Comentaris d' actualitat: de març 2016

dimarts, de març 29, 2016

BOMBES CONTRA L’ENEMIC

Resultado de imagen de Atentado contra cristianos en Pakistan

Atentat contra cristians a Pakistan
mentres celebraven la PASQUA

Quan hi ha hagut un atac contra els interessos occidentals (explosions a una ciutat de les nostres, a una estació o bé a un aeroport) el nostre món seguint la norma tan antievangèlica de “ull per ull” i “dent per dent”, correspon (mai tan ben dit) bombardejant ciutats ocupades per l’anomenat Estat Islàmic. Donem per segur que sabem qui és l’enemic i l’ataquem.

Aquest costum (que l’hem vist repetit algunes vegades) té dos avantatges principals. Primer que la nostra indústria armamentística (ben pròspera per cert) progressa i avancen les investigacions per veure com s’ho faran per matar més gent. Segon avantatge, que els nostres governants donen la impressió que reaccionen adequadament defensant-nos com si fóssim els únics perjudicats.

En realitat aquelles bombes que tirem contra les ciutats envaïdes per l’Estat islàmic no toquen els militars ni els seus comandaments que, al més petit senyal d’alarma, són els primers d’ocupar els amagatalls subterranis preparats per a l’ocasió.

Qui son els perjudicats? La població civil, sobre tot la més indefensa (vells, dones i criatures...) que són els darrers en poder entrar en els refugis i, a més, les cases que es destrueixen són les dels pobres perquè els altres encara no n’eren propietaris, sinó ocupants. Aquesta població més perjudicada sovint no té possibilitats físiques per desplaçar-se i cercar llocs segurs.

Si tenim en compte que aquells exèrcits que els han envaït no son ximples i han establert unes ajudes socials envers els pobres (pa, farina, oli...) com estan fent, resulta que la població civil, la més perjudicada, odiarà encara més els occidentals que, a sobre que no els donem cap d’aquests serveis socials, els destruïm les seves vivendes i matem una bona part de la població indefensa. Més odi contra l’occident cristià!

Encara ens hauríem de fer una altra pregunta: qui ha armat els exèrcits de l’estat islàmic? Tothom sap que no costa res vendre’ls armament fent servir uns tercers i tothom sap que el petroli que ells produeixen algú els el compra (també amb els bons serveis d’intermediaris).

Actuant d’aquesta manera el nostre món que és vist com a cristià es posa ben lluny d’aquelles paraules del Senyor Jesús quan deia:

“Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra” (Mt 5,38-39).

Hi ha una altra raó històrica que és recordar el que va passar quan uns avions van enderrocar les torres bessones quan, sense pensar-s’ho gaire, tres països nostres van decidir que ja sabien qui era l’enemic i van declarar-li la guerra. No han passat pas tants anys que els principals actors han reconegut que es van equivocar. Això fa pensar que una reacció tan immediata després de l’atemptat al país del belgues també pot estar equivocada. La policia dels nostres indrets fa veure que els possibles actors de l’acte de terror ja són els terroristes i vés a saber, perquè en un primer moment només ens movem amb conjetures i encara no sabem qui ha estat els veritables culpables. També aquells pobres habitants de Síria, que han rebut la represàlia, ben segur que reaccionaran dient que ja saben que nosaltres som els que els volem mal.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org

dimarts, de març 22, 2016

LA VERGONYA DE LA NOSTRA EUROPA

Sembla que les imatges més impactants del problema dels refugiats són aquests milers de persones atrapades entre fronteres enfangades per les pluges i desateses en les necessitats més bàsiques.

Però les que ens haurien d’impactar de debò són les d’uns senyors, en grans dependències i ben servits, que s’asseuen al voltant d’una taula i, prescindint del sofriment dels que han hagut de deixar la seva terra, oblidant que s’escapen a causa de les armes que ells mateixos els han venut, decideixen la sort d’aquests refugiats.

L’Europa de mercaders ha guanyat a la dels místics. Aquests senyors asseguts al voltant d’una luxosa taula han oblidat que ells mateixos són fills, néts o besnéts d’antics refugiats sigui per la segona guerra mundial, sigui per alguna altra situació política que obligà a desplaçar-se aquell que els precediren.

Han oblidat també que molts d’ells tenen familiars a qualsevol país de l’Amèrica llatina, que hi van haver d’emigrar quan la nostra Europa els perseguia o els condemnava a malviure en la fam.

Han oblidat els fonaments de la senyera europea que té dotze estrelles en blau de fons per recordar que els nostres orígens estan en la Bíblia, dotze estrelles en el llibre de l’Apocalipsi (Ap 12,1). La dona coronada amb dotze estrelles no és vençuda pel maligne. Ha de passar pel desert però és alliberada. Aquests senyors ben vestits i ben educats, quan parlen, han oblidat el manament de l’amor i no creuen en la PASQUA que inicialment era un pas de l’esclavatge a la llibertat, un pas de la mort a la vida en els temps de l’Èxode, la primera Pasqua bíblica.

No creuen en la nostra història, en la qual els nostres avantpassats van venir emigrats i van poblar les terres que avui anomenem nacions o estats. Si han sobreviscut és perquè els nostres antics els van rebre.

Unes entitats catòliques (Càritas, Justícia i Pau, jesuïtes-social, Confer), han emès un comunicat que transcric en part. I jo m’hi adhereixo.

...Aquestes entitats volen denunciar un acord inèdit que suposa un gir radical del sistema. La Comunitat europea ha decidit comprar amb el desemborsament d’una partida extraordinària de 3000 milions d’euros addicionals, al govern d’Ankara, afegint-hi altres contrapartides, la feina de contenir els refugiats fora de les fronteres comunitàries i permetre la devolució a Turquia de totes les persones que travessen les fronteres de la Unió.

Amb aquest gest la imatge de l’Europa dels mercaders torna a emergir junt amb una llarga sèrie d’accions caòtiques i repressives que es vénen adoptant els darrers mesos contra els refugiats en les fronteres de l’Est.

L’acord adoptat amb Turquia viola els convenis internacionals i europeus, ratificats en el seu moment pels estats membres, que prohibeixen expressament la devolució de persones que són objecte de persecució o víctimes de la guerra. És, per tant, inaplicable. A més a més suposarà un increment més gran de l’enorme sofriment, dolor i mort per part d’aquells que arrisquen la seva vida cercant benestar, seguretat i protecció a les portes d’Europa. Josep ESCÓS SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org

dijous, de març 17, 2016

LA MALENTESA ENTRADA DE JESÚS A JERUSALEM

La tradició mana que anem a rebre amb palmes, branques de llorer i oliveres a Jesús en el diumenge del començament de la setmana santa. En aquest diumenge, els que participem de la litúrgia tenim una doble sensació: per una banda pensem que la gent de Jerusalem van rebre Jesús amb entusiasme i per altra, com que en el mateix diumenge escoltem el relat de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist, veiem que la mateixa gent de Jerusalem l’escridassa i el condemna a mort.

La lectura atenta dels textos ens dóna la clau del que va passar.

L‘Evangeli de Mateu diu (igual que Marc) que estava de camí des de la muntanya de les Oliveres cap a Jerusalem i dos grups de gent l’aclamaven: Els que anaven al seu davant i els que anaven al seu darrere (Mt 21,9). Però quan arribà a Jerusalem la ciutat va tenir un sisme (va tremolar) perquè la gent de la ciutat, sense saber de què anava la vinguda d’aquell personatge, pregunta qui és aquest que entra a la ciutat. Els que anaven davant d’ell i els que anaven al darrere contestaren que era el profeta de Natzaret de Galilea. L’evangelista Mateu remarca la poca gràcia que els devia fer ja que diu que la ciutat va patir un terratrèmol (i no només que es va inquietar com diuen algunes traduccions).

L’Evangelista Lluc també remarca la incomoditat de Jesús i dels ciutadans. No eren a Jerusalem sinó “mentre baixaven de la muntanya de les Oliveres”, la multitud (els que anaven amb ell) l’aclamava però quan arribà prop de Jerusalem i veient la ciutat arrencà a plorar per ella (19,37-42) i lamentà que la ciutat no hagués reconegut allò que li donaria la pau. Encara no hi ha entrat.

De manera que cap d’aquests tres evangelis diu que Jesús fos ben rebut a la ciutat.

Perquè Jerusalem rebia malament a Jesús?

Perquè Jerusalem i tot el gran culte del temple s’havia convertit en una “cova de lladres”. Era un lloc de privilegi, poder i prestigi i havia deixat d’ésser la casa d’oració. Jesús ho havia anat dient amb aquelles paraules que citava del profeta Osees (Os 6,6): El que jo vull és amor i no ofrenes de sacrificis (Mt 9,13; 12,7). Quan diu sacrificis volia dir ofrenes d’animals que se sacrificaven a l’altar amb tot un cerimonial que només estava a l’abast dels que tenien diners. Algú devia saber que en una de les pasqües Jesús, en comptes d’anar a Jerusalem, estava en territori pagà (els entorns de Tiberíades) beneint cinc pans i repartint-los a la multitud que tenia gana (Jn 6,1-15).

La gent de Jerusalem vivia dels pelegrins que hi anaven, compraven animals i pagaven els cerimonials que feien quan oferien sacrificis al temple. Tots eren fonts de divises.

Recordeu quin és l’episodi immediat a l’entrada de Jesús: va al temple i fa fora els compradors i venedors i els canvistes (els que canviaven els diners perquè el diner de pobles pagans no podia fer-se servir al temple). Molts es lucraven amb aquest treball.

Si Jesús complia el seu propòsit s’acabaven els pelegrins, els sacrificis , els treballs en el temple i les entrades de divises a la ciutat. S’entén que Jesús fos mal rebut a la ciutat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS http://www.parroquiavirtualbages.org

dijous, de març 10, 2016

ELS INSULTS VERGONYOSOS

Serà casualitat? En dubto perquè aquesta setmana cada vegada que sortia un polític als mitjans de comunicació era per remarcar els insults que directa o veladament feia contra els del partit contrari. De manera que hem esmorzat, dinat i sopat amb insults. Vol dir que aviat no podrem pair tanta paraula de mofa que indica, ben cert, que no estan gens ni mica disposats a arribar a cap mena d’acord. Ens mantenim així amb un govern provisional que també es va degradant als nostres ulls cada vegada que fa una declaració.

Per contra, quan ens presenten els ídols intocables del futbol ens els ensenyen amb les mans implorant al cel pels gols que han aconseguit i abraçant-se entre ells com si estiguessin tastant la glòria. Els ulls se’ns n’hi van en veure’ls.

Aquest contrast entre la manera de presentar els polítics per una banda i els grans jugadors (els nostres, és clar) per l’altra, és una manera subliminar de dir-nos quins hem de menysprear i a quins hem de venerar. No parlo d’un diari o d’una televisió, ja que és una constant generalitzada.

Pregunto: s’adonen aquests responsables del “mitjans” que estan degradant la política quan aquesta és l’única arma una mica eficient que tenim per ordenar la societat? Perquè, a la fi, quan s’arribi a formar un nou govern segur que alguns que ara diuen que no dormiran al mateix llit que un altre els veurem en un mateix consell de ministres a no ésser que un general interrompi al Congrés, amb una mica més de traça que el del 23 F, i ens imposi un executiu militaritzat. Jo no sé quins polítics són creients i quins estan lluny de la religió, però alguns hi deu haver per als quals les paraules de Jesús referent als altres tenen encara rellevància. Diu Jesús: Jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de la gehenna. Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. (Mt 5,22-24). Justament l’Evangeli d’aquest diumenge ens dóna una pauta per tractar aquells que considerem dolents. Li presenten a Jesús una dona que tots podien insultar i denigrar perquè, en una societat racista com aquella, era adúltera. L’adulteri era més un pecat contra la raça que no pas contra el sexe. Posen la dona al mig i demanen a Jesús que es pronunciï si s’ha de complir la llei de lapidar-la o no. Jesús s’adona de l’esperit malvat dels que l’acusaven perquè havien estat espiant la donat i ara es delectaven mirant la cara de l’acusada. Què fa Jesús per retornar la dignitat a la dona? Primer de tot no li mira la cara (mirar-la hauria estat un gest voluptuós i obscè perquè us haureu fixat que els acusats que surten a la TV miren, sobretot, de cobrir-se el rostre). Quan els delators insisteixen, Jesús s’encara a ells dient-los que “el que estigui net de pecat que tiri la primera pedra”. Una resposta molt exigent perquè la primera pedra era un roc de considerable dimensió per deixar atuïda la víctima. Era la porta oberta perquè tots els altres també tiressin pedres contemplant la pobra acusada agonitzant. I seguidament Jesús torna a ajupir-se sense mirar la dona que va veient que la seva dignitat comença a renéixer. Els acusadors fan mutis i se’n van. Per últim Jesús s‘aixeca i li fa una pregunta ben senzilla: On són? La dona, deslliurada de l’acusació, diu que se n’han anat (Jn 8,1-12). És un exemple de tot el contrari de la burla i la mofa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS http://www.parroquiavirtualbages.org

Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:

1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.