Comentaris d' actualitat: de setembre 2008

dimecres, de setembre 17, 2008

“BON COP DE FALÇ”

Si vareu llegir l'escrit de la setmana passa entendreu que l'himne "BON COP DE FALÇ" no és el meu himne i no em veureu aplaudint-lo després del cant que escoltaré amb el respecte que em mereix la meva terra.

Per què no és el meu himne?

Fixeu-vos com els partits polítics més favorables a l'armament, que els hauria d'agradar això de tallar el coll dels enemics, amb les armes del temps que sigui, tenen poca afecció a cantar-lo i molts dels seus dirigents ni tant sols en saben la lletra. Fixeu-vos, per contra, que els partits polítics més favorables a les opcions del "no a la guerra" que els hauria de fer vergonya cantar-lo, són els que proclamen amb més convicció que esmolarem les eines (ens armarem més fort).

Però hi ha una altra raó de més pes que és l'evangèlica. Ho deia la setmana passada: hem d'estimar els enemics i més els que conviuen entre nosaltres. Un himne que ens incita a odiar l'opressor (que tremoli l'enemic) a mi no em plau.

Amb això no sóc de cap manera partidari del conformisme ja que les opcions de pau no són domesticadores. Els moviments en pro de la independència segur que són legítims des del punt de vista evangèlic per més que les lleis els desllegitimen, perquè les lleis les han fet del que tenen el poder sobre els oprimits. Hi ha però moltes maneres de cercar la independència sense odiar l'altre.

Per que ho entengui el cristià posaré dues fites evangèliques.

La primera, ben coneguda tanmateix, és en el Sermó de la Muntanya i diu taxativament: Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fils del vostre Pare del cel que fa sortir el sol per bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos (Mt 5,44-45). També Sant Pau ens diu: Beneïu els qui ens persegueixen (Rm 12,14).

La segona raó és la contemplació de l'episodi de Zaqueu (Lc 19,1-10). Aquest cobrador de l'impost col·laborava amb l'enemic i segur que no podia cantar cap himne patriòtic dels que anaven contra els romans opressors. Zaqueu diu que, tot i la feina que fa de cobrador, està donant la meitat dels béns als pobres i, com diu ben clar, es guardarà d'enganyar ningú perquè li tornaria quatre vegades el que li havia estafat. Jesús no li demana que deixi aquesta feina sinó que proclama que "aquest també és fill d'Abraham" (també és dels nostres) perquè el primer i principal és estimar: ajudar els pobres i no estafar ningú, i això val més que tots els nacionalismes (legítims tanmateix).

El dia passat deia que cal ésser lúcids i reconèixer que tots estem lligats (tots estem atrapats per alguna frontera) i també, quan podem, tots lliguem els altres. També el nostre poble ha estat opressor i molt. Pregunteu als mallorquins quants pagesos va fer matar el gran rei Pere III tan estimat a Manresa. Quedaríeu esgarrifats.

L'art de saber conviure el blat amb el jull sense renunciar mai a la identitat (recuperant-la amb tots els medis i sense odiar cap mena d'enemic) és l'opció de pau més evangèlica o al menys així la proposo.

Per això el "Bon cop de falç" no és el meu himne.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

dijous, de setembre 04, 2008

MODELS PER IMITAR O MODELS PER ADMIRAR

Aquest estiu hem tingut un dutxa televisiva més aviat abundant dels Jocs olímpics. Les despeses han estat enormes. Darrere de cada atleta hi havia sis càmeres.

Hi ha moltes coses positives com la trobada de tots els països reconeguts per l'ONU fins i tot els que estan enfrontats entre ells i el coneixement de les enormes possibilitats de la Xina i l'apertura d'aquest país a tots els altres del món.

Hi ha hagut unes manipulacions majúscules sobre tot en el que fa a les nacions i al xauvinisme (espanyol, per exemple). Cada vegada que un esportista guanyava la més petita havíem de sentir allò de "Espanya gana".

Però hi ha un altre element que vull fer notar, per a mi molt important: Ens hem passat admirant uns atletes i esportistes que no podem imitar. Em pregunto si és bo per a la humanitat una competició d'aquestes en la que els cossos humans han de rendir de manera extrema. Aquests nois i aquestes noies convertides en ídols viuran gaires anys? El seu cos no haurà quedat malmès com ha passat amb molts dels guanyadors de les Voltes a França i a Itàlia morts prematurament? I el seu esperit, embotit de tantes lloances i fotos, serà capaç de tornar a la vida de cada dia? Podran viure normalment sense l'ajuda d'alguna mena de droga (dura o forta?). O pot ser són les víctimes ofertes a la divinitat del consum?

Jo m'he fixat que els nostres monitors del MIJAC, quan estan en els campaments, munten olimpíades però, a part de donar premis als que corren més, se les empesquen perquè la majoria dels participants no es quedin sense alguna mena de premi de manera que no sigui cap deshonor haver quedat segon o tercer en la competició.

En la cursa de la fe tots creiem i tots podem rebre el premi i no pas un de sol, com a les olimpíades de les que parlava. Hi ha un fragment d'una carta de Sant Pau que ens ajuda a entendre això que ell ja ho veia en el seu temps. Diu als Corintis: M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés. ²³ Tot ho faig a causa de l'evangeli, per poder-hi tenir part. ²⁴ ¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! ²⁵ L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà. ²⁶ Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire. ²⁷ Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix. (1Co 9,22-27) .

El que es presenta feble al costat nostre (com Sant Pau en el text mencionat) i camina amb nosaltres és un model per imitar però aquell que guanya totes les medalles esdevé un model inasequible. Voleu dir que ens serveixen de gaire els superherois?

Això ens val també pels sants i per Maria. Si li cantem allò de "Noia del poble, Maria, d'un poble de vinya i blat..." ens sentim confortats perquè, fins aquí, hi arribem tots. Maria no és un model per idolatrar sinó una companya de camí amb la que podem compartir. És una nova manera de mirar que no ens converteix en lacais sinó en companys de camí i servidors.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:

1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.