dijous, de desembre 25, 2014

SOM MINORIA

No trobeu estrany si us dic de bona font que aquest any hi ha hagut 133 atacs contra centres de culte cristians a Europa (Zènit). No parlo de Nigèria on els han destruït del tot, ni tampoc dels llocs on l’Estat Islàmic ha penetrat a l’Orient Mig on han fet tota mena de bestieses no sols amb els llocs de culte eliminats i cremats sinó també amb la gent que han assassinat, segrestat i violat o els han fet fugir. Parlem d’Europa.
Això és un mal? Pels que hem de creure amb la creu del Senyor és una oportunitat. De què? De fer-nos càrrec d’una vegada que som minoria i de que ésser cristians no és el més normal del món com havia estat no fa tant, sinó que és una opció que no serà gaire acceptada. No us estranyeu si dic que a Jesús li va passar el mateix i pitjor.
Per això és tan important que els que us considerem cristians coneguem quin és el fonament de la vostra fe i rebem una formació adequada sigui amb la lectura de l’Evangeli sigui amb alguna instància formativa (Grups, cursets...).
Posem per cas que a Navarcles es bastís una Mesquita. Sabeu quina seria la proporció d’homes que hi practicarien?  Vuitanta-cinc homes islàmics per cada home cristià que assisteix a les celebracions de l’església. La proporció amb dones seria una mica diferent però amb majoria relativa islàmica. Som minoria.
Avui per avui els atacs contra els centres islàmics no s’han donat en el nostre país encara que hi ha hagut molt oposició a que es construeixin. I Déu vulgui que la violència no comenci perquè entraríem en una voràgine de venjances que no se sap com s’aturaria.  Veient les coses que passen avui, no trobareu gens estrany que en segles anteriors es produís la reconquesta i sortissin les ordres trinitàries i mercedàries per anar a rescatar captius de l’Islam. També és cert que en aquelles èpoques hi va haver bona entesa entre els savis musulmans i cristians (unes minories) però  en el nivell popular la cosa anava a mal dades amb ràtzies temibles com la d’Almansur a Barcelona o a Manresa.
Ara tenim l’avantatge de poder mirar les coses amb perspectiva veient el que ha passat en segles anteriors i coneixent més allò que sembla estrany: el cristianisme fa nosa i no pel poder que ha tingut (que ha estat real) sinó per la capacitat crítica enfront les injustícies.
A veure si hi ha cap empresa una mica important que, per felicitar el Nadal, faci servir el nom de Jesús. Se’n guardaran. Ara estem on havíem d’haver estat, en minoria. A quina empresa li agrada que parlem de perdó i de compassió envers els més desfavorits? O que li  diguem que tenim els ulls posats en el que Déu vol de nosaltres i no pas en el lucre?
Per nosaltres, els cristians que llegireu aquestes ratlles (molts lectors no en són pas) l’ADVENIMENT DE JESÚS ÉS LA RAÓ DE LA NOSTRA ESPERANÇA.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dijous, de desembre 18, 2014

JESÚS I ELS PRIMERS CRISTIANS

Aquest dies de Nadal envoltats de llums, pessebres i estels dels mags, seduïts pels torrons, neules, cava i capons i embrutits amb les loteries (per compartir?) i els caganers, sovint descuidem allò que per als cristians és el principal: l’Adveniment de Jesús.
Ometem el nom de Jesús que, per als primers cristians era la raó de les seves reunions. Aquests, seduïts per ell, contemplaven les seus gestos i les seves paraules, s’identificaven amb la seva vida, mort i resurrecció i sentien que aquest Jesús donava sentit a la seva vida. Ell els donava força per “aixecar-se” i mantenir-se drets en mig d’un món tan aliè com el nostre.
Quan parlem del Naixement de Jesús ho fem alhora en passat i en present, de manera que diem “avui ens ha nascut el Crist” perquè la seva irrupció en el món encara és una sorpresa avui.
Va venir i encara ve, va predicar i encara predica, va morir i encara és mort i va ressuscitar i encara és ressuscitat.
El contemplem naixent entre els pobres i els emigrats com molts infants d’avui, escoltem una predicació mal rebuda per les autoritats del seu temps, com avui, lamentem la mort fruit del seu compromís com avui tants lluitadors per les llibertats  i rebem la seva resurrecció com esperó perquè nosaltres també ens aixequem sense por en mig del món que ens toca viure. Ens adonem que Ell forma part de la nostra existència, que vivim la seva vida, que compartim el mateix anhel de Justícia (Mt 5,6) que tenia Ell donat que enyorem un món millor que ell anomenava “el Regne de Déu” (Lc 17,20-21).
Científicament no podem precisar el dia ni el lloc on va néixer però si que podem celebrar que hagi vingut com un regal de Déu per la humanitat.  Amb el seu naixement celebrem la festa de Déu Pare que ha volgut donar-nos el Fill perquè tots fóssim igualment Fills de Déu. Passa igual quan neix un infant que només el mirem fascinats però felicitem els pares que l’han portat al món.
Com els primers cristians vivim seduïts per aquest Jesús que està en mig nostre i és vida de la nostra vida i diem com Sant Pau a la carta als Filipencs que, des de que hem conegut el Crist tots les altres atraccions ens semblen sobreres o coses perdudes comparades amb el coneixement de Jesucrist (Fil 3,7-8).
Que poca cosa és el Nadal si no mencionem el nom de Jesús que li ha donat la vida!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dijous, de desembre 11, 2014

ELS CREIENTS NO HEM D’ESTAR LLIGATS


La formació i pràctica cristiana que hem rebut de petits ens lligava a unes pràctiques (anar a Missa, fer uns dejunis, la indissolubilitat del matrimoni, el respecte als llocs sagrats...) de manera que semblava que aquestes eren el centre de la nostra fe. Havíem arribat a tenir por de no complir-les pel càstig que podíem rebre. Les pràctiques ajuden, certament, com pot ajudar la regla d’un convent per conviure d’una determinada manera. Però la fe és una altra cosa i qui la troba entra en un món de llibertat.
Per entendre’ns, si algú et pregunta si tens fe no facis càlculs, perquè no tenen res a veure. Pregunta’t només si has rebut beneficis o ajudes, si has tingut la companyia d’alguna altra persona que et reconeix. Això és la fe, i aquesta mena de fe no et lliga a res més, com no sigui l’agraïment.
I la fe en Déu? És el mateix. No augmenta amb les pràctiques religioses per exigents que siguin. La fe en Déu és el reconeixement del que has rebut, de l’Evangeli que has tingut als dits i has pogut llegir, de la bellesa de Jesucrist que està atent als cecs, coixos, forasters, viudes ... que eren els marginats del seu temps i que no té cap por de criticar amb molta duresa aquell temple que encara feia més esclava la gent. Aquesta valenta postura li va costar l’animadversió dels potentats del seu moment que van decidir eliminar-lo. El que reconeix la vida d’aquest home, no està lligat a res que no sigui l’admiració i l’agraïment. En comptes de sentir-te com presoner d’una religió, et sents molt més lliure perquè, si ets agraït, no tens cap altra obligació que la que t’imposes tu mateix per retornar una mica del que has rebut.  A qui? Probablement als altres que es troben més mancats i estan al teu costat. Els donaràs perquè tu has rebut molt. I ho faràs lliurement
Si ets creient en Jesucrist i et decideixes a estimar més els altres és perquè t’has adonat que tu has estat estimat primer (1Jn 4,10), si et compadeixes dels necessitats que tens a la vora és per fer-te deixeble lliure d’Aquell que feia el mateix amb els marginats del seu temps. Sempre són respostes lliures que no han de complicar-te amb cap angoixa.
S’hauria d’acabar el temps en què els  creients van com afligits pel carrer preocupats per si no han complert tot allò que està manat. Aquests estan lligats i aquesta cadena no els serveix de gaire. En la carta als Colossencs hi ha unes paraules que ens poden ajudar a entendre el que he dit:
Que ningú no us imposi res en qüestió de menjar o beure, o en matèria de festes, llunes noves o dissabtes.  Totes aquestes coses només són l'ombra de la realitat que havia de venir, és a dir, de Crist. ... Tot això són doctrines i prescripcions humanes sobre coses que es consumeixen amb l'ús.  Tenen l'aparença de normes plenes de saviesa, derivades de la religiositat, la devoció i l'ascesi corporal, però de fet no tenen cap valor i només serveixen per a satisfer la pròpia arrogància (Col 2,16-23).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de desembre 03, 2014

LES GRANS RECAPTES




Quan una entitat potent, com TV3 amb les “maratons” o una altra amb el “Recapte d’Aliments” fan una campanya per aconseguir diners o aliments, com que tenen molta anomenada i els mitjans li van a favor, recullen quantitat de diners o d’aliments segons el que hagin demanat. Aquests mètodes són propis del nostre poble, que comença a tenir experiència en mobilitzacions d’aquesta mena.
Amb això s’aconsegueixen dues coses molt remarcables: una, que es recull molt i sovint moltes necessitats queden satisfetes perquè s’ha recollit quantitat i el repartiment sembla que es fa amb serietat; una altra, que pel sol fet de mobilitzar i conscienciar la gent vers un problema determinat, es fa una gran denúncia a les administracions estatals i autonòmiques perquè aquesta mena de feina, sobre tot la que es refereix al menjar que arribi per a tothom, els tocaria a ells fer-la i no a la societat.
Però hi ha unes qüestions que cal posar sobre la taula. La primera és aquesta mena d’afany de dir i repetir que s’ha recollit més que l’any anterior, que és una mena de concurs per veure qui és més maco que desmereix la finalitat desviant l’atenció cap els organitzadors. Però hi ha una altra qüestió, que és saber qui ha escoltat els pobres? Si haguéssim de definir una escala de valors, el principal de tot, hauria d’ésser escoltar el pobre. Els que ho fan no tenen gairebé cap audiència i les campanyes televisives ens poden enganyar presentant-nos uns pobres determinats que fan caure la llagrimeta i els han triat perquè faran commoure la gent. Per això, al costat d’un gran recapte hi hauria d’haver uns contemplatius que destinen el temps a parlar amb els necessitats. Una feina que no es pot comptabilitzar com les tones de menjar o quantitats de diner. Si només es reparteix, les persones queden en segon terme.  Encara hi ha una altra qüestió: la propaganda gratuïta que fem a les grans empreses de consum alimentari que, a sobre del profit que els ve de la venda de molts més productes, queden com uns benefactors sense haver donat ni cinc. Això ens hauria de fer pensar. Vol dir que no estem del tot encertats.
Per això jo personalment desconfio  força d’aquests grans recaptes que, encara que els aliments aniran a parar als necessitats, sens dubte, obliden allò que hauria d’ésser prioritari: escoltar el que té necessitat.
Els ajuntaments tenen els seus mecanismes d’assistència social i se’ls ha de felicitar, però resulten insuficients per la quantitat de gent necessitada, i es troba a faltar algú que destini molt temps gratuït al costat dels que ho passen més malament.
Si no tenim en compte aquestes coses haurem de recordar aquelles paraules del Senyor que ens diu:
Quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta,  perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.  I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa (Mt 6,3-5)

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog