SENYALS DE DECADÈNCIA

Coneixem molts que després d'haver lluitat en la seva joventut a favor de la regeneració del país viatjant com a voluntaris a països necessitats, organitzant concerts i recaptacions fent de monitors en grups eclesials (com el MIJAC) o de voluntaris dels ajuntaments. Els podies demanar i trobaven hores de dia i de nit per actuar on fos. Però han passat els anys i la majoria han format família que molts suporten amb força dificultats.

Doncs bé, molts d'aquests joves, avui homes i dones, els trobes desconcertats per la situació del món, tan la política, com l'econòmica. Encara que hagin guanyat diners s'adonen que el que tenen es pot perdre d'un dia a l'altre, que els treballs no estan garantits (aviat ni tan sols els de funcionariat). S'adonen que les forces polítiques, un cop han assolit el poder, siguin del color que siguin, s'aferren a les seves cadires i que els mateixos amics d'infància que semblava que havien de mantenir tota una vida es van esfumant, mentre no hagin estat enganyats o traïts. Desconfien de l'església, millor dit, dels dirigents de la institució.

Tot els indica que el món va malament i que hi ha poc o res a fer.

Si aquest home/dona llegeix la premsa i està atent a les notícies encara es desinfla més perquè s'adona que nosaltres rai, ja que casi ningú no defensa els milions de deportats, els dels pobles assassinats i destruïts, que no es fa casi res per la fam que, i que amb això que en diem la crisi d'occident tampoc no comprarem els productes bàsics dels productors més necessitats. I disminuiran les ajudes (al menys les dels organismes oficials).

Però no. El nostre món no és pas pitjor que el que li va tocar a Jesús o Pau que deia: Procureu de treure partit del moment present, perquè els temps que vivim són dolents (Ef 5,16). Com veieu, ja ve de lluny.

Passa que si, de grans, ens adonem més de les grans deficiències del món no és pas que n'hi hagi més. Simplement estem més informats i som més lúcids. Si d'infants vam aprendre a veure el "Salvador" darrere la imatge d'un crucificat també ara hem de saber albirar els camins de salvació que té el nostre món.

Pau mateix estava presoner i sabia que li perillava la vida. Les presons de llavors no eren pas com les d'ara ja que eren molt pitjors. Tot i estar engarjolat confiava que no quedaria confós i ho argumentava dient que el Crist seria glorificat en el seu cos tan si en sortia amb vida com no (Fl 1,20). Havia après a tenir una mirada d'esperança en aquell món.

I com es pot tenir una mirada d'esperança? Molt senzill començant per canviar nosaltres mateixos, oblidar-nos de jutjar els altres i estimar-los com són. Nosaltres valem més del que ens pensàvem i tenim més força en el nostre interior de la que ens imaginàvem. Saber mirar les coses d'aquesta altra manera és entrar en l'òrbita de la salvació, és assolir allò que, de petits, ens explicaven: que el cristianisme ens dóna la salvació.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

NADAL és el NATALIS SOLIS.

NADAL és el NATALIS SOLIS. Era una festa en la que els romans del s. IV celebraven el solstici d'hivern. Els cristians que no sabien quin dia havia nascut Jesús van dir-se: Quin dia millor que el NATALIS SOLIS!

Serà el NATALIS JESÚS. Nadal de Jesús

 

SUPOSADAMENT FEM DE JUTGES

No deu haver-hi jutges a la nostra terra perquè d'una manera reiterada ens entretenen diaris i televisions amb algun judici del qual, pel que sembla ja tenen presa la decisió final. Una nena maltractada, una bufetada d'una mare, uns que han enganxat "in fraganti" o un lladre reiterat.  No us ho perdeu. Sempre són pobriçons els presumptes culpables. Massa sovint ens o presenten tan clar que ja es veu a venir qui serà el condemnat perquè abans ens han delectat amb les peticions dels fiscals...

En canvi quan els presumptes responsables són banques o multinacionals de per ací veureu que es limiten a donar-nos estadístiques dels acomiadaments o de les ganàncies i els perjudicats, converses amb les autoritats, opinions de sindicats, ... Vaja, que el tracte és molt diferent.

Menys encara ens parlen de culpables quan els massacrats són els pobres de camps de refugiats, desplaçats o simplement aniquilats pels efectes col·laterals de les guerres. Ens hem de conformar amb les estadístiques si ens les donen.

Què hi ha de mal o de bé en tot això?

No contestaré aquesta pregunta sinó que us presentaré com actua Jesús en l'Evangeli.

Actua de manera contrària. Quan el presumpte culpable és el pobriçó Jesús l'aixeca i mira de salvar-lo davant els altres i en canvi denuncia ben clarament que en són els dirigents.

Mireu com actua davant aquella dona acusada davant tots d'haver comès adulteri. La salva li diu que no pequi més i tira a la cara dels acusadors que mirin si ells estan lliures de pecat.(Jn 8,1-11). Quan la que té als seus peus és aquella que plor i li mulla amb les llàgrimes en fa un elogi de la manera (ben original tanmateix) com estima (Lc 7,36-50).

Quan li demanen l'opinió d'un conflicte entre dos germans els contesta que no és la seva feina decidir-se per l'un o per l'altre (Lc 12,13-14).

Ni tan sol insisteix gaire en els pitjors crims: Fixeu-vos com es desentén de la culpa i va al pecat: Diu: Ja sabeu que es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal.  Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern. (Mt 5,21-22)

Quan els presumptes culpables són els poderosos del seu moment, al revés del periodisme actual, els desemmascara dient-los paraules tan dures com aquestes:

Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets.  Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.» (Mc 12,38-40)

Com agrairíem avui que deixessin a mans dels jutges les sentències contra la gent senzilla (encara que culpable) i ens ajudessin a denunciar les trames malignes dels poderosos! Però no ho fan perquè els perilla el sou. En canvi poden burlar-se d'un petit i aquest no tindrà capacitat per demandar-los.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

UNES MANS QUE DIUEN: “JO T’ESTIMO. HAS DE VIURE!”

Les grans formacions politiques sovint han oblidat la vida.

Què defensen? Els que tendeixen cap a la dreta reclamen llibertats (mireu si no les seves manifestacions) i els altres, igualtat.

Passa que en nom de les llibertats s'han envaït països, s'ha protegit el comerç i els grans ingressos. Massa sovint és la llibertat únicament per als que poden. La llibertat no és cap ésser vivent.

Els altres, en nom de la igualtat  van muntant una societat de control que va convertint el país en un "gran Hermano" en el que tots estem i ens sentim vigilats. Resulta una igualtat des del qui mana. A més aquestes formacions en diuen progrés de l'augment de xifres d'interrupcions de la vida i d'eutanàsies.  Ho dic amb molta cura perquè hi ha molt a distingir. Tot amb tot aquí xerriquen els aliats ecologistes que, per principi, haurien de dir tot el contrari.

Hom troba a faltar algun grup capaç de prendre un infant feble entre els mans i li digui: "Jo t'estimo. Has de viure!". Val més un infant vivent que totes les llibertats i que totes les igualtats.

Aquest gest, pot ser perquè s'hauria de fer massa vegades, sobrepassa els programes dels uns i dels altres (dels que governen i dels que ho voldrien fer).

Els creients (que també estem ficats entre uns o altres partits i que no som en cap cas una raça immaculada emergida d'aquest món) per aquests dies venerem i estimem un INFANT que va néixer en un pessebre lluny dels poders i dels partits del seu moment, descobert tan sols per uns pastors que, per no tenir, vivien al ras no gaire lluny d'aquella contrada. Un INFANT que va venir al mon on  no havia llibertat ni igualtat perquè era territori ocupat. I, en canvi, estava ple de vida i encara el venerem. Celebrem el Nadal.

I darrere d'aquell infant els creients aprenem a contemplar-hi tots els altres nascuts en xavoles de llaunes i cartrons a l'Amèrica Llatina, en les barraques de l'Àfrica en els poblets perduts de l'Afganistan o els que han vist la llum del món en un camp de refugiats. Tots éssers vius i estimats per Déu.

Aquests infants i els seus pares o avis sovint envellits i malalts  no tenen veu, ni han estat magnificats per càmeres i periodistes. Sovint només unes mans desconegudes els han acollit dient-los: "Jo t'estimo. Has de viure!". Aquestes mans donen glòria a Déu Pare.

Nomes des de la fe ens podem horroritzar de les famílies que han preferit el gos al nen, o les que no s'han pensat gens en eliminar-lo abans de néixer. Ho podem fer sense deixar de valorar aquestes famílies perquè els pares també són estimats de Déu.

No estaria gens malament tornar a escoltar les paraules de Teresa de Calcuta a una futura mare: "Si tu no els vols, dóna-me'l. Jo el faré viure".

Mentrestant la nostra hipòcrita societat ha muntat un cursa d'obstacles per aquelles altres famílies que els voldrien i els han d'anar a cercar a països llunyans amb unes despeses enormes (per l'administració nostra i la del país en qüestió). No n'hi ha prou amb això perquè els fan passar per exàmens i tests sobre la seva capacitat econòmica que es veu que és el que més compta per adoptar un infant.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ADVENT: TEMPS D’ESPERA I JOIA PER LA VINGUDA DEL SENYOR

JESÚS I LA CRISI ECONÒMICA

Què hauria fet o què hauria dit Jesús davant la crisi econòmica?

No ho sabem però tenim algunes pistes llegint l'Evangeli i veient què va fer en les del seu temps.

En aquell moment hi havia crisi? Certament i molt més forta que l'actual perquè

- Els que no tenien treball no gaudien tampoc de subsidis. Els quedava el recurs, si volien pagar els deutes, de vendre's com esclaus o de tirar-se a les muntanyes per assaltar els que passaven. Llegiu una novel·la bastant ben documentada que explica la situació dels pobres en aquell moment. (Autor: Bruce W. Longenecker . Las cartas de Pérgamo Ed. Sígueme 2004).

- Les viudes sense fills quedaven desemparades i estigmatitzades com a pecadores i Jesús reacciona a favor d'elles (Lc 7,11-12) igual com la primera església (Ac 6,1).

- Jesús també denuncia els que, en comptes d'ajudar amb els seus diners als pares envellits,  dipositaven els diners al temple pel seu profit fent veure que era un diner sagrat (Mc 7,11-13).

-  En aquell temps hi havia una multitud de pobres que erraven pel món a la recerca d'un "salvador" que els tragués de la misèria. Els mateixos que anaven al darrere de Joan Baptista i es feien batejar per obtenir el perdó gratuït que el temple els concedia a canvi de costosos sacrificis. Jesús es fa un d'ells i també es fa batejar fent-se un més de la multitud dels "anawim" que vol dir la pobrissalla.

- En cap moment Jesús feu promeses irrealitzables. Els diu que el vertader pa és que "Ell mateix que es fa pa" i que la vertadera aigua és la que surt de l'interior (Jn 4,14). Vol dir que no ens donaran res fet.

Però hi ha un gest que Jesús mai no va fer: Mai no va confraternitzar amb els causants de la crisi. No el veiem ni al costat dels grans sacerdots del temple que carregaven fardes pesades als pobres ni amb els governants del reialme com Herodes que, quan es veien denunciats pels gestos del Jesús, es reunien per tramar la seva desaparició (Jn 11,47-50).

Això va fer que la seva vida estigués sempre pendent d'un fil per les vegades que el volien apedregar o per les cauteles que tenia d'anar a la Muntanya de les Oliveres en comptes de la ciutat per passar la nit quan era a Jerusalem.

Ara contemplem l'Església. La seva postura no és exactament el seguiment de Jesús perquè si, per una banda, amb les seves institucions, missions, ordres religioses... s'acosta als pobres i als  apallissats per les crisis, per altra no ha sabut distanciar-se gaire dels causants d'aquestes crisis, com ho feu Jesús. No ho podem posar tot a dins el mateix sac perquè hi ha persones, entitats i grups a dins de l'església que certament ho fan, però la impressió que el nostre poble pot tenir i més ara que la gent la relaciona amb la imatge de les jerarquies que surten als medis de comunicació, és la de veure-la, massa sovint, confraternitzant amb els prínceps d'aquest món. He de tornar a fer un elogi a l'episcopat catòlic nordamericà que ha sigut capaç de denunciar les guerres que promovia el seu propi govern i, ara de poc, ha fet un excel·lent escrit demanant qui són els que s'han aprofitat d'aquesta situació d'inestabilitat econòmica. Ja vaig dir en un altre article que els va costar molt cara aquesta postura valenta perquè els poderosos denunciats li van retreure uns greus errors de pederàstria (alguns de cinquanta anys enrere). Això últim és el que ha arribat als titulars de la nostra premsa escrita, radiofònica i televisiva. Ja veieu que la velentia té un preu.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

UNA MULTITUD MALMENADA I DESESPERANÇADA

Un dels moments culminants de l'Evangeli de Mateu és quan Jesús es topa amb la multitud malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor (Mt 9,36). Van al seu darrere pensant que aquest home el conduirà cap a un Regne nou i no pas corrupte com els que hi havia entre els governadors romans i els reis jueus.

Una multitud aquella com les nostres que se les disputen els grans espectacles esportius, els cantants famosos i els organitzadors de les grans loteries. Eren els anomenats "anabim" (els  pobres) dels que tothom se'n aprofitava.

Un multitud que es deleix per veure i tocar les relíquies d'un gran jugador (la seva samarreta o al menys uns signatura en qualsevol drap), una multitud que sap que és manipulada i el dia de les eleccions va de passeig i no vol que li parlin de política, una multitud que cada dia rep desenes d'anuncis en els que se li recomana el culte al cos (productes pels cabells, per la pell, per les disfuncions sexuals...) i contínuament se li ofereixen objectes que li prometen la vertadera felicitat com un cotxe, o una habitació amb els millors matalassos i mantes per dormir.

Una multitud que ni troba la felicitat amb aquests productes ni tampoc assoleix la benaurança amb el culte al propi cos, per més que hi destini unes quantitats exorbitants de diners.

Què fa Jesús? Se'n compadeix i fa dues coses: Els parla llargament (Mc 6,34) i aconsegueix que uns donin aliment als altres dient-los: Doneu-los menjar vosaltres mateixos (Mc 6,37). El menjar i la paraula, en l'Evangeli, no són dues coses, és la mateixa.

No cal esperar cap mena de solució màgica. La paraula els instrueix i el pa repartit els fa germans i aquestes dues coses donen la fermesa de la fe i la joia de la caritat.

En moments de crisi la gent tendeix a creure's més les promeses de felicitat (es compra més loteria), hom cerca mestres de la mentida, alguns dels quals ens diran fins i tot que la solució és la Bíblia.

No el cregueu. Ni en la Bíblia, ni en l'Església, ni tampoc en la Paraula del mateix Jesucrist no hi ha solucions i menys màgiques. En la fe i en l'Evangeli hi trobem allò que ens pot salvar que és molt diferent i que ho podem resumir amb tres camins dels que hem parlat moltes vegades:

-          Amb la Paraula de Déu descobrim que tenim molt més del que ens pensàvem. Que posseïm un bagatge abundant per anar per la vida.

-          Acostant-nos al Crist ens adonem d'aquelles persones necessitades que tenim, com ovelles sense pastor, a la vora del nostre camí. Persones a les que hem de donar la mà.

-          Sabem veure l'Esperit que, en el nostre interior, ens dóna força per no defallir i ens fa anima a  percebre que podem més del que ens pensàvem.

Per això Jesús, abans d'invitar-los a partir el pa, els parlava llargament, perquè aquella multitud trobés el sentit de la vida que això sí que s'albira en la Bíblia, en el missatge que l'església ens transmet i en la Paraula del Senyor.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LA DESPROPORCIÓ DELS SALARIS

No faran públic on destinarà el govern l'ajuda a les entitats bancàries que estan en crisi que no tenen prou diners per respondre als seus clients perquè, si arriben a dir-nos quines han cobrat, nosaltres només comparant el que se'ls dóna i el salari del dos dels grossos d'aquella banca resultarà que l'ajuda (que paguem entre tots) serà per abonar-los just el seu sou.

Com més entrem en el món global més ens adonem de les desproporcions.

Algun dia ens haurem de ficar amb els sous dels esportistes d'èlit. Aquests poden mantenir els seus salaris i complements (més de tres milions de les antigues pessetes cada dia) perquè el poble es torna foll seguint les competicions. També els romans es tornaven folls per veure les lluites dels gladiadors i els assassinats al circ i això va durar fins entrat el segle IV. Avui ens fa vergonya de comentar-ho. Espero que aviat ens faci vergonya de comentar el que hem arribat a pagar a un esportista d'èlit. No pas de moment que encara s'apugen els sous i les clàusules de rescissió.

Encara hi ha un altre problema relacionat amb els salaris: les deslocalitzacions de les empreses. Les munten en altres llocs perquè rendeixen més. En aquests països ni tan sols han d'assegurar els treballadors i els poden acomiadar després d'anys de pagar-los sous de misèria.

Tot plegat ens porta a reflexionar sobre el diner (que són uns papers només simbòlics), la riquesa i els drets de les persones.

Hi ha una paràbola a l'Evangeli en la que Jesús es riu dels salaris i ens invita a fixar-nos amb les persones: És la dels treballadors de la vinya (Mt 20,1-16). El relat ens explica que un propietari va a la plaça a cercar treballadors a primera hora, a mig dia, a mitja tarda i cap el tard i que, quan és hora d'abonar-los el sou pel treball realitzat, dóna el mateix als que han treballat tot el dia (un salari just i convingut) que als que han treballat només la darrera hora. No els paga pel treball fet ni per la riquesa que han creat amb la feina de les seves mans, sinó per la resposta. Els que han respost que "si" a la crida cobren tots el mateix.

El sistema que en diem capitalista, que és l'únic que fins ara ha"funcionat," té com a centre el guany de diners. Els governs han fet unes quantes correccions, obligant a preveure assegurances de malaltia i de jubilació i han fet algunes lleis perquè els acomiadaments no es facin alegrement, però la base continua la mateixa: el rendiment de diners.

Què passarà? De la mateixa manera que el comunisme va caure quan les persones no eren tingudes en compte i els governs es tornaven ells mateixos capitalistes, el sistema global del capital, que és el que impera, haurà de petar en el moment que ho hi hagi més pobles pobres i indigents per exprimir sigui perquè els seus governs hauran posat les mateixes correccions que els dels països més avançats, sigui perquè ja no hi hagi més productes per robar-los.

Ara estem en un d'aquests límits i els que creiem en el valor de les persones iguals i lliures hem de somniar amb una estructura mundial semblant a la familiar en la que els pares no li demanen a l'avi o a l'infant si rendeix o no, sinó que tots seuen a la mateixa taula a l'hora de menjar.

Tenim dreta a somniar que això és creure en la resurrecció.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

HEM INAUGURAT UNA NOVA PRESÓ

Molts dels que fa poc cridaven "No a la presó!" divendres passat estaven, a cops de colze, per posar-se ben al costat del qui tallava la cinta de la nova presó dels Lladoners al Bages.

No és cap bona notícia saber que hem inaugurat una nova presó encara que és bona notícia tenir-la prop de casa encara que aquest va ésser el motiu de la controvèrsia de fa dos o tres anys.

No és bona notícia que el nostre país està a 150 presos per cada 100.000 habitants (quan la mitja europea és de 90).

No és bona notícia que, segons un anàlisi del Consell d'Europa, Espanya té l'índex de més durada de presó entre 48 països.

No és bona notícia que una presó acabada d'estrenar com la nostra, per Nadal, hostatjarà molts més presos dels que està programada per tenir (això és el que ens han dit els mateixos responsables).

No és bona notícia que els nostres congressistes eliminessin a l'any 2003 la possibilitat de redempció de penes per treball. Es veu que des dels seus escons ben pagats ni tan sols endevinen què passa a dins les presons. No saben el que és tenir escletxes d'esperança.

No és bona notícia que la gent critiqui les coses modernes que hi ha a les noves presons, ni que sigui una piscina. Si tan bé s'hi està demaneu per residir-hi. Us trobareu que el 75% de les persones d'allà dins no té acabats els estudis elementals, que un 40% tenen problemes associats a les drogues i que en tota Espanya i hi ha engarjolats més de dos mil discapacitats físics i molts presos de més de 65 anys. No és cap paradís viure amb aquests, entre els quals cada vegada hi ha més estrangers.

Els diaris cada setmana ens recreen amb la notícia d'algun delicte espectacular. Això els dóna audiència. Però no diuen que les presons, a l'hora de la veritat, són selectives ja que acaben castigant els que menys tenen i els més vulnerables de la societat.

No oblideu que els cristians tenim davant dels ulls aquell programa que Jesús proclamava a la sinagoga de Natzaret que deia: "He estat enviat ... per alliberar els presos" (Lc 4,19). No serà que fiquem massa gent a la presó i que així no s'arreglen els problemes?

Ja em direu què hi fa a la presó un home que ha anat a una excessiva velocitat. En tindria prou que li fessin netejar cunetes perdent uns quants dies de treball i veuria com passen rebents i perillosos els cotxes dels altres.

Ni la multa (que se la queda el govern) ni la presó (que ens els treu de sobre) no són respostes adequades a la majoria dels delictes. Les multes fan riure els que tenen medis per pagar-la i deixen sense recursos els que viuen amb sous de misèria.

Els diners públics serien molt més profitosos destinant-los a la societat civil que promou tota mena de grups per promoure gent encara que no de manera indiscriminada. Els governs que prometen destinar més diners a les polítiques socials el que fan sovint és destinar més funcionaris a programar polítiques socials. Resultat que aquestes no arriben a la gent. Com si l'Estat fos l'únic capaç de pensar i com si no sabéssim que els voluntaris que provenen de l'administració acaben cobrant; per tant ja no son tals. Vull dir que no són pas aquestes les polítiques socials que redimiran els joves i evitaran l'entrada de gent a les presons sinó les que responen als grups reals que hi ha a la societat.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ELS GESTOS SIGNIFICATIUS

Posem-ne un de positiu i un de negatiu.

Un home que portava uns quants anys amb la malaltia de la leucèmia i sentia com li aminoraven les forces digué a ple estiu al seu metge: "Doctor, el que més lamento és que no podré veure el casament del meu fill per Nadal". Aquell metge va tenir una intuïció i li va receptar: "Facis un traje!".  Aquestes paraules van reviscolar el malalt que no sols va veure el casament del seu fill pel Nadal sinó també el de la seva filla a l'estiu següent. No es va guarir però va viure un nou temps amb esperança.

Un altre fet també d'una dona malalta que demanava un barnús (albornoz) perquè sovint anava a l'hospital. La filla va contestar que aprofités els que tenia perquè – afegia – "total al final ho cremarem tot".

Tots dos fets són històrics i ambdós molt significatius.  El que està en joc és si val la pena una despesa per tant poca cosa.

Doncs bé, la nostra vida està plena de petits gestos significatius i són els que ens donen vida o mort mentre encara respirem.

Els infants petits reben desenes de missatges (petons, carícies, paraules, joguines amb forma de pelutxes...) cada dia. Els difunts també, quan ja no els necessiten. Amb tot els poms i les corones fan companyia als familiars encara que tothom sap que al cap de poc més d'una setmana ja no s'aprofitaran. No hi fa res. Són signes.

Aquests signes de poca durada ens fan més humans perquè no ens farà cas un gat o un gos d'unes flors ni tampoc d'un collar nou que no sabrà distingir del que ja tenia.

Aquestes coses tenen més valor quan el qui les rep sap endevinar-les i descobrir-les i encara mes si és capaç de donar alguna resposta agraïda.

Val la pena contemplar un episodi que trobem en l'Evangeli on Jesús és obsequiat amb el perfum que una dona aboca als seus peus.

Llegim-lo: Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. Mentre era a taula, vingué una dona que duia una ampolleta d'alabastre plena d'un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l'ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús.  Alguns comentaven indignats: «De què serveix llençar així aquest perfum?  S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres.» I la censuraven.  Però Jesús digué: «Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi no sempre em tindreu.  Aquesta dona ha fet el que podia fer: s'ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura. Us asseguro que, quan l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet.» (Mc 14,3-9).

Com veieu Jesús pren l'obsequi com l'anticipació de les uncions que es feien per la sepultura. I ho agraeix!

Aquell que, quan és obsequiat amb un gest d'aquesta mena, és capaç d'agrair-lo comença ja a tastar la "vida permanent" que tots anhelem.

No oblidem el gran gest de Jesús que ens diu: Jo em faig pa per a vosaltres. "Mengeu-ne". Dóna la vida per als que ell estima.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

“BON COP DE FALÇ”

Si vareu llegir l'escrit de la setmana passa entendreu que l'himne "BON COP DE FALÇ" no és el meu himne i no em veureu aplaudint-lo després del cant que escoltaré amb el respecte que em mereix la meva terra.

Per què no és el meu himne?

Fixeu-vos com els partits polítics més favorables a l'armament, que els hauria d'agradar això de tallar el coll dels enemics, amb les armes del temps que sigui, tenen poca afecció a cantar-lo i molts dels seus dirigents ni tant sols en saben la lletra. Fixeu-vos, per contra, que els partits polítics més favorables a les opcions del "no a la guerra" que els hauria de fer vergonya cantar-lo, són els que proclamen amb més convicció que esmolarem les eines (ens armarem més fort).

Però hi ha una altra raó de més pes que és l'evangèlica. Ho deia la setmana passada: hem d'estimar els enemics i més els que conviuen entre nosaltres. Un himne que ens incita a odiar l'opressor (que tremoli l'enemic) a mi no em plau.

Amb això no sóc de cap manera partidari del conformisme ja que les opcions de pau no són domesticadores. Els moviments en pro de la independència segur que són legítims des del punt de vista evangèlic per més que les lleis els desllegitimen, perquè les lleis les han fet del que tenen el poder sobre els oprimits. Hi ha però moltes maneres de cercar la independència sense odiar l'altre.

Per que ho entengui el cristià posaré dues fites evangèliques. 

La primera, ben coneguda tanmateix, és en el Sermó de la Muntanya i diu taxativament: Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fils del vostre Pare del cel que fa sortir el sol per bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos (Mt 5,44-45). També Sant Pau ens diu: Beneïu els qui ens persegueixen (Rm 12,14).

La segona raó és la contemplació de l'episodi de Zaqueu (Lc 19,1-10). Aquest cobrador de l'impost col·laborava amb l'enemic i segur que no podia cantar cap himne patriòtic dels que anaven contra els romans opressors. Zaqueu diu que, tot i la feina que fa de cobrador, està donant la meitat dels béns als pobres i, com diu ben clar, es guardarà d'enganyar ningú perquè li tornaria quatre vegades el que li havia estafat.  Jesús no li demana que deixi aquesta feina sinó que proclama que "aquest també és fill d'Abraham" (també és dels nostres) perquè el primer i principal és estimar: ajudar els pobres i no estafar ningú, i això val més que tots els nacionalismes (legítims tanmateix).

El dia passat deia que cal ésser lúcids i reconèixer que tots estem lligats (tots estem atrapats per alguna frontera) i també, quan podem, tots lliguem els altres. També el nostre poble ha estat opressor i molt. Pregunteu als mallorquins quants pagesos va fer matar el gran rei Pere III tan estimat a Manresa. Quedaríeu esgarrifats.

L'art de saber conviure el blat amb el jull sense renunciar mai a la identitat (recuperant-la amb tots els medis i sense odiar cap mena d'enemic) és l'opció de pau més evangèlica o al menys així la proposo.

Per això el "Bon cop de falç" no és el meu himne.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

MODELS PER IMITAR O MODELS PER ADMIRAR

Aquest estiu hem tingut un dutxa televisiva més aviat abundant dels Jocs olímpics. Les despeses han estat enormes. Darrere de cada atleta hi havia sis càmeres.

Hi ha moltes coses positives com la trobada de tots els països reconeguts per l'ONU fins i tot els que estan enfrontats entre ells i el coneixement de les enormes possibilitats de la Xina i l'apertura d'aquest país a tots els altres del món.

Hi ha hagut unes manipulacions majúscules sobre tot en el que fa a les nacions i al xauvinisme (espanyol, per exemple). Cada vegada que un esportista guanyava la més petita havíem de sentir allò de "Espanya gana".

Però hi ha un altre element que vull fer notar, per a mi molt important: Ens hem passat admirant uns atletes i esportistes que no podem imitar. Em pregunto si és bo per a la humanitat una competició d'aquestes en la que els cossos humans han de rendir de manera extrema. Aquests nois i aquestes noies convertides en ídols viuran gaires anys? El seu cos no haurà quedat malmès com ha passat amb molts dels guanyadors de les Voltes a França i a Itàlia morts prematurament? I el seu esperit, embotit de tantes lloances i fotos, serà capaç de tornar a la vida de cada dia? Podran viure normalment sense l'ajuda d'alguna mena de droga (dura o forta?). O pot ser són les víctimes ofertes a la divinitat del consum?

Jo m'he fixat que els nostres monitors del MIJAC, quan estan en els campaments, munten olimpíades però, a part de donar premis als que corren més, se les empesquen perquè la majoria dels participants no es quedin sense alguna mena de premi de manera que no sigui cap deshonor haver quedat segon o tercer en la competició.

En la cursa de la fe tots creiem i tots podem rebre el premi i no pas un de sol, com a les olimpíades de les que parlava. Hi ha un fragment d'una carta de Sant Pau que ens ajuda a entendre això que ell ja ho veia en el seu temps. Diu als Corintis: M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés.  ²³ Tot ho faig a causa de l'evangeli, per poder-hi tenir part.  ²⁴ ¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur!  ²⁵ L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà.  ²⁶ Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire.  ²⁷ Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix. (1Co 9,22-27) .

El que es presenta feble al costat nostre (com Sant Pau en el text mencionat) i camina amb nosaltres és un model per imitar però aquell que guanya totes les medalles esdevé un model inasequible. Voleu dir que ens serveixen de gaire els superherois?

Això ens val també pels sants i per Maria. Si li cantem allò de "Noia del poble, Maria, d'un poble de vinya i blat..." ens sentim confortats perquè, fins aquí, hi arribem tots. Maria no és un model per idolatrar sinó una companya de camí amb la que podem compartir. És una nova manera de mirar que no ens converteix en lacais sinó en companys de camí i servidors.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Homilia en la celebració dels 50 anys de sacerdoci

 

        Benvinguts germans, familiars i amics de les comunitats cristianes que al llarg de 50 anys vaig intentar servir: Santa Maria d'Oló, Sant Feliu de Codines, Torelló, Campdevànol, Sarare de Veneçuela, Sant Fruitós de Bages i en especial els vinguts de lluny, representants d'aquelles estimades parròquies de la Pampa argentina: Jacinto Arauz i Bernasconi i avui presents aquí per compartir la joia de trobar-nos i agrair a Déu la seva crida i elecció gratuïta. Benvinguts també comunitat i residència de les Germanetes dels pobres i vosaltres, comunitat sota l'advocació de Santa Maria de Valldaura, que sou l'última joia que se m'ha confiat.

Fa 50 anys el bisbe en nom del Crist i de l'església em va cridar a treballar en una gran missió: donar a conèixer un Déu que, per bogeria d'amor a tots, es féu home per compartir la vida dels humans i s'ho va jugar tot, acceptant totes les conseqüències fins a la mort en creu. Déu havia fet l'home i dona perquè fossin imatge i semblança seva. Però tots estàvem desfigurats. Déu volia aconseguir un home com Ell havia pensat i ho trobà en el voler del seu fill al fer-se un de nosaltres. Així doncs en Jesús es justificava la mateixa creació de l'home i de la dona i així per Ell es justificada la nostra vida. Almenys n'hi hauria un entre els homes i dones de tots els temps que fos la realització plena del seu projecte original. Ho va pagar car, però Déu el glorificà donant-li per la resurrecció vida a compartir.

Des de llavors per la unió per Ell, amb Ell i en Ell podem ser homes nous i amb la possibilitat de compartir un dia la seva divinitat. Per fe i per gràcia ara poder formar amb ell un sol cos espiritual, i que en la festa del Corpus que avui celebrem recordem que Ell es fa pa en cada altar, una altra bogeria d'amor que fa que els sacerdots, per la repetició del gest i la paraula de Jesús "aquest és el meu cos... aquest és el calze de la meva sang, mengeu i beveu" puguem tocar el misteri i el puguem compartir en la comunió.

Quina crida, quina missió, quina gràcia que sobrepassa tot allò que podia pensar i imaginar.

L'agraïment a Déu en primer lloc és el motiu de la nostra Eucaristia d'avui. Són 50 anys de consagrar el pa i compartir-lo i repartir-lo. 50 anys de batejar i beneir i 50 anys per despertar l'afany de superació a molts adolescents i joves que avui, ja adults, em fa goig de veure'ls dempeus. 50 anys en els quals hem pogut engendrar fills espirituals que seguiran en la mateixa causa del Crist.

Avui encara, i més que mai, estic convençut que el camí de l'amor és l'únic que pot salvar el món, i val la pena gastar la vida per aquesta causa. Malgrat que aquest camí sigui, per molts, inútil, un destorb, una bogeria, un conte bonic. Us dic de veritat que no he trobat fora del seguiment d'aquesta crida un altre motiu millor per gastar-hi la vida i viure-la amb sentit. No crec que la millor realització de la persona i la creació d'un món nou es pugui fer només des de la tècnica que sempre serveix a minories ni per sistemes econòmics insolidaris i excloents.

Val més un gram d'amor gratuït que tot el poder que dóna alló que en diuen progrés. Pogué més una Mare Teresa de Calcuta que el president del país més poderós del món constituït com a guardià d'aquest progrés, i incomprensiblement guardià de la Pau.

Els poderosos ens volen convèncer que en un camí lliures de Déu trobarem la felicitat. Peró cada dia sentim un crit que ningú pot apagar: Un altre món es possible. Són milions d'homes que no poden posar l'esperança en un futur que ens ho dóna tot programat des de la prepotència i l'afany de domini.

Mil vegades agrairé la crida, mil vegades vull refermar aquest seguiment. No sempre ha estat fàcil. He hagut d'aparcar per aquesta causa moltes altres aspiracions humanes ben dignes. Però bé s'ho valen totes les renúncies per fer aquest servei.

Servei que no és només pel bé espiritual sinó que vol la salvació de l'home tot sencer. Cap projecte de societat que no es proposi la millora de tota persona humana i de tots, en tota la seva dimensió espiritual i total, no pot ser l'esperança per a la humanitat. En això coincidim amb molts d'altres, creients o no. Som molts que volem i cerquem un món nou per diferents camins, malgrat que aquesta esperança està empresonada per estructures que malden per fer avortar tot treball i tot esforç per construir-lo.

Pot semblar que el camí de l'amor o dedicació a la causa de Crist sigui poca cosa per aconseguir tant alt fi.

També sé que als cridats ens sobrepassa aquest repte.

Després de valorar i agrair la crida, també voldria recordar a tots aquells que m'han ajudat a seguir-la.

Vaig néixer a Manresa. Vaig ser batejar el mateix dia pel meu pare.

He tingut la sort o la providència d'haver tingut una família que creia i practicava la fe. Recordo l'avi que resava el rosari tot esgrifollant blat de moro. Una mare que sempre recordaré en un moment determinat de la vida com fou en el primer comiat a peu de vaixell en marxa a la missió. Jo no sabia com eixugar-li les llàgrimes però ella acceptà per la fe la meva partença. El pare que entrava silenciós a l'habitació, mentre em feia l'adormit, i veia com de genolls resava cada dia abans d'anar a la feina. L'escolania de la Cova portada per un home de profunda convicció cristiana: germà Rius. I els companys de l'escolania, fins i tot alguns d'ells ja han donat la vida per la causa del Crist com en Lluís Espinal. Sacerdots i religioses de la família varen preparar el cor i el pensament per escoltar i respondre a la crida al servei a la Comunitat cristiana.

També dono gràcies a professors i companys amb els qui vàrem fer junts el seguiment no sempre fàcil. Vàrem créixer junts, vàrem arribar a l'altar junts. Ja no esteu aquí Bardolet, Bars, Casarramona. Vosaltres, traspassats, ja heu descobert que no heu viscut en va. Gràcies per tantes hores viscudes junts.

Quina sort, quina benedicció han estat per mi aquestes persones a la quals avui amb vosaltres recordo, agraeixo i en dono gracies a Déu.

 

I va arribar aquell dia esperat de l'ordenació sacerdotal. Gràcies germà bisbe Remón. Tot era com entrar al núvol del Tabor. Era com endinsar-nos en el misteri per imposició de les mans que ens portaven l'Esperit transversal que venia des dels inicis i de mans dels apòstols. I la consagració i unció de les mans per tocar el misteri. La primera missa. Els padrins.

Per fi arribà l'hora de lliurar tantes energies acumulades al seminari. La mà a l'arada. Tot a punt, el sarró, el bastó de pastor. Estàvem convençuts que nosaltres salvaríem el món. A poc a poc hem après que els temps de Déu no són els nostres. Que els paràmetres de Déu no són els nostres. I així, entre la fe i l'aventura, hem recorregut món on hem trobat persones que sempre guardarem al cor.

A voltes en moments difícils he qüestionat seguir aquesta crida.

I també més d'una vegada hem tingut la temptació dels apòstols. Un dia els apòstols varen dir a Jesús "a nosaltres que ho hem deixat tot per seguir-te què ens donaràs?". Jesús es digna contestar aquesta pregunta malgrat manifestava un seguiment massa interessat.

"Mentre visqueu, si ho deixeu tot per mi, rebreu el cent per u en pares, germans i béns en aquesta vida i la vida eterna en l'altra però també tindreu persecucions". Us puc ben dir que la promesa de Jesús s'està complint. El Senyor compleix. No cal passar-li factura, compleix la paraula donada.

 Quantes mares he tingut a part de la meva, però, també: Sebastiana, Amelita, Gènova, Esperança i més, fills espirituals i néts en molts llocs del món. Avui tinc el goig de tenir entorn l'altar la companyia de mares, germans i amics que avui es sumen espiritualment en aquesta acció de gràcies. Un fill espiritual, Salvador Romano, nascut a la vocació en els anys en què era vicari de Sant Feliu de Codines, és avui missioner al Txad a l'Àfrica i m'han fet saber que avui estarà present aquí. Estan aquí també presents la meva família de la sang que m'han fet i em fan costat i també representants de la meva família de la fe.

Els digué també Jesús "tampoc us faltaran persecucions". Avui els mitjans explosionen la veritat o la mentida com un nou Big Bang. I enmig d'aquesta realitat d'oposició actual, indiferència o menyspreu envers la nostra missió sacerdotal., som molts milers que seguim al peu de l'altar.

Són molts companys sacerdots que avui comparteixen i gasten les seves vides en països pobres. Perquè saben que les catàstrofes més grans no són els tsunamis o terratrèmols dels quals ens donen a conèixer els mitjans sinó que és el tsunami i terratrèmol de cada dia que els porta a compartir la vida amb els més pobres. En aquests 50 anys a voltes ens ha tocat jugar-nos la vida pels pobres i perseguits per dictadures aquí i allà. Gràcies Senyor. No sé si hem fet bé els deures però ho hem intentat malgrat tantes mancances i pecats. També he d'agrair els anys en què els pobres foren mestres per mi.

I en acabar només puc dir sóc servent sense cap mèrit meu. Tot és per gràcia.

I ara responc a algunes preguntes que sovint ens fan.

I avui en aquest món d'increença què feu els sacerdots que doni sentit a la vostra vida?

Avui maldem per aplegar els fidels en comunitats cristianes obertes i missioneres que siguin signe d'una església que evangelitzi pel seu estil propi que és viure la germanor en comunitat. La tasca és difícil però esperançada i engrescadora. La comunitat cristiana és la visibilitat de l'Evangeli que està per estrenar tot i els renovats intents. També sé que morirem en l'intent però s'ho val. Altres seguiran.

Com veieu la situació de l'Església en el moment present?

Tant de bo que un dia l'Esperit Sant pugui aconseguir lliurar la nostra església carregada de tant de pes del passat que li impedeix caminar. Com estimo aquesta meva església que malgrat tot ha aconseguit transmetre'm la fe. Si sovint la critico és perquè l'estimo. La voldria portadora de la Paraula de Déu i del misteri del Cos de Crist. La voldria amb amor preferencial pels pobres. La voldria marcada per la pobresa de Betlem amb les inclemències dels pastors que dormien al ras il·luminats només per la glòria dels àngels.

I per què no hi ha vocacions?

Perquè avui s'educa més pel tenir que pel ser. Tanmateix l'esforç, la constància, el sacrifici, la gratuïtat, el compromís de per vida són valors menystinguts. I perquè en la vida de tants homes avui no hi ha lloc per a l'esperit.

I per acabar, escoltem en silenci al Déu que ens parla a tu i a mi. En el centre de la nostra festa hi és Ell. No els sentiu?

J.T.B.

LAICISME I LAICITAT

Les fem servir indistintament però són conceptes del tot diferents.

Quan diem que l'Estat és laic no és el mateix que quan diem que l'Estat és laïcista.

Si heu estat mai a Estambul veureu que a cada pas hi ha una mesquita i a unes hores determinades totes fan la pregària pública, tanmateix ben sonora, i en canvi l'estat aquell és laic.

Què vol dir un estat laic (o un ajuntament laic)? Que totes les religions tenen llibertat d'acció.

Vol dir un govern que no es posa a favor de cap de les religions però permet i afavoreix que cada una d'elles pugui funcionar de manera correcta fins i tot públicament.

Què vol dir un estat (o un ajuntament) laïcista? Vol dir que farà els possibles per impedir les manifestacions religioses de cap denominació, no donarà cap mena de subvenció (o bé donarà les mínimes) a les religions i sobre tot vol dir que, si ha de permetre alguna activitat, la muntaran des de l'Ajuntament suplantant les esglésies.

Recordeu com els revolucionaris francesos van arribar a muntar un altar a la deesa raó suplantant la religió. Això era clarament un acte laïcista.

Voleu exemples?

Quan les autoritats municipals presideixen alguna manifestació religiosa com ara la Missa de la festa Major vol dir que l'Ajuntament és confessional. Això passa a Barcelona ells que tan pregonen que són laics. No és el mateix presidir que anar-hi. Tothom va allà on vol i això no indica res.

Quan l'Estat munta uns grans funerals catòlics per les víctimes del "11 M" vol dir que l'Estat es comporta com Estat confessional. Això, si us en recordeu va ésser així.

Quan l'Estat (o els ajuntaments) munten pel seu compte les peregrinacions a Santiago i ells donen carnets de peregrins ens trobem davant d'un estat (o un ajuntament) laïcista. Per què laïcista? Perquè suplanten.

Quan un Estat paga les activitats religioses d'alguna confessió religiosa ens trobem davant d'un Estat confessional. Això, en part és així, però no oblideu que la Rússia més atea no va deixar mai de pagar els patriarques de l'església ortodoxa (ni que fos per poder-los triar). Quan un ajuntament dóna als grups esportius no municipals diners del pressupost de joves i en canvi a Càritas només li dóna una petitíssima part del 0'7 (que va destinat als estrangers del tercer món) vol dir que ens trobem davant d'un ajuntament laïcista. El govern laic tractaria per igual uns i altres.

Si vas llegint aquestes dades t'adonaràs el difícil que és tenir uns governs laics. A la que ens descuidem o bé són confessional o bé laïcistes. Per això crec que una postura molt coherent és reconèixer que "fem el que podem". Perquè és difícil tenir un govern laic? Perquè l'equilibri entre una cosa i l'altra només és fàcil de resoldre quan s'està a l'oposició. El qui governa fa el que pot.  Demana-li a un ajuntament d'algun poble d'Andalusia que no s'impliqui de valent en la processó de Setmana Santa! En canvi a Barcelona (i als seus voltants) s'han celebrat processons multitudinàries de Setmana Santa amb tots els recolzaments econòmics de les autoritats civils (sobre tot amb diners d'Andalusia) i d'esquena a l'església. Qui s'atreveix a dir que això és laïcisme si la processó és religiosa? Si. Ho és per la suplantació.

En els països àrabs (excepte Turquia, com he dit) els caps d'estat o emirs trien els imams de les mesquites. Vol dir que són tan confessionals que intervenen en el govern de cada una de les mesquites del país. I a casa nostra, a la que ens descuidem, ens trobarem amb imams (responsables de les nostres mesquites) triats pels caps d'estat dels països àrabs i no pas per cap responsable religiós, pel sol fet d'haver posat diners a la construcció de l'edifici.

Mireu per allà on vulgueu i us adonareu que, per purs que vulguem ésser sempre hi ha interferències d'un cantó i de l'altre. La vida no és mai un si o un no.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ELS PAÏSOS MÉS INESTABLES

       Aquests dies el periodisme ens manté informats (a la seva manera) d'un país fortament inestable com és Zimbaue. No sé si, quan rebreu aquestes lletres, haurà fet o no haurà fet les eleccions. La gent ja no cal que faci servir la moneda perquè la devaluació és tan enorme que ni amb un feix de diners dels grossos poden comprar mitja dotzena d'ous. Quan els governs es tornen àvids de diner i de poder escuren les butxaques dels pobres i la inflació és el millor invent per empobrir els que no tenen. Em temo molt (tant de bo errés) que la comunitat internacional no mourà un dit perquè els recursos que hi pot haver en aquell país (coure i mines de metalls preciosos)  ja arriben a les grans multinacionals i tant els fa rebre-les d'un govern corrupte com d'un país democràtic.

L'atur i l'encariment dels nostres productes, que també ha d'ésser el fruit d'alguns que tenen uns guanys desmesurats (el preu del petroli el deu cobrar algú, oi?) no són res comparat amb l'empobriment dels països més esparracats.

Xina tenalla el Tíbet negant-li el pa i la sal de la seva identitat. Us heu fixat com van callant el primers que van protestar i com fins i tot han passejat la flama olímpica pels seus nassos. El sud del Sudan (Darfur) encara està en mans d'uns exèrcits (del nord) que impedeixen l'arribada d'ajuda humanitària ja que se la queden ells mateixos, mentre moren a centenars els pobres. Birmània on els dirigents van estimar-se més deixar morir centenars de milers llavors del terratrèmol, que no pas deixar passar l'ajuda de la comunitat internacional. La van deixar travessar que els governants tenien ben controlada la situació. Podríem ampliar la suma amb molts i molts països però el que ens importa és fer una lectura creient de tot això.

Com és que Déu no actua? Si llegiu bona part dels llibres de l'Antic Testament de la Bíblia veureu com intenten donar resposta a tot això, però en va. Els relats ens diuen que els reis dolents eren castigats com la malvada Jezabel (2Re 9,30-37), que les desgràcies venien pels pecats del poble, que Déu beneïa els bons i generosos com Job o Tobit... Però en arribar al Nou Testament topem amb la Creu de Jesús que desmunta tots els esquemes idil·lics del Déu que beneeix els bons i castiga els dolents. Quina mena de Déu és Aquell que el crucificat reclama dient-li "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat"? (Mc 15,34).  Aquest crit de protesta és el mateix que feien els deixebles d'Emmaús quan deixaven aquella Jerusalem criminal que els havia decebut. L'apòstol Pau va topar amb la mofa dels contertulians d'Atenes quan li diuen que de la creu i de la resurrecció ja en parlaran un altre dia (Ac 17,32).

Justament és aquí on els creients tenim alguna cosa a dir. La descoberta del ressuscitat i l'anunci que Jesús feia del "Regne de Déu" són una mateixa cosa.

Aquest Déu que Jesús predicava no cerca ofrenes ni sacrificis (Mt 12,7) sinó que cerca l'ovella perduda, es fa present plorant al costat dels petits i dels febles ja que els seus àngels estan cara a cara amb el Pare del cel (Mt 18). Però què podem fer si els opressors estrenyen la seva malèvola tenalla?

Primer de tot convèncer-nos que som i serem minoria. Quan l'església ha tingut majories ha comès els mateixos disbarats que perpetren els poderosos. Som pocs i som minaria però, com Jesús, no ens cansarem d'anunciar el Déu que estima els petits i els febles, que no espera ofrenes sinó el cor bo.

I això és efectiu? Més del que sembla perquè, al llarg de la història hem hagut d'anar reconeixent els que han tingut aquesta mirada que encara són els models en els que ens hem emmirallat. A més això no dóna cap falsa esperança sinó una confiança real de saber que Déu vol que la salvació arribi a tots.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS CRISTIANS DAVANT LA CRISI

Sembla que, en pocs dies s'han disparat totes les alarmes: la puja dels carburants (i amb ella els preus que augmentaran), les protestes dels primers afectats, que són els pescadors, pagesos i transportistes, i el que vindrà tot seguit que serà l'acomiadament dels darrers que hagin entrat en les empreses començant pels immigrants.

Hi tenim alguna cosa a dir els cristians?

Primer de tot acceptar que no som ni hem d'ésser uns privilegiats de manera que la patirem igual que els altres i al costat dels altres. Si algú ha de tenir un privilegi ha d'ésser aquell a qui no li arriba el menjar o el medicament urgent. No farem el ridícul com els de les carreres de motos de Montmeló que reclamen un pas privilegiat per poder muntar la carrera (camions, motos...) en un altre lloc. Torno a dir que si algú ha de tenir un tracte especial ha d'ésser el que passa gana i el que necessita un medicament o un tractament urgent.

Però em sembla que hi ha tres actituds que han de caracteritzar els creients en Jesucrist en moments de crisi.

Primer de tot la capacitat de saber viure amb el que tenim que és molt si ho comparem amb els desheretats del Tercer i del Quart món. Tenim moltes coses sobreres que, si en prescindim no passaria gran cosa a la nostra vida. Podem viure sense unes grans vacances, sense vehicles luxosos, sense els elements informàtics d'última generació, amb una alimentació bàsica. Nosaltres rai! Podem dir com Sant Pau: Sé viure enmig de privacions i sé viure en l'abundància. Estic avesat a tot: a menjar molt i a patir gana, a viure en l'abundor i a passar necessitat (Fl 4,12).

La segona cosa que podem fer els cristians és adonar-nos de quins són els que han quedat més perjudicats. Abans he mencionat els que perdran el treball, els darrers immigrants que ha arribat i alguns pensionistes que no podran pagar les creixents factures de llum, gas, aigua... També les enormes dificultats d'aquests treballadors del sector primari com els pagesos o pescadors i del terciari com els transportistes que no podran aguantar els pagaments del vehicle hipotecat. Jesús també sabia reconèixer aquella gent del seu temps que estaven en el darrer escaló i patien autèntica necessitat. Deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.» (Mc 12,38-40).

Una tercera cosa que podem fer els cristians en moment de crisi és no tenir por. No ens ha de fer por veure protestes sorolloses. Hi estarem o no d'acord però no ens ha de fer por ni això, ni tampoc les profecies apocalíptiques d'aquells que ens vulguin acovardir dient que si no som molt obedients als governs vindrà una catàstrofe. Algú està fent molts i molts diners en aquest moment i és natural que sindicats i poble el vulguin denunciar. Les nostres autoritats corren el perill d'intentar posar sistemes de repressió i control de la societat. Seria una llàstima! Jesús també deia: A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més. Jo us faré veure qui heu de témer: temeu aquell qui, després de prendre la vida, té poder de tirar a l'infern. Us ho asseguro: a aquest sí que l'heu de témer (Lc 12,4-5).

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL PA DE LA MISSA NO ÉS UNA RELÍQUIA

 

No és el mateix venerar unes relíquies de sants o de famosos (ossos, vestits que havia portat, el cotxe d'un film...) que el pa de l'Eucaristia.

Les relíquies esdevenen tòtems o amulets que massa sovint fan més nosa que servei perquè ens esclavitzen i en depenem. Ni tan sols el sant llençol de Torí no és una relíquia. En són les restes humanes dels sants (com el braç de Santa Teresa per posar un exemple).  Les relíquies ens aboquen a venerar coses tangibles que fàcilment ens alienen perquè, sense adonar-nos, ens quedem amb aquelles restes que no volem perdre com un col·leccionista que amagatzema rareses. Els creients de la primera església ens van fer un doble favor deixant-nos l'Eucaristia per una banda i el relat de la tomba buida per l'altra. Quan els cristians en temps de persecució posaven altars sobre les restes dels màrtirs era per convertir-les en taula per celebrar l'Eucaristia i no tant per fer col·lecció de relíquies.

L'Eucaristia no és pas una relíquia, com he dit.

Ho explicaré amb una paràbola. Sembla que en alguns llocs dels primers temps, quan un mariner o un mercader havia d'anar lluny prenia un tros del pa del darrer àpat en el que havia participat en una celebració dominical i se l'enduia. Què en feia? Doncs quan arribava a un nou destí, després de preguntar i identificar la comunitat de creients que es reunien en algun lloc discret (a casa d'algú) es presentava per participar del menjar sagrat i posava sobre la taula el trocet de pa de la darrera celebració en la que havia participat. Allò no era una relíquia sinó que era el mateix pa que unia les dues comunitats, aquella de la que procedia el comerciant i la dels que estaven reunits en aquell moment.  El pa consagrat, ni que fos sec, era pa (no un simulacre) i els que havien acollit el creient viatger en menjaven (ni que fos un petit mos) per fer ben palès que les dues comunitats menjaven (estaven amb) el mateix Crist.

No era un pa per posar en una urna (no els hagués passat pel cap) sinó un pa per menjar.

No es pot venerar el pa sense tenir en compte la comunitat que s'ha reunit i l'ha consagrat (per boca del sacerdot) car aquest aliment lliga unes comunitats amb les altres.

No es produeix cap transformació química ni física en aquella farina amassada sinó que es converteix en lligam real (el pa encara es pot menjar) entre les comunitats que l'han posat a taula per alimentar-se de Crist i les comunitats (o malalts) que el rebran i el menjaran. Si el venerem en el sagrari o en festes eucarístiques no és pel que aquell aliment té d'específic (ja que és pa) sinó com a memorial de la comunitat que l'ha partit (d'on prové) i amb el convenciment que una altra comunitat el podrà menjar.

Pel Corpus venerem l'Eucaristia que és un pa que fa de lligam d'unitat entre les comunitats. Aquell pa val igual si és consagrat pel Sant Pare a la Basílica del Vaticà com el que han participat uns pocs fidels  reunits  a l'aixopluc d'un edifici prefabricat o un garatge cedit. És el mateix Cos del mateix Crist i aquesta és la seva grandesa.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS