divendres, de febrer 26, 2016

NO TENIM EL MONOPOLI DEL CRISTIANISME


Els que ens professem cristians afortunadament hem perdut el poder. Encara que ens sembli no podem excloure ningú del cristianisme. Ni nosaltres, ni el bisbe ni el Papa tampoc no ho pot fer. Els bisbes i el papa poden excloure algú de l’església o del sacerdoci dient que no participi de l’Eucaristia  o, si és sacerdot, que no la presideixi en endavant, però no poden dir ni afirmar que aquella persona no és cristiana.
I això per què? Perquè ho és aquell que es proposa seguir Jesucrist, tingui els defectes que tingui i ja sabem que, per més que ho intentem, sempre quedarem lluny del que Déu vol de nosaltres. I què sabem nosaltres de la intenció que tenen la gent en el seu interior, encara que siguin pecadors?
Tots hem conegut persones que  critiquen l’església perquè se l’estimen o la voldrien veure diferent. No sabem si tenen o no tenen raó però si sabem que no els podem dir que no són pas cristians
Així l’església per què serveix? Si serveix i  molt. Enumeraré unes quantes coses que van a favor de l’existència de l’església:
-. L’Església ha mantingut l’Evangeli com a referència perquè no es perdi el record de Jesucrist.
-. L’Església, quan predica la misericòrdia, no ho fa només perquè ens confessem sinó perquè no siguem fàcils a emetre judicis contra els que ens ultratgen i per recordar-nos que hem de perdonar. Fixeu-vos que Jesús no fustiga  els perseguidors sinó, sobre tot, els que perjudiquen els pobres, que és molt diferent. Dels perseguidors diu que preguem per ells i per això l’Església ha de saber dir: Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen, així sereu fill del Pare del cel que fa sortir el sol per bons i dolents. (Mt 5,44-45). Si no ho diu és que no s’ha llegit prou l’Evangeli.
-. L’Església té el monopoli de les pregàries litúrgiques (la manera de fer-les) però no té ni pot tenir el monopoli de la pregària que cada un de nosaltres podem fer en el lloc és amagat que només el veu el nostre Pare del cel.
-. L’església ens convoca i reuneix ens les celebracions setmanals i pot oferir pregàries per baptismes, casament uncions i pel perdó del pecat. Aquestes pregàries ajuden aquells que no sabrien per on començar.
-. L’església tampoc no té el monopoli de la interpretació de la Bíblia i ella mateixa ho ha reconegut en un document de la Pontifícia Comissió bíblica (1994) on diu que la interpretació espiritual (allò que una persona pot trobar d’edificant) la pot fer qualsevol fidel.
Per tot això, quan diem que ni l’Església ni nosaltres no tenim el monopoli del cristianisme, sembla que donem un pas enrere però no és així, sinó que donem un pas endavant perquè ens acostem a aquell Jesús que va passar pel món sense manar (com no fos als esperits, a les malalties i als dimonis), aquell Jesús que demanava, invitava, increpava i, quan es va aparèixer als deixebles reunits, els va parlar del perdó, de la pau i els va donar el seu mateix Esperit (Jn 20,19-23)  sense excloure ningú ni tampoc els que l’havien ultratjat i assassinat. Fixeu-vos com parla dels mateixos responsables de la crucifixió fent aquesta pregària al Pare: Pare, perdona’ls, que no saben el que fan (Lc 23,34).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dijous, de febrer 18, 2016

L’AMOR I L’ENAMORAMENT




 Pablo D’Ors, un pensador actual, diu com molts altres, que l’amor no té gaire res a veure amb l’enamorament (Pablo D’Ors. Biografia del silencio. Ed. Siruela). En l’amor autèntic no s’espera res de l’altre, en canvi, en el romàntic, si. En l’amor romàntic esperem que la parella ens doni la felicitat, hi posem tantes expectatives que, quan no es realitzen, quedem profundament decebuts. Ens guiem per aquell dilema “m’agrada, no m’agrada” exactament com ho faria un nen. Una vida així, és profundament decebedora perquè vol dir que, per grans que siguem, ens mantenim infants. Hem de saber que aquell que ens disgusta te dret a existir i no sols no ens fa mal, sinó que sovint ens convé perquè ens empeny a fixar-nos en ell/a a fi que tingui vida i vida abundant  (Jn 10,10) gràcies a la nostra companyia.

En canvi l’enamorament és un somni de la nostra societat occidental, un dels pocs mites vigents. Quan dic un mite vull dir que és mentida? No, els mites no són ni mentides ni veritats, sinó una mena de coincidències de la major part de la societat que expliquen les ventures i desventures actuals.

En la meva infància i joventut els relats d’Adam i Eva que explicaven els sofriments actuals de l’home i la dona eren uns mites reconeguts com també el de la creació del món en set dies que consagrava la setmana com intocable. Encara té una certa vigència els relat de David i Goliat, mític també, com a models de combats desiguals en els que venç el més feble tot i que la majoria de la gent no s’ha llegit el relat en la bíblia (1Samuel, 17).

Tornem a l’enamorament. En l’Antic Testament de la Bíblia hi ha dos enamoraments del Rei David que tots dos acaben fatals.

L’un de David amb Mical, la filla del Rei Saül que, en un primer moment, li va salvar la vida (1S 19,1-17) però, quan el Rei David més endavant va dansar davant de l’Arca de l’Aliança, el dia del trasllat a Jerusalem, ella li va retreure i el va menysprear (2S 6,20-23). Es va acabar l’enamorament en un moment crucial, el de la veneració de l’arca de l’Aliança.

L’altre és l’enamorament de David amb Salomé, la muller d’Uries, que el va encegar de tal manera que va fer matar el marit per posseir aquella dona tan bella. El profeta Natan, en nom de Déu, li va retreure el disbarat que havia fet i el rei David reconegué el pecat i en feu penitència públicament.

I, quin camí hi ha per fer créixer l’amor? Ja vaig dir la setmana passada el valor del silenci que ajuda a centrar-te en tu mateix i recuperar la vida que tens i pots donar. Amb altres paraules ajuda a comprendre que tens més força interior de la que et pensaves i també a descobrir que els altres et necessiten més del que creies perquè són tan febles com tu mateix.

En fi, que l’enamorament no té res de dolent perquè ajuda a formar parelles, però tampoc podem dir que sigui un primer pas cap a l’amor. Hi ha parelles que els ajuda a trobar-se sobre tot si han de superar, els dos junts, proves en els fills, en la família de l’altre, en el treball o l’atur... En canvi hi ha d’altres parelles en que l’enamorament és el principi de la ruptura en part perquè esperaven massa de la felicitat que els podia donar l’altre.

Quan Jesús parla de l’amor diu que no hi ha amor més gran que el que dóna la vida (l’esperit  si ho traduïm literalment) per aquell que estima (Jn 15,13). Un amor com el de Maria Magdalena que va veure que no podia pas quedar abraçada amb el ressuscitat perquè se li va fer saber que ell anava al seu Pare que era el pare de tots i al seu Déu que era el Déu de tots (Jn 20,11-18).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS  
 comentari d' actualitat en  la Web
http://www.parroquiavirtualbages.org 
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de febrer 09, 2016

CONTEMPLAR I MEDITAR


És molt simple: aturar-se, callar, escoltar i mirar. És molt simple, però no és gens fàcil. El difícil no és pas fer aquestes accions tan senzilles sinó voler-les fer. Tot el que ens envolta ens empeny a parlar, fotografiar i (ara amb els aparells electrònics manuals), enviar i rebre missatges sense
parar.  
Sorprèn quan algú ha fet unes vacances i torna esgotat. No han parat de veure i veure, visitar un i altre lloc, prendre tota mena de reportatges amb el mòbil i comunicar-se dient on són i què estan fent. No s’han aturat. Les vacances, que hom les havia somniades per escoltar i meditar, han servit per a tot el contrari. Tampoc no ens han servit per anar a trobar un amic i passar-nos estones en silenci, perquè massa sovint les paraules trenquen la intimitat.
Contemplar i meditar. Això també ho oblidem quan anem a veure un malalt o un impedit. Com que ens trobem violents amb el silenci ens posem a parlar i parlar de les nostres coses que sovint no interessen a ningú més que a nosaltres i, en comptes d’acompanyar aquell que hem anat a veure, el carreguem de tal manera que, quan marxem, diu “gràcies a Déu”.
Per què ens costa tant? Perquè volem dominar el món i no ens acostumem a veure que el món (els altres, el jovent, la política...) té vida pròpia i per tant nosaltres el que hem de fer és adonar-nos del que hi ha i, en tot cas, canviar primer de tot nosaltres mateixos.
Com?
Doncs fent exercicis que consisteixen a saber estar estones sense la televisió, sense fer servir el mòbil que tenim a les mans, contemplant allò que tenim al davant encara que sigui una paret. El silenci d’aquesta mena , en un primer moment, ens angoixa i ens pot semblat inútil perquè no dominem res, però no és així, perquè, com a mínim, dominem el nostre propi cos, la ment, els braços, les cames i els batecs del nostre cor que arribem a copsar.
Ja he dit que, quan comencem a fer-los, aquests exercicis no donen pau, sinó angoixa, perquè sembla que siguin una pèrdua de temps, però quan els anem repetint, acabem estimant-los i enyorant-los quan no els tenim. Recordo una noia que, després d’uns dies de silenci, va tornar a la feina de cada dia i em deia, en una carta electrònica, que aprofitava les esperes del bus de la ciutat per aturar-se a meditar i fer el seu propi silenci.
A l’Evangeli de Marc hi trobem, molt al començament, aquest escrit:
De bon matí, quan encara era fosc,(Jesús) es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca.» Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut.» (Mc 1,35-39).
Ja es veu que, mentre els apòstols, que el començaven a seguir, volien escampar la seva fama, ell cercava per una banda saber callar, escoltar i mirar i per altra banda anar a altres pobles a anunciar-los que una altra manera de viure era possible.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org

Publicat per a Cap comentari:

dijous, de febrer 04, 2016

ELS GRANS PECATS COL·LECTIUS




 http://www.parroquiavirtualbages.org



Un dia sí i un altre també sentim dir que una determinada ciutat ha estat assetjada per algun exèrcit i passa molts dies sense poder rebre provisions. Les televisions ens avisen perquè cal mobilitzar-se i demanar permís per enviar-los subministres bàsics (farina, gra, sabó...). En aquests cassos els exèrcits, que tindrien sentit si fossin àngels de la guarda per protegir els febles, han distorsionat la seva finalitat (mirant-ho des del Pare de tots) i es posen al servei d’una facció matant o fent morir de fam tots els habitants d’una ciutat. Recordeu aquella resposta de Joan al Baptista quan uns soldats li demanaven què havien de fer: Llegim en l’Evangeli de Lluc:  Uns soldats li preguntaven: «I nosaltres, què hem de fer?» Els va respondre: «No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.» (Lc 3,14). Encara els exèrcits actuals cometen un altre gran pecat que consisteix a tirar enormes bombes contra poblacions que no serveixen per matar els soldats enemics que ja estan sota cobert quan les veuen venir, sinó que destrossen les vivendes de la gent innocent i els maten, perquè són els darrers de poder accedir als refugis ja ocupats pels soldats. De manera que en el món tecnològic actual cada vegada serà més segur afiliar-se a un exèrcit que no pas viure desprotegits en la ciutat (dones i nens sobre tot). Els inductors (que són els governants dels països bel·ligerants) seran jutjats severament per haver menyspreat la vida dels pobres i dels petits, i els soldats (em refereixo als de més alta graduació) també seran responsables d’executar unes ordres que uns altres els han donat des dels despatxos.

Un altre gran pecat col·lectiu consisteix a organitzar l’economia d’un país de manera que els pobres paguin els disbarats que han fet els que “guarden els diners dels pobres”. Cada dia es destapen cassos de gent que s’ha enriquit desmesuradament. No val a dir que, amb judicis i recursos, els afectats recuperaran els diners que han perdut per enganys d’enginyeria financera o per hipoteques, perquè entre tant han hagut de tancar la botiga, deixar el pis on vivien , no han pogut donar estudis al seus fills i molts han hagut d’acudir a les entitats de beneficència per poder menjar. Si hem de cercar culpables n’hi ha molts, mirem sobre tot els programadors  d’aquestes malvestats i aquells polítics que, veient que això succeiria, els han deixat fer. Els que coneixem la situació de la gent que està en el nivell més baix sabem que els salaris  són inestables (precaris) i són molt més baixos (des del punt de vista del poder adquisitiu) que els de fa deu anys.  De manera que és ofensiu sentir dir que “el país va bé”.  Se suposa que saben que estan mentint i saben també que han salvat els grans a base de menjar-se els petits. La gent s’adona que se’ls està dient grans mentides i queden desencantats dels polítics.

Hi ha una paràbola de Jesús que fustiga contra els que banquetegen mentre no s’adonen del pobre que ha de satisfer la fam amb les engrunes que cauen de la taula del ric (Lc 16,19-31). En la nova vida Déu i Abraham es posen del costat del que ha sofert.

Hi ha encara uns altres grans pecats col·lectius que s’han perpetrat contra els països més empobrits (sovint amb molts recursos de mineria). Les grans multinacionals s’han apoderat dels millors productes dels països pobres (mineria, fusta, cafè...), els han promès el “zero coma tant per cent” (que no compleixen) i deixen que  la població d’aquell país miserable passi gana.

I nosaltres? Nosaltres també cometem un pecat col·lectiu mirant cap a un altre costat, ocupats com estem amb les grans aglomeracions de masses (futbol, recitals de cantants i conjunts famosos...) que, semblantment a l’antiga Roma, ens distreuen. Mentre mig món està assetjat, ple de refugiats, passant fam i deportacions, l’altre mig (que som nosaltres) ens ho passem majoritàriament divertint-nos sense veure que entre nosaltres també hi ha pobres..

                              

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog