dimarts, de juliol 22, 2014

ELS DIFÍCILS ACORDS DE PAU




Els milers de míssils llençats des de la Franja de Gaza contra les poblacions properes d’Israel i els túnels per fer passar activistes i assassinar algun israelita no justifiquen una reacció tan forta i prepotent d’aquests contra els palestins. En tota guerra hi ha morts i no és prioritari enumerar si són tres o tres-cents, encara que sembli cruel parlar amb aquest llenguatge. El que és prioritari és anar a la causa de la guerra.
El perill és cercar culpables ja que això no serveix per altra cosa que l’autocomplaença de cadascun dels bel·ligerants. Els palestins tenen clar que els culpables són els jueus i aquests estan convençuts que els culpables són els palestins. Estem al cap del carrer i el problema continua. Països que ara s’horroritzen de les massacres, els hauria de caure la cara de vergonya si la gent sabés que han venut els armaments i ara només pensen que aquests es facin servir perquè algú els ha de pagar la factura. De pas podran veure si són prou eficients per fer-ne uns altres més sofisticats. Si hem de cercar culpables, aquests que acabo d’esmentar també en deuen ésser, oi? I molts d’altres culpables, com l’apatia internacional, començant per la nostra pròpia i els equilibris de poder dels grans estats.
Per això, els creients hem d’anar a l’arrel i aquesta és el valor de la persona humana. Si Déu és Pare, els jueus i els palestins són germans, fills del mateix pare; i els fabricants d’armes no poden armar el germà perquè malmeti l’altre germà. Uns i altres estan perdent el sentit de la gran família humana.
Les guerres han condicionat, al llarg del temps, els idiomes que parlem, les fronteres que ens separen, la prosperitat d’alguns i la ruïna d’uns altres.
Si parlem llengües llatines semblants (català, francès, italià...) és perquè la Roma d’aquell moment ens va envair a sang i foc. Els que van sobreviure a les massacres van incorporar el llatí als propis idiomes i en van crear de nous, que són els que ara parlem. I això va passar amb el castellà a bona part dels països llatinoamericans.
Refer una situació anterior no s’aconsegueix quasi mai, perquè els invasors imposen els fets consumats.  En canvi es pot aconseguir, amb acords de pau, que la gent comenci tolerant-se i acabi apreciant-se com ha passat amb els països europeus que, després de grans lluites fratricides, ara estan formant un mercat i una unió bastant acceptable. Només ens cal remuntar-nos a setanta anys abans per adonar-nos que aquests mateixos es mataven els uns als altres. La pau entre aquests països no ha vingut per l’armament sinó pel desarmament (acords de no invasió...) i per compartir comerç, art i indústria, i respectar les religions.
Per tant, davant l’escalada de violència entre palestins i jueus (o entre sunites i xiïtes a l’Iraq) no ens val posar-nos a favor del fort o del dèbil, perquè seguim bel·ligerants; sinó preguntar quins polítics hi hauria capaços de dialogar.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de juliol 15, 2014

QUINA POSTURA HEM DE PRENDRE ELS CRISTIANS



L’olla està bullint per tot arreu: autodeterminació, independència, acord federal amb la resta de l’estat,  manifestacions, estelades, diàlegs i antidiàlegs, dret d’autodeterminació...
Quina postura hem de prendre els cristians? Vulguem o no vulguem serem invitats a participar en manifestacions, a donar la cara, i no podrem fer com l’estruç, amagant-nos sota la taula.
Molta gent ens mira.
Primer de tot saber que Déu es fa present en els moviments socials i nacionals. Massa sovint veiem com els guanyadors invoquen el seu Déu dient que els ha estat al costat. Però també ha estat al costat dels perdedors com ho va estar en el crucificat perdedor i burlat per part dels qui el veien abatut.
Si Déu és present a tot arreu els cristians hem d’invocar el seu nom a les verdes i a les madures.
Postures a prendre:
(segueixo el guió d’una homilia de Josep Maria Romaguera publicada a “quaderns de pastoral” nº 232).
-         Els cristians i les comunitats cristianes no hem de quedar al marge d’aquest debat.
-         Hi hem d’intervenir activament perquè ens hi juguem com volem que sigui el sistema que ens faci viure i conviure en el futur.
-         La posició que prengui cadascú ha d’ésser presa amb llibertat.
-         Com a deixebles de Crist som cridats a donar testimoni també en aquest camp i a contribuir a un debat serè, creant diàleg i construint ponts.
-         Com a deixebles de Crist hem de fugir de tancaments.
-         Hem d’evitar les desqualificacions fàcils dels que pensen diferent.
-         Les parròquies han d’ésser obertes a totes les sensibilitats i hem d’ésser una escola i uns espais de diàleg i convivència.
-         Hem de construir el nostre futur de convivència com a cristians/es, i hem de mirar d’ésser mestres del diàleg i de la convivència.
-         En les parròquies ens hem d’acollir els uns als altres sigui quina sigui la nostra posició sobre la qüestió.
Per tot això és molt important treure les pors. Podrem viure i creure en un espai d’independència i també podrem viure i creure en un marc de dependència. El qui ens vulgui infondre la por és un dominador del que hem de fugir. No creguem doncs els que anuncien un caos, un futur d’enemistats, el perill d’un nou racisme. En el passat hem tingut situacions bastant pitjors. Pregunteu-ho, si no, als avis que encara ens poden parlar de la nostra tde la webrista guerra civil i de la postguerra amb la desaparició de les llibertats que semblava una derrota per sempre.
Hem de saber dir als il·lusionats pel que pot venir que, si ens tanquen una porta, tindrem finestres i que continuarem vivint, creient i estimant, perquè la nostra fe en Jesucrist no depèn d’una victòria ni tampoc d’una derrota.
Encara queda una cosa per dir: hem d’evitar la proliferació de noves divinitats que ens poden treure la llibertat, com són els ídols de les curses d’automòbils o motos, els ídols dels partits de qualsevol esport de masses, els ídols de les cuines guardonats amb tota mena de premis i molts altres ídols. Si caiem en la trampa d’adorar-los no tindrem cap mena de coratge per prendre postures en front de les nostres identitats. Serem esclaus dels grans manipuladors.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Extret de la web  http.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:

dissabte, de juliol 12, 2014

ARA DIU QUE ANEM BÉ



Algú ha programat, des d’uns despatxos, el dia a dia de l’economia. Aquests que han fet això diuen que ara anem bé. Volen dir que a ells els comença a anar bé, perquè l’enorme desfalc de la banca ja l’estan acabant de tapar amb les privacions dels que han quedat exclosos del sistema que, quan els arribi la jubilació, cobraran una misèria per no haver pogut cotitzar i, mentrestant, han de viure de la caritat pública. El sacrifici de molts haurà servit per tapar les vergonyes dels que han tret un enorme profit del descontrol. Des del començament sabien que, de totes maneres, els governs, que són dels seus, els rescabalarien de les pèrdues de les seves institucions bancàries.
Un dia, un jove que havia guanyat els primers calerets va dir a un expert: “Què li sembla si porto els diners al banc”. L’home li va contestar que no ho fes, sinó que comprés accions del banc. Encara que ho trobeu estrany els pobres tenen els diners als bancs i els poderosos són els amos d’aquestes institucions. Llops amb llops no es mosseguen i, a la llarga, se salven els uns als altres. Al poble sempre li toca el rol de salvar els desperfectes dels que estan al damunt.
Explicat així sembla que uns són els esclaus i altres els senyors però, encara que no ho sembli, els que són pobres, humils, misericordiosos, els que posen pau i fins i tot són víctimes de les injustícies o “perseguits a causa de la justícia” (Mt 5,2-7) són els que aconsegueixen la felicitat, que no consisteix pas a esperar l’altra vida en la qual els serà retornat el que han sofert, sinó que la felicitat ja la tenen mentre són pobres, humils, misericordiosos i fins i tot estan perseguits a causa d’aquestes injustícies.
Estic anunciant l’Evangeli encara que sembli un llenguatge d’un altre món. L’exemple que ens pot ajudar a entendre aquest contrast és el que passa amb les famílies. Quan un pare o una mare (de vegades un avi) ha de deixar els diners, ha de destinar el temps perquè els altres volen divertir-se, ha de cuidar la casa perquè els altres només pensen en ells mateixos, no és pas de bon tros el més desgraciat de la casa, sinó el més feliç, sempre que aquestes feines les hagi fet lliurement i de bon grat. Dins d’una família molt sovint funciona la llei de l’amor, i sort n’hi ha. I els que s’han sacrificat pels altres no sols tenen una gran pau, sinó que la transmeten als altres. Són portadors de benaurança.
En una societat passa el mateix? Efectivament. No es tracta que s’ho passin més bé els que en diríem espoliats, sinó que els altres, els que acaparen, viuen amb molta més recança, pendents del que tenen i, quan més posseeixen, més volen abastar. Sempre tindran més set. Estan més lluny de la joia i de la felicitat.
A l’Evangeli hi ha la paràbola del ric i Llàtzer (Lc 16,19-26) que presenta simbòlicament la vida del que banqueteja i la del que menja les engrunes. Diu la paràbola que el ric encara ha de demanar que el pobre li refresqui la llengua amb una mica d’aigua en la punta del dit. Abraham li respon que, per més que miri, no ho acabarà d’entendre (diu que hi ha una rasa tal que els uns no veuen els altres) perquè aquest, que té de tot, no és feliç i encara continua requerint l’aportació del que no té. Per això Jesús diu que els rics difícilment entraran al regne de Déu   (Lc 18,24), que és com dir que difícilment trobaran la joia de viure.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de juliol 01, 2014

ELS CLERICALS (O COSERVADORS) I ELS PROGRESSISTES


Quan nomenen un bisbe o uns jutges del tribunal suprem, els periodistes de seguida els pengen la “llufa”. Diuen: “És conservador” o bé “és progressista”. Ho fan com si en aquest món només hi hagués dues opcions. Aquesta actitud dels mitjans de comunicació no ajuda gens a pensar, perquè la majoria de la gent, què sap? Els humans sense adonar-se’n es posen a favor o en contra d’aquella persona només pel qualificatiu amb què l’han titllat.
Cenyim-nos només al món religiós. Exagerant una mic,a un “conservador” és aquell que dóna molta importància al culte, als signes externs, a la mateixa religió, per tant al papa i als bisbes i capellans i als espais sagrats. Ja he dit que ho exagerava una mica.
En diem “progressistes” als que estan més ficats en el món, fan obres de caritat, visiten malalts o presoners i denuncien injustícies.
Quan els uns parlen dels altres, els condemnen sovint despiatadament, perquè mirant-ho des d’un cantó i mirant-ho des de l’altre sembla que no hi hagi cap entesa possible.
Hi no hi ha un entremig? Doncs no.
Com es pot arribar a una entesa entre els uns i els altres? Doncs anant al fonament, que no és un entremig. Allò que ens pot fer trobar els uns amb els altres és la centralitat de Jesucrist. Les cerimònies, les sotanes i els jerarques de l’església sempre han d’estar clarament per sota del coneixement i el seguiment de Jesucrist.  La jerarquia i les cerimònies donen estabilitat i continuïtat a l’església però, sense la mirada posada en Jesucrist, no salven.
I si ho mirem des dels que anomenem progressistes cal que tinguin el mateix centre: el coneixement de Jesucrist i el seu seguiment. Perquè si fa grans obres, ajuden els altres, visiten els malalts o fan una acció a favor d’un poble del tercer món no ha d’ésser per la fidelitat a una ideologia o a un  partit o perquè els agrada, sinó perquè Jesús, d’haver estat aquí, ho faria d’aquesta manera.
Els que ens diem cristians hem de saber fer allò que feien els cristians dels primers temps: parlar de Jesús i creure en ell. Passa sovint entre els cristians que es tenen per progressistes: diuen que el més important és ajudar els altres i tenen raó, però descuiden que, abans de saber quina és la cosa més important, cal adonar-nos de quin és el fonament.
Ens pot ajudar la lectura de la paràbola anomenada del “judici final” en la qual el rei posarà a la seva dreta els que han donat pa al famolenc, aigua al assedegat, vestit al despullat i han visitat malalts i presos (això és el principal) però el fonament el trobem tot seguit que és el mateix Jesús quan diu: tot allò que fèieu a un d’aquests més petits a Mi m’ho fèieu (M 25,31-46).


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog