dissabte, d’octubre 29, 2016

CANVIS DE GOVERN


Probablement quan rebreu aquest full ja estarà resolt (de moment) el problema del govern d’Espanya. Què farà l‘església? Jo no sóc cap bon analista, però puc dir que si mirem la història de les nacions veiem com l’Església, sempre amb una mica de retard, s’adequa a qualsevol mena de procés tant si és dictatorial com si és més democràtic.
Dic això perquè està fora de lloc pensar que l’església es posarà a favor  del govern de les espanyes o a favor de qualsevol mena de ruptura. Farà probablement com ha fet habitualment, que és acomodar-se amb el que surti.
Recordeu que, quan Cuba va tenir el bloqueig de molts estats del món, l’Església va mantenir (i encara manté) nunciatura i representació diplomàtica a l’Illa de Fidel i, quan el Papa Francesc ha volgut trobar-se amb el patriarca de Moscou, ha acceptat fer l’encontre en la Cuba actual. Remarquem el gran paper de l’Església en la relació entre Cuba i els EEUU. Però que ningú no invoqui l’església per dir que Espanya és “una i indivisible” perquè només trobarà la resposta d’algun cardenal que no sap on balla i, a l’inrevés, quan algun altre vulgui emparar-se en l’església per recolzar la independència tampoc no trobarà punts d’apuntalament en aquesta institució.
Això vol dir que els cristians tranquil·lament es posin del cantó que els sembli millor. Tot amb tot,  documents oficials de l’església sempre han optat per l’autodeterminació dels pobles. A la pràctica es posarà a veure venir. Ja he dit que, a la pràctica, l’església es posaria al costat d’un possible desmembrament del nostre país (si és que es donava) perquè no deixarà de posar bisbes als nostres bisbats. Si es donés el cas, no hauria de fer tants equilibris a l’hora de triar gent per a les jerarquies del nostre poble. Podrà fer bisbes a gent ben arrelada a la nostra terra, com sovint no passat.
Si amb el nou govern de l’Estat espanyol hi ha un fort tancament a parlar amb el nostre país com ha passat amb els actuals governants, l’Església probablement farà el que ha fet fins ara, que és nedar i guardar la roba i tampoc no farà cap manifestació pro espanyolista (que en altres temps havia fet).
Tot plegat vull dir que els cristians no hem de tenir por de fer unes opcions o unes altres, perquè els que són creients i practicants continuaran perseverant i, si falten capellans, no serà pas culpa de cap situació política, sinó de nosaltres mateixos, que no n’hem sabut més.


                                                    Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Publicat per a Cap comentari:

dijous, d’octubre 13, 2016

PINTADES CONTRA L’ISLAM


            ?


 Un nen  marroquí pegunta al mossèn parlant de l’edifici de l’església: “Això és teu?”. El Mossèn li va respondre “Meu, no. És de l’església”. El nen replicà:  “Quan jo seré gran això serà nostre”. Ja es veu que no li va sortir d’ell, sinó de l’escola islàmica i dels seus mateixos pares que el van educant. Això no m’ho he pas inventat. El fet és real.                                

Això serà així? Jo no sóc profeta i, a més a més, el món canvia molt. Hi ha una realitat que li dóna una part de raó al nen. És que tots ells (els islàmics) pugen educats i formats en l’ambient religiós mentre que la nostra societat educa els nostres nens en la tècnica, en la gastronomia i sovint en la tergiversació de la història referent a la Bíblia i a la mateixa església. Per tant, segurament el nen marroquí té una part de raó ja que els nostres nens, ja adults, no necessitaran cap església perquè han pujat allunyats d’ella, i en canvi, els islàmics requeriran llocs de culte. Què millor que aprofitar  els que ja estan construïts!
No ho dic pas per fer apologètica de la religió (que vol dir defensar-la), sinó per constatar un fet que ja es veu venir. Només cal tenir dos ulls a la cara.
Els nostres nens reben tota mena d’informació i, sense que ells se n’adonin, veneren uns altres déus. Fixeu-vos en les samarretes que porten, sovint adoradores d’algun ídol de futbol (canviant cada pocs anys, això sí), També els veiem participant de grans concursos en els quals hi ha valors ètics, com els “súpers” que han de lluitar contra un “maleducat” destructor de la societat. Però és una ètica sense fonament que, igual com passa amb els ídols de l’esport, anirà canviant. Només heu de veure com la societat hongaresa ha votat en contra dels refugiats i m’agradaria veure què voten els nostres el dia que en vinguin de veritat si no hi ha fonament ètic i han estat educats en l’adoració dels ídols canviants i en l’exaltació d’aquells que han fet fortunes només amb la sort de les loteries i rifes.
En el nostre poble (Navarcles) ja apareixen pintades contra l’Islam. No seria cap mala cosa que les nostres autoritats les esborressin tan aviat com apareguin.
I què fan els mahometans? Fan pinya vestint els seus hàbits més cridaners (el vel de les dones, el vestit llarg dels homes, el solideu... i darrerament el vestit integral per anar a la platja les dones). Són defenses identitàries contra un rebuig de societat que ells comencen a palpar. Una altra defensa és l’assistència massiva a les seves mesquites i l’obligatorietat de formar-se els nens en els seus catecismes. Si això ens posa nerviosos és que no tenim defenses.
El pitjor que podem fer és tornar-nos intransigents, perquè muntaríem una guerra on no n’hi havia. 
Hi ha algun remei per a tot això? Em quedaré sol si dic que cal una formació religiosa de la nostra societat perquè la violència vindrà sobretot de la ignorància. Un ignorant es torna violent perquè no té defenses interiors. Dic formació, no adoctrinament, que és molt diferent.
Sempre acostumo a donar-vos alguna cita evangèlica en els meus articles. Quan Jesús es troba amb una multitud esgarriada com ovelles sense pastor, què fa? Els dóna pa? No, primer els instrueix llargament. Llegim-ho:
Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat.  31 Ell els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.» Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.  32 Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat.  33 Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells.  34 Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament. (Mc 6,30-34).
Primer la formació, és a dir, primer fonamenta què han de pensar, que és la presentació del Pare que ens estima i vol que ens estimem. Després ve el repartiment del pa.


                                                    Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:

divendres, d’octubre 07, 2016

LA DEMOCRÀCIA VERSUS LA RECONCILIACIÓ


Dues males notícies, totes dues refrendades democràticament:
·         Una que Colombià ha rebutjat democràticament l’enorme esforç de les converses de pau que feia llarga temporada tenien el govern i les forces de les guerrilles (disposades a canviar).
·         Una altra mala notícia ens ve d’Hongria que han votat que “no” a la quota de refugiats que la comunitat europea els assigna. També ho han dit democràticament, és a dir, demanant el vot al poble (que ha respost amb molt poc percentatge).
Què ens fa reflexionar el resultat d’aquestes consultes democràtiques? Que la democràcia no és un Déu sinó una manera d’establir uns governs més o menys consensuats perquè no ens matem els uns altres.
Què hi ha per damunt de les consultes democràtiques? Doncs la fe i les conviccions de cada persona que, si convé, es podem rebel·lar i dir que no està d’acord en allò que està establert per més que ho hagi votat una majoria de gent.
Sant Pau, en la Segona Carta als Corintis ens diu als creients que la reconciliació és la gran obra de Crist a la terra. Per què? Perquè primer  ho ha fet Déu amb nosaltres. Aquesta és la que Pau anomena la ”justícia salvadora” (la que ens salva).
Llegim un fragment de la segona carta de Pau als cristians de Corint:
Tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació.   Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l'anunci de la reconciliació.  Per tant, som ambaixadors de Crist, i Déu mateix us exhorta a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu!   Al qui no havia experimentat el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, perquè gràcies a ell experimentéssim la seva justícia salvadora.(2 Co 5,18-21)
Per què la democràcia no és un déu? Perquè és molt manipulable per part dels que tenen a les seves mans els mitjans de comunicació i perquè tots nosaltres estem molt influïts per les bones o males experiències que hem tingut. Per això és tan important que hi hagi unes raons que estan per damunt de la nostra experiència: si us hi fixeu, Sant Pau diu que primer hem estat reconciliats nosaltres i, quan acceptem el servei de la reconciliació, donem del que hem rebut. Primer hem estat perdonats (reconciliats) nosaltres i, quan perdonem, retornem el que ens han donat. Això només és experiència quan ens hem aturat a contemplar el que tenim i tot el que hem rebut.
Un colombià retreia als guerrillers que ara volen la pau, que li havien matat quatre de la seva família i un altre colombià podria  reclamar que les forces de la seguretat n’havien matat tants d’altres. La reconciliació, com el perdó, no surt del nostre interior, sinó que prové, com he dit, de la nostra capacitat de  contemplar i de perdonar. I, pel que fa a la gent d’Hongria, vetar els refugiats és el més fàcil per no perdre els nostres privilegis però, amb una Europa tan moguda com ha estat en els darrers segles, quants de nosaltres podem dir que no som fills de refugiats? Si som aquí és perquè algú va acollir els nostres pares, avis o besavis.
Ja la primera església de Jerusalem va tenir un conflicte semblant quan uns grecs (que no eren jueus) van fer-se seguidors de Jesús. Hi va haver una gran protesta que va culminar amb la mort d’Esteve. Segurament si la primera comunitat ho hagués posat a votació la majoria més jueva democràticament hagués dit que no. De fet van acceptar les viudes dels grecs després de reunir-se en la pregària (Ac 6,1-3).


                                                    Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Cinc coses que no són perdó cristià:


1.- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.

2.- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: Ves i no pequis més i no diu que no ha passat res.

3.- Perdonar tampoc no és oblidar. Tan és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: “perdono però no oblido” no ha entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.

4.- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable que no passarà això si no és en contades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem a que es facin un petó i a tornar a jugar casi mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.

5.- Tampoc no podem pretendre que l’altre s’arrepenteixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim l’arrepentiment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.

Doncs què és perdonar?

És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: “Ho faig perquè vull”. Ets fill de Déu i respons amb amor l’amor que has rebut.

És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses.Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, els pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill i filla.

És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.

Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que pot ser li haurà infligit algun jutge (temps de presó...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en una centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS


QUI ESCOLTA LA PARAULA DE LA GENT?

Ens trobem amb una onada d’opinió desfavorable contra els polítics. Han estat elegits però es preocupen d’aconseguir majories parlamentàries en comptes d’escoltar la gent. Així es produeix un fenomen pel qual la gent se’n desentén.
El poble reacciona dient “ja s’ho faran” i molt fàcilment s’apuntaran a grans manifestacions contràries a qui sigui que governi.
Amb el resultat d’unes eleccions no n’hi ha prou si després no es fa l’exercici d’escoltar el poble. Ho saben prou els alcaldes quan, sense saber per què, en unes noves eleccions, la gent busca un altre candidat.
Amb l’església passa un fenomen pitjor. Ningú no escolta el poble. Ni els parroquians han triat el rector, ni els capellans (o la gent) han triat el bisbe, ni tampoc els bisbes han triat el Sant Pare. Tots els nomenaments han estat des de la verticalitat. La gent es desentén d’aquesta església. La veu tan llunyana que, quan parla de la religió, confon la jerarquia amb la fe com si fos una mateixa cosa. “Ja s’ho faran!”
Per què la gent no se’n desentenia fa cent anys, com ara? Al meu entendre perquè la situació estava encara pitjor, ja que l’església tenia un excessiu poder, aliada massa sovint amb els prínceps i governants i produïa l’efecte de por. No convenia quedar-hi malament.
Encara que l’efecte sembli el contrari avui hem guanyat molt perquè la gent, en el que es refereix a la religió, se sent deslligada i els que s’hi acosten ho fan molt més lliurament que fa cent anys per posar un exemple. Saben que no els pot passar res si s’aparten dels sagraments, si no bategen o si fan els enterraments civils i per això es poden apartar al seu aire traient de sobre unes dependències que havien tingut pares i avis. De fet s’allunyen d’aquesta mena d’església que sembla que només tingui la cara de la jerarquia. S’adonen que no són representats ni escoltats.
Però no tot és negatiu. Ara tenim una gran possibilitat: la d’anunciar Jesucrist, donar-lo a conèixer a fi que, els que el reconeguin, trobin que val la pena reunir-se amb altres que creuen el mateix. Podem explicar, amb la Paraula, que si fem caritat és perquè hem contemplat Jesús que es fa pa per als altres, que si tenim tanta quantitat de voluntaris visitants malalts i presos és pel seguiment d’aquell que ens va dir que és benaurat el que fa aquestes coses. Tot surt, en bona part, de l’Eucaristia. Podem també, en el nivell en el que està cada ú, escoltar els pobres i els desheretats i apreciar el clam dels aturats i els desnonats. El qui fa això està fent el “seguiment de Jesucrist” que no és poca cosa.
Es troba a faltar gent integradora que faci entendre que Càritas i la Parròquia són una mateixa cosa i que els moviments obrers cristians i els bisbes responen a un mateix Jesucrist. Es troba a faltar que, aquells que saben escoltar la gent dins el món creient, siguin escoltats en els altres nivells de les jerarquies eclesials. Avui per avui lamentablement no és així i l’allunyament de molta gent és, al meu entendre, molt més un problema pedagògic que no pas pels escàndols, que hi ha sigut en tots els temps (on hi ha persones hi ha errors). En podríem dir una manca flagrant de democràcia.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ESTEM EN CAMÍ

ESTEM EN CAMÍ

Els que esteu atents a les notícies haureu observat que sovint surten notícies del Vaticà i de vegades alarmants. No us dic pas que no us les cregueu perquè creureu el que us donarà la gana. El Vaticà no és la imitació de Jesucrist i més aviat n’està una mica lluny.

Doncs què és?

És un organisme coordinador de totes les activitats de l’església arreu del món. No busqueu allà aliment per a la vostra fe o esperança. Això ho trobareu en l’Evangeli i en la pregària i tampoc no us cal cap mena de Vaticà per acostar-vos a Déu. N’hi ha prou en que dos o tres us reuniu en el nom de Jesús i allà estarà en mig vostre (Mt 18,20).

Quan algú diu que el Vaticà li ha fet perdre la fe em fa l’efecte que no ha entès res, perquè la fe no ens ve ni dels capellans, ni dels bisbes, ni del Papa sinó de Jesucrist directament. Alguns ens hi poden ajudar i de fet ho deuen fer, però el que serveix a taula no té per què ésser el cuiner. I el capellà serveix el Pa i la Paraula.

Així per què serveix el Vaticà, els bisbats, les parròquies? Per coordinar-nos, de manera que ens puguem adonar que, la mateixa fe que tenen els rwandesos, és idèntica a la nostra; i la del Japó o la de l’Argentina, per posar exemples de llocs ben oposats.

Els que som responsables de les parròquies coordinem, convoquem, muntem grups per conèixer l’Evangeli, reunim els que visiten els malalts o presos, però no fem créixer gaire la fe de la gent. Més aviat som una mena de recol·lectors que apleguem molta gent que han trobat la fe i l’amor a la parròquia en la pròpia família, en alguna catequesi o en la pràctica de la Missa dominical. I si preguem pel Papa és perquè no defalleixi en la tasca de fer de tots els creients una sola església. En molte ocasions ens interessa el que pugui escriure ell o el bisbe per la seva mirada més universal que la nostra en el petit lloc on ens trobem, però el fonament de tot plegat no són ells sinó que sempre és l’Evangeli de Jesucrist.

Sovint ens trobem amb alguna persona que no coneixíem i que ens dóna un exemple de fe per la seva pràctica cristiana o per la seva pregària i nosaltres no ens consta haver fet res. Passa el mateix que Jesús diu en l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.» (Mc 4,26-29). Són persones que han trobat la fe sense que nosaltres sapiguem com. L’organització de l’església serveix per reconèixer on hi ha creients en Jesucrist en qualsevol racó del món. Imagineu que aneu al Perú i voleu trobar on hi ha els cristians. Un camí molt ràpid és preguntar on fan misses dominicals. Allà hi trobareu creients en Jesucrist.

He començat l’article dient que “estem en camí” i això és el que Jesús encomana als seus deixebles: Res de manar. Els envia a curar, a alliberar dels esperits malignes i a anunciar la Bona Nova. No els caldrà altra cosa que les sandàlies i el bastó perquè estaran en camí (Mc 6,7-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS



EL RESCAT DELS HOMES

La nostra societat és propensa a propensa a rescatar gent que s’ha perdut. És bonic veure com hi ha una preocupació per la restitució de la salut d’un cantant que s’està ofegant en el món de l’alcohol o de la groga o la d’un futbolista d’èlit que ha contret una greu malaltia. D’això en tenim exemples recents i molt bé. Aquesta actitud troba l’aprovació del comú dels mortals. Els nostres governants, en canvi, estan més per rescatar les seves mateixes institucions com la banca o els calaixos escurats dels seus eraris. Per fer això necessiten que entre tots hi posem més diners. No ens diuen que ho pagarem nosaltres sinó que fan servir eufemismes com l’apujament de l’IVA (que el paguem tots) o l’augment dels impostos dels que treballen i fan rendir el diner amb els seu negoci o treball.

En canvi quan una família home i dona han perdut el treball (aquests són els pobres) i no poden amb les hipoteques, els nostres governs miren cap un altre cantó i ni se’ls acut que aquests s’han de rescatar. Indirectament els “tiren” a les institucions de caritat pública.

D’aquí a no gaire anys aquesta gent arribaran a l’edat de la jubilació sense haver pogut cotitzar perquè, amb el ritme actual, els governs encara estaran rescatant banques i perdonant els deutes del diner negre que està amagat i encara miraran cap a un altre cantó. Qui rescatarà aquests nous ancians que no hauran pogut cotitzar?

Amb altres paraules, mentre estem d’acord en rescatar els famosos, perdonem els rics, apuntalem els edificis (econòmics, és clar) que els incompetents han deixat caure i no hi ha cap projecte de rescat pels pobres que d’aquí a dos dies seran ancians sense el temps de cotització. Però hi ha un cosa pitjor: tampoc no rescatem els emigrants que hem cridat que vinguessin quan els necessitaven i ara els tractem com si ells fossin els culpables de les nostres incompetències.

Aquest no es només un problema econòmic sinó que és un problema teològic. Mirant-ho des de la fe i contemplant a Déu com a Pare com li explicarem que volem salvar entitats econòmiques i tant ens fa de les persones? Com entendríem que un pare de família volgués salvar la seva doble vivenda mentre els fills i la dona no els arriba per menjar?

Mirant-ho des del prisma creient (molts dels lectors d’aquest article en sou) trobareu algun lloc de l’Evangeli que Jesús volgués salvar una institució? Maleeix aquell temple que s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17). Ho diu als caps de les institucions del seu temps. I més endavant afegirà una maledicció: que no en quedarà pedra sobre pedra (Lc 21,6). S’enfada, i fort, amb aquells que posen cargues feixugues a sobre les espatlles dels pobres dient-los: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46) i, sobre tot, anuncia quina és la finalitat de la seva vida i la dels que creiem en ell quan diu que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 11,45). Jesús va venir a rescatar persones i va demanar als apòstols que es convertissin en pescadors (rescatadors) d’homes (Mc 1,17).

O parlem així o l’Església no és la de Jesucrist.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS


Arxiu del blog