SOLUCIONS AFRICANES ALS PROBLEMES AFRICANS

         Els nostres governs analitzen els nostres problemes i faciliten medicació i remei per les malalties i mancances que més afecten al món occidental: problemes de cor i sanguinis, diabetis, i, per part del jovent preservatius i facilitat d'avortament. No dic que facin bé. Només dic que aquests són els nostres problemes i els governs donen aquests remeis. Sovint ho fan sense una pedagodia. Llavors en comptes de solucions esdevenen tragèdies.

Però a l'Africa tenen uns problemes molt diferents. Un dels principals és l'expoliació de matèries precioses i de fusta que els occidentals els estem prenent sense demanar-ho als que passen fam. Contra això se'ns acut la solució del 0,07 % que és un retorn unes dues-centes vegades més petit del que els prenem. Pensem per ells i tan feliços! No ens els hem escoltat.

Un altra problema és la SIDA molt estesa pel masclisme de la població i per la manca de preparació que tenien davant un problema tan ingent. Generalment les dones africanes casades i no casades, no tenen la capacitat per negar-se i han de plegar-se als desitjos dels mascles. Sense pensar-nos-ho gens se'ns ha acudit enviar-los tonelades de preservatius (així ho ha publicat algun irresponsable del nostre govern espanyol). No els hem escoltat. Hem pensat per ells des dels nostres seients tan ben asseguts.

Què resolem amb això? Només estenem l'epidèmia. Per què? Parlo de l'Africa. Si sabeu que un territori com la comarca del Bages, a Rwanda, disposa només de dos o tres metges calculeu quanta gent entesa està preparada per explicar-los de què va la cosa. Unes monges arriben a dues-centes dones en un "foyer" de formació i alguns universitaris estaran al corrent mentre el noranta-tants per cent de la població rebrà el preservatiu com un regal del savi occidental que els diu: "Practica tan sexe com vulguis que aquesta és la solució de tots els mals". Evidentment l'epidèmia, que és molt estesa, s'expandirà.

Uns bisbes africans (Conferència Regional de l'Oest d'Africa) diuen això que trobo molt enraonat: "No es pot superar el problema del SIDA únicament amb slogans publicitaris. Si no s'inclou l'ànima, si no se'ls ajuda, no es pot pas resoldre aquesta plaga amb la distribució de preservatius. Tot el contrari: correm el risc d'augmentar el problema".

Els que han criticat el Papa per les seves paraules referint-se a l'Africa, no han visitat en aquest continent i no saben que la carència més gran és la de la formació. Però encara hi ha més: les ètnies més discriminades queden fora de l'escola i de les ajudes que els venen dels governs d'Occident que passen pels seus governs i no arriben als pobres que són majoria. Probablement el Papa només va errar oblidant un adverbi que després l'oficina de la Santa Seu va afegir al publicar les seva paraules. Havia d'haver dit que "generalment a l'Àfrica, la distribució massiva de preservatius fa més forta l'epidèmia". Penseu-ho i veureu que tenia molta raó.

Mentre estant nosaltres tanquem els ulls al gran i principal problema que és, com he dit al començament, l'apropiació de la riquesa i els recursos africans i que, per resoldre'l no se'ns ha acut altre remei que un misèrrim 0'07 %. I d'aquest problema, que genera la pobresa i bona part de tots els altres, no en parlem. El pontífex en va parlar però els titulars dels nostres medis el van silenciar i es van quedar amb el preservatiu.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

HEM DE SER MODERNS?

 

 

La veritat, no em va fer gens de gràcia el somriure amb que la ministra de sanitat (disciplina que com a mínim és dubtós li escaigués aquest títol en l'afer que l'ocupava) del govern central estatal presentava la setmana passada als mitjans de comunicació la nova llei referent a l'avortament (interrupció de l'embaràs en diuen eufemísticament) i a sobre ho donava com a una aposta per la modernitat.

 

                

                L'acepció comuna de modernisme - deixant de banda per exemple la molt lloable aportació artística d'un corrent que rep aquest mot -, de ser modern, l'entenem diria com a un estar al dia, anar d'acord amb els cànons dels corrents intel·lectuals, artístics, polítics, de modes, de diversions i esplais, i fins i tot religiosos que imperen al monent, per contraposició al passat de moda, del que encara està anclat en els capteniments d'antany, ni que siguin aquests d'un ahir ben pròxim, i també del futurista que alguns, en el cobdiciat art d'endevinar, pretenen avançar.

 

Ampliar els plaços per a poder eliminar impunement la nova vida humana que s'obre pas progressivament, fins a 12 o 22 setmanes segons els casos; poder decidir-ho les menors de 16 anys sense cap intervenció dels qui legalment encara són responsables d'elles i que encara les han de mantenir; posar a lliure disposició sense recepta mèdica l'anomanada píndola de l'endemà, avortiva, tot i els avisos científics i mèdics de la perillositat de la seva repetició que es dóna ben sovint degut a la freqüència de relacions genitals. Tot això és dissortadement ben actual i, per tant, modern, d'avui dia, vaja!

 

Ja ho sé que hi ha diferents visions i posicionaments, inclús en el món científic i sanitari, en aquest cas sobre l'inici de la vida humana, inclús dins d'una mateixa confesió religiosa. Però precisament dins aquest mateix pluralisme no es pot menysprear simplement com a retrògrada, la dels qui defensem la vida, tota vida, inclús des dels seus mateixos inicis.

 

I pregunto: és millor això o no? No és millor afavorir els drets de la nova vida que s'ha iniciat? No és millor afavorir els embarassos? Què es fa de positiu en aquest sentit en una població on per altra banda se sent la queixa de la baixa natalitat, i amb altíssim nombre de peticions d'adopcions?

 

Moderns? Servidor s'apunta a ser progressista. I què és veritablement progressista? Què és el que veritablement fa anar endarrera o endavant?

 

                                                                         Josep M. Mas Busqué

L’ASCENSIÓ I L’ASSUMPCIÓ

      Els cristians celebrem l'Ascensió del Senyor i l'Assumpció de la Mare de Déu.

Els artistes (pintors i escultors) ens presenten un Jesús flotant i Maria entre els núvols del cel però molta gent demana una explicació una mica més racional. Ja es veu que les versions que ens donen aquests artistes son massa imaginatives.

Per entendre això ens pot anar bé escoltar el que diu Jesús ressuscitat a Maria Magdalena: Pujo al meu Pare que és el vostre Pare, al meu Déu que és el vostre Déu (Jn 20,17) i Maria Magdalena va i diu als deixebles que ha vist el Senyor. No els diu pas que l'ha vist "flotar" sinó que ha endevinat quin és el secret:  Jesús ha estat i està encara amb "allò que interessa al Pare". Aquestes també són les primeres paraules de Jesús en l'Evangeli de Lluc (Lc 2,49).

Qualsevol creient s'adona que això d'anar amunt és una manera de dir que Jesús s'ha acostat tant a fer el que era la voluntat del Pare que aconsegueix alliberar-nos de les nostres captivitats. Gràcies a Ell podem anar on està ell, com diu el prefaci del dia de la festa. O també com diu Joan en el discurs del darrer sopar: Allà on vaig jo us preparo un lloc perquè on estic jo hi estigueu també vosaltres  (Jn 14,3). Vol dir que també nosaltres podem mirar enlaire i anar amb el Pare.

Com s'hi va? Jesús ens obre un camí nou i viu que passa a través d'ell mateix (He 10,20) perquè ens alliberem de tot allò que ens pot atrapar, del pecat sobre tot. Aquest és camí que va cap el Pare. Diem que "puja enlaire" per entendre'ns. També ho diu la carta als efesis: Pujant al cel s'endú un seguici de captius (Ef 4,8) i ens deixa alliberats. Vol dir que a Jesús només li importa el que vol Déu i que nosaltres, al seu darrere, ens movem alliberats pel mateix camí. Amb tot això suposo que aneu endevinant que Jesús no va a un lloc sinó que va ben determinat cap al Pare, com va dir a Maria Magdalena. Vol fer la voluntat del Pare. Ho diem en el Pare nostre: Que es faci la teva voluntat. Perquè nosaltres també pugem i, com Jesús, ens asseiem a la dreta del Pare disposats a fer el que Ell vol per a nosaltres.

He dit abans que els artistes i els pintors ens el dibuixen "flotant enlaire" però Lluc, tant en l'Evangeli com en el llibre dels Fets dels apòstols, no diu això, sinó que explica "el testimoni dels creients" que el van veure com ell se'n anava enlairat fins que uns homes els digueren que aquest Jesús tornaria a nosaltres. És una manera de dir que ja era amb el Pare, anava al Pare i que torna a nosaltres.

Resumint, que en l'Ascensió celebrem que Jesús ja en vida (Jn 14,11) i també després ressuscitat, està fent i dient el que vol el Pare, és amb Ell, (Mc 16,19) perquè on és Ell també hi puguem anar nosaltres.

En la festa de l'Assumpció, en canvi contemplem una altra cosa molt diferent. L'Assumpció no és de Maria sinó de Déu. Déu "assumeix" (aquesta és l'assumpció) i dóna per bo tot el que Maria fa i diu, tot el que ella prega i tot el que mira; el que camina i el que ella plora o riu. Per això hauríem de dir amb propietat que celebrem que Déu assumeix tot el que és la vida de Maria, en el seu cos i en la seva ànima. Per això diem que és assumpta amb cos i ànima. Déu acompleix en Maria aquella promesa que va fer a tots els que escoltaven Jesús: que tot el que lliguem a la terra ell ho lligaria en el cel (Mt 18,18). Ho fa primer en Maria i després en tots nosaltres. Contemplant l'Assumpció de Maria ens omplim d'esperança perquè endevinem que allò que Déu va fer amb ella ho farà amb tot nosaltres: donarà per bona la nostra petita i vida i ens beneïrà.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

TENIM NECESSITAT DE COMUNICAR-NOS

Només que us atureu a conversar amb algú veureu com la gent es posa a enraonar dels propis afers davant del primer que es presenta sense preocupar-se de saber si, allò que diu, interessa a l'altre o si no hi té res a veure.

Molta gent necessita xerrar només que algú es disposi a escoltar (o sembli que es disposarà).

Aquesta és una carga pesada per aquells que saben aturar-se i mirar amb una certa delicadesa. Pel qui escolta és una feina sovint empelagosa i, pel qui parla, és un exercici d'alliberament.

Ja devien passar coses semblants al temps de Jesús quan recomanava als setanta-dos que no anessin de casa en casa (vol dir que sapiguessin aturar-se al primer que els volia parlar) i que, en qualsevol casa (o grup de gent) on entressin mengessin i beguessin del que ells tenien (Lc 10,7); un manera de dir que estiguessin atents a allò que a ells els interessava.

Molta gent tenen aquest desig de comunicar-se sigui perquè algú els ha comès una injustícia, sigui perquè la vida sempre esdevé de molta duresa i s'han de poder relatar les dificultats amb les que hom es troba o perquè han descobert alguna novetat i tenen ganes de desvelar-la.

Si algun dia us trobeu amb algú que us parla llargament dels "seus problemes" no us feu il·lusions de poder-los explicar els vostres. No hi haurà espai ni temps. Us haureu de conformar en menjar i beure del que ells us presentin. Més aviat haureu de fer, si sou creients, com el Senyor a la vora del llac, que va dir als seus que s'acostaven amb una barca: "Porteu el que vosaltres acabeu de pescar mentre ell ja havia posat uns peixos amb pa en unes brases (Jn 21,9,10).

En altres llocs e l'Evangeli també veureu el "ressuscitat" prenent-se el temps en escoltar uns deixebles que anaven de Jerusalem cap a Emmaús. Va quedar-se a casa d'ells quan li insistien. Un cop es van adonar que era el Senyor es van desplaçar, de nit, a Jerusalem per comunicar als companys allò que havien vist i sentit (Lc 24,13-35). Ja no els importava parlar dels seus problemes i iniciaven una conversa espiritual.

Alguna vegada us podeu trobar amb una persona que vol tenir una conversa "espiritual". En que consisteix? Molt senzill. És aquella que la persona no parla d'ella mateixa ni dels seus interessos sinó del que ha contemplat i del que ha vist. Si teniu la sort de trobar aquell que no us parli d'ell mateix doneu-ne gràcies a Déu perquè això es dóna poques vegades i la conversa no cansa.

Hi ha un escrit antic (contemporani als evangelis) que en diuen "l'Evangeli secret de Marc" on diu que Jesús va passar tota una nit amb un jove mentre li anava ensenyant el projecte amagat del Regne de Déu. Com es fa? Doncs parlant i intentant endevinar el que Déu vol (Mt 6,33) tant per nosaltres mateixos com per als que ens envolten.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ENS PERDEM EN COSES INTRANSCENDENTS

        Quan a la nostra comarca es va parlar de la construcció d'una presó molts dels contraris es va fixar només en l'urbanisme (si aquest lloc o aquell altre, si hi ha o no permisos de construcció...) i no es van preguntar per què la nostra societat està generant més presos que les altres i per què el nombre dels interns augmenta de manera inversemblant. Tampoc no es van preguntar si algú aniria a veure els que tenim encartats. Em pregunto per què tanta preocupació per allò que no sembla important.

Quan han sorgit uns pocs (poquíssims fins ara en el món) casos d'una grip diferent els diaris omplen encara ara, planes i planes parlant de la mascari-la,del contagi... i es magnifiquen uns poques, poquíssimes, morts en el món occidental, mentre a diari hi ha milers i milers de mort per la fam, la sida i per les conseqüències de la guerres (refugiats, desplaçats...). com es que destinem tant de temps a uns malalts o morts (que són pocs) i tan poc als que són nombrosíssims.

Quan en un partit de futbol s'hi juga el premi d'ésser el primer en una temporada es fan servir paraules grandiloqüents  (partit transcendent,...) i també s'omplen planes i planes i espais de les televisions. Si ho considereu bé, penseu-hi una mica, veureu que no és un joc de vida o mort com ho és la desgràcia dels habitants del sud del Sudan.  Si no es guanya la competició aquest any es pot guanyar el següent i de totes maneres no afecta en casi res de la nostra vida.

Per què aquestes incongruències i desproporcions? No sabem distingir allò que és més important i, si ho sabem distingir, no tenim el coratge per triar-ho.

I què tenim per poder discernir?

La pregunta sobre la nostra escala de valors.

El més important de la teva vida és l'equip de futbol?

T'arrossegues en la veneració dels ídols que et presenta la societat?

Penses que la salut dels pobles occidentals (EE UU i Unió Europea) és molt més important que la mort de milions de subsaharians?

Fins on és important la vida d'aquells que nosaltres mateixos hem empobrit?

Totes aquetes preguntes poden tenir respostes molt diferents però certament si som capaços de contemplar tot això des de la mirada de Déu, que és Pare de tots, tot serà diferent. Contemplem, si més no, aquelles coses que Jesús considerava importants:

Salva una dona que volien apedregar per haver violat la llei, la dona adúltera (Jn 8,1-12).

Diu que ningú no faci caure els més petits perquè els seus àngels estan contemplant del Pare del cel (Mt 18,10).

Aquestes coses són transcendents perquè hi ha va la vida o la mort de la dona i la salvació dels petits. Aquestes coses són realment importants.

Si, en canvi, el criteri per discernir som nosaltres mateixos (el que ens sembli a nosaltres) i els nostres gustos, caurem en la trampa de tirar aigua al propi molí.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

EMPESTATS

 

     Recordo que de petit es parlava sovint de les pestes de grip que hi havia hagut en temps passats però que la gent que aleshores em semblaven grans – i que de fet mirat des d'ara no ho eren pas tant – recordaven com a viscudes amb tota la tragèdia de tantes llars tocades per la desgràcia amb resultats d'un gran nombre de morts.

 

Avui dimarts - que és quan estic escrivint -, la notícia esfereïdora de la possibilitat d'una pandèmia – que recordem és una epidèmia a escala general, en aquest cas fins i tot mundial – de grip mortal, ocupa preferentment – com s'escau – els noticiaris dels mitjans escrits i audiovisuals.

 

Quan cada any està a punt d'arribar l'hivern, els responables de la sanitat pública s'afanyen a expandir milions de vacunacions de la gent gran i també dels qui, no essent-ho encara, són d'una situació de factor de risc per la seva tasca de contacte freqüentat amb persones malaltes o simplement xacroses sobretot per l'edat, preventives de grips que habitualment hi abunden, a vegades amb molta extensió i/o virulència. Molta despesa i tot per mirar d'evitar les saturacions dels serveis mèdics que s'acostumen a donar quan l'epidèmia gripal hivernal fa els seus efectes amb les consegüents molèsties personals, familiars i laborals. Però, tot i l'evident enrenou naturalment gens desitjable, la cosa no passa d'aquí.

 

Però el que ens ocupa i preocupa es tracta d'una grip nova, combinació de tres – la humana ja ancestral, l'aviària que fa uns anys va portar també molt enrenou, i la porcina – en una, que ha anat a fer niu a les entranyes d'aquesta raça animal que amb el mal nom que ja té – recordeu allò de dir-li a un el nom del porc? – ara només li faltava aquesta. I el pobre animaló – o animalàs, ja que pot arribar a aconseguir unes proporcions realment molt grandàriament greixoses – ja el tens respirant – clar!, com qualsevol ésser animat, sinó ja em direu… - i exhalant efluvis gens sans, afegint-se als que ja de natural té – i sinó digue-ho als "soferts" de ciutat quan els del camp hi escanpen els purins adobadors -, i ja la tenim muntada, amb l'afegitó de repercussions dramàtiques també, - per molt que s'avisi i s'insisteixi que menjar els productes porcins no té cap conseqüència perjudicial en quant a l'epidèmia en qüestió -, en les tantes vegades tocades economies dels porqueters, i de retop també de la de les cansaladeries – prou que els afecten tantes altres prohibicions d'ingeriment de tan gustosíssim menjar en les dietes prescrites pels professionals de tractaments de salut i bellesa -, i en el turisme cap aquí-cap allà amb morralet protector o sense.

 

Què ens està passant? Què fem i com que en ple segle XXI - el dels avanços vertiginosos -, ens passin coses així? ¿No serà que en el camp de la salut també estem fent bestieses en la línia del que està portant als daltibaixos en l'economia amb tant pèssimes repercussions en tants milions i milions de persones? Déu ens agafi ben confessats! Però, ai làs!, precisament ara en plena crisi també de confessions! Bé les sagramentals, que de tota altra mena bé n'abunden prou!

Mn. Josep Maria Mas