dimarts, de desembre 22, 2009

LES CONSULTES D’INDEPENDÈNCIA

No en parlaré a favor ni en contra encara que jo, naturalment, tinc una postura presa. Només vull fer veure com és d’important saber on anem i això, pel que a mi em sembla, no es veu per enlloc.

El nostre desgraciat poble per una banda fa consultes d’independència i per altra banda no sap què vol ésser quan sigui gran. Estem enviant un missatge subliminar a la capital de l’Estat dient-los que estiguin tranquils perquè els grans eixos de la nostra cultura son barallar-nos per saber si hem de prohibir curses de braus i en això el nostre parlament hi destina hores i hores amb la benedicció dels diaris. També els enviem un altra missatge tranquil·litzador per la importància que donem al nostre “caganer” al qual la nostra televisió, la que paguem entre tots, hi destina una dolça melodia cada estona: “hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi...”. I quan salta la notícia d’algun nou personatge honorat amb el títol de caganer, amplien en noticiari perquè no quedi la caca sense cobertura. Això ho fan en nom des laïcisme però no cregueu que és antireligiós el missatge; simplement és porc i senyal de manca de projecte. Si no n’hi hagués prou amb això ara la preocupació més repetida de la nostra societat és la descoberta de politics i personatges corruptes amb el diner, tan dels que ara estan al poder com dels que fa qui sap quants anys hi eren i, com que la cosa fa forat, els governants estan destinant molts funcionaris a controlar els controladors i a inspeccionar els inspectors. Res tan semblant a la fracassada antiga URSS.

Mentre aquests ens estan dient que ja toquem a fons i que ja arriba la recuperació, les nostres Càritas cada dia es troben més desbordades de peticions de menjar. No cal que es preocupi el govern perquè ja ho resoldrà Càritas. Els parlamentaris podran mirar cap un altre cantó i ampliar funcionaris o defensar els animalets.

Ens queda el sarcasme de programes com Polònia que denoten la impotència d’un poble que fa escarni de tota persona que pogués valdre una mica. Així, sense adonar-nos, anem destrossant els possibles líders. Una manera de dir que tot lo nostre és de riure i que els nostres governs i personatges són de fireta.

En fi, que no sabem que volem ésser quan siguem grans, per tant aquestes consultes no espanten a cap intel·lectual enemic del nostre poble que dirà en el seu interior: “Aquests rai, no saben on van”.

Voleu un missatge positiu? Farà riure als que no sou creients però la resposta de Jesús (ja assotat) a Pilat que el podia condemnar, i de fet ho va fer, és aclaridora. Li diu: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran.» (Jn 19,11). Pilat va quedar tant impressionat d’aquesta resposta que va anar al poble a dir-los que aquell home era de veritat un rei (Jn 19,14). Amb altres paraules que no tenim res de nosaltres mateixos perquè tot ho hem rebut. Per tant, la identitat ha de venir d’aquest reconeixement i no pas dels que accepten els honors els uns dels altres i no reconeixen la glòria que ve del Déu únic (Jn 5,44).

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de desembre 16, 2009

EL DÉU EXILIAT



Molts creients pateixen avui per l’exili a que ha estat sotmès Déu i les coses sagrades. Es queixen de les pel·lícules antireligioses, dels programes en els que es ridiculitza la mateixa figura del Papa i dels bisbes (alguns massa disposats a condemnar tot el que se’ls posa al davant, tot s’ha de dir). Podríem pregar com el salmista que diu: Desperta't, Senyor! Per què dorms? Desvetlla't, no ens rebutgis per sempre (Sl 44,24). Sembla també que Déu mateix s’ha deixat atrapar i ha acceptat l’exili al que ha estat enviat.

Quan contemplem la imatge del crucificat ja tenim mitja resposta i quan ens aturem davant del pessebre en el relat de Betlem i els pastors tenim una altra mitja resposta. Observeu com Déu ja va ésser bandejat quan els dirigents del temps de Jesús el van agafar, jutjar, condemnar, burlar i executar com un delinqüent comú indesitjable. On era Déu? Doncs crucificat amb ell i patint amb ell. Els seguidors de Jesús, quan el veieren exposat a la burla de tothom i morint en aquell espectacle públic i execrable estarien amagats entre la multitud

Només un centurió se’n va adonar i ens ho va transmetre però el seu testimoni era insignificant perquè era un no-jueu. I en el naixement de Jesús? Rebutjada la mare embarassada per la gent de Betlem neix en l’anonimat i en la foscor. L’Evangeli de Lluc més amant de les imatges ens dóna una relat idíl·lic dels pastors (uns pobres) que, havent rebut la notícia s’acosten a veure aquell matrimoni foraster que tenien l’Infant en una menjadora d’animals. On era Déu? Ho repetim cada any: En el mateix pessebre.

Aquests dos exilis de Déu, el de la mort de Jesús i el del Nadal paradoxalment no van representar la fi de Déu sinó l’inici de la nova i purificada església primer a Judea, seguidament en el món grec començant per Antioquia i molt aviat en el món de l’imperi romà.

Que va passar que, després d’una humiliació com aquesta, tot tornés a neixer? Que Déu en aquell moment es va posar a caminar amb els exiliats, els deixebles desalentats i els fracassats que cercaven la justícia amb bona voluntat. Aquest Déu exiliat plorava amb els que ploren al costat dels pastors empobrits en el Nadal i caminant amb els deixebles desanimats per aquella mort de Jesús. Aquesta era la novetat.

Aquests exiliats (amb Déu caminant amb ells) van adonar-se d’allò que era principal: la descoberta de la Paraula de Déu, l’ajuda a cecs, coixos, pobres i menyspreats, i també en el reconeixement dels seus propis errors el principal dels quan hauria estat cercar culpables del que havien fet a Jesús mateix. Tot això en un ambient de pregària centrat en la presència del Crist en el menjar. És el secret de la resurrecció. Va resultar que el Déu exiliat d’aquell moment es va trobar més bé entre els petits i desaltentats que no pas entre els prínceps i els poderosos.

Avui ens trobem en situacions semblants però sense persecució. Simplement han condemnat el nostre Déu a l’exili i, amb ell, moltes manifestacions religioses. Però avui també aquest Déu camina amb nosaltres com va caminar amb els israelites a ple desert (1Co 10,4) i la seva llum ens fa veure que no hem de cercar culpables ni tampoc establir cap mena de rancor. El futur dels creients ha de passar per l’acceptació dels altres i per la joia de convertir-nos en servidors de pobres, fracassats i calumniats i això ens ha de convertir en portadors de pau.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de desembre 09, 2009

NADAL I LA GENEROSITAT


Aquests són dies per compartir, per regalar i per trobar-nos i reconciliar-nos.

Comencem per l’experiència dels israelites al desert. Fugits d’Egipte es van trobar amb una precarietat de tot, fins i tot d’aigua i no cal dir menjar. El “mannà” va ésser una trista experiència. Dic trista perquè, si bé va ajudar a que es repartissin el poc que tenien (quan ho van mesurar ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava al qui n’havien recollit poc) (Ex 16,18) aquella experiència va ésser nefasta perquè va produir molts morts (Jn 6,58; 1Co 10,7-8). El que no va funcionar és el projecte de repartiment obligatori.

El model de societat (Regne de Déu) que Jesús proposa és molt semblant al dels israelites al desert però sense la obligatorietat sinó des del manament de l’amor. Sant Pau ho diu en la segona carta als Corintis: no us ho mano (2Co 8,8).

Els cristians fem col·lectes i campanyes i generalment ens quedem molt curts. Fins que de la Missa, en la que hi participem una mica tots, no en surti una conversa per conèixer quins són els necessitats que tenim a la vora, fins que de la celebració cristiana no en surti algun compromís d’ajudar els necessitats que coneixem, les misses no seran atractives. Seran cerimònies més o menys ben fetes però no enganxaran. Seran arbres amb fullaraca com aquella figuera que Jesús va maleir ja que no donava fruit. Això no s’arregla posant-hi guitarres o cant gregorià ni tampoc fent més o menys solemne la celebració. Els pobres han d’ésser el centre de l’Eucaristia. Ara que les celebracions es van aprimant (ve menys gent) serà l’ocasió per fer dues coses que serien la marca cristiana: Una establir contacte amb els assistents demanant-los quins pobres coneixen (de prop de casa) que requereixin alguna mena d’ajuda. Sempre amb la condició de que l’ajuda sigui sense obligatorietat i la segona cosa és que haurem d’ésser més generosos, molt més, perquè fins ara les col·lectes serveixen per sufragar les despeses de l’església, llum, calefacció... i, encara que hi ha alguna caixeta per Càritas el que es recull és ridícul. I el que hem d’evitar és fer donatius sense saber on van a parar pensant que Càritas ja es cuidarà d’ells. Tots som Càritas i tots som un cos que ha de reconèixer els que tenim molt propers que passen necessitat.

I això es pot aconseguir sense obligatorietat? Els comunistes us diran que no perquè per això van establir les dictadures del proletariat que prenien la iniciativa a la gent i els capitalistes són tan amants del diner que donaran només del que els sobri pensant que ja fan prou, encara que les quantitats enlluernin.

Les grans campanyes que es munten (televisions i ràdios) al voltants del Nadal arrenquen alguna mena de generositat a les persones i contagien fins i tot als que no havien pensat donar res però no estan en la línia d’allò que hauríem de somniar els creients en Jesucrist, els falta la responsabilitat per mirar els que tenim a costat de casa. Els falta parlar-ne amb els altres que participen en la mateixa celebració.

Com veieu sovint estem molt lluny de l’Evangeli. Tampoc les celebracions multitudinàries ens serveixen per recordar-nos dels pobres.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de desembre 01, 2009

LES MIDES DE PRESSIÓ

           Quan a Mauritània uns homes han segrestat uns cooperants quedem perplexes pensant: "Si aquesta gent els anava a ajudar!".

Els segrestaments i els robatoris a mà armada són les armes dels pobres. Tristes armes, però armes. Quan tenen armament es converteixen ells mateixos en opressors i, si un dia assoleixen el govern ja ho demostren perquè solen tenir els mateixos defectes que els que acaben d'enderrocar.

Quan un país pobre se sent expoliat pels que el trepitgen pot fer dues coses: O bé acceptar les caritats dels poderosos i llepar-los les sabates amb mostres d'agraïment o bé intentar una protesta, sovint irracional, en forma de robatori o intentar apoderar-se d'hostatges.

Si us en recordeu quan el Paris-Dakar passava per Àfrica, aquesta organització tenia una ONG pròpia que anava oferint dàdives als pobles per on passava mentre ostentava cotxes sofisticats, vestimenta d'últim model i suports logístics aeris i sanitaris d'última generació per la cursa. De pas els deixava també per a ells, els esquelets dels cotxes de competició accidentats i les ferralles caríssimes abandonades prop dels poblats. Molts africans es donaven per satisfets i llepaven les sandàlies dels grans benefactors acceptant aquella violència psicològica que els humiliava. Uns altres, en canvi van recòrrer a l'altra arma que tenen els pobres que és l'amenaça d'atemptats i de violència. Si aquesta està acompanyada de la manca de por la mort fa temibles els segrestadors i els que poden posar-se al teu costat amb una bomba lligada a la cintura. L'organització de la cursa va optar per canviar d'escenari. 

No he justificat res fins ara. Només he enumerat les armes dels uns i les dels altres i encara no he mencionat l'expoliació de recursos naturals dels països africans per part dels nostres empresaris que ens diem civilitzats. Als ulls de Déu, tan indigne (per la natura humana) és una presa d'hostatges que és l'arma dels pobres, com l'apropiació d'una mina de diamants o dels arbres de fusta noble d'aquell territori que és l'arma dels rics.

En el temps de Jesús els pobres camperols, en anys de secada, havien de mal vendre els seus camps i vaques i lliurar-se ells mateixos i la família com esclaus. O també tenien un altre recurs que era tirar-se a la muntanya convertint-se primer en assaltadors de caravanes i després en carn de crucificats el dia que els enxampaven, ja que els donaven el mateix tracte que els sediciosos contra l'imperi.

Jesús mateix fou acusat de malfactor si us en recordeu (Jn 18,30) i va acollir un altre acusat de sedició, també crucificat (Mt 27,38) dient-li que hi havia lloc per a ell al paradís (al costat del Pare). En aquell moment no hi havia lleis que castiguessin els devoradors dels béns de les viudes i dels orfes (Mc 12,40).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog