dimecres, de desembre 27, 2006

NO SÓN TURISTES SINÓ POBRES

 

 

Suposo que sabeu que els mal anomenats "reis de l'orient" porten corona des de fa pocs segles. Les icones antigues presentaven la figura de tres joves molt iguals. Quan les monarquies i l'església estaven a partir un pinyó la iconografia religiosa va començar a posar-los una corona al cap, que encara els fa nosa.

Res tan lluny de la "primera església" que ens presenta una altra mena de rei del tot diferent. Un rei amb corona d'espines i amb els braços oberts per la ignomínia de la crucifixió. L'Evangeli de Joan diu que aquest és el moment que atrau tothom cap a ell (Jn 12,32-33). La reialesa que els cristians reconeixem només és la d'aquell que ha vingut al món per donar testimoni de la veritat (Jn 18,37). I aquest no porta pas corona ni li escauria.

Aquells savis de l'Orient eren com els nostres emigrants. No els podem considerar "personatges" sinó uns indagadors que cercaven una reialesa molt diferent de la que hi havia en el palau d'Herodes. Aquell monarca els va fer el mateix engany que el nostres governants han fet   amb els pobres emigrants estafats per la companyia d'Air Madrid. Herodes els va venir a dir que "si feien el viatge d'anada i tornada" no responia d'ells.   Ho va dir amb aquestes paraules: «Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo .» (Mt 2,8). Si aquelles tres persones emigrades haguessin portat ofrenes valuoses ben segur que el rei Herodes els hauria hostatjat i  retingut a dins del seu palau. Aquest monarca tant li'n feia dels emigrats i de la vida dels innocents (ja es va veure).

El mateix ha succeït amb la ministra de foment del nostre Estat que tant li fa dels que han de treballar un any sencer al seu país per tornar a pagar un bitllet de l'avió. Pitjor encara: Ha dit que " a veure si amb els nostres diners hem d'ajudar la gent forana". Diu que només pagarà els que tenen bitllet de tornada (que se'n van i no tornen). Passa que no tots els que tenen viatge d'anada i tornada són turistes sinó pobra gent que ja porten temps afincats aquí i tenen uns treballs i uns reconeixement més o menys estables i han volgut anar a visitar les seves famílies. Si fossin turistes, dels que porten diners al país, el govern els hauria mimat. Tampoc els mags que van trobar Jesús no eren turistes sinó pobra gent que anaven a la recerca de la vertadera reialesa. La van trobar i van quedar embedelits de la bellesa d'Aquell Infant que estava amb Maria, la seva mare i el van adorar.   Sort que no van fer cas d'Herodes i, per la intervenció de l'àngel del Senyor, van tornar al seu país per un altre camí (Mt 2,12).

Jo no sé si és fàcil resoldre el problema dels que han estat enganyats per Air Madrid. Els afectats són els emigrats als nostres pobles, tant els que havien de viatjar cap allà com els que es troben que ara no poden tornar. Només sé que els poderosos d'ara s'han desentès d'ells i els han menyspreat, com si aquesta companyia aèria no fos un producte corrupte del nostre país del que se'n ha de respondre.

Des de la meva insignificància demano que aquests ministres del nostre govern que menyspreen d'aquesta manera els pobres, dimiteixin. A mi, al menys, no em representen.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

divendres, de desembre 22, 2006

PESSEBRES I PASTORETS

NADAL DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST

No tinguis por, petit ramat, que el Pare es complau en donar-vos el Regne (Lc 12,32).

 

 

El nostre poble ha tingut i te una gran capacitat imaginativa i ha ampliat molt sovint qualsevol festa amb una celebració i amb expressions plàstiques.

És el cas dels "pessebres", dels "pessebres vivents" i dels "pastorets". Moltes cases mantenen la tradició de fer un pessebre centrat amb les figures de Maria, Josep i Jesús (amb el bou i la mula, és clar). La cova pren tota mena de formes segons el gust del qui la confecciona i no cal dir que el paisatge és sempre fruit de la nostra imaginació imitant sovint les nostres muntanyes i els nostres contorns. De fet tenim poca possibilitat de saber com devia ésser realment.

Amb els "pastorets" ens passa una cosa semblant: Hi posem, quan els fem amb dignitat, danses i llenguatge del nostre temps, hi construïm cases com les nostres i àpats com els que faríem a casa dels nostres avis de pagès.

Qualsevol que sàpiga una mica d'història s'adona que l'exactitud no hi és, ni tampoc hi pot ésser.

Aquestes representacions molt sovint tenen el do de la mà de l'artista que ho fa i que és molt valuosa quan aconsegueix la bellesa i té l'enginy i la traça de fer servir noves tècniques i   materials de tota mena.

De què ens serveix fer aquestes coses si sabem que estem lluny d'aquella realitat? Doncs ens val per la nostra vida actual. Mentre tinguem aquesta capacitat simbòlica és que som persones i mentre recordem, ni que sigui amb petites representacions plàstiques, la vinguda del Crist en el món, és que encara tenim un xic de vida cristiana en el nostre interior.

En els temps en que estaven prohibides totes les expressions genuïnes del nostre poble català, la gent aprofitava pessebres i pastorets i els potenciava. Era una mena de lluita de resistència com ho va ésser, en el seu moment, la sardana.

Hi ha però, uns perills que el nostre poble, encara vençut, tendeix a destacar, que són les coses de mal gust. Tot poble dominat tendeix a burlar-se del dictador i a embrutir-se i els que fan aquestes coses, reben l'aplaudiment dels anomenats intel·lectuals. El caganer és un toc de grolleria sense gaire importància, però esdevé insolent quan les nostres televisions públiques (que paguem entre tots) hi dediquen programes sencers. Els pastorets corren el perill d'esdevenir matussers quan, en comptes d'artistes, hi ha uns barroers que intenten fer riure a qualsevol preu o bé quan l'escena central que ha d'ésser el Naixement i l'Adoració des pastors és deixada de banda o manifestament exagerada.

També correm el perill de multiplicar àngels i diables per tota arreu. Són personatges massa fàcils de representar i ens distreuen de la nostra veritable vida en la que no ens trobem ni amb els uns ni amb els altres. Només vull recordar que l'evangeli diu que, quan els àngels hagueren pujat a dalt del cel els pastors només trobaren a l'Infant a la menjadora, amb el seu pare i la seva mare (Lc 2,15-16), és a dir la senzilla realitat de cada dia.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

 

Publicat per a Cap comentari:

CONCURS DE PESSEBRES FAMILIARS PER INTERNET.

 

ENVIEU FOTOGRAFIA DIGITAL DEL VOSTRE PESSEBRE

PER EXPOSAR-LO A LA NOSTRA WEB PARROQUIAL. http://www.parroquiavirtualbages.org

E-mail: joseptorras@gmail.com

O be presenteu disquet o fotografia normal.

Termini de presentació a l'hora del ofertori
de la missa familiar del dia

Diumenge 24 a les 12 migdia.

Piqueu a l' apartat pessebres hi trobareu els d'enguany

També em l'arxiu trobareu els pessebres que varen concursar el 2005.

Tots els pessebres familiars dels nens/nes , nois i noies de la Catequesi parroquial d'aquesta parròquia de Santa Maria de Valldaura que participin,seran premiats.BON NADAL!

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de desembre 13, 2006

LA MORT DELS DICTADORS

Sembla que la immensa majoria dels emperadors romans van morir assassinats. En aquell temps no tenien, com avui, unes mides de seguretat exorbitants de milers de policies al seu servei com les tenen els d'ara. Hem vist assassinar el de Romania i poca cosa més.

Però a mi em preocupa l'afany de venjança que hi ha en el nostre pobre cor que es manifesta en els medis que es lamenten per no satisfer la seva set de sang quan parlen dels dictadors.

S'ha vist amb els comentaris arrel de la mort de Pinochet, com si no fos poca la humiliació de veure a la presidència de la República una dona, filla d'un general eliminat, que els seus esbirros van torturar. També aquests dies la discussió sobre la llei de la memòria històrica ha aixecat els ànims dels que la troben insuficient i dels que no en voldrien ni sentir-ne a parlar.

Què falla en tot això?

Tres aspectes que a mi em semblen prou rellevants.

Un, que és el principal. Consisteix en fer-nos la pregunta de si tot això ajuda o no a la convivència dels que actualment estem en el món o en el país.

Una altre és la sospitosa coincidència en remarcar la maldat d'uns dictadors i dissimular la dels altres. No es parla gaire d'Argentina quan els morts van ésser quatre vegades més nombrosos. No es parla dels règims comunistes (Mao, Stalin i altres) que van eliminar per milions les persones. No es parla de l'actual Sudan que practica un genocidi en forma contra el sud del país. Sempre m'ha preocupat el fet que els culpables ens els dicten des de fora com en aquella novel·la anomenada "1984" de l'Orwell en la que el poble, ignorant del que passa, surt cada dia a manifestar-se contra l'enemic que li indiquen.  

I el tercer aspecte que consisteix en la confusió que tenim entre el càstig i el perdó. Cerquem uns culpables individualitzats com si nosaltres no tinguéssim cap mena de culpa. El delit de venjança fa témer que, si aquests que la promouen arriben al poder, seran igualment dictadors com els que avui assenyalen com a tals.

Quan a Jesús li van preguntar per la violència de Pilat, esperant una condemna d'aquell dictador els contesta que mirin cap a dintre. Llegiu el text que no té pèrdua:

Per aquell mateix temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la dels sacrificis que oferien. Jesús els respongué: «¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus?  Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual (Lc 13,1-3).  

Igualment, quan volen que Jesús condemni la dona adúltera els respon que el qui no tingui pecat que tiri la primera pedra (Jn 8,7). També els fa mirar cap a dintre.

Em sembla molt bé que els historiadors recullin totes les dades possibles perquè no es perdi la memòria de les bestieses que han fet uns i altres. S'han de conèixer els disbarats que han comés els   governants sense entranyes. Però el nostre poble, que som nosaltres, hem de fer per viure el moment present i vigilar si no estem culpant només uns dictadors com a dolents (seguint la indicació d'un altre dictador que ens els dicta). Hem de vigilar també de no descuidar que la culpa de les desgràcies dels pobres està molt repartida. Casi tots tenim diners o accions en unes entitats que es dediquen a extorsionar els petits.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog