dijous, de gener 31, 2008

LA LLIBERTAT FORTA I FEBLE


              Ara venen les eleccions. Deixeu-ho dir abans que no tinguem els programes als dits. Tots parlen de les llibertats.

Uns ens diran que la llibertat és important perquè cadascú faci el que en vulgui dels seus diners.

Els altres defensen una altra mena de llibertat que és la de disposar del propi cos o de la vida pròpia demanant l'eutanàsia  i del cos de l'infant que està en camí.

Aquestes llibertats, tan les dels uns com les els altres són fortes i agressives. O maten o dominen. Ni les unes ni les altres no et desenganxen de tu mateix.

Perquè és agressiu disposar del propi diner? Perquè només en disposa el qui en té i el que és capaç de jugar amb el patrimoni (sovint heretat). No cal dir que disposar de la vida, ni que sigui de la pròpia és talment agressiu també.

No vaig contra els partits però que s'ho facin mirar (ho dic abans de sentir el que diran) ja que el que vol fer el que en vulgui del propi herari pot rebre aquella maledicció que trobem a  l'evangeli on Jesús li diu a aquell home que només acumula els seus béns: "Insensat, aquesta mateixa nit et reclamaran la teva vida i això que has acumulat de qui serà?" (Lc 12,20) i el que disposa de la pròpia vida oblida que nosaltres "no som nostres" (1Co 6,19) i no s'adona que qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.  Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? ( Mt 16,25-26). La vida és un do de Déu (pel creient, és clar) fins i tot la dels més petits i insignificants.

Però hi ha una altra llibertat que sembla feble. És aquella prové de l'experiència i del saber escoltar els altres. És una resposta cordial (de dins el cor). Un dia has trobat la pau interior en una reunió o amb un grup i ningú no t'empeny a tornar a reunir-te amb ells. Hi vas o hi deixes d'anar sense que et forcin. De vegades la teva inconsistència (Mt 13,20-21) et fa recular o altres vegades són els atractius del món del consum (Mt 13,22).  Et trobes que ets lliure i no fas servir la teva llibertat en allò que has experimentat.

Aquesta llibertat és feble perquè li passa com li succeïa a Sant Pau que deia: No faig allò que  vull sinó allò que detesto... Sé que el bé no habita dintre meu perquè sóc feble (Rm 7,15.18).

No és agressiva però és la resposta a l'Esperit que tens en el teu interior. T'adones que la tens i no la fas servir.

Us donaré una pista per poder valorar les ofertes que rebreu: Els que defensen la llibertat amb el diner no volen sentir a parlar de disposar de la vida (encara que amb els jocs de diners malbarataran els pobres)  i els que defensen la llibertat en disposar de la vida no acceptaran la llibertat amb els diners ja que no els permetria organitzar ells la societat. Dues forces agressives van a patacades entre elles.

Tot amb tot, ara que s'acosten les eleccions, encara que cap oferta sembli bona del tot, penso que és bo tenir el coratge d'anar a votar perquè si no ens governen els polítics que podem controlar, ens governaran els militars que no podem elegir. N'hi ha prou que siguem lúcids.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

diumenge, de gener 27, 2008

LES CAUSES I LES CONSEQUÈNCIES

 Massa sovint les confonem i veureu com moltes vegades ens fa patir aquesta confusió.

Començo amb un exemple: Un jove motoritzat estira la bossa d'una dona que camina pel carrer, la vella cau i dels cops queda greument ferida. La gent cerca de seguida el culpable: "És aquell de la moto!".  Però el que ha passat és una conseqüència. De què? De moltes causes: de la droga pot ser, de la família desestructurada en la que viu, del temps de presó en el que, en comptes de recuperar-se s'ha endurit, dels venedors d'estupefacients que s'han enriquit... Com veieu les causes són moltes però la nostra justícia (i la de tots els països) és tan feble que buscarà una sola causa i engarjolarà el jove que és tan víctima com la pobra àvia a la que ha tirat per terra. I tots tan tranquils per haver eradicat de la societat aquest jove indesitjable.

Un altre exemple: Una vaga d'escombriaires deixa la ciutat plena de bosses (com ha passat fa poc a Nàpols). El ciutadà aïrat de tantes bosses i de tanta deixalla dóna la culpa als treballadors. El ciutadà confon les causes i les conseqüències. La causa no és precisament el treballador. Poden ser moltes com ara el tracte laboral que reben, la reclamació de sous més dignes i fins i tot pot ser l'ambició d'alguns dirigents sindicalistes que volen estirar la corda fins a petar.

Un tercer exemple és el d'un grup que retè un hostatge i reclama uns diners o alguna cosa a canvi de no matar-lo. Si no s'accepten les condicions diuen que liquidaran l'hostatge i en diran culpable del que no ha escoltat les seves condicions. Com veieu és una altra confusió. La causa és l'extorsió que ells han fet i la culpa no es pot carregar als que no han respost a les seves demandes.

Què hem de fer si és tan difícil desllindar les causes de les conseqüències?

Primer de tot ésser humils i aprendre a escoltar perquè sempre hi ha noves motivacions de les que no ens havíem adonat. Però per damunt de tot fixar-nos sempre en la persona perquè cada persona és fill de Déu. Ho és la dona accidentada a la que li han robat la bossa i ho és el noi que l'ha estirat. És tan fill  de Déu el ciutadà que té la vila empastifada de brossa com el treballador que reclama el sou digne. És fill de Déu l'hostatge que serveix de moneda de canvi i en són els propis segrestadors.

La condemna a mort de Jesús és un exemple d'aquestes confusions. El condemnen per haver desautoritzat el temple (Mc 14,58) el mateixos que havien convertir la Casa de Déu en una cova de lladres (Mc 11,17).

Per això cada víctima d'aquestes confusions és un anyell expiatori sacrificat (com Jesús) que ens hauria de recordar que ja n'hi ha prou de càstigs i el que cal és el perdó que no consisteix en deixar les coses com estan sinó en veure com es poden recuperar cada una de les persones.

La carta als Hebreus diu que la sang de Jesús ha inaugurat un camí nou que passa a través de la cortina del lloc santíssim (He 10,20). Aquest "camí nou" ens neteja de tota consciència de culpa (He 10,22). Ho diré amb català d'avui: No cerqueu culpables (les causes) perquè casi tots som víctimes i penseu com ho podem fer per recuperar cada una de les persones.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

dimecres, de gener 16, 2008

LA MISSA D’ESQUENA A LA GENT

 Fa molt riure que els diaris hagin posat en primera plana, com a gran notícia, una Missa en la que el Papa va oficiar d'esquena a la gent. Fa gràcia perquè la majoria dels que ho comenten s'ho copien uns dels altres i fa anys que no han anat a Missa ni en saben un borrall.

Aquests mateixos periodistes demà publicaran una foto dels islàmics tots encarats cap a la Meca prostrant-se a terra i ho trobaran tan normal.

Jo sóc dels que van viure el canvi perquè en la meva jovenesa no hi havia cap altra mena de Missa que aquesta en la que el celebrant i el poble estan encarats vers el mateix Senyor.

Pels anys seixanta, amb motiu del Concili Vaticà II, casi totes les esglésies i parròquies van girar l'altar de cara el poble convertint la Missa en una mena de diàleg entre celebrant i poble amb el Crist al centre. Aquest nou costum encara és el que es fa majoritàriament a casa nostra (no pas en les esglésies ortodoxes).

Totes dues maneres tenen els seus pros i els seus contres perquè en les nostres esglésies, segons com es posa el prevere que la presideix, pot semblar més un policia que vigila el qui entra i el qui surt que no pas un pare que parteix el pa. Massa sovint em trobo gent pel carrer que em diuen: "Mossèn, vostè no m'hi veu gaire a la Missa" com si la meva feina fos la de passar llista.

Si el capellà s'ho fa i s'ho empesca tot ell sol, tant és que estigui de cara com d'esquena perquè assigna a la gent la única obligació d'anar a "oir" i no la de "participar". Aquest és el vertader perill.

No n'hi ha per escabellar-se amb els que ho fan d'esquena a la gent ja que ho fan de cara el Crist. Tot plegat ens ha de fer reflexionar en les següents qüestions:

-           És bo que prevere i gent es posicionin en forma de diàleg i que el Crist (el pa) estigui al centre. Jo ho prefereixo així, com ho fem ara.

-           És bo que no hi hagi cap altre protagonista que el Crist i tots els altres estiguin més pendents d'Aquest Centre que d'ells mateixos.

-           És bo que la gent participi llegint, escoltant, cantant, servint, donant-se la mà per la pau, combregant... així la Missa no és cosa d'un de sol.

-           És bo que quan ens donem la mà i quan mengem el mateix pa consagrat ens adonem de qui tenim al costat i ens sembli normal participar amb altres pecadors (com també en som nosaltres) perquè no són els que estan bons els que busquen el metge sinò els malalts (Mc 2,17).

No és impossible que, en una celebració en la que tots estan de cara el Crist (el que en diem d'esquena a la gent), es creï un clima de participació entre la gent. Hi ha molts més altres factors que la cara o l'esquena.

En les Misses multitudinàries (estadis, peregrinacions...) el prevere (o bisbe) que presideix, queda tant lluny que és igual que estigui de cara com d'esquena perquè la gent resta massa sovint al marge amb el rol d'oidora. Aquestes cerimònies són les úniques que veiem fotografiades i gravades en els medis de comunicació. És una llàstima.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

dimecres, de gener 09, 2008

BISBES MANIFESTANT-SE


Alguns bisbes s'han manifestat a Madrid amb altres milers de seguidors, demanant protecció per la família. No hi eren tots ni tampoc tota mena de cristians.

Molt bé! És una opció ben respectable.

Els preocupen els problemes de la gent i surten al carrer. Pot ser no van estar tant encertats quan algun va dir que "perillava la democràcia" amb la dissolució de la família perquè l'estabilitat de la institució familiar més aviat semblava més estable (de grat o per força) amb la dictadura. Jo també sóc partidari d'afavorir (no obligar) la família però no per la democràcia sinó en tot règim polític, ja que em sembla que és una causa noble i l'estabilitat faria més bé que mal. És molt poc d'equerres la defensa de les llibertats individuals (pròpia de la dreta més repatània) que porta a una barrija-barreja de les entitats familiars. Una altra cosa és que les lleis han de protegir  (no afavorir) tothom.

Però no em vull aturar aquí perquè penso que, en aquests moments hi ha uns problemes, fruits d'uns plantejaments diabòlics, que preocupen molt més i em sembla que seria ben evangèlic fer-ne una denúncia. Vull dir que m'agradaria veure jerarques de la nostra església avalant la denúncia que presentaré.

No és pas casual que en els últims anys les entitats financeres hagin animat tanta gent a fer hipoteques cada vegada de més llarga durada. Total que han convençut el client dient-li que el que s'havia de pagar no era tant i que a la fi acabarien propietaris del que compren. Això no us penseu que fos casual sinó que estava preparat pel que vindrà (ah, no culpeu els pobres empleats de les caixes que han fet el que els han manat).

Com que l'oferta era atractiva, molta gent del nostre país ha quedat endeutada i atrapada. Ara és el "seu moment" i aquests mateixos satànics programadors de la societat han fet apujar els tipus d'interès hipotecari (i sembla que ho faran més encara)  i la pobra gent, a milions, enganxada en la trampa, haurà de treballar mitja vida (de vegades fins a quaranta anys) per alimentar aquests "devoradors d'innocents". Ja veieu com és de fàcil robar als pobres!

Aquesta injustícia és semblant a aquella que va passar en un país centreamericà en el que una gran firma de llet per criatures regalava a les mares llets per als seus fills (de vegades fins a dos anys) i, quan va aconseguir desmamar els petits, els la començà a cobrar deixant indefenses les mares (a les que els oferien treball per poder pagar la llet). Tots els diners anaven a la mateixa caixa.

La denúncia que presento pels robaments que es fan amb les hipoteques, és molt més clarament evangèlica i per això, posats a demanar, m'agradarà veure quins eclesiàstics s'hi apunten. Dic que és més clarament evangèlica perquè s'assembla molt a la denúncia que feu Jesús contra aquells que, fingint pregàries i llargues oracions, devoraven els béns de les viudes (Mc 12,38-40) i també a la que feia el profeta Amós contra els que s'aprofitaven dels pobres del país (Am 8,4-10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

dimecres, de gener 02, 2008

BALANÇ DE L’ANY QUE HEM PASSAT

  Quan fa uns quants anys es va estrenar el canal català de TV hi va haver la discussió de si el canal seria normalitzat o provincià.  Provincià significava que es farien només coses folklòriques, seguiment de festes populars, algun partit de futbol... I normalitzat significava que havia de tenir noticiaris seriosos i pensadors i tracte institucional.

Recordo que nosaltres, des de la nostra terra, defensàvem la normalització i que no volíem tenir una emissora provinciana. La volíem institucional i normalitzada (així es parlava llavors).

Doncs amb el temps hi hem anat a raure al provincialisme i en poden estar contents els del centre de l'Estat que sempre haguessin triat això per a nosaltres.

En comptes del Nadal es parla del caganer i els programes que han fet els pastorets més distorsionats són els que tenen més audiència. No us ho perdeu: es fan amb diners públics. La gent vol i aplaudeix les grolleries. Ens hem tornat provincians i això engreixa el nombre d'espectadors. Fins i tot els que programen aquestes coses reben premis. Per una banda tractaran amb respecte el mes de dejuni islàmic i per altra banda potenciaran la carnestolta com si lo nostre (la nostra religió) fossin les bajanades. Els que volíem esdevenir poble amb dignitat ens hem de conformar en ésser no-poble. Fem el contrari d'alló que anunciava l'autor de la Primera Carta de Pere: Vosaltres que en altre temps no éreu cap poble, ara sou el poble de Déu; no éreu compadits, però ara ell s'ha compadit de vosaltres (1Pe 2,10).

Ara doncs totes les proclames d'un desig d'ésser un país independent fan riure perquè només sabrem fer anar els ordinadors però ningú no sabrà ni d'on venim ni quines coses han configurat la nostra manera d'ésser.

No em queixo pas de la llibertat d'expressió. Aquesta és un do que ara tenim i que no havíem gaudit en altre temps. Em queixo de la manca d'ambició cultural dels dirigents dels mitjans públics que, arrossegats per aquells programes que més visita la gent, van donant carn a la fera.

Els responsables de les cadenes privades bé saben prou que els creix l'audiència quan els actors de la petita pantalla s'insulten i criden i quan destapen secrets inconfessables dels famosos. Però al menys allò no ho fan amb el diner de tots.

A mi això em pesa més això que els desastres de les rodalies i les apagades que denoten el mal tracte que rep el nostre poble perquè això es pot arreglar. Per això trobo urgent elevar la dignitat d'aquells programes que podem fer sense que ningú no ens ho impedeixi. Si no, quina mena de poble bastirem?

Si voleu una comparació evangèlica la gent s'apuntava a veure la lapidació d'una adúltera (allò tenia audiència) i en canvi van abandonar el recinte, començant pels més vells, quan Jesús va proposar-los un principi teològic tan elemental com que cadascú miri el qui estigui lliure del pecat (Jn 8,2-12).

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog