divendres, de novembre 30, 2012

VINDRÀ EL “FILL DE L’HOME”

Quan llegim el llenguatge de la bíblia sovint ens tornem dualistes. Què vull dir? Que imaginem els de dalt (Jesús i els seus) i els de baix (que seríem nosaltres). I tenim la temptació de quedar-nos com arraconats davant d’un cel molt allunyat de la terra. Doncs bé aquesta manera de contemplar aquests misteris (mira que dir-los misteris) no ens ajuda gens.

Dic això perquè a l’Evangeli d’avui apareix una frase solemne que diu que veuran el Fill de l’Home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Si tenim al cap que Jesús és a dalt i nosaltres a baix no entendrem aquest escrit. Doncs com l’hem de mirar?

Molt més senzill. El Fill de l’home és Jesús i el fill de l’home som també nosaltres. Ell  va començar proclamant que qualsevol persona, començant per ell mateix valia més que el gran temple perquè ell seria el nou temple (Jn 2,21). Doncs aquest text de la majestat i els núvols l’hem de llegir amb la mateixa simplicitat dient que nosaltres, com ell, valem més que qualsevol temple perquè la presència de l’Esperit està en nosaltres.  Per això, fent un analogia podem dir que nosaltres també som unes persones que estem al costat de Déu Pare i per tant, com ell, estem en una vida nova. Així entendreu que podem estar “drets” davant del fill de l’home (Lc 21,36) perquè valem el mateix que ell i podem fer les mateixes obres que ell va fer i també de més grans (Jn 14,12). La Carta als Colossencs diu que som ressuscitats! (Ef 3,1) i per tant no hem d’esperar l’altra vida per tenir la dignitat reial com la de Jesús. Ja la tenim ara.

Recordareu que, quan el summe sacerdot jutja Jesús en el moment que està detingut, després de l’episodi de l’Hort de Getsemaní, li preguntà: Tu ets el Messies, el Fill del Beneït?  Jesús li donà aquesta resposta: - «Sí, sóc jo; i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel.» (Mc 14,62).

Jesús ens dóna una nova manera de presentar-nos davant Déu que consisteix en posar-nos al seu costat sabent que som estimats. Contemplem un Déu Pare que fins i tot es preocupa dels més petits (Mt 18,10) perquè si Jesús és fill de l’home que ve a salvar els que es perden (Mt 18,11).

Vist tot això, aquesta proclamació que diu que “vindrà el Fill de l’home sobre els núvols del cel” no sols no ens ha de fer por sinó que ens ha d’infondre molta confiança. Nosaltres ens podem posar al costat de Déu i ens sentim estimats perquè ens té al seu costat. Molts pensadors  actuals en diuen “autoestima”. Els creients sabem que ens ve donada i no pas per un gran esforç sinó pel que hem rebut de dalt i l’agraïm.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de novembre 20, 2012

DEPÈN DEL COSTAT QUE T’HO MIRIS



Posem per cas una família que compra un pis. Paga dotze mil euros d’entrada i acorda una hipoteca de cinc-cents al mes. Al cap de quatre anys ha pagat els dotze mil més vint-i-quatre mil de les quotes. Però marit i muller perden el treball i queden a l’atur. No poden seguir pagant. L’entitat financera se’ls queda el pis i els continuarà demanant quotes cada mes perquè el deute era molt més gran.
Aquest pis entra en subhasta i un individu el compra per  trenta mil i es converteix automàticament en propietari.
Contemplem el fet des de tres punts de vista.
- Des de l’entitat financera: ha cobrat els dotze mil de paga i senyal més els vint-i-quatre mil de les quotes del temps que la família ara desnonada ha anat pagant, més els trenta mil de la subhasta, més el que els desnonats hauran de continuar abonant.
- Des de l’individu que ha pujat en la subhasta: sap com entrar en aquests afers i aconsegueix el pis només per trenta mil i queda seu.
- Des de la família hipotecada que ha abonat les dotze mil de paga i senyal més les quotes de quatre anys de bonança que són vint-i-quatre mil més: ja ha pagat més que el que valdrà el pis en la subhasta però el perd i encara haurà de continuar pagant el deute al banc.
Quin  és el problema des de la mirada cristiana? El punt de mira.
Ni l’entitat financera, ni els governs de torn del color que siguin, ni l’individu que s’ha quedat amb avantatge un pis econòmic en una subhasta, no veuen aquesta injustícia contra el més perjudicat (el més pobre) que ha pagat més que el preu de la subhasta, i que es queda sense el pis i encara l’ha de continuar pagant. Les lleis s’han fet mirant els bancs i no pas mirant la gent senzilla.
Nosaltres però, hem de fixar la mirada en aquell que ningú no s’atura a mirar; hem d’escoltar el seu lament quan reclama un dret davant Déu i no davant les lleis i ningú no el té en compte.
Contemplem l’Evangeli per imbuir-nos de les mirades de Jesús:
- Quan tothom mirava les quantioses ofrenes que la gent portava a la sala del tresor (Mc 12,41-43) i es feien tocar la trompeta perquè la gent els felicités (Mt 6,2) Jesús s’atura i fa que els seus deixebles mirin l’ofrena de la viuda pobra que ha donat del que li falta mentre els altres  han donat del que els sobra.
- Quan la gent felicitava els que havien tingut sort de rebre una ajuda quan les aigües es removien a Siloè, Jesús mira aquell que fa molts anys que no ha tingut ningú al costat (Jn 5,1-7) i ha quedat relegat entre els més marginats.
Per això els creients en Jesucrist han de saber mirar atentament els desnonats i no pas els beneficis dels que han cobrat dues vegades el pis o dels que l’han obtingut en unes condicions avantatjoses. No ens hem de deixar enganyar per unes lleis injustes que acrediten que l’operació ha estat legal. Legal sí, però no cristiana.
Ens cal eixugar les llàgrimes dels desposseïts i denunciar aquells que han fet unes lleis que perpetuen aquesta mena d’injustícies.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

