dimecres, d’abril 29, 2015

QUÈ EN FEM DELS POBRES ARRISCATS?


Tots lamentem la pila de morts que la Mediterrània s’empassa totes les setmanes i dels milers de rescatats que arriben en condicions més que precàries a les costes del sud de la comunitat europea.
El punt de vista de molta gent d’Itàlia, Espanya i Malta és que tenim una sobrecàrrega de nouvinguts que omplen tots els espais de rebuda, poliesportius, esglésies, camps de refugiats i no podem més.  
El punt de vista de la gent que té sensibilitat a favor de la vida és que no podem quedar-nos amb els braços creuats sobretot si ens trobem amb criatures o jovenets sense família perquè els seus progenitors o protectors han mort en la travessia. Cal acollir tots els que arriben.
El punt de vista dels traficants de persones és una oportunitat per fer grans fortunes embarcant-los en naus quasi desballestades i cobrant-los un dineral per tenir dret a l’entrada. Han fet actes tan ominosos com omplir de persones a vessar algun vaixell i, posats a alta mar, escapar-se la tripulació deixant-los sense timoner ni capità perquè el mar se’ls engoleixi.
El punt de vista dels governants de la Unió Europea sembla que consisteix a no permetre que aquestes embarcacions puguin sortir de port, sigui destruint-les, sigui posant una gran tanca com fa el nostre país o disparant contra els que, nedant, intenten arribar a terra europea, sigui perseguint els traficants...
Però no us adoneu que falta un  altre punt de vista? Quin? El d’ells mateixos.
Per què hi són a les costes de Líbia, de Tunísia o del Marroc esperant l’oportunitat de salpar cap Europa?
- Uns perquè l’Estat Islàmic o el Boko Haram els ha destruït el poble i han pogut escapar de la matança. Són els supervivents de la seva delmada família. Com voleu que tornin als seus llocs d’origen?
- Altres perquè nosaltres els occidentals els hem ocupat les fonts d’ingressos, com la mineria, i els hem condemnat a la fam després de forçar-los a produir, en els seus conreus, allò que no els afavoreix. Podran tornar als seus poblats?
- Altres, de Síria o Iraq, han fugit de la guerra civil que els ha deixat sense sostre i, si tornen a les seves cases, les trobaran ocupades pels nous vencedors.
- Altres han fet un recorregut de milers de quilòmetres a peu per arribar on són i, abans d’emprendre aquest viatge, han venut totes les seves possessions. La tornada seria una experiència molt més traumàtica que l’anada ja que, pel camí, han estat espoliats de tot el que tenia algun valor. Per tant, impossible el retorn.
- Una bona colla són i han d’ésser reconeguts com exiliats polítics i, si tornen, els espera la pena de mort o una llarga estada a la presó.
El problema és d’una enorme envergadura i no s’hi valen solucions simplistes.
Cal reconèixer que, en l’origen de molts d’aquests emigrants que ronden països del nord d’Àfrica cercant on poder sobreviure, hi ha el pecat dels occidentals, que som nosaltres, que hem venut armes a tort i a dret a uns i a altres, el pecat d’haver-nos aprofitat de les seves fonts d’ingressos, sobre tot de la mineria, i també el pecat de comprar el petroli als països que tenen grans pous sense mirar que, amb aquests diners, subvencionaran grups armats de denominacions religioses molt fonamentalistes que introdueixen la cultura de la mort i el radicalisme religiós.
Vol dir que hem de començar per nosaltres mateixos.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, d’abril 22, 2015

ELS PETITS IMITEN ELS PODEROSOS

Quan hi ha alguna desgràcia gran cerquem culpables sense adonar-nos que no serveix de res. Quan la setmana passada, els homes apilats en una pastera en direcció a Itàlia  veuen que l’embarcació trontolla es posen a pregar, uns a Alà i altres a Jesús. Els islàmics recriminen als altres que no hi ha altre déu que Alà i tiren per la borda una dotzena de cristians. Són culpables? Doncs no gaire. Per què? Perquè no han fet altra cosa que imitar els poderosos de la seva religió (Al Qaeda o bé Estat Islàmic) que, en nom d’Alà, han sacrificat milers de cristians i altres  homes i dones que no eren de la seva religió. Per tant, si hem de cercar culpables comencem pel capdamunt. Els fidels petits no volen ésser menys.Així no són culpables ni pecadors? Pecadors sí, perquè el seu gest ofèn Déu que estima tots els homes i és pare de tots. Passa que no és el mateix el pecat que la culpa. Quin és el seu pecat? Que són mimètics: imiten els seus ídols, en aquest cas uns assassins en nom d’Alà. La culpa d’unes bestieses d’aquesta mena està molt repartida entre els que les realitzen, els que les prediquen, els que les promouen en la xarxa informàtica i els que ho publiquen (que som els occidentals). Tots tenim una mica de culpa. Quan a l’antiga Roma els circs servien per fer espectacles de gladiadors, de gent que morien devorats pels lleons o morts per l’espasa, i de pobres desgraciats que havien estat escollits per ésser espectacle de mort, els assistents que omplien l’estadi demanaven més sang i aplaudien el sadisme. Els organitzadors de les diversions i la majoria que omplien els amfiteatres eren pobres imitadors. Vivien del que veien i el que la majoria ovacionava. Si s’hagués posat a votació, la majoria dels pobres hauria imitat els seus ídols i haurien demanat més sang. Aquest és el punt feble del que en diem democràcia. També Hitler va guanyar unes eleccions per majoria aclaparadora. Va seduir la massa dels pobres del poble, aquells que fan el que toca, vull dir el que fan els que ells veneren i no fan servir el cap per pensar.
Posats a reflexionar podem preguntar-nos si és pecat imitar. No ho és, només faltaria, sinó que és la condició humana. Tots som imitadors d’algú però cal saber a qui imitem. Per això és més important oferir testimonis que no pas donar consells. El testimoni és una cosa imitable, el consell o la llei cau com una llosa.
Si els que estan a l’elit de la societat defrauden hisenda, els pobres també (cadascú en la seva proporció). Som imitadors i això no és cap mal. El mal és quan no ens adonem o els únics exemples que tenim són perversos, com ha estat el cas dels pobres emigrants que han tirat al mar altres emigrants de la mateixa pastera quan s’han hagut d’actuar sense temps per pensar-s’ho. Ha pogut l’exemple dels seus dirigents religiosos més fonamentalistes.
Una amiga que està a Cuba explicava que en aquell país molts pobles van quedar sense església no pas perquè el règim les hagués manat enderrocar, sinó perquè la mateixa gent del poble, imitant el que des del govern s’estava fent, van decidir enderrocar la seva església. Això també m’ho va dir una dona russa que vivia en un poble allunyat de Moscou i que ni al seu poble ni al voltant no havia vist mai una església.
El mateix poble es converteix en imitador del que fan els governs en el moment que aquests tenen més esplendor.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, d’abril 15, 2015

DÉU IRROMP EN LA NOSTRA VIDA


L’episodi dels “deixebles d’Emmaus” que avui contemplem en l’evangeli d’aquest diumenge ens fa veure la importància que té deixar la porta oberta perquè Déu entri en la nostra vida. Entra com un caminant que ens ajuda a pensar. En el silenci i la contemplació fa que els dos caminants que fugen de Jerusalem per l’horror que han viscut (la mort humiliant d’aquell que estimaven estimaven i del qual es refiaven) canviïn la seva mirada. Escolten la veu d’algú que se’ls ha afegit en el camí i que els fa veure que episodis d’aquesta mena han passat en tots els temps i només cal revisar les ”escriptures” per adonar-se’n; van canviant de pensament. El Déu que irromp en el camí d’aquest dos deixebles és un Déu amorós que els ajuda a entendre el sentit de les coses que passen. Però si, en comptes d’un Déu amorós, ens fixem en un déu legislador que ens ha donat unes lleis que nosaltres hem d’acatar, la cosa canvia molt, perquè ens tornem fonamentalistes, que vol dir preocupats per veure si encertem o no a seguir tot allò que està establert i manat. En aquest cas, la Bíblia i els evangelis, en comptes d’acostar-nos a un Déu que ens va indicant el camí, esdevenen una norma d’actuació que no es pot deixar de complir. Ja no diguem si ens fixem en els llibres de l’antiga aliança on hi trobem de tot, perquè el poble d’Israel va anar rectificant des de l’aniquilació de pobles, a la llei del talió i al perdó que trobem en alguns dels profetes.
Aquest problema és el mateix que tenen els islàmics més radicals, ja que veneren el seu llibre (L’Alcorà), escrit fa una pila de segles en un ambient del tot diferent al nostre, com una regla obligatòria d’actuació. Frase que troben, frase que han d’acatar al peu de la lletra. El Déu que aquests més radicals invoquen només és un legislador de la conducta, i no un pare que estima cadascuna de les persones. Precisament, la gran descoberta de Jesús, que ens ve donada amplament en els quatre evangelis, és el reconeixement d’aquest Déu, Pare que ens estima. Quan escoltem la seva veu en el silenci de la nostra consciència podem exclamar com aquells deixebles del camí: “No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les escriptures?” Quan, en el mateix ambient de les aparicions del ressuscitat, Jesús es va manifestant, no els dóna cap norma ni llei, sinó el sentit de la vida fent-los participar del mateix Esperit Sant que ell posseeix i donant-los el perdó i el poder de perdonar (Jn 20,22). Aquest poder no és un privilegi de capellans i bisbes, perquè tots podem perdonar, per això tenim el mateix esperit en el nostre interior, el mateix Esperit de Jesús que, quan se’l apareix, no els retreu res, sinó que els transmet la pau dient-los aquella frase que tant repetim: “la pau sigui amb vosaltres”.


                                                Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, d’abril 07, 2015

LA MORT QUE MATA O LA MORT QUE DÓNA VIDA









Hi ha unes altres morts que no aprofiten sinó que deixen angoixats i amb molts dubtes als familiars i amics: són els suïcidis. Els que ho fan exerceixen un valent acte de llibertat, però deixen els seus amics amb una gran pena. No parlo pas dels suïcidis que provenen de malalties, ja que aquests els han d’analitzar els tècnics sanitaris (psicòlegs, psiquiatres...) i, els que no en sabem prou hem d’aprendre a callar i respectar.
Darrerament hi ha molts kamicaces que porten una càrrega explosiva a sobre i disparen el botó quan estan més envoltats de la gent que volen destruir. Aquests poden tant com un exèrcit, perquè no tenen por a la mort (una mort més que segura) sigui perquè hi ha unes potents raons religioses  o perquè algú els ha adoctrinat en aquest sentit. La manipulació d’aquestes persones és més evident quan el que porta aquesta càrrega a la cintura és una criatura de pocs anys, com ha passat no fa pas gaire.
Encara hi ha uns altres entrenats per entrar en una escola, mesquita o església on hi ha molta gent, proveïts d’armes sofisticades, que es posen a disparar a tort i a dret. També són gent a qui no els fa por la mort perquè tenen força possibilitats de caure abatuts si les forces policials arriben a temps. Mentrestant hauran deixat una estela de morts. Aquestes darreres són morts que maten i estan lluny del Déu de la vida, el que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1Tm 2,3-4) i també estan lluny d’aquell Bon Pastor que vol que les ovelles tinguin vida i la tinguin a desdir (Jn 10,10).
Un cas apart és el de l’aviador que es va emportar 150 tripulants i passatgers estavellant l’avió contra les muntanyes. No m’atreveixo a dir gran cosa, perquè no sóc prou entès per dilucidar si era malaltia mental o assassinat.
Ja he dit que aquells a qui no els fa por la mort tenen molta força per al bé o per al mal. No sé si coneixeu una frase atribuïda a l’apòstol Sant Andreu que deia: Si jo tingués por a la creu no la predicaria. Quan algú, per exemple, s’ofereix com a voluntari per anar a la mort que havia de pagar un altre, té molta força d’exemplaritat, com va fer el P. Maximilià Kolbe en un camp de concentració nazi. Els que ho van viure i han sobreviscut per explicar-ho van quedar impressionats de la valentia d’aquell que donava la vida per un altre. Aquesta és una mort que dóna vida, com és el cas de Jesús de Natzaret que trencava lleis a favor dels que sofrien (cecs, coixos, estrangers, viudes...) encara que els organitzadors de la societat, zelosos de la llei que ell trencava, el cercaven per matar-lo (Lc 13,31-33). Sabia que el volien matar (Jn 11,8), però seguia el seu camí sense tirar enrere, responent a la crida del Pare. Els seus seguidors reconegueren, després de la mort, que havia passat pel món fent el bé (Ac 10,38). Una mort que dóna vida. Quan Jesús diu: “això és el meu Cos lliurat per vosaltres” està dient que la mort no li fa por ja que es fa pa perquè els altres mengin. En l’Evangeli de Joan hi ha un episodi del ressuscitat en el qual ensenya les ferides de les mans i els peus i el costat  (perquè reconeguin que la mort era real i no fictícia) que va complementada amb unes paraules de pau i de perdó per a ells i per als altres (Jn 20,19-23). També vivifica.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog