divendres, de setembre 28, 2012

LA LLIBERTAT I LA MALA EDUCACIÓ

En el darrer article vaig dir que, els que es posaven furiosos per les mofes que fan contra l’Islam, són fonamentalistes.  Si només fossin fonamentalistes rai! Però un cop esverats maten. La temptació nostra és dir: Culpa d’ells.
I nosaltres?
Observeu una contradicció en el nostre món occidental. La nostra gent defensa la llibertat de tota mena: liberalisme sobre tot econòmic. Passa que amb aquest liberalisme els treballadors que cobren el sou mínim estan en 461,00 € amb un IVA de 21% (literalment ofegats) mentre França i Bèlgica tenen el mateix IVA però amb un salari de 1350,00 € de promig. La llibertat en el món econòmic és mentida perquè el pobre sense recursos no és lliure i menys l’aturat.
Però hi ha una altra llibertat que els nostres governs defensen com sagrada: la d’insultar i mofar-te de qui et doni la gana. És el cas de les caricatures i les filmacions sobre el profeta de l’Islam. Hem de posar les mateixes restriccions que quan parlàvem d’economia: els perjudicats no són lliures.
Perquè l’apallissat econòmicament i l’insultat en matèria religiosa no són lliures?
Perquè es necessita molt coratge a fi de no reaccionar amb violència, que és el que surt espontàniament de dintre. La força del pobre i l’insultat és la del perdó i molts no la tenen. El perdó que no consisteix en dir “deixem-ho estar” sinó en tenir un esperit fort amb el que lluitaràs sense haver de fer mal al que te’n ha fet, però cercaràs medis perquè aquestes coses no es repeteixin. En l’economia molt sovint hi ha hagut sort dels sindicats que han lluitat a costat del feble, però en la religió (quan rep una forta ofensa) cal trobar gent d’espiritualitat consistent, per tant no fonamentalista, que t’aconselli amb paraules serenes. L’espiritualitat és la capacitat d’aguantar i estimar sense deixar de lluitar per aconseguir que, el que t’ha ofès, canviï d’actitud. Això no es pot exigir a tothom perquè, com he dit, cal molt coratge.
Voldria dir que hi ha molta mala educació i manca d’ètica quan els amos del gran capital aliats amb el poder polític fixen un salaris mínims tan baixos i deixen tanta gent a l’atur, per tant que no responen a la imatge del “fill de l’home” que anunciava Jesucrist ja que no poden viure com a persones dignes i també cal dir que els que han fet caricatures ofensives a la religió islàmica tenen molta mala educació i manca d’ètica perquè, com he dit, la majoria dels ofesos estan indefensos. Els cristians, tan febles com som, no hem de tenir por en reprovar els uns i els altres ja que no tenim pas dret a exigir que el món islàmic estigui ple de gent forta d’esperit capaç de perdonar. Tampoc no ho fem la majoria de nosaltres.
Les nostres lleis que defensen la llibertat econòmica (el liberalisme) no són cristianes i les que defensen la llibertat d’insult i de mofa tampoc. Amb això no dic pas el que han de legislar els governs; allà ells. Només que aquestes lleis no són cristianes.
 
Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de setembre 18, 2012

ELS GERMANS MUSULMANS



Només d’obrir un centre de culte en un poble o ciutat, s’omple d’homes que van a pregar els divendres. Per suposat molts més homes a aquesta mesquita que sumats tots els que van a les diferents esglésies catòliques de la mateixa ciutat.
Els musulmans se senten religiosos i tenen la impressió que, els que ens diem catòlics, som en realitat ateus. No dic que sigui així sinó que ells tenen aquesta impressió.
Una cosa semblant passa amb els nens. Mentre la majoria de les famílies heu apartat els nens /nenes de l’església com no sigui per fer la primera comunió, els musulmans els reuneixen cada setmana donant-los una formació fonamentalista que consisteix en aprendre l’Alcorà (el seu llibre) de pe a pa.
En els països on són majoria han identificat la seva religió amb l’estat o nació. Tots és una mateixa cosa i, per això, és impensable que, els ambients on són majoritaris, un musulmà canviï de religió. Un capellà catòlic que està al Marroc deu fer una quarantena d’anys diu que mai no ha batejat cap musulmà que es passés a catòlic. El matarien, diu; i no l’estat, sinó la mateixa família. L’església catòlica que conviu al Marroc està només al servei de diplomàtics, comerciants, subsaharians i altres que conviuen en aquell país.
Aquesta identificació entre la religió i el país o la nació fa que la veneració del profeta (Mahoma) i del LLIBRE sigui una qüestió que ultrapassa l’Islam. És un afer polític de primer ordre. Així podem entendre millor que, quan un productor ianqui ha fet una filmació de burla contra el profeta, els musulmans ho prenen com una ofensa nacional i ataquen amb furor les ambaixades americanes com si en aquell país tot fos unitari com passa entre ells. És conseqüència del fonamentalisme religiós.
El perill del fonamentalisme és el mateix que el terrorisme. Són molt semblants i atractius pels que s’hi adhereixen. Això ho ha dit el Papa actual fa molt poc: El fonamentalisme és sempre una falsificació de la religió i va en contra de la religió. Aquesta té la missió de difondre la pau al món. ...Cada persona és un imatge de Déu i hem de respectar-nos mútuament... La violència es una falsificació del fonamentalisme. (Benet XVI en un diàleg amb els periodistes en el viatge al Líban).
En el món catòlic passen molt sovint burles d’aquesta mena. La més forta, en el meu record, va ésser aquella pel·lícula anomenada La última tentación de Cristo que no sols presentava Jesús com enyorant una vida sexual que hauria tingut (i vinga imatges) sinó que el presentava com a col·laborador dels romans en la primera part i com un covard que deixa els seus en l’estacada en la segona. I per tant traïdor. Aquí no va passar res com no fos la protesta d’un parell de bisbes que els medis van magnificar.
Ja es va veure amb les caricatures d’ara fa uns quatre anys, el món islàmic té una altra manera de protestar ens agradi o no ens agradi.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dissabte, de setembre 15, 2012

QUÈ ÉS EL QUE MOBILITZA TANTA GENT?



La majoria de la gent de mitjana edat en avall ha rebut una formació acadèmica primària i secundària en la que el “pensament” va quedar relegat.
Primer van començar fent mofa de les assignatures anomenades “maries”, després va perdre llocs la filosofia i la literatura. Molts dels nous analfabets escriuen correctament l’ortografia però no entenen el que llegeixen com no siguin les indicacions per fer funcionar un aparell electrònic. No han après a llegir llibres. Les assignatures anomenades tècniques o principals, com la matemàtica, la fisica-química van bandejar les de pensament i el resultat és una generació que no llegeix però sap utilitzar a la perfecció cada nou aparell de comunicació que li cau a les mans. Ara encara diuen que volen augmentar una hora les matemàtiques.
Una generació perfectament manipulable en la que molts polítics no saben parlar i acaben els discursos, sense argument, fent uns “fervorins” que indiquen als seus incondicionals quan han de fer grans aplaudiments. Tan és que no s’hagi entès res del que deien, com no sigui que l’adversari és malèfic.
També els assistents a un programa televisiu reben la indicació de quan han d’aplaudir i en fan cas i els diputats d’un parlament no fan servir el cap per pensar sinó que n’hi ha prou que estiguin atents al senyal que els dirà què han de votar. Els és igual si han captat o no allò del que s’està parlant. Cobren per escalfar la cadira i no per pensar, per això hi ha una reacció en contra d’ells quan diuen que amb cinc mil euros no en tenen prou. Han rebut una formació matemàtica i no pas filosòfica.
Dit això entendreu que una gran manifestació no indica precisament què pensa la gent sinó també qui els ha sabut moure i convèncer ja que la gent és molt manipulable.
Molts polítics, fidels  la seva incapacitat de dir res coherent, acabada una gran manifestació faran el mateix que quan finalitzen unes eleccions: Intentaran convèncer-nos que ells tenien raó i que la manifestació els la dóna.  Els seus incondicionals ho celebraran i uns pocs intel·lectuals contemplaran amb molta pena tanta poca capacitat de pensament tant pels que, a manca de capacitat de lideratge es volen convertir en sagrats (i es fan presents on hi ha gent i festes per fer-se veure), com per part dels seguidors que omplen estadis, fan l’onada que els diuen que la facin i piquen de mans  en el moment suggerit.
Tot plegat indica que el nostre poble encara no està preparat per assolir cap mena d’independència ja que caldrien líders i pensadors que, com Jesús, en el moment que tots el volien tocar i masegar, no els permet que en facin propaganda i s’allunya a un lloc solitari. Escoltem-lo:
Tota la població s'havia aplegat davant la porta. Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.  De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca.» Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut.» (Mc 1,33-38).
No es troben líders que, com Jesús, no van darrere la gent i sàpiguen parlar sense la recerca del protagonisme.  Ells ja saben que faran el que en voldran de la majoria de la població que ha rebut una formació sense pensament.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de setembre 04, 2012

UN 11 DE SETEMBRE ESPECIAL?




Cada any per l’11 de setembre Catalunya reivindica. Aquest any hi ha aires d’independència. Passarà alguna cosa?
Passi el que passi, l’Església (com no sigui la castellana) no s’hi ha de posar nerviosa. Imagineu l’escenari més aconseguit. Si hi hagués la independència d’Espanya (no d’Europa) els cristians continuarien anant a Missa i els que preguen continuarien pregant. L’episcopat (els deu bisbats catalans) iniciarien relacions amb els nous governs i tindrien dificultats semblants a les que han tingut a cada canvi de govern a Madrid. S’hauria de plantejar tota una altra forma de manteniment econòmic de l’església però també la nova Generalitat tindria una forma diferent de subvencionar grups, obres i edificis. Seria qüestió de no posar-nos nerviosos. Els capellans romandríem cadascú al nostre lloc fent el que fem.
Tots tenim molts amics a la resta d’Espanya, amistats que s’haurien de mantenir. No hi hauria cap motiu per trencar amb ells.
La Sant Seu de Roma faria el que ha fet sempre: acomodar-se a la nova situació i no hauria de demanar permís a Madrid per fer un bisbe d’alguna de les seus catalanes, però això no es notaria pas en el primer moment.
Com podeu imaginar, per l’església catalana, això no seria la solució de tots els mals, ni de bon tros.
Jo penso que l’ambient enrarit anticlerical que hi ha en una part considerable de la intel·lectualitat catalana podria canviar de to si el poble s’adonés que els responsables de l’església no parlen des dels medis de comunicació estatals amb un ressentiment anticatalà com hem vist amb les emissores COPE i el Canal 13 de la televisió. Aquests els escoltaríem sabent que són d’un altre país i amb el temps tindrien menys audiència entre nosaltres i tampoc, a la llarga, no els importaria parlar del que no els correspon.
Fins ara he fet una prospectiva del que pot passar. Però cal dir que en el cas que es produís el que he dit, en el primer moment ho passaríem molt malament perquè les tensions i els insults s’aguditzarien i les espoliacions dels nostres béns serien a l’ordre del dia. En cap cas no seria gens fàcil canviar una situació que porta segles de mala convivència.
Tenim alguna il·luminació evangèlica? Home si. Jesús vivia en un poble dominat, empobrit on els més obres (que els anomenaven anawim) eren multitud. Jesús els guaria i sanava però també els parlava llargament. Convenia que no estiguessin endormiscats sinó que les paraules de Jesús eren per que cada persona recuperés la seva dignitat. Els deia: La teva fe t’ha salvat!
Els llibres del Nou Testament tenen diferents postures referents a les autoritats. Des de  la carta als Romans i la de Titus que diu que ens hem de sotmetre a les autoritats (Rm 13,1; Tt 3,1) que devia ésser una època de bonança fins a l’Apocalisi que titlla de bèstia l’emperador (Ap 13)  que tants morts va causar entre els innocents. Vol dir que en cada moment s’ha fet una cosa o una altra segons la opressió del poble. Per això no tenim altra guia per mirar endavant que la d’estimar amics i enemics i, sobre tot no posar-nos nerviosos.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog