dimarts, de novembre 24, 2009

EL PROBLEMA NO SÓN LES LLEIS

              Els polítics es fiquen en camises d'onze vares quan decideixen coses tècniques per majoria de vots. Poso per exemple que si el país Valencià decideixen que la llengua que parlen no és la catalana el que aconseguiran és desviar les subvencions però no canviaran en cap cas el concepte que, com a menys, ho ha de decidir la comunitat educativa o algú coneixedor del problema. Quan es discuteix sobre la llei del valencià ens equivoquem de tema. El problema no és la llei sinó el problema és la llengua.

El mateix passa amb la definició del que és una nació. Els polítics aconseguiran subvencionar o negar el pa i la sal a qui cregui amb la pròpia nació o amb una altra però quan el debat es centra en les lleis ens equivoquem de tema. La llei és per indicar-nos qui té el poder en aquest moment.

Imagineu que el debat sobre la pena de mort es basa en el crim prou gruixut i ben demostrat. Tothom hi dirà la seva, però el vertader problema consisteix sempre en preguntar-nos si un home (ni que sigui jutge) té potestat per treure la vida a un altre. Mentre el discurs no se centri en allò que és principal el debat serà inconsistent i es discutirà si en aquest cas o en aquell altre es pot aplicar la pena de mort.. Serà un debat sense intel·ligència.

Si heu entès el que he dit no us costarà gaire entendre que el debat de l'avortament no s'ha de centrar en les lleis com estan fent ara defensors i detractors. Qui són els polítics per dir si la vida és a la primera o a la quarta setmana? Qui és el polític per decidir que una vida encara no té importància i quan ja en té. El problema no és la llei sinó que el problema és el mateix avortament. D'aquí uns anys s'esgarrifaran amb la lleugeresa amb que nosaltres hem tractat un tema tan important que consisteix en si la mare ha de promoure la vida del que té en el seu si o bé l'ha d'eliminar. D'aquí uns quans anys no entendran les xifres enormes de nadons eliminats en la societat del nostre temps. No és cosa de lleis sinó de sentit comú. El polític decidirà, en tot cas, la despenalització però mai ha d'entrar en el debat científic perquè no li correspon.

Imagineu que, a la fi, el governant imposa el concepte del dret a avortar. Molt bé. Doncs a la Xina tranquil·lament amb la nostra llei podran eliminar els nadons si són nenes perquè per raons que desconec els matrimonis tenen com a desgràcia parir nenes i no nens. El problema no és la llei sinó el mateix avortament i la pregunta intel·ligent és a veure com ha d'estimar la mare el fill que tot just ha concebut i guarda en el seu si.

Quan a Jesús li presenten una dona que ha comès adulteri la pregunta que li fan és sobre la llei: La nostra llei – li diuen-  ens mana matar aquestes tals(Jn 8,5). Ell prescindeix de la llei perquè el vertader debat està en la persona i no en el legislador i els fa la pregunta que els ajuda a anar a fons de la qüestió: El qui de vosaltres estigui sense pecat que tiri la primera pedra (Jn 8,7). Ve a dir-los "qui és un home feble o qui són uns homes febles per decidir sobre la vida d'una dona feble com ells?" Aquesta és la pregunta fonamental que ens ajuda a centrar el tema. No es tracta de veure què diu la llei ni tampoc de quina llei hem de fer sinó de preguntar on hi ha les persones i com les hem de estimar i salvar.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

 

dimarts, de novembre 17, 2009

TENIM FIL DIRECTE AMB DÉU

         Un creient com ets tu sap, des de petit, que pot resar des de qualsevol lloc; més encara sap que aquest Déu de Jesús el té sempre a la vora caminant al costat teu. Un creient com ets tu, sap que el moble millor de qualsevol església són les persones: tu i els altres, que us trobeu per pregar junts i per constituir una petita (de vegades insignificant) comunitat.

Què fa l'Església si cada fidel ja té el fil  directe amb Déu?

El bisbe i els preveres, en nom de l'església, són ordenats (han rebut el sagrament de l'orde) per servir aquestes comunitats.

Com?

1.- El bisbe i els preveres serveixen ajudant a trobar i proclamar la Paraula de Déu present en mig nostre. Aquesta Paraula ens ve en forma de Lectures (per escoltar) i de Pa (el Pa Eucarístic) per alimentar. Aquest do de Déu ens ha vingut pel Baptisme que també ens han administrat els preveres ordenats. Junt amb això i com a conseqüència, han d'animar als fidels a trobar per ells mateixos la Paraula fent lectures bíbliques o grups de formació a fi de descobrir aquest Déu que ens parla i ens alimenta no només en les celebracions sinó en qualsevol lloc.

 

2.- El bisbe i els preveres estan ordenats per animar a descobrir, en l'altre, un fill de Déu necessitat i crear ambients litúrgics que ho afavoreixin. De la Celebració Eucarística n'han de sortir les visites als malalts i presos, l'ajuda als necessitats com la fa Càritas (que som tots) i el respecte i l'atenció a tot el que ens ho demana. Per això l'església ens ofereix, a més de l'aliment de la Paraula i el Pa (també pel que no en té per menjar), el sagrament del Perdó per aixecar-nos i aixecar tot aquell que necessita un cop de mà.

 

3.- El bisbe i els preveres estan ordenats per ajudar a descobrir l'Esperit que hi ha en l'interior de tots nosaltres. Per això promouen pregàries litúrgiques en les que hi hagi silencis, estones de contemplació i altres medis que fan descobrir l'Esperit, com un guerrer valent en el nostre interior que ens dóna força per superar tota mena d'adversitats. Per això, a més de la Paraula i el Pa; a més del sagrament de la Reconciliació; hi ha el sagrament de la Confirmació (confirmar la presència de l'Esperit en nosaltres).

 

Totes aquestes actuacions dels ministres ordenats (sacerdots i bisbes) que poden ésser excel·lents medis per trobar el Pare (en la Paraula i en el Pa) el Fill (en el servei al germà necessitat) i l'Esperit (en la força del nostre interior) en cap cas impedeixen que cada cristià tingui fil directe amb Déu. Són un servei que l'Església fa per ajudar i mai per posar cap mena obstacle entre cada creient i el Déu de la vida. Ens anirà bé recordar aquella actitud de Jesús envers Zaqueu que era tingut per impur pels jueus practicants i fidels. Recordareu com Jesús els va dir que aquell també era fill d'Abraham (és a dir, un bon jueu) per més que seguís cobrant impostos en favor dels romans (Lc 19,1-10). Ni tan sols aquest cobrador de l'impost dels romans no va quedar exclòs del projecte del Regne que tenia Jesús, ja que Ell ha vingut a crear nous lligams (on s'havien trencat) amb el Déu que ens vol salvar. Vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1Tm 2,4).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

dimarts, de novembre 10, 2009

LES PROHIBICIONS I EL PODER

                  Ho trobareu estrany però a l'Evangeli, a manca de poder no hi ha prohibicions. Aquell Jesús, home de Galilea va morir impotent (sense cap mica de poder) i només tenia la paraula per això parlava, increpava, insistia, demanava, invitava, però sobre tot presentava models a seguir, sigui de manera explícita dient: Ves i fes tu el mateix" (Lc 10,37) sigui presentant-los amb paràboles que dibuixaven una nova manera d'actuar. No prohibia. Només manava (donava ordres) als esperits immunds i als dimonis que posseïen la gent perquè deixessin lliures les persones.

La nostra església, seguidora de Jesucrist, ha passat èpoques de tot però, quan en temps medievals o en temps no tan llunyans ha tingut poder, massa sovint ha fet servir les prohibicions.

No fa tants anys hi havia els llibres prohibits, les pel·lícules prohibides, ... com si el mal ens vingués de fora. Tot el que entra de fora no fa mal a l'home (Mc 7,18) perquè (igual que el menjar) passa al ventre i es treu fora, el cos sa elimina allò que no convé i l'anima sana sap destriar entre tot el que veu o sent. El que fa mal no és pas el que ve de fora, el que podem veure o sentir sinó  la maldat que hi ha dins del propi cor d'on surten totes les intencions dolentes.... (Mc 7,20-23). Els que van viure el "maig del 68" recordaran allò que tan es repetia: "Prohibit prohibir"

Fixeu-vos en la diferència que hi ha entre proposar un model a seguir, com feia Jesús sabent que a molts no els interessarà (i els hem d'estimar igual), o bé manar o prohibir actes o celebracions.

Quan el jerarca de l'església prohibeix un acte o una celebració vol dir que ha perdut el sentit de l'Evangeli i se situa en la mateixa indignitat dels dictadors que volen controlar la vida i les activitats de tots els seus súbdits. Recordem allò que Jesús deia: No serà així entre vosaltres. El que vulgui ésser primer es farà el darrer de tots i el servidor de tots com el fill de l'home que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir. (Mc 10,43-45). El que vol controlar la gent se situa en aquella església de l'Edat medieval.

Si no es pot impedir res què ens resta? Sempre ens queda el valor de la paraula que anima, increpa, denuncia, crida, proclama, protesta, invita... Totes aquestes coses es poden fer sense tenir cap mena de poder. Precisament la força dels cristians és i ha estat sempre la Paraula.

El qui prohibeix no és pas el fort, només ho sembla, sinó que és el feble perquè té por. Per por Pilat va fer assotar Jesús quan es va adonar que la multitud li cridava (Jn 18,40-19,1). Per por Pilat va fer crucificar Jesús quan va témer per la cridòria de la gentada (Jn 19,15-16); dos actes que semblen de poder, perquè va fer sentir la seva voluntat sobre un home condemnat, però només ho aparenten perquè realment són actes de feblesa. Pilat demostrava el seu desconcert quan va preguntar a Jesús què cosa era la veritat (Jn 18,38) retirant-se nerviós sense esperar contestació. La resposta li va donar Jesús mateix quan li va dir: No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt (Jn 19,11). Li diu, com veieu, que la veritat que Pilat vol indagar consisteix en adonar-se que l'únic poder ve de Déu i que el qui el suplanta es fa encara més culpable.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

divendres, de novembre 06, 2009

ESTIMAR ÉS ESTAR A GUST PLEGATS

          De tant en tant, quan acompanyo alguna família per la mort d'un familiar algú em diu: "La mare ha estat un regal per a tots nosaltres". És una manera de dir que tots es trobaven a gust al seu costat. Vol dir que aquella persona sabia escoltar i sabia morir perquè els altres visquessin.

Estimar és donar i rebre. Aquests eren ben conscients del molt que d'ella havien rebut.

Un altre fet. És trist però és real. No és de Navarcles, que si ho fos, no el posaria. Una família tenen la mare velleta que s'ha posat malalta. L'home truca al seu germà i li comunica per si la vol venir a veure. La resposta el va deixar glaçat. "No hi ha un pont al vostre poble? Doncs tira-la daltabaix". Al cap de poc l'àvia va morir i aquest que havia dit això estava amb cara de commogut a primera fila rebent el condol dels presents. Com pot haver-hi tant d'odi acumulat amb el germà o pot ser amb la mare? Si hem dit que estimar és estar a gust plegats i que és "donar i rebre" aquí no hi ha cap de les dues coses.

Però ens podem confondre amb això de donar i rebre perquè no sempre rebem  en reciprocitat. Vull dir que no sempre ens tornen amor per amor, sinó que donem perquè hem rebut i hem rebut molt.

Per això és important saber discernir tot allò que hem rebut dels altres al llarg de la vida, que és molt més del que a primer cop d'ull albirem.

Que hem rebut? Primer de tot el sosteniment en la nostra infància, la llengua que parlem, les festes que celebrem, els amics que s'han preocupat per nosaltres, els mestres o catequistes que hem tingut, l'apreci dels nostres familiars. Tot això ja ho tenim. Com també les paraules d'ànim dels que ens aprecien i volen que ens en sortim. Hem rebut molt i no ens en adonem perquè tot allò que els altres ens han donat ens sembla normal. Si estimar és "donar i rebre"  no ens costarà gaire donar (encara que el receptor no s'ho mereixi) quan hem sabut contemplar tot el que els altres ens han ofert.

Amb paraules senzilles: Estimar és trobar-nos a gust amb els altres i alegrar-nos de tenir-los. Això suposarà molt sovint perdonar i aguantar però la força per poder-ho fer la trobem precisament a causa del que ja hem rebut. Ja tenim el cistell ple i podem estar  disposats a treure del nostre tresor coses noves i velles (Mt 13,52) per donar-les a qui les necessiti.

Mirant-ho des del cantó negatiu: Si no som capaços de veure el que ens han donat els altres la nostra vida serà un constant lament de les dificultats per conviure, del que ens exigeixen els altres. Si no sabem veure allò que ja tenim, la vida ens semblarà dura i, en moments de tensió, se'ns poden escapar respostes tan apres com la que he posat en l'exemple del començament.

Els seguidors de Jesucrist no som pas millors que els altres però quedem bocabadats quan llegim a l'Evangeli que Jesús donava gràcies al Pare perquè els petits i els senzills entenien aquestes coses. Deia Jesús: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar. Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.» (Mt 11,25-30)

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog