ARA QUE HAVÍEM TASTAT LA LLIBERTAT!

Un missioner de Rwanda explica que el que noten més els convertits del paganisme no són les escoles catòliques, obertes tanmateix a tots, ni tampoc en els hospitals que també acullen tota mena de malalts sense preguntar-los en què creuen, sinó que el gran canvi el troben en la llibertat.

Les religions paganes omplen de por a la gent, cerquen culpables dels mals (epidèmies, malalties o desgràcies) exigeixen ritus de compensació que, de vegades, són autèntics sacrificis.

El cristianisme en canvi (ara no el distingeixo dels protestants que també són cristians) els dóna la llibertat.

Els tranquil·litza dient-los que no és veritat  que les malalties o les desgràcies siguin càstigs de Déu, els informa que és mentida que resant es guariran de les desgràcies, no els exigeix sacrificis per tranquil·litzar la divinitat i no cerca culpables quan hi ha hagut un fet deplorable.

El Ressuscitat, des dels inicis, obre les portes tancades, transmet la pau als que el "veuen",  i els empeny a perdonar perquè no els retreu cap de les faltes que anteriorment haurien comès a fi que els mateixos creients siguin capaços de fer el mateix.  El Ressuscitat només mira endavant.

Tot ve del reconeixement de Déu com a Pare. Si contemplem d'aquesta manera el nostre Déu (el meu Pare com repeteix tantes vegades Jesús) no ens ha de preocupar ni el menjar ni el vestir ni tampoc ens han d'amoïnar gaire els nostres propis errors.

Avui no ens adonem que som fills d'una terra que ha estat cristianitzada ni veiem que la llibertat de la que gaudim, ens ve d'aquesta fe que ens ha fet lliures. Això val també pels que aquí es professen ateus.

Som lliures de menjar el que volem, de tenir els amics que vulguem encara que no siguin creients en la nostra fe, fins i tot de criticar de manera ferotge la mateixa església perquè sabem que, per damunt d'ella, sempre hi ha el Déu que és Pare de tots.

Aquells que, dintre de l'església tenen por pel que fan o pel que no han fet, s'acosten més al paganisme que la religió de Jesús (Col 2,20-23) per més que de vegades els que ens voldrien fer tremolar fossin alguns jerarques de la mateixa església que no han paït prou bé l'Evangeli.

Sant Pau ja havia fet entrar els habitants de Galàcia en el camí de la llibertat i, quan va veure que alguns tornaven als antics rituals i a l'antiga por que els venia del judaisme d'aquell temps, els recrimina que vulguin justificar-se per les pròpies obres i no per la fe en aquell Jesucrist que els havia fet lliures: Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar, després que jo us havia posat davant els ulls la figura de Jesucrist clavat en creu? Responeu-me només això: ¿vau rebre l'Esperit perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe? ¿Tan insensats sou? Havíeu començat rebent l'Esperit, ¿i ara acabareu fent les vostres pròpies obres? Els dons de l'Esperit, ¿els heu experimentat en va? Potser sí que ha estat en va! El qui us concedeix l'Esperit i obra prodigis entre vosaltres, ¿ho fa perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe? (Ga 3,1-5).

Si heu descobert bé la fe en Jesucrist no tingueu por ni tant sols de poder deixar l'església o de tornar a acceptar-la perquè amb el Crist podem entrar i sortir lliurement (Jn 10,9).

Endevinareu que, quan el cristianisme (o un rector de parròquia) us volen portar pel camí de la por, estem retornant al paganisme.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

TESTIMONIS D’ALLÒ QUE HEM VIST

Cap animal, per molt amic de l'home que sigui, pot ésser testimoni de res. Els falta la imaginació i capacitat de pair el que han vist. Saben, això si, repetir el que els hem ensenyat o han après perquè tenen memòria.

Nosaltres podem ésser testimonis i aquesta és la nostra grandesa però alhora és la font de sofriment.

Quan hem vist morir un amic no sols el trobem a faltar (que això és la memòria) sinó que ens veiem venir la pedregada. Sabem dues coses: una, que no el veurem més i una altra, que també nosaltres tindrem la mateixa fi. I això passa amb tota mena de sofriment que patim el doble perquè endevinem que durarà per molt temps o que pot ésser no ens el traurem de sobre.

He dit també que la capacitat d'ésser testimonis es la nostra grandesa perquè som capaços de gaudir molt en veure una dona cuidant anys i anys un familiar malalt. Aquest gest és la bellesa de la vida i de la resurrecció. Només el podem captar els humans.

És el que Jesús diu a Nicodem: Parlem d'allò que sabem i donem testimoni d'allò que hem vist (Jn 3,11). O també el que diu l'inici de la Primera carta de Joan:  Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat (1Jn 1,1-2).

Però què ens passa?

Que quan hem vist alguna cosa que té molta grandesa ens falten paraules per poder-ho expressar. Com ho fem per dir que hem vist una dona cuidant el seu infant o vigilant la malaltia d'un avi?  Fem servir paraules que no són mai exactes però no en tenim d'altres. Diem que la dona és de pedra picada (molt forta) o que no es mou mai del costat d'aquell avi (quan en realitat estones se'n va a dormir i comprar). Tothom ens entén perquè, quan el llenguatge no arriba més enllà hi ha la capacitat de captar el testimoni per part del que ens escolta.

Això és el que van fer els apòstols quan van voler manifestar el testimoni de la seva experiència del ressuscitat.

Per explicar-nos que aquesta visió els va donar molta pau diuen que Jesús se'ls va aparèixer i els va dir: La pau sigui amb vosaltres (Jn20,21).

Per dir que, pel camí, mentre comentaven la desgràcia de la mort humiliant de Jesús i el fracàs que això va suposar van anar descobrint que darrere de tot hi ha la resurrecció, van explicar-nos que el mateix Jesús els acompanyava pel camí i que, partit el pa, els va desaparèixer (Lc 24,13-35).

Quan van experimentar que Déu no sols els perdonava sinó que els donava força per perdonar ells també va realatar-nos que el ressuscitat els va dir: Aquells a qui perdonareu els pecats els seran perdonat (Jn 20,23).

El seu llenguatge era un testimoni del que havien "sentit i vist" en el seu interior. No es van inventar una historieta sinó que ens van donar el millor que té qualsevol persona que és la capacitat de fer-se entendre en allò que va més enllà del que podem comprovar amb una màquina de fotografiar o de gravar.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

QUAN LA VIDA REFLOREIX

 En la meva darrera intervenció en aquestes pàgines, presentava un panorama que n'hi havia per llogar-hi cadires. Tot i que el darrer paràgraf  menava a l'esperança i la confiança, avui, de ple en la celebració de la Pasqua, que és el triomf de la Vida sobre la Mort per la Resurrecció del Crist, i coincidint amb aquest esplet de la natura regada aquesta Primavera amb l'abundor de l'aigua de vida que fa reverdir i florir per tot arreu, vull presentar el contrast de la diguem-ne llista negra de la que feia menció:

 

* Quan saps d'un magribí sense el seu braç dret perdut essent infant, arribat en patera a les Canàries després d'altres tres intents fallits i arribar fins a punt de morir en l'intent i tot pel somni d'una vida millor, que afirmi que "pitjor era renunciar al somni: pots viure sense cotxe però no sense amor, sense braç però no sense cor; una victòria sense sofrir només és guanyar, no véncer", i que ara, obrint-se pas entre nosaltres, entrena com a atleta en el Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat.

* Quan veus les reaccions solidàries davant les conseqüències de mort i destrucció a causa dels terratrèmols al centre d'Itàlia.

* Quan et trobes amb uns pares que no s'avergonyeixen del seu fill deficient i que el porten arreu on poden i ben arreglaat, al dia com tots els demés diguem-ne, amb perdó, "normals", i que te'n parlen amb emoció i agraïment per tot el que ell els va donant i no els parlis pas de que els falti.

* Quan pots comprovar la llarga llista de persones voluntàries en la solidaritat amb els més desfavorits, en la cultura, en el lleure, en l'esport, en l'àmbit religiós, en els valors nacionals, en el respecte a la natura, en l'agermanament entre els pobles, en l'art, en l'artesania, en les tradicions, en el folklore, etc.

* Quan hi ha esforços esperançats i fins i tot il·lusionats i sacrificats d'empresaris, treballadors i govenants per superar la crisi econòmico-social.

* Quan es troben donadors de sang i d'òrgans per a implantaments.

* Quan es donen investigadors-lluitadors contra les malalties respectuosos amb el cicle vital.

* Quan pul·lulen mestres herois que segueixen confiant en la tasca educativa davant nens i nens i nois i noies tocats per tants antivalors amb l'aquiescència paterna i/o materna.

* Quan veus néts que estimen llurs avis i àvies, pares i mares que estan pels seus fills i filles; que n'hi ha, certament.

* Que hi hagi una ben nombrosa colla d'adolescents i joves que passin un Dilluns Sant a Montserrat amb uns mossens, compaginant estones de gresca amb un Viacrucis per la muntanya i acabin amb una Celebració Penitencial amb confessions i tornin afirmant que s'ho han passat bé i que tenen ganes de tornar-hi.

* Que una filla amb els cinquanta i escaig a sobre deixi la feina i porti els pares vellets i malalts a casa per cuidar-los.

* Quan hi ha joves que segueixen fidels en la fe, vivint-la i testimoniant-la malgrat mofes i desprecis.

* Quan es pot parlar d'adults que pensen i actuen, sense amagar-se'n, de paraula i obra, en les pròpies responsabilitats i professionalitats.

* Quan home i dona assumeixen un fill o filla "sopresa" i tiren endavant.

* Quan arriba, per fi, distensió en els tòpics enemics ancestrals EEUU-Cuba.

* Quan s'anuncien millores en l'aplicació de la distribució d'ajudes a les persones depenents.

* Quan s'obre una escola de pastors a Catalunya per garantir el relleu generacional d'aquest ofici ramader i s'hi compta amb una bona colla de matriculats.

* Quan es fa un concert musical que, mitjançant signes, hi poden entrar persones sordes i així puguin fruir d'alguna manera d'aquest art celestial.

Quan…

 

La vida refloreix i és veritablement Pasqua!!

Mn. Josep Mª Mas

I QUAN NO HI HAGI CAPELLANS...

Molta gent es pregunta què passarà quan no hi hagi capellans o quan n'hi haurà tan pocs que no podran abastar la feina.

Els pobles que han quedat sense capellà, després d'un temps de només tenir-lo els diumenges i algun dia entre setmana, s'han anat fent càrrec de l'església (edifici) i molt sovint també de la catequesi. Es fan més responsables segons si el capellà, que els ve de fora, els dona autonomia o no (sobre tot l'econòmica). En aquests llocs es mantenen Misses dominicals i altres actes de pregària periòdics amb un nombre reduït de fidels i, en els pobles, els enterraments per l'església.

Tot amb tot es veuen venir unes noves maneres de funcionar que probablement aniran a més.

Segurament el que es notarà més és l'augment de les cofradies que fan processons (Setmana Santa, Corpus...) o els grups que fan pessebres vivents o altres actes més o menys teatrals al carrer. Són molt externes que no sols tenen gent entre els organitzadors sinó també entre el poble que li agrada anar de públic a l'espectacle. Això ja es veu que augmentarà tan si els capellans ho recolzen com no. Com que aquests actes públics poden esdevenir reclams per turistes (ni que siguin de la comarca) els periodistes els publicaran i les autoritats normalment els donaran suport. Amb el temps es poden desprendre del tot de l'església com ha passat amb la Patum o amb els teatres de la Passió de diferents pobles. Aquests actes religiosos de vegades poden ésser artísticament molt ben fets (com el pessebre de Fals o de Els Prats del Rei) i sovint aconsegueixen que molta gent del poble hi participi activament.

Una altra activitat més o menys lligada a l'església és la caritativa, que va més enllà de Càritas com són les grans campanyes a favor d'una necessitat determinada. Algunes amb gran ressonància com les campanyes del Vicenç Ferrer, la Marató de TV3, i altres. Aquestes activitats els pot passar el mateix que al diaca Felip que, quan Simó el Mag veié les "signes i prodigis" que feien els seguidors de Jesucrist, va voler comprar i fer-ho a base de més diners (Ac 8,18-19). Vull dir que si aquesta mena de campanyes funcionen, s'aniran desprenent de l'església (si és que hi han estat mai lligades) perquè tot allò que és mediàtic a la llarga no necessita ni la paternitat de Déu, ni la fe per mantenir-se. En tenen prou amb   un recolzament econòmic d'alguna institució. Cal recordar que el que ens ha de caracteritzar als cristians no són els "signes i prodigis" sinó la fe.

Però crec que hi ha alguna cosa nova que naixerà a manca de capellans: Els petits grups contemplatius a l'entorn d'un ermità, d'un convent de monges o de vegades a l'entorn d'algun capellà. Són gent que no fan soroll, es troben per contemplar, fan estones de silenci, visiten malalts o presos, no són mai gaires i bastanta gent que s'ho mira i es deixa caure a les tobades de tant en tant. D'aquests grupets cada dia n'hi haurà més (Santa Clara, comunitat de Natzaret, Mas Blanc, Sant Salvador, grups a l'entorn dels jesuïtes, claretians...) perquè serà el lloc idoni per tanta gent desconcertada  que sovint, com la samaritana canviava de marit (Jn 4,15-19), canvien de religió cercant experiències noves. Aquests grups, que són molts més del que sembla, marcaran el futur en aquest món tan canviant. I per què marcaran el futur? Perquè tenen allò que és fonamental: La descoberta del Déu que ens estima i la contemplació.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

PASQUA DE RESURRECCIÓ

 LA JOIA DE LA RESURRECCIÓ

          Un gos sovint el veiem satisfet però no feliç. Molta de la propaganda que rebem invitant-nos a convertir-nos en consumidors de productes és per satisfer els desitjos de privilegi (tenir un cotxe determinat o uns dinerets guardats), de poder (disposarem dels altres com ens sembli) o de prestigi. Però aquetes coses només ens fan tornar satisfets com els gossos o els gats. La felicitat és una altra cosa.

La felicitat ens ve per la descoberta d'algú que ha passat al davant, ens ha estimat i ens té en compte; la felicitat ens ve també per haver-nos posat al servei dels altres com Jesús ho feu en el seu temps o per haver descobert que tenim més força interior del que ens pensàvem. Això ens omple de una altra mena de joia que no es compra ni es ven.

Contempleu aquest text preciós de José Antonio Pagola parlant de la bellesa de l'obra de Jesús, la que ens fa tornar agraïts i embedelits.

Diu que Jesús per més que irritava els dirigents del temple "continuarà acollint pecadors i exclosos. Si acaben condemnant-lo, morirà també ell com un delinqüent i exclòs, però la seva mort confirmarà el que ha estat la seva vida sencera: confiança total en un Déu que no exclou ningú del seu perdó.

Continuarà anunciant l'amor de Déu als últims, identificant-se amb els més pobres i menyspreats de l'imperi, per molt que molesti en els ambients propers al governador romà. Si un dia l'executen en el suplici de la creu, reservat per a esclaus, morirà també ell com un menyspreable esclau, però la seva mort segellarà per sempre la seva fidelitat al Déu defensor de les víctimes.

Ple de l'amor de Déu, continuarà oferint «salvació» als qui sofreixen el mal i la malaltia: donarà «acolliment» als qui són exclosos per la societat i la religió; regalarà el «perdó» gratuït de Déu a pecadors i a gent perduda, incapaços de tornar a la seva amistat. Aquesta actitud salvadora que inspira la seva vida sencera, inspirarà també la seva mort.

Per això als cristians ens atreu tant la creu. Besem el rostre del Crucificat, aixequem els ulls cap a ell, escoltem les seves últimes paraules... perquè en la seva crucifixió veiem el servei últim de Jesús al projecte del Pare, i el gest suprem de Déu lliurant el seu Fill per amor a la humanitat sencera". El rostre del crucificat és el mateix rostre que el ressuscitat..

La felicitat que ja podem trobar ara, passa per aquesta contemplació d'aquest Jesús que ens ha estat donat com un regal i testimoni de com pot ésser una vida (vida perdurable com diem en el "credo"). La d'ell per agrair-li i la nostra per apropar-nos a aquesta mena de felicitat que poc te a veure amb la satisfacció.

La Resurrecció ens ajuda a veure que ésser cristià no vol pas dir seguir les directrius de l'església sinó deixar-se seduir per Jesucrist. Si el seguim som ressuscitats, com ell (Col 3,1).

L'església ens ajuda reunint-nos, proclamant la bellesa d'aquest Rostre que ens ha estimat i regulant uns cerimònies perquè arreu del món ens puguem trobar amb els creients en la mateixa fe. No ens negarem a trobar-nos amb els altres que cerquen el mateix Crist i formen la mateixa església oi?

Però sempre, per damunt del Papa i dels bisbes i capellans, hi ha el seguiment d'aquest Ressuscitat amb el que hi trobem la joia i una altra manera de contemplar la vida.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS