dimecres, de febrer 25, 2009

DESPRÉS DE LES DISBAUXES

                Després de les disbauxes de la Carnestolta hem de compadir-nos i demanar perdó? Doncs no. Ni la disfressa, ni la joia de la festa tenen res a veure amb el pecat.

Això molta gent ho intueix però no saben com formular-ho i és quan es presenten les festes com una gran infracció. No va per aquí.

Ni la Quaresma és per redimir la Carnestolta ni la aquesta és per aguantar el cop d'aquella.

L'única diferència és que l'un (Carnaval) compta amb tots els aparells de propaganda i l'altre (la quaresma) ni se la mencionarà si no és per fer-ne la mitja rialleta.

Prou feina tindrem en recuperar la paraula (Quaresma) amb la joia de la conversió.

Les grans infraccions no venen  pas amb disfressa sinó amb aparences de normalitat.

Quines són les grans infraccions, aquelles que ens separen del Creador?

- Doncs quan vivim creguts que, tant com tenim, ens ho hem fet nosaltres, que no hem rebut res ni hem d'agrair res a ningú. Tanquem els ulls a la gràcia que ens ve per tot arreu. Ens tenim per déus i cometem el mateix pecat d'Adam i Eva que van decidir, temptats per la serpent, que el bé i el mal el triarien ells mateixos. Es convertien en centre del seu món. La conversió consistirà en reconèixer el que vas rebent i adorar el Senyor que és a l'horitzó de tots els béns (Jm 1,17).

- Una altra gran infracció, per la qual tampoc necessitem disfressa, és la ceguesa envers les necessitats del germà. Això s'entén més ara que hem entrat en la crisi del nostre sistema econòmic. Els que s'han enriquit desmesuradament a costa dels aturats i sobre tot a costa dels pobres del Tercer Món no han vista altra cosa que els seus guanys i s'han tornat insensibles als plors dels perjudicats. Només han vist que els afavoreix i no s'han adonat que els altres perden. La Quaresma ha d'obrir els ulls del creient perquè vegi el desgraciat que menja les engrunes del que li cauen de la taula (Lc 16,21) perquè no té res més per ficar-se a la boca. La conversió quaresmal consistirà en demanar a Déu que sapiguem descobrir els que requereixen la nostra ajuda que sempre són molts.

- Encara hi ha una tercera gran infracció, la que Karl Marx en deia alienació, que és perdre l'esperit i deixar-te portar pels altres. Tampoc no té res a veure amb la disbauxa. El que perd l'esperit diu el que li diuen que digui i pensa el que li dicten. Aquesta feblesa d'esperit es manifesta quan alguns (molts) segueixen els dictats del seu partit polític, o de la seva empresa, sense adonar-se que poden perjudicar els altres. Són els que no fan servir el seu cap per pensar i d'aquests també n'hi pot haver dins la mateixa església per això és tan important rebre una "formació" per poder entendre les coses per un mateix. La conversió consistirà en demanar a Déu una llibertat tal que ens il·lumini per aprendre a veure per nosaltres mateixos.

Com veieu la Quaresma no és, ni de bon tros, el contrari de les disbauxes de la carnestolta. Les prohibicions de menjar segons quins aliments no les trobem pas als inicis de la primera església. Sant Pau ens diu que el qui menja de tot que no menyspreï el que no menja (Rm 14,3). En canvi les invitacions a la conversió hi són des de les primeres paraules de Jesús en l'Evangeli (Mc 1,15).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de febrer 17, 2009

ARA HI HA FONAMENTALISTES ENTRE ELS EVOLUCIONISTES

                   Fins ara, en els últims temps, quan parlàvem de "fonamentalisme" tots miràvem cap els EEUU i cap a la gent més reaccionària de la dreta que són els que defensen que la creació del món va ésser feta tal com diu el relat bíblic amb set dies i donen per històric el relat de'Adam i Eva i del Paradís.

Tots estàvem tranquils perquè aquesta febrada del passat no ens havia d'arribar. Ara, però, amb el bi-centenari del naixement de Charles Darwin resulta que els que proclamen l'evolucionisme s'omplen la boca explicant-nos que la Bíblia diu que Déu va crear les coses una per una i donant per segur que els catòlics ens ho creiem a ulls clucs. Ara són aquests els que fan un lectura fonamentalista de la Bíblia que vol dir que són incapaços de destriar els gèneres literaris.

No saben (o al menys així ho sembla) que un "mite" és un relat amb forma històrica que intenta esbrinar com van ésser els orígens; tampoc no són conscients que els mites es perden en el temps i ningú no sap qui els va afaiçonar i que la gent els ha pres i acceptat perquè donen moltes pistes de com imaginaven aquells ancestres nostres la divinitat i un cop conegut el gènere literari del relat, a nosaltres ens serveixen per pregar i per parlar.

Anem al relat del primer capítol del Gènesi (el primer llibre de la Bíblia) que explica la creació del món en sis dies i que el setè dia Déu va reposar (Gn 1,1-2,4). Qualsevol científic sap que d'històric res de res i que els creients que el rememoraven adoraven un Déu ordenat, que havia creat home/dona per igual i que havia posat tot (animals, arbres, sol i estels...) a la disposició dels humans.

Ara resulta que els defensors de la nova progresia, entre els quals hi ha periodistes de la tele i molts mestres d'escola, que són els que es pensen que ells són els únics que creuen en l'evolucionisme, fan com els dels EEUU que donen per verídics uns relats (preciosos per altra banda) que es troben a la Bíblia i, a sobre, ens volen fer creure (i així ho van repetint) que els catòlics ens els empassem com si fóssim una colla de borregos.

No ens mereixem tanta ignorància de gent creguda que dogmatitzen contra la Bíblia.

Cap d'aquests no ens explicarà pas que les dones van sortir totes d'una capsa (la capsa de Pandora de la que va néixer la raça maleïda de les femelles) tot i que el "mite" de Prometeu ens ho relata d'aquesta manera. Saben distingir molt bé les virtuts d'aquest heroi capaç d'enfrontar-se amb els déus del desgraciat esdeveniment de la "capsa de Pandora" que el va anul·lar a ell i als mascles descendents enlluernats per les dones. Quan volen, saben llegir en clau de mite. I per què no fan el mateix amb la Bíblia?

Si us pot servir als creients em quedo amb un altre retall bíblic (que és poesia pura i s'ha de llegir en clau poètica) d'un salm en el que el poeta li diu al Senyor:

Quan miro el cel, obra dels teus dits,

La lluna i els estels que hi has posat

Jo dic: "Què és l'home perquè te'n recordis?

Què és un mortal perquè el tinguis present?" (Sl 8,4-5).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, de febrer 03, 2009

L’ASSIGNATURA PER LA CIUTADANIA

         Ja s'està impartint però hi ha molta oposició. Tota assignatura de qualsevol escola pot manipular els alumnes. Si voleu en comptes de la paraula manipular podeu dir-ne "conduir". No fa pas tant un professor de música per introduir-los en una peça musical primer els deia que Déu no existeix i un altre professor amb la mateix melodia els feia veure la bellesa del Creador expressada amb aquella música.

Sempre influïm amb els nens i joves fins i tot quan el professor diu que és neutre. No és neutre celebrar la carnestolta destinant-hi hores i hores i no mencionar-los la Pasqua. No hi ha cap ensenyament neutre. Sempre manipulem i conduïm pel bé o pel mal.

El cas de l'assignatura per la ciutadania és especialment calent perquè pot servir molt més que les altres per "encaminar" els nens i joves. Només cal veure la gran varietat de textos que han sortit i fixar-se en quin d'aquests ha triat el professor que l'ha d'impartir.

Sorprèn que els polítics de la dreta en siguin tan contraris, quan tothom ha de saber que, si un dia governen ells, aprovaran els llibres text que estiguin en la seva línia. Llavors seran els de l'altre cantó que diran que aquesta matèria no hauria d'estar en el pla d'estudis.

Si aquesta és una matèria tan manipulable ha d'estar en el pla d'estudis?

Penso que és inevitable perquè no podem pas deixar els nens i joves a l'atzar. Algú els ha de orientar d'alguna manera.

Aquest algú qui ha d'ésser? L'error actual no és l'assignatura sinó el fet que els mestres hi tinguin massa a dir. Una matèria tan important pel futur dels educands ha de poder ésser consensuada com a mínim amb els mestres, els polítics i els mateixos pares. No els pares de tot Espanya sinó els pares de la mateixa escola. No pot quedar únicament en mans de mestres perquè de la mateixa manera que ara la majoria tenen una tendència molt remarcada, quasi tots de la mateixa faisó ens podem trobar, a no tardar gaire, que la majoria dels mestres (com a França) siguin emigrats llatinoamericans, àrabs o de qualsevol altre país i llavors no ens valdrà dir que no es veia venir. No els importarà quines són les nostres tradicions, ni la nostra terra perquè no han nascut aquí.

Si els pares han de poder intervenir també hauran de participar en l'elecció del col·legi per als seus fills. I no parlo només d'escola concertada sinó que, dintre de les públiques, igual com ara passa amb les concertades, hi haurà models diferents d'ensenyament i això serà senyal excel·lent perquè voldrà dir que mestres i pares (i polítics locals) han pensat un model per aquella escola.

En aquest moment hi ha, com he dit, llibres molt diferents per impartir aquesta assignatura. Alguns són impresentables i altres excel·lents. No es pot deixar en mans d'un sol mestre l'elecció. Encara que ho trobeu estrany l'escola no pot quedar en mans úniques dels mestres, ni tampoc la medicina en mans úniques dels metges. Cal que altres estaments de la societat els puguin controlar. Ara mateix hi ha un excés de mestres en els nostres Parlaments i, al revés del que podria semblar, els incapacita per fer lleis perquè, sense voler, tiren aigua al seu molí (no legislaran en contra del poder que ara tenen en excés).

Per tant cal plantejar bé el problema. No es traca de dir "assignatura si" o "assignatura no". Cal que, en cada escola, hi participin pares, polítics i no cal dir els mateixos mestres per definir el model que presentaran als alumnes i que ningú no es deixi enganyar si un mestre els diu que serà neutre. Encara ha de néixer el mestre neutre.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog