dimecres, de maig 21, 2008

EL PA DE LA MISSA NO ÉS UNA RELÍQUIA

 

No és el mateix venerar unes relíquies de sants o de famosos (ossos, vestits que havia portat, el cotxe d'un film...) que el pa de l'Eucaristia.

Les relíquies esdevenen tòtems o amulets que massa sovint fan més nosa que servei perquè ens esclavitzen i en depenem. Ni tan sols el sant llençol de Torí no és una relíquia. En són les restes humanes dels sants (com el braç de Santa Teresa per posar un exemple).  Les relíquies ens aboquen a venerar coses tangibles que fàcilment ens alienen perquè, sense adonar-nos, ens quedem amb aquelles restes que no volem perdre com un col·leccionista que amagatzema rareses. Els creients de la primera església ens van fer un doble favor deixant-nos l'Eucaristia per una banda i el relat de la tomba buida per l'altra. Quan els cristians en temps de persecució posaven altars sobre les restes dels màrtirs era per convertir-les en taula per celebrar l'Eucaristia i no tant per fer col·lecció de relíquies.

L'Eucaristia no és pas una relíquia, com he dit.

Ho explicaré amb una paràbola. Sembla que en alguns llocs dels primers temps, quan un mariner o un mercader havia d'anar lluny prenia un tros del pa del darrer àpat en el que havia participat en una celebració dominical i se l'enduia. Què en feia? Doncs quan arribava a un nou destí, després de preguntar i identificar la comunitat de creients que es reunien en algun lloc discret (a casa d'algú) es presentava per participar del menjar sagrat i posava sobre la taula el trocet de pa de la darrera celebració en la que havia participat. Allò no era una relíquia sinó que era el mateix pa que unia les dues comunitats, aquella de la que procedia el comerciant i la dels que estaven reunits en aquell moment.  El pa consagrat, ni que fos sec, era pa (no un simulacre) i els que havien acollit el creient viatger en menjaven (ni que fos un petit mos) per fer ben palès que les dues comunitats menjaven (estaven amb) el mateix Crist.

No era un pa per posar en una urna (no els hagués passat pel cap) sinó un pa per menjar.

No es pot venerar el pa sense tenir en compte la comunitat que s'ha reunit i l'ha consagrat (per boca del sacerdot) car aquest aliment lliga unes comunitats amb les altres.

No es produeix cap transformació química ni física en aquella farina amassada sinó que es converteix en lligam real (el pa encara es pot menjar) entre les comunitats que l'han posat a taula per alimentar-se de Crist i les comunitats (o malalts) que el rebran i el menjaran. Si el venerem en el sagrari o en festes eucarístiques no és pel que aquell aliment té d'específic (ja que és pa) sinó com a memorial de la comunitat que l'ha partit (d'on prové) i amb el convenciment que una altra comunitat el podrà menjar.

Pel Corpus venerem l'Eucaristia que és un pa que fa de lligam d'unitat entre les comunitats. Aquell pa val igual si és consagrat pel Sant Pare a la Basílica del Vaticà com el que han participat uns pocs fidels  reunits  a l'aixopluc d'un edifici prefabricat o un garatge cedit. És el mateix Cos del mateix Crist i aquesta és la seva grandesa.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de maig 07, 2008

NO SOM COM ELS ANIMALS

 De vegades sents a dir que "ens hem de deixar anar amb els nostres instints com els animals". Però ni que vulguem no podem.

De petits, som l'animal més indefens. No ens assemblem de res amb ells. Compareu amb una cabra que acabada de néixer ja camina o un ànec del nostre llac que ni tan sol necessita l'aliment de la mare. No som igual que els animals.

Ells tenen una vida simple i molt aviat resolta. Nosaltres una complicada i mai reeixida. Qualsevol matrimoni, si et parla amb confiança, et diu que ells dos no acaben de trobar la manera. El mateix passa entre pares i fills. Totes les promeses de felicitat tan atractives que ens ofereixen els mitjans de comunicació són insuficients perquè el nostre cor sempre anhela més. Mai n acabem de trobar una complerta satisfacció sexual, ni econòmica, ni lúdica. Gastem enormitats de diners per aconseguir-les i ni així. Això no els passa pas als animals que, sovint satisfets del tot, passen hores estirats o ajaguts esperant la crida de la gana o del sexe quan els arribi, no abans. Tampoc no saben el que és somriure ni celebrar cap mena de festa.

Si mirem la capacitat de conviure com a poble veurem que també som complicats. Tan aviat el poble s'avé a un estalvi per la "nova cultura de l'aigua" (sembla que el poble respon) com demà passat tothom omplirà la seva piscina fent trampes, on sigui, per aconseguir l'aigua. Rússia era país més socialitzat i és (junt amb els altres ex comunistes) el país on hi ha més tramposos. La mateixa gent que avui surt al carrer manifestant-se a favor de la pau, demà llegirà amb fruïció les invectives contra tal o tal altre polític que crearan un clima en el que la pau esdevingui impossible. Com a poble som inestables i qualsevol dia podem votar democràticament un nou nazisme.

No som com els animals perquè, si per una banda, som els més indefensos en la nostra infància, per l'altra podem ésser els més dominadors i acumuladors de riquesa. Quantes vegades hem sentit aquella frase referida a un polític que s'enriqueix que diu: "Si jo pogués també ho faria i ben fet que fa!". En l'article anterior ho explicava dient que tots tenim el "pecat original".

Què aporta la religió en aquest món complicat de les persones? Doncs una nova dimensió que no és ni política, ni cultural, ni tampoc psicològica.

El creient, que ets tu, sap que només pot aportar en aquest món una petita llavor que creixerà, encara que no ho sembli (Mt 13,31-32), sap també que ha d'aprendre a conviure amb els que són diferents, com el blat amb el jull (Mt 13,36-43), sap que els pobres i els que no compten posseiran la terra (Mt 5,3-5). El creient en Jesucrist sap que té poder per perdonar perquè Déu mateix "lliga allò que nosaltres intentem lligar" (Mt 18,18) perquè Déu és a prop i dóna confiança en aquest món tan complicat ja que Ell sap el que necessitem abans que li ho demanem (Mt 6,8).

Aquesta nova dimensió no passa ni pel culte al cos, ni al vestit ni al menjar.

Els que creuen això sempre han estat uns pocs (fins i tot en el temps que la majoria anava a la Missa del diumenge) i ara també són poquets. No som ni els més bons ni els més intel·ligents de la societat sinó aquells que hem trobat la "perla" de l'evangeli (Mt 13,45-46), aquesta nova dimensió que ho canvia tot.

Els pocs que van a la Missa diumenge rere diumenge tenen l'avantage d'escoltar cada setmana, com la pluja fina, aquesta Paraula del Senyor que els va introduint en la nova manera de contemplar les coses segons Jesucrist.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog