En vigílies del DOMUND. Catalunya: De missioners a missionats.
Nota : Missionats? Feiem servir, quan hi havia els frares, més que aquesta paraula, el verb missionar, per diverses coses, sobre tot en converses sobre la conversió de diversos col·lectius. M’he permès d’adjectivar-lo i usar el participi perquè crec que defineix bé en una paraula les persones objecte de missió. Teniu, però, raó en expressar els vostres dubtes. A l’edició que jo tinc del Diccionari Pompeu Fabra (novena-1978) la paraula no apareix i, sinó s’ha introduït, pot ser un barbarisme.
Aquest diumenge, dia 17, l’Església Universal celebra la Festa del Domund, el dia de les Missions. A la nostra parròquia, desplaçarem el centre de la celebració al diumenge següent, dia 24, amb motiu de la Missa Familiar, per donar-li, a banda del goig del retrobament i de benvinguda als qui s’incorporen a la Comunitat, un caire missioner on vailets i joves (i grans!) prenguin (prenguem) consciència –els menuts, ni que sigui de manera incipient- de la necessitat que hi ha de proclamar arreu la Bona Nova de què som testimonis.
Nota: El dia del Domund arreu es celebra el dia 24 d’ octubre així ho diuen tots els cartells, també el que he posat al Full Parroquial anunciant el Domund per el diumenge que ve. Aquest diumenge ja ho vaig veure, i vaig quedar sorprès. A l’Agenda del Catequista que ens vàreu donar el dia de la reunió hi consta el diumenge 17 com a diada del Domund i, sinó recordo malament, es va parlar de desplaçar-la a la nostra parròquia (amb l’Agenda de referència) perquè fer la primera catequesi familiar dijous passat (dia 14) quedava massa a començament de curs. De ben segur em vaig confondre. Tot a la vida es pogués arreglar així!
Voldria compartir amb vosaltres una de les reflexions a què em porta aquesta diada. Fixeu-vos que, fins fa pocs anys, la nostra vella Europa era exportadora de missioners. Seglars i clergues, homes i dones, marxaven fronteres enllà per a proclamar la Bona Notícia i ajudar els necessitats. Ara, però, en cert sentit, la situació ha canviat(també valdria “invertit”). El procés de secularització progressiva de la societat –i, a l’”Estado Español”, sobre tot el procés que ha sofert Catalunya- ha portat a que siguin missioners d’altres països els qui vinguin a missionar-nos(veig que aquí la parauleta la vaig posar en cursiva, es podria fer el mateix al títol) . Alguns bisbats han tingut certes reserves; altres, com el nostre, sembla que no han tingut problemes per obrir de bat a bat les portes.
Nota: Els bisbes a Catalunya mai han demanat missioners a fora sino ajudes "tapaforats." OK! Observació supercorrecta. El que passa és que el paper d’aquests “tapaforats” amb diversa ordenació religiosa és el de preservar i enfortir la fe en el territori. La manera de fer-ho és a través de la seva visió particular de la religió i la cultura –com no pot ser d’altra manera- i això produeix un contrast entre maneres de ser. L’intent del redactor és fer un contrast entre la missió tradicional que tots tenim al cap (Amèrica, Àsia, Àfrica... ) i la que els qui vénen estan fent –els nostres amics de la Mercè, l’estimat Pare Òscar el primer- es presenten molts cops com a missioners –o sigui, sacerdots en terra de missions-, i l’ambient que hi ha per allí els hi fa creure (a la clientela que tenen els fa molta por el perill dels ateus, sarraïns, lliurepensadors, masons, catalanistes, teòlegs de l’alliberament i altres monstres).
La solució, en una terra que ha estat catòlica durant tants segles, no crec que passi per aquí.
Nota: si “no pasa per aquí “es una expresió contradictoria amb de l’Espanya catolica , en tot cas no passem per aquí per altres raons, en tot cas aceptar missioners de fora es un signe de catolicitat si es que hem demanat missioners."Tapa..." Entenc que, en aquest cas, més que contradictòria, simplement reflexiono davant la solució que del problema s’ha pres. Això de que “catòlic” vulgui dir “universal” a mi m’està molt bé. I que ens haguem de trencar les banyes, com es diu vulgarment, per la predicació i l’adveniment del Regne, m’està perfecte. Ara, en el supòsit que plantegeu que els missioners fossin sol·licitats, la seva “universalitat” per la seva “catolicitat” no els eximiria d’un context cultural/religiós de sortida i d’arribada, i aquí és on ve el contrast i per això apunto cap a la salut de les nostres comunitats i dirigents que potser no han (“hem”, que aquí tots tenim compromís) sabut regar el terreny perquè fruiti. (Com veieu, a una nota una mica enrevessada li correspon una resposta enrevessadíssima).
Benvinguda sigui sempre la saba nova si Déu ens l’envia, però no vulguem amagar amb sacerdots i religiosos/es d’importació les mancances que tenen les nostres comunitats a l‘hora de fer néixer vocacions. Tot país, tota cultura, té la seva manera de viure la fe arrelada a la terra on posa els peus. La fe i la cultura són fenòmens no indestriables, però sí que es retroalimenten. L’estroncament de la capacitat d’un poble per fer néixer vocacions és símbol del seu empobriment religiós i per tant –penso jo- del seu empobriment global. (Fugiu dels qui us diuen que el sentiment religiós no és inherent a la condició humana, la seva no-creença en Déu ja és un posicionament religiós).
Les causes d’aquesta desafecció -paraula tant de moda- religiosa poden ser vàries. Deixeu-me dir que una d’elles pot ser que l’Església catalana ha deixat de dir coses interessants, i, allò que encara proclama, potser no ho sap expressar. En una societat com la nostra, on els mitjans de comunicació bombardegen constantment amb missatges inconsistents i notícies que, les més transcendents, poden durar en l’imaginari col·lectiu dos dies, costa molt fer arribar un missatge al cor que, un cop plantat, hom l’ha de regar durant tota la vida perquè no es marceixi.
No tinc pas cap solució per a proposar. Penso, però, que un primer pas seria que nosaltres mateixos ens creguéssim la Bona Nova que proclamem. Si, a més de cares serioses, als catòlics se’ns veiés amb l’alegria d’haver rebut el Missatge, i aquesta alegria es reflectís en els nostres actes, potser la gent ens miraria d’una altra manera. Ja deia el gran Friedrich Nietzsche –cito de memòria- que els catòlics serien més creïbles si fessin més bona cara.
I, per acabar, penso que una altra actitud del cada dia ha de ser, a veure si m’explico, no deixar-se missionar de qualsevol manera. Hem de ser conscients del patrimoni dels nostres avantpassats, de l’amor que els nostres pares han tingut per aquesta terra, de la lluita que des de l’Església catalana s’ha fet per la nostra cultura en temps difícils, per a ara malbaratar-ho per la ganduleria de no saber defensar el que és nostre.
Que tingueu un bon DOMUND.
Nota :El “la nova evangelització” no hi altre missió que la que neix i surt d’ una comunitat cristiana viva que com a tal dona un testimoni d’ una vida nova. No es cap defensa de tradicions el que cal insistir mes aviat com a la nostra parròquia venim insistint : la missió no ve mai de fora a dintre sinó de dintre a fora. No en va diem en acabar les eucaristies Aneu-vos en pau a la missió. Correctíssim. Clar, aquí ens trobem, però, que l’anàlisi d’un fet –els “tapa... “- evidencia que una comunitat cristiana concreta té un problema, i que, en la meva apreciació subjectiva, potser passa de constipat i apunta cap a grip (que, tot sigui dit, és un bitxo que no té res a veure). Penso que ens enganyariem sinó volguéssim veure que els simptomes apunten malalties i que potser nosaltres no som capaços de donar fruit –o així ho consideren els nostres dirigents- i per això ens envien reforços. Vés que no entenguin que els d’aquí som “els de fora”. Quant a la tradició, potser és una observació molt personal, però penso que allò que diuen “qui perd els orígens, perd la identitat”, és vàlid també en aquest cas.
