dimarts, de maig 28, 2013

PERMÍS DE RESIDÈNCIA





El consell de ministres del divendres dia 24 de maig ens acaba de donar una mala notícia. Que els estrangers que inverteixin cinc-cents mil euros en un pis obtindran la residència (La Vanguàrdia 25-05-13). Per què és mala notícia? Perquè capgira l’Evangeli que diu “Ai de vosaltres els rics, ja teniu la vostra recompensa” (Lc 6,24). Ve a dir: Feliços els rics perquè no tindreu cap problema per obtenir la residència en el nostre país”. No haureu de fer cua, ni presentar papers i papers, ni tindreu l’espasa de Damocles a sobre cada vegada que us aturin pel carrer algun dels cossos policials. Li podreu contestar: “Tinc la cartera plena i he comprat un pis dels bons en aquest país”.
Aquesta aberració administrativa és un exemple clar d’una escala de valors que posa al damunt de tot el diner i no pas cada una de les persones.
Entendreu el disbarat si us poso l’exemple d’una família. Imagineu-la amb pare, mare, dos fills i una àvia. Un dels fills no ha trobat treball i l’altre ha aconseguit una bona col·locació. L’àvia mai no ha cotitzat i fins ara hi ha posat el seu treball al servei dels de casa. Ara ja no pot.  Arriba l’hora de dinar. Tots mengen a la mateixa taula? Ai las! Al fill que més diners aporta perquè ha trobat una bona empresa li posen el primer plat i ben abundant. L’àvia que ja no aporta ni podrà fer-ho en endavant, la fan seure a l’últim lloc i només li donaran menjar si en sobra. Els altres rebran la ració segons la setmanada que posin sobre la taula. Oi que fa mal a les orelles només d’explicar el funcionament d’aquesta família.
Doncs això és el que fa i continuarà fent el govern de l’Estat pel que fa al tracte amb les persones. Tindran preferència els rics estrangers i els que posin la setmanada més abundosa sobre la taula. Ni tan sols els demanaran si, amb els seus diners, donen feina a ningú. En tindran prou amb haver adquirit una casa luxosa. Tampoc no els demanaran si estan disposats a treballar allà on els necessitin com fan la majoria dels pobres que han entrat a les nostres comarques en un moment que els havíem de menester. Ara els immigrants pobres fan nosa i molts d’ells atrapats amb una hipoteca. D’aquests el govern central se’n desentén i els passa a institucions (generalment no governamentals) que els donin quatre fideus i un paquet d’altres menjars perquè no es morin de fam. Encara més. Caurà sobre ells una amenaça: que si no troben treball qualsevol dia podran ésser expulsats i retornats als seus països d’origen.
La majoria de nosaltres hem obtingut la nacionalitat i els drets de ciutadania només de néixer, no sabem que comença a haver-hi convenis amb alguns països (com ara Equador) segons els quals els nens nascuts aquí a partir d’ara tampoc no tindran nacionalitat del nostre país. Com veieu, els drets els obtindran si tenen diners i se’ls gasten comprant una vivenda luxosa. Haurem d’invertir l’evangeli quan diu: 
Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.» Després digué al qui l'havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!» (Lc 14,7-14).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

divendres, de maig 24, 2013

HEM D’ÉSSER HUMILS


 Un missioner jesuïta al Japó (P. Masiel) es va trobar amb un budista i es preguntaven sobre la diferència que hi ha entre el catolicisme i el budisme. El missioner no sabia com explicar-ho mentre que el budista ho va resumir amb poques paraules. Va dir: “Molt senzill; vosaltres (els catòlics) parleu de la caritat i nosaltres, de la compassió. Però en el que més ens assemblem és que ni vosaltres practiqueu la caritat, ni nosaltres  la compassió”. (de la revista Iglesia viva núm. 253).
Em sembla que aquest episodi ens ajuda a ésser humils. Nosaltres, els catòlics, tenim una font excel•lent que és la vida i les paraules de Jesús i la intenció de seguir-lo, que no és el mateix que imitar-lo. No el podem imitar perquè estem en una altra època i tenim uns altres problemes; tampoc no podem agafar les seves paraules i aplicar-les mimèticament als problemes del nostre món. Tenim els Evangelis que són uns llibres excel•lents que molta gent encara mai no ha llegit, i que van molt bé per conèixer i estimar Jesús, però aquests llibres no donen, ni poden donar, resposta a la vida nostra de cada dia. Ens toca reinventar en cada moment respostes segons les dificultats que van sortint i aquestes no es troben en cap frase de l’Evangeli. Com que la vida és complicada massa sovint no ho encertem. Per això hi ha tanta diferència en la manera d’ésser cristià d’uns i altres.
Vol dir que sovint tantegem i ens equivoquem i per això hem d’ésser humils. Tenim el magisteri de l’església, però és molt local. El Papa viu a Roma i, encara que té informació de tot el món, poc sap del que passa al Japó o al Brasil. Les seves encícliques i discursos van bé mentre es mantinguin en el terreny de les idees, però si vol entrar en el concret es troba que la recepta que va bé a un país de majoria cristiana, no serveix per un país de minoria catòlica. Si es tracta de defensar els drets humans, una cosa és parlar en un país com Bangla Desh, on els treballadors del tèxtil estan cobrant l’equivalent a 29 euros al mes per confeccionar una roba que les grans marques comercialitzen a preus altíssims a casa nostra, que posar-se al costat dels treballadors del metall al nostre país que reclamen, amb raó, no perdre uns drets adquirits en el temps a base de molta lluita sindical.
Per això dic que hem d’ésser humils, perquè ja sabem que no sempre encertarem quins són els veritables problemes i també perquè tenim massa sovint uns pecats dels quals no ens en sortim. Quins pecats? Cerquem el privilegi que ens fa cecs per veure els menys privilegiats, cerquem el poder que fa que, en comptes de proclamar humilment el nostre punt de vista, caiem en la temptació de voler-lo imposar i anem darrere del prestigi que fa que la veu dels bisbes sembli la de tota l’església, la qual cosa no és pas així. Com deia el budista  el que  passa és que “prediquem la caritat i no la practiquem”
Això no ens ha de desanimar, perquè les altres institucions polítiques, ecologistes, esportives o les altres religions... tenen les mateixes febleses que nosaltres.
La nostra fe no es fonamenta pas en que siguem més bons ni que tinguem receptes per a tot, sinó en aquest Jesús que anem coneixent i procurem seguir.
 
JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

dijous, de maig 16, 2013

L’OVELLA DEL TEMPS DE DAVID


Els que coneixeu la Bíblia recordareu l’episodi en el que David va perdre el cap en veure una dona molt bella, anomenada Betsabé i, per tenir-la, va fer matar el seu espòs Uries que era un soldat del rei. El rei tenia moltes dones i, en canvi, Betsabé era l’única que tenia Uries (2Sa 11,1-27). Tot hagués quedat així si Déu no s’hagués revelat al profeta Natan que es va presentar davant el rei i li va dir aquella paràbola de l’ovella única.
«En una ciutat hi havia dos homes; l'un era ric, i l'altre, pobre. El ric tenia molts ramats d'ovelles i de vaques. El pobre no tenia sinó una ovella petita, que ell mateix havia comprat i havia criat. L'ovella creixia amb ell i amb els seus fills, menjava del seu plat, bevia del seu got i dormia als seus braços. La tenia com una filla. Un dia, el ric va rebre a casa seva un home que anava de pas i, com que li dolia de prendre un cap de bestiar dels seus ramats per servir-lo al foraster, va prendre l'ovella del pobre i la va servir al qui havia arribat a casa seva.» David es va indignar moltíssim contra aquell home i digué a Natan: «Ho juro per la vida del Senyor: l'home que ha fet això mereix la mort! Pagarà l'ovella quatre vegades, perquè no li ha dolgut gens ni mica això que ha fet!» (2Sa 12,1-6).
Doncs bé. Aquesta paràbola expressa molt bé el que encara avui, tres mil anys més tard, està passant. Ara no són ovelles sinó milions de diners. Els uns en tenen molts i la majoria molt pocs. Per rescatar l’economia dels que s’han enriquit, han fet la mateixa estratègia que denuncia el profeta Natan: Matar l’única ovella que tenia el pobre, és a dir: Posar més impostos als pobres els països pobres. Com que la gent es va quedant sense l’ovella (sense diners ni treball), el resultat és que les petites i mitjanes empreses han acomiadat treballadors o han baixat les persianes. El pobre és el més perjudicat.
En l’exemple que he posat, el rei David va reconèixer el seu pecat (2Sa 2,13). En el cas del nostre món, no sembla que els que tenen molt n’estiguin gens penedits perquè hem de sentir que ens diuen coses com:
-          La culpa és dels pobres que han estirat més el braç que la màniga. (A veure si els pobres encara en seran els culpables!)
-          O també diuen: “Nosaltres sabem el que convé al país i ho farem”.
No tenen compassió dels pobres. Ho coneixereu quan ens informen, que no ens parlen de famílies afligides sinó de xifres que augmentaran o minvaran, ignorant que darrere d’aquests guarismes hi ha famílies i persones molt castigades. Fixeu-vos que diuen: “El nombre d’aturats arribarà al tant per cent”. No veuen que el pobre ha quedat sense l’única ovella ni que les famílies aturades que han de fer cua per acaptar el menjar a les institucions benèfiques i no poden ni tan sols triar el que menjaran (mengen del que els donen).  Els immigrants encara ho tenen pitjor perquè molts han de retornar fracassats al seu país.
Mentre estant contemplen astorats com, els que tenen moltes ovelles, es retiren amb jubilacions substancioses i els capitals dels que tenen molt, encara han crescut. Amb altres paraules els ha augmentat el ramat. Els que ja tenien, tenen més i aquell que acariciava una única ovella, li han presa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

divendres, de maig 10, 2013

ELS CREIENTS DUBTEM I MOLTS ATEUS TAMBÉ DUBTEN


Els creients en Jesucrist no tenim pas cap seguretat. Moltes vegades ens han adoctrinat amb llenguatges acusadors com si, per la nostra conducta, haguéssim de condemnar-nos a l’infern. Quan t’ho expliquen millor resulta que tampoc això no és segur. Ni tampoc que Déu és Pare.
Què ens queda? Res?
Sí, molt. Ens queda el que diu la primera carta de Joan. Llegeixo a poc a poc, que diu moltes coses: 
Us  anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida,  ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat.  A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa (1Jn 1,1-4).
La fe que tenim parteix d’una base molt diferent de les seguretats: creiem pel que hem experimentat, pel testimoni  dels que ens en n’han parlat (molt sovint començant pels nostres propis pares).
Poso un exemple: que Déu és Pare no ho podem demostrar, però podem dir com Sant Pau en la carta a Timoteu: Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l'últim dia el tresor de la fe que m'ha estat confiat (2Tm 1,12).
Ens passa el mateix que a aquell home que, en una botiga, mentre tots dos compràvem em deia: “Tot el que sóc ho dec a la meva dona”. Jo m’admirava de sentir-lo perquè no és freqüent escoltar paraules de tanta bellesa. Què feia aquell home: donava testimoni del que ell havia experimentat. En què creu? En la seva dona? Sí. Però també creu en ell mateix. L’amor de la seva esposa l’ha ajudat a viure d’una manera molt més plena.
La nostra fe (parlo als que creiem) està en aquesta línia. No sabem pas segur si Déu és Pare però com que coneixem i admirem Jesús i ens sentim molt a prop d’ell, contemplem Déu com ell ens en parlava i, si ell li deia Pare, nosaltres també ho veiem d’aquesta manera.
Ens passa una cosa que és molt fàcil d’entendre. Molts cristians tenen tan assumida la seva fe en Jesús, i en el Déu de Jesús, que els sembla impossible que altra gent no hi creguin. Cal que aprenguem a tenir més altura de mires i respectar profundament els que no tenen la nostra fe. Prou sabem que molts d’ells fan coses molt bones a favor dels altres i ens  n’hem de felicitar.
Si alguna vegada algú ens pregunta per la nostra fe, no costa res donar testimoni del que creiem. “Jo sí que m’ho crec” – li podem respondre i, a més a més, dir-li que hem descobert aquest Jesús que és el fonament de la nostra esperança.
Aquesta resposta sobre la nostra fe ens sortirà més espontània si llegim els Evangelis que són unes interpretacions que es van escriure per a les primeres comunitats cristianes a fi que coneguessin millor el Senyor Jesús

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, de maig 01, 2013

ELS RECURSOS DELS FEBLES


Un autor (Luís SANDALIO) defineix el món actual dient: 
“Què és aquest món? Una partida de tafurs (gent que juga a naips) amb les cartes marcades i pistoles a la cintura que es reparteixen les riqueses que són de tothom, mentre la gent fa cua a l’atur esperant una oferta per un sou de misèria.
Què és el món? Un conciliàbul de monstres poderosos amagats rere els seus llops que s’organitzen per quedar-se amb tot, cecs al dolor immens que ocasionen i a la boja destrucció que provoquen en un món desnonat” (cf Eclesiàlia del 19-04-13).
Vist així sembla que no hi hagi esperança, però el món ha tingut facetes semblants si mirem l’esclavitud dels primers segles de la nostra era, els camps de concentració dels nazis o pitjor l’enorme “Gulag” del comunisme rus amb milions de víctimes.
Ara sembla que estem entrant en un altre d’aquestes èpoques nefastes perquè els mateixos polítics ens amenacen dient que en tenim per anys.  Aquests governants són els mateixos que han incomplert totes les seves promeses i no ens val dir que no sabien el que hi havia. I tant si ho sabien, perquè no són tan ximples. Ho van prometre per obtenir el poder. Els ha servit per escanyar més els pobres i salvar els que s’havien enriquit anteriorment (que deuen ésser dels seus).
Quins recursos queden per als febles, els desnonats, els apallissats?
Ho trobareu estrany, però les accions esporàdiques dels anomenats “trastocats” que agafen una arma i es posen a matar gent no són cosa de bojos. Quan la situació es posa tensa surten espontanis que no tenen por a perdre la vida i es posen a disparar (a una escola, a l’arribada d’una cursa, o davant del parlament italià o el del nostre país). Torno a dir que no són bojos sinó molt significatius. A l’Evangeli en trobem un de semblant que, quan es va adonar de la magnitud de la reforma que proposava Jesús es va posar a cridar: Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret, has vingut a destruir-nos (Mc 1,24). Aquests espontanis responen a un sentir general. Una dona que ara viu a Cuba em va explicar que, en un poble, quan el govern de la nació es va manifestar molt anticlerical, la mateixa gent va ensorrar l’església. Aquests espontanis, sovint suïcides, més papistes que el papa, expressen el sentir de les majories pel bé i pel mal.
Un altre recurs dels pobres i febles és la informació adequada. Per això van bé les denúncies (que ara proliferen) sobre cassos de corrupció. Molt sovint les denúncies fetes malintencionadament contra algú que no era culpable reboten contra els mateixos que les han promogudes. Només cal que hi hagi informació adient. El poble va prenent consciència. Per això tan sovint els nostres telediaris tenen tant interès a desinformar  (que és un sistema per continuar dominant). O també exageren molt les notícies dels grans esports, de cuina i de menjars o dels afortunats en les rifes. Van bé per distreure l’atenció.
També trobem a l’Evangeli unes diatribes molt fortes denunciant els poderosos en tot el cap. 23 de l’Evangeli de Mateu perquè la denúncia de les injustícies allibera el pobre.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog