.

Però tornem a la vertadera alegria de la que ens parla Sant Francesc i de la que també ens parla Jesús. Aquesta benaurança consisteix en haver tingut paciència quan ens insultaran, no ens acolliran i diran tota mena de mal contra nosaltres (Mt 5,11-12). I no els hem de tenir paciència perquè nosaltres som bons i ells dolents sinó perquè el manament de l’amor ens fa estimar-los i el reconeixement de la paternitat de Déu Pare ens fa adonar que ells són fills de Déu com nosaltres fins a poder-los dir, com Jesús deia a un mestre de la llei: “No estàs lluny del Regne del cel” (Mc 12,34). Si en el Regne de Déu hi cabessin només els bons, tampoc no hi podríem entrar nosaltres.

D’ací pocs dies hi haurà eleccions al Parlament. Tots els partits tenen cristians en el seu si i tots els partits tenen coses reprobables. També l’Església en té. Per això cal ésser molt prudent i que ningú no digui que vota tal o tal altre perquè és més catòlic. En tot cas penso que és millor anar a votar que no pas abstenir-se perquè l’abstenció (que és legítima) dóna el vot al més votat i, si és gaire abultada, dóna opció als militars o dictadors. Ens agradi o no els que ens han de governar són els politics. Preguem per tots ells.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

BENVINGUT EL PAPA BENET XVI

En fulls anteriors ja he dit el que em semblava dels pros i els contres de la vinguda del Papa.

Ara toca rebre’l i rebre’l bé perquè arriba aquesta setmana a Barcelona.

La majoria de nosaltres no serem presents dintre del temple de la Sda. Família però si que podem influir amb les nostres converses donant la benvinguda als que està al cap de munt de Càritas mundial (Càritas és una associació de la mateixa església).

Donem la benvinguda al responsable de les missions universals de tota l’església.

Acollim al impulsor de les universitats i instituts catòlics de tot el món.

Rebem aquell que tots els bisbes catòlics del món reconeixen com a cap i pastor.

Aprovem el representant d’una institució que en els darrers quaranta anys ha defensat la pau sense fisures i no s’ha posa al costat de cap mena de guerra. És sorprenent que aquesta setmana hi hagi hagut un ferotge atemptat a Bagdad contra una església catòlica quan la Santa Seu en tot moment es va oposar a l’ocupació de l’Iraq i a la guerra.

Però sobre tot admetem que el qui presideix tota l’Església i n’és el punt d’unió ens ha continuat donant l’Evangeli de Jesucrist a pesar de les deficiències i defectes d’aquesta institució. Sense l’Església l’Evangeli, aquest text preciós, no ens hagués arribat fins a nosaltres.

Hi ha catòlics, i són catòlics de veritat, que no voldrien aquesta mena de visita tan solemne. Segurament tenen raó i cal respectar la seva opinió perquè per seguir el camí de l’Evangeli es pot fer de moltes maneres diferents. Tot es pot anar canviant ja que al llarg de la història les coses ha estat molt diferents i no hi ha cap protocol i cerimònia que no pugui ésser modificada.

No fa gaires anys que va venir el Dalai Lama a Barcelona. Molt de compte perquè molts dels mateixos que reclamaven un rebement, també per les autoritats polítiques, per aquell que també és alhora cap d’un estat (enderrocat però cap d’estat) i líder religiós ara diuen el contrari quan el que ve és el papa. Aquell venia a fer una visita pastoral i així ho defensaven els mateixos que ara són tan contraris a la cita actual. En aquest món no podem dir avui una cosa i demà una altra perquè tenim el cap sobre les espatlles per fer-lo servir i no pas per seguir les consignes dels que pensen per nosaltres.

Escric això uns dies abans de l’esdeveniment però m’hauria d’equivocar molt si dic que la majoria de la gent del nostre poble (inclosos els indiferents) seguiran amb atenció els actes. Molts no ho faran per motius religiosos perquè les multituds arrosseguen multituds, però seran a bé al carrer o bé a la televisió.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA MULTICULTURALITAT

D’aquest tema en podem parlar abastament els catalans que, al llarg dels segles “de fora vingueren i de casa ens tragueren”.

Els alemanys ara s’adonen que el gruix de la immigració turca no s’adapta, no domina la seva llengua i no s’adecua als seus costums. Els alemanys volen regular aquest fenomen posant un munt d’exigències als immigrants que es vulguin quedar al seu país. Ells poden intentar això perquè tenen força però segur que no s’adonen que la major part dels països subsaharians els ha passat al revés i ha sofert allaus d’europeus i nordamericans que són els poderosos que han marginat el seu idioma i els costums del país fins el punt que la major part dels països subsaharians i no cal dir els de tot Amèrica han hagut d’adoptar idiomes dels que els han envaït (una manera més exacta que no par dir “colonitzat”). A més els estrangers s’han apoderat de les riqueses de les seves mines.

Ja he dit al començament que nosaltres, els catalans, hem sofert en la pròpia carn la imposició de llegua i costums dels castellans que van conquerir la nostra nació i ara encara ens acusen de marginalitzar el seu idioma imposat.

Ja es veu que quan es tracta d’immigracions no guanya el primer que hi era o el que ha arribat segon sinó el més fort com els grills que posats en una capça no tarden a menjar-se el és dèbil.

En el cas dels alemanys la protesta ve perquè els que haurien d’ésser dèbils (els turcs) arribaran a ésser forts simplement perquè seran més nombrosos que els altres.

En el nostre país (i una mica en tot Europa) emergeixen aquests partits polítics que atreuen per la seva intransigència i proclamen l’exclusió de tots els arribats. Bé, segurament que no ben bé de tots perquè els jugadors de bàsquet o de futbol tenen una vènia especial ja que ni els més xenòfobs no se’ls miren com estrangers. Tampoc veuen com a impostors els alemanys o holandesos que hi ha a les Illes o a la Costa ja que són una font de divises.

Pot ser que mirem l’Evangeli. Passava el mateix i els jueus dels temps de Jesús consideraven pecadors a tots aquells estrangers que no eren de la nissaga jueva. Els grecs primer i els romans després van envair aquell territori i van anar imposant la llengua i els exèrcits a sang i foc. Per altra banda els pobres dels països més pobres també eren tinguts per ignorants i pecadors.

Què fa Jesús? Acull a uns i als altres. Té molt clar que el més important és cada una de les persones sigui de la nacionalitat, nissaga o cultura que sigui (Ac 10,34). Escolta i elogia el centurió dels invasors que és romà (Mt 8,5-13), els publicans que treballaven al servei dels romans (Lc 18,1-8) els grecs que el volen veure (Jn 12,20-23), la sirofenícia que era una estrangera pobra amb la filla malalta (Mc 7,24,30)... I fins i tot la primera església va atrevir-se a nomenar set diaques (dirigents) a uns que no eren jueus sinó grecs tots ells (Ac 6,1-7). Pau, que era un jueu d’Àssia Menor, i Bernabé, que era un jueu xipriota, van ésser els abanderats d’anunciar l’Evangeli a tots els homes i dones del món.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA FUNCIÓ DEL PAPA

Si no hi hagués Papa ens l’hauríem d’inventar perquè algú ha de coordinar els cristians que hi ha en el món. En tot cas podem i hem de parlar de la manera de coordinar l’església en tot el món. Les esglésies ortodoxes tenen els seus patriarques (grans coordinadors) a Constantinopla (actual Istambul), Moscou i Jerusalem (Segurament me’n deixo algun). Em refereixo a les que no estan unides a Roma perquè les que ho estan ja accepten la primacia del Papa.

Al poc temps dels inicis de l’església es va veure la necessitat de tenir algun bisbe o Patriarca com a punt de referència per mantenir la unitat dels creients. Els primers foren, sens dubte els que hi havia a Jerusalem on Pau (Ac 9,26-28), Pere (Ac 11,1-18) i Felip el diaca (Ac 8,14-17) acudiren per informar de les seves activitats i el primer concili (o trobada de responsables) fou precisament a Jerusalem i no pas entorn de Pere sinó de Jaume, el germà del Senyor (Ac 15,13-21). Hi ha una antiquíssima tradició que garanteix amb molta probabilitat que Pere fou martiritzat a Roma i l’Església de Roma n’ha venerat les relíquies des de molt antic (relíquies que possiblement estan sota la cripta del Vaticà).

No cal que faci una lliçó d’història però fàcilment entendreu que quan Roma esdevenia la capital del imperi fins a la meitat del s.V el que va ésser bisbe de Roma era reconegut com a primat per totes les altres esglésies. I això ha continuat inclús després d’uns periodes breus de temps en que el Papa va establir-se a les ciutats franceses d’Avingnon, Bordeaux o a la italiana Pisa. Sempre ha tornat a ésser Roma el lloc on ha habitat el bisbe primat de tots els bisbes catòlics fins els nostres dies.

Ara que estem a pocs dies de la seva vinguda a Barcelona hem de deplorar molts que són més papistes que el Papa i el veneraran com si Jesús mateix estigués entre nosaltres amb mostres exagerades (algunes histèriques) i no és això, ja que Jesús es fa present en totes les eucaristies dels llocs més recòndits. I també hem de deplorar els que aprofitaran aquests dies per fer unes accions sorolloses en contra d’ell o de la seva visita, tot i respectar-los el dret a manifestar-se. Precisament per algunes accions violentes que s’han produït en altres llocs, amb intents d’assassinat inclosos, que els nostres governs extremaran la vigilància. No oblideu que també hi haurà enorme protecció per la presència del monarca espanyol i els prínceps a dins la basílica de la Sda. Família.

Jo no entraré en el ball de xifres de despeses perquè ja hi haurà que se’n cuidarà però, si hem de parlar de diners, també hi haurà molt turista que vindrà a causa d’aquest esdeveniment. El temple de la Sda. Família serà molt més visitat durant un temps. Aquestes també seran divises quantioses per Barcelona.

Personalment m’agradaria arribar a una situació com la que passa amb els nostres bisbes que hi pots estar molt d’acord o no gaire però no hem de posar cap guàrdia a la porta de l’església el dia que venen a visitar-nos. De moment estem lluny de rebre el Papa amb la discreció que ens agradaria. El fet que vingui envoltat de tants bisbes i cardenals dóna sentit d’unitat però també l’allunya del poble que restarà en els carrers dels voltants mirant pantalles gegants i es veurà satisfet si d’esquitllada pot dir que l’ha vist uns segons. Quedarà molt lluny de la gent.

Tot plegat recorda aquell episodi de d’uns grecs que “volien veure Jesús”. Introduïts prop d’ell per dos deixebles amb cognom grec (Felip i Andreu) Jesús els fa per resposta que ha arribat l’hora que el fill de l’home serà glorificat” (Jn 12,20-24) que és com dir-los que ara tota persona valdrà més que tot i per tant que ells són ben rebuts, tot i no ésser jueus. Al costat de Jesús hi cabien tots: Jueus i grecs, pagans i pecadors, homes i dones (Ga 3,28).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

omentaris a Comentari (temes anteriors)

En vigílies del DOMUND. Catalunya: De missioners a missionats.

Nota : Missionats? Feiem servir, quan hi havia els frares, més que aquesta paraula, el verb missionar, per diverses coses, sobre tot en converses sobre la conversió de diversos col·lectius. M’he permès d’adjectivar-lo i usar el participi perquè crec que defineix bé en una paraula les persones objecte de missió. Teniu, però, raó en expressar els vostres dubtes. A l’edició que jo tinc del Diccionari Pompeu Fabra (novena-1978) la paraula no apareix i, sinó s’ha introduït, pot ser un barbarisme.

Aquest diumenge, dia 17, l’Església Universal celebra la Festa del Domund, el dia de les Missions. A la nostra parròquia, desplaçarem el centre de la celebració al diumenge següent, dia 24, amb motiu de la Missa Familiar, per donar-li, a banda del goig del retrobament i de benvinguda als qui s’incorporen a la Comunitat, un caire missioner on vailets i joves (i grans!) prenguin (prenguem) consciència –els menuts, ni que sigui de manera incipient- de la necessitat que hi ha de proclamar arreu la Bona Nova de què som testimonis.

Nota: El dia del Domund arreu es celebra el dia 24 d’ octubre així ho diuen tots els cartells, també el que he posat al Full Parroquial anunciant el Domund per el diumenge que ve. Aquest diumenge ja ho vaig veure, i vaig quedar sorprès. A l’Agenda del Catequista que ens vàreu donar el dia de la reunió hi consta el diumenge 17 com a diada del Domund i, sinó recordo malament, es va parlar de desplaçar-la a la nostra parròquia (amb l’Agenda de referència) perquè fer la primera catequesi familiar dijous passat (dia 14) quedava massa a començament de curs. De ben segur em vaig confondre. Tot a la vida es pogués arreglar així!

Voldria compartir amb vosaltres una de les reflexions a què em porta aquesta diada. Fixeu-vos que, fins fa pocs anys, la nostra vella Europa era exportadora de missioners. Seglars i clergues, homes i dones, marxaven fronteres enllà per a proclamar la Bona Notícia i ajudar els necessitats. Ara, però, en cert sentit, la situació ha canviat(també valdria “invertit”). El procés de secularització progressiva de la societat –i, a l’”Estado Español”, sobre tot el procés que ha sofert Catalunya- ha portat a que siguin missioners d’altres països els qui vinguin a missionar-nos(veig que aquí la parauleta la vaig posar en cursiva, es podria fer el mateix al títol) . Alguns bisbats han tingut certes reserves; altres, com el nostre, sembla que no han tingut problemes per obrir de bat a bat les portes.

Nota: Els bisbes a Catalunya mai han demanat missioners a fora sino ajudes "tapaforats." OK! Observació supercorrecta. El que passa és que el paper d’aquests “tapaforats” amb diversa ordenació religiosa és el de preservar i enfortir la fe en el territori. La manera de fer-ho és a través de la seva visió particular de la religió i la cultura –com no pot ser d’altra manera- i això produeix un contrast entre maneres de ser. L’intent del redactor és fer un contrast entre la missió tradicional que tots tenim al cap (Amèrica, Àsia, Àfrica... ) i la que els qui vénen estan fent –els nostres amics de la Mercè, l’estimat Pare Òscar el primer- es presenten molts cops com a missioners –o sigui, sacerdots en terra de missions-, i l’ambient que hi ha per allí els hi fa creure (a la clientela que tenen els fa molta por el perill dels ateus, sarraïns, lliurepensadors, masons, catalanistes, teòlegs de l’alliberament i altres monstres).

La solució, en una terra que ha estat catòlica durant tants segles, no crec que passi per aquí.

Nota: si “no pasa per aquí “es una expresió contradictoria amb de l’Espanya catolica , en tot cas no passem per aquí per altres raons, en tot cas aceptar missioners de fora es un signe de catolicitat si es que hem demanat missioners."Tapa..." Entenc que, en aquest cas, més que contradictòria, simplement reflexiono davant la solució que del problema s’ha pres. Això de que “catòlic” vulgui dir “universal” a mi m’està molt bé. I que ens haguem de trencar les banyes, com es diu vulgarment, per la predicació i l’adveniment del Regne, m’està perfecte. Ara, en el supòsit que plantegeu que els missioners fossin sol·licitats, la seva “universalitat” per la seva “catolicitat” no els eximiria d’un context cultural/religiós de sortida i d’arribada, i aquí és on ve el contrast i per això apunto cap a la salut de les nostres comunitats i dirigents que potser no han (“hem”, que aquí tots tenim compromís) sabut regar el terreny perquè fruiti. (Com veieu, a una nota una mica enrevessada li correspon una resposta enrevessadíssima).

Benvinguda sigui sempre la saba nova si Déu ens l’envia, però no vulguem amagar amb sacerdots i religiosos/es d’importació les mancances que tenen les nostres comunitats a l‘hora de fer néixer vocacions. Tot país, tota cultura, té la seva manera de viure la fe arrelada a la terra on posa els peus. La fe i la cultura són fenòmens no indestriables, però sí que es retroalimenten. L’estroncament de la capacitat d’un poble per fer néixer vocacions és símbol del seu empobriment religiós i per tant –penso jo- del seu empobriment global. (Fugiu dels qui us diuen que el sentiment religiós no és inherent a la condició humana, la seva no-creença en Déu ja és un posicionament religiós).

Les causes d’aquesta desafecció -paraula tant de moda- religiosa poden ser vàries. Deixeu-me dir que una d’elles pot ser que l’Església catalana ha deixat de dir coses interessants, i, allò que encara proclama, potser no ho sap expressar. En una societat com la nostra, on els mitjans de comunicació bombardegen constantment amb missatges inconsistents i notícies que, les més transcendents, poden durar en l’imaginari col·lectiu dos dies, costa molt fer arribar un missatge al cor que, un cop plantat, hom l’ha de regar durant tota la vida perquè no es marceixi.

No tinc pas cap solució per a proposar. Penso, però, que un primer pas seria que nosaltres mateixos ens creguéssim la Bona Nova que proclamem. Si, a més de cares serioses, als catòlics se’ns veiés amb l’alegria d’haver rebut el Missatge, i aquesta alegria es reflectís en els nostres actes, potser la gent ens miraria d’una altra manera. Ja deia el gran Friedrich Nietzsche –cito de memòria- que els catòlics serien més creïbles si fessin més bona cara.

I, per acabar, penso que una altra actitud del cada dia ha de ser, a veure si m’explico, no deixar-se missionar de qualsevol manera. Hem de ser conscients del patrimoni dels nostres avantpassats, de l’amor que els nostres pares han tingut per aquesta terra, de la lluita que des de l’Església catalana s’ha fet per la nostra cultura en temps difícils, per a ara malbaratar-ho per la ganduleria de no saber defensar el que és nostre.

Que tingueu un bon DOMUND.

Nota :El “la nova evangelització” no hi altre missió que la que neix i surt d’ una comunitat cristiana viva que com a tal dona un testimoni d’ una vida nova. No es cap defensa de tradicions el que cal insistir mes aviat com a la nostra parròquia venim insistint : la missió no ve mai de fora a dintre sinó de dintre a fora. No en va diem en acabar les eucaristies Aneu-vos en pau a la missió. Correctíssim. Clar, aquí ens trobem, però, que l’anàlisi d’un fet –els “tapa... “- evidencia que una comunitat cristiana concreta té un problema, i que, en la meva apreciació subjectiva, potser passa de constipat i apunta cap a grip (que, tot sigui dit, és un bitxo que no té res a veure). Penso que ens enganyariem sinó volguéssim veure que els simptomes apunten malalties i que potser nosaltres no som capaços de donar fruit –o així ho consideren els nostres dirigents- i per això ens envien reforços. Vés que no entenguin que els d’aquí som “els de fora”. Quant a la tradició, potser és una observació molt personal, però penso que allò que diuen “qui perd els orígens, perd la identitat”, és vàlid també en aquest cas.

COMENTARIS Tema anterior (1)

En vigílies del DOMUND. Catalunya: De missioners a missionats.

Nota : Missionats?

Aquest diumenge, dia 17, l’Església Universal celebra la Festa del Domund, el dia de les Missions. A la nostra parròquia, desplaçarem el centre de la celebració al diumenge següent, dia 24, amb motiu de la Missa Familiar, per donar-li, a banda del goig del retrobament i de benvinguda als qui s’incorporen a la Comunitat, un caire missioner on vailets i joves (i grans!) prenguin (prenguem) consciència –els menuts, ni que sigui de manera incipient- de la necessitat que hi ha de proclamar arreu la Bona Nova de què som testimonis.

Nota: El dia del Domund arreu es celebra el dia 24 d’ octubre així ho diuen tots els cartell, també el que he posat al Full Parroquial anunciant el Domund per el diumenge que ve.

Voldria compartir amb vosaltres una de les reflexions a què em porta aquesta diada. Fixeu-vos que, fins fa pocs anys, la nostra vella Europa era exportadora de missioners. Seglars i clergues, homes i dones, marxaven fronteres enllà per a proclamar la Bona Notícia i ajudar els necessitats. Ara, però, en cert sentit, la situació ha canviat. El procés de secularització progressiva de la societat –i, a l’”Estado Español”, sobre tot el procés que ha sofert Catalunya- ha portat a que siguin missioners d’altres països els qui vinguin a missionar-nos. Alguns bisbats han tingut certes reserves; altres, com el nostre, sembla que no han tingut problemes per obrir de bat a bat les portes.

Nota: Els bisbes a Catalunya mai han demanat missioners a fora sino ajudes “ tapaforats.”

La solució, en una terra que ha estat catòlica durant tants segles, no crec que passi per aquí.

Nota: si “no pasa per aquí “es una expresió contradictoria amb de l’Espanya catolica , en tot cas no pasem per aquí per altres raons, en tot cas aceptar missioners de fora es un signe de catolicitat si hem demanat missioners.

Benvinguda sigui sempre la saba nova si Déu ens l’envia, però no vulguem amagar amb sacerdots i religiosos/es d’importació les mancances que tenen les nostres comunitats a l‘hora de fer néixer vocacions. Tot país, tota cultura, té la seva manera de viure la fe arrelada a la terra on posa els peus. La fe i la cultura són fenòmens no indestriables, però sí que es retroalimenten. L’estroncament de la capacitat d’un poble per fer néixer vocacions és símbol del seu empobriment religiós i per tant –penso jo- del seu empobriment global. (Fugiu dels qui us diuen que el sentiment religiós no és inherent a la condició humana, la seva no-creença en Déu ja és un posicionament religiós).

Les causes d’aquesta desafecció -paraula tant de moda- religiosa poden ser vàries. Deixeu-me dir que una d’elles pot ser que l’Església catalana ha deixat de dir coses interessants, i, allò que encara proclama, potser no ho sap expressar. En una societat com la nostra, on els mitjans de comunicació bombardegen constantment amb missatges inconsistents i notícies que, les més transcendents, poden durar en l’imaginari col·lectiu dos dies, costa molt fer arribar un missatge al cor que, un cop plantat, hom l’ha de regar durant tota la vida perquè no es marceixi.

No tinc pas cap solució per a proposar. Penso, però, que un primer pas seria que nosaltres mateixos ens creguéssim la Bona Nova que proclamem. Si, a més de cares serioses, als catòlics se’ns veiés amb l’alegria d’haver rebut el Missatge, i aquesta alegria es reflectís en els nostres actes, potser la gent ens miraria d’una altra manera. Ja deia el gran Friedrich Nietzsche –cito de memòria- que els catòlics serien més creïbles si fessin més bona cara.

I, per acabar, penso que una altra actitud del cada dia ha de ser, a veure si m’explico, no deixar-se missionar de qualsevol manera. Hem de ser conscients del patrimoni dels nostres avantpassats, de l’amor que els nostres pares han tingut per aquesta terra, de la lluita que des de l’Església catalana s’ha fet per la nostra cultura en temps difícils, per a ara malbaratar-ho per la ganduleria de no saber defensar el que és nostre.

Que tingueu un bon DOMUND.

Nota :El “la nova evangelització” no hi altre missió que la que neix i surt d’ una comunitat cristiana viva que com a tal dona un testimoni d’ una vida nova. No es cap defensa de tradicions el que cal insistir mes aviat com a la nostra parròquia venim insistint : la missió no ve mai de fora a dintre sinó de dintre a fora. No en va diem en acabar les eucaristies Aneu-vos en pau a la missió.

Enric Sabrià i Plans. Manresa.

Les notes son de jtb

De missioners a missionats ?

Aquest diumenge, dia 17, l’Església Universal celebra la Festa del Domund, el dia de les Missions. A la nostra parròquia, desplaçarem el centre de la celebració al diumenge següent, dia 24, amb motiu de la Missa Familiar, per donar-li, a banda del goig del retrobament i de benvinguda als qui s’incorporen a la Comunitat, un caire missioner on vailets i joves (i grans!) prenguin (prenguem) consciència –els menuts, ni que sigui de manera incipient- de la necessitat que hi ha de proclamar arreu la Bona Nova de què som testimonis.

Voldria compartir amb vosaltres una de les reflexions a què em porta aquesta diada. Fixeu-vos que, fins fa pocs anys, la nostra vella Europa era exportadora de missioners. Seglars i clergues, homes i dones, marxaven fronteres enllà per a proclamar la Bona Notícia i ajudar els necessitats. Ara, però, en cert sentit, la situació ha canviat. El procés de secularització progressiva de la societat –i, a l’”Estado Español”, sobre tot el procés que ha sofert Catalunya- ha portat a que siguin missioners d’altres països els qui vinguin a missionar-nos. Alguns bisbats han tingut certes reserves; altres, com el nostre, sembla que no han tingut problemes per obrir de bat a bat les portes.

La solució, en una terra que ha estat catòlica durant tants segles, no crec que passi per aquí.

Benvinguda sigui sempre la saba nova si Déu ens l’envia, però no vulguem amagar amb sacerdots i religiosos/es d’importació les mancances que tenen les nostres comunitats a l‘hora de fer néixer vocacions. Tot país, tota cultura, té la seva manera de viure la fe arrelada a la terra on posa els peus. La fe i la cultura són fenòmens no indestriables, però sí que es retroalimenten. L’estroncament de la capacitat d’un poble per fer néixer vocacions és símbol del seu empobriment religiós i per tant –penso jo- del seu empobriment global. (Fugiu dels qui us diuen que el sentiment religiós no és inherent a la condició humana, la seva no-creença en Déu ja és un posicionament religiós).

Les causes d’aquesta desafecció -paraula tant de moda- religiosa poden ser vàries. Deixeu-me dir que una d’elles pot ser que l’Església catalana ha deixat de dir coses interessants, i, allò que encara proclama, potser no ho sap expressar. En una societat com la nostra, on els mitjans de comunicació bombardegen constantment amb missatges inconsistents i notícies que, les més transcendents, poden durar en l’imaginari col·lectiu dos dies, costa molt fer arribar un missatge al cor que, un cop plantat, hom l’ha de regar durant tota la vida perquè no es marceixi.

No tinc pas cap solució per a proposar. Penso, però, que un primer pas seria que nosaltres mateixos ens creguéssim la Bona Nova que proclamem. Si, a més de cares serioses, als catòlics se’ns veiés amb l’alegria d’haver rebut el Missatge, i aquesta alegria es reflectís en els nostres actes, potser la gent ens miraria d’una altra manera. Ja deia el gran Friedrich Nietzsche –cito de memòria- que els catòlics serien més creïbles si fessin més bona cara.

I, per acabar, penso que una altra actitud del cada dia ha de ser, a veure si m’explico, no deixar-se missionar de qualsevol manera. Hem de ser conscients del patrimoni dels nostres avantpassats, de l’amor que els nostres pares han tingut per aquesta terra, de la lluita que des de l’Església catalana s’ha fet per la nostra cultura en temps difícils, per a ara malbaratar-ho per la ganduleria de no saber defensar el que és nostre.

Que tingueu un bon DOMUND.

Enric Sabrià i Plans. Manresa.

LA FOTO AMB JESÚS (II): ELS INSIGNIFICANTS

La setmana passada deia que Jesús va defugir la foto amb els que volien el poder, com el cas dela mare dels zebedeus o d’Herodes i també que els mateixos poderosos defugien i blasmaven contra ell. No el volien veure al seu costat.

Per contra Jesús va fer molts gestos per posar-se al costat dels “petits” (com diria l’Evangeli de Mateu) o dels “pecadors” (com abunda el de Lluc). Li agrada fotografiar-se amb ells.

Sembla que al costat dels dotze hi havia una colla d’altres deixebles (“nois”, com sovint diu l’evangeli), que volien seguir Jesús. Però els dotze els ho impedien. Alguns presentaven a Jesús uns “nois” perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: «Deixeu que els “nois” vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un noi, no hi entrarà pas.» I els abraçava i els beneïa tot imposant-los les mans. (Mc 10,13-15).

Serien els mateixos “nois” que Joan volia prohibir-los que fessin signes en nom de Jesús. Joan li digué: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.» Jesús els respongué: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres.» (Lc 9,49-50).

Més sorprenent és veure com Jesús es desmarcava dels asseguts a la taula del fariseu que menyspreaven una dona que plorava als seus peus i els eixugava amb els cabells. La posa “dreta” i al seu costat. Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc.» Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.» Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?» Jesús digué encara a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau.» (Lc 7,44-50).

Mentre els reporters, a la sala del tresor, es posaven al costat dels que es feien precedir amb trompetes (Mt 6,2) fent vistosos donatius, Jesús es posa al costat de la viuda pobra quan va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.» (Mc 12,42-44).

També es posa al costat de l’altra viuda que portava a enterrar el seu fill únic (Lc 7,11-16); del paralític que feia trenta-vuit anys ajagut a l’estany on hi havia la porta del les ovelles, per tant plena de cagallons (Jn 5,1-8).

Aquestes fotos, que semblen insignificants, per sort han arribat fins a nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS