ELS ACORDS DE PAU

Mentre en una ciutat tallen l’aigua i maten a centenars, mentre els destrueixen les cases, uns senyors asseguts en taules ben servides i, quan treballen, amb un ordinador al davant, debaten el que ells anomenen “acords de pau”. Sort que no els sentim parlar perquè sentiríem coses com aquesta: “Qui ens pagarà el cost de les armes que els hem venut?” Alhora ens esgarrifaríem de les mentides que diuen culpant a d’altres de les destruccions que s’estan fent mentre parlen i conversen i allarguen les negociacions. Encara hi ha una cosa molt pitjor: el menyspreu dels interlocutors  envers els éssers humans.

De la mateixa manera que els grans clubs de futbol o d’esports d’elit parlen dels jugadors com si fossin vaques que es poden comprar i vendre segons el rendiment (econòmic) els mal anomenats constructors de la pau també tracten els refugiats i els morts en funció del guany o la pèrdua que ocasionen en els propis països.

Quan les grans cadenes promocionen la foto d’un nen arrossegat a la platja o d’una mare plorant els seus fills, aquestes imatges són esquetxos d’un gran serial i encara serveixen per anar-nos distraient i per no dir-nos el que realment estan parlant quan fan aquestes reunions que en diuen converses de pau.

Els veritables acords de pau només els pot fer la gent senzilla, capaç de perdonar. Perdonar no vol pas dir “deixem-ho estar”, no. Perdonar vol dir fer els possibles perquè aquell poble enfonsat i humiliat que també t’ha fet mal a tu, pugui recobrar la seva identitat; vol dir també que aquell que t‘ha ofès (ni que sigui tirant bombes i destruint la teva casa)  sigui objecte del teu amor. Recordeu aquelles memorables paraules de Martin Luter King, el líder negre assassinat dels Estats Units que deia:

Als enemics més rancuniosos, els diem:

A la vostra capacitat d’infligir sofriment oposarem la nostra de suportar el sofriment. A la vostra força física respondrem amb la força de les nostres ànimes. Feu-nos el que vulgueu i continuarem estimant-vos....Tireu bombes a casa nostra i esglaieu els nostres fills i us estimarem encara... Però estigueu segurs que us durem a a l’esgotament per la nostra capacitat de sofrir. Un dia guanyarem la llibertat però no serà solament per a nosaltres. Llançarem als vostres cors i a les vostres consciències una crida tal que us haurem atret mentrestant, i la victòria nostra serà una doble victòria. (La força d’estimar. Aymà S A editora. pl 76)

Els acords de les grans potències poden arribar a aturar les armes però no fan res que no sigui per al propi profit. Es preguntaran en secret: que els demanarem a canvi d’aturar les armes?, quins recursos podrem gestionar per treure’n un bon benefici?, quines reconstruccions podem fer amb diners de les ajudes internacionals?

Veieu la diferència entre una pau i l’altra?

                                                    Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS POPULISMES VAN A L’ALÇA

Què volem dir quan diem “populismes”? Segons el papa Francesc son populismes quan el poble es comporta com una massa arrossegada per les forces dominants (EG 220). És a dir, quan al poble ja li està bé que un de sol pensi i faci decantar l’onada. Això val per les dretes que en aquest moment van augmentant en vots d’elecció en elecció, sobre tot al pobles del nord d’Europa, i també val per les esquerres ja que els països més tirans de les esquerres (Corea del Nord, per exemple) no tenen en compte en cap moment res del que la gent pugui dir ni opinar.

Es dóna que quan més oprimit i estomacat estigui el poble, més gent permet que els altres el dominin. Per això no sempre una concentració de multitud significa ànsia de llibertat. Sovint són gent que, com xaiets, van responent allò que els que dicten les seves conductes  els van fent d’apuntadors.

Constatem que avui perden adeptes els partits que han obert les fronteres per acollir gent que han hagut d’emigrar a d’altres països, sigui per persecució, sigui per la fam o per les guerres. Aquesta gent emigrada generalment són pobrissons que un dia poden aixecar el cap i identificar-se amb tots nosaltres. Uns pocs (un percentatge molt ínfim) poden ésser gent indesitjable i fins i tot terroristes camuflats. Però, es que no ha gent indesitjable entre els nostres conciutadans nascuts aquí?

Si contemplem els evangelis i els relats que ens han arribat de Jesús veurem com, al començament de la seva predicació, quan encara no el coneixen, van anar darrere d’ell buscant algú que els anés dictant el que havien de fer. Però quan van veure que Jesús predicava i es posava al davant dient-los que cal fer-se pa (Jn 6,35) per als altres el van abandonar de manera estrepitosa (Jn 6,60.66) i el van deixar sol. Una altra multitud, aquesta vegada dels benestants de Jerusalem (els que vivien del temple, de les ofrenes i de les festes multitudinàries) van comprovar que Jesús no era gens partidari de les ofrenes, que eren animals grossos per sacrificar a l’altar; deia: el que jo vull és amor i no ofrenes (Mt 9,13). Ni tampoc era partidari dels donatius molt visibles; deia també: Quan facis almoina no ho anunciïs a toc de trompeta com fan els hipòcrites a les sinagogues (Mt 6,2). Atiada pels organitzadors de la societat, aquella multitud, la de Jerusalem, la que vivia de les peregrinacions, que eren els turistes religiosos, que portaven ofrenes de qualsevol lloc del món, va clamar demanant que el crucifiquessin.

Els dos casos són semblants. O bé una multitud que cerca uns dictadors que els diguin el que ha de fer (i Jesús no es presta a aquest joc) o bé una altra multitud, la de Jerusalem, que escolta els que manaven en la societat que deien que, amb la predicació d’aquell home, la gent es quedaria sense la font de recursos.

Quan la gent aplaudeix i vota un polític populista es conforma amb les engrunes que els reparteix i es creu les promeses que no complirà, i li perdonen. Per això, entre els partits més populistes es donen més casos de corrupció, ja que la gent que els vota no ho té gaire o gens en consideració. Què els prometen a canvi?  Per una banda els asseguren que, si governen ells deslliuraran el poble d’emigrants,  i per altra banda fan una atenció detallada d’alguns pobres de la població. 

Si renunciem als emigrants reneguem dels nostres pares, avis i besavis que van venir a aquesta terra a la recerca de pa i van ésser acollits pels avantpassats que els van donar treball i amistat.                                                                                                                                                                                                                    Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Parròquia virtual del Bages: http://www.parroquiavirtualbages.org

ELS POPULISMES VAN A L’ALÇA

Què volem dir quan diem “populismes”? Segons el papa Francesc son populismes quan el poble es comporta com una massa arrossegada per les forces dominants (EG 220). És a dir, quan al poble ja li està bé que un de sol pensi i faci decantar l’onada. Això val per les dretes que en aquest moment van augmentant en vots d’elecció en elecció, sobre tot al pobles del nord d’Europa, i també val per les esquerres ja que els països més tirans de les esquerres (Corea del Nord, per exemple) no tenen en compte en cap moment res del que la gent pugui dir ni opinar.

Es dóna que quan més oprimit i estomacat estigui el poble, més gent permet que els altres el dominin. Per això no sempre una concentració de multitud significa ànsia de llibertat. Sovint són gent que, com xaiets, van responent allò que els que dicten les seves conductes  els van fent d’apuntadors.

Constatem que avui perden adeptes els partits que han obert les fronteres per acollir gent que han hagut d’emigrar a d’altres països, sigui per persecució, sigui per la fam o per les guerres. Aquesta gent emigrada generalment són pobrissons que un dia poden aixecar el cap i identificar-se amb tots nosaltres. Uns pocs (un percentatge molt ínfim) poden ésser gent indesitjable i fins i tot terroristes camuflats. Però, es que no ha gent indesitjable entre els nostres conciutadans nascuts aquí?

Si contemplem els evangelis i els relats que ens han arribat de Jesús veurem com, al començament de la seva predicació, quan encara no el coneixen, van anar darrere d’ell buscant algú que els anés dictant el que havien de fer. Però quan van veure que Jesús predicava i es posava al davant dient-los que cal fer-se pa (Jn 6,35) per als altres el van abandonar de manera estrepitosa (Jn 6,60.66) i el van deixar sol. Una altra multitud, aquesta vegada dels benestants de Jerusalem (els que vivien del temple, de les ofrenes i de les festes multitudinàries) van comprovar que Jesús no era gens partidari de les ofrenes, que eren animals grossos per sacrificar a l’altar; deia: el que jo vull és amor i no ofrenes (Mt 9,13). Ni tampoc era partidari dels donatius molt visibles; deia també: Quan facis almoina no ho anunciïs a toc de trompeta com fan els hipòcrites a les sinagogues (Mt 6,2). Atiada pels organitzadors de la societat, aquella multitud, la de Jerusalem, la que vivia de les peregrinacions, que eren els turistes religiosos, que portaven ofrenes de qualsevol lloc del món, va clamar demanant que el crucifiquessin.

Els dos casos són semblants. O bé una multitud que cerca uns dictadors que els diguin el que ha de fer (i Jesús no es presta a aquest joc) o bé una altra multitud, la de Jerusalem, que escolta els que manaven en la societat que deien que, amb la predicació d’aquell home, la gent es quedaria sense la font de recursos.

Quan la gent aplaudeix i vota un polític populista es conforma amb les engrunes que els reparteix i es creu les promeses que no complirà, i li perdonen. Per això, entre els partits més populistes es donen més casos de corrupció, ja que la gent que els vota no ho té gaire o gens en consideració. Què els prometen a canvi?  Per una banda els asseguren que, si governen ells deslliuraran el poble d’emigrants,  i per altra banda fan una atenció detallada d’alguns pobres de la població. 

Si renunciem als emigrants reneguem dels nostres pares, avis i besavis que van venir a aquesta terra a la recerca de pa i van ésser acollits pels avantpassats que els van donar treball i amistat.                                                                                                                                                                                                                    Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Parròquia virtual del Bages: http://www.parroquiavirtualbages.org

SE’NS ACABEN LES DECISIONS ARBITRÀRIES

Pero volem segurtat i llibertat

Fa una colla d’anys va morir un gran teòleg anomenat Karl Ranher (era del temps del concili Vaticà II). Havia pronosticat una cosa que cada vegada és més evident: que a l’església se li han acabat les decisions arbitràries. Deia que si fem un canvi ja no ens valdrà dir que seguim les directrius del concili o del Dret Canònic o perquè les normes litúrgiques ho estableixen d’aquesta manera. Els cristians fidels s’havien de conformar pensant que el mossèn ja sap el que s’ha de fer.  Aquest teòleg que he esmentat va pronosticar que arriba un temps en què haurem de saber explicar per què fem un canvi amb unes paraules que la gent ens entengui. No tan sols ho va pronosticar sinó que ensenyava així (era un professor) perquè creia que ja era hora que les coses funcionessin d’aquesta manera. Gràcies a Déu aquest temps ja va arribant. Serà un temps en què, per manca de capellans, la gent creient d’un poble, hauran de veure com fan les coses i el consell que ells decideixin serà el que valdrà. El canvi s’haurà de notar perquè els pobles no dependran tant del capellà de torn sinó dels grups i les persones actives que hi hagi al voltant de la parròquia.

Tot plegat sembla que és una pèrdua de seguretats i, efectivament és així, però hi haurà un guany que és la iniciativa de la gent i el fet que la pràctica religiosa estarà molt més a prop del que interessa a la gent.

Ja sabem que capellans i bisbes sovint no són pas millors que l’altra gent. Això ha estat sempre així, per això no hauran d’ésser els que manin, sinó els que sàpiguen coordinar la tasca que s’està fent.

Ranher ho explica amb un exemple: és com un club d’escacs. Quan fan competicions, el qui decideix on han d’anar, el que busca recursos per comprar taulers i lloc per fer la competició no és pas el que sap més de jugar. Els directius saben de què va el joc, però sovint no són, ni de bon tros, els que millor juguen. Són directius, però realment són servidors del club. Això és el que han d’acabar essent els membres de la jerarquia de l’església: servidors dels creients. Ja ho diuen, ja,  però en realitat no ho són. Al menys de moment.

                                                    Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ENTRE LA SEGURETAT I LA LLIBERTAT

Un  ateu em deia que nosaltres els creients tenim una seguretat. Això és el que ell creia. No és veritat. No tenim cap seguretat!

Doncs què ens dóna la fe? Una llum per saber cap on anem o cap on hauríem d’anar. Però res no ens treu dels nostres errors i les nostres febleses.

Si creiem en el Déu de Jesucrist reconeixem que hem estat estimats. Per Jesús? Si, però també per molta gent que ens han conduït fins on hem arribat i han fet que siguem el que som. No creiem en ”valors” que no són més que idees: la pau, l’amor, la consciència universal, la seguretat, la solidaritat... Aquests valors no ens han estimat i poden fomentar uns principis inestables com parodiava un dels germans Marx: “si voleu en tinc uns altres”. La fe és personal, és a dir: adonar-nos que hi ha persones que ens han estimat. No podem pas canviar les persones que ens han estimat per unes altres. La fe comporta agraïment. A qui? A aquests i a Déu de qui procedeix tot do perfecte que ve de dalt (Jm 1,17).

Si canviem la fe en el Déu de Jesús per altres déus, com el diner, la seguretat o l’individualisme ens trobarem sense res perquè aquestes marques no ens estimen, només ens distorsionen, ens esclavitzen  i ens empenyen a tres coses:

- A voler tenir més, si el que cerquem és posseir diners o propietats i progressar en l’economia.

- A estar  més segurs, que només ho aconseguirem acceptant perdre llibertat a base de molta més vigilància policial i tota mena de controls.

- Al nostre individualisme, que és cercar allò que ens convé a nosaltres repetint aquella trista frase dels que estan a l’extrema dreta que diu: “Primer nosaltres i els nostres”.

Amb altres paraules, acabarem amb el nihilisme (no hi ha res que valgui res).

En resum, que perdem la llibertat sigui per l’afany de posseir cada vegada més, sigui per acceptar que tinguem controls com mai no havíem tingut o sigui perquè ens mirem tant a nosaltres mateixos que ja no som capaços de veure els necessitats.

Només quan la fe va lligada a les persones que ens han estimat i que hem d’estimar, ens fa lliures perquè l’agraïment envers els que ens han estimat no té límits i la descoberta de les necessitats dels més pobres sempre pot ampliar-se. Si no tenim cap fe que ens faci mirar els altres acabarem, com està passant, adorant els isquiotibials i el pubis d’alguns grans jugadors.

Aquestes reflexions ens poden ajudar a veure el que cerquem  el ONCE DE SETEMBRE.

La independència és només una idea. La independència és una senyora que no ens ha estimat i no sabem quina cara tindrà. Si la demanem no és pas per ella mateixa, sinó per donar al nostre poble les coses que li han estat arrabassades, per demostrar que estimem la nostra gent.

Que ningú no s’enganyi perquè, si s’assoleix la independència, sorgiran tot seguit nous partits que, com els actuals, voldran limitar les nostres seguretats, tindran afany de poder i de diner i fomentaran el “xauvinisme” que és l’amor exagerat a la nostra terra com a única.

Repeteixo que és important tornar al nostre poble aquelles coses que li han estat arrabassades i  estimar la gent, sobre tot els que han quedat desposseïts de quasi tot. Això últim no va inclòs amb el “pack” de la independència i li hem d’afegir nosaltres amb la nostra lucidesa (amb la nostra fe).

Els que creiem en el Déu de Jesucrist agraïm tot el que anem rebent (Mt 11,25) i veiem el rostre dels necessitats com el del mateix Crist, tot allò que feu a un d’aquests petits a mi m’ho feu (Mt 25,40)

                                                    Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org

COMENÇANT PELS MÉS POBRES

Us sorprendrà si dic que una bona part de l’auge dels partits d’extrema dreta del Nord d’Europa es deu al fet que molts dels vots que reben són per la política social a favor dels més pobres. No m’ho invento. Segurament ho trobareu estrany perquè uns partits de dretes com els que hi ha al nostre país han desemparat els pobre i estan preparant un futur sense esperança perquè si es permeten els salaris que s’estan autoritzant, amb quins diners de cotitzacions es pagaran les pensions en el futur? Parlo dels partits d’extrema dreta d’Europa. Molts altres partits parlen dels “més pobres” però només son paraules: o bé no veiem mai que vagin a visitar malalts, residents o presons o bé, quan han governat, no han pensat en ells. Pitjor encara quan es van honorant els uns al altres i es donen els títols de benefactors i surten als diaris com a persones caritatives.

Recordeu allò que deia Jesús:

¿Com podeu creure, vosaltres que accepteu honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic? (Jn 5,44)

O allò altre quan recrimina als poderosos que es fan dir benefactors.

«Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors.(Lc 22,25).

He dit al començament que els partits d’extrema dreta d’Europa atenen més els pobres. Citaré un fragment d’un article de Gonzàlez Faus que diu el següent:

Trobem aquests partits a Alemanya, França, Polònia, Àustria (amb un 36% dels vots)... Però la sorpresa és que aquests són socialment més avançats que les nostres presumptes esquerres.  Lepen recull reivindicacions que Hollande havia desestimat, Hongria és un dels països més igualitaris d’Europa i el nou govern polonès ha establert un salari mínim per hora i una assignació per cada fill finançada amb els impostos als bancs i a les grans superfícies i manté la jubilació als 65 a. (Revista Iglesia viva 266 pàg. 80).

Cal afegir també que les extremes dretes són molt racistes (recordeu allò de “primer nosaltres i els nostres”).

Segons el mateix autor que he citat, la Revolució francesa  va ésser una revolta burgesa amb escàs interès social. Més preocupada per l’anticapitalisme i l’anticlericalisme va oblidar els condemnats de la societat. Segons ell, també diu que Karl Marx va recuperar la justícia social, però els grans moviments comunistes estalinistes i la revolució russa van deixar l’esquerra descafeïnada i adulterada. El que se’n diu esquerres de plàstic.

La nostra església en tots els temps ha tingut orfenats, escoles per a pobres (no totes), campaments per a la joventut, residències i una gran opció caritativa (càritas) però, encara ara, està donant una imatge d’un poder que no té, amb unes cerimònies ampul·loses, sobre tot les que ens ofereix la televisió en les grans celebracions.

En resum, que ni la mateixa església, ni els partits, ni les entitats financeres, ni el món de l’esport no s’acosten als més pobres (amb algunes excepcions, és clar).

Uns i altres oblidem que segons l’Evangeli haurien d’ésser els primers i descuidem aquella insistència de Jesús que preferia els més petits i pobres perquè  us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial (Mt 18,10). Us invitaria a llegir l’Evangeli (un fragment cada dia) per descobrir quina és la actitud de Jesús enfront els més pobres i com Ell mateix es posava el darrer de tots rentant els peus dels seus deixebles. Al poc de fer-ho reconeixereu que no sabíeu que l’Evangeli deia aquestes coses.

                                                    Josep ESCÓS i SARSANEDAS