dijous, de juliol 16, 2009

LA IGUALTAT

 

            Tota la gent d'esquerra la demana (la igualtat) com el talismà per salvar el món de la mateixa manera que els de dretes reclamen la llibertat que, per ells, també és el model per salvar la humanitat.

Qui té raó?

Ja es veu que es necessiten les dues coses (igualtat i llibertat) però no hi ha manera de compaginar-les.

Anem d'una banda a l'altra:

Els que volen conduir el poble cap a la igualtat acaben formant uns governs pleníssims de funcionaris i de delators que controlen cada individu, cada empresa i els detalls del trànsit. El fracàs econòmic acaba essent sonat. Hi ha més controladors que controlats.

I els que proclamen la llibertat propcien aquest capitalisme en el que el  més gros (lliurement, és clar) es menja el petit. Això últim és el que està passant en el món actual on ha predominat la llibertat sense gaire control. Mai no hi havia hagut fortunes tan grosses i multinacionals que dominen sobre els mateixos estats. L'augment dels pobres és superlatiu.

En cap dels dos models la gent (cada persona) no compta.

No hi ha cap altra alternativa?

Si posem l'exemple d'una família que vol viure unida, la solució s'entén molt fàcilment. En aquesta família tot serà igual per a tots? Ja es veu que no. Els petits, els avis i els malalts tenen un tracte especial i també el fill discapacitat. Tampoc la família unida pot donar a tots tota la llibertat perquè farien com els gossos que el més fort es menjaria el dinar del feble. En la família la solució no està, com veieu ni en els projectes d'igualtat ni tampoc amb els estudis de llibertat. No és un sistema de funcionament el que salva la família sinó l'amor.

La solució va pel camí de l'ètica com propugna Sant Pau que diu: contempleu la generositat de Nostre senyor Jesucrist que, essent ric es va fer pobre per nosaltres (2Co 8,9). La solució passa per la moral. El que té es fa pobre perquè estima, no perquè cap llei li obligui. Les lleis, per ben fetes que siguin, acaben burlades. Diu sant Pau: El qui té de sobres, compensi la falta dels altres, així arribarà la igualtat (2Co 8,14-15).

Molt bé. En una família s'entén aquesta solució i, gràcies a Déu, moltes ho practiquen; però qui pot fer entrar els governs i els estats pel camí de l'ètica i la moral?

Amb les armes segur que no, perquè el remei seria molt pitjor que la malaltia. Jo crec amb la taca d'oli: uns que comencin.  Qui ha d'ésser el primer? El qui ho veu clar! Allò que feu Jesús quan li van presentar al jove que tenia els cinc pans d'ordi i dos peixos: Va dir que els repartissin a la gent asseguda (Jn 6,7-9). En cap moment va manar que els altres que tenien menjar també el donessin. Va actuar amb autoritat i no amb poder. Ell dóna, invita a donar i vol que els altres segueixin, sense manar. I el pa arribà per tothom i en va sobrar. Cap govern no fa com la mare Teresa de Calcuta o com Vicenç Ferrer que donen i no reclamen res ni fan lleis entre els que ajuden. Cap govern no fa tampoc com Càritas però acaben reconeixen que és el vertader camí: l'ètica i l'amor als altres.

Us semblarà impossible però és el camí de salvació.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Ultima carta del Dr Favaloro

Estimados Amigos
Un amigo me envió este email, el cual querí comartir con todos Uds., ya que se trata de un Gran Amigo de Jacinto Araúz que hoy ya no está con nosotros
Si nuestra clase Política tomara solamente un poquito de su ejemplo seguramente tuviéramos un país mejor
Les mando un gran abrazo
Ricardo Araque
 


 
 

 

El Juez liberó la nota que dejó el Dr. René Favaloro 

 (Del Dr. René Favaloro/ julio 29-2000 - 14,30 horas)

Si se lee mi carta de renuncia a la Cleveland Clínica, está claro que mi
regreso a la Argentina (después de haber alcanzado un lugar destacado en
la cirugía cardiovascular) se debió a mi eterno compromiso con mi
patria. Nunca perdí mis raíces.. Volví para trabajar en docencia,
investigación y asistencia médica. La primera etapa en el Sanatorio
Güemes, demostró que inmediatamente organizamos la residencia en
cardiología y cirugía cardiovascular, además de cursos de post grado a
todos los niveles.
Le dimos importancia también a la investigación clínica en donde
participaron la mayoría de los miembros de nuestro grupo.

En lo asistencial exigimos de entrada un número de camas para los
indigentes. Así, cientos de pacientes fueron operados sin cargo alguno.
La mayoría de nuestros pacientes provenían de las obras sociales. El
sanatorio tenía contrato con las más importantes de aquel entonces.
La relación con el sanatorio fue muy clara: los honorarios, provinieran
de donde provinieran, eran de nosotros; la internación, del sanatorio
(sin duda la mayor tajada).

Nosotros con los honorarios pagamos las residencias y las secretarias y
nuestras entradas se distribuían entre los médicos proporcionalmente.

Nunca permití que se tocara un solo peso de los que no nos correspondía.


A pesar de que los directores aseguraban que no había retornos, yo
conocía que sí los había. De vez en cuando, a pedido de su director,
saludaba a los sindicalistas de turno, que agradecían nuestro trabajo.

Este era nuestro único contacto.

A mediados de la década del 70, comenzamos a organizar la Fundación.
Primero con la ayuda de la Sedra, creamos el departamento de
investigación básica que tanta satisfacción nos ha dado y luego la
construcción del Instituto de Cardiología y cirugía cardiovascular.
Cuando entró en funciones, redacté los 10 mandamientos que debían
sostenerse a rajatabla, basados en el lineamiento ético que siempre me
ha acompañado.

La calidad de nuestro trabajo, basado en la tecnología incorporada más
la tarea de los profesionales seleccionados hizo que no nos faltara
trabajo, pero debimos luchar continuamente con la corrupción imperante
en la medicina (parte de la tremenda corrupción que ha contaminado a
nuestro país en todos los niveles sin límites de ninguna naturaleza).
Nos hemos negado sistemáticamente a quebrar los lineamientos éticos,
como consecuencia, jamás dimos un solo peso de retorno. Así, obras
sociales de envergadura no mandaron ni mandan sus pacientes al
Instituto.

¡Lo que tendría que narrar de las innumerables entrevistas con los
sindicalistas de turno!

Manga de corruptos que viven a costa de los obreros y coimean
fundamentalmente con el dinero de las obras sociales que corresponde a
la atención médica.

Lo mismo ocurre con el PAMI. Esto lo pueden certificar los médicos de mi
país que para sobrevivir deben aceptar participar del sistema
implementado a lo largo y ancho de todo el país.

Valga un solo ejemplo: el PAMI tiene una vieja deuda con nosotros, (creo
desde el año 94 o 95) de 1.900.000 pesos; la hubiéramos cobrado en 48
horas si hubiéramos aceptado los retornos que se nos pedían (como es
lógico no a mí directamente).

Si hubiéramos aceptado las condiciones imperantes por la corrupción del
sistema (que se ha ido incrementando en estos últimos años) deberíamos
tener 100 camas más. No daríamos abasto para atender toda la demanda.

El que quiera negar que todo esto es cierto que acepte que rija en la
Argentina, el principio fundamental de la libre elección del médico, que
terminaría con los acomodados de turno.

Los mismo ocurre con los pacientes privados (incluyendo los de la
medicina prepaga) el médico que envía a estos pacientes por el famoso
ana-ana , sabe, espera, recibir una jugosa participación del cirujano.

Hace muchísimos años debo escuchar aquello de que Favaloro no opera más!
¿De dónde proviene este infundio?. Muy simple: el pacientes es
estudiado. Conclusión, su cardiólogo le dice que debe ser operado. El
paciente acepta y expresa sus deseos de que yo lo opere. 'Pero cómo,
usted no sabe que Favaloro no opera hace tiempo?'. 'Yo le voy a
recomendar un cirujano de real valor, no se preocupe'. El cirujano 'de
real valor' además de su capacidad profesional retornará al cardiólogo
mandante un 50% de los honorarios!

Varios de esos pacientes han venido a mi consulta no obstante las
'indicaciones' de su cardiólogo. '¿Doctor, usted sigue operando?' y una
vez más debo explicar que sí, que lo sigo haciendo con el mismo
entusiasmo y responsabilidad de siempre.
Muchos de estos cardiólogos, son de prestigio nacional e internacional.

Concurren a los Congresos del American College o de la American Heart y
entonces sí, allí me brindan toda clase de felicitaciones y abrazos cada
vez que debo exponer alguna 'lectura de significación. Así ocurrió
cuando la de Paul D. White lecture en Dallas, decenas de cardiólogos
argentinos me abrazaron, algunos con lágrimas en los ojos. Pero aquí,
vuelven a insertarse en el 'sistema' y el dinero es lo que más les
interesa.

La corrupción ha alcanzado niveles que nunca pensé presenciar.
Instituciones de prestigio como el Instituto Cardiovascular Buenos
Aires, con excelentes profesionales médicos, envían empleados bien
entrenados que visitan a los médicos cardiólogos en sus consultorios.
Allí les explican en detalles los mecanismos del retorno y los
porcentajes que recibirán no solamente por la cirugía, los métodos de
diagnóstico no invasivo (Holter eco, camara y etc., etc.) los
cateterismos, las angioplastias, etc. etc., están incluidos..

No es la única institución. Médicos de la Fundación me han mostrado las
hojas que les dejan con todo muy bien explicado. Llegado el caso, una
vez el paciente operado, el mismo personal entrenado, visitará
nuevamente al cardiólogo, explicará en detalle 'la operación económica'
y entregará el sobre correspondiente!.

La situación actual de la Fundación es desesperante, millones de pesos a
cobrar de tarea realizada, incluyendo pacientes de alto riesgo que no
podemos rechazar. Es fácil decir 'no hay camas disponibles'.

Nuestro juramento médico lo impide.

Estos pacientes demandan un alto costo raramente reconocido por las
obras sociales. A ello se agregan deudas por todos lados, las que
corresponden a la construcción y equipamiento del ICYCC, los
proveedores, la DGI, los bancos, los médicos con atrasos de varios
meses.. Todos nuestros proyectos tambalean y cada vez más todo se
complica.

En Estados Unidos, las grandes instituciones médicas, pueden realizar su
tarea asistencial, la docencia y la investigación por las donaciones que
reciben.

Las cinco facultades médicas más trascendentes reciben más de 100
millones de dólares cada una! Aquí, ni soñando.

Realicé gestiones en el BID que nos ayudó en la etapa inicial y luego
publicitó en varias de sus publicaciones a nuestro instituto como uno de
sus logros!. Envié cuatro cartas a Enrique Iglesias, solicitando ayuda
(¡tiran tanto dinero por la borda en esta Latinoamérica!) todavía estoy
esperando alguna respuesta. Maneja miles de millones de dólares, pero
para una institución que ha entrenado centenares de médicos
desparramados por nuestro país y toda Latinoamérica, no hay respuesta.

¿Cómo se mide el valor social de nuestra tarea docente?

Es indudable que ser honesto, en esta sociedad corrupta tiene su precio.
A la corta o a la larga te lo hacen pagar.

La mayoría del tiempo me siento solo. En aquella carta de renuncia a la
C. Clinic , le decía al Dr. Effen que sabía de antemano que iba a tener
que luchar y le recordaba que Don Quijote era español!

Sin duda la lucha ha sido muy desigual.

El proyecto de la Fundación tambalea y empieza a resquebrajarse.

Hemos tenido varias reuniones, mis colaboradores más cercanos, algunos
de ellos compañeros de lucha desde nuestro recordado Colegio Nacional de
La Plata, me aconsejan que para salvar a la Fundación debemos
incorporarnos al 'sistema'.

Sí al retorno, sí al ana-ana.

'Pondremos gente a organizar todo'. Hay 'especialistas' que saben como
hacerlo. 'Debes dar un paso al costado. Aclararemos que vos no sabes
nada, que no estás enterado'. 'Debes comprenderlo si querés salvar a la
Fundación'

¡Quién va a creer que yo no estoy enterado!

En este momento y a esta edad terminar con los principios éticos que
recibí de mis padres, mis maestros y profesores me resulta
extremadamente difícil. No puedo cambiar, prefiero desaparecer.

Joaquín V. González, escribió la lección de optimismo que se nos
entregaba al recibirnos: 'a mí no me ha derrotado nadie'. Yo no puedo
decir lo mismo. A mí me ha derrotado esta sociedad corrupta que todo lo
controla. Estoy cansado de recibir homenajes y elogios al nivel
internacional. Hace pocos días fui incluido en el grupo selecto de las
leyendas del milenio en cirugía cardiovascular. El año pasado debí
participar en varios países desde Suecia a la India escuchando siempre
lo mismo.

'¡La leyenda, la leyenda!'

Quizá el pecado capital que he cometido, aquí en mi país, fue expresar
siempre en voz alta mis sentimientos, mis críticas, insisto, en esta
sociedad del privilegio, donde unos pocos gozan hasta el hartazgo,
mientras la mayoría vive en la miseria y la desesperación. Todo esto no
se perdona, por el contrario se castiga.

Me consuela el haber atendido a mis pacientes sin distinción de ninguna
naturaleza. Mis colaboradores saben de mi inclinación por los pobres,
que viene de mis lejanos años en Jacinto Arauz.

Estoy cansado de luchar y luchar, galopando contra el viento como decía
Don Ata.

No puedo cambiar.

No ha sido una decisión fácil pero sí meditada.
No se hable de debilidad o valentía.

El cirujano vive con la muerte, es su compañera inseparable, hable de
debilidad o valentía.

El cirujano vive con la muerte, es su compañera inseparable, con ella me
voy de la mano.

Sólo espero no se haga de este acto una comedia. Al periodismo le pido
que tenga un poco de piedad.

Estoy tranquilo. Alguna vez en un acto académico en USA se me presentó
como a un hombre bueno que sigue siendo un médico rural. Perdónenme,
pero creo, es cierto. Espero que me recuerden así.

En estos días he mandado cartas desesperadas a entidades nacionales,
provinciales, empresarios, sin recibir respuesta.

En la Fundación ha comenzado a actuar un comité de crisis con
asesoramiento externo. Ayer empezaron a producirse las primeras
cesantías. Algunos, pocos, han sido colaboradores fieles y dedicados. El
lunes no podría dar la cara.

A mi familia en particular a mis queridos sobrinos, a mis colaboradores,
a mis amigos, recuerden que llegué a los 77 años. No aflojen, tienen la
obligación de seguir luchando por lo menos hasta alcanzar la misma edad,
que no es poco.

Una vez más reitero la obligación de cremarme inmediatamente sin perder
tiempo y tirar mis cenizas en los montes cercanos a Jacinto Arauz, allá
en La Pampa.

Queda terminantemente prohibido realizar ceremonias religiosas o
civiles.

Un abrazo a todos
René Favaloro




¡Viví la mejor experiencia en la web!
Descargá gratis el nuevo Internet Explorer 8
http://downloads.yahoo.com/ieak8/?l=ar



¡Viví la mejor experiencia en la web!
Descargá gratis el nuevo Internet Explorer 8
http://downloads.yahoo.com/ieak8/?l=ar
 
Animaciones GRATIS para tu correo electrónico - ¡Por IncrediMail! ¡Haz clic aquí!

dimecres, de juliol 08, 2009

ELS FAMILIARS DELS “TERRORISTES”

         Primer de tot sapigueu que costa més del que sembla definir qui són els terroristes. Quan  hi ha un cop d'estat, com ha passat a Hondures, qui és el terrorista, el que ha usurpat el poder o el que, des de fora vol entrar (per més corrupte que hagués estat).

Veureu que la cosa sempre es resol dient terrorista al que en el moment actual no és al poder. No ens valdria definir que els terroristes són els que tenen armes perquè els altres també en tenen.

Però anem als familiars.

Se'ls ha de castigar? En el nostre país els familiars reben el càstig de tenir moltes restriccions per visitar els seus presos. Va contra el dret internacional però hi ha qui fa coses més gruixudes. Nosaltres rai, diríem.

Els jueus ensorren la casa del palestí que ha comés algun acte contra Israel. Per tant els familiars són castigats molt fort ja que es queden sense casa.

Però sempre hi ha un pitjor. Aquesta setmana en venia la notícia del que fa el govern txetxè (per tant els russos) amb els familiars dels que estan amagats a la muntanya: el govern els crema la casa on hi viuen els familiars i els diuen que, si volen viure i tenir una altra casa primer han d'anar  a cercar el que està a la muntanya i portar-lo.  Això és delirant i tremendament injust perquè els culpabilitza.

En el nostre país hi ha molta gent sensible que fa manifestacions per protestar contra aquestes bestieses però s'aturen amb la protesta contra Israel i d'aquí no passen. Els russos poden malmetre i trencar tota mena de convenis internacionals contra la gent de Txetxènia perquè saben que la gent "progressista" de casa nostra i d'uns quants països occidentals encara els "adoren" i no diran "aquesta boca és meva".  No hi ha intel·lectuals capaços de discernir quin tracte contra els familiars és pitjor i es mouen més per consignes que no pas per pensament.

En els primers temps de la Bíblia els familiars rebien les conseqüències d'una guerra o d'una ocupació com podem trobar en el llibre de Josuè quan fa valer el dret de guerra contra les ciutats vençudes però la Bíblia és un llibre que està en camí. En llibres posteriors, com ara el profeta Jeremies veiem que el profeta fa un pas cap al Déu de la vida i diu que els fills no han de rebre el càstig pel pecat pels pares. Diu Jeremies Aquells dies ja no diran: "Els pares menjaven raïm verd, i als fills se'ls esmussen les dents"  Cadascú morirà per culpa d'ell mateix: a tothom qui mengi raïm verd, se li esmussaran les dents"  «Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que pactaré una aliança nova amb el casal d'Israel i amb el casal de Judà (Jr 31,29-31). La nova aliança de Déu amb el poble ja no consistirà en càstigs sinó en la descoberta de l'amor que Déu ens té. Diu: Posaré la meva llei en el seu interior i l'escriuré en el seu cor (Jr 31,33).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

dissabte, de juliol 04, 2009

L’HORA DE LA NOSTRA MOR

LA MORT DEL BISBE DR. GUIX.

Diumenge passat ja pregàvem per ell en les misses perquè ja ens havien comunicat la gravetat de la seva malaltia. S'ha retirat en una residència d'avis vivint la situació dels que no tenen ningú que els pugui acollir a casa. En recordem la seva bonohomia i senzilla humanitat. Ha estat un do de Déu entre nosaltres.

 

L'HORA DE LA NOSTRA MORT

Compareu tres morts i entendreu moltes coses. La de Jesús, la del Vicenç Ferrer i la de Michael Jackson.

La de Jesús va ésser la d'un infidel. Expulsat de la ciutat, burlat i humiliat per part de les autoritats. Els seus, uns pocs, mirant-s'ho de lluny sense esma de dir res. Era una mort no temuda perquè Ell ja havia dit que si havia de morir algú ja seria ell que "es feia pa i vi" a fi que el seu cos i sang tinguessin valor per als que han cregut en ell. Ningú no es va aprofitar d'aquella mort perquè els seguidors, fidels al ressuscitat, no recriminen res a ningú. No es van buscar culpables. L'enterrament va ésser entre els seus i de les seves restes ningú no se'n ha preocupat. La tomba ha romàs buida: No cerqueu entre els morts aquell que és viu (Lc 24,5). Aquesta mort acaba impregnant la pau a tots perquè viu en mig de tots nosaltres.

La del cooperant de la Índia, el Vicenç Ferrer és una altra mort també anunciada perquè per la seva vellesa era d'esperar. Aquesta mort és especialment sentida pels que l'estimaven i pels que han rebut multituds de beneficis de la seva vida; però nosaltres, els occidentals l'hem instrumentada per recriminar-nos uns als altres l'assistència o no a l'enterrament i per tergiversar la fe d'aquell home. Quan l'entrevistava una conductora de telenotícies quedava perplexa si ell parlava amb naturalitat de la seva fe i de la vida i de la mort. Ella feia cara de desconcert ja que sembla que esperava respostes d'indiferència referent a la mort i a la fe. La gent d'Església s'han sentit incòmodes perquè aquest home primer havia estat missioner jesuïta i després va deixar l'orde religiosa (però no la fe). La mort s'ha magnificat per amagar coses de la vida. Uns per amagar la seva condició de creient (silenciant-la) i altres per amagar la seva condició d'ex-jesuïta. Com que hi ha recriminacions ocultes i massa desig de protagonisme en els funerals, aquesta mort portarà cua i no pas pau. Encara uns se la tiren en cara contra els altres.

La tercera de les morts, la del Michael Jackson, és molt diferent. Encara no fa un any els nostres mitjans retreien, d'aquest excel·lent cantant (al menys a mi m'agradava quan no li veia la cara), un munt de problemes personals, sentimentals i econòmics i ara, amb la seva mort sobtada, tot són elogis de la seva vida per una banda i per l'altra, uns i altres cercant responsables d'aquesta mort estranya. Furguen en la mort els que han estat incapaços de contemplar la vida i rumien de quina manera es podria fer grandiós funeral. Aquesta mena de vida i de mort porta incondicionals i també baralles.

Jesús parlava de la mort com un do que oferia als altres, sense por;  Vicenç Ferrer parlava de la mort com d'una germana, sense por, però Michael Jackson temia la mort i havia gastat un dineral en mantenir-se congelat (cosa que no ha estat possible) i prenia tota mena de substàncies que no li donaven pas la vida sinó alguna satisfacció i prou (Mt 16,25). Per aquell que ha viscut cercant desesperadament un gran protagonisme, la mort és una mena d'hecatombe de la que el món en cerca culpables; cosa que, a la fi, no serveix per res.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog