Comentaris d' actualitat: de juliol 2015

dimarts, de juliol 21, 2015

NO ENS POSEM NERVIOSOS

Darrerament hi ha moltes ofertes polítiques i algunes que són una novetat. A qualsevol possibilitat de canvi hi ha gent que es neguiteja. Què pot passar?

Doncs no pot passar res que ens afecti gaire, perquè un cop aclarit el panorama i una vegada sapiguem quins són els guanyadors i els perdedors, les coses principals seguiran igual.

Pagarem si fa o no fa els mateixos impostos, els vells cobraran pensions semblants a les actuals, la vida i el seu cost pot pujar o baixar una mica. Poca diferència. Als ajuntaments no hi haurà canvis perquè, els que acaben d’ésser elegits, continuaran...

Si els que pugen a governar són una mica inexperts es trobaran que no podran realitzar les promeses que havien fet perquè la vida és més complicada del que sembla i les campanyes electorals són sovint promeses del país de les meravelles. Quan rectifiquin (ja hi estem acostumats) mentiran dient-nos que han sortit imprevistos.

Els canvis que hi pot haver no són pas de l’envergadura dels que s’han produït on ha entrat l’Estat Islàmic (EI) que ha cavalcat a sang i foc, assassinant i decapitant tots els que no eren dels seus (també dels mateixos islàmics), imposant unes lleis religioses extremes en les quals les dones retrocedeixen enormement en l’escala social ocupant-se de feines casolanes i marginals i parint tants fills com els sigui possible.

Els nostres canvis, en el pitjor dels casos, seran molt més serens.

Els cristians, en aquest món, farem el de sempre, votarem quan ens ho demanin, pagarem el que ens pertoqui i pregarem pels governants com és costum immemorial en la nostra església. Demanarem que els nous governants siguin més servidors dels pobres i ho lamentarem quan no sigui així (com sol passar amb massa freqüència). Jesús ens recordava que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors. Però vosaltres no heu d'actuar pas així: el més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix. Perquè, ¿qui és més important, el qui seu a taula o el qui serveix? No ho és el qui seu a taula? Doncs jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix (Lc 22,25-27).

És significatiu que Jesús tingués poca i dolenta relació amb els governants del seu temps.

Amb els summes sacerdots s’hi va enfrontar retraient-los que en comptes de servir s’havien fet amos del temple prenent el lloc de Déu mateix i ells s’adonaren que anava per ells (Mc 12,12).

Amb Herodes, rei jueu titella dels romans, va mantenir un silenci que va fer posar nerviós el monarca (Lc 23,9) fins que es va burlar d’aquell que tenia al davant lligat posant-li un mantell de porpra.

Amb Ponç Pilat va mantenir una breu conversa recordant-li que el poder que tenia li venia de dalt (Jn 19,11).

La primera església va tenir relacions molt diferents amb els que manaven. Pau, en la carta als Romans, exhorta els lectors que se sotmetin a l’autoritat perquè tota autoritat ve de Déu (Rm 13,1), en canvi el llibre de l’Apocalipsi (del temps dels emperadors més sanguinaris) titlla l’emperador de bèstia (Ap 13,1-19). Aquesta varietat de textos sobre les autoritats fan pensar que, a cada circumstància, hem d’actuar de manera diferent i poc ens valen els models anteriors.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org

dimecres, de juliol 15, 2015

ELS POBRES QUE DEMANEN AJUDA

Un jove universitari, el primer any de viure a Barcelona emancipat de la família, quan va anar al cine es va trobar que mentre feia cua per adquirir l’entrada un pobre que captava li va dir: - “Tu pots anar al cine i jo no en tinc per menjar”. Això el va impressionar molt, però no sabia que aquell era un pobre dels que en diríem de l’ofici, que ja sabia com tocar les tecles sensibles dels joves acabats d’aterrar a Barcelona. Això ens planteja una pregunta molt difícil de contestar: Com discernim els que de veritat ho necessiten dels que fan molt ben feta la comèdia?

No sabria què contestar perquè a mi m’han enganyat moltes vegades i a la nostra gent de Càritas també.

Per donar una resposta em sembla que anirien bé dos criteris.

- Primer, que si ens han enganyat tampoc no és cap desgràcia molt gran. Mirarem que la mateixa persona no ens torni a enganyar.

- Però hi ha un altre criteri que és treballar en equip: si ens fiem d’un assistent social o bé d’un despatx de Càritas podem fer preguntes, i és allò que “quatre ulls hi veuen més que dos”. Si més no, consultar-ho a alguna persona de confiança.

En aquest món ens trobem contínuament que hi ha gent que ens enganya i no són només els pobres. També els altres que no en són ens enganyen. Per això té molt valor trobar-te amb persones amigues que saps que mai no diran una cosa per una altra.

Podem començar per nosaltres mateixos i recordar aquella dita del Senyor en el Sermó de la muntanya:

Jo us dic: No juris mai; ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè tu no en pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne (Mt 5,34-37).

Vivim en una mena de selva com “ovelles enmig de llops”. Així ho diu Jesús que ens recomana que siguem astuts com les serps i innocents com els coloms (Mt 10,16). Estem en un món envoltats de mentida tant per part de pobres com de rics (mireu si més no, les trifulgues que molts han tingut amb els préstecs dels bancs) i ens ha d’anar bé adonar-nos del que hi ha i del que ens envolta. Això vol dir aprendre a ésser persones adultes.

Però hi ha encara una altra norma que val la pena que no perdem de vista: no perdre la pau en el nostre interior. Si la relació amb aquests pobres que ens enganyen ens pren la pau interior, alguna cosa fem malament, perquè la pau sempre ha de tornar a nosaltres sigui perquè la donem (escoltant i estimant) sigui perquè la recuperem (Lc 10,5-6). No podem viure angoixats pensant que potser ens hem equivocat. Recordem una dita antiga que Sant Pau recull en la carta als Romans en forma de benaurança: Feliç el qui no s'acusa a si mateix quan ha discernit el que ha de fer (Rm 14,22).

No podem ajudar ni escoltar tots els pobres del món ni tampoc els que tenim al nostre poble. Som limitats, per això he insistit a no perdre la pau, i fem el que podem.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

extret de la web: http://www.parroquiavirtualbages.org

dimarts, de juliol 07, 2015

CAPTAIRES A LA PORTA DE L’ESGLÉSIA

Periòdicament ens trobem amb captaires a la porta de l’Església en les hores de les cerimònies. Ens tenen per rics, però passa que la majoria de la gent que avui acudeix a les Misses de dissabte o diumenge són gent gran que han sortit de casa amb els diners justos per posar a la col·lecta setmanal. Vull dir que els captaires no recullen gran cosa.

La seva presència és un xic molesta, però continuen venint.

Per part nostra és un mal senyal que els pobres es quedin a fora quan les portes resten obertes (ara a l’estiu de bat a bat). Més d’una vegada els he invitat dient-los que poden entrar i declinen la invitació. Ens veuen massa rics? Tenen por que els fem fora?

Un dia en va entrar un i es va endur uns quant ciris de plàstic vermell que la gent posa al Sant Crist i ningú no li va dir res. Jo, que estava de cara, vaig pensar que segurament no tenia llum a la nit i se les emportava per fer llum. Ho van veure uns quants i ningú no li va cridar l’atenció.

La presència d’aquesta gent ens planteja encara una altra pregunta: qui són?, ens enganyen? No ho sé, però sóc de l’opinió que és bo que els tinguem al davant com també ho vaig dir, en el seu moment, quan van posar la presó a la vora dels nostres pobles. Va bé que vegem els necessitats i els indigents i que no ens passi com aquells pobles que tenen a l’entrada un rètol molt trist que diu: “prohibida la mendicitat” que s’assembla molt a aquella campanya que deia: “Presó No, gràcies”.

Després ha resultat que ens beneficia una mica a tots el fet de tenir els pobres i els delinqüents una mica a prop.

La presència, ni que sigui impertinent, dels pobres (o millor dit, dels captaires) a la porta de l’església o a la vora de casa ens fa bé per una altra qüestió. Ens qüestiona: no serà que tenim massa de tot? I també, no serà que en el fons es fien de nosaltres pensant que els cristians els podem entendre una mica millor?

A la Bíblia (que la majoria no ha llegit mai) hi ha un llibret curtet que és la Carta de Jaume on es diu el següent:

Suposem que, mentre la comunitat està reunida, entra un home amb un vestit magnífic i amb anells d'or, i entra també un pobre amb un vestit miserable. Si us fixeu en el qui porta el vestit magnífic i li dieu: «Seu aquí, en el lloc d'honor», i al pobre li dieu: «Tu queda't dret, o seu aquí, als meus peus», no esteu fent diferències entre vosaltres? No sou uns jutges que es guien per raonaments malvats? Escolteu, germans meus estimats: No és Déu qui ha escollit els pobres d'aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l'estimen? Però vosaltres deshonoreu els pobres! No són els rics els qui us oprimeixen i us porten als tribunals? No són ells els qui injurien aquell bell nom que va ser invocat sobre vosaltres? (Jm 2,2-7).

Encara ens queda una paraula del Senyor Jesús que no acabem de seguir. Escoltem-la:

Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin (Lc 6,30-31).

Penso que si aquesta gent han triat les portes de les nostres esglésies és que volen alguna cosa més que els pocs dinerets que en trauran. Sense que s’hagin llegit l’Evangeli pensen que algú de nosaltres els escoltarà, perquè no ens creiem aquella llei governamental que nega l’ajuda als que acaben d’arribar com si no fossin els més necessitats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org

Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:

1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.