VA D’ESPIES

És realment penós l'espectacle de veure com aquells que s'han guardat un roc a la faixa (una informació que pot desacreditar algú) el tiren quan més mal li poden fer. En els darrers temps els nostres medis escrits i televisius ens  delecten amb tota mena d'acusacions, unes fonamentades i altres no. Tot s'hi val!

Encara que algunes de les acusacions puguin ésser certes es crea un ambient de desencís entre la població ja que sembla que tots, sobre tot els que estan enfilats en llocs més rellevants, estan sota sospita. La gent del poble només rep la merda que escampen els ventiladors i pensa que no hi ha un pam de net. Crec que val la pena tenir alguns criteris i provaré de donar-los.

Primer de tot hem de saber que el que espia els altres és feble. Si, és feble! El que vol saber de la vida dels altres sembla fort per poder dominar però en realitat és feble perquè s'aferra al poder que té en aquest moment i farà caure qui sigui per mantenir-se. Els forts d'esperit es fien dels altres i no necessiten espiar perquè amb la seva vida ja en tenen prou. El que té l'Esperit a dintre seu pot dir: "prou feina tinc amb la pròpia vida i no necessito ficar-me amb la dels altres".

Els que són víctimes d'aquest assetjament, si són febles d'esperit, ho passen molt malament per la mateixa raó, per por de perdre el poder i prestigi que tenien. Si, en canvi els acusats són forts d'esperit no s'han de preocupar de res perquè ni que perdin els privilegis o quedin mal parats saben viure el moment present amb el que tenen i no ambicionen cap altra cosa.

Mirem l'Evangeli i fixem-nos com Jesús és molt dur contra els que espiaven la dona per poder-la acusar d'adulteri. Els retreu que el qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra (Jn 8,7).

En el capítol 7 de l'Evangeli de Marc diu que uns escribes  fariseus vinguts de Jerusalem (ep! Aquests venen de la capital i no com els altres ja que hi havia escribes per tot arreu) anaven a escoltar-lo. Aquests venien amb poder. Jesús no sols continua parlant d'allò que conversava sinó que ho explica ben clarament. Els diu que el que entra de fora de l'home no li fa mal (en clara al·lusió a la prohibició de menjar segons què i tocar segons què) i ho acaba explicant amb l'exemple del menjar dient que es pot menjar de tot i que el mal, en tot cas, està dintre del cor de l'home (Mc 7,1-23). No té por de dir davant d'ells allò que els ofèn. Perquè els havia d'fendre parlar del menjar? Perquè ells eren els mantenidors de tota mena de prohibicions.

Però en el Nou Testament encara hi trobem un altre fet d'espionatge ben curiós per cert. A l'Església de Jerusalem li arriben rumors que a Antioquia uns creients en Jesucrist que no eren jueus (eren prosèlits grecs) explicaven la vida i les gestes de Jesús a uns altres pagans. Els de Jerusalem sentien dir que l'evangeli s'escampava entre els pagans i enviaren un espia: Bernabé un jueu levita i xipriota. Aquest, tan bon punt hi arribà i veié els fruits de la gràcia de Déu, se'n va alegrar i els encoratjava tots a mantenir-se fidels al Senyor amb cor decidit,  ja que ell era un home bo i ple de l'Esperit Sant i de fe. Així molta gent fou guanyada per al Senyor.  Llavors Bernabé se'n va anar a Tars a buscar Saule;  el va trobar i se l'endugué a Antioquia. Durant un any sencer van viure en aquella comunitat i instruïen molta gent (Ac 11,23-26). Es va quedar amb ells i encara els va animar.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

PARLEM DE PAU

Picasso, amb el seu colom amb la branca d'olivera, tret del llibre del Gènesi (Gn 8,11) parlava de pau mentre, amb el seu disseny feia ingressos milionaris. El nostre exèrcit enviant tropes armades fins a les dents a l'Afganistan parla d'una missió de pau. Se suposa que si els ataquen (com ja ha passat), no els tiraran floretes sinó que respondran amb bales. Molts col·lectius del nostre país parlen alegrement de la pau sense dir-nos què faran en cas de rebre un atac. Com que portem vora vuitanta anys sense guerra ens sembla que la pau és el que vivim però ni veiem els pobles aixafats pels veïns, ni tampoc aquells que han estat trepitjats en allò que configura més fortament la seva identitat com la llengua, la ètnia i el territori. La pau és una altra cosa

No hi ha pau sense que algú aguanti molt. Mireu les famílies que, des de fora, semblen avingudes i pregunteu qui hi ha allà dintre que aguanta molt. Us adonareu que algú de la casa fa de pal del paller.

Mireu l'Evangeli. Jesús diu que trobarem la pau. Però abans ha dit que els deixebles es dispersarien i el deixarien sol, però que ell troba la força amb el Pare que està amb ell (Jn 16,32-33). Hi ha pau quan algú (Jesús com ara) és capaç de suportar molt i aquest ho fa lliurement.

Fa molt riure quan veus que alguns col·lectius fan manifestos per la pau i no diuen qui és el que està disposat a sofrir molt. Són tan infantils com aquells nens que quan els demanen que formulin un desig responen: "Que hi hagi pau!". Què saben ells què és això de la pau!

Jesús diu que ell ens dóna la pau que el món no dóna (Jn 14,27). Una altra mena de pau que es manifesta justament després de la seva mort i la seva creu. El ressuscitat apareix als deixebles amb la salutació de la pau. El sofriment ja s'ha donat: la seva mort infamant i sàdica però ell només parla de l'Esperit i del perdó (Jn 20,19-23). Ho pot dir perquè ha sofert molt. No mira enrere, no retreu res, no parla de cap mena de venjança ni reclama penediments. Només regala. Això és possible perquè ha parat l'esquena (Is 50,6). Ho diu molt bé la Carta als Hebreus: Jesús, durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s'ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen (He 5,7-9),

No hi ha pau sense que algú lliurement hagi aguantat molt.

En canvi quan el sofriment cau sobre el més pobre, encara que les bales i els canons facin silenci no hi ha la pau veritable.  Quan els palestins veuen que els van ocupant un territori uns que són més forts no hi ha sofriment lliurement volgut. És un presagi de guerra. Només falta esperar el temps que calgui fins que aquests agafin armaments. Quan la llengua i els costums d'un poble són burlats i trepitjats, no hi ha pau encara que ho sembli. S'està escalfant el cultiu que esclatarà quan hi hagi prou verí acumulat. Quan els pobles del món àrab es troben ocupats per les forces occidentals (com les nostres) per una gent que no entén res dels seus costums ni de la seva religió no es prepara la pau encara que es passi una temporada sense trets ni bombes. Quan puguin ja s'aixecaran i ho faran amb ràbia. Recordeu l'aixecament de Romania contra el darrer president dels comunistes o d'Italia contra el darrer Nazi.

En tots aquests casos no hi ha hagut un sofriment acceptat i acollit per algú fort capaç d'aguantar sinó el sofriment del poble. Llavors no hi ha pau ni n'hi pot haver

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

LA FAM , UN RÈCORD

De tant en tant els noticiaris ens aporten rècords de quantitats assolides en diferents camps de l'activitat humana. Solen ser xifes espectaculars en relació a l'activitat regulada, habitualment en realitzacions de caire simpàtic o simplement curiós, i tocant a vegades l'extravagància.

 

Fa uns dies se'ns feia avinent un trist, lamentable, horroróos rècord que, en lloc d'estimular un somriure o admiració, fa excruixir. Hem arribat, per primera vegada a la història, al per a tots vergonyós rècord del nombre de famèlics del món: mil milions. I si volem ser més precisos, la xifra exacta que es dóna és de 1.020 milions. Sí, ja hi estàvem a prop ja, amb el nombre de tres xifres que portaven el 9 al davant i que es s'anava donant al tractar sobre aquesta flagrant injustícia que plana sobre totes les consciències de la Humanitat, però és que des de l'any 1.970, en que la dada que es donava no arribava als 900, i havia baixat lleugerament fins al 1.996, a partir d'aquest ha anat ascendit deplorablement..

 

La notícia anava acompanyada de més dades: L'ajuda alimentària cau al nivell més baix dels darrers 20 anys que dispara el nombre de desnutrits, els quals han passat de 820 milions (!!) a 2.020 (!!!!) en només tres anys. Valga'ns Déu!

 

Les borses es tornen a animar, els bancs i caixes d'estalvi, per molt que es queixin per la baixada de guanys, en segueixen tenint. Hi ha dades de que en alguns països ja es comença a remuntar la crisi econòmica. Tot i així, l'impacte d'aquesta als països rics, preocupats per la pròpia situació, ha portat a rebaixar les aportacions d'aquests als païos pobres. L'ONU es queixa de que només han rebut 1.779 milions dels 4.585 pressupostats per a aquesta finalitat.

 

Mentre anem sentint parlar de sous milionaris de dirigents bancaris o de futbolistes d'elit. Que algun banc espanyol, enmig d'aquesta tan portada amunt i avall crisi, creix de forma espectacular. Que a l'emblemàtic país de la riquesa capitalista, els EEUU, desenes de milers de ciutadans d'allí moren cada any per culpa de la manca d'assegurança social sanitària. 1 de cada 7 habitants del planeta Terra està mancat del suficient menjar per a aportar una vida activa sense caure malalt.

 

"Amb menys de l'1% de les injeccions econòmiques que han fet els governs per a salvar el sistema financer global – deia la directora executiva del Programa Mundial d'Aliments de l'ONU – es podria resoldre la calamitat de milions de persones famolenques.

 

Podem veure que quan volem, realment som capaços de posar la inventiva al servei d'una situació millor. Un exemple són aquesta colla de científics que, a nivell internacional però liderats per l'Hospital Clínic de Brcelona, han trobat aquesta teràpia per rebaixar en un 30% els casos de malària en nadons africans menors d'1 any, i això a través d'un fàrmac que costa menys de vint cèntims d'euro, i que estan a la recerca d'altres remeis  pels casos que encara no poden ser coberts per la combinació de les substàncies que han experimentat per a solucionar-ne ja la part esmentada.

 

Quan podrem donar el rècord a la inversa? Oi que només falta proposar-s'ho

Mn. Josep Mª Mas

LA CRISI I ELS RICS

El dia passat vaig insinuar la diferència que hi ha entre els rics que acumulen i els que donen feina.

Posem per cas: un nen que acapara coses i de tot el que troba en diu "és meu" és un ric que acumula. Els pares ja sabran ensenyar-li que haurà de desprendre's de tot de mica en mica. El nen està en pecat (original) però sense cap culpa. Quan aquest nen es farà gran si continua acumulant  béns, diners, propietats... serà un pecador en el sentit de l'Evangeli. La societat actual ha aconseguit una cosa que no havia passat mai a la història, que els rics que acumulen no se'ls veu per enlloc, per la facilitat de posar els seus dipòsits en paradisos variats sense importar-los que en fan del diner els que els guarden. Mai no hi havia hagut tantes i tan grosses fortunes amagades. Aquests són pecadors davant Déu.

Jesús critica durament els que tenen i retenen diner o volen omplir els graners. Diu Lluc que els fariseus es reien de Jesús perquè eren amics del diner (Lc 16,14). Jesús parla molt durament contra el ric que en la seva opulència és incapaç de veure el pobre Llàtzer que està plegant les engrunes que cauen de la taula. Fixeu-vos com no diu ni que el maltractés ni que li pagués poc. Ensenya la maldat de no veure el pobre que té al als seus peus (Lc 16,19-31). Per altra banda la maledicció que llença Jesús contra el ric que només pensa en omplir els graners és terrible. Li diu: Insensat, aquesta mateixa nit et reclamaran la vida i tot això que has acumulat, de qui serà? (Lc 12,20). Jesús fa un judici molt dur contra aquell servent que havent estat perdonat no és capaç de condonar els pocs diners que li devia un altre (Mt 18,28-35).

Però no tots els rics són jutjats amb la mateixa vara. Jesús fa elogi d'aquell propietari d'una vinya que dóna feina als treballadors i va a cercar-ne de nous a l'hora tercera, la sexta, la nona...  i a la fi és generós amb als darrers de tots (Mt 20,1-15). També fa elogi d'aquell que, havent obtingut deu talents els fa rendir i n'aconsegueix deu més. El talent era un pes de balança (d'uns 32 Kg aproximadament, segons els indrets) i tenir el talent significava donar vida a la ciutat. El que el tenia es convertia en notari de les compravendes de la ciutat. Enterrar el talent era paralitzar el comerç. Per això Jesús elogia el que, tenint-lo el treballa i està per la gent (Mt 25,14-30). Igualment aplaudeix el prestador que és capaç de perdonar aquell que li devia molts diners (Lc 7,41-43) i al rei que va perdonar els deu mil talents a aquell que li suplicava demanant compassió (Mt 18,23-28).

Com veieu l'Evangeli critica els tenen diners per acumular-ne més, com passa molt sovint amb cantants i esportistes d'élite (per més que muntin unes ridícules campanyes de fer-se fotografiar donant regalets a nens malalts) i com passa amb els grans hisendats que no tenen cap compassió en desprendre's de gent per tal de mantenir els seus cabals sovint amagats en paradisos fiscals. Aquests hauran de donar compte davant Déu.

Però també l'Evangeli elogia aquells que, tenint una empresa petita o gran, fan els possibles per aconseguir que els seus diners (i tot el valor de la seva empresa) serveixin per donar feina i fer funcionar la ciutat.

Massa sovint no tenim tots els elements per jutjar el tancament d'una empresa. Només Déu condemnarà aquell que només ha pensat amb el seu enriquiment  i absoldrà el qui no ha trobat manera de mantenir-se i donar feina als altres, tot i haver-ho intentat.

Hem de mantenir-nos vigilants si nosaltres mateixos som d'aquells que, quan puguem, amuntegarem diner sobre diner. Déu ens jutjarà en el nostre interior.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

POR A QUE EL POBLE PARLI

           Al posar-me a escriure avui, tinc a la ment un dubte i dins el cos una por.

 

Em creia que estàvem en un país lliure, on cadascú podia expressar sense trabes les seves pròpies opinions i més encara les conviccions que el mouen des de la més pregona profundititat del seu ésser. A jutjar pel que està passant aquests dies, he de concloure que vivia al cel de les oques. D'il·lusió també es viu, diuen, però aquesta, noi, ben sovint rep fortes garrotades que ens la deixen ben tocada.

 

Per tant el dubte és si puc escriure, si puc opinar lliurement. Ara, cada vegada que vulgui escriure, em pregunto si no hauré d'acudir als tribunals perquè em permetin dir el que, sigui encertat o no, cregui que haig de dir. I la por és la de que, si no ho faig així, vagi contra la llei i per tant em pugui caure el pes d'aquesta, que es veu que és molt gran, de molt volum i pes, amb les consegüents conseqüències.

 

Em diràs, amable lector(a), que n'estic fent un gra massa. Que sí, que m'hi he ben esplaiat en el gènere irònic. Però, ¿qui em pot negar que no es contradictori que un servidor aquí, en aquest periòdic, i en lletra impresa, pugui deixar-hi plasmat públicament, i a mercè de la consideració dels lectors(es), unes consideracions sobre això o allò altre, i que un col·lectiu a qui es vulgui consultar, pel sol fet de ser–ho, se li negui el dret? Només ho deu diferenciar el nombre.

 

Ahhhh! Ja ho entenc, en democràcia el nombre, que és precisament la seva base, és el que és tem. I més: En nom precisament de la tan portada amunt i avall, democràcia, una majoria – ni que puguin ser un conjunt de minories que fan majoria - al poder pot denegar la veu a una colla que en un determinat sector (municipi, per exemple, o autonomia, per no citar – no cal atrevir-s'hi  - una nació) vulgui dir-hi la seva.

 

¿Per què aquesta por a que el poble, siguin més siguin menys, parli? Por a que? Por a que una consulta simplement pugui opinar? I el curiós del cas és que es prohibeix, no només fer consultes sobre temes vidriosos – llegeixi's, per exemple, independència d'una nació que estigui, vulguis o no, dins una altra per la força que precisament podria desbancar pacíficament aquesta consulta –, sinó, valga'ns Déu!, qualsevol referèndum, ni que sigui per canviar uns orinadors públics de lloc, per continuar citant exemples.

 

Quina por! Por emparada de les legalitats que vulguin, però que fa un tuf d'interessos creats prepotents, que no vegis!

 

Déu Nostre Senyor ens ha deixat completament lliures de pensar, dir i fer. Qui som nosaltres per esmenar-li el projecte? I mira que és Déu Omnipotent! Després hom ja s'ho troba si deixa de banda el que Ell ens proposa. Però és que és un Bon Pare, no un pare-pedaç que amb l'excusa de protecció del fill ho programa tot i el priva de que creixi per la pròpia experiència, incluïts els errors, però també els encerts, eh!.

 

Tornem a tenir davant la Diada de l'Onze de setembre, i tenim aquest impediment de manifestar la nostra voluntat organitzativa nacional; l'Estatut encara al Tribunal Constitucional on s'hi sotmet a judici un text aprovat en referèndum, autoritzat, clar, aquest pel poder central; la gran calerada del suposat pla de Finançament autonòmic que permet que nosaltres, acusats sempre de rics, hàgim per exemple de contribuir a pagar els ordinadors escolars mentre que a les altres autononomies que nosaltres subvecionem, es paguin totalment dels fons públics

 

I deixem-ho aquí, que no acabaríem mai i hem de celebrar la Diada. Ja podem celebrar ja si…

 

Josep Mª Mas prev . Rector d' Artés

QUE PAGUIN ELS RICS!

És  una expressió molt llaminera que atrau vots però no té gaire sentit.

Us diré el per què.

Un dia un jovenent que havia guanyat les primeres cinc mil pessetes (d'aquell temps) va dir: "Les portaré al banc". Un expert li va contestar. – No ho facis. Més et valdria que compressis accions del banc".

Aquest consell ens fa veure el que passa: Que els rics no tenen diners sinó que guarden els dels pobres.

Vol dir que si un govern carrega contra els que tenen diners als bancs els perjudicats són els pobres que els tenen dipositats. I si un govern decideix carregar impostos als bancs aquests els paguen amb els cabals dels que els tenen dipositats (que són els pobres mitjanets) apujant les comissions i rebaixant els interessos. Sempre paga el mateix.

Si uns governants volen fer pagar als que cobren els sous més alts amb aquella dita que fa "els que cobren més que paguin més" tampoc no ho resol perquè els rics s'apugen una mica més els sous i santes pasqües. D'on trauran els diners per l'augment de sou? De la mateixa butxaca de sempre, del pobret mitjà que ha dipositat els diners a l'entitat o del comprador d'aquell producte que elabora el fabricant.

Mireu els sous (esgarrifosos) que cobren esportistes d'èlite. Com s'ho fan? Demanen una quantitat lliure d'impostos que vol dir que no volen saber res del que es quedarà el govern (que el club s'entengui amb hisenda). I nosaltres callem!

El panorama, com veieu és una mica desolador perquè tot recau sobre les mateixes butxaques.

Les possibles solucions no passen pels governs que no poden fer gran cosa. Els de dretes ja estan amb conxorxa amb el capital i els que professen l'esquerra, quan han governat sense entrebancs, també enriqueixen les seves èlites i menyspreen els pobres de la mateixa manera que els altres. O, si no, mireu la història.

La solució passa per nosaltres. El que se'n adoni que clami. Ja he dit que callem davant els disbarats que cobren els futbolistes. La paraula denunciadora del qui no te por a parlar és molt més forta que les mides que poden prendre els governs. Per què? Perquè aquests reben préstecs dels que haurien de multar. Però, encara que semblin forts, són molt sensibles al clam del poble. Recordeu aquell que no va tenir por i va exclamar: ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!  Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! i quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes! (Lc 6,24-26). Hem d'ésser nosaltres perquè els mateixos diaris estan  mordassats pels qui paguen els anuncis.

Però hem de saber distingir. No és el mateix clamar contra el que només acumula cabals que contra aquell que amb els seus diners (que els fa produir) dóna feina a molta gent. La denúncia de Jesús és contra el que guarda el els seus béns i engrandeix els seus graners (Lc 12,20). En canvi no critica pas aquell que els fa rendir el talent en bé dels altres; aquest rep l'elogi de Jesús en l'Evangeli (Mt 25,20-21) Cal recordar que els talents eren uns pesos per amidar el comerç i que, amagar els talents suposava paralitzar la compra-venda en la ciutat. És el mateix pecat del qui té molts diners i no els posa en circulació.

Però hi ha encara una altra cosa que podem fer i no és ridícula: Proclamar el valor de la compassió en favor del necessitat. No tant per ajudar el qui no té, que ja és cosa bona, sinó perquè aquell que, de pobre, ha après a ajudar els altres, si un dia guanya diners, no serà gasiu i no tindrà tant afany acumulador, com acostuma a passar.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

“UNA ALMOINA PER DONAR LLET AL NEN”

       Un dia hi havia una família captant als que sortien de Missa de 11 que els donessin una almoina per donar llet al nen. Quan van haver sortit tots els assistents a la Missa aquella família en bloc anaren a comprar i menjar-se un gelat per cada ú. Alguns que ho van veure es van escandalitzar i deien: "Mira el que n'han fet dels diners per la llet del nen".

Aquella gent, a ple estiu, tenen dret a comprar-se un gelat com fem la majoria de nosaltres? O no?

Amb quins diners?

La resposta és molt senzilla. Quan donis una almoina no et preocupis gaire del que en faran perquè cada família, cada grup o cada ONG administra el que té segons les necessitats. Si alguns et diuen que és per apadrinar un nen pensa que probablement cuiden un centenar de nens i no en vestiran un mentre els altres estan despullats.

Quan algú ha volgut viatjar a un país on hi ha un nen apadrinat sovint han tingut una decepció. Feina a trobar el nen en mig de tots els altres.

Què hem de fer, doncs?

També el govern ens diu que augmentarà els impostos per pagar més pensions i tots sabem que només de rebre els diners se'ls gasta pagant la primera factura que li passa pel davant. Amb els governs hi ha una diferència: que no fem cap donatiu sinó que ens els prenen. Tenim el recurs d'elegir uns altres governants en les properes eleccions.

Torno a preguntar què hem de fer amb els diners oferts en caritat?

Doncs molt senzill. Si donem diners els hem de fer arribar a una organització que ens mereixi confiança i no preocupar-nos gaire si han comprat llet per al nen o si hem apadrinat una vaileta.

Si aquella família et mereix confiança has de comptar que administrarà els diners equitativament. Si no, no cal que els donis res perquè, quan es concreta tant el que se'n farà dels diners, ja pots comptar que t'enganyaran.

Tots estem d'acord que hi ha un tipus de famílies i organitzacions que, quan més tenen, més malgasten. Vol dir que haurem de fer servir el nostre cap i la nostra intel·ligència per donar-los coses o bé oportunitats que els ajudin.  Si no és així, no ens queda altre remei que fiar-nos d'ells, ens diguin el que ens diguin del que en faran de l'ajuda.

Gràcies a Déu hi ha organitzacions que ens mereixen tota la confiança i no cal que ens expliquin que donaran llet als infants.  Hem de fiar-nos dels que s'ho mereixen i ajudar-los. Recordeu que Jesús deia: Dóna a tot el qui et demana (Lc 6,30) i també que la teva mà dreta no sàpiga el que ha fet l'esquerra (Mt 6,3). Hem de fer servir la generositat i també la intel·ligència.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS