dimecres, de febrer 26, 2014

LA PREOCUPACIÓ PEL MENJAR I PEL VESTIR




Els nostres avantpassats, en temps antics més o menys remot, anaven nus. El vestit ha estat conseqüència de la intel·ligència. L’home resguarda la seva intimitat  amb el vestit a fi que els altres homes i dones no s’adonin d’allò que li produeix una excitació. La dona, al revés de les femelles dels animals, amb el vestit, indica a la parella (o als humans) els moments en què vol estar més disposada. El vestit pot ésser més provocatiu que el nu integral. Ja es veu a les platges.
La gent més necessitada, que en el nostre país poques vegades ho és en el vestir, no pot triar la roba que portarà al damunt perquè no en té cap altra. Si us hi fixeu, sovint els que demanen caritat pel carrer han triat una roba molt deteriorada. No és que no en tinguin d’altre, sinó que la mateixa roba és llenguatge per fer-se més el pobre. També els polítics trien curosament la que han de portar en una festa de barri popular o en una trobada d’alt nivell econòmic. Ja he dit que triem la roba perquè som intel·ligents i volem que sigui també un llenguatge. En l’Evangeli, Jesús ens adverteix de la “preocupació” de com ens vestirem i dóna una simpàtica comparació amb les flors del camp que es vesteixen molt millor que no ho havia fet Salomó (Mt 6,28).
El menjar és un capítol apart perquè no arriba a tothom. Els pobres del nostre país han de demanar menjar a institucions benèfiques o bé presentar-se als menjadors socials on els donaran dinar a preus mòdics. Ja no parlo del problema de la fam en el món que, si hem de fer cas a les grans institucions (FAO, Mans Unides, Càritas) que parlen d’aquesta carestia, són milions els morts per la fam. Les grans empreses productores de menjar sovint han de llençar tones d’algun producte perquè el preu no s’abaixi. Si mirem més a prop nostre lamentem com la gent mitjanament benestant fa grans banquets i ha de demanar tanda, amb molts dies d’antelació, als restaurants més prestigiosos, i quan aconsegueixen l’admissió han de pagar sumes molt considerables per abonar la consumició. No oblidem les paraules de Jesús que recrimina la”preocupació” pel menjar (Mt 6,31-32). Precisament en el menjar es marquen més les diferències entre els que van sobrats i els  que van justos. Hi ha molta gent (aturats  que no tenen subsidi, o bé hipotecats) que, per tot el mes, no disposen més que d’uns pocs dinerets.
He dit que la manera de menjar és signe que som intel·ligents, però també signe de les grans diferències socials.
Als animals, que no raonen (un gos, posem per cas), els poses un menjar especial perquè és festa major o el seu aniversari i només el devoraran sense saber per què. En canvi un nen, per petit que sigui, no triga gens a entendre que el dia de l’aniversari del seu naixement ha de menjar coses especials i això és un senyal de normalitat.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dilluns, de febrer 17, 2014

LA TRAVESSA DESESPERADA ALS VOLTANS DE GIBRALTAR





El resultat és ben galdós: una colla de persones humanes ofegades al mar (quan escric això diuen uns 15). Em faig dues preguntes.
1.- Perquè el nostre govern diu que l’actuació de la guàrdia civil era proporcionada? Per un error d’objectius. Si l’objectiu era que aquests no travessessin el mar fins a territori espanyol l’actuació era proporcionada i l’objectiu aconseguit.
Però si l’objectiu hagués estat preservar la vida de la gent? Haurien hagut de reconèixer que l’objectiu no s’havia complert ni de bon tros. Preservar la vida de la gent hagués estat més cristià i no haurien disparat bales de goma ni gasos lacrimògens que van ocasionar la desesperació dels que eren a dins de l’aigua que, per no rebre els projectils o els gasos que els abocaven els nostres guàrdies, van aguantar massa a dintre de l’aigua i una colla van morir ofegats.
És ben clar que el primer objectiu (que no entressin al nostre territori) estava per damunt de la vida de les persones. El nostre govern diu que no disparaven contra les persones (encara que algun diu que si que el van tocar) però els que eren espantats dins de l’aigua, ¿ho sabien que no anaven per ells? Els guàrdies, complint ordres malignes dels seus superiors, van ésser la primera causa de la mort dels que se submergien per no rebre els projectils. Complir ordres malignes també és pecat
2.- La segona pregunta que em faig és per què tants subsaharians i magrevins volen travessar l’estret i entrar a l’Europa comunitària? Penso que la resposta és ben senzilla, és que la nostra sàdica Europa  (i també els estats Units) s’han apoderat de les riqueses del continent africà  i han obligat a viure en la més absoluta precarietat els habitants d’aquests països. Després d’aquest expoli, els països del primer món envien uns quants sacs de farina i alguna altra ajuda humanitària(U?) que no arriba a compensar l’enorme expoli que s’està fent encara. Si afegiu que els altres que intenten la travessa amb pastera, abans han de pagar sumes enormes per tenir lloc en la barqueta, sovint sense garanties que el vehicle marítim i destartalat els  condueixi a bon port, és normal que intentin altres maneres de passar al nostre continent com ha estat aquesta de tirar-se a l’aigua i fer, nedant, el recorregut que els porta de Marroc a Ceuta o a Melilla que ja és territori comunitari.
Hi ha altres països que també tenen riuades de refugiats que en surten per salvar la pell. En aquest moment Síria de la que en surten famílies senceres per fugir de la barbàrie que destrueix barriades d’algunes ciutats amb la gent a dintre. No és estrany que fugin a milers.
No podem restar masells davant de tanta injustícia contra les persones perquè el fill de l’home ens en demanarà comptes quan ens pregunti si vam vestir el despullat, acollir l’immigrant o visitar els presos (Mt 25,31-46).
En canvi, quan refem la nostra història, fem homenatges als republicans i als pobrissons que van travessar els Pirineus a peu i en condicions precàries per fugir de la nostra dictadura i censurem els francesos que sovint no els van rebre dignament.
Tan dignes eren aquells com els que ara fan travesses desesperades, eren persones igual que els actuals.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de febrer 11, 2014

NO ENS PODEM QUEIXAR

 


Si ens aturem a contemplar el que passa actualment als cristians en un país com Nigèria veurem que els cristians d’aquí no ens podem pas queixar. Els atacs que han rebut alguna de les nostres esglésies (FEMEN) de dones que es despullen per reclamar l’avortament no són res comparat amb el que passa a Nigèria

Què passa a Nigèria?  Doncs que des de 2011, han assassinat prop de  800 fidels i s’han produït més de 400 atacs contra esglésies cristianes. Molts creients saben que la seva vida perilla nomes d’anar a Missa el diumenge.
Aquestes accions provenen d’un grup anomenat “Boko Haram”, nom que significa "l’educació no islàmica és pecat". Aquests són els que van fer els atacs a les esglésies cristianes pel Nadal del 2011 i per la Setmana Santa del 2012 amb el resultat de desenes de morts.(Zènit)
Aquesta mena de notícies apareixen en un raconet dels nostres diaris. Cal remarcar que, en aquest moment uns cremen esglésies cristianes i els altres no cremen mesquites musulmanes. No estem tants a tants. Aquesta enorme desproporció sembla que hauria de cridar l’atenció i no és així. Torno a dir que aquestes notícies no són silenciades, però passen de puntetes en algun raconet dels diaris.
Per això nosaltres no ens podem queixar.
No vull fer apologia (defensa de l’església) i per això començo dient el que he anat repetint en molts articles anteriors: els cristians no som els bons, ni tampoc els dolents, però el missatge de Jesucrist fa nosa a molta gent. Per que?
Perquè capgira el que en diem l’escala de valors.
Contra l’afany dels diners que hi ha en l’ambient del nostre món el missatge de Jesús clama que els pobres són feliços perquè d’ells és el regne del cel (Mt 5,3). Això no vol pas dir que molts de nosaltres no venerem el diner en la nostra feblesa.
Contra el projecte d’estendre la religió a tot el món i convertir-la en única, el projecte de Jesús passa per respectar els altres com ho feu amb el centurió que era romà i pagà (Mt 8,10-13), amb l’endimoniat de Gerassa que també era pagà (Mc 5,19)  i com la samaritana (Jn 4,16-29) . A tots ells els envia a les seves cases i no els força a seguir-lo. Hem d’ésser humils perquè en molts altres moments de la nostra trista història l’església va forçar a fer-se cristians quan tenia poder.
Contra la prepotència del poder, Jesús mai no va tenir connivència ni amb els grans sacerdots, ni amb el rei Herodes que era jueu, ni amb els romans. Defensava que el que vulgui ésser primer es faci el darrer de tots (Mc 10,43-45).
Contra el culte al propi cos, a l’esport, als models i al luxe del vestit, Jesús va restaurar la dignitat de purs a tots aquells que la seva societat marginava per tenir tares físiques (cecs, coixos, leprosos...) i va permetre que entressin al temple quan fins aleshores en tenien vetat l’accés (Mt 15,28).
Aquestes doctrines eren novetat llavors i ara. Els cristians no les hem complert gaire, però el missatge de Jesús les proclama i fa nosa (sovint entre nosaltres mateixos) i no és estrany que un moviment que presenta aquesta postura de Jesús en el món, sigui mal vist i fins i tot perseguit.
Sovint estem lluny de seguir-lo però en som testimonis.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dijous, de febrer 06, 2014

NO PODEM DIR QUE SOM BONS SINÓ TESTIMONIS



Ho hem d’anar repetint per no confondre’ns. Massa sovint ens pensem que ésser cristià és ésser bona persona. No és pas així.
Doncs, què?
Hem de recordar que, de bo, només ho és Déu (Mt 10,12).
Nosaltres som testimonis.
Què vol dir ésser testimoni? Testimoni és aquell que diu allò que ha vist i sentit. Per exemple, quan fem un casament i em demanen si els testimonis han d’ésser batejats o confirmats, els contesto que no cal. N’hi ha prou que signin o certifiquin que aquell casament s’ha realitzat.
Doncs en la nostra vida cristiana passa una cosa semblant. Quan algú ens pregunta la raó de la nostra esperança (1Pe 3,15) li podem respondre el que ens sabem de Jesús, el Crist. Que, contemplant Jesús sabem que hem de perdonar encara que potser nosaltres mateixos no ho haguem fet encara; podem contestar també que Jesús s’acostava als més petits i insignificants i els aixecava encara que nosaltres no ho fem gaire.
Si som cristians, hem de reconèixer, com ho feia Jesús, que sovint gent no creient ens passa al davant i fa les coses millor que nosaltres (Mt 8,10)  i que potser els que es fan dir no-creients, tenen una fe millor que la nostra; així ho reconegué Jesús en escoltar la pregària d’aquella dona cananea, no jueva, quan li va dir: Oh dona, quina fe tan gran que tens! (Mt 15,28).
Amb Jesucrist ens serà fàcil plorar els que han mort a causa de la justícia (és a dir: les morts injustes, com la de Jesús) sense tornar-nos insensibles als sofriments dels altres. Si no arribem a tant, haurem de reconèixer que al menys havíem d’haver lamentat aquestes morts. Recordarem que, amb la mort de Jesús va quedar abolida aquella llei (dels jueus) que havia servit per condemnar-lo, com diu Pau als romans:
Doncs bé, també vosaltres, germans meus, vau morir a la Llei de Moisès per mitjà de la mort de Crist. Així heu passat a ser d'un altre, d'aquell qui ha ressuscitat d'entre els morts; i ara donem fruits per a Déu (Rm 7,4)
Si som testimonis del que va fer Jesús també advocarem perquè les lleis injustes del nostre temps no ofeguin o matin els més pobres.
En el seguiment de Jesucrist sempre podem anar un xic més enllà però sense angoixar-nos, perquè cada un de nosaltres arriba on arriba i, com he dit al començament, no som bons sinó testimonis del que va fer Jesús, del que han fet alguns dels seus seguidors i del que hauríem de fer si no fóssim tan febles.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog