Tota la gent d'esquerra la demana (la igualtat) com el talismà per salvar el món de la mateixa manera que els de dretes reclamen la llibertat que, per ells, també és el model per salvar la humanitat.
Qui té raó?
Ja es veu que es necessiten les dues coses (igualtat i llibertat) però no hi ha manera de compaginar-les.
Anem d'una banda a l'altra:
Els que volen conduir el poble cap a la igualtat acaben formant uns governs pleníssims de funcionaris i de delators que controlen cada individu, cada empresa i els detalls del trànsit. El fracàs econòmic acaba essent sonat. Hi ha més controladors que controlats.
I els que proclamen la llibertat propcien aquest capitalisme en el que el més gros (lliurement, és clar) es menja el petit. Això últim és el que està passant en el món actual on ha predominat la llibertat sense gaire control. Mai no hi havia hagut fortunes tan grosses i multinacionals que dominen sobre els mateixos estats. L'augment dels pobres és superlatiu.
En cap dels dos models la gent (cada persona) no compta.
No hi ha cap altra alternativa?
Si posem l'exemple d'una família que vol viure unida, la solució s'entén molt fàcilment. En aquesta família tot serà igual per a tots? Ja es veu que no. Els petits, els avis i els malalts tenen un tracte especial i també el fill discapacitat. Tampoc la família unida pot donar a tots tota la llibertat perquè farien com els gossos que el més fort es menjaria el dinar del feble. En la família la solució no està, com veieu ni en els projectes d'igualtat ni tampoc amb els estudis de llibertat. No és un sistema de funcionament el que salva la família sinó l'amor.
La solució va pel camí de l'ètica com propugna Sant Pau que diu: contempleu la generositat de Nostre senyor Jesucrist que, essent ric es va fer pobre per nosaltres (2Co 8,9). La solució passa per la moral. El que té es fa pobre perquè estima, no perquè cap llei li obligui. Les lleis, per ben fetes que siguin, acaben burlades. Diu sant Pau: El qui té de sobres, compensi la falta dels altres, així arribarà la igualtat (2Co 8,14-15).
Molt bé. En una família s'entén aquesta solució i, gràcies a Déu, moltes ho practiquen; però qui pot fer entrar els governs i els estats pel camí de l'ètica i la moral?
Amb les armes segur que no, perquè el remei seria molt pitjor que la malaltia. Jo crec amb la taca d'oli: uns que comencin. Qui ha d'ésser el primer? El qui ho veu clar! Allò que feu Jesús quan li van presentar al jove que tenia els cinc pans d'ordi i dos peixos: Va dir que els repartissin a la gent asseguda (Jn 6,7-9). En cap moment va manar que els altres que tenien menjar també el donessin. Va actuar amb autoritat i no amb poder. Ell dóna, invita a donar i vol que els altres segueixin, sense manar. I el pa arribà per tothom i en va sobrar. Cap govern no fa com la mare Teresa de Calcuta o com Vicenç Ferrer que donen i no reclamen res ni fan lleis entre els que ajuden. Cap govern no fa tampoc com Càritas però acaben reconeixen que és el vertader camí: l'ètica i l'amor als altres.
Us semblarà impossible però és el camí de salvació.
Josep ESCÓS i SaRSANEDAS