divendres, de novembre 16, 2012

GERMANOR: QUÈ FA EL BISBAT?




Si no hi hagués bisbe l’hauríem d’inventar. Algú ha de coordinar l’atenció a les parròquies, als grups i als moviments. Si no hi hagués un bisbe que redistribuís els capellans passaria que les parròquies amb més recursos (humans i econòmics) triarien per a elles els millors capellans i les barriades molt més poblades es quedarien sense atenció.
Si no hi hagués bisbat les parròquies petites amb pocs recursos econòmics mai no podrien arreglar la teulada d’una església o d’una rectoria. Això es pot fer amb la solidaritat de les parròquies més solvents del bisbat.
Si no hi hagués bisbe, els cristians d’un bisbat funcionaríem sense cap coordinació i  no tindríem relació amb els altres bisbats i menys encara amb l’església universal.
Però què ha passat els darrers anys? Que amb l’augment de la secularització, fruit de les llibertats, hi ha hagut una gran disminució de fidels i moltes edificacions eclesiàstiques són excessives i molt difícilment adaptables. La catedral, la Seu de Manresa, per exemple, són edificis molt cars de mantenir i amb molt poc ús. Poquíssimes vegades s’omplen, però ni es poden vendre ni reduir a la meitat. Algunes parròquies també tenen edificis excessius. El mateix passa amb els museus que, si es volen mantenir amb dignitat, comporten més despeses que no pas beneficis. Això fa que els bisbats hagin de destinar temps i recursos a afers econòmics que no els correspondria i no n’hi ha per a l’església viva (reunions, grups, catequesi, bíblia...)
Actualment, per establir les relacions del bisbe amb els feligresos o amb els capellans es fan grans cerimònies que visibilitzen la unitat però afavoreixen molt poc la subsidiarietat. Aparenten  més la cort d’un rei antic que no pas el caminar d’un pastor amb les seves ovelles.
Ja he dit que si no hi hagués bisbes i bisbats els hauríem d’inventar, però això no treu dir que la manera de relacionar-nos-hi haurà de canviar molt.
Quan vaig estar a l’Argentina vaig tenir l’oportunitat de participar com convidat a un Congrés Internacional de Luterans de parla llatina. D’ells vaig aprendre dues coses ben diferents:
- Per una banda estaven preocupats per la manca de pastors a les barriades pobres de les ciutats perquè els pastors, quan en faltava un en alguna església, es promovien en base al fet que la gent d’aquella parròquia anava a cercar i fer ofertes a diferents eclesiàstics que podien aspirar a aquella plaça. Ja es veu que als creients de barris més pobres els costava molt de reunir-se i fer ofertes atractives per aconseguir un pastor. Això ho constataven en el congrés i miraven de posar-hi remei perquè no tenen bisbes tan visibles com els catòlics.
- Però també vaig aprendre una altra cosa. Em van presentar el pastor que era el cap de totes les esglésies luteranes del món (una mena de papa que llavors era un noruec) i sort que em van dir qui era perquè, ni pel comportament ni per la vestimenta, no es distingia de qualsevol altre;  de fet, vaig saludar-lo amigablement. Vaig aprendre d’ells que es podien fer coordinacions amb molta més senzillesa, i no com les fem en l’església catòlica.
Tot amb tot, ara som on som, i els que ens sentim cristians hem de fer dues coses: per una banda col·laborar pel manteniment de les nostres estructures i de les parròquies més pobres i això és el que està fent el bisbat, i per altra banda promoure que es facin els grans canvis en les relacions entre jerarques i poble, lluny de les grans cerimònies medievals que encara funcionen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog