dimarts, d’octubre 09, 2012

JA HI TORNEM A ÉSSER!


JA HI TORNEM A ÉSSER! LA CONFERÈNIA EPISCOPAL ESPANYOLA.

La Conferència episcopal Espanyola (no el centenar de bisbes sinó la Comissió Permanent) ha signat un document accentuant tant la unitat d’Espanya que es veu que no deu ésser catòlic el qui no s’ho creu ni ho professa. Aquest document va sortir amb quatre abstencions, segurament dels quatre bisbes catalans que hi ha en aquesta comissió.

Hom es pregunta què té a veure la unitat d’Espanya amb l’Evangeli? Que això ho diguin els polítics en una escalada de nerviosisme ja hi comptàvem, però un comunicat de bisbes en temps campanya dels gallecs i els bascos i de pre-campanya electoral a Catalunya és una manera de dir als ciutadans que han de votar que, si no opten pels partits que tenen seu a Madrid, no són cristians. Probablement no ho volien dir però ho han dit. Han interferit en la campanya electoral,la qual cosa és força greu.

A cop calent els bisbes catalans (aquest cop tots els dels 10 bisbats) han fet un altre comunicat ben educat i correcte emparant totes les opcions i dient que hi pot haver església a tot arreu. Però no s’han atrevit a dir que discrepaven dels seus col·legues de les Espanyes. Aquestes galimaties (per usar el llenguatge reial) accentuaran encara més la desafecció dels intel·lectuals catalans allunyats del centralisme espanyol, tan poc que els costa jugar a l’anticlericalisme i el menyspreu a les coses religioses tenyides d’espanyolisme. Es pot ésser catòlic en una Espanya unida i es pot ésser catòlic en altres situacions que la política ens condueixi.

Fa poc vaig llegir una estadística, que no sabria dir d’on, que deia que encara que Catalunya és la part espanyola més allunyada de l’església, l’aportació de la Declaració de la renda (la creueta per l’església) era la que més aporta a la Conferència episcopal espanyola per la senzilla raó que aquí la majoria de la gent fan aquest tràmit.

Aquest diner per l’església fa el mateix recorregut que l’erari polític: marxa gras i torna esquifit.

Pot ésser que ens diguin que aquesta és una de les raons de més pes perquè, si no, pensaré que els bisbes espanyols han estat triats entre els capellans que no han llegit gaire l’evangeli i no han escoltat les declaracions que Joan Pau II va fer a la ONU i a la UNESCO, ja que ambdós discursos eren d’apertura a tota mena d’opcions polítiques sempre que no es manifestessin amb violència. Quan els bascos es manifestaven amb la violència d’ETA els deien que ho podien dir sense la virulència de les armes. Ara que Catalunya ho fa d’aquesta manera pacífica, els polítics alcen el crit al cel i els bisbes espanyols treuen el Sant Crist gros.

De les paraules i gestos de Jesús en l’Evangeli no hi troben altra cosa que una acceptació de tota mena de gent unida o separada políticament. Per una banda elogia un centurió (Lc 6,9) que era dels romans que dominaven aquella terra i per altra crida, entre els seus deixebles, uns denominats zelotes (Lc 6,15).  Se sent jueu (Mt 15,24) i alhora conversa amb una samaritana d’un poble que no es feien amb els jueus (Jn 4,7-9). Elogia un jueu complidor estricte de la llei com era Natanael (Jn 1,47), escolta uns grecs dient-los que ha arribat l’hora del fill de l’home (Jn 12,20-23) i elogia la fe d’una dona pagana (Mt 15,28).  Com veieu Jesús resta obert a totes les opcions perquè el que li importa de veritat és cada una de les persones, sobre tot aquelles que sofreixen.

Vull afegir una cosa: Quan jo era nen i anava a l’escola ens explicaven, en la història d’Espanya, que Sidi Ifni (antic Sahara espanyol) i Marroc eren províncies indivisibles d’Espanya. Els que teniu la meva edat ho podríeu corroborar.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, d’octubre 02, 2012

UNA SOCIETAT DE BENEFACTORS I POBRES


Alguna cosa hem fet malament que s’hagin d’establir tantes ajudes als pobres. Ens assemblarem a l’antiga Grècia (de tanta anomenada) que mentre a l’àgora o als liceus quatre o cinc filosofaven i parlaven de democràcia, tenien cada un al darrere una requitzella d’esclaus.
Avui vivim empodegats per les nostres mateixes lleis que regulen al detall tots els petits comerços i tallers fins a tal punt que qualsevol emprenedor tremola quan ha de llogar un treballador o ha d’ampliar un metre el local que li és insuficient. Les lleis només regulen els que treballen o volen treballar i no els deixen viure. Els altres (els aturats) estan en un pilot, cada vegada més engruixit, que els nostres governants no saben on desar-lo. Però són persones, són els esclaus que hi ha al darrere de cada filosofador.
Fins ara tots els joves aspiraven a entrar de funcionaris perquè eren uns oficis amb una certa estabilitat. Si tanquen les empreses productives perquè no poden aguantar-se, ja em direu amb quins diners pagaran els funcionaris.
Vol dir que els pensadors del sistema han muntat una roda de misèria. Només va quedant la beneficència de les entitats benèfiques, algunes de les quals es fan veure.
Les cues de gent cada vegada son a la recerca de menjar en comptes d’albirar un treball que es presenta casi impossible. Mots aturats que passen de quaranta-cinc ja veuen a venir que no trobaran res i es desdiuen de buscar feina.
Malament rai si el país se sustenta pel treball de les entitats benèfiques. Encara és pitjor si el govern intervé perquè, en comptes de repartir, retalla. Més pobres i menys recursos per afrontar la crisi.
La multitud dels aturats corren el perill d’anar al darrere del que els prometi un paradís. Les multitud de pobres dels temps de l’Antic Testament (anawim a la bíblia) van darrere el que els promet un parell de sandàlies per parlar amb llenguatge del profeta Amós (Am 8,6) i això, diu el profeta que molesta tant a Déu, que no oblidarà mai el que fan (Am 8,7) i que mourà cels i terra per fer-nos veure que no suporta la injustícia contra aquests.
També darrere Jesús hi anava un multitud que el seguien com ovelles sense pastor i què fa Jesús?  Els instrueix llargament (Mc 6,34). El que necessita aquesta gent, abans que el pa, és que algú els expliqui quina és la seva dignitat i com el Pare del Cel els estima. I això no és retòrica.
Entre nosaltres corre una mena d’axioma que ve a dir: “Primer s’ha de donar pa al pobre i després anunciar-li Jesucrist”. Doncs no. Primer anunciar-li Jesucrist perquè recuperi la seva dignitat i les ganes d’aixecar-se. El pa ha de venir de la trobada comunitària que s’adona de les necessitats dels que viuen a prop que, precisament perquè se li ha anunciat Jesucrist. I és que els pobres, per necessitats que estiguin, quan descobreixen els que els envolten,  han de començar a compartir del poc que tenen.


Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog