divendres, de setembre 27, 2013

HEM EMPOBRIT ELS POBRES

 Com és que al nostre país s’han empobrit tant els pobres?
Com és que la diferència entre els que cobren més i els que cobren menys sigui la més alta de la Comunitat Europea, segons he llegit en algun lloc? A Alemanya, que tant admirem, no hi ha pas aquestes diferències. Les instal·lacions de l’aeroport de Berlín són de bon tros més senzilles que les nostres de Barcelona (ja no parlo de Madrid). Nosaltres hem invertit diners allà on ja n’hi ha.
Per servir els benestants els amos del nostre món han optat per deixar els pobres sense treball i subsidiar-los. Les persones subsidiades fan igual que els animals domèstics, que viuen mentre els dónes menjar, però en el moment que no els el serveixes no se’l saben buscar. Les persones de llarga temporada sense treball, si no entren en el món de la delinqüència, no seran pas prou valentes per fer una revolta. Per sort, el món dels estudiants, de tant en tant, encapçala moviments socials.
Hi ha massa joves que ja han desistit de cercar feina i s’han tancat a viure amb els mínims. Mengen del que els donen els seus pares o recullen el que reparteixen algunes entitats benèfiques. Això només és un pedaç.
Encara que els que ens governen ens diuen que el país s’està recuperant, la veritat serà que a ells els va bé mentre el nombre d’aturats augmenta.
Els que participàreu de la Missa del diumenge dia 22 passat vàreu poder escoltar el clam del profeta Amós que deia:
Vosaltres dieu: "¿Quan haurà passat la festa de la lluna nova per a poder vendre queviures? ¿Quan haurà passat el repòs del dissabte per a poder obrir els graners? Vendrem amb mesures més petites i pesarem les peces de plata amb pesos més grossos, farem trampa amb les balances.  Vendrem el rebuig i tot! Amb aquells diners comprarem esclaus, o bé adquirirem un pobre per un parell de sandàlies." Jo, el Senyor, orgull de Jacob, juro que no oblidaré mai això que feu! En veure-ho, la terra tremolarà i estaran de dol tots els seus habitants. La terra creixerà, tota ella, com el Nil; s'agitarà i s'abaixarà com el riu d'Egipte.  Aquell dia, apagaré el sol al mig del cel, en ple dia s'enfosquirà la terra. Ho dic jo, el Senyor (Am 8,5-9)
Llegiu amb calma el text anterior i veureu com en aquell temps passava el que succeeix avui, que els que dominaven la situació podien enganyar impunement.
Ja diu l’Evangeli en la paràbola del ric epuló (Lc 16,19-31) que, entre pobres i rics, hi ha una rasa tal que els uns no veuen els altres i tampoc no poden passar d’un cantó a l’altre. Però Déu i Abraham estan del cantó del pobre i l’epuló és acusat de no haver vist aquell que només menjava de les engrunes que queien de la taula.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de setembre 18, 2013

LA HIPOTÈTICA INDEPENDÈNCIA I L’ESGLÉSIA




No ens fem il·lusions.
Si per una banda actualment la major part dels actius de l’església (capellans, gent de moviments, mestres d’escoles catòliques...) estan bastant inclinats a favor d’una hipotètica independència, a l’hora de la veritat, si es dóna el cas, l’església patirà força.
Per què?
-  Primer de tot per la història.  No és cap secret que el conjunt de les forces dominants, que són l’episcopat espanyol (no de les forces vives de grups i parròquies que són unes altres) ha estat a favor del centralisme espanyol sigui explícitament, sigui amb el silenci condescendent. Només cal citar actualment les emissores anticatalanes que tothom sap que tenen el vist i plau de la jerarquia de Madrid i el silenci dels d’aquí (cito de manera especial el “canal 13” i la “COPE”). També hi podem afegir la història anterior, sobre tot els temps de connivència de tota l’Església jeràrquica castellana amb Miguel Primo de Rivera  (des del 1914 fins el 1931) i amb el Franco (des del 1939 fins a la seva mort). Queda en l’inconscient del nostre poble un remanent anticlercial de llarga durada que s’accentuarà a la més petita. No és gens estrany que aquesta postura dura contra l’església sigui més accentuada a Catalunya que a la resta de l’estat.
- Un altre motiu és que un estat una mica independent tindria una relació diferent amb el Vaticà.  L’actual concordat serà revisat i passaríem a una situació semblant a la francesa. El nou govern no donaria cap subvenció a l’església però hauria de respondre molt més que ara en el manteniment dels monuments i en el recolzament de grups de tota mena (com es fa amb les activitats similars de la societat civil). Això comportaria un temps provisional de molta precarietat mentre uns i altres no s’acomodin a la nova singladura, que induiria a molts eclesiàstics (capellans i laics) a tornar-se contraris a la nova situació.
-  La conferència episcopal catalana s’hauria de remodelar perquè l’estat espanyol i la “Iglesia española” reclamarien la partició de la diòcesi de Tortosa (extirpant tot el que no pertany als límits de Catalunya) i això requereix temps. Evidentment que no hi hauria canvis automàtics de bisbes perquè l’església sempre fa els canvis poc a poc. Ens podem preguntar si els actuals entendrien la nova situació. No podem generalitzar.
-  Si ens ho mirem des de l’aspecte governamental, en els primers anys, l’economia serà molt precària perquè hi ha moltes coses per fer i els recursos s’aniran equilibrant quan hi hagi entrades. Vol dir que s’abaixarien molt probablement les pensions i la pressió fiscal augmentaria. Això faria que molta gent que haurien votat la independència, al cap de poc temps, demanarien tornar a la situació anterior.
Quina era la postura de Jesús referent als romans que dominaven la situació? Doncs la de dir que els jueus havien de mirar el propi temple que era més dominador que els mateixos romans i s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17c). Vull dir que els creients hauríem de fer la reforma primer de tot a dins de casa nostra (la nostra església) fugint de la recerca d’honors o favors i sabent reconèixer els errors comesos. Haurem de començar per casa.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

divendres, de setembre 13, 2013

UNA CADENA HUMANA DE 400 QUILÒMETRES PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA


LA NOSTRA TERRA
La nostra terra i la nostra llengua, en el món, som minoritàries. També ho era el poble d’Israel i la llengua que ells parlaven (que era l’arameu) i la que feien servir per a la pregària en les sinagogues (que era l’hebreu).
Quan els nostres avantpassats han recopilat els llibres sagrats en què hi veiem la Paraula de Déu (la Bíblia) han recollit escrits majoritàriament en llengües poc parlades i insignificants en el món i avui és un llibre venerat per tots els creients i respectat per tots els científics de la llengua (els literats). Paraules de Jesús tant significatives com les que va dir a la filla de Jaire “talita qum” (noia aixeca’t) o les que va pronunciar a la creu “Eli, Eli, lamma sabactani” (Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?) ens han arribat en la llengua que ell parlava.
Cada llengua no és solament una manera d’expressar-se. És també la manifestació de l’ànima i de l’esperit de la gent i de la terra que la parla. No val a dir que, si amb el castellà ja ens entenem, no cal protegir altres idiomes, perquè és una manera de negar l’ànima i l’esperit d’un poble. Amb els plans d’estudis actuals, d’aquí a un temps tothom aprendrà anglès i cap espanyol no estaria pas d’acord a dir que, si ja ens entenem amb aquest idioma, no cal que es protegeixi el castellà.
En el temps de la dictadura, la meva infància, els polítics que venien (tots forans) menjaven pa amb tomàquet i bevien amb porró i pensaven que així ens feien contents. Llavors el nostre poble estava molt indefens perquè havien mort o s’havien exiliat molts dirigents del poble i els que havien salvat la vida tenien molta por per les represàlies (d’afusellaments) i els feien la “gara- gara”.
Tot amb tot, la llengua es va mantenir viva, encara que tota (absolutament tota) l’escola s’havia de fer en llengua “espanyola”.
Al començament he dit que la llengua que parlaven els jueus en temps de Jesús era l’arameu i, amb aquest idioma, ell va pronunciar els discursos com les benaurances o les paràboles. Déu es va revelar amb l’idioma minoritari d’un poble petit. Els seguidors de Jesús es van anar adaptant als diferents llocs fent que aquell missatge arribés i es fes entenedor a qualsevol indret. Sant Pau, que no havia conegut Jesús, era de llengua grega, però deia que qualsevol llengua i situació era vàlida per anunciar l’Evangeli: Des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots (Col 3,11). Respectava totes les terres i totes les situacions fent-se com ells. Deia: M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells (1Co 9,20).
Aquests dies, amb ocasió de les manifestacions del dia 11 de setembre, molta gent del nostre poble s’ha manifestat en defensa de la dignitat i de la llengua que parlem. Tenim el mateix dret que tenien els jueus que parlaven arameu de proclamar que Déu s’havia manifestat amb la seva llengua parlada per poca gent (si es compara amb el món d’aquell moment).
He escrit això perquè la gent no pensi que les reivindicacions del nostre poble i de la nostra llengua són un afer només polític. Es tracta de defensar l’ànima i l’esperit del nostre poble amb els mateixos drets que va tenir el poble d’Israel, també poble petit en el concert de les nacions d’aquell moment.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de setembre 04, 2013

NO A LA GUERRA


Els que volen prendre una postura referent al que està succeint a Síria no ho tenen gens fàcil. Si diuen “no a la guerra” deixen sense resposta un assassinat massiu d’innocents amb gasos letals. Si diuen “sí a la guerra” no els val replicar que serà un atac puntual, perquè moriran molts més que els que van morir pel gas i a més els països atacats col•locaran la gent més pobra i desgraciada on més perill d’atac hi ha, de manera que no moriran soldats sinó aquests innocents que no saben qui fa la guerra ni tampoc els va ni els ve aquest conflicte.
Quan escric això encara no hi ha hagut cap moviment militar, però si molta por i pànic pel que pot passar.
Admetre que hi ha d’haver resposta és tornar a proposar la llei del talió (aquella que deia “ull per ull” i “dent per dent”) que Jesús va abolir definitivament dient:
 Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar. Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. (Mt 5,38-45).
Al nostre país, com que ja fa més de setanta anys que no hi ha hagut cap guerra, li passa allò que explicava el gran humanista Erasme de Rotterdam, que deia : “Dulce bellum inexpertis (que vol dir “que bonica és la guerra per al qui no l’ha viscuda, per als  inexperts”). Ens ho mirem des de lluny i pensem que ja veurem l’espectacle per la TV.  Ens assemblem a aquests joves (i no tan joves) que llueixen emblemes nazis i esvàstiques en la seva indumentària i es posarien de cor al darrere la creu gamada pensant que, trepitjant la gent amb una bona bota, es farien els amos del món. Ningú no els ha dit que el final de la guerra va ésser un desastre per als uns i per als altres?  I no es tractava com ara de 1500 morts, sinó d’uns quants milions, de totes les bandes.
Aquests darrers dies els informatius ens han sadollat d’imatges de morts (grans i criatures) i els que administren aquests mitjans es posicionen, amb intenció declarada, en contra del país que ha produït aquesta aniquilació de persones. Fa  molta ràbia veure-les, però es tracta només d’una petita part d’aquesta enorme espiral de violència amb desenes de milers de morts de les dues bandes que no ens han ensenyat. Tampoc no ens han mostrat quins països han fabricat les armes (segur que el nostre hi està embolicat) ni ens han dit que els governants d’aquests estats tenen ganes que els artefactes funcionin per veure si van bé i que algú els pagui la tramesa.
Ho diré ras i curt: ens menteixen molt per tot arreu i tenim poques defenses per saber qui ens diu la veritat.
Diré el “no a la guerra” amb una paràbola. Quan una família decideix matar un de l’altra per venjar un assassinat tots pensem que la cosa s’ha d’aturar.  Sort que els veïns tenen més seny que els governs dels estats i les nacions.
La guerra no és l’últim recurs, sinó que no ha d’ésser cap recurs.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de setembre 03, 2013

EL POC VALOR DE LA VIDA HUMANA

                         Quan jo era nen, sense que nosaltres ens en assabentéssim, es va produir tot l'episodi dels camps de concentració amb el resultat de milions de morts. Pocs anys més tard la Rússia comunista va eliminar uns altres milions en les deportacions a Sibèria. Tampoc no ens arribaven les notícies fins molts més anys més tard. Encara hi ha gent pels quals sembla que aquest segon fet no hagi succeït. Uns quan anys després a l'orient llunyà es va produir un altre atemptat amb resultat de milions de persones eliminades en el règim de Pol Pot, a Cambotja. D'aquest ja en vam començar a tenir notícies (em refereixo al gran públic que rep la informació sobre tot per la TV). És el que els entra pels ulls.  Ens arribaven les notícies però pensàvem "pobra gent!".

Encara hi ha hagut més episodis, l'un més esgarrifós que l'altre: Recordareu Sèrbia Hercegovina, Rwanda, Afganistan, Líbia, Egipte, Síria... Ens arriba la noticia però quedem tan flascos. Semblaria que, un cop informats, hauríem de reaccionar. Doncs no. Ens distreuen fent-nos comprar samarretes dels nostres equips de futbol, omplint festivals multitudinaris, mentre ens rellisquen les morts de germans nostres, només perquè són de  països apartats de nosaltres. No ens treuen pas el son. Encara estem lluny d'un món de germans en el que el Déu de la vida ens pogués preguntar: On és el teu germà Abel? (Gn 4,9). Si som germans, el plor del pare veient el germà mort, ens hauria d'entendrir.
Els governants dels estats més poderosos o bé són cínics o bé van retardant respostes ja que els morts, amb una mica de temps, ja no fan pudor i no cal tocar-los. Tan de bo els fills i nets de la nostra generació un dia ens interpel·lessin dient-nos: "Com és que no vàreu fer res per impedir un nombre tan gran d'assassinats?". No els podrem contestar que no ens arribaven les notícies, com passava en temps dels nazis, perquè tenim tota la informació que volem.
Ja em direu amb quina força de l'esperit hem de reaccionar si no tenim davant dels ulls el Déu de Jesucrist que vol que tots els homes se salvin (1Tm 2,4) i no vol que es perdi cap dels que m'heu donat (Jn 17,12) i vol que anem a cercar l'ovella esgarriada encara que sigui una sola i no vol que es perdi ni un d'aquests petits (Mt 18,12-14).
Un cop expulsat Déu de l'horitzó, no tenim arguments per defensar els milers de morts que es continuen produint.
Si diem que defensem la vida de la gent en nom de "la humanitat" (així amb genèric) ens podem preguntar qui és aquesta senyora? Si diem en nom de la pàtria (quina? la catalana, l'espanyola o l'europea?) cap no té força per defensar la vida dels altres. Fa tan riure com quan els soldats juraven la bandera. Precisament les pàtries s'han convertit en déus als quals els oferim sacrificis humans.
Mentre estant continuarem mirant amb ulls de llàstima la requitzella de morts de l'actual Síria. Pobrets!


                                   Josep Escós i Sarsanedas
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog