Comentaris d' actualitat: d’abril 2010

dimecres, d’abril 28, 2010

ELS NOSTRES ESTUDIANTS

Ho saben els nostres estudiants, sobre tot universitaris, que el cost que han abonat pels estudis, ni que sigui en universitats privades, correspon a una mínima part de la despesa real?
Els edificis, el material, el sou dels professors, els complements... estan molt per damunt del preu de les matrícules i del valor dels llibres.
Fins i tot els que s’han de desplaçar a diari o han de llogar un pis o pagar una residència estan gastant molt menys que el cost real dels seus estudis. Això sense comptar el sobreesforç dels pares que els mantenen i els paguen viatges i diversions de caps de setmana, estada a casa, mòbil...
Molts d’ells, quan acabin, ignoraran la generositat de la societat envers ells i pot ser es posaran per damunt de molta gent creient que són “qui sap qui”, com si els que els han costejat els estudis en fossin els deutors.
Molts professionals universitaris fan vagues per obtenir millors sous oblidant el que han rebut i sense tenir en compte el que estan cobrant els pobres i els aturats en aquest moment, sense fixar-se en el que reben els jubilats (no funcionaris) que, per sobreviure, s’han de fiar de la família que no sempre els respon.
Tots plegats estem obnubilats per tantes diferències i arribem a trobar normal un món tan injust en el que alguns esportistes han estat fitxats pel valor de la construcció de tot un hospital i uns professionals amb carrera universitària i lloc estable en la societat cobren molt per uns coneixements que els hem pagat entre tots quan feien els seus estudis. Sembla que la nostra societat estigui tan desconcertada que esdevingui incapaç de reaccionar.
Podríem repetir aquella denúncia que feia Jesús als que estaven al cap de munt d’aquella societat quan els recriminava que devoraven els béns de les viudes i feien veure que pregaven llargament (Mc 12,40). D’ells diu que seran jutjats amb més rigor. La situació del seu temps era més desesperant perquè els últims no tenien cap mena de protecció social.
En el moment actual tenim un plus de desproporció perquè la crisi que tanta gent pateix no l’han provocada pas els pobres i en canvi en són el més perjudicats.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

dimecres, d’abril 21, 2010

EL PERDÓ EN LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Una exposició de dibuixos recents del pintor Joan Sallent al “Coro” rememora aquella difícil època que va de la república a la dictadura passant pel temps de la guerra. Es nota que el pintor duia aquest tristos records en l’ànima i ha volgut donar-nos testimonis visuals del que ell va veure com infant espectador.
Si us hi fixeu els protagonistes dels dibuixos no són ni el que cremaven sants, ni els que afusellaven soldats republicans, ni tampoc els que obligaven a posar el braç enlaire cantant cara el sol. Els protagonistes del tots els dibuixos eren aquella gent senzilla astorada que contemplava tota mena de bestieses i no hi podia posar-hi remei. En tots els elements hi ha una pila de gent mirant. Aquella mateixa gent que cercava el mos de pa on fos per poder menjar i acceptava humiliat i silent tota mena de vexacions.
Em sembla que aquests dibuixos són un excel•lent punt de partida per parlar de la “nostra memòria històrica” més que les entrevistes de l’any passat que carregaven massa cap una banda. En aquests dibuixos els pobres espectadors som nosaltres. Ens sentim allà dins en la pell dels pares o dels avis però som nosaltres que encara contemplem tot allò, sense entendre res del que va passar. Tots hem de demanar perdó i hem de lamentar que encara no haguem sentit de llavis de les institucions (llavors responsables) cap mot demanant perdó. No hi fa res que els actuals responsables d’aquelles institucions puguin dir “jo no hi era”. Església, sindicats, partits, governs (també el de la Generalitat) encara no han reconegut els seus errors. Hem d’anar coneixent els grans disbarats d’uns i altres espigolant entre historiadors i articles de revistes especialitzades. El poble continua, igual que en els dibuixos del Sallent, d’espectador ignorant del que realment va passar. Només sentim retrets, reals certament, que són acusacions sigui per part de l’església que corre a canonitzar els seus màrtirs com si fossin el únics o clams dels que volen desenterrar els morts ignorats. Tothom té la seva raó però ni uns ni altres no estem en condicions de reconciliar-nos. Ens cal aquella actitud del crucificat donant el perdó sense que ningú no li demanés (Lc 23,34), del centurió (un dels botxins) reconeixent que aquell que acabaven de matar era innocent (Lc 23,47), del poble que tornava a Jerusalem donant-se cops al pit dient que havien fet un disbarat (Lc 23,48) o del ressuscitat donant l’Esperit Sant per poder perdonar (Jn 20,22) sense límits.
Quan uns i altres estiguem en disposició de reconèixer el trist paper que hi vam fer (encara que no hi érem) no ens farà cap mal recuperar tots els morts i explicar les misèries que, com en tota guerra, hi va haver. Per això que no refuso pas que s’exposin els fets indignes d’uns i altres. Només lamento que encara no estem en condicions de refer la convivència. El perdó passa per la recuperació de totes les persones. Totes sense excepció.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

dimecres, d’abril 14, 2010

EL SANT LLENÇOL DE TORÍ

Aquesta setmana excepcionalment l’han posat a la vista i veneració del públic i pel que es veu els torinesos i els italians en general aniran a milers a contemplar-lo. A Catalunya tenim un facsímil al Museu Bíblic de Tarragona que, si l’aneu a veure, quedareu decebuts perquè, a ull nu, el que més es veu són les parts cremades de la tela però els detalls que ens descriuen les fotos treballades només s’endevinen amb sistemes sofisticats. Si aneu doncs al bíblic de Tarragona podreu observar el mateix que els que es desplaçaran a Torí (Itàlia) per veure la roba venerada com original.
Sembla fora de dubte que aquesta tela embolicà algun dia un cos que havia estat crucificat. Hi ha opinions dispars referent a l’antigüitat de la relíquia, dels efectes visuals, de les anàlisis de les partícules infinitèssimes... Queda per tant obert el debat de si la peça és autèntica, o una falsificació o si és d’una altra època. No hi ha precedents per endevinar com és que quedés impregnat el negatiu del personatge amb el que fou embolicat.
Les nostres televisions han corregut a desmarcar-se (per això els paguen) parlant de la notícia en tercera persona i dient que l’Esgésia creu que és el llençol amb el que van embolicar el cos de Crist.
Els periodistes tenen tot el dret a ésser anticlericals o simplement laics (amb l’interès de donar una notícia neutra) però el que no poden fer és mentir o demostrar la seva ignorància.
Per què dic això? Perquè l’Església mai no ha cregut que aquest sigui el llençol autèntic. La veracitat científica està i estarà en mans dels científics i cal estar oberts a totes les noves tècniques que es descobreixin. Cap creient no està condicionat a creure en aquesta relíquia ni en cap altra (posem per exemple la de Sant Jaume de Compostela).
L’església venera aquesta peça “sagrada” com una icona, de la mateixa manera que venerem la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Aquest Sant Llençol, sigui el veritable o no ho sigui, condueix el creient a contemplar la Passió de Nostre Senyor Jesucrist de la mateixa manera que la imatge de fusta de la Moreneta ens porta a contemplar la Mare de Jesús. Una i l’altre no són més que icones. Aquestes relíquies tenen un valor afegit que és: els anys i panys que fa que han estat objecte de la veneració de moltíssims creients.
Sembla estrany que els mateixos que guardaran com un tresor una samarreta signada per un jugador de futbol (del que cobren més diners) emprin un llenguatge ofensiu (perquè dir que ens ho creiem és tractar-nos de babaus per si un dia es descobreix que no és autèntic l’objecte de veneració) quan es tracte de llenguatges de temes de la religió. Tinc la impressió que encara vivim en la clandestinitat on tot valia per anar contra algú.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

dimarts, d’abril 06, 2010

ARA SOM ELS DOLENTS!

Parlo, com alguns podeu imaginar, dels pederastres. N’hi ha a tot arreu però una família normal al darrer lloc que imaginaria trobar-ne és entre els eclesiàstics. A casa nostra, l’únic cas que es va publicar en la premsa, ara deu fer cinc o sis mesos, recordareu que el jutge el va desestimar. Això no vol pas dir que puguem anar segurs. Ara la gran premsa i les televisions han ventilat i airejat molts cassos, casi tots de trenta o cinquanta anys enrere, quan els pressumptes culpables ja no es poden defensar simplement perquè ja han mort. Amb això no vull pas dir que els cassos no siguin reals. És probable que hagin passat i per això alguna cosa hem de dir.
La primera qüestió que se’m acut és preguntar-me perquè, si se sabia, s’ha tardat tant a fer-ho públic. Qui és el que s’ha guardat un roc a la faixa? Si la cosa era tan important s’havia d’haver publicat abans, oi?
Però hi ha una segona qüestió que em sembla que és la més important. Quan parlem de trenta-cinquanta anys enrere no cal anar a cerca culpables sinó responsables. No és pas el mateix. Els culpables ja no es poden castigar però els vertaders responsables (els que han de respondre) són els que han elegit bisbes acovardits i fanàtics defensors de l’església que, per defensar la institució, han preferit callar i tirar terra a sobre al problema oblidant aquella paraula del mateix Senyor Jesús que deia : no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats (Mt 10,26-27). Per tant ens invita a no tenir por que les coses es coneguin. I també deia: Al qui escandalitza un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar (Mt 18,6). Aquests bisbes mal triats, pel que es veu, quan van conèixer el problema, no van tenir l’agilitat de remoure el pederastra i deixar que la justícia faci el seu camí. Ja se sap que els problemes mal resolts tornen a sortir i aquest ha sigut el cas.
Encara hi ha una tercera cosa que vull remarcar i es refereix a nosaltres ara. Hem de meditar sobre la nostra pobresa. Pobres de nosaltres que no podem jutjar els altres ja que prou feina tenim amb la nostra vida. La gent té dret a demanar transparència que vol dir saber reconèixer els nostres errors, quan hi han sigut.
En el que es refereix al Sant Pare actual voldria fer dues remarques. Una és la valentia amb que va actuar en el cas del P. Maciel fundador dels “Legionaris de Crist”. Tot i ésser fundador d’una institució molt potent el va obligar a deixar el sacerdoci i això suposava molt de coratge perquè no era un qualsevol i el papa anterior no es va veure en cor de remoure’l. Encara sembla que està investigant aquesta institució mencionada perquè els molts abusos comesos pel seu fundador havien de tenir qui l’encobrís. Això si que és actual i val la pena remoure el que sigui i s’ha de felicitar el Papa per l’actuació que va tenir.
Per altra banda Benet XVI ha dit unes paraules justes de reconeixement i de petició de perdó que mai les sentim de cap mena de governant i que els periodistes al meu entendre no han valorat. Penso que s’està en el bon camí.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:

1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.