dijous, d’octubre 29, 2009

NOSALTRES SOM EL CRIST

            Massa sovint em trobo amb gent que em diu: "Jo ja m'entenc amb Déu". Aquests, que sovint fan obres molt bones, no són del Crist (i tampoc en són contraris). He dit que no són del Crist però no he dit que no s'hagin de salvar, ni tampoc que sigui mala gent però no són cristians.

Per què? Perquè el Crist es i ha d'ésser la raó del que fem, perquè per ésser cristians cal seguir-lo, val a dir saber que Ell és al davant. Ho fem perquè ens hem convertit en deixebles seus.

Si us feu càrrec que els cristians no som pas millors que els altres (que molts no ens ho acabem de creure)  entendreu aquestes condicions per aquell que vulgui ésser cristià.

Parlo de dos elements de llibertat i un element de mirada.

-  Primer element de llibertat: El que segueix el Crist és lliure en el menjar, en les mirades, i en tot. No hi ha res que ens sigui prohibit. Res del que entra a l'home des de fora no li ha de fer mal (Mc 7,18). Quan diem menjar volem dir també res del que mirem, del que escoltem, del que ens entra de fora ens pot fer mal. El cristià ha de sentir-se lliure en aquest món en el que Déu és el nostre Pare. Les prohibicions seran per part de governants  però no per part de la fe. Recordeu aquell consell alliberador de Pau en la carta als Colosencs: Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. Per què, doncs, us deixeu imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món? Us diuen: «No prenguis, no tastis, no toquis.» Tot això són doctrines i prescripcions humanes sobre coses que es consumeixen amb l'ús. Tenen l'aparença de normes plenes de saviesa, derivades de la religiositat, la devoció i l'ascesi corporal, però de fet no tenen cap valor i només serveixen per a satisfer la pròpia arrogància. (Col 2,20-23).

- Segon element de llibertat: Obrir la taula a tothom. Ningú no n'ha de quedar exclòs, ni tampoc els que ens han fet mal. Ens obrim a tots perquè el Crist ens ho demana. El perdó recomanat per Jesús fins a setanta vegades set (Mt 18,21-22) ens anima a tornar-nos a reconciliar i a reconèixer tota mena de gent. També els que ens han ofès i per suposat els que preguen amb nosaltres el diumenge. El gest de la pau en qualsevol Missa és el símbol d'aquesta acceptació de tota mena de gent.

- Tercer element. Aquest és una capacitat de mirada cap els pobres perquè el Crist ens hi empeny. Si ets cristià en els teus àpats hi ha d'haver la preocupació per aquells que no els arriba el menjar. Les primeres comunitats cristianes o bé invitaven comensals pobres, o bé acabat el menjar es preguntaven qui estava en necessitat per anar-los a subvenir d'alguna manera perquè allò que facis amb un d'aquests per petit que sigui, ho fas amb el Crist (Mt 25,40).

 

Aquests tres elements es troben clarament en les Misses que celebrem els cristians perquè el pa beneït (el que combreguem) és el mateix Crist que és al centre de la celebració i ens fa lliures de menjar, mirar, escoltar ja que estem amb ell. El segon element és que la porta de qualsevol església sempre ha de restar oberta i hem de saber donar la pau a qui sigui al nostre costat. També amb als que ens han fet mal. I el tercer element que és el servei de Caritat  ha de sortir de la pregària de la Missa. Fixeu-vos com no és casual que la gent que destina més temps a Càritas són gent que preguen en la Missa del cap de Setmana amb tots els altres cristians i que les ajudes que se'ls donen sovint venen dels sacrificis de la gent d'aquesta petita i envellida comunitat.

Per això he dit que sense el Crist ni tu ni ningú no som cristians.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

Publicat per a Cap comentari:

diumenge, d’octubre 25, 2009

EL QUE JO ESPERARIA DE LES ESQUERRES

Sóc crític amb les esquerres (polítiques, culturals i religioses) perquè me les estimo.

Com és que es deixen guanyar en la defensa de la vida?

Segons on, posen tota mena d'exigències en la defensa d'una espècie, d'una tortuga o d'un ocell que nidifica fins a fer variar el traçat d'una línia d'alta tensió amb el que suposa de despeses (arquitectes, rectificacions...). Però, en canvi, tractant-se de la vida humana, en comptes de parlar del "dreta a la vida" que el que els correspondria si fossin conseqüents amb el seu ideari parlen del dret a avortar i en diuen progrés del que seria un planteig que no es correspon. Falten pensadors perquè no hi ha coherència per una banda i diuen massa tots el mateix per l'altra.

On hi ha el problema? En la manca de perspectiva. Els falta entendre el llenguatge de la creu.

Què vull dir? Mireu, quan es tracta de defensar una tortuga, uns ocells... el problema es resol sense altre sacrifici que l'econòmic. Que paguin els que tenen diners i ja està. Que ho paguin els altres! Però no es pot defensar la vida humana amb diners. Cal un plus de sacrifici, el que n'he dit la creu. I això no es pot demanar que el posin els que tenen capital. Defensar la vida de l'infant abans de nèixer no es fa posant uns diners al banc sinó sabent que això costarà unes privacions que les ha de posar l'interessat i cal dir que la vida, sense acceptar aquestes carències, no es pot defensar. Sempre hi ha la creu. El matrimoni es manté quan algun dels dos sap sacrificar-se i l'eutanàsia es pot evitar moltes vegades si algú està al costat del malalt. Aquest plus de sacrifici li ha de posar l'interessat i els governs han de tenir la valentia de dir que cal posar esforç per salvar les vides tant dels que comencen i arriben al món com dels que acaben. Aquesta hauria d'ésser una ideologia d'esquerres i no es veu per enlloc. Deuen pensar que parlar de les pricvacions és anacrònic. Tant costa acceptar i reconèixer que la vida sempre és difícil i recomanar sacrifici? Els que sou creients us servirà allò que Jesús ens diu: Qui vulgui venir darrere meu que pregui la seva creu i em segueixi (Mc 8,34).

La incongruència està en que els que han alçat la senyera del progrés han preferit el benestar a la vida i només defensen la vida en aquells cassos que es pot carregar el cost als altres, com tota la parafarnàlia ecologista. Que consti que són partidari de l'ecologia però amb escala de valors perquè un infant val més que una papallona i un vell molt més que un ocell en perill d'extinció.

Tan poc que costaria dir que sempre ens estimen més la vida i que això ja sabem que suposa uns sacrificis i que el govern, a contracor, ha de regular l'avortament perquè ja se sap que hi ha situacions amb especial dificultat i també el govern, també a contracor, ha de regular l'eutanàsia tot recomanant que la vida és el que més val de tot, perquè la mort mata. Aquestes lleis han d'ésser regulacions que hom ha d'aspirar que es donin en casos minoritaris.

Els fulletons de propaganda de les sectes més manipuladores presenten, si us hi fixeu, uns dibuixos amb uns avis, uns nens, un jardí i una aparent felicitat amagant sempre el dolor que comporta viure. Oi que no us agradaria que els fulletons electorals de les esquerres fessin el mateix xantatge? En dic xantatge perquè presentar una vida sense dificultats és un engany només vàlid per captar adeptes.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, d’octubre 14, 2009

CONSTERNATS PER LA MORT?

               El passat dia 12 una emissora catalana donava la notícia de la mort del Bisbe Joan Martí Alanis (emèrit de la Seu d'Urgell) dient literalment que "el clergat de tot Catalunya estava consternat per la mort del prelat". No ho cregueu. Ni el clergat ni els creients no estem consternats davant la mort d'un bisbe. Ni de bon tros.

La mort no és pas una pel·lícula de terror sinó la culminació de la vida. De vegades ha estat prevista i fins i tot esperada com ara la meva mare, morta fa un mes, que deia referint-se a la seva filla (la meva germana): "Ara la Maria m'hauria de venir a buscar". Com podeu imaginar la seva mort no va causar cap abatiment ni tampoc cap desesperació. Tampoc la mort del bisbe Joan amb el que jo havia parlat, entre sempre, una vegada i en guardo un bell record.

La consternació davant la mort es dóna quan el difunt és una figura mediàtica que ha estat divinitzada. Es va donar en bona part en la mort de Franco, de Mao a la Xina, del cantant Jakson, ... que eren semidéus que s'havien convertit en imprescindibles. Aquestes morts parteixen d'un engany previ que consisteix en haver-los convertit en insubstituïbles. Llavors la gent feble que s'havien tornat depenents d'ells, es troben desemparats i fins es donen cassos d'intents de suïcidis.

Precisament la mort és una invitació a adonar-nos de la brevetat de la nostra vida i a saber aprofitar el petit temps que ens queda amb confiança. Només queden tocats per la mort aquells que no tenien una vida autònoma i depenien d'algú excessivament. Vol dir que la consternació només val per aquells (massa infantils) que han depengut excessivament d'aquella persona.  No és el cas de la mort d'un bisbe que cada dia ens ha dit (si és que ha predicat l'Evangeli) que, per damunt d'ell, hi ha el Déu Pare que ens coneix i es fia de nosaltres.

Pot serà que el redactor d'aquella notícia està molt mancat de fe o pot ser encara més exacte que ha fet servir els mateixos paràmetres que s'empren al parlar de la mort dels famosos?

Oi que tu lector tampoc no t'ha consternat aquesta notícia?

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

Publicat per a Cap comentari:

dijous, d’octubre 08, 2009

JESÚS I EL CRIST

No es el mateix?

Si, però és molt diferent si el mirem des d'un aspecte o des d'un altre.

JESÚS és aquell home palestí que anunciava una nova manera de viure que ell en deia "Regne de Déu", que va ésser batejat en el Jordà, que va optar pels exclosos d'aquell moment com eren les viudes sense fills (Lc 7,12) els estrangers, els malalts de malalties perennes (Mt 15,30) els mateixos deixebles als que va destinar estones llargues  d'ensenyament (Mt 13,3). Jesús va incomodar aquells que, en el seu moment tenien poder, prestigi o privilegi com eren els observants fariseus, els contemporitzadors saduceus, els poderosos grans sacerdots i els notables del poble que els envoltaven, els partidaris del rei Herodes anomenats herodians, i els romans. Va tenir una dura i curta vida ja que els mateixos apòstols el van negar i trair, la seva família no es fiava d'ell i la gent del seu mateix poble el van fer fora. La seva mort promoguda pels que no el van poder manipular els va resultar incòmode a ells mateixos i un espectacle sàdic per oblidar per part de la gent que la van presenciar. Així va acabar Jesús.

El CRIST és ell mateix però vist des dels seus seguidors. Pels que el van veure ressuscitat era un home nou que els donava vida i els atreia tant que el seguiren seduïts per la seva grandesa. Per altres el Crist és el cap de l'Església sovint en mans dels jerarques. La imatge del Crist crucificat pot ser una medalla d'or penjada al coll (així no fa mal ni incomoda a ningú), o pot ésser un senyal grandiós dalt d'una muntanya, una obra d'art d'un gran artista dulcificada que no resulta impertinent a ningú, o pot ser el símbol de tots els que sofreixen.

Constantí, l'emperador, la va fer servir d'estandart per al seu exèrcit i va guanyar la batalla.

Podem convertir el Crist en fariseu si esdevé el mantenidor de les cerimònies exactes, o en saduceu si els que tenen poder, prestigi o privilegi, l'accepten com a cap d'estat, per petit que sigui el seu terrotori.

No tothom manipula el Crist perquè Francesc d'Assís es va deixar seduir per Ell i també Ignasi de Loyola i molts d'altres. Sovint els vostres mares o pares us han parlat d'ell com allò més important que han trobat en tot el món.

El Crist és el pa que combreguem i fa que tots siguem un mateix cos i ens haguem d'acceptar com una mateixa família en la que ens perdonem i ajudem.

Hem de recuperar el Jesús històric (aquell que he descrit al començament) per no perdre'l de vista però el Crist és el que tenim ara que està tan ficat entre nosaltres que forma part de la mateixa vida de tots els que creiem.

No ens hem d'escandalitzar quan veiem que hi ha gent que volen aprofitar-se de Crist i se'n inventen un fet a la seva mida. Això ha passat en tots els temps. Per això és tan important tornar a llegir l'evangeli (fer Estudis d'Evangeli) per recuperar la imatge, encara que incòmode de Jesús que ens obliga contínuament a rectificar. Quan el diumenge els cristians ens trobem en la pregària Ell, el Crist , es fa present en mig de tots nosaltres.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